Antelope Canyon i Monument Valley

Després d'uns indrets que ens pensàvem que serien difícils de superar, va arribar la confirmació que els paisatges de pel·lícula no s'havien acabat. Encara a Arizona, vam visitar Antelope Canyon, un congost en territori Navajo, que l'aigua ha anat erosionant; de fet, hi ha inundacions durant l'època de pluges i el seu nom en navajo és "el lloc on l'aigua corre entre les roques". Els rajos del sol entren entre les roques creant uns efectes curiosos de llum i ombres, la sorra agafa colors entre marró, vermell i morat en funció de l'hora del dia. Espectacular. L'únic inconvenient és que és un lloc estret, hi ha molta gent i el temps que pots passar-hi és limitat, cosa comprensible, ja que nosaltres ens hi haguéssim estat hores admirant la bellesa d'aquelles formacions rocoses.

La població més propera a Antelope Canyon és Page, un típic poble americà travessat per grans carreteres amb motels a banda i banda, que sembla que estigui permanentment endormiscat. A prop, hi ha Glen Canyon National Park, on hi ha el Lake Powell, el segon embassament d'aigua més gran dels Estats Units; el primer és el Lake Mead, a prop de Las Vegas; i un destí turístic en sí mateix, visitat per més de dos milions de persones cada any. Realment, és impressionant estar al desert i que hi hagi un llac tan immens que sembla sorgit del no-res. A prop de Page, hi ha Horseshoe Bend, un meandre del riu Colorado amb forma de ferradura que es pot veure des d'un mirador 300 metres a sobre el riu.

Una vegada acabada de visitar la zona, vam tornar a agafar el cotxe per anar a Monument Valley, a la frontera entre Arizona i Utah. És una àrea situada dins la nació Navajo, caracteritzada per la presència de buttes, uns turons aïllats amb laterals pendents o verticals i un cim pla. És una zona bastant coneguda perquè s'hi rodaven westerns i altres pel·lícules, per exemple, la carretera cap a Monument Valley és on Forrest Gump va parar de córrer.

Grand Canyon

I va arribar un dels grans moments del viatge: el Grand Canyon. És indescriptible. El moment de veure'l per primera vegada mentre es ponia el sol va ser espectacular; realment, un dels paisatges més bonics que he vist mai. Us podeu imaginar la quantitat de fotografies que vam fer, hi havia pocs moments que no fossin dignes de tenir una instantània, encara que semblés igual que l'anterior, la llum havia canviat, els núvols anaven i venien... Un paisatge captivador, impossible parar de mirar-lo.

L'endemà al matí, ens vam llevar molt d'hora per anar a veure la sortida de sol; de fet no era el matí, era la nit. El Grand Canyon és a Arizona i en aquest estat tenen la peculiaritat que no canvien l'hora a l'estiu, amb la qual cosa a l'estiu van a la mateixa hora que als estats del Pacífic i a l'hivern a l'hora de les Rocalloses; això vol dir que quan nosaltres hi érem la sortida del sol era molt d'hora i la son i els quilòmetres del dia anterior van pesar a l'hora de llevar-se, però allà ens teníeu, amb el frontal, càmeres, trípode i esmorzar esperant un dels primers autobusos que ens deixarien en diferents punts del parc. Tot i que aquell també va ser un dia llarg d'anar amunt i avall a veure el Grand Canyon des de diferents llocs, va valer la pena matinar i gaudir tranquil·lament de com es despertaven les muntanyes.

Vam estar tot el dia voltant pel cantó sud del parc, que és el més visitat i vam acabar veient una altra posta de sol per a emmarcar des del Desert View. De fet, es veu sempre una secció del congost semblant, però els colors van canviant segons la inclinació del sol i la meteorologia; hi ha llocs on es veu més el riu Colorado, d'altres que no veus el fons del canyó, però en general, la sensació és que el canyó és enorme, ja que veus muntanyes fins on t'allarga la vista. Bé, en realitat, no deu ser només una sensació: els 446 km de llarg, fins a 29 km d'amplada i 1800 metres de profunditat hi deuen tenir alguna cosa a veure.

Sis anys

Tal dia com avui de fa sis anys, feia el primer post en aquest blog. S'ha d'admetre que la temàtica i freqüència d'actualització d'aquest espai ha anat canviant i s'ha anat adaptant als nous temps, la qual cosa s'ha traduït en escriure bastant esporàdicament sobre els viatges que anem fent i els llocs que anem visitant. Aquest any, no hi ha hagut gaires novetats. Repassant posts antics, n'he trobat un de quan em vaig traslladar al Canadà; doncs bé, segurament, la novetat més destacada que passarà aviat és que participarem en l'enèsima (i potser ja definitiva, tot i que mai se sap) mudança.

Las Vegas

Las Vegas, coneguda com la capital mundial del joc, del matrimoni, de l'entreteniment i de les segones oportunitats, és un espectacle en sí mateixa, un oasi de llums i formigó enmig del desert. Vam arribar a l'estat platejat de Nevada després d'hores per autopistes mal asfaltades travessant el no-res i només baixar del cotxe, vam adonar-nos que la calor era asfixiant, més de 40ºC, que en fahrenheit eren més de 100 i encara feien més por. Els hotels són una mica diferents dels d'aquí: per arribar a recepció, has de travessar una part del casino i anar seguint les indicacions; per si algú s'ho pregunta, sí, hi ha gent a tothora al casino, nosaltres vam arribar a l'hotel a mitja tarda i hi havia persones jugant al blackjack, a les escurabutxaques i bevent cocktails per berenar, quan vam marxar l'endemà a mig matí, igual.

 

Nosaltres vam dividir la nostra visita en dos dies, en diferents moments de la ruta. Durant la nostra estada, ens vam dedicar a un dels entreteniments principals de la ciutat: visitar els hotels de l'Strip (Las Vegas Boulevard, el carrer principal). Són hotels temàtics, cadascun està decorat diferent, i bàsicament són un excès, però un excès festiu i encisador. El primer hotel que vam veure, evidentment, va ser nostre, el Luxor, que està ambientat en l'Antic Egipte, l'edifici principal és una piràmide i té un esfinx i tot. També vam anar a l'Excalibur, que és un castell medieval (amb teulades vermelles i blaves; al New York, New York, amb la seva estàtua de la Llibertat, l'Empire State, la torre Chrysler i el pont de Brooklyn; al París, que té una rèplica de la Torre Eiffel, la meitat de gran que l'original; el Mirage, decorat com una illa

tropical amb un volcà a l'exterior que té un espectacle nocturn de lava, foc i aigua cada hora; el Bellagio també té un espectacle aquàtic interessant, que no vam arribar a veure; segurament, es disputa el títol de millor hotel de l'Strip amb el Venetian, que és simplement espectacular, realment, és com la ciutat dels canals, la il·luminació et transporta al capvespre italià, pots navegar amb gòndola per l'interior i l'exterior de l'hotel mentre el gondolers canta 'O Sole Mio', hi ha el Pont de Rialto i una imitació de la plaça de Sant Marc, amb el campanar i el lleó a sobre la columna. En fi, tot bastant gran i espectacular!

De dia, abans de marxar, vam anar a veure el cartell de 'Welcome to Fabulous Las Vegas', que semblava que no estava lluny del nostre hotel, però va resultar que hi havia un bon tros a peu. A menys de 40 km d'aquest punt, hi ha el Lake Mead, l'embassament d'aigua amb més capacitat dels Estats Units, situat entre els estats de Nevada i Arizona.

El segon dia que vam visitar la ciutat, vam anar a Freemont Street, és un carrer al centre de la ciutat, fora de l'Strip, va ser el primer carrer asfaltat de Las Vegas i hi ha molts llums de neó i casinos no tan glamurosos com els de Las Vegas Boulevard. Fa 20 anys, van reconvertir aquest carrer en una atracció de la ciutat: el van cobrir i van tallar el trànsit i no sé si era perquè era l'Independence Day o allò ja era normal, però hi havia una festa bastant gran, amb concerts i gent tunejada de bandera americana i un control de seguretat a l'entrada. A prop de Freemont, també hi havia carrers foscos i d'aparença una mica decadent amb capelles petites per celebrar casaments.

 

El tema del 4 de juliol a Las Vegas va ser una mica decebedor, ja que es van barrejar unes expectatives altes amb la mala sort. Després d'un dia una mica esgotador, acabant de visitar parcs naturals i hotels i casinos, vam anar a l'Stratosphere, un hotel amb una torre de 350 metres, i vam estar esperant en un aparcament amb una multitud de gent. Quan per fi van començar els focs artificials no van tancar els llums del carrer, ni tan sols els dels hotels, evidentment, tampoc van tallar el trànsit. Aquesta falta d'implicació s'entén, perquè molts hotels grans o casinos llancen els seus focs artificials i estarien força estona sense llum, però la veritat és que això desvirtua una mica l'espectacle. Ara bé, el més curiós de la nit va ser que llavors va començar a ploure, però no quatre gotes, no, allò era una tempesta en tota regla. Tothom va fugir d'aquell aparcament i a veure si sabeu on es van amagar per protegir-se de la pluja? Al casino, lògicament, que això és Las Vegas!

 

 

Los Angeles

La nostra ruta pel Far West va començar, després d'un retard per culpa de la vaga de controladors francesos, a Los Angeles, ciutat que teníem poc interès per visitar i que, efectivament, no ens va agradar gaire. Es pot dir que només vam passar un matí a la ciutat, ja que quan vam arribar, tard i cansats, vam anar a buscar el cotxe de lloguer, ens vam familiaritzar una mica amb el canvi de marxes automàtic i el trànsit americà i vam anar a dormir.Per tant, l'endemà, primer, vam anar a Hollywood, al Passeig de la Fama, on hi ha les estrelles dels famosos i el teatre xinès amb les emprentes dels actors i directors de cine. La veritat és que és un dels carrers més decadents i desangelats on he estat mai, brut i amb botigues que sembla que hagin estat abandonades des de fa décades.

 

Després, vam anar a Santa Monica, passant per Rodeo Drive i Beverly Hills, que ja són zones més maques, netes amb jardinets i botigues exageradament cares. En comparació amb Hollywood, sembla impossible que sigui la mateixa ciutat. Santa Monica és una ciutat de clima mediterrani al costat de l'oceà Pacífic, enganxada a Los Angeles. Vam anar a fer una volta per la platja, on hi ha les típiques casetes dels socorristes i pel moll, on acaba la ruta 66 i hi ha atraccions, sí, a sobre del moll de fusta, hi ha una muntanya russa, cavallets i una nòria que funciona amb energia solar.

De camí cap a Las Vegas, vam passar per Calico, un poble miner de finals del segle XIX, al desert de Mojave, on es poden veure les cases, botigues, l'estació de tren, etc. típiques de les pel·lícules de l'oest.

Hiroshima i Miyajima - 宮島

Abans d'acabar l'any, m'he decidit a acabar d'explicar el nostre viatge pel Japó; una mica més, i ho explico quan faci un any que hem tornat. Abans de tornar cap a Tokyo, vam visitar Hiroshima i Miyajima, al sud d'Osaka. A Hiroshima, bàsicament, vam visitar el centre de la ciutat on, hi ha el parc d'Hiroshima ple de cirerers, el memorial per la pau, un parc amb escultures en record de les víctimes de la primera bomba atómica, el 6 d'agost de 1945; entre altres escultures, vam veure la Flama de la Pau, que s'apagarà quan es destrueixi l'última arma nuclear del món. A l'altra banda del riu, hi ha l'A-Bomb Dome, un edifici d'oficines construït l'any 1915, a sobre del qual, va explotar la bomba, que és dels pocs que no es va esfondrar i s'ha mantingut tal com va quedar després de l'explosió.

Des d'Hiroshima, es pot anar en ferri a l'illa d'Itsukushima, anomenada popularment Miyajima, on hi ha un torii (arc) xintoista flotant, és considerat un dels paisatges més boncis del Japó i l'Unesco va declarar-lo patrimoni de la humanitat. Quan baixa la marea, les potes de l'arc queden al descobert i s'hi pot arribar caminant.

Osaka - 大阪

Osaka és l'última ciutat on vam estar durant el nostre viatge al país nipó; des d'allà també vam visitar Hiroshima i Miyajima. Tot i que no és la ciutat més interessant del món, està força bé per passar-hi un parell de dies i tornar a la civilització després del Mont Koya. La ciutat és el centre econòmic de la regió de Kansai i és una ciutat important en el comerç internacional del Japó. Nosaltres hi vam estar molt poc temps i plovia, però vam tenir temps per passejar al costat del riu Yodo i veure més cirerers florits. Una de les atraccions principals de la ciutat és el Castell d'Osaka, la construcció del qual va acabar el 1583; tanmateix, com molts edificis al Japó, ha estat destruït i reconstruït diverses vegades al llarg de la historia i el castell actual data de 1931.