Què bé que funciona la TDT!

Us situo: diumenge a la tarda, asseguts al sofà, buscant alguna cosa per veure a la televisió. Al final, es pren la gran decisió és de veure una pel·lícula d’aquestes de desastres naturals amb un president dels Estats Units, una governadora de Califòrnia, uns científics catastrofistes que tenen raó i a qui ningú fa cas, ... En fi, una pel·lícula de diumenge a la tarda, bastant previsible, on al cap de deu minuts s’intueix qui es morirà i qui no, titulada 10.5.

Doncs el cas és que et vas enganxant a la pel·lícula. Només de començar cau l’Space Needle de Seattle per culpa d’un terratrèmol i de mica en mica veus a venir que el Golden Gate perilla; mai m’han fet gaire gràcia els ponts... Bé, els problemes venen (els problemes de debò vull dir, no els dels protagonistes de la pel·lícula) quan la fantàstica TDT comença a fer el burro. Primer, es va congelant la imatge en alguna escena, fins que finalment es queda parada del tot. Llavors, (jo que sóc molt espavilada) penso: Ah! Cap problema, posarem la tele “normal”!. Sí, ja em podia fer il·lusions ja... que allà, hi havia moltes interferències i es tallava cada dos per tres. Després, vaig anar alternant entre la 5 i la 15 (la pel·lícula era a Telecinco), que és una cosa que almenys amb la televisió de casa meva a vegades funciona; diumenge, no. Però encara tenia un tercer recurs (a vegades, tinc complex de Doraemon...): veure-la pel DVD, que no sé ben bé per què, però sol funcionar una mica millor que la TDT, el que passa és que aquesta mica tampoc dura gaire estona i va parar de funcionar al cap de poc.

Després d’això, a part de maleïr els ossos als inventors de la TDT, vaig passar-me mitja hora – de fet, la que jo em pensava que era l’última mitja hora de pel·lícula, tot i que al final va resultar que acabava més tard –canviant de cadena entre l’analògica i la TDT a veure si alguna de les dues miraculosament començava a anar bé. I ho va fer, sí, sí, uns vint segons després de començar a fer anuncis va començar a veure’s bé!!

Aniversari

Avui, és el primer aniversari d’aquest blog. En un any, passen moltes coses: persones que vénen, persones que se’n van, llocs nous a conèixer, ... Entre tot cal destacar la meva (brillant, no ho dubteu pas!) estrena com a padrina!


Tot i que és un fet més que evident que últimament aquest blog està una mica (bastant!) de vacances, espero tornar a trobar el moment de posar-m’hi ben aviat. La veritat és que esperava tenir més temps per dedicar-m’hi i no sempre ha estat així. Fent una ullada a l’arxiu d’aquí la dreta es pot veure que al principi, escrivia molt més sovint que ara. D’això, se’n podrien extreure dues conclusions ben diferents. O bé, que la meva vida era molt més interessant quan era al Canadà, perquè sempre tenia anècdotes i “aventures” per a explicar; o al contrari, que ara dec fer tantes coses tan interessants i emocionants que no ni tinc temps per comentar-ho al blog. Bé, és igual, trieu la conclusió que més us agradi; tot i que em sembla que qui estigui familiaritzat amb el temari d’una apassionant assignatura anomenada Història de la llengua anglesa no votaria per la segona... Sí, el blog està de vacances, jo, no tant! Però va, que tampoc em puc queixar gaire, perquè la setmana passada, vaig anar de vacances (hi ha qui en diria anar de cap de setmana, però sona com poca cosa, no? En canvi, si dius anar de vacances, sembla tota una altra cosa) a Cadaqués! I ja estic preparant unes altres vacances (veieu l'avantatge de fer "vacances" curtes? Se'n poden fer més d'unes!!) de cara al setembre!

Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

Fa uns quants dies, aprofitant un diumenge asolellat, vam anar d’excursió al Parc Nacional d’Aigüestortes. Ens vam llevar molt d’hora i vam passar per Sort, però no vam poder comprar loteria de Nadal, perquè estava tancat... llàstima, perquè allà toca sempre! Llavors, vam arribar a Espot i vam començar a caminar. Quan vam arribar a l’estany de Sant Maurici, jo ja estava cansada, però com que era tot molt maco i feia molt bon dia, vam continuar pujant fins la cascada de Ratera i després l’estany de Ratera. Aquí, ja començava a fer més fresqueta i de tant en tant queien quatre gotes, però no us penseu pas que això ens va fer tirar enrera; jo estava molt cansada i el pitjor és que anava pensant que després tot allò s’hauria de baixar, però al final vam pujar fins al refugi d’Amitges (a 2380 m) i vam dinar allà. Encara hi havia neu i després vam anar fins un estany que hi ha al costat del refugi que encara estava força glaçat. Era com el Lake Louise, però més petitó i amb el gel més desfet!

Bé, el cas és que la pujadeta va valer molt la pena, perquè el paisatge s’ho mereixia. En canvi, la baixada va ser tota una altra història... els genolls destrossats, el dit petit de cada peu no existia, era una butllofa, estava suada i vaig arribar-me a plantejar si podia quedar-me a dormir a mitja baixada, però la idea no em va acabar de convèncer. En resum, que em va agradar molt això d’anar d’excursió, però despertar-me a mitja nit, perquè em feien mal els genolls no va ser tan divertit... vaig arribar a la conclusió que m’havia d’entrenar una mica abans de tornar-hi; el primer dia, anar fins a la Font de les Coves, el segon, ja podria anar fins a Sant Sebastià, i així potser, quan torni a pujar una muntanya, tindré forces per pujar per l’escala... que és una mica trist arribar a casa i haver-se d’arrossegar (de manera bastant literal) per arribar a l’ascensor.

Però no vull pas semblar negativa, eh! Em va agradar molt i si algú, té alguna altra ruta que creu que pot ser interessant, que m’ho digui. Que ara a més a més, tinc una càmera nova que es veu que fa fotos molt maques. (En aquesta última frase, hi ha uns quants errors. Primer, amb això de “tinc”, sembla que sigui meva i de fet, ara que m’ho paro a pensar, no estic segura de si me l’han cedit permanentment o no. Segon, nova el que se’n diu nova, no ho seria, encara va amb carret. Tercer, em sembla que la càmera sola no fa fotos maques, el fotògraf i té alguna cosa a veure... Quart i últim (però no per això menys important, potser tot el contrari), ja només em faltava haver de carretejar més coses, quan vagi d’excursió!).

Roma

Avui, que ja feia un mes que no passava pel bloc, i com que sembla que mig país sigui a Roma, aprofito per explicar-vos, que jo hi vaig anar fa uns quants dies a Roma! De fet, gairebé fa un mes ja!

Tot és molt bonic, però la ciutat no està gaire neta i hi ha mooolta gent a tot arreu. Vam visitar la basílica de San Pietro i vam pujar a la cúpula, des d’on com que feia molt bon temps, es podia veure tota la ciutat, el papa no el vam veure... no hi devia ser! També vam anar a la Capella Sixtina, que per arribar-hi vam haver de caminar molt per dins els museus vaticans. I és clar, ens vam cansar molt, perquè havíem de pujar i baixar moltes escales; perquè si heu vist Angels and Demons, sembla que és molt fàcil entrar a la Capella Sixtina, però aquella famosa porta que obres i ja hi ets, normalment es veu que no es fa servir.

També, vam anar al Colosseu, on hi feien les batalles, que està bastant ben conservat, al Foro Romano, on s’havia de fer un esforç d’imaginació força més gran per imaginar-te com era, i al Circo Massimo, on feien curses, que avui en dia bàsicament és un passeig amb herba, perquè no en queda gaire res del què hi havia a l’època dels romans. També vam anar a l’Estadi Olímpic, on no hi havia tants catalans com avui. Si voleu veure més fotos, cliqueu aquí i sobretot, no us perdeu la petita col·lecció de Puntos romans! Perquè com molts ja sabeu, a casa meva, tenien un Fiat Punto de color verd, però és un cotxe que mai l’han valorat gaire aquí i en canvi Roma, n’està ple!

Coses que abans no m'havia parat a mirar

Últimament, he anat redescobrint coses i com que he estat fora força temps, només d’arribar, vaig trobar el paisatge molt canviat, perquè pujant cap a Prats tot era molt verd i estava molt més florit del que jo recordava. És realment bonic, la meva al·lèrgia no opina el mateix, però és molt maco.

I ara, sense adonar-me’n, faig notar les novetats a tothom, oblidant-me que per l’altra gent no són novetats; i protagonitzo escenes ridícules dient coses com ara ‘Han quedat bé les obres de la plaça Nova, no?’, pregunta a la qual contesten ‘Quines obres? La vorera i els fanals? Però si això ho van fer abans de Nadal...’

A més a més, ara veig moltes coses que abans no veia, perquè ja hi devia estar acostumada o trobo maques coses que abans semblaven molt normals, o potser més aviat lletges... Per exemple, el dia que vaig arribar, mentre em dutxava vaig estar observant les rajoles del lavabo de casa i les vaig trobar especialment maques. Són aquestes d’aquí al costat. Ja sé que no són l’avantguarda del disseny i que, segurament, no són cap meravella, però a mi em van agradar. I això que jo abans de marxar pensava el mateix que la meva germana, que quan li vaig comentar com n’eren de maques aquestes rajoles, em va dir que ella feia anys que esperava que els nostres pares es decidissin a canviar-les. Després, també vaig comentar la meva fascinació per aquesta decoració de fa trenta anys a la meva mare, que va sentenciar (amb cara d’ ‘Ai filla meva! Cada dia estàs pitjor!’) que se m’havia encomanat el mal gust dels americans!

Tornar a casa

Ara sí que sembla que això s’acaba. És estrany. Quan vaig arribar, pensava que es faria etern i en canvi ara, sembla que tot just fos ahir que vaig arribar. I ara és l’hora de les últimes vegades i de dir adéu. L’última vegada que vas a la universitat, l’última vegada que vas a la biblioteca a tornar llibres (a qui se li va acudir no limitar el nombre de llibres que algú es pot endur a casa? Llavors, els que sempre trobem interessantíssima tota la informació tenim un problema d’espai a casa...), l’última vegada que vas a fer el cafè al Starbucks (i la primera que no l’has de pagar!), l’última vegada que vas al supermercat i pots contemplar aquella varietat inacabable de galetes (que encara no he tingut temps d’investigar a fons) que tenen noms diferents en anglès i en francès. Dir adéu a les companyes de pis, que han sigut la teva família canadenca aquests mesos, als companys de classe i professors, amb qui has passat tanta estona i amb qui vas assistir al banquet més curiós de la història.

En fi, que també sap una mica de greu marxar i saber que segurament, no tornaràs, almenys fins d’aquí bastant temps. Però que també tinc moltes moltes moltes (però moltes moltes, eh!) ganes de tornar i veure-us a tots!

Devorant art

Aquest post també es podria titular ‘Devorant art (literalment)’ o ‘El dia que l’Esther es va menjar un tros d’una obra d’art’... però he de dir que tinc una excusa: tothom ho feia!

Val més que us ho expliqui des del principi, que si no, no s’entén. Aquest semestre, col·laboro en un departament, el de Canadian Studies. Sí, molt interessant, però això em treu moltes hores de poder estar fent altres coses. El cas és que la meva supervisora, una senyora molt maca que es diu Ginny Ratsoy, li agrada implicar estudiants en totes les activitats que es duen a terme al campus i aquest cap de setmana passat, hi va haver la Undergraduate Conference, una conferència on els estudiants presenten els seus treballs. La supervisora, que havia estat professora meva el semestre passat, em va dir que se’n recordava que havia fet un treball molt ben fet i que el podia presentar a la conferència. Jo, que sincerament no crec que fos tan espectacular, li vaig dir que això de parlar en públic no m’acabava de convèncer... ni en català, no m’agrada fer-ho. Especialment, el que no m’agrada és que quan acabes de parlar i ensenyar el teu power point al públic (que, desenganyem-nos, tampoc és tan gran), la gent et fa preguntes, sempre. No sé què passa en aquest país, però sempre tothom té molts comentaris i molts dubtes, normalment, benintencionats eh, tampoc és que ho facin per fer-te quedar malament. Però bé, jo em penso que no conec tan bé els partits polítics canadencs dels anys 60 i els de l’actualitat (sí, se’m va acudir escriure sobre això...), per deixar que canadencs de debò em facin preguntes. Per això, la Ginny em va proposar que fes un pòster basat en aquell treball, perquè també hi havia una exhibició d’art i de pòsters. Això vaig pensar que sí que ho podia fer. Fer un pòster amb power point i voltar una mica per allà, per si algú tenia algun dubte, contestar-lo de manera informal, no sembla pas tan difícil.

A la primera foto, es pot veure una part de l’exposició amb alguns del pòster (el meu era a l’altra banda) i volia penjar-lo, però el tinc amb un document de power point i no ho sé fer... si algú en sap i m'ho pot explicar, ho faré.

Doncs bé, el principi tot anava molt bé, jo estava per allà amb una de la meva classe, quan va venir el senyor que havia penjat els pòster a demanar-me si l’endemà jo feia una presentació, perquè hi havia gent molt interessada en fer-me preguntes (ja us ho havia dit que són gent molt curiosa). Després, evidentment, hi vaig anar i vaig acabar tenint una conversa més o menys interessant amb una professora polonesa, una de mexicana i un noi iranià sobre sistemes polítics arreu del món. Mentrestant, vaig veure que la noia japonesa que tenia el pòster al costat del meu parlava amb un grupet de gent que prenia apunts. Per tant, quan vaig acabar de parlar amb aquesta colla, em vaig posar a llegir el meu pòster i a pensar coses intel·ligents per explicar-los. Al final, no va ser tan greu, però hagués estat bé avisar els participants, perquè ni els que tenien el pòster al costat del meu ni la meva supervisora ho sabien.

Ara, arribem a l’anècdota de la jornada. Abans de parlar amb aquesta gent, jo (que ja sabeu que tinc un sisé sentit que em permet detectar postres a 100 metres al meu voltant) havia vist un pastís molt bonic per allà la vora. Llàstima que no en fes cap foto. Era un pastisset quadrat de xocolata amb una papallona també de xocolata al damunt, rodejat de lioneses (més o menys eren lioneses) de crema en forma d’ànec, o sigui, era la lionesa normal amb un trosset més de pasta que era el cap de l’ànec. Tot plegat era molt maco, massa maco. Per això, vaig pensar que devia formar part del decorat i no ho vaig tocar. Ara bé, després de parlar amb aquesta gent que prenia apunts, vaig tornar a passar per allà i ja només hi havia un ànec-lionesa!! Llavors, és clar, vaig pensar “És clar que eren per menjar! I val més que t’espavilis que aquest és l’últim!” I sí sí, el vaig agafar tota contenta i vaig tornar a on hi havia el meu (ja conegut per tots vosaltres) pòster. I allà, em vaig trobar una de les organitzadores que em va dir que no passava res ja, perquè tothom ho havia fet, però que de fet, allò formava part de l’exposició i que no estava gaire segura de quan ho havien preparat ni de si era comestible. Em vaig sentir molt culpable llavors... i això que no era culpa meva, jo havia sigut l’última d’afegir-m’hi!

Això sí, per l’any que ve, jo els hi recomanaria posar-hi un cartellet que digués: Do not touch! O que si més no, no posin les obres d’art culinàries, entre l’art al qual estem més acostumats i el menjar que realment és perquè la gent se’l mengi, que si no, la gent es confon i interpreten que la taula del pica-pica comença abans! Sabeu què és el més curiós de tot? Us enrecordeu de la papallona de xocolata? Doncs l’endemà (la conferència durava dos dies), quan vaig arribar al matí encara hi era, però al migdia, ja no; per tant, algú es va menjar la papallona que havia estat allà exposada tota la nit. I no vaig ser jo! Ja en vaig tenir prou amb la vergonya que vaig passar el dia abans.