coses més rares ens han de passar

Resultats de l'enquesta

2012-01-29T14:52:00.004+01:00

Després d'un mes de votacions, s'ha acabat l'enquesta per opinar sobre la data de naixement de l'Helena. El guanyador ha estat el 10 de febrer, que ha anat al capdavant durant tota l'estona. Al final, ha obtingut un 15% dels vots, seguit de bastant a prop del dia 13 (perquè la gent no és supersticiosa) i del 15 (que és el dia que va proposar el pare de la Júlia i l'Helena!) El 12, que és el dia previst pels metges, ha quedat en tercera posició, juntament amb altres opcions destacades, com ara el dia de Sant Valentí, que es veu que la gent pensa que a l'Helena no li faria gràcia néixer aquest dia.

He fet recerca sobre el 10 de febrer i, tot i que jo no vaig votar aquesta opció, crec que és una bona idea que l'Helena neixi el segon divendres de febrer, perquè he trobat pocs fets destacats. Com a curiositat, el 10 de febrer de 1805, es van prohibir els toros a Espanya. Sí, sí, això que ara sembla impossible i no en volen ni sentir parlar, durant els segles XVIII i XIX, els van intentar prohibir diverses vegades.

En definitiva, que l'Helena neixi el dia que vulgui, que segur que serà un gran dia!

Quin dia naixerà l'Helena?

2011-12-28T08:45:00.003+01:00

Fa més de tres anys, vaig fer una enquesta per a saber la vostra opinió sobre la data de naixement de la Júlia. Per si algú encara no ho sap, d'aquí una mica més d'un mes, la Júlia tindrà una germana, l'Helena! Per tant, avui inauguro aquesta enquesta que durarà un mes. Les opcions són de l'1 al 23 de febrer i es pot votar fins el 28 de gener a la nit.

El dia previst pel seu naixement és el 12 de febrer. És un dia que, personalment, m'agrada força, però jo apost pel dijous 9 de febrer, que crec que és un bon dia per diferents motius, que ja us aniré explicant. Només us avanço que el número 9 m'agrada especialment des que he desobert que en anglès, els gats tenen nou vides i no set.

Al costat, us poso una de les últimes fotos que tinc de l'Helena i la Júlia, de quan van anar de vacances! Si voleu veure què més fan, podeu anar al seu blog.

Venècia

2011-12-19T14:54:00.005+01:00

Fa un parell de setmanes, vaig anar a Venècia. Ja hi havia anat, però em va agradar molt, perquè era una ciutat que no recordava gaire. Vam visitar la Basílica de Sant Marco i el campanar, des d'on es pot veure tota la ciutat i les illes del voltant. A la plaça de Sant Marco, també hi ha el Palau Ducal, el museu Correr, la Torre del Rellotge, Harry's Bar, un bar que Hemingway solia frequentar, que estava tancat, i les columnes de Sant Marc i el lleó alat al capdamunt.

Feia bastant bon temps, tenint en compte que és desembre, i es desplaçàvem en vaporetto, que és com l'autobús que et transporta pels canals i és força lent, però és curiós i tens temps per contemplar el paisatge i fer fotos. Vam poder veure molts dels ponts de la ciutat: el pont del Rialto, que a mi sempre em recorda al Mercader de Venècia, el pont dels Sospirs, que s'anomena així perquè unia dues presons i els laments dels presos que el travessaven es podien sentir des de baix i el pont de l'Acadèmia, des d'on es veu l'església de la Salute. Abans de marxar, també vam veure el teatre de la Fenice i el gueto, el barri jueu creat el 1516.

El secret del brigadista i visita als escenaris de la Batalla de l'Ebre

2011-10-07T08:20:00.005+02:00

Fa algunes setmanes, vam decidir anar a passar un cap de setmana a les Terres de l’Ebre, concretament als escenaris de la Batalla de l’Ebre. Després, a casa, vaig trobar El secret del brigadista d’Andreu Claret de l’any 2008 i vaig decidir llegir-lo per a tenir una altra visió d’aquests fets històrics.

És una novel·la d’aquelles que combinen històries de diferents èpoques que comparteixen el mateix escenari, el poble de la Fatarella i rodalies. Podríem discutir sobre si la trama principal està situada a l’actualitat o als anys 30, però bé, la història comença en l’actualitat, quan una noia americana viatja a Catalunya per a descobrir com va morir el seu avi, que era un brigadista jueu de Philadelphia que lluitava al bàndol republicà durant la Guerra Civil. Però l’autèntic protagonista de la novel·la és un nen fatarellenc que esdevé la unió entre els dos moments històrics que es descriuen; a més a més, resulta la peça clau per tal que la noia descobreixi la veritat sobre el seu avi i els seus últims anys de vida. Deixant de banda la investigació i la trama d’intriga, la novel·la també és el retrat d’una època fosca de la nostra història, en la qual els nens creixien abans d’hora en unes circumstàncies adverses i les famílies sobrevivien com podien.

En un altre nivell, hi ha una història secundària sobre la tradició dels templers , que incrementa la dosi intriga i a presentar de manera més completa els orígens culturals de la Terra Alta. Personalment, aquest fil no m’ha interessat tant com la trama principal i, en ocasions, desvia l’atenció del lector dels esdeveniments històrics, tot i que, s’ha de reconèixer que en altres moments de la novel·la, els elements templers ajuden a cohesionar els personatges i a nivell d’imatgeria tenen un paper important en el decurs de l’acció.

Doncs bé, el cap de setmana passat, vam anar a la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, comarques catalanes on encara no havíem estat mai. Primer, vam anar a Móra d’Ebre, la capital de la Ribera d’Ebre, on vam veure el famós pont d’arcades que travessa el riu, construït el 1943, que comunica Móra d’Ebre i Móra la Nova. També vam veure el Castell de Móra, que és d’estil islàmic. Després de passar per Benissanet, on hi ha el refugi de la Plaça de la Font Gran, vam anar a Miravet, on hi ha el pas de barca que els soldats republicans van utilitzar per creuar l’Ebre el 25 de juliol de 1938, que va suposar el punt de partida de la Batalla de l’Ebre. Al poble, també hi ha un castell, en aquest cas es tracta d’un castell templer, cosa que el va portar a enfrontar-se amb el castell de Móra, propietat durant molt temps de la baronia d’Entença. El castell ens va agradar molt, tot i que feia molta calor per ser l’octubre, i la pujada a peu va estar bé, sobretot quan al capdamunt, vam veure que s’hi podia arribar en cotxe!

Quan vam haver baixat del castell, vam anar a Pinell de Brai, ja a la Terra Alta. És un poble petit amb un gran desnivell, com gairebé tots els pobles que vam visitar, que té alguns llocs d’interès relacionats amb la Batalla de l’Ebre a dins del seu terme municipal. Hi ha les Cases Caigudes, un conjunt d’edificacions destruïdes pels bombardejos. Als afores del poble, direcció a Gandesa, hi ha la serra de Pàndols, que fou un important punt de defensa republicà, juntament amb la serra de Cavalls. Actualment, a la cota 705, hi ha un mirador sobre la serra, que permet entendre la importància d’aquest enclavament durant la guerra, ja que ofereix unes vistes espectaculars del territori. També hi ha el Cub de la Pau, un monument erigit pels supervivents de la Lleva del Biberó i un memorial pels brigadistes que van participar a la batalla.

Després, vam visitar el poble vell de Corbera d’Ebre, que fou destruït pels bombardejos del 38 i mai va ser reconstruït. Es pot caminar entre les runes de les cases, fins arribar la plaça de l’església, un dels pocs edificis que no es va destruir completament. És impressionant que un poble que sembla força gran quedés destrossat fins al punt que, després de la guerra, els seus habitants s’anessin instal·lant al peu del turó on hi havia l’antic municipi i el poble originari quedés allà dalt com a testimoni de la història.

Un altre dels punts interessants de la ruta és veure les trinxeres on els soldats passaven bona part del dia, defensant la posició del seu exèrcit, intentant avançar cap a l’enemic o recuperant el terreny que havien perdut en combats anteriors. Hi ha vàries trinxeres que es conserven bastant bé, una és a l’espai històric dels Barrancs (al terme municipal de Vilalba dels Arcs) i l’altre al de les Devees (a prop de la Fatarella), on hi ha alguns refugis fets amb sacs i pedres on s’amagaven els soldats. Pel camí que va de les Devees a l’ermita de Sant Bertomeu, també es poden veure alguns amagatalls més petits a peu de camí, mig ocultats per herbes i pedres. L’ermita, que data del segle XIII, és d’origen templer i al costat hi ha el Memorial de les Camposines, que ret homenatge als soldats que van participar en la Batalla de l’Ebre. El diumenge, a la Fatarella, on vam passar la nit a Ca la Brisda (la mateixa fonda on dormen els protagonistes de la novel·la), vam fer la ruta dels perxes. Els perxes són trams de carrer coberts degut al creixement de les cases a banda i banda del carrer; la majoria s’aguanten amb bigues de fusta i arcs de pedra. D’aquesta manera, vam poder descobrir una mica més el poble, vam passar per Cal Sant, que també surt al llibre, per l’església de Sant Andreu, que té una façana d’estil barroc, per l’ajuntament i vam poder veure diferents perxes de la Fatarella, alguns eren força bonics amb dos o tres arcs al mateix perxe i d’altres eren més rudimentaris. Abans de marxar, vam anar a veure la capella de la Misericòrdia, al costat de la qual hi ha el mirador de la Terra Alta, des d’on s'obté una bona imatge del poble i el seu voltant.

De tornada a casa, vam passar per Flix, on hi ha un refugi antiaeri convertit en museu, que en teoria havia d’estar obert, però no ho estava i, per tant, no el vam poder visitar. Però bé, també vam aprofitar per anar a veure el pantà de Riba-Roja, que té una part a Catalunya i una altra a Aragó.

Per què les petxines tenen forats?

2011-09-29T08:40:00.000+02:00

Quan era petita, ja m’agradava recollir petxines. I en tinc forces de guardades dels últims estius. Però aquest any, ha estat força bo en aquest aspecte. Tampoc és que hagi anat gaire a la platja, però déu ni do les que he trobat i les més grans, les he trobat quan no en buscava! L’últim cap de setmana que vaig anar a la platja, vaig veure unes nenes que en recollien amb una galleda i l’endemà al matí, vaig pensar que jo també n’havia d’haver portat una!

Però hi ha una cosa de les petxines que sempre m’ha intrigat: per què moltes petxines tenen un forat? He estat buscant informació i deu ser un tema més interessant del que sembla perquè n’he trobat força. Una de les obvietats que s’ha escrit sobre l’anatomia de les petxines és que tenen un forat perquè l’aigua pugui entrar i sortir, però el que a mi m’interessava és com han arribat a tenir un forat. Primer de tot, hi ha algunes petxines que tenen forats de manera natura, com ara les orelles de mar (que jo no n’havia sentit parlar mai), que, efectivament, tenen forats perquè l’aigua circuli i els animals puguin respirar. Però hi ha altres animals que tenen un forat, perquè altres animals se’ls han cruspit. Per exemple, els cargols, que és curiós perquè en anglès es diuen moon snails perquè tenen forma de lluna, fan forats a altres cargols, ostres i d’altres mol·luscs. Doncs aquestes bestioles tenen una mena de llengua amb dents anomenada ràdula amb la qual rasquen la closca de l’altre animal fins que fan aquest forat tan perfecte i es mengen l’animal (és una escena que em costa molt imaginar). També hi ha l’erosió, que jo em pensava que era el motiu principal dels forats, tot i que ben mirat, segurament, els forats no estarien tan ben fets, o que algú les hagi trencat, com ara una gavina que l’ha tirat a terra o una persona que l’ha trepitjat.

Investigant sobre l’apassionant món de les petxines, he descobert temes que mai m’havia plantejat, com ara que hi haguessin llocs on no es poden agafar. En general, es poden recollir les petxines buides a tot arreu. A més a més, a Califòrnia, per exemple, amb una llicència de pesca, se’n poden agafar amb l’animal a dins. Tot i així, hi ha algunes reserves marítimes on no es pot agafar res, ni petxines budes, ni tan sols pedres, per tal de preservar l’estat natural de la costa i afavorir que els animals hi puguin viure.

Bola de Drac

2011-09-19T08:35:00.002+02:00

Per fi, després de 10 anys, avui, podrem tornar a veure Bola de Drac en català. L’altre dia, em van dir que a mi, em veiem més de l’Arale i sí, l’Arale era espectacular: amb els seus cabells liles, les ulleres de pasta negra que avui en dia estan de moda, la Gatxan, la cafeteria en forma de cafetera, el Dr. Slump intentant-se lligar la mestra del col·le, els estraterrestres i el “bon dia al dematí a la Vila del Pingüí!” I encara és més impressionant ara que sé que arale vol dir galeteta d’arròs cruixent, això del japonès és curiosíssim. Però amb l’Arale, van fer una mena de versió teòricament millorada amb dibuixos nous, que no em va agradar. Em sembla que fins i tot li van tenyir els cabells a l’Arale! Però, Bola de Drac va ser una altra cosa i triar seria molt difícil. Bola de Drac era un serial amb tots els ets i uts, i el Dr. Slump era una sèrie amb capítols independents que no seguien una trama tan definida com Bola de Drac, amb la qual havíem d'estar cada migdia, enganxats a la tele per saber si el Goku trobaria l’última bola de drac o si guanyaria el torneig d’arts marcials.

Bola de drac es criticava molt, i segurament es continuarà criticant, perquè diuen que hi ha molta violència, però la veritat és que jo no crec que els que vam créixer amb aquesta sèrie haguem tingut cap problema. Més aviat, al contrari, el Son Goku era un personatge molt bo (per això, podiar pujar al núvol Kinton!), molt amic dels seus amics i també dels seus enemics, perquè ell feia que els dolents es tornessin bons. Per exemple, el Vegeta era un dolent molt dolent i, si bé mai va deixar de ser malcarat i maleducat, va acabar lluitant al costat del Goku per salvar el món.

En resum, que jo ja fa uns quants dies que estic tontament il·lusionada amb el retorn del Goku, el Follet Tortuga, la Tortuga, la Bulma, el Krilin,...

La independència ficcionada

2011-09-10T18:54:00.002+02:00

Aquest estiu, he llegit A reveure, Espanya, de Jordi Cussà. La idea de la novel·la m’atreia, precisament, perquè és una novel·la; és a dir, es tracta d’un llibre de ficció i no d’unes memòries o d’un assaig. La idea està bé, però trobo que s’hagués pogut explotar millor. La història comença el 2038, en el vintè aniversari de la proclamació d’independència de Catalunya i els personatges principals són la família de la presidenta de la Generalitat que va proclamar la independència.

Aquest llibre barreja elements d’història-ficció amb components de la novel·la negra. El punt de partida és la investigació d’una noia per fer un reportatge sobre la independència de Catalunya. A partir d’aquí, va descobrint una trama de xantatges i extorsions, gràcies a la qual Catalunya va esdevenir un estat independent el 2018. Personalment, em neguiteja bastant que es plantegi que la principal raó per la sobtada proclamació de l’estat català fou que els polítics de torn volien amagar els draps bruts, i ja no parlem del fet que en aquest llibre no se’n salva n’hi un: tots els polítics implicats en aquesta trama tenen algun punt fosc en el seu passat (o present) que els fa susceptibles a patir xantatge, o a fer-ne.

Bé, sigui com sigui, el cas és que trobo que el final és una mica precipitat. Tot té molt sentit i quadra la mar de bé, però podria estar més treballat, amb més indicis, dels que en poguéssim treure conclusions, ni que fos per tal que sospitèssim d’algú equivocat. Per altra banda, hi ha una història secundària, que en alguns moments gairebé sembla la història principal, molt ben tramada relacionant molts personatges en principi desconnectats, que al final, resol un dubte que em preocupava des del principi del llibre.

Segones vegades

2011-09-02T19:10:00.010+02:00

Els mateixos llocs, però des d’un altre punt de vista. Coses que la primera vegada m’havien passat per alt, no sabia que existien o no vaig tenir temps per a veure. I, evidentment, coses que el primer cop vaig pensar que es necessitava més temps per visitar i el segon cop, tampoc he tingut temps.

A finals de l’any passat, vaig revisitar Bèlgica i el febrer vaig tornar a Estats Units. Anar a llocs que ja s’han visitat té coses positives i negatives. Entre les negatives, que tornes a anar a llocs on ja has estat i que potser no et van agradar. Tornar a visitar coses que no et van semblar especialment interessants el primer cop pot semblar una tonteria, però és clar, el segon cop potser vas amb altra gent que ho volen veure o potser vols donar-li una segona oportunitat al lloc o potser el primer cop va estar bé, però resulta que és un lloc que amb una visita n’hi ha prou... Per exemple, no cal anar dos cops a l’Atomium de Brussel·les, de fet, diria que no cal anar-hi ni un cop. És un espai mal aprofitat de la ciutat, com el Fòrum de Barcelona, on per cert no he anat mai, que va tenir una funció en un moment determinat i ara el tenen allà, una mica apartat de tot, sense saber gaire què fer-ne. Veure’l un cop des de fora és curiós, però no cal entrar-hi dues vegades!

Però també hi ha coses postives. Si hagués tornat a anar sola a Nova York, no hauria pujat a l’Empire State, perquè ja ho havia fet un cop. I la segona vegada, em va agradar molt més que la primera, perquè vaig poder veure moltes més coses. El desembre del 2008, vaig pujar-hi quan ja era fosc, feia molt fred i hi havia molta gent; en canvi, aquest febrer, hi vam anar de dia, hi havia molt poca gent i feia molt bon temps, amb la qual cosa es podien veure moltes més coses i no només els edificis il·luminats.

Remirant les fotos, se’m presenten alguns dubtes o curiositats. Primer de tot, potser hauria de parar de fotografiar tonteries. El primer cop, la gent del meu voltant feia fotos a la cinquena avinguda, mentre jo, analitzava detingudament aquestes ulleres, que al final no em vaig comprar!

I el segon, vaig fer fotos a aquestes ovelles des de tots els angles possibles. Què passa? Ho vaig trobar molt graciós!

Però la gran pregunta és: per què fas fotos que ja tens? Ah, sí, és clar; potser el primer cop no vas quedar bé; segurament, avui la llum és més bona, etc. En qualsevol cas, la segona pregunta: és impossible quedar bé a les fotos amb aquesta estàtua de Benjamin Franklin?

Amb aquestes dues fotos, es podria jugar a buscar les diferències i crec que no n'hi ha gaires. Això vol dir, primer, que em mantinc molt jove i segon, que hi ha coses que no canvien, com ara el meu anorac i que no sé què fer amb les mans (necessito un bastó i una declaració d'independència).

Tercer aniversari

2011-08-11T20:33:00.003+02:00

Avui, celebrem el tercer aniversari del primer post d’aquest blog. La principal novetat durant aquest any ha estat que ara puc dir que sóc ‘profe’ d’anglès, el què havia fet abans eren succedanis i sí, efectivament, sóc força rabiüda, castigo els nens sense pati (quan s’ho mereixen!) i em sento molt frustrada quan veig que la meva feina esdevé inútil per l’entorn en què sovint s’ha de desenvolupar. Però tot això és una altra història!

El cas és que tafanejant per les eines per a controlar les estadístiques del blog, vaig descobrir que podia veure com arribava la gent al meu espai i l’aniversari és una bona excusa per comentar-ho. Hi ha alguns resultats que eren previsibles, com ara que les pàgines web des de les quals la gent arriba aquí més sovint són facebook i els blogs de la Júlia, l’Isaac i l’Òria, bastant lògic perquè tenen el meu blog enllaçat. Però n’hi ha d’altres que els he trobat sorprenents i m’han fet gràcia. La cosa que m’ha sobtat més és que les paraules de cerca més utilitzades sigui l’expressió fer el ronso; jo, és clar, he anat al google i ho he provat i sí, sí, la veritat és que el meu blog surt de seguida! Això ve d’un post que vaig escriure al Canadà, quan vaig descobrir la paraula 'procrastinate.' També he rigut molt quan he vist que hi ha persones que visiten el meu blog perquè han buscat les paraules coses rares; no he rigut tant perquè arribin al blog, cosa lògica tenint en compte l’adreça, sinó perquè es pot saber què fa la gent escrivint “coses rares” a un buscador d’internet? Què pretenen trobar? No dubteu ni un instant que acabo d’anar al google a provar-ho i sí, hi surten coses rares, però no sé quina gràcia o utilitat (si és que n'hi ha) hi troben; jo la cosa rara amb la què he rigut més és una foto del cartell d’entrada d’un poble que es diu "Aveinte" i hi ha el cartell de velocitat màxima a cinquanta al costat. També he trobat molt curiós que hi m’ha llegit o almenys ha passat per aquí, buscant regal noces d’or, o Carcassonne cap de setmana què fer.

Pel què fa als lectors, us agraeixo que llegiu el què escric, encara que ara no ho faci tan sovint com abans. I també volia comentar que, amb les estadístiques a la mà (bé, a la pantalla), hi ha persones que no sé qui són. És a dir, és evident que no conec a tot el món, però tenint en compte que objectivament el meu blog no sé fins a quin punt és d’interès general i que el català es parla gaire al món, no entenc com països com Rússia o Iran apareixen en una posició força destacada en la llista de llocs on em llegeixen. Bé, en qualsevol cas, a mi, us podeu imaginar que em fa molt feliç que gent d’arreu del món visiti el meu blog, tot i que tinc lleugeres sospites que alguns (segurament no tots) hi arriben per error, per alguna similitud entre llengües que jo desconec.

Holanda

2011-07-20T19:15:00.011+02:00

El cap de setmana passat, vam anar a Holanda. El primer dia, vam visitar Amsterdam, que té alguns llocs interessants, però, en general, no em va agradar gaire. Tot i que no vam visitar cap museu, un dels racons que més em van agradar va ser el Museumplein, la plaça on hi ha el Museu Van Gogh i el Rijksmuseum. Durant l’estona que va fer bon temps (entenent que ‘bon temps’ vol dir ‘no ploure’), tot anava bastant bé; el problema va ser quan va començar a diluviar i no va parar en tot el dia. I aquí, es va produir una de les escenes curioses d’aquesta ciutat: la gent amb bici i paraigües. Ho trobo totalment il·lògic, sobretot perquè plovia tant que es mullaven igualment! La imatge de les bicicletes neerlandeses a part de ser molt típica, és molt bucòlica, especialment les variants que es poden trobar, com la d’una parella en bici (o sigui, en dues bicis) agafadets de la mà, aquests sense paraigües, i els accessoris ciclistes per a portar criatures també són d’allò més extravagants, hi havia un senyor que portava tres nens en bici: dos a davant a dins una mena de carretó unit a la bici i un al darrere en una cadireta. El més curiós de la ciutat, però, és el barri roig, on hi ha les prostitutes amb poca roba exposades en aparadors a banda i banda del canal.

El diumenge, vam anar d’excursió a uns quants poblets de la vora d’Amsterdam que ens van agradar molt. El matí, vam anar a Zaanse Schans a veure molins de vent. És un poble petit declarat patrimoni de la Unesco, on vam veure una granja on feien formatges.

Després, vam anar a Volendam, que era un poble de pescadors. Avui en dia, ja no es dediquen a la pesca perquè ja no tenen mar; quan van construir el dic per evitar les inundacions constants d’aquesta regió, el mar es va convertir en un llac i els peixos que hi vivien van haver de buscar altres llocs per viure. El poble és força curiós perquè el poble, com bona part dels terrenys holandesos, estan per sota del nivell del mar i tots els carrerons que van al port fan pujada. Allà, vam agafar un vaixell fins a Marken, que abans era una illa, però ara està unida al país pel dic, on vam visitar una fàbrica d’esclops. Les cases de Marken són bastant peculiars; tradicionalment, són de fusta pintada de color verd i abans començaven al primer pis, o sigui, hi havia una escala que arribava a la porta de casa, que era al primer pis i a sota la casa, només hi havia els fonaments, perquè abans el poble s’inundava molt sovint. Com que ara això ja no passa, després van construir la part baixa de les cases i van fer les parets de maons. L’endemà, com que plovia molt i ja havíem vist la majoria de coses d’Amsterdam, vam anar a Delft i la Haia. A Delft, hi vam anar, bàsicament, perquè hi passa un dels meus llibres preferits, La noia de la perla, i també és una ciutat molt coneguda perquè hi fan ceràmica. Tot i que plovia a bots i barrals, és una ciutat molt maca, bastant més tranquil·la i pinturesca que Amsterdam.

Haruki Murakami

2011-06-11T11:02:00.003+02:00

Quan feia primer de carrera, una de les assignatures obligatòries era Teoria de la Literatura; no és que fos l’assignatura més apassionant del món, però tampoc estava tan malament com sembla pel nom. Això sí, cada dimarts i cada dijous me n’anava a dinar amb la sensació de ser una de les persones més ignorants del món, per tots els llibres que no havia llegit i que es veu que eren imprescindibles per qualsevol que intentés estudiar literatura. Tenint en ment l’ambciós objectiu de solucionar aquest problema, vaig començar a fer una llista d’aquestes grans obres de la literatura universal. Fer llistes és un recurs que faig servir sovint, tot i que normalment o bé perdo la llista o bé no li faig gaire cas. Evidentment, d’aquella llarga enumeració literària, no en dec haver llegit més de dos o tres i un dels grans privilegiats és Tòquio blues d’Haruki Murakami, recent guanyador del Premi Internacional Catalunya.

Murakami va escriure Tòquio blues - Norwegian Wood l’any 1987 (un gran any!), però va tenir el seu gran moment de glòria a principis d'aquest segle, sobretot a Europa. Llegint-lo, em va passar una cosa que no m’havia passat mai. Per una banda, tenia moltes ganes de continuar-lo llegint, per a saber com s’acabava; però per l’altra, tenia molta por d’arribar a l’última pàgina per dos motius: el primer és que patia per si el final em decepcionava; el segon és que no sabia què podria llegir després de Tòquio blues, sabia que hi hauria un abans i un després. Pel què fa al final, tenia sensacions molt contradictòries respecte com havia d’acabar i això crec és degut al ritme literari oriental. La sinopsi del llibre aparentment no té res gaire especial; és la història d’un noi que es trasllada a viure a la ciutat per estudiar a la universitat i ens explica com es relaciona amb el seu entorn. Des del punt de vista occidental, hi ha alguns punts de frustració en aquesta novel·la, ja que estàs tota l’estona esperant que passi “algo”, pots estar perfectament llegint quatre pàgines en les quals el protagonista passeja sol pel costat d’un riu sense trobar-se res ni ningú o, encara pitjor, el protagonista pot estar passejant amb algú i no es diuen res en tota l’estona. Això fa que al final, no hi hagi d’haver un “final twist” impressionant tipus pel·lícula de Hollywood en la què en 10 minuts al final salven el món, però inconscientment, el continues esperant. Al final, el final no em va decepcionar i era coherent amb la novel·la, virtut que tot sovint no es valora prou. La meva sensació després d’aquest final va ser molt diferent que la meva única experiència anterior amb la literatura d’origen japonés: una història curta de Kazuo Ishiguro anomenat A Family Supper (Un sopar familiar), potser perquè no estava acostumada al seu ritme, recordo que quan vaig pensar ‘va que ara es posa interessant’, sobtadament es va acabar.

Com que tenia aquest record de l’última història curta d’origen japonès que havia llegit, vaig tenir alguns dubtes quan em va caure a les mans El salze cec i la dona adormida i, és clar, la sensació de meravellosa incomoditat barrejada amb certa frustració es multiplicava, perquè cada història és un petit univers. A més a més, els personatges de Murakami tenen una vessant psicològica que barreja elements irracionals i estrambòtics amb una facilitat que gairebé sembla que aquestes siguin característiques comunes de persones reals. Continuant explorant Murakami, vaig creuar-me amb L’amant perillosa, i ja em vaig veure capaç d’identificar alguns trets particulars dels seus llibres: el jazz, la solitud, el passat que torna, la vida nocturna de la ciutat són nocions que apareixen gairebé sempre en algun moment o altre de la història.

Ja fa un parell d'anys, vaig descobrir Kafka a la platja. I és un llibre que em va sorprendre per molt, perquè... passen coses! Bé, més ben dit, el lector, o almenys jo, està convençut que passen coses, tot i que, com sempre, el final sembla un començament i no se sap què ha passat ni què passarà. A nivell literari, és una novel·la complexa que combina tres eixos: en primer lloc, hi ha la història de dos personatges molt diferents i aparentment sense cap nexe d’unió, però amb algunes lleugeres similituds que obren les portes a una infinitat d’hipotètiques possibilitats; en segon lloc, alguns dels capítols reprodueixen documents oficials del govern o l’exèrcit, en principi sense cap mena de relació amb res. El fet que els capítols vagin tractant temes i personatges diferents augmenta l’efecte de deixar les històries a mitges i la pregunta ‘i ara aquest què m’explica aquí?’ es repeteix força sovint en la ment del lector. No sé si és pel fet d’intercalar els tres elements d’aquesta novel·la o perquè tot i que hi hagi acció, una bona part de la història continua passant dins la ment dels personatges, aquest llibre és força més llarg que els altres. No obstant això, és una novel·la molt llegible i recomanable.

L’any passat, per Sant Jordi, em van regalar la novetat de Murakami del 2010, De què parlo quan parlo de córrer. La veritat és que no el vaig començar a llegir de seguida i encara no l’he acabat. Potser perquè té grans dosis d’autobiografia o perquè les metàfores amb el món de l’atletisme em queden una mica lluny, aquest llibre em costa més que els altres. Contradictòriament, sembla més planer de llegir, perquè és molt descriptiu i tracta temes de la vida de l’escriptor-corredor de maratons amb un llenguatge poètic i visual molt entenedor, però, de moment, no m’ha acabat d’enganxar. En resum però, considero que Haruki Murakami és un autor molt recomanable, a qui se li està començant a reconèixer, ara amb el Premi Internacional Catalunya i d’aquí uns quants anys, amb el Nobel de Literatura, la seva feina després d’haver passat desapercebuda durant molt temps, víctima, segurament, d’haver-se instal·lat còmodament en un terreny confús entre occident i orient.

Llicenciada (i amb títol)

2011-01-20T16:05:00.001+01:00

Fa uns dos anys, a l’hotel de Roma, quan vaig engegar la tele, feien una sèrie (House, potser?) i li deien a algú que estava llicenciat (en italià, però s’entenia clarament). El cas és que no li donaven cap títol universitari, sinó que el feien fora de la feina. Em va fer bastanta gràcia la coincidència de paraules.

Bé, doncs ahir, vaig rebre una carta de la universitat perquè anés a recollir el títol de llicenciada en filologia anglesa i em va fer una il·lusió incomprensible. Racionalment, no veig perquè vaig estar tan contenta de cop. Fins i tot, ara no recordo quan vaig saber que havia acabat la carrera, cosa que m’hauria hagut de fer força més il·lusió. Suposo que vaig mirar la nota de l’últim examen per internet i, és clar, vaig veure que ja estava; que al capdavall de la pàgina, el comptador de crèdits havia arribat als famosos 300 i que allò s’havia acabat.

Tot i això, aquesta il·lusió va contrastar dràsticament amb la mandra que em feia anar a l’Autònoma a recollir el títol. Però, al final, m’he decidit a anar-hi aquest matí, per tenir-ho fet i no haver-hi de pensar més. I així, de pas, fer un petit exercici de nostàlgia. Pel camí, anava recordant els primers cops que hi havia anat i les novetats a la carretera que hi havia, que no eren gaires: a la sortida de la universitat, ara ho posa que hi ha una universitat, que abans no; era la sortida Sabadell sud – Bellaterra; també hi ha una mena de marquesina, a l’entrada de la universitat que no havia vist mai i que si és per autobusos no acabo d’entendre d’on vénen ni on et deixen.

I llavors he arribat i per primera vegada, he aparcat malament el cotxe a l’Autònoma. Segurament, com que només vaig anar-hi en cotxe de manera regular durant un període molt breu de temps, en el qual, a més a més, tenia classe a dos quarts de nou del matí (i bàsicament, podia triar aparcament), no m’havia adonat de l’escàndol que és arribar-hi a dos quarts d’onze... Sí que, a l’hora de marxar, havia notat que hi havia molts cotxes, però no m’havia fet la idea que fos tan greu. Bé, el cas és que he aparcat a sobre la vorera amb molts altres cotxes; però a sobre la vorera de debò, eh, no dues rodes a dalt i dues a baix. Després d’això, i maleïnt els ossos a tots els estudiants actuals per anar en cotxe, perquè tot i aparcar malament, el cotxe estava llunyíssim de l’entrada, he anat caminant cap a la facultat. I allà, m’he endut dues sorpreses bastant agradables; la primera és que no hi havia cua a gestió acadèmica, i la segona és que m’han atès molt ràpid, amablement i sense problemes. Ja sé que això últim hauria de ser normal, però jo sempre que havia hagut de demanar informació havia tingut problemes amb les persones que treballaven allà, perquè en comptes d’informar desinformaven bastant. En resum, que en aquest aspecte hi he vist una millora significativa.

I mentre la senyora m’estava acabant d’arreglar els papers, anava pensant que quan jo estudiava allà, veia la gent que anava a recollir el títol i pensava que eren grans i veia com un moment molt llunyà el fet d’acabar la carrera i anar a buscar el títol. I, és clar, llavors he mirat la noia que s’esperava a darrera meu i m’he adonat que segurament ella també em veia gran, tot i que no ens portem tants anys, i que tampoc es pensa que aquell moment no és tan llunyà. Tot això, evidentment, si no és que aquella noia no es fixés absolutament gens en el que jo feia o només esperés impacientment que jo acabés. Que també pot ser.

Bèlgica

2010-12-13T10:06:00.008+01:00

Aquesta setmana, he estat a Bèlgica. Vam marxar dilluns, quan, per sort, els controladors aeris ja havien tornat a la feina i vam arribar a Brussel·les al vespre. L’endemà, vam visitar algunes de les principals atraccions de la ciutat. Fa tres anys, ja hi havia anat a Brussel·les i la veritat és que la recordava amb més encant. És possible que això sigui en part culpa de l’època de l’any; és millor anar-hi quan fa una miqueta de sol. Mentre nosaltres hi érem, no va nevar, però feia molt fred i sí que en alguns llocs, hi havia neu de dies anteriors.

Doncs bé, el primer dia, vam veure la Grand Place, que està considerada patrimoni de la humanitat per l’Unesco i realment és el racó més bonic de la ciutat, amb l’ajuntament a una banda, un museu a l’altre i tot de botiguetes i bars al voltant. També s’ha de dir que s’hi podrien haver fet una mica més amb la il·luminació de Nadal. Però en general està molt bé, també hi ha un mercadet de Nadal amb paradetes de productes típics i artesanals i evidentment amb parades de menjar, vam menjar una de les especialitats locals: gaufres – wafels, lògicament de xocolata, que van molt bé per fer passar el fred. També vam visitar el Manneken Pis, que diu la llegenda que era un nen que durant una guerra es va pixar a sobre una bomba i va salvar la ciutat de ser destruïda.

També vam poder veure el Palau Reial, on hi havia molta (però molta, eh) gent corrent, que és una cosa que a mi em costa molt entendre... al migdia d’un dia feiner de desembre (amb un fred bastant considerable), tot de gent apareixia del no-res i començava a donar voltes al parc. I alguns portaven pantalons curts... hi ha gent per tot! Al vespre, vam visitar la catedral de Saint-Michel, on hi havia una exposició de pessebre de les diferents comunitats que viuen a Brussel·les. L’últim dia, vam anar a veure el Parlament Europeu, que està rodejat d’un parc força enfangat amb un llac mig glaçat i vam anar a menjar les famoses patates de la Maison Antoine. El primer cop que vaig anar a Brussel·les, ens va costar força trobar aquesta parada de la plaça Jordan. En canvi, aquest cop, hi vam arribar força ràpid. Però, això sí, les cues per comprar patates fregides continuen sent semblants. És una caseta on fa 60 anys que venen patates i altres “delicatessens fast food” i són tota una institució a la ciutat... segurament, per això hi ha cues per comprar patates, que són bones, però tampoc n’hi ha per tant! De gastronomia típica, també vam comprar bombons i pa grec, que és una mena de coca amb sucre gros i canyella, que s’anomena així perquè els francesos van fer una mala traducció de “brood van de Gracht” (=pa de Gracht).
Finalment, també vam anar a l'Atomium, tot i que ja sabia que no valia la pena pujar-hi, perquè a dins no hi ha gran cosa i les vistes de Brussel·les tampoc són res de l'altre món.

El dimecres, vam decidir sortir de la ciutat. Vam endinsar-nos a Flandes en tren i vam anar a Gant i Anvers. Quan estudiava holandès, tothom qui havia estat a Gant la considerava la ciutat més maca de Bèlgica, però és clar, perd bastant encant, si resulta que s’hi va a l’hivern, fa fred, hi ha molts establiments tancats i, sobretot, han decidit fer obres als carrers i hi ha una bona part de la ciutat, incloent-hi el centre històric, aixecat i ple de màquines i valles. Tot i això, crec que Gant pot estar molt bé, perquè té un canal, travessat per varis ponts que li dóna molta personalitat i l’arquitectura típica de Bèlgica, Holanda, ... amb aquestes casetes amb teulades tan triangulars. A Anvers, l’arquitectura és semblant i a mi, em va agradar més, perquè l’estació, que ja de per sí, val la pena veure-la, és a prop del centre, hi ha una zona peatonal (o gairebé peatonal) on es pot passejar tranquil·lament i la plaça de l’ajuntament també està molt bé.

Dia de reflexió

2010-11-27T13:15:00.002+01:00

Doncs molt bé, reflexionem.

La meva primera gran reflexió és que a part d’anar a col·le de dilluns a divendres, hi hauré d’anar diumenge. I a més a més, per fer lloc, s’ha envaït l’aula d’anglès amb els sofàs de la biblioteca, perquè no fessin nosa. A part d’això...

A casa, he rebut propaganda electoral de vuit partits, 5 de parlamentaris i 3 que ho volen ser. Es veu que els de Ciutadans no em consideren com a possible votant o han decidit que si volia votar-los, ja agafaria la seva butlleta al col·legi electoral. La veritat és que el meu vot no depèn de la despesa de diners i paper que els partits facin en campanya electoral. Per tant, en aquest sentit, han fet molt bé.

Aquest és un tema que sembla superficial, però jo diria que els ecologistes, després de set anys formant part del govern, hi haurien hagut de fer alguna cosa. A veure, per què tinc 8 sobres per anar a votar, si només m’ho deixen fer un cop? I ja que estic posada a criticar i que l’ecologisme dels d’Iniciativa tot sovint fa riure (per no plorar), com és que són els únics que m’han enviat dos díptics gairebé idèntics? A tothom els hi han enviat? M'he dedicat a buscar les diferències, perquè a simple vista semblen iguals, però no ho són! En el què jo diria que és la segona versió, han substituït gent jove i el seu futur' per 'persones i les seves expectatives'. També han suprimit algunes frases que venen molt però potser ocupaven massa espai, com 'ara cal anar més enllà', entre d’altres. A més a més, han resumit les 'solucions d’esquerres' que ells proposen i hi han afegit un quadre verd al capdavall explican que han fet amb el vot dels que els van votar mentre han estat governant. Però a veure, em sembla molt bé que corregeixin la seva propaganda, però em semblaria encara millor que no m’enviessin dos papers on diu el mateix i encara m’hauria agradat més que algú hagués fet les rectificacions oportunes abans d’imprimir els díptics.

Continuant amb els díptics amb fotos en blanc i negre, hi ha del president Montilla. Tot i que aquesta foto es estranya, perquè té el fons vermell i l’americana blava (o sigui que només ell i la seva corbata són en blanc i negre), gairebé sembla que es presenti a president del Barça... Doncs, el mateix, es podria estalviar la campanya, sobretot tenint en compte que no fa campanya a favor seu, sinó en contra els altres partits, cosa bastant trista de per sí, però encara ho és més, si resulta que ets el partit que governa. A més a més, continuo trobant curiosíssim que a la mateixa frase diguin que CiU ‘suposa una incertesa per al futur de les relacions entre Catalunya amb la resta d’Espanya’ i que pactaran amb el PP. Tot això, sense oblidar el cinisme que suposo que siguin precisament els socialistes qui van pactar amb el Partit Popular per governar al País Basc.

Per cert, els socialistes són els únics que m’han enviat publicitat en català i castellà. En canvi, els seus arxienemics, el Partit Popular, que tant defensen el bilingüisme només em demanen el vot en castellà. Lingüísticament, la seva propaganda és interessant; tot està en castellà, menys algunes frases (no totes) que rodegen un map de Catalunya. Concretament, la part en català parla de suprimir impostos, incorporar policies i reduir l’incivisme i eliminar la limitació dels 80 km/h. Aquest últim tema, sincerament, no sé perquè se’n parla tant. Durant força temps d’anar diàrament a Barcelona, puc dir que molts dies no podies anar a 80 perquè hi havia massa cotxes. Però aquest és un altre tema. Les imatges del PP també són dignes de comentar, ja que la foto dels candidats està retocada i semblen caricatures. En canvi, en el mapa, hi ha fotos de ciutadans reals.

De propaganda també en castellà, he rebut la de Plataforma per Catalunya, que també practiquen el bilingüisme esquizofrènic de Ciutadans. Em sap greu, però a Catalunya, la gent no diu tres frases en català i llavors salta al castellà. El bilingüisme real no és que l’Anglada m’expliqui la meitat dels seus compromisos xenòfobs en català i l’altra meitat en castellà o que el Rivera, seguit del seu exèrcit despullat, faci un anunci en català i al final em demani el vot en castellà.

De partits de fora del parlament, també he rebut dos tipus de propaganda molt diferent de partits teòricament semblants: Reagrupament i Solidaritat Catalana. Per una banda, els de Reagrupament són més aviat breus. A mi, només m’han enviat una carta sense cap foto ni gaires promeses electorals. En canvi, el Laporta ens envia una carta, un tríptic explicant-nos els avantatges de ser un estat i els inconvenients de ser espanyols i a més a més, un bitllet de 8400€, que es veu que serà la quantitat de la beca-salari que rebran els estudiants catalans cada any. També trobo que està molt bé que no només surti el Laporta a les fotos, sinó altres candidats de les diferents demarcacions.

A la propaganda d’Esquerra també hi surt el Benach i donen quatre raons simples votar-los. Només hi veig un parell de peròs (i és clar si de quatre raons, n’hi ha dues que trontollen...). Primer, fa massa temps que governen amb el PSC i se’ls hi ha encomanat demanar el vot de la por: una de les raons per votar Esquerra és que “evitarem que el PP sigui àrbitre de la política catalana”. Insisteixo que així no van enlloc, ja que no crec que guanyin (o no dexin de perdre) gaires vots d’aquesta manera. A més a més, que si fa quatre anys s’haguessin quedat en aquesta tercera posició que ara tenen por de perdre, no només la mantindrien còmodament, sinó que segurament haurien aconseguit fer més progressos a nivell nacional que formant part d’un govern liderat per un partit espanyol. El segon tema que trontolla és el del referèndum, a veure, no hi ha la mateixa necessitat ara que fa dos, tres i quatre anys de fer un referèndum per la independència? Per què no ho impulsaven aprofitant que governaven?

Per acabar, hi ha el tríptic del probable guanyador. En aquest cas, també recupero la primera idea de l’estalvi de paper, ja que he rebut dos cops un decàleg titulat 'una catalunya millor' (amb “c” minúscula). Me l’ha enviat el Mas (suposo que no en persona) i Convergència de Prats acompnyat d’una carta de l’alcalde. De perquè Catalunya serà millor si governen ells, també suprimiran la famosa limitació de velocitat (potser sóc l’única a qui no li interessa aquest tema...), també diuen que com que som una nació, tenim dret a decidir, però no expliquen com i proposen la idea del concert fiscal, que segurament és una idea estupenda, però potser no calia muntar tan escàndol primer amb la negociació, retallada i referèndum de l’estatut, deprés amb el “culebrón” del Tribunal Constitucional i finalment amb la setència, si ara hem de demanar el concert.

Loudenvielle et Bagnères-de-Luchon

2010-09-25T22:35:00.006+02:00

El cap de setmana passat, vaig anar a França. Concretament, a uns pobles a prop de la Vall d’Aran que es diuen Loudenvielle i Bagnères-de-Luchon. I sort que hi vam anar la setmana passada, perquè acaben d’ensenyar fotos de Baqueira Beret pel temps i ja hi ha neu!! Tot i que no va nevar, el dissabte, va fer força fred i mal temps. Primer, vam anar a Loudenvielle on hi ha uns llacs molt macos. El que nosaltres vam visitar no era gaire gran, però hi havia força gent passejant i pescant.

Després de dinar, vam anar cap a Bagnères-de-Luchon, on vam passar la nit. Com el seu nom deixa entreveure, és un poble famós per les seves aigües termals. De fet, tot i que van ser molt populars des de mitjans del segle XVIII, els romans ja les coneixien, perquè al poble s’han trobat algunes restes d’aquella època. El poble és petitó (menys de 3000 habitants) i força turístic, sobretot quan passa el Tour i a l’hivern, ja que hi ha moltes pistes d’esquí al voltant. A mi, em va agradar molt. Vaig trobar molt curiós com canvien els pobles en travessar la frontera, Bagnères-de-Luchon no s’assemblava gens als pobles de muntanya que ens trobàvem a la Vall d’Aran, segurament, perquè l’època en la qual el poble va crèixer, els pobles es construïen com ciutats petites, amb les voreres més amples i els edificis amb l’entrada més alta que la vorera, que s’han de pujar quatre esglaons per entrar.

L'endemà, el diumenge, feia molt més bon temps. Per això, vam poder parar a diferents llocs a tirar fotos i a veure el paisatge, perquè el dia abans hi havia tanta boira que no havíem vist res. Aquest poble de la foto diria que és Bossòst, un dels últims pobles catalans de la Vall d'Aran.

La vida dels altres

2010-09-17T15:05:00.001+02:00

Fa uns quants dies, vaig veure La vida dels altres i la veritat és que em va agradar molt. No és estrany, ja que la pel·lícula ha guanyat bastants premis, entre ells l’Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa l’any 2007. A algú li pot estranyar que no l’hagués vist i que ni tan sols em sonés el títol (i el confongués amb Mi vida sin mí), però no sóc gaire bona recordant títols.

Doncs bé, el cas és que és una pel·lícula molt interessant que retrata una realitat a la qual no hi estem gaire acostumats. Ambientada als anys 80 a la República Democràtica Alemanya, a un oficial li encarreguen que espiï una parella d’artistes. El problema arriba quan aquest oficial s’adona dels motius reals pels quals li encarreguen aquesta missió, que estan molt allunyats dels ideals que ell defensava i que el van fer triar aquesta feina. A més a més, va anar agafant simpatia per la parella i els seus amics, fins al punt que gairebé semblava part de la seva família. D’aquesta manera, de mica en mica, la seva opinió del bé i el mal va anar evolucionant i la seva idea del què era millor pel país, també.

Però, és clar, llavors es va trobar en una situació molt complicada, ja que havia per una banda, els seus superiors li exigien que el seu espionatge donés resultats i per l’altra, cada vegada que els havia d’informar tenia un dilema moral, perquè coneixia massa bé les conseqüències que això podia portar als espiats.

Deixant de banda l’argument, vaig trobar que la pel·lícula aportava una visió molt interessant del món de l’espionatge. De fet, em vaig sorprendre d’algunes tècniques i instruments que utilitzaven. No estic segura que realment tinguessin aquells aparells, però crec que avui en dia, a molts països ja els agradaria tenir aquella tecnologia. A més a més, em va sobtar molt les molèsties que es prenien per espiar-los, com ara enviar deu persones a cablejar el pis d’una gent que al principi, no estaven segurs que fossin sospitosos de res. Però els espiats no es quedaven enrera amb les precaucions (i ben fet que feien!), sabíeu que podien identificar la lletra de les màquines d’escriure? I com que tenien les màquines d’escriure de la gent força controlades, s’havia d’escriure amb màquines de fora del país, que no tinguessin “fitxades” i que es poguessin amagar fàcilment.

Segon Aniversari

2010-08-11T14:12:00.008+02:00

Avui fa dos anys, que vaig començar aquest blog. Les temàtiques dels meus escrits han anat variant, perquè tot i tothom canvia i evoluciona i els meus interessos també. És força evident que al principi escrivia molt més (cada cop que miro l’arxiu de blog, a la dreta, i veig que vaig escriure més del doble el 2008, en cinc mesos, que el 2009, en tot un any, em sorprenc!), però és que quan vivia al Canadà tot em semblava més curiós que aquí. També és veritat, que allà tenia més temps lliure i feia més coses fora del comú, com ara sortir al carrer a 30 sota zero i menjar pumpkin pie.

Però bé, això no val pas dir que ara m’avorreixi! Al contrari, durant aquest segon any d’existència del blog, he acabat la carrera i he fet un màster, motiu pel qual la meva vida social s'ha vist reduïda a la mínima expressió (cosa que també em serveix de justificació per la disminució d'aportacions a aquest blog). Tot i això, sempre que puc, vaig de vacances, cap de setmana, escapada o similar a algun lloc interessant: Londres, Viena, Carcassone, Delhi.

Durant aquests últims temps, també he començat a desenvolupar una nova afició: la pintura. Bé, dit així sembla una cosa molt seriosa i la veritat és que només he acabat un quadre i no és res de l'altre món... però qui sap? Potser d'aquí tres-cents anys, val una fortuna! Aquí, teniu la meva primera "obra d'art" titulada Atrofia paisatgística.

Pels nostàlgics com jo, que no ens cansaríem mai de veure la mateixa pel·lícula i que hem rellegit llibres simplement perquè en aquell moment no ens veiem capaços de trobar res millor per llegir i volíem tenir garanties que la lectura no ens decepcionaria, he mirat una mica els posts antics i he fet una petita tria. Primer de tot, he mirat quin escrit tenia més comentaris. El guanyador (amb bastanta diferència) és el de l'enquesta d'abans que nasqués la Júlia. També he buscat quin tenia més comentaris després d'aquest, perquè a l'enquesta també vaig iniciar una petita campanya que va provocar molts comentaris. Es titula Prendre's la història amb bon humor i a mi m'ha fet gràcia tornar-lo a llegir (per això us deixo l'enllaç!). Per aquí, també he trobat el moment estelar en el qual vaig descobrir The Rhino Party, que tot i passar desapercebut en el seu moment, crec que es mereix una menció especial. I, per anar acabant, volia enllaçar l'últim viatge de l'any passat, a Viena, però acabo d'adonar-me que ja ho he fet un tros més amunt. Per tant, us deixo el link del primer viatge de l'any passat, a Banff. Sembla que fos ahir!

Breu estada a l'Índia

2010-07-30T10:50:00.010+02:00

Com molts ja sabeu, dissabte passat vaig marxar de vacances. El que passa és que per motius personals, vam haver d’avançar la nostra tornada i dimarts ja tornàvem a ser a casa. La conseqüència d’haver estat tants pocs dies de vacances és que tinc molt poques fotos per ensenyar-vos; ara bé, això no vol pas dir que no fos tota una experiència! Dissabte, vam marxar cap a l’Índia, on teníem previst visitar varis llocs i llavors, volar cap a Kathmandu i estar uns quants dies al Nepal.

En resum, el viatge va ser un cúmul de despropòsits. Primer de tot, ens van perdre les maletes. De fet, no és que ens les perdessin a nosaltres sols; unes 25 persones que havien fet escala a Moscou no teníem maletes... ens van explicar que les posaven en contenidors i que se n’havien oblidat un allà. En fi, aconseguir omplir el formulari va ser una odissea que va durar cap a dues hores. A més a més, una hora després d’haver arribat a Delhi, ens vam quedar sense passaports, perquè havien de fer-ne fotocòpies. Sí, sí, una noia ens va dir això i li vam donar; llavors, quan ja els tenia tots, els va posar en una bossa de plàstic i la va donar a un noi que fins aquell moment havia estat recollint maletes. Quan vam demanar-li exactament on s’estava emportant els passaports, ens va dir (com si fos la cosa més normal del món) que se n’anava al pis de dalt a fer-ne fotocòpies... el moment de recuperar els passaports també va ser curiós: un senyor els va escampar a sobre un taulell i ens va venir a cridar dient “Veniu a recollir els vostres passaports!” I allò semblaven les rebaixes, tots els passaports allà i tothom remanant-los buscant la seva foto... Després d’aquesta primera experiència, vam marxar de l’aeroport, una mica desinflats i sense saber si el nostre equipatge arribaria l’endemà o al cap de tres dies.

La primera impressió de la capital va ser força dolenta, escombraries per tot arreu, gent vivint en tendes fetes amb plàstics als carrers, dormint a dins de les botigues i és clar, tothom ens mirava molt encuriosits i ens deien coses, volien que compréssim coses o ens volien portar en taxi o rickshaw. Bé, al final, vam decidir marxar cap a Agra el mateix dia, tal com teníem previst i les maletes ja les enviarien quan arribessin. Vam anar a una mena d’oficina de turisme i vam llogar un cotxe amb conductor. Aquí, va començar la nostra aventura sobre quatre rodes.

Anant a peu, ja vam notar que les normes de circulació se les prenien bastant a la lleugera. Però en cotxe, vam començar a tèmer per la nostra integritat física. En teoria, condueixen per l’esquerra, però avancen per totes bandes, condueixen per sobre la línia de la carretera (sigui contínua o discontínua) i tenen certa tendència a inventar-se carrils – si el carril de la dreta està col·lapsat i el de l’esquerra també, passo pel mig. Una vegada surts de Delhi (que és grandiós i tardes una bona estona), hi ha el que en podríem dir una autopista per anar fins a Agra. Per nosaltres, allò segurament seria una autovia perquè només hi ha dos carrils en cada sentit (però com que se n’inventen, sempre n’hi ha com a mínim tres). Mentre anàvem conduint a tota velocitat i fent avançaments impossibles, evidentment sense cinturó, que no funcionaven, ens vam trobar algun vehicle en direcció contrària, però normalment passava més o menys per la vora. En un moment determinat, vam trobar un embús de trànsit; llavors, el cotxe que teníem davant va començar a fer maniobres per girar. Nosaltres vam pensar que potser s’havia equivocat o que volia girar (llavors ja no ho trobàvem tan estrany canviar de sentit a l’autopista), però es van dir quatre coses en hindú amb el nostre conductor i amb algun altre des de dins el cotxe mateix i vam canviar tots de sentit! Jo, innocent de mi, li vaig preguntar al conductor si hi havia hagut algun accident, la resposta va ser ‘There’s a traffic jam!’ (‘Hi ha un embús de trànsit’). Ja ho veia que hi havia un embús, però quan vam girar no feia ni un minut que ens havíem parat! El cas és que llavors vam anar una estona amb molts altres cotxes en sentit contrari per l’autopista (lògicament, també amb més carrils dels que realment existien) esquivant els cotxes que venien de cara, fins que vet aquí que vam trobar molts cotxes parats de gent que havia decidit no canviar de sentit. Ara sí, que estàvem arreglats! Teníem un col·lapse impressionant de trànsit en els dos sentits de la marxa. Llavors, va ser quan els cotxes grans (4x4, algun autocar) van decidir travessar la mitjana de l’autopista. Nosaltres anàvem amb un Tata, un turisme petit i baix, cosa que jo em pensava que ens impedia intentar fer el mateix... però es veu que no. El conductor va començar a fer maniobres, va accelerar i vam xocar amb la mitjana! Tot i això, no va desistir i ho va tornar a intentar i aquest cop, ho va aconseguir. Evidentment, un cop superat l’obstacle de la mitjana, vam tornar a anar en la direcció que a nosaltres ens interessava, que era la contrària a la gent normal que anava per aquells carrils. Al cap d’una estona, vam sortir per un lateral i vam estar anant per allà, que era un camí de terra, amb tot tipus de vehicles, carros tibats per mules, bicis, camions, gent a peu, etc. fins que vam haver de tornar-nos a incorporar a l’autopista per acabar d’arribar. Allò va ser un caos monumental; només cal comentar que l’únic policia (o similar) que vaig veure, feia parar els cotxes que anaven en la direcció correcta perquè els que anàvem en sentit contrari poguéssim travessar els seus carrils i posar-nos al lloc que ens tocava.

No estic segura de com ho vam fer, però el cas és que vam arribar a Agra sencers. Allà, vam passar la nit i l’endemà de bon matí, vam anar a visitar el Taj Mahal, que realment és impressionant. Hi vam arribar a quarts de set del matí i ja feia una calor asfixiant! El Taj Mahal ens va agradar molt, però la veritat és que hi ha un contrast enorme entre la realitat de fora i el que veus allà dins. Mentre a fora, tot està brut i la gent sembla que vaguin pels carrers sense rumb, a dins el recinte del Taj Mahal, tot està net i ordenat (amb una simetria perfecta, pel què ens van explicar) i es respira un aire de riquesa i de tranquil·litat impossible de trobar a fora.

A mi, personalment, em va quedar clar que d’aquí un temps, tornaríem a anar a l’Índia, ara que ja sabem què ens trobarem. Com que fins gairebé el dia abans de marxar no teníem clar si hi podríem anar o no, no vaig tenir temps de fer-me una idea clara d'on anava. La meva idea de l'Índia suposo que estava basada en fotos com les últimes que he penjat, o sigui en el Taj Mahal i amb dones amb mocadors de colors llampants, i la veritat és que els colors que predominen a les ciutats són més foscos i apagats. Tot i això, també tinc força clar, que amb alguns dies més ens hauríem acabat d'acostumar a la manera de fer índia (bàsicament, perquè si no, haguéssim acabat malalts...). Ah i molt important, el proper cop que vagi a l'Índia, si es pot triar, s’intentarà no anar-hi a l’estiu, perquè fa massar calor!

L'hoste

2010-07-23T12:41:00.002+02:00

El 7 d’octubre, vam gravar una pel·lícula coreana que feien a TV3, L’hoste. Era un cas molt curiós perquè resulta que tenia algunes crítiques espectaculars – del tipus ‘És la millor pel·lícula dels últims 30 anys!’ – i d’altres espectacularment dolentes, com ara ‘no perdeu ni un minut de la vostra vida veient-la.’ Això vol dir que, com a mínim, la pel·lícula no deixa indiferent, cosa que en principi és bona. Més a prop, tenia la crítica dels meus pares que la van anar a veure al cinema i van sortir-ne bastant perplexos. Per això, fa tants dies que l’havíem gravat i no havíem acabat de trobar el moment per posar-nos-hi.

Us explicaré una mica l’argument. La pel·lícula comença amb uns científics abocant productes tòxics en un riu. Passa el temps i com a conseqüència d’aquests abocaments, apareix un monstre que es menja gent. Vist així, no sembla una pel·lícula gaire prometedora, però de debò que no és tan dolenta com sembla! La família protagonista és força peculiar: un pare amb algun tipus de retard mental, una tieta tiradora d’arc professional, un tiet alcohòlic i un avi propietari d’una botigueta de llaminadures a la vora del riu (el riu del monstre). Amb aquest panorama, l’adolescent protagonista ha sortit prou normal... malauradament, el monstre se l’enduu i els altres estrellats l’han d’anar a rescatar!

Si fos una pel·lícula americana a les que estem acostumades, tindria bastant clar com acabaria (la noia rescatada en l’últim moment i el tiet i l’avi morts, aquest últim segurament en un acte heroic sacrificant-se pels altres membres de la família), el que passa és que la narrativa asiàtica funciona diferent. El que a mi em confon d’aquesta pel·lícula és que no es pot classificar en un gènere definit, ni tan sols sóc capaç d’assegurar que era una tragèdia, perquè té unes escenes còmiques brutals. O sigui, els protagonistes podien estar davant d’un altar amb fotos de les víctimes del monstre plorant desconsoladament, però d’una manera tan exagerada i sobreactuada que feia gràcia... vaja, que gairebé et senties malament per riure veient una escena que hauria d’haver estat molt dramàtica.

En fi, a mi, la pel·lícula em sembla passable, ja que no és tan horrorosa com havia llegit en algunes crítiques; ara bé, he vist pel·lícules força més bones! Jo l’he trobat interessant perquè és molt diferent de les pel·lícules que acostumem a veure... de fet, crec que és la primera pel·lícula coreana que he vist mai!! Però, no serà pas l’última.

Som una nació

2010-07-11T13:16:00.010+02:00

Ahir, vaig anar a la meva primera manifestació. Tot i que ara acabo de llegir que l’agència EFE diu que hi havia 56.000 persones, la veritat és que hi havia molta gent. Per tant, jo em quedaria amb les xifres que superen el milió de participants. Jo, amb el meu escepticisme/pessimisme habitual, em temia que no fos així. Hi havia moltes raons per no anar-hi: era dissabte, feia calor, estem bastant segurs que manifestar-se no servirà per res, hi ha una desafecció generalitzada cap a la classe política i, a més a més, fora de Catalunya no se’ns escoltarà i si ho fan pot ser pitjor, perquè no se’ns entendrà. Però el cas és que el poble va respondre. Ara, ens toca esperar i tenir fe que els polítics no ens decepcionin.

La manifestació va anar prou bé, tot i que potser hauria fet falta una mica més d’organització per assegurar-se que la manifestació pogués avançar correctament, que pel que ara veig la capçalera va estar-se una hora parada. És ben curiós com no t’assebentes de res allà (sí, molts i-pods, mòbils “supermegaguays” ... però potser una ràdio amb piles hauria sigut útil!) i penses ‘Caram, no ens estem movent gens!’ i llavors és quan es decideix avançar pels laterals... encara que pels altaveus (que gairebé no se sentien al principi de la manifestació) diuen que no ho feu! Però, al final, nosaltres vam fer tot el recorregut des de l’encreuament de Passeig de Gràcia amb la Diagonal fins a la plaça Tetuan en una mica més de dues hores. També ens va passar una cosa força confusa. De cop i volta, mentre estàvem caminant tranquil·lament per on tocava (no pels costats), va aparèixer un grup de persones per un carrer perpendicular a Passeig de Gràcia que van irrompre a la manifestació, gairebé semblava que fos una altra protesta i que ens haguéssim creuat per casualitat. No és que em sembli del tot malament, el que trobo més discutible és que aquesta grup l’encapçalaven dues pancartes, primer una amb el lema ‘Adéu, Espanya’ i després una senyera, cosa que em sembla la mar de bé, però el que sincerament ja no em sembla tan bé és que la primera pancarta la portin només nens i nenes de no més de 10 anys suposo que empesos pels seus pares, perquè van entrar amb molta decisió.

Pel què fa als lemes i pancartes, fa certa gràcia que els polítics i entitats del país es dediquin a perdre el temps discutin sobre això. Sobretot quan després, a la més mínima, pleguen la senyera i la pancarta. Però és que a més a més, la gent va a manifestar-se amb les pancartes fetes de casa i criden els lemes que volen, com ha de ser! Això em va agradar especialment, perquè és una mostra que Catalunya és una font d’idees i originalitat inesgotable. Primer, el cartell, hi ha el cartell d’aquesta senyora, que va acabar posant per mi.

A la fotografia, no es veu gaire bé, però el senyor que l’acompanyava també en portava un d’interessant: L’estatut que ens cal és el de Portugal! Vaja d’això se’n diu una família (de fet, no tinc ni idea de si eren família o no...) imaginativa, que s’hi esforça i es prepara abans de sortir de casa! També em va agradar molt una senyera que deia ‘Espanya retalla... Catalunya s’uneix!!!’ És una idea molt maca que estaria bé que durés. Evidentment, tampoc podia faltar-hi el pop més famós del món!

Què bonic que és veure un poble unit als carrers de la seva capital fent onejar banderes festivament, però quina llàstima que això només passi quan fa falta protestar contra una sentència injusta i proclamar que som una nació, fet obvi que ens pensàvem que ja teníem assimilat.

Noces d'Or!

2010-07-04T20:27:00.012+02:00

Avui, hem celebrat les Noces d’Or dels meus avis, el Joaquim i la Pilar.

De fet, ells es van casar l’1 d’octubre de 1960 a Cal Vidal, o sigui que encara falten uns quants mesos per arribar als 50 anys, però avui ho hem celebrat amb un dinar amb la família.

Com en tota celebració, hi han hagut regals: rams de flors, fotos familiars i un conte il·lustrat que resumeix aquests primers 50 anys de casats del Joaquim i la Pilar, que la Marta i jo hem llegit després de dinar.

I és que en aquest temps, han passat moltes coses, han tingut dues filles, dues nétes i una besnéta, hem anat d’excursió a molts llocs i hem anat molt en barca! Per això, vam buscar aquests nuvis pel pastís.

Moltes felicitats, avis!!! Esperem poder continuar celebrant aniversaris amb vosaltres durant molts i molts anys!!!

Fent classe d'anglès!

2010-06-17T22:42:00.011+02:00

Hi ha dos motius, bastant relacionats entre ells, pels quals aquest any no escric gaire al blog. El primer és que el dia del meu aniversari vaig començar el famós màster en formació del professorat. Sí, sí, no fa gaire gràcia començar les classes el dia de l’aniversari. Bé, quan acabi el curs, a finals de juny (o sigui la setmana que ve), ja faré una valoració global d’aquest màster, de moment, les paraules caos i desconcert resumeixen la situació força bé. El segon motiu és que tinc menys temps lliure per fer coses interessants.

Bé, gràcies a aquest màster, he descobert que m’agrada més del què em pensava fer classe d’anglès. Malauradament, a la universitat, debatem de moltes metodologies i activitats que són una mica utòpiques... planegem listening activities que duren una classe sencera (si és que són possibles d’acabar-les en una sola classe), fem servir el PowerPoint com si totes les aules d’institut tinguessin ordinadors i funcionessin bé, etc. Però el cas és que m’ho vaig passar molt bé durant les pràctiques que vaig fer el mes passat. Durant el mes de febrer, vaig fer una estada d’observació a l’Institut Guillem de Berguedà de Berga i al maig, vaig tornar-hi a fer classe a primer de batxillerat. Aquesta foto és d’un dia que vam fer un dictat interactiu. La qualitat de la foto és pèssima però és una imatge treta d’un vídeo.

El dictat interactiu és una activitat que crec que heu de conèixer. A mi, em va semblar una cosa molt interessant i innovadora, però es veu que no és veritat i que fa anys que es fa. S’han de triar textos d’una dificultat i llargada semblant i fer que els estudiants es dictin aquests textos els uns als altres. O sigui, en teoria, els alumnes s’agrupen en parelles, un membre de la qual corre des del seu lloc fins al text, en llegeix un tros i el memoritza, torna al seu lloc i li dicta al seu company, que ha d’acabar-lo amb el mínim nombre de faltes. Els textos eren sinopsis de pel·lícules relacionades amb l’espai. Aquesta temàtica la vaig triar perquè el vocabulari del tema que fèiem era de l’espai i els alumnes havien d’escriure una crítica d’una pel·lícula i així es començaven a familiaritzar amb el tema.

Com que el grup on jo feia classe era força nombrós, hi havia 37 alumnes, i la classe no era gaire gran – i estava plena de taules, que feien nosa – en comptes de parelles, els alumnes van formar grups de quatre o cinc persones. Havien de triar un speaker i els altres havien d’escriure; de manera que cada alumne tingués una còpia del text al final del dictat. Aquesta última idea es veu que va quedar una mica difusa, perquè alguns grups no se’n van enterar i van escriure’n un entre tots. L’activitat em va agradar molt i a més a més, els alumnes estaven força motivats. Tenien un quart d’hora per completar el text i només parell de grups ho va aconseguir (això va ser culpa meva, els textos eren força llargs!) i a sobre, hi havia grups que feien trampes (no corrien, sinó que llegien cridant, o corrien més d’un alumne per anar més ràpid), però tot i així crec que aquesta activitat té possibilitats.

Carcassonne

2010-05-04T15:41:00.002+02:00

L’any passat (imagineu-vos si fa dies, que us parlo d’abans de l’última entrada a aquest blog), la meva mare va anar a Philly a veure la Júlia (i la Marta i el David, de pas que hi anaven van aprofitar-ho!). El cas és que es veu que la meva germana i el meu cunyat estaven força enganxats a un joc de taula anomenat Carcassonne, que consisteix en fer pobles i ciutats medievals i sumar punts quedant-te territoris. Doncs bé, per algun motiu van arribar a la conclusió que jo havia de conèixer aquest joc i el van portar cap aquí; i lògicament, jo em vaig viciar una mica, cosa que tampoc és gaire difícil.

Després d’això, per Reis, em van regalar un cap de setmana a Carcassonne, a França, suposo que per tal de millorar la meva tècnica! I, de fet, ja fa un parell de mesos, que hi vam anar. Vam marxar el dissabte d’hora el matí i vam tornar diumenge el vespre. Era un cap de setmana força ventós, però ens va agradar molt i vam fer moltes fotos. Carcassonne és una ciutat emmuralluda molt ben conservada; avui en dia però, la ciutat ha crescut molt cap a l’altra banda del riu.

Pel que diu la llegenda, la ciutat es diu Carcassonne, perquè quan Carlemany assetjava la ciutat, la princesa Carcas liderava la defensa de la ciutat, ja que el seu marit, el rei, s’havia mort. Com que la ciutat estava sitiada no podia entrar-hi menjar i Carlemany es pensava que no tardarien gaire temps a rendir-se. La princesa va atipar un porc i el va llançar per sobre les muralles contra Carlemany, que, en veure que es podien permetre malgastar l’aliment d’aquesta manera, va decidir deixar-ho estar. Després, la princesa (Carcas) va tocar (sonne) la campana de l’església per anunciar les bones notícies als ciutadans.

Wien

2009-12-09T12:58:00.005+01:00

El cap de setmana passat, vaig anar a Viena. M'ha fet molta gràcia, perquè quan vaig tornar, vaig llegir un article d'opinió al Periódico que parlava de Viena i m'ha agradat molt. I m'he sentit una mica identificada amb el Narcís Comadira, que ha escrit l'article, perquè també va anar a menjar pastís sacher al Café Sacher, que, segons diuen, és on tenen la recepta original, i també es va quedar amb ganes de comparar-lo amb d'altres sacher, com la de l'hotel Imperial o la de la pastisseria Demel, que totes dues surten a la guia, però, lògicament, si només hi vas tres dies, t'has de decidir (per molt greu que em sàpiga, no seria sa passar-se el dia menjant dolços).

Com que ja s'acosta Nadal, tot estava decorat i il·luminat, cosa força necessària perquè es feia fosc a les 4 de la tarda. Hi havia molts mercats, on venien decoracions nadalenques, Glühwein (un vi calent), i moltes coses per menjar... però moltes! Em vaig quedar bocabadada, de debò, vaig tardar una estona a reaccionar i a decidir què menjava; hi havia de tot Bratwurst, entrepans de vàries coses, castanyes i patates a la brasa i també coses dolces, és clar! La foto d'aquí dalt és del mercat que hi havia a davant l'ajuntament.

Un cop superat aquest primer impacte, vam poder veure altres coses. Vam anar a l'Stephansdom, a la Hundertwasserhaus, i al Schönbrunn (a la foto), que era la residència d'estiu dels emperadors. Hi vam entrar amb una audioguia i gràcies a això, vam saber que en una d'aquelles sales Mozart havia tocat per primer cop, quan tenia 4 o 5 anys, i llavors s'havia tirat als braços de l'emperadriu Maria Teresa, que és una escena molt famosa, que també està representada al sostre d'una sala de l'òpera. L'òpera també és molt interessant i a més a més es poden comprar entrades a 4€ per veure-la dret. També vam veure el palau Belvedere i el parlament austríac. I també vam pujar al Riesenrad, la roda gegant de Viena, des d'on, malgrat la boira, es podia veure bona part de la ciutat.

Què bé que funciona la TDT!

2009-09-16T20:05:00.002+02:00

Us situo: diumenge a la tarda, asseguts al sofà, buscant alguna cosa per veure a la televisió. Al final, es pren la gran decisió és de veure una pel·lícula d’aquestes de desastres naturals amb un president dels Estats Units, una governadora de Califòrnia, uns científics catastrofistes que tenen raó i a qui ningú fa cas, ... En fi, una pel·lícula de diumenge a la tarda, bastant previsible, on al cap de deu minuts s’intueix qui es morirà i qui no, titulada 10.5.

Doncs el cas és que et vas enganxant a la pel·lícula. Només de començar cau l’Space Needle de Seattle per culpa d’un terratrèmol i de mica en mica veus a venir que el Golden Gate perilla; mai m’han fet gaire gràcia els ponts... Bé, els problemes venen (els problemes de debò vull dir, no els dels protagonistes de la pel·lícula) quan la fantàstica TDT comença a fer el burro. Primer, es va congelant la imatge en alguna escena, fins que finalment es queda parada del tot. Llavors, (jo que sóc molt espavilada) penso: Ah! Cap problema, posarem la tele “normal”!. Sí, ja em podia fer il·lusions ja... que allà, hi havia moltes interferències i es tallava cada dos per tres. Després, vaig anar alternant entre la 5 i la 15 (la pel·lícula era a Telecinco), que és una cosa que almenys amb la televisió de casa meva a vegades funciona; diumenge, no. Però encara tenia un tercer recurs (a vegades, tinc complex de Doraemon...): veure-la pel DVD, que no sé ben bé per què, però sol funcionar una mica millor que la TDT, el que passa és que aquesta mica tampoc dura gaire estona i va parar de funcionar al cap de poc.

Després d’això, a part de maleïr els ossos als inventors de la TDT, vaig passar-me mitja hora – de fet, la que jo em pensava que era l’última mitja hora de pel·lícula, tot i que al final va resultar que acabava més tard –canviant de cadena entre l’analògica i la TDT a veure si alguna de les dues miraculosament començava a anar bé. I ho va fer, sí, sí, uns vint segons després de començar a fer anuncis va començar a veure’s bé!!

Aniversari

2009-08-11T17:09:00.006+02:00

Avui, és el primer aniversari d’aquest blog. En un any, passen moltes coses: persones que vénen, persones que se’n van, llocs nous a conèixer, ... Entre tot cal destacar la meva (brillant, no ho dubteu pas!) estrena com a padrina!

Tot i que és un fet més que evident que últimament aquest blog està una mica (bastant!) de vacances, espero tornar a trobar el moment de posar-m’hi ben aviat. La veritat és que esperava tenir més temps per dedicar-m’hi i no sempre ha estat així. Fent una ullada a l’arxiu d’aquí la dreta es pot veure que al principi, escrivia molt més sovint que ara. D’això, se’n podrien extreure dues conclusions ben diferents. O bé, que la meva vida era molt més interessant quan era al Canadà, perquè sempre tenia anècdotes i “aventures” per a explicar; o al contrari, que ara dec fer tantes coses tan interessants i emocionants que no ni tinc temps per comentar-ho al blog. Bé, és igual, trieu la conclusió que més us agradi; tot i que em sembla que qui estigui familiaritzat amb el temari d’una apassionant assignatura anomenada Història de la llengua anglesa no votaria per la segona... Sí, el blog està de vacances, jo, no tant! Però va, que tampoc em puc queixar gaire, perquè la setmana passada, vaig anar de vacances (hi ha qui en diria anar de cap de setmana, però sona com poca cosa, no? En canvi, si dius anar de vacances, sembla tota una altra cosa) a Cadaqués! I ja estic preparant unes altres vacances (veieu l'avantatge de fer "vacances" curtes? Se'n poden fer més d'unes!!) de cara al setembre!

Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

2009-06-19T20:22:00.002+02:00

Fa uns quants dies, aprofitant un diumenge asolellat, vam anar d’excursió al Parc Nacional d’Aigüestortes. Ens vam llevar molt d’hora i vam passar per Sort, però no vam poder comprar loteria de Nadal, perquè estava tancat... llàstima, perquè allà toca sempre! Llavors, vam arribar a Espot i vam començar a caminar. Quan vam arribar a l’estany de Sant Maurici, jo ja estava cansada, però com que era tot molt maco i feia molt bon dia, vam continuar pujant fins la cascada de Ratera i després l’estany de Ratera. Aquí, ja començava a fer més fresqueta i de tant en tant queien quatre gotes, però no us penseu pas que això ens va fer tirar enrera; jo estava molt cansada i el pitjor és que anava pensant que després tot allò s’hauria de baixar, però al final vam pujar fins al refugi d’Amitges (a 2380 m) i vam dinar allà. Encara hi havia neu i després vam anar fins un estany que hi ha al costat del refugi que encara estava força glaçat. Era com el Lake Louise, però més petitó i amb el gel més desfet!

Bé, el cas és que la pujadeta va valer molt la pena, perquè el paisatge s’ho mereixia. En canvi, la baixada va ser tota una altra història... els genolls destrossats, el dit petit de cada peu no existia, era una butllofa, estava suada i vaig arribar-me a plantejar si podia quedar-me a dormir a mitja baixada, però la idea no em va acabar de convèncer. En resum, que em va agradar molt això d’anar d’excursió, però despertar-me a mitja nit, perquè em feien mal els genolls no va ser tan divertit... vaig arribar a la conclusió que m’havia d’entrenar una mica abans de tornar-hi; el primer dia, anar fins a la Font de les Coves, el segon, ja podria anar fins a Sant Sebastià, i així potser, quan torni a pujar una muntanya, tindré forces per pujar per l’escala... que és una mica trist arribar a casa i haver-se d’arrossegar (de manera bastant literal) per arribar a l’ascensor.

Però no vull pas semblar negativa, eh! Em va agradar molt i si algú, té alguna altra ruta que creu que pot ser interessant, que m’ho digui. Que ara a més a més, tinc una càmera nova que es veu que fa fotos molt maques. (En aquesta última frase, hi ha uns quants errors. Primer, amb això de “tinc”, sembla que sigui meva i de fet, ara que m’ho paro a pensar, no estic segura de si me l’han cedit permanentment o no. Segon, nova el que se’n diu nova, no ho seria, encara va amb carret. Tercer, em sembla que la càmera sola no fa fotos maques, el fotògraf i té alguna cosa a veure... Quart i últim (però no per això menys important, potser tot el contrari), ja només em faltava haver de carretejar més coses, quan vagi d’excursió!).

Roma

2009-05-27T16:45:00.001+02:00

Avui, que ja feia un mes que no passava pel bloc, i com que sembla que mig país sigui a Roma, aprofito per explicar-vos, que jo hi vaig anar fa uns quants dies a Roma! De fet, gairebé fa un mes ja!

Tot és molt bonic, però la ciutat no està gaire neta i hi ha mooolta gent a tot arreu. Vam visitar la basílica de San Pietro i vam pujar a la cúpula, des d’on com que feia molt bon temps, es podia veure tota la ciutat, el papa no el vam veure... no hi devia ser! També vam anar a la Capella Sixtina, que per arribar-hi vam haver de caminar molt per dins els museus vaticans. I és clar, ens vam cansar molt, perquè havíem de pujar i baixar moltes escales; perquè si heu vist Angels and Demons, sembla que és molt fàcil entrar a la Capella Sixtina, però aquella famosa porta que obres i ja hi ets, normalment es veu que no es fa servir.

També, vam anar al Colosseu, on hi feien les batalles, que està bastant ben conservat, al Foro Romano, on s’havia de fer un esforç d’imaginació força més gran per imaginar-te com era, i al Circo Massimo, on feien curses, que avui en dia bàsicament és un passeig amb herba, perquè no en queda gaire res del què hi havia a l’època dels romans. També vam anar a l’Estadi Olímpic, on no hi havia tants catalans com avui. Si voleu veure més fotos, cliqueu aquí i sobretot, no us perdeu la petita col·lecció de Puntos romans! Perquè com molts ja sabeu, a casa meva, tenien un Fiat Punto de color verd, però és un cotxe que mai l’han valorat gaire aquí i en canvi Roma, n’està ple!

Coses que abans no m'havia parat a mirar

2009-04-27T20:28:00.008+02:00

Últimament, he anat redescobrint coses i com que he estat fora força temps, només d’arribar, vaig trobar el paisatge molt canviat, perquè pujant cap a Prats tot era molt verd i estava molt més florit del que jo recordava. És realment bonic, la meva al·lèrgia no opina el mateix, però és molt maco.

I ara, sense adonar-me’n, faig notar les novetats a tothom, oblidant-me que per l’altra gent no són novetats; i protagonitzo escenes ridícules dient coses com ara ‘Han quedat bé les obres de la plaça Nova, no?’, pregunta a la qual contesten ‘Quines obres? La vorera i els fanals? Però si això ho van fer abans de Nadal...’

A més a més, ara veig moltes coses que abans no veia, perquè ja hi devia estar acostumada o trobo maques coses que abans semblaven molt normals, o potser més aviat lletges... Per exemple, el dia que vaig arribar, mentre em dutxava vaig estar observant les rajoles del lavabo de casa i les vaig trobar especialment maques. Són aquestes d’aquí al costat. Ja sé que no són l’avantguarda del disseny i que, segurament, no són cap meravella, però a mi em van agradar. I això que jo abans de marxar pensava el mateix que la meva germana, que quan li vaig comentar com n’eren de maques aquestes rajoles, em va dir que ella feia anys que esperava que els nostres pares es decidissin a canviar-les. Després, també vaig comentar la meva fascinació per aquesta decoració de fa trenta anys a la meva mare, que va sentenciar (amb cara d’ ‘Ai filla meva! Cada dia estàs pitjor!’) que se m’havia encomanat el mal gust dels americans!

Tornar a casa

2009-04-16T05:42:00.001+02:00

Ara sí que sembla que això s’acaba. És estrany. Quan vaig arribar, pensava que es faria etern i en canvi ara, sembla que tot just fos ahir que vaig arribar. I ara és l’hora de les últimes vegades i de dir adéu. L’última vegada que vas a la universitat, l’última vegada que vas a la biblioteca a tornar llibres (a qui se li va acudir no limitar el nombre de llibres que algú es pot endur a casa? Llavors, els que sempre trobem interessantíssima tota la informació tenim un problema d’espai a casa...), l’última vegada que vas a fer el cafè al Starbucks (i la primera que no l’has de pagar!), l’última vegada que vas al supermercat i pots contemplar aquella varietat inacabable de galetes (que encara no he tingut temps d’investigar a fons) que tenen noms diferents en anglès i en francès. Dir adéu a les companyes de pis, que han sigut la teva família canadenca aquests mesos, als companys de classe i professors, amb qui has passat tanta estona i amb qui vas assistir al banquet més curiós de la història.

En fi, que també sap una mica de greu marxar i saber que segurament, no tornaràs, almenys fins d’aquí bastant temps. Però que també tinc moltes moltes moltes (però moltes moltes, eh!) ganes de tornar i veure-us a tots!

Devorant art

2009-04-06T10:38:00.002+02:00

Aquest post també es podria titular ‘Devorant art (literalment)’ o ‘El dia que l’Esther es va menjar un tros d’una obra d’art’... però he de dir que tinc una excusa: tothom ho feia!

Val més que us ho expliqui des del principi, que si no, no s’entén. Aquest semestre, col·laboro en un departament, el de Canadian Studies. Sí, molt interessant, però això em treu moltes hores de poder estar fent altres coses. El cas és que la meva supervisora, una senyora molt maca que es diu Ginny Ratsoy, li agrada implicar estudiants en totes les activitats que es duen a terme al campus i aquest cap de setmana passat, hi va haver la Undergraduate Conference, una conferència on els estudiants presenten els seus treballs. La supervisora, que havia estat professora meva el semestre passat, em va dir que se’n recordava que havia fet un treball molt ben fet i que el podia presentar a la conferència. Jo, que sincerament no crec que fos tan espectacular, li vaig dir que això de parlar en públic no m’acabava de convèncer... ni en català, no m’agrada fer-ho. Especialment, el que no m’agrada és que quan acabes de parlar i ensenyar el teu power point al públic (que, desenganyem-nos, tampoc és tan gran), la gent et fa preguntes, sempre. No sé què passa en aquest país, però sempre tothom té molts comentaris i molts dubtes, normalment, benintencionats eh, tampoc és que ho facin per fer-te quedar malament. Però bé, jo em penso que no conec tan bé els partits polítics canadencs dels anys 60 i els de l’actualitat (sí, se’m va acudir escriure sobre això...), per deixar que canadencs de debò em facin preguntes. Per això, la Ginny em va proposar que fes un pòster basat en aquell treball, perquè també hi havia una exhibició d’art i de pòsters. Això vaig pensar que sí que ho podia fer. Fer un pòster amb power point i voltar una mica per allà, per si algú tenia algun dubte, contestar-lo de manera informal, no sembla pas tan difícil.

A la primera foto, es pot veure una part de l’exposició amb alguns del pòster (el meu era a l’altra banda) i volia penjar-lo, però el tinc amb un document de power point i no ho sé fer... si algú en sap i m'ho pot explicar, ho faré.

Doncs bé, el principi tot anava molt bé, jo estava per allà amb una de la meva classe, quan va venir el senyor que havia penjat els pòster a demanar-me si l’endemà jo feia una presentació, perquè hi havia gent molt interessada en fer-me preguntes (ja us ho havia dit que són gent molt curiosa). Després, evidentment, hi vaig anar i vaig acabar tenint una conversa més o menys interessant amb una professora polonesa, una de mexicana i un noi iranià sobre sistemes polítics arreu del món. Mentrestant, vaig veure que la noia japonesa que tenia el pòster al costat del meu parlava amb un grupet de gent que prenia apunts. Per tant, quan vaig acabar de parlar amb aquesta colla, em vaig posar a llegir el meu pòster i a pensar coses intel·ligents per explicar-los. Al final, no va ser tan greu, però hagués estat bé avisar els participants, perquè ni els que tenien el pòster al costat del meu ni la meva supervisora ho sabien.

Ara, arribem a l’anècdota de la jornada. Abans de parlar amb aquesta gent, jo (que ja sabeu que tinc un sisé sentit que em permet detectar postres a 100 metres al meu voltant) havia vist un pastís molt bonic per allà la vora. Llàstima que no en fes cap foto. Era un pastisset quadrat de xocolata amb una papallona també de xocolata al damunt, rodejat de lioneses (més o menys eren lioneses) de crema en forma d’ànec, o sigui, era la lionesa normal amb un trosset més de pasta que era el cap de l’ànec. Tot plegat era molt maco, massa maco. Per això, vaig pensar que devia formar part del decorat i no ho vaig tocar. Ara bé, després de parlar amb aquesta gent que prenia apunts, vaig tornar a passar per allà i ja només hi havia un ànec-lionesa!! Llavors, és clar, vaig pensar “És clar que eren per menjar! I val més que t’espavilis que aquest és l’últim!” I sí sí, el vaig agafar tota contenta i vaig tornar a on hi havia el meu (ja conegut per tots vosaltres) pòster. I allà, em vaig trobar una de les organitzadores que em va dir que no passava res ja, perquè tothom ho havia fet, però que de fet, allò formava part de l’exposició i que no estava gaire segura de quan ho havien preparat ni de si era comestible. Em vaig sentir molt culpable llavors... i això que no era culpa meva, jo havia sigut l’última d’afegir-m’hi!

Això sí, per l’any que ve, jo els hi recomanaria posar-hi un cartellet que digués: Do not touch! O que si més no, no posin les obres d’art culinàries, entre l’art al qual estem més acostumats i el menjar que realment és perquè la gent se’l mengi, que si no, la gent es confon i interpreten que la taula del pica-pica comença abans! Sabeu què és el més curiós de tot? Us enrecordeu de la papallona de xocolata? Doncs l’endemà (la conferència durava dos dies), quan vaig arribar al matí encara hi era, però al migdia, ja no; per tant, algú es va menjar la papallona que havia estat allà exposada tota la nit. I no vaig ser jo! Ja en vaig tenir prou amb la vergonya que vaig passar el dia abans.

Conclusions canadenques (2)

2009-04-02T21:34:00.001+02:00

Estic molt temptada a continuar les primeres conclusions i tornar a parlar del temps, perquè avui 2 d’abril, ha tornat a nevar... però és igual, ja no em sorprèn res d’aquest país. Avui parlaré d’una altra cosa, dels canadencs.

Els canadencs són bona gent. No saben aixecar les cadires, per a moure-les de lloc, però són educats i força simpàtics. Això de les cadires està constatadíssim; a la biblioteca, al bar, a casa (els nostres veïns de dalt semblava que canviessin la distribució del mobiliari cada setmana, el semestre passat), a on sigui, arrosseguen les cadires els metres que faci falta. Em penso que jo i tot ho faig més que abans. Jo això ho relacionaria amb el què deia un dia que es preocupaven més d’estar còmodes ells (no fos cas que féssim més esforços del compte), que no pas del què pensin els altres.

Però bé, el que potser sobta més és que llavors són gent molt educada. Per exemple, vas al supermercat i la caixera SEMPRE et pregunta què tal o si has trobat tot el que buscaves. Aquesta última pregunta el primer dia em va fer molta gràcia; vaig pensar que devia fer cara de perduda en aquell supermercat tan gran analitzant el paquet de pernil dolç, per no tornar-ne a comprar de fumat. L’altre dia, una caixera molt simpàtica, a qui ja vaig informar que ho havia trobat tot, fins i tot em va demanar si necessitava ajuda amb les bosses... i només en portava dues!

Ara, això sí. Llavors, et creues la gent pel carrer i et pregunten què tal, però no es paren a escoltar la resposta. Sí, sí, continuen caminant i si tu els hi dius: “Ah, molt bé, i tu?”, et contesten, però probablement no sents la resposta, perquè ja ets massa lluny. Això ho continuo trobant molt estrany. Jo si només vull saludar algú, li faig hola amb la mà o li dic adéu; però no faig una pregunta, si no pretenc escoltar la resposta i, és clar, si pregunto alguna cosa, em paro i parlem una estona... És com quan per despedir-se diuen See you later (fins després), quan saben de sobres que no ens veurem fins al cap d’una setmana. Tot i que això em sembla que també ho fan en castellà i en francès, a mi em continua estranyant. Deuen entendre el “després” d’una manera una mica més general...

Conclusions canadenques (1)

2009-03-28T16:24:00.002+01:00

Ara, no tinc tant temps per escriure, però he començat a treure conclusions d’aquests mesos al Canadà.

Al Canadà, fa fred. Molt fred. Ja sé que sembla un tòpic, però és veritat. I sé que segurament no em creureu i pensareu que sóc una exagerada, o que sí que em creureu i pensareu: “Pobreta! Es deu haver congelat aquests mesos!”, però no us ho podeu imaginar; és més fred (i durant més temps) del què mai havia experimentat. O sigui, si comparem per exemple Prats i Barcelona, a Prats hi fa força més fred, però pots sortir al carrer abrigat i normalment, no tindràs gaires problemes. Aquí sí, jo m’he arribat a abrigar molt, segurament més del que seria necessari i tot, però tot i així sobretot durant els mesos de gener i febrer, tenies fred. Vaja, que no t’entretenies gaire estona passejant pel carrer.

Ara bé, sabeu què passa aquí que no sé si és bo o dolent? Que fa uns dies tan macos! Ja pot ser mig hivern, però mires a fora per la finestra al matí i fa un sol impressionant, gairebé no hi ha núvols. Això sí, el tercer dia que t’emociones, perquè veus aquest temps, ja no penses: “Oh, quin bon dia que farà avui!”; més aviat, penses: “Molt bé, avui, no em penso fer il·lusions, que ja m’ha passat dos dies”. I llavors és quan mires la predicció del temps per internet i resulta que, efectivament, farà sol tot el dia, però resulta que estem a -15ºC i, aquí ve la millor part de totes, per culpa del vent (és clar que no hi ha núvols, si fa vent), la temperatura de sensació és de -22, (encara recordo el dia en el qual la paraula windchill va entrar a la meva vida). Ara, suposo que és quan em dieu: “No n’hi ha per tant! Només són set graus de diferència”, però sí que n’hi ha per tant, és molt diferent. És com estar a 10 o a 17, que no és el mateix.

Doncs bé, la meva història de com me’n vaig adonar que l’hivern canadenc era molt diferent del català, ja la vaig explicar un dia. Ara, últimament, està començant la primavera. Dic últimament, perquè es veu que aquest any l’hivern s’ha allargat molt (justament aquest any que hi sóc jo!) i no han començat a pujar les temperatures fins fa un parell de setmanes. Ara, ja pots anar pel carrer una mica més desabrigat i la neu s’està acabant de desfer. De fet, una de les coses que més m’ha sorprès és que encara no m’hagi costipat (encara falten dies per tornar...), perquè jo sóc d’aquelles persones que es costipen a l’octubre o el novembre i en major o menor mesura l’arrosseguen fins la primavera. En canvi, aquest any, que em pensava que abans d’acabar el setembre, ja estaria al llit malalta, només he tingut una mica de mal de coll alguns dies. Impressionant. La teoria que fa tan fred que no hi ha ni un microbi viu, per a atacar-me me l’estic començant a creure.

Encomana el català?

2009-03-23T09:44:00.002+01:00

De debò que això també surt a la tele? Últimament, m’estic posant el dia dels programes de TV3 (per tal de preparar la meva tornada a casa i integrar-me... com si no tingués altra feina...) i a la secció de TV3alacarta, he notat que aquest anunci surt abans de gairebé tots els programes.

A veure, que vivim en un país una mica estrany ja ho sabíem. Però aquest anunci representa una mena de realitat paral·lela molt, però molt, rara de la nostra societat. De fet, quan em vaig traslladar a a viure a la perifèria de Barcelona, vaig arribar a pensar que era jo qui havia viscut una realitat paral·lela durant més de 18 anys, ja que allà gairebé ningú parlava català. Fins i tot em penso que el primer any, ens vam fer mig famoses al nostre bloc de pisos de Cerdanyola, com les estudiants de poble, fàcilment identificables, entre altres coses (també cal tenir en compte que teníem un veïnat una mica tafaner), perquè parlàvem en català amb tothom, o sigui que sense saber-ho ja intentàvem encomanar el català, sense cap mena d’èxit, òbviament.

Bé, deixant de banda el fet que a l’anunci canten molt i que a la vida real la gent no canta tan sovint. Sí, sí, ja ho sé, el gènere musical està molt bé, però és confús. A mi m’agrada molt el teatre musical, però quan era petita, em tenia bastant desconcertada. Veia Evita, per exemple, i no entenia com podia ser que aquella dona pugés a dalt d’un balcó i es posés a cantar i a sobre, en anglès, quan representava que allò era l’Argentina! De debò, que no ho veia gens clar. Igual que a The Sound of Music, que no sé qui va traduïr per Sonrisas i Lágrimas, quan t’estan perseguint els nazis per les muntanyes, no és moment de posar-se a cantar. En fi, que no sé pas si un anunci cantant ‘si us plau, voldria un entrepà!’ és el més adequat.

Però, deixant de banda que canten, heu vist mai noies vestides com estrelles de Bollywood a Barcelona? Ja dic a Barcelona, perquè aquest anunci està fet per la gent de la capital i rodalies. A Prats, la necessitat d’encomanar el català em sembla que no és tan gran (si no és que han canviat molt les coses, des que jo vaig marxar). I a Prats, tampoc hi vaig veure mai ningú vestit així. I una cosa, qui són aquests actors, sobretot el protagonista, no sé si l’han maquillat molt (o jo no hi entenc gens, cosa que també podria ser), però a mi sembla bastant irreal. I per cert, jo no he vist mai cap skaters, que analitzen sociolingüísticament situacions diàries (la noia rossa que porta un patí que es troben quan el forner acompanya el noi fins a la porta, quin forner més trempat!)

Ja que hi som, amb aquest eslògan, "Encomana el català", no pot semblar que el català sigui una malaltia infecciosa? És que a mi m’agradava més la Queta, tot i que segons com feia una mica de por, amb aquestes dents, però era graciosa. Però bé, he de reconèixer que mentre escrivia això, anava escoltant l’anunci de fons i em sembla que m’agrada i tot (que això no vol pas dir que ja no el trobi ridícul), i evidentment, ja em sé la cançoneta!

Un mes

2009-03-17T15:20:00.000+01:00

No és pas que faci un mes que no escric res al blog, que també és veritat, tot i que tinc una sèrie d’excuses bastant bones, però que, en el fons, no són res més que això, excuses. El que passa és que falta un mes per tornar a aquell lloc anomenat casa! El 16 d’abril, sortiré de “casa” a les 10 del matí, i arribaré a Barcelona, el 17 (d’abril també!) a les 3 de la tarda. I llavors, cap a casa!

Casa, aquell lloc on el sostre no cau, el març no s’acostumen a registrar temperatures negatives, parlen català i mengen coca amb llonganissa i xocolata; sembla una tonteria, perquè l’àpat és força simple, però no me n’havia adonat mai de com es troba a faltar, fins que he viscut a un lloc que això de la coca i la llonganissa no saben què és... la xocolata sí, i tenen moltes altres “guarrades” que ja sabeu que m’agraden, però la vida sense coca i llonganissa no és igual.

Casa també és aquell lloc on potser quan hi ets, passes més estones a fora que a dins; però pots anar i tornar, tan se val on vagis i el temps que hi estiguis, que et semblarà que mai no n’has marxat, perquè, encara que no sigui veritat, sembla que tot sigui al mateix lloc on ho vas deixar. Segurament, això és perquè tenim molt mala memòria i com que gairebé tot i tothom qui era important abans de marxar i ho continuarà sent ara, encara és allà, els detalls són el decorat, allò que fan la vida més maca, però que no hi parem gaire atenció i ens hi acostumem ràpid.

Casa també és aquell lloc on els folis no tenen tres forats; on el “cola cao” es desfà amb llet, no amb aigua; on la llet l’agafes d’una prestatgeria del supermercat i no es caduca, no l’agafes d’una nevera, perquè es caduca el cap de quatre dies; on els mesos no són temàtics, i al febrer tot és rosa i vermell i ara el març es veu que celebren St. Patrick i tot és força verd; on fan àpats que tenen nom, no fan àpats impossibles de classificar (que no fa tothom, evidentment), com ara menjar pizza a les 10 del matí (mengen pizza per a esmorzar o dinen molt d’hora?).

Ara bé, casa també és aquell lloc on no hi ha un Starbucks cada dues cantonades (especialment, vivint a Prats de Lluçanès); on quan porti el meu apreciat termo a tot arreu, la gent segurament em mirarà de manera, si més no, estranya; on no tindré companyes de classe que em comentaran amb entusiasme que han llegit un article al diari sobre una tradició catalana que consisteix en menjar spring onions, que he tardat la meva estona a deduïr que parlava de calçots. En aquesta mena de moments, Catalunya sembla molt més exòtica del que mai m’hagués pogut imaginar.

Banff & Lake Louise

2009-02-19T04:46:00.007+01:00

Com que aquesta setmana, no tinc clases, perquè és l’Spring Break (aquesta gent són tan optimistes que es pensen que ja ha arribat la primavera...), diumenge, me’n vaig anar d’excursió a Banff, que és un poble d’Alberta, on hi ha un parc natural. És un poble petit (d’uns 7.000 habitants) rodejat per les Rocalloses, a la frontera entre la British Columbia i Alberta. Vaig pujar a una muntanya (amb una mena d’aeri que en diuen gondola), per a veure la vall i les muntanyes, que sembla que no s’acabin mai; si us agraden les muntanyes, podeu veure més fotos aquí. Després, me’n vaig anar a les hot springs, que són unes aigües termals a l’aire lliure; al principi, la idea de passejar-se per allà fora amb banyador, quan saps que la temperatura màxima no arriba als 0ºC no és gaire temptadora, però després, té la seva gràcia estar a l’aigua calentona i que al costat de la piscina, hi hagi neu!

Es veu que una de les principals atraccions turístiques de Banff és la possibilitat de veure animals salvatges. Això, segurament quan fa més bo, és veritat, però a aquesta època de l’any, els que no hivernen deuen estar bastant amagats i jo només vaig veure un parell de cèrvols, al jardí d’uns apartaments, passejant tranquil·lament.

L’endemà, me’n vaig anar a Lake Louise, que és un poble a una hora més o menys de Banff, on hi ha unes pistes d’esquí i un llac molt gran. Realment, les vistes des d'allà són espectaculars i poder-hi anar a la primavera o a l’estiu, que es poden fer més excursions, deu ser increïble! Però, tot i el fred, jo m’ho vaig passar molt bé, passejant-me per sobre el llac glaçat; a més a més, hi havia una petita pista per a patinar sobre gel i una curiosa exposició de figures de gel.

Les mini-vacances van acabar amb una petita ruta pels carrers de Banff. Gràcies a això, he arribat a la conclusió que a Amèrica algunes ciutats tenen noms agrupats per temàtiques. Per exemple, a Philadelphia, hi ha bastants carrers amb nom de fruits secs, Chestnut St., Walnut St. (el carrer de la Castanya, el carrer de la Nou), i a Banff, gairebé tots els carrers tenien nom d’animal, Wolf St., Bear St. (el carrer del Llop, el carrer de l’Ós). Tot això m’ha portat a pensar en la quantitat de paraules que no sabem traduir, perquè en la nostra cultura no ho tenim o no són paraules que necessitem utilitzar, habitualment, com allò que diuen que els esquimals tenen moltes paraules per referir-se al color blanc. Per exemple, a Banff, hi havia el Gopher Street... gopher és una paraula que jo no havia sentit mai, però per lògica, vaig deduir que devia ser algun animal. Efectivament, avui, m’ho he estat mirant i és un animal que només habita a Amèrica del nord, que podríem definir entre una barrejar de talp i esquirol, he aconseguit trobar la traducció al castellà com a ‘taltuza’, amb la qual cosa m’he quedat igual, i en català, he descobert que pot voler dir ‘regatxo’ o ‘ragatxo’, que vol dir noi o noia dels encàrrecs (com en italià, ‘ragazzo’), cosa que he trobat molt curiosa, però no m’ha ajudat a trobar el nom de l’animal en qüestió. Amb la família dels cèrvols (per dir-ho d’alguna manera), em passa una cosa semblant. Jo en algun moment, vaig aprendre que deer vol dir cèrvol i la cosa es va quedar aquí. En canvi, ara descobreixo paraules com moose o caribou (la universitat on vaig no fa pas tants anys es deia College Cariboo). Doncs, el cas és que jo aquests animals no els acabo de diferenciar gaire bé, però ara més o menys ja ho he trobat (he trobat el significat i les traduccions, una cosa molt diferent és que si mai en veig un, no me’n recordaré del nom...). Un moose és un ant, que és una mena de cèrvol amb unes banyes molt grans, i un caribou, en català és un caribú; tot i que tinc sospites que un caribú i un ren (reindeer) és el mateix.

Xarxes enllaçades

2009-02-13T04:37:00.001+01:00

Un dia d’aquests, que estava per aquí internet, fent el ronso (tinc una sensació estranya, citant-me a mi mateixa), vaig anar a veure el blog de l’Isaac Peraire, que sempre consulto (encara que no sempre comenti), per a assabentar-me de les novetats del poble. També, va molt bé per a descobrir llocs nous, perquè té molts enllaços interessants. D’aquesta manera, és com vaig arribar a l’[òria’s blog]. Internet té aquestes coses i ara, de tant en tant, ens anem comentant mútuament els posts, sense conèixer-nos de res; tot va començar, quan un dia vaig llegir un escrit seu que parlava de la puntualitat i de com s’està perdent dir l’hora en català (tan bonic que és dir ‘són dos quarts i mig de vuit’, per exemple) i no vaig poder evitar deixar-li un comentari. Explorant una mica més el seu blog, vaig descobrir que té un apartat en el qual promet penjar un acudit nou cada setmana i que tot sovint el seu humor és del tipus que a mi m’agrada, o sigui que són acudits molt bons; a mi em fan molta gràcia (pot ser que hi hagi algú que ara ja tremola, pensant en el meu sentit de l'humor, però de debò que són bons!). Fent un cop d’ull als seus enllaços, com comprendreu molt bé, com a bona aspirant a filòloga que sóc, no vaig poder resistir la temptació de consultar un blog que porta per nom Do de llengua, en el qual la seva autora fa una mica d'estudi sociolingüístic del seu dia a dia. Com que tots tres són gent que escriu coses interessants i/o curioses, he pensat que si no els coneixeu, ho hauríeu de fer.

Cançonetes

2009-02-05T04:45:00.000+01:00

Uff... ja feia dies que no deia res, eh! Bé, per tornar a agafar de mica en mica el ritme, us volia ensenyar una de les últimes curiositats d’aquest racó de món que he descobert. De fet, no ho he descobert jo, sinó la meva germana, que últimament, s’està convertint en la meva proveïdora de freakades oficial. Es veu que la filla d’uns seus amics està aprenent els estats dels Estats Units a l’escola i, per a fer-ho, els hi ensenyen una cançó amb els estats més o menys ordenats de manera alfabètica. Això va acabar de convèncer la nova família philadelphenca que han de marxar d’aquest país, abans que la Júlia tingui edat d’aprendre-se-la, però a mi em van quedar ganes de sentir-la; per això, vaig anar al youtube. La primera versió que es va creuar en el meu camí fou aquesta, amb aquest graciós personatge anomenat Wakko, que recita els estats amb les seves capitals, cosa que jo trobo dificilíssima, no només perquè això és molta informació per a memoritzar, sinó que també cal tenir en compte que l’únic ordre que segueix és la pròpia rima de la cançó, perquè no té cap sentit cantar Nebraska immediatament després d’Alaska.

El Wakko té un germà, el Yakko, i una germana, la Dot (de cognom Warner), que formaven part d’una sèrie de dibuixos de principis dels anys 90, anomenada Animaniacs. Aquest primer vídeo s’anomenava Wakko’s America, si cliqueu aquí, podreu veure una altra gran aportació al món de la geografia, aquesta vegada de la mà del germà gran, a Yakko’s world. És un vídeo curtet que pretén fer un llistat de tots els països del món; de fet, si us hi fixeu, veureu que es descuida, entre d’altres, Andorra. A part d’això, hi ha països que en aquella època no existien; i d’altres que no els citen correctament, per exemple parlen d’una Corea (no de dues), i no citen el Regne Unit, sinó Anglaterra i Escòcia per separat, però no Gal·les i Irlanda del Nord. Malgrat tot això, jo insisteixo que una de les coses més interessants és com s’ho fan venir bé, perquè rimi: quan parlen d’Alemanya, recorden que ‘now, one piece’, perquè rimi amb Greece i diuen “the Spanish Sahara is gone”, per a fer-ho rimar amb Gabon. D’aquest vídeo, també destacaria el fet que la cançó comença amb Estats Units (casualitat? Potser sí, no cal que siguem tan malpensats...). Mirant aquests vídeos, m’he enrecordat de com vaig aprendre les comarques de Catalunya, en forma de cargol, començant per la Val d’Aran i acabant a la Catalunya Central.

Això del cargol, amb els estats d’Estats Units potser els hi faria servei; de moment, però, jo començaria amb aquest altre vídeo dels estats per ordre alfabètic. Després, m’he dedicat a buscar si tenien alguna cosa semblant al Canadà. I us he de dir una cosa, potser Estats Units té 50 estats i el Canadà només té 10 províncies i 3 territoris, però la cançó és més llarga (i molt més llarga que la dels països del món)!

Jo, personalment, trobo que és més fàcil aprendre’s la cançoneta d’Estats Units. De la cançó del Canadà, no he trobat exactament per què era, jo diria que era alguna cosa promocional (no sé ben bé de què...) però no crec que els faci falta per saber-se les províncies. Això sí, també hi ha algunes rimes més afortunades que d’altres: “go, go, go in Ontario” és una rima fàcil; en canvi, “P. E. I., no matter where you go, the limit’s the sky” està millor. Per cert, això de P. E. I. vol dir Prince Edward Island i això no només ho abrevien quan escriuen i en aquesta cançó per fer-ho rima, ho fan quan parlen normal. Per acabar, també cal destacar la gran frase “believe in the maple leaf” i, evidentment, el títol de la cançó, si no us n’heu adonat és You Can In Canada... ja sabeu que a mi aquests jocs de paraules m’agraden!

Quines coses!

2009-01-29T08:13:00.007+01:00

Avui, he trobat això aquí al pis. I jo que em pensava que abans feiem servir el mateix nom que en anglès! Doncs bé, he buscat una mica d’informació i aquest personatge-detergent a Nord-Amèrica, s’ha dit sempre Mr. Clean i a la Gran Bretanya, Flash (com aquell petit ésser de color vermell del Súper 3). Va néixer el 1958, a Puerto Rico i quatre anys després, per votació popular, el van batejar amb el nom de Veritably; o sigui Mr. Veritably Clean, alguna cosa com "Sr. Veritablement Net". Pel què fa al nom, a la majoria de països europeus s’anomena "Mr. Proper". És curiós que a França, es diu Monsieur Propre, aquests fan servir una paraula francesa que s'assembla a la versió anglesa, i aquí al Canadà (que això del bilingüisme a les etiquetes ho porten molt bé), Monsieur Net. Com a curiositat, es veu que els seus creadors es van inspirar en una persona real, un soldat de la marina dels Estats Units, però la majoria de gent es pensa que és una mena de geni. També he trobat que si fas servir Linux, tens l’opció de “make mrproper”, cosa que jo no faria, perquè segur que acabaria esborrant alguna cosa de vital importància pel bon funcionament del meu pobre i estimat ordinador… Finalment, he trobat aquest vídeo que és d’un anunci dels anys 50.

Móns virtuals

2009-01-25T06:10:00.006+01:00

Tot va començar amb el messenger. Sí, és tot un clàssic... encara ara crec que és un gran invent en la història del món mundial, fàcil de fer servir i et permet fer moltes coses. Si vols de l'únic que t'has d'ocupar és de decidir si t'agrada més l'emoticona de la nena amb els cabells blaus que plora, la que salta i tira petons o la tortuga ninja que balla. Després, un bon dia, algú em va dir que el gmail era molt millor que el hotmail; la veritat és que potser sí que es poden enviar més fotos alhora i que tens el xat i el correu en una mateixa pantalla, però on hi hagi el hotmail (que per cert, m'agradaria molt saber qui va ser el graciós que li va posar aquest nom)... En fi, aquí tot just tenia dos correus amb les seves respectives contrasenyes.

Després, va venir l’etapa universitària, en la qual vaig descobrir els móns virtuals derivats del món acadèmic. A l’Autònoma, existeix una cosa que es diu Campus Virtual, que alguns professors últimament, s’havien dedicat a sobre-amortitzar i havíem de participar en debats, penjar-hi coses, etc. i, a més a més, també tenim correu, cosa que l’Esther no va saber fins després de Nadal de primer (tampoc em vaig perdre gran cosa, eh, en aquest mig curs...). A partir d’aquí, la cosa ja es va anar complicant, començaven a ser moltes contrasenyes i noms d’usuari diferents. La culminació dels móns virtualment universitaris ha tingut lloc aquí al Canadà, on evidentment també tenen el seu correu institucional, on aquests sí que no hi envien mai res, i el seu Campus Virtual, que l’anomenen WebCT, que no agrada a gairebé ningú i per això, han creat una altra cosa que es diu Moodle, aquest té xat i tot... és que aquesta gent no s’estan de res!

A part dels correus i aquestes coses que es poden considerar necessàries en el món en què vivim, en un moment determinat de la vida es va decidir crear un fotolog, que ara tenim molt abandonat, amb la principal finalitat (que ja vam deixar clara, des del primer moment) de poder comentar les fotos de l’altra gent. I llavors ja venir el gran univers facebook, que bàsicament (pels pocs que encara no saben què és) és una eina que si vols, t’organitza la vida, bé i si no vols, almenys ho intenta: no només et permet comunicar-te, sinó que a més a més, et busca gent a qui potser coneixes, et recorda els aniversaris dels teus amics, et permet crear grups amb algun interès comú i unir-t’hi per mantenir-vos en contacte, i fins i tot, té una infinitat de jocs i testos, per si t’avorreixes. Ja he perdut el compte de quantes contrasenyes diferents tinc... Però, com que l’Esther semblava que no en tenia prou, un dia vaig fer aquest blog tan bonic, des d’on us explico unes coses “interessantíssimes”! I, per petició popular (més o menys), vaig crear un àlbum de picasa, per a explicar la meva vida en imatges.

A part d’això, les meves últimes incursions en nous terrenys cibernètics, han estat Delicious i Wikipedia. Això de Delicious, ho vaig descobrir per casualitat, és una pàgina web que et fa de marcador (estic segura que té un nom molt més tècnic que aquest, però no me’n recordo, i també em sembla que pot fer moltes més coses que jo desconec, aquesta pàgina), és a dir, t’emmagatzema les pàgines webs que tu marques a preferits i et permet trobar-les d’una manera fàcil, perquè tu les pots etiquetar per temàtiques, paraules claus, etc. i posar-hi una petita descripció, per tal de saber posteriorment si t’interessa tornar a consultar aquella pàgina o no. Wikipedia segur que ja sabeu que és, en català Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure. Ja fa alguns mesos, la meva germana va tenir un petit trauma (no va ser pas res gaire greu, eh), perquè ningú coneixia els dibuixos animats que ella i jo miràvem (els dibuixos a Prats es veu que eren diferents...), com per exemple, l’Osset Faluc. Temps després, vaig trobar un grup, precisament al facebook, anomenat Jo vaig créixer amb el Club Super 3!!!, i vaig trobar que era convenient fer-se'n membre, en el qual també es va debatre sobre aquest personatge de la nostra infància. Tot això, ho explico, perquè després vaig tenir curiositat per buscar més informació d’aquest ós i vaig anar a parar a Wikipedia. Doncs el cas és que l’article en català que parlava d’aquests dibuixos estava ple de faltes d’ortografia (per cert, també hi ha un grup facebookià anomenat Faltes d’ortografia en català: ja n’hi ha prou!!); vaig estar buscant com es podia enviar un correu a algú, de fet, no sabia gaire a qui, al senyor Wikipedia suposo, per comentar-li i a veure si ho arreglaven i vaig trobar que et deien que si creies que podies millorar alguna cosa, et registressis i ho fessis tu mateix. I així ho vaig fer. És molt interessant i et permet crear nous articles, editar-ne de ja existents, contrastar-ne la informació o ampliar-la,... El que passa és que de moment, no he tingut gaire temps d’aprendre’n; ja m’hi dedicaré.

Coses que passen

2009-01-21T05:30:00.002+01:00

Ups… sabeu què m’ha passat? Últimament, el meu ordinador no funcionava gaire bé; quan vaig anar a Philadelphia, es veu que va agafar alguns virus molt dolents que hi havia per allà (i això que jo tenia un antivirus…). L’altre dia, abans que l’informàtic se l’emportés, em va demanar què s’havia de salvar del què hi havia guardat. I jo, tota convençuda, li vaig dir que no passava res, perquè tot el que necessitava ja ho havia guardat en un pen drive (fotos, coses de la universitat, etc.) i que per tant, si feia falta esborrar documents, que ho fes. Doncs bé, tot just ara acabo d’enrecordar-me d’una carpeta que tenia a l’escriptori que es deia ‘bloc’, on hi anava guardant documents de word amb textos a mig fer i coses que de segur us hauria agradat molt saber. Sí, jo funciono d’aquesta manera: un dia, tinc una idea i penso que hauria de penjar un text sobre això al blog, començo a escriure en un document de word (els textos creats directament a internet, no m’agraden) i els guardo (guardava) en aquesta carpeta, alguns estaven a mig fer, d’altres ja estaven acabats, algun només tenia el títol, perquè no sempre les grans idees van acompanyades del temps necessari per desenvolupar-les. I un dia, ja us vaig parlar del meu document titulat ‘Apunts lingüístics’, amb expressions curioses que, quan en tinc unes quantes, agrupo i faig un post… doncs ara ja no existeix i no me’n recordo de totes. Oh, i el millor de tot (o no)! Tenia una foto d’una de les faltes més increïbles que he vist en anglès escrita per un parlant natiu: Who would have thunk it?, on ‘thunk’ pretén ser el participi del verb ‘think’… van fer com si fos el mític ‘drink-drank-drunk’ o el no-menys-conegut ‘swim-swam-swum’, en comptes de ‘think-thought-thought’! I no vaig ser a temps de penjar la foto…

Bé, ara ja no hi ha res a fer. Segurament, no és una tragèdia i no patiu, que us continuaré explicant moltes històries interessants i no us quedareu sense apunts lingüístics (que serveixen per posar de manifest, dia rera dia, la meva incultura anglòfona). El que sí que segur que no veureu (si no és que en tinc una còpia en algun lloc amagada i jo no ho sé) serà la foto aquesta del verb mal conjugat; que de fet, com que això ho vaig veure escrit, podria escriure-ho jo i, probablement, colaria la mar de bé, però ja no seria el mateix, perquè no seria la de debò. Què hi farem? Són coses que passen...

Animalades

2009-01-16T06:49:00.002+01:00

He descobert un parell de frases fetes relacionades amb animals que crec que us agradarà saber. La primera és run around like a chicken with its head cut off, que vol dir córrer com un esperitat (que, per cert, és la primera vegada que busco aquesta paraula al diccionari i no m’havia parat mai a pensar que vol dir ‘posseït d’un esperit maligne’). L’altra és let the cat out of the bag que és revelar un secret. Es veu que als mercats era habitual que compressis un gat i t’estafessin i et donessin un porc petit (suposo que devien ser més barats...); d’aquesta manera, si feies que t’ensenyessin el gat, abans de comprar-lo, no t’enganyaven... sembla lògic, però no ho devia ser tant! D’aquí, també ve don’t buy a pig on a poke, que expressa la mateixa idea. Per cert, de la paraula poke, que és una mena de sac petit, en deriva la paraula pocket (butxaca). Mentre buscava aquestes frases, he trobat aquesta altra que també m’ha semblat curiosa: don’t keep a dog and bark yourself, que vol dir no facis una cosa, per la qual has pagat algú per fer-la; literalment, si mantens un gos, no cal que bordis tu.

El temps

2009-01-11T08:38:00.003+01:00

Pel títol, us pensàveu que ara faria una reflexió sobre com ràpid passa el temps, que semblava que no i d’aquí poc ja tornaré a estar per aquí, eh? Doncs no, un altre dia, però avui volia tornar a parlar de meteorologia, que per alguna cosa el Canadà és el segon país més fred del món.

El temps està molt boig. Quan vaig arribar, ens van dir que normalment començava a nevar a mitjans de novembre... però no va començar a fer-ho de debò fins a mig desembre. Després de les vacances de Nadal, jo vaig notar que feia molt fred, però no estava gaire segura si era cosa meva, perquè a Philadelphia feia més bo (en comparació amb Kamloops, els meus pares deien que hi feia fred...) i jo no estic acostumada a aquestes temperatures. Però es veu que no només ho penso jo això; l’altre dia, em van dir que era l’hivern més fred dels últims anys i que normalment sí que nevava, però llavors durant uns quants dies no ho feia i la neu marxava bastant, no com ara que s’acumula als vorals dels carrers.

Aquesta setmana, per exemple, dilluns i dimarts va nevar molt, però llavors va parar i avui, ja s’havien netejat una mica els carrers i no hi havia neu ni gel. Bé, el cas és que per allà les tres, he anat a la universitat i quan he sortit per allà les cinc, que ja era fosc (és una mica trist, es comença a fer fosc per allà les quatre de la tarda...), ja hi havia mig pam de neu al terra. Després, ha continuat nevant durant tota la tarda. Ah! I una cosa que he trobat molt curiosa és que quan neva no fa tan fred; a veure, és clar que fa fred, perquè si no, no nevaria, sinó que plouria, però just en el moment que cau la neu, les temperatures pugen una mica i sembla que no, però la diferència es nota. Volia penjar alguna foto de la neu, però mai penso a endur-me la càmera i la veritat és que sortir expressament a fer fotos (a més a més, de nit) no ho faré.

De fet, aquí m’he adonat del temps (no meteorològic) que es pot arribar a perdre abrigant-te i desabrigant-te, per tal de sortir al carrer. Diria que aquí, la gent això que fem a casa de sortir només a comprar el pa, per exemple, no ho fa, almenys jo no ho faria si no fos imprescindible... començo a entendre l'existència d'aquests carros de la compra tan grans, que s’emporten fins al costat del cotxe, perquè no poden agafar totes les bosses que han comprat, i llavors els deixen abandonats al pàrquing del supermercat (això últim no fa falta entendre-ho; deu suposar un gran esforç caminar deu metres, per a anar-lo a deixar al seu lloc!). Doncs això, que has de sortir al carrer molt abrigat, i que ja que surts, ho aprofites i compres molt; tot i que encara hi ha gent que veus que van pel carrer amb màniga curta, però són una minoria... aquests deu ser els canadencs autèntics! I en queden molts pocs...

Ah! Sabeu què he vist per primer cop, avui, que sempre surt a les pel·lícules i m’havia decebut una mica que no fos veritat? Gent a qui li posaven la compra en bosses de paper (sí, sí, de color marró i sense nanses), però la dona a qui les hi han posat les ha demanat expressament, jo em pensava que ho feien al revés: que les donaven a tothom, si no deies el contrari.

Travessant fronteres...

2009-01-07T07:30:00.004+01:00

La primera cosa que vaig trobar sospitosa del meu permís d’estudiant al Canadà és que hi deia no re-entry permitted... però em van dir que a Estats Units, a Grenlàndia i no sé on més sí que hi podia anar sense demanar un altre visat. Quan vaig anar a Seattle, un policia, a un poble anomenat Blaine, em va fer pagar $6 per posar-me el segell i grapar-me el visat de turista, cosa que es veu que no fan fer a ningú més, només a la gent que anava al meu autocar. A part d’això, et fan un petit interrogatori, que acabes amb ganes de dir-los a veure què els hi importa tot això que et demanen, però és clar no ho fas, perquè aquell policia és el que t’ha de grapar el paper i si no, no et deixarà entrar.

Aquest famós paper, que és de color verd, es veu que quan surts del país, se l’han de quedar. El primer cop que vam travessar la frontera en direcció contrària, ho estaven a punt de fer, però com que els hi vam dir que tornàvem a entrar al cap de dos dies, ens el vam quedar. Jo quan vaig tornar el segon cop al Canadà, no em van dir res del paper i per tant, l’he tingut tot aquest temps al passaport, amb els conseqüents avisos que per Nadal em renyarien perquè aquest paper no l’havia de tenir (això segons la meva germana i el meu cunyat... però és que ells no han vingut mai al Canadà!). L’altre dia, quan vaig fer allò tan estrany de passar el control fronterer d’Estats Units a un aeroport canadenc, no em van dir res; jo sí que esperava que em diguessin alguna cosa, encara que no fos culpa meva. El policia va fer les preguntes de sempre, va agafar el passaport, m’hi va posar un altre segell d’entrada als USA amb la data nova i ja va estar. Abans de marxar de Philadelphia, llavors sí, l’hostessa que em va donar les targetes d’embarcament em va demanar si tenia previst tornar abans que es caduqués el visat, i, com que li vaig dir que no, em va treure el paper.

Aquesta frontera és una mica estranya, ja que pel què convé existeix i pel què no, ja els hi va bé tractar els vols que arriben del Canadà com si fossin nacionals, per exemple. El que tampoc no acabo d’entendre és perquè et fan agafar les maletes, per creuar la frontera. Quan la travesses per terra (almenys a aquest ja famós poble de l’estat de Washington), et fan passar l’equipatge per un escàner, et demanen si portes menjar i si portes fruita, se la queden i la deixen en una tauleta petita d’allà la vora... és una escena una mica ridícula, però si no els hi dius, no se n’enteren pas, perquè jo en portava i vaig poder menjar plàtans “canadencs” a Seattle :-)!! Doncs bé, el cas és que en direcció contrària, cap al Canadà, tu agafes la maleta, te’n vas a parlar amb el policia i si a ell no li sembla necessari, ningú et mira l’equipatge. A l’aeroport de Toronto, que és on vaig passar la frontera tant d’anada com de tornada aquest últim cop, bàsicament el que vaig fer va ser passejar la meva maleta per la terminal, perquè ningú se la va ni mirar... de fet, de tornada, em van fer recollir la maleta quan ja havia parlat amb la policia. I després, et diuen ‘molt bé, ara vés cap allà i drop off your luggage there’... com que drop off? Doncs sí, es veu que llavors ja està, tu mateix deixes la maleta a una cinta i ja arribarà al teu destí; al principi, això de deixar la meva maleta allà “abandonada” sense ningú de seguretat ni de la companyia aèria no ho veia gens clar... però com que l’altra gent ho feia, alguns amb tan poca convicció com jo, assumeixes que deu ser el que normalment es fa i de fet, la maleta no es va perdre cap cop!

Nanaimo Bar

2009-01-02T22:00:00.003+01:00

Per començar l'any, us explicaré la recepta d'un pastís d'aquests de xocolata amb xocolata que a mi m'agraden.

Una de les meves companyes de pis té l’afició de fer pastissos. Com que la meva addicció als dolços és força coneguda, ara deveu estar pensant que això és la glòria, però no. Una cosa és DE TANT EN TANT (sí, això és una mica ambigu, però què hi farem?) fer un pastisset o anar a comprar coca per esmorzar algun diumenge, però que cada dues o tres setmanes arribis a casa i te la trobis fent pastissos, és diferent. Sí, són boníssims, però això no pot ser sa. Bé, una vegada introduït el tema, com us deveu imaginar, m’he informat de com es fa un dels últims pastissos que va fer, abans de Nadal, el Nanaimo Bar, que a més a més, és una cosa tradicional del Canadà (això d’haver de tastar la gastronomia del país és una excusa molt bona!).

Nanaimo és una ciutat a Vancouver Island, està a unes dues hores i mitja de Victoria. L’origen d’aquest pastís no està gaire clar, però es diu que una mestressa de casa dels anys 50 va presentar-se a un concurs de cuina d’una revista i va posar aquest nom al seu pastís. El pastís va guanyar el concurs i va esdevenir popular arreu del país.

Tot això està molt bé, però va, comencem a parlar del pastís. El primer que cal dir és que la manera més fàcil de fer aquest pastís és comprant unes capses on els ingredients ja estan preparats i només s’han de barrejar. Però com que aquestes capses no són fàcils de trobar a tot arreu, he buscat la recepta tradicional i no sembla pas gaire complicada.

NANAIMO BAR

Capa inferior:

Ingredients:

mitja tassa de mantega
una quarta part d’una tassa de sucre
cinc cullerades de cacao
un ou batut
una tassa i quart de galetes triturades (jo crec que amb galetes tipus maria pot funcionar bé)
mitja tassa de nous ratllades
una tassa de coco ratllat

Preparació:

Desfer la mantega amb el sucre i el cacau.
Afegir-hi l’ou i remenar-ho, fins que agafi textura.
Retirar-ho del foc.
Afegir-hi les galetes, el coco i les nous.
Posar la barreja en un motlle quadrat de 20 cm x 20cm (jo ho he fet amb un de rodó i també ha quedat molt bé!).

Segona capa:

Ingredients:

mitja tassa de mantega
tres cullerades de crema
dues culleradetes de vainilla en pols
dues tasses de sucre glacé

Preparació:

Barrejar bé tots els ingredients.
Escampar-ho per sobre la capa inferior.

Capa superior:

Ingredients:

quatre rajoles de xocolata semi-dolça (de 275 g.)
dues culleradetes de mantega

Preparació:

Desfer la xocolata i la mantega al bany Maria.
Deixar-ho refredar i escampar-ho a sobre el pastís.
Posar-ho a la nevera.
Quan estigui fred, tallar-lo en forma de barretes.

Philadelphia

2008-12-31T07:25:00.007+01:00

Aquests dies, hem estat fent turisme per Philadephia. La Júlia (i els seus pares, és clar) viu a un barri que està una mica apartat del centre i les casetes són d'aquestes antigues amb una mica de porxo i les parets i les teulades de diferents colors. Tot plegat és força pintoresc, però els carrers s'haurien d'asfaltar una mica... o la meva neboda tindrà un accident amb el cotxet!

Philadelphia era (fa mooolt temps) la capital dels Estats Units, per això, hi ha la Declaration House i altres edificis oficials on se solien reunir els membres del govern, per a redactar la constitució i governar el país. També hi ha una estàtua de Franklin molt graciosa assegut en un banc del campus llegint el diari. Però el símbol de la ciutat és la Liberty Bell, que és la campana que suposadament van fer sonar per proclamar la independència, el 1776. Ara la campana està trencada i es veu que els historiadors estan encuriosits, perquè a la campana hi ha una inscripció i Pensylvania està mal escrit (només amb una N, en comptes de dues).

També, vam veure el primer i el segon banc dels Estats Units, el campus de la Universitat de Pennsylvania, que és diferent, perquè sembla un poblet antic amb edificis baixos de pedra; a part del Franklin, hi ha la rèplica (ampliada) de la LOVE Sculpture que hi ha al centre de la ciutat. A la segona foto, podeu veure'ns al meu pare i a mi, quan acabàvem de pujar les escales que pujava el Rocky a la pel·lícula, que són a l'entrada del Museu d'Art de Philadelphia.

Washington D. C.

2008-12-30T08:33:00.000+01:00

Avui, hem anat a Washington D. C. (que no s’ha de confondre amb l’estat de Washington, que és molt lluny d’aquí!). Com podeu veure a les fotos, els meus pares han aprofitat la visita a la capital, per a saludar el futur president, que ja és tot un ídol de masses i hi ha tot tipus de souvenirs amb la seva imatge. L’Obama l’hem vist a una botigueta de la Union Station, on també hi havia una estàtua de Colom i una rèplica de la Liberty Bell de Philadelphia, que precisament ahir vam veure l’original. Aquesta gent ja ho fa això de duplicar les coses i que la còpia sigui més gran que l’original, el que passa és que la peculiaritat d’aquesta campana és que està trencada i a mi m’ha semblat que la còpia no ho està... un detallet sense importància. A part d’això, hem anat a la Casa Blanca i al Capitoli. Jo em volia fer la típica foto dels corresponsals (del tipus “Esther Codina, TV3, Washington”), però l’Albert Elfa no sé on es posa, perquè la Casa Blanca és molt lluny i es veu molt petita; això sí, té uns jardins molt grans, potser a ell el deixen entrar als jardins... El Capitoli és més gran i més maco i ja començaven a preparar les grades per la presa de possessió de l’Obama.

També hem vist l’edifici de l’FBI, que és un bloc d’oficines normals amb moltes banderes, la Biblioteca Nacional, el Tribunal Suprem, moltes ambaixades i museus, que gairebé tots són gratis, el monument de Washington, que és aquell obelisc gran que hi ha a prop de la Casa Blanca i els memorials dels presidents dels Estats Units. Ah! Com a curiositat del dia, aquests americans m’han donat la raó amb una de les meves teories, que és que es poden buscar altres usos a les hortalisses i la verdura, a part de menjar-se-les; al costat del Capitoli, hi tenien una mena de cols o escaroles (que potser eren transgèniques, perquè aquell color lila era molt sospitós) plantades a un jardí com a element decoratiu!

Blocs cada dia més familiars

2008-12-29T07:20:00.000+01:00

Abans d’anar a dormir, us volia informar d’un altre naixement, aquest cop, del naixement del bloc de la meva neboda. Sí, sí, ho heu llegit bé. Aquí, la Júlia ens explicarà les seves peripècies en aquest món tan esbojarrat al qual acaba d’arribar. De pas, aquesta és una molt bona excusa per a ensenyar-vos una foto d’aquest angelet a estones; suposo que a tots els nens acabats de néixer se’ls fotografia molt, però jo mai havia vist tantes fotos juntes!

Júlia

2008-12-25T05:19:00.000+01:00

La Júlia ja ha arribat! El gran dia va ser ahir, 23 de desembre, a les 12.03 del migdia. Al final, només es va sortir al món un dia més tard de la data prevista, tot i que tots l’esperàvem impacientment des de feia dies. Segurament, s’hi estava bé allà dins i ara ja s’ha començat a adonar que no tot és tan fàcil com semblava, s’ha començat a fer gran. I és que el temps passa molt de pressa i d’aquí poc, ja veig la Marta i el David perseguint-la pels carrers de Philadelphia (no patiu, aquí on viuen hi ha menys cotxes que a Barcelona :-)). Ja ho diuen que un pare és aquell que es passa mitja vida ensenyat als seus fills a parlar i caminar i llavors, es passa l’altra meitat, dient-los-hi que seguin i que callin.

En fi, com va dir una infermera, segur que la Júlia no es volia perdre les festes de Nadal i per això va sortir just a temps, per a fer-les passar a tothom d’una manera diferent. Ara, només falta esperar que els avis arribin divendres al migdia i puguin conèixer la seva néta i, evidentment, que la Júlia pugui anar a casa per veure tots els regals que té sota l'arbre!

New York

2008-12-23T04:08:00.002+01:00

He anat a New York i he arribat a una conclusió: és com a les pel·lícules, però amb més fred, això sí, tot és molt maco! Hi ha coses que són més petites del normal, la cinquena avinguda és com un carrer normal de Barcelona (jo m’esperava que fos ample com la Diagonal...). Vaig entrar a la FAO, que és una botiga de joguines molt gran, a l’Apple, a Tiffany’s, a la Trump Tower, a St. John’s Church i a St. Patrick’s Cathedral, on tenen un pessebre sense nen Jesús... segur que el van robar! També vaig anar al Rockefeller Center, on hi ha aquella pista de patinatge i l’arbre de Nadal gran. I aquí va començar una de les meves frustracions; vaig pujar al capdamunt de la torre (aquella del pòster famós dels obrers asseguts a una barra), i es veia l’Empire State molt bé, però van construir un edifici lleig que tapa la torre Chrysler. Després, tota decidida, me’n vaig anar a la torre Chrysler i, com que els carrers són tan estrets, no es veu fins que hi ets gairebé a sota. Al final, al vespre, vaig pujar a l’Empire State i des d’allà, es veia bé i com que era fosc, tota la ciutat estava il·luminada. Anant cap allà, vaig veure la Grand Central Station i la Biblioteca.

També vaig anar a Central Park. Sembla increïble que hi hagin tants arbres al mig de la ciutat! Era molt bonic i hi havia la gent passejant el gos i fent footing (alguns amb pantalons curts, tot i la neu que els envoltava) i carros de cavalls i llacs i ponts glaçats. El que passa és que s’hi ha de tornar quan faci més bo, perquè allà passejant t’hi pots passar tot el temps que vulguis i amb aquest fred, no hi ha gaires ganes de posar-se a caminar entremig dels arbres. Abans d’entrar al parc, vaig passar per Columbus Circle, on hi ha una estàtua de Colom, però com que ja és a Amèrica, aquest no senyala el mar com el de Barcelona! Després, vaig anar a Times Square, que jo diria que no és una plaça, però hi ha moltes llums, molta gent i moltes botigues.

I aquest matí, feia molt sol i per això, he anat amb ferri cap a Staten Island. El ferri fins allà és gratis i passes pel costat de l’Estàtua de la Llibertat, però no hi para. Bé, que fes sol no vol pas dir que fes bon temps. Feia molt vent i se m’han glaçat les orelles i les mans, però la volteta amb vaixell i les vistes valien la pena. L’Estàtua de la Llibertat sembla petitona des del ferri, però potser és perquè es veuen els gratacels de Manhattan al fons. Després, la intenció era anar a veure el pont de Brooklyn, però des del vaixell també es veia la mar de bé i m’he n’he anat a la Zona Zero, on hi ha com una mena de memorial per les víctimes i hi fan obres, per a construir la Freedom Tower, que serà l’edifici més alt de la ciutat. Després, he anat a veure l’edifici de la borsa i el Flatiron, que va ser el primer gratacels de Nova York, i a Chinatown i el Soho, on hi ha tot de blocs d’apartaments amb una escala d’emergències per fora, com aquestes de les pel·lícules, que pots entrar a casa dels veïns.

Aeroports i avions

2008-12-19T04:30:00.000+01:00

El dia que vaig arribar al Canadà, vaig explicar a tothom que l’aeroport de Kamloops semblava de joguina, perquè era molt petit. La gent es pensava que devia ser com el de Girona i que jo exagerava. Aquell dia, estava massa cansada per fer-ne fotos, però aquest cop, com que m’acabava de llevar i he arribat a l’aeroport quan el guàrdia que s’hi queda a la nit tot just estava obrint, he tingut temps. No sé si perquè era la primera, però avui no m’han pesat l’equipatge i a més a més, me l’han fet portar a mi a la policia, perquè passés el control de seguretat. Això ho fan perquè només tenen una cinta amb la pantalleta aquella que veuen què portes a dins l’equipatge, però crec que està bé, així, com a mínim, si l’obren, tu ho veus i no te n’adones quan arribes a casa. Parlant de l’equipatge, no sé si ho sabeu, però quan vaig arribar l’agost, em faltava una maleta, però no és que me l’haguessin perdut (jo l’havia vista a Vancouver), el que passava és que aquell dia, hi havia molta gent i com que a l’avió, no hi cabia tot l’equipatge, va arribar amb el següent vol un parell d’hores més tard. I avui, els hi ha passat una cosa semblant, només que en comptes d’abandonar maletes a Kamloops, han decidit pujar les petites a dalt l’avió.

Doncs bé, el primer avió que he agafat, per anar de Kamloops a Vancouver, ha tremolat tota l’estona, que no és gaire, una hora més o menys. Aquest trajecte el fan avions d’aquests d’hèlices, que fan més soroll que els normals. He acabat posant-me música, no perquè en tingués ganes, sinó perquè aquest soroll a les sis del matí no era gaire agradable. El primer dia ja m’ho semblava que allò es movia més del compte, però estava molt cansada i pensava que potser comparant-lo amb el que fa el trajecte des d’Europa la diferència es notava més, però no, aquests avions són uns trastos. Avui, sí que es movia, perquè feia mal temps i a més a més, les llums no acabaven d’anar bé i s’anaven apagant i encenent. Semblava una pel·lícula d’aquelles que quan l’avió comença a caure, la llum no funciona; però al final, nosaltres no hem caigut :P!

I després, he anat a l’aeroport de Vancouver, que no em cauen bé, perquè el primer dia em van tractar d’inútil, perquè jo no sabia que havia d’agafar les meves maletes i tornar-les a facturar; a mi, m’havien assegurat dos cops que les trobaria a Kamloops. Però avui, no m’han fet res dolent. Avui, havia d’agafar la maleta a Toronto, perquè passés el control de seguretat abans d’entrar a Estats Units. La frontera del Canadà amb Estats Units mereix un post a part, però només us comento que aquest cop, he parlat amb els policies a l’aeroport de Toronto, en comptes de fer-ho quan he entrat al país i que m’han fet agafar la maleta, per tornar-la a facturar un tros més enllà sense passar-la per cap mena detector. O sigui, he agafat la maleta a una cinta, he passat a veure el policia amb la maleta i l’he deixada a una altra cinta.

I ja està, ara sóc a l’aeroport de Philadelphia, esperant que em vinguin a buscar. I de fet, ja haurien de ser aquí, perquè si avui, la Júlia naixia, tenien una excusa, però pel que m’han dit, això encara no ha passat.

Ui quin fred que fa!

2008-12-16T07:23:00.001+01:00

Això es comença a assemblar més al que a mi m’havien dit que era el Canadà. No sé si a l’altra gent que ha estat aquí li ha passat, però a mi, abans de venir, la gent em feia brometes sobre el fred; quan vaig arribar encara era estiu, i abans de marxar, ja em deien que segur que necessitaria l’anorac, tan bon punt baixés de l’avió. Era mentida. El Canadà és el segon país més fred del món, però ells estan convençuts que tenen quatre estacions, el que a mi em sembla és que totes quatre són més fredes que les nostres. El primer dia, quan vaig sortir de l’hotel, anava amb pantalons llargs, màniga llarga i la jaqueta, per si de cas (ja se sap que és un país fred i val més anar previngut!); feia fresqueta, perquè era d’hora, però s’estava bé. La primera persona que em vaig creuar va ser una dona amb pantalons curts i una samarreta de tires... em vaig deprimir! No feia calor per anar “vestit d’estiu”!

Bé, el cas és que des de llavors, sempre ha fet una mica més de fred del que faria a casa, però res exagerat. De fet, es veu que aquest any ha sigut especialment calorós; fa un parell de setmanes, vaig parlar amb una noia de Girona que està fent el doctorat a Edmonton (a Alberta, bastant més al nord d’aquí, on hi fa més fred) i em deia que era un hivern molt atípic i que encara no tenien neu. Jo crec que això i el fet que a Prats nevés a l’octubre confirmen el canvi climàtic, però aquest és un altre tema.

Com ja us vaig explicar, a Victoria feia molt bon temps. Doncs el dissabte el vespre, mentre estava a l’autocar de tornada cap a Kamloops, vaig rebre un missatge al mòbil d’una de les companyes de pis, que em deia que estaven a menys 24º. Gairebé no m’ho podia creure! Quan vaig arribar, hi havia més o menys dos pams de neu al terra i vaig tardar mitja hora a fer un trajecte que normalment hauria fet en uns deu minuts, perquè hi havia llocs on en comptes de neu, hi havia gel i s’havia de caminar amb compte per no caure. Quan vaig arribar al pis, tenia la cara congelada i els dits de les mans em cremaven pel canvi brusc de temperatura. A fora, portava dos guants (els venen de dos en dos, o sigui de quatre en quatre, uns de normals i uns de neu, per a posar-te per sobre), però semblava que no en portés i quan vaig entrar a casa amb la calefacció, les mans em cremaven.

Quan vaig engegar l’ordinador, vaig veure que la temperatura no era pas tan baixa; però llavors em van explicar que això era la temperatura de debò, però que la que es nota és més baixa per culpa del vent. Sabeu allò que el Tomàs Molina en diu (em sembla que només és a l’estiu) la temperatura de xafogor? Doncs jo diria que és el mateix. I ara cada dia, abans de sortir de casa, consulto aquesta pàgina web, que no sé si serveix de res, perquè de fred en passo igual, tot i que m’abrigo tant com puc, però suposo que m’ajuda a mentalitzar-me. Aquest dematí, he anat a comprar i a fer el café (sí, faig vacances i visc així de bé! :-)) i he aprofitat per fer unes quantes fotografies; no n’hi ha gaires, són molt semblants i no són especialment bones, però abans de sortir, el termòmetre marcava -20, segons internet notaves una temperatura de -30, no sé fer fotos amb guants i la meva mà no ha aguantat més de tres minuts a l’aire lliure.

De moment, em sembla que això és el més destacat pel que fa a climatologia. Bé, només comentar que aquí la gent continua menjant gelats, que no posen cadenes als cotxes, perquè porten rodes d’hivern, i que tenen un invent molt bo per treure el gel dels vidres, és una mena de pala amb un raspall a l’altra banda (un dia ja faré una foto). Ah! I sabíeu que aquí endollen els cotxes una estona abans d’engegar-los? Als parkings hi ha endolls; avui mateix, n’he vist un que en sortia un cable vermell molt llarg. I pel que em van dir, ara has de vigilar més quan vas caminant, no només perquè és més perillós, això és evident; aquí, els cotxes normalment han de parar, per a deixar passar els peatons, encara que estiguis travessant per on no toca; però ara quan camines representa que tu ja saps que els cotxes poden patinar per culpa del gel, per tant, si no vas per la vorera i t’atropellen és perquè no anaves prou en compte.

Victoria

2008-12-14T08:30:00.001+01:00

Dimecres, vaig anar a Victoria, que és la capital de la British Columbia. Victoria està a Vancouver Island i és el lloc més càlid del Canadà! Em vaig tornar a posar les ulleres de sol i gairebé no vaig fer servir els guants!! És veritat el que diu la meva guia que és una ciutat molt anglesa. Té un regust històric, a vegades forçat, que no tenen d’altres ciutats americanes. El que és força curiós és el contrast entre la zona turística i la residencial. Victoria és una ciutat força petita i el parlament està la centre, però sense adonar-te’n vas a parar a uns barris on només hi ha les típiques casetes amb jardinet, que només estan a dues cantonades del parlament. El parlament és una mica diferent als que estem acostumats; entre altres coses de nit està il·luminat i no sembla un lloc gaire seriós la veritat, a més a més, juraria que he llegit en algun lloc que aquesta il·luminació hi és tot l’any i no només ara, perquè s’acosti Nadal! De dins, s’assembla bastant al parlament britànic; fins i tot, com que encara són els caps d’estat, hi ha un quadre dels reis.

El Nadal, la decoració nadalenca, fins i tot diria que l’esperit nadalenc s’ho prenen força a la valenta. A més a més, a Victoria, tenen una botiga anomenada The Original Christmas Village, on venen coses de Nadal tot l’any, de diferents preus evidentment. La botiga, que és d’uns alemanys, té quatre pisos amb pessebres, boles, llums, figuretes de diferents llocs del món, etc. Aquí, també he descobert que això de posar l’estrella al capdamunt de l’arbre no ho fan a tot arreu. Si mireu les fotos, veureu que al parlament hi ha un Santa Claus; també vaig anar a un concurs d’avets, i la gent hi penjava de tot. Aquest concurs tenia com a objectiu recollir fons per una organització benèfica i els arbres eren donats per empreses i col·lectius, per això molts eren arbres temàtics, per exemple, n’hi havia un dedicat al James Bond, en el qual hi havia cotxes, copes de Martini i al capdamunt, hi havia els números 007. L’altre concurs nadalenc curiós on vaig anar és el d’óssos disfressats; però no us penseu que eren óssos de debò, eh! A l’entrada d’un hotel, hi havia óssos de peluix disfressats i em penso que el concurs funcionava d’una manera bastant semblant a l’altre.

Victoria és la ciutat natal d’Emily Carr, que vivia en una casa d’aquestes típicament angleses, de prop del parlament. Vaig intentar visitar la seva casa-museu, però estava tancada; a l’entrada, hi havia una cartell que et convidaven a visitar el seu jardí. Per tant, jo vaig donar la volta a la casa d’Emily Carr, mentre llegia els cartellets que hi havia penjats i tenia la sensació que en qualsevol moment, sortiria l’amo de la casa i em demanaria a veure què hi feia allà; tinc una foto del cartell com a prova que ho podia fer! Després, vaig anar a passejar pel Beacon Hill Park, que està al costat de l’oceà. Hi ha el Mile 0, que és on comença la Trans-Canada Highway, però jo encara no acabo d’entendre que l’autopista que comenci en una illa... També hi ha l’estàtua del Terry Fox, que és considerat gairebé un heroi nacional, al Canadà.

A Victoria, com gairebé a tot arreu aquí, també hi ha un Chinatown. Aquest és bastant petit, però té de tot: les parades de productes típics, els carrerons estrets que comuniquen carrers principals i estan plens de botiguetes; tot és de color vermell, per exemple, els bancs i les cabines de telèfons són els mateixos que a la resta de la ciutat, però aquí són vermells. Aquest barri té la peculiaritat de ser el barri xinès més antic del Canadà. També vaig anar al Miniature World, que és com Catalunya en miniatura, però representant diferents temes, alguns fets històrics (hi ha aquestes maquetes típiques amb molts cavalls i canyons), alguns dedicats a contes clàssics, hi ha una maqueta molt gran on hi ha representades les diferents províncies canadenques per on passa el tren, una maqueta amb una dotzena de castells europeus l’un al costat de l’altre,...

Una mica més allunyat del centre, hi ha el Craigdarroch Castle, que de fet no és un castell, o no pretenia ser-ho; era la casa d’un industrial del carbó. L’edifici “només” té 118 anys; està força bé, perquè vas passant pels diferents pisos i de pujada visites les habitacions dels amos, fins que arribes a dalt de tot d’una torre, que en el seu dia va ser el punt més alt de la ciutat, i després, baixes per les habitacions dels criats. També vaig anar a Market Square, que és una plaça envoltada de botigues i bars a diferents nivells (recorda una mica Covent Garden Market) i a Bastion Square, on abans, hi havia una presó, que és un dels llocs més antics de la ciutat. Al capdavall, hi ha el Museu Marítim, on hi ha maquetes d’alguns vaixells i objectes històrics curiosos relacionats amb el mar i la indústria turística i pesquera i explica una mica l’evolució de la navegació, que en aquesta regió és molt important.

I ja està. Aquest vespre, he arribat a Kamloops i ara sí, hi ha dos pams de neu i fa molt fred! Això s’assembla més al que a mi m’havien dit que era el Canadà. I pensar que jo fa dos dies anava amb ulleres de sol!!

Resultats de l'enquesta

2008-12-08T15:58:00.000+01:00

Ahir a la nit, després de 43 dies de votacions, es va tancar l’enquesta per saber quin dia penseu que naixerà la Júlia. Ara, l’únic que podem fer és esperar.

El 24 va encapçalar l’enquesta des del primer moment, ja se sap, totes aquestes coses del Nadal, el pessebre, fer cagar el tió, ... a la gent li agrada molt. Però, de mica en mica li van començar a sortir rivals, els més perillosos el 21 i el 22. Finalment, fa un parell de setmanes el 21 es va avançar i s’ha anat consolidant com a líder amb una majoria del 14% dels vots (no sona gaire alta, però és el que hi ha!) i el 22, que cal recordar que és el dia previst pels metges, ha quedat en tercera posició. Una mica més allunyats del capdamunt, han quedat el 20, el 23 i el 25. I a partir que ens allunyem dels dies festius de Nadal, el vot es va dispersar bastant.

He fet una mica de recerca sobre el 21 de desembre (wikipedia rules) i la veritat és que no he trobat gaires coses. Qui sap, potser d’aquí uns quants la Júlia sortirà a la llista de naixements de personalitats il·lustres del wikipedia! A nivell català, compartiria aniversari amb Lluís Domènech i Muntaner i naixeria just quan se celebrés el centè aniversari de la fundació a Barcelona de la “Lliga vegetariana”. També un 21 de desembre, aquest cop de 1963, el servei meteorològic canadenc va rebre les primeres imatges via satèl·lit. L’única cosa que a mi em confon una mica d’aquestes dates és el canvi d’estació, que segons com es pensarà que ha nascut a la tardor i segons com a l’hivern; però, no cal que us preocupeu, això no crec que li suposi cap problema d’identitat greu en un futur.

Fer el ronso

2008-12-06T08:34:00.000+01:00

No us passa a vosaltres, que quan teniu molta feina, trobeu qualsevol excusa per retardar el moment de començar a fer-la? Això és el que en català en diríem ‘fer el ronso’. Que ja n’ets conscient que has de fer moltes coses i saps perfectament que, més tard o més d’hora, les acabaràs fent, però si pot ser més aviat tard, per què ho hauries de fer ara? Això passa, quan l'expressió 'no deixis per demà allò que puguis fer avui' perd tot el sentit. Crec que el pitjor de tot és quan tu mateix t’acabes creient (o fent veure que et creus, la qual cosa donaria per un estudi psicològic interessant) que les teves excuses realment no són excuses, sinó que tot i admetent que hauries de fer alguna altra cosa, veus la necessitat d’estar-ne fent una altra.

Jo us entenc perfectament. Aquí, a això en diuen to be procrastinating. La paraula en sí sona lletja, estranya i llarga el primer cop que la sents, però t’hi acostumes de seguida. A mi, no em va costar gens afegir-la al meu vocabulari i fins i tot proposar una traducció barroera al català, el gran verb “procrastinar”, que sí, segurament mai sortirà al diccionari i a més a més, tenint una expressió com és ‘fer el ronso’ i ‘ronsejar’ (que l’acabo de trobar mentre buscava si ronso sortia al diccionari) no necessitem per res un préstec de l’anglès, però a vegades és bonic inventar-se paraules, sobretot quan no tens res més a fer.

No sé si us passa a vosaltres, però a mi, em va molt bé el facebook per entretenir-me; em sembla que és el meu nou hobby. De fet, segurament és una cosa bastant inútil, que et fa perdre molt de temps, però mira avui per exemple, he descobert que podia tirar boles de neu a l’altra gent (virtualment, és clar!), no em pregunteu per a què serveix, però es veu que hi ha gent que ho fa, entre ells jo. Bé, ara ja és hora d’anar a dormir, que demà, he d’estudiar i parar de trobar excuses... penjar un text al bloc no és una excusa; mantenir informats els meus lectors és una necessitat! :P

més apunts lingüístics...

2008-12-01T09:08:00.000+01:00

Uff… ara feia molts dies que no escrivia a la secció “apunts lingüístics”, però és que he estat ocupada. El que vaig fer un dia (fa dies!) va ser crear un document de word i anar-hi anotant, a mesura que les sento, expressions, frases fetes o paraules que tenen un ús curiós. La idea era de tant en tant fer una nova entrada al bloc. I això és precisament el que faré ara, tot i que alguna d’aquestes coses fa dies que les vaig sentir.

Primer de tot, el 14 d’octubre (ja us ho he dit que feia dies que ho tenia pendent...), hi havia eleccions. La setmana anterior, vaig anar a un debat electoral dels candidats locals a les eleccions federals, allà, hi vaig sentir (diria que era el candidat del Green Party)la frase feta a penny worth of prevention is worth a million pounds of cure, que és un equivalent claríssim del nostre ‘val més prevenir que curar’, buscant el seu significat també em vaig trobar una expressió semblant fent servir mesures en comptes de diners, per a comparar: an ounce of prevention is worth a pound of cure.

L’altre dia, parlàvem amb les del pis sobre les nostres veïnes de sobre, que són una mica escandaloses: no parlen, criden; no saben aixecar les cadires per a moure-les de lloc, les arrosseguen; es posen a cantar (tipus karaoke), entre setmana, quan tothom té parcials –elles no en deuen tenir; i no paren de riure, però no riuen normal, se senten des de baix a l’entrada. Bé, tot això és per explicar-vos el significat de la frase to be high on something. Un dia d’aquests que ho estàvem comentant aquí la cuina amb dues del pis, una va dir this girl seems to be high on something, i l’altra hi va estar completament d’acord... la meva imaginació treballa molt aquí per intentar entendre les coses per context, però aquell dia, ho vaig acabar demanant. Es veu que deien que semblava que anés una mica col·locada.

Bé, a la secció frases variades d'avui, hi hauria don’t get a big head, que és una manera de dir ‘que no et pugin els fums al cap’, i una fricada que he trobat en un llibre (ho acabo de demanar a la Corrie i m’ha confirmat que ella no ho havia sentit mai, deu ser una frase antiquada o alguna cosa així) with might and main, que vol dir amb totes les seves forces. I per acabar un parell de coses més útils; he après a dir trucar a cobrament revertit; to call collect i la trucada en sí és a collect call, "collect" es pot fer servir com a adverbi o com a adjectiu i la frase day in day out, que és el mateix que day after day, dia rere dia.

Ah! He canviat l’enllaç d’aquí sota de les frases fetes amb anglès, perquè em sembla que aquesta pàgina funciona més bé! (Tot i que de fet, no sé si algú més, a part de mi, s’ho mira gaire això...).

Distància

2008-11-28T22:56:00.001+01:00

Quan jo torni, no hi serà. Ja ho sabia que això podia passar, però no m’ho esperava. Sempre havia sigut allà i, per alguna estranya i irracional raó, m’havia cregut que sempre hi seria. I ara, la distància sembla més gran, perquè des d’aquí tot es veu diferent. Ara, ella és més lluny i no tornarà. Quan jo torni, ella no hi serà; ja no serà el mateix que abans de marxar. Deu ser veritat que estem tan acostumats a qui tenim sempre al costat, que ni tan sols ens adonem que hi són, fins que marxen i sabem que no tornaran.

I ara només en queden els records. Com el dia abans de marxar, que va ser de les poques persones que es va acomiadar de mi sense aquella mirada, que em sembla que jo i tot vaig acabar fent, que semblava que s’hagués d’acabar el món, i quan va preguntar-me quan tornaria, l’abril no li va semblar que fos tan enllà. I els records més llunyans, de quan érem petits, que si comencés segurament no acabaria mai; la llista seria massa llarga, perquè sempre havia estat allà, amb nosaltres.

Vancouver

2008-11-23T23:22:00.000+01:00

Després de Seattle, vam marxar cap a Vancouver, on per no perdre el costum, el primer dia va ploure molt. Allà, vam anar a l’Stanley Park, que és un parc molt gran, on et vas passejant per la vora del mar. Es veu que hi ha l’arbre més gran del món... però nosaltres no ho sabíem i no el vam veure! Vancouver no té tants gratacels com Seattle, però vam pujar a un mirador que hi ha al capdamunt del Lookout per veure la ciutat. També vam visitar uns barris peculiars: Granville Island, on hi havia un mercat força gran i tot de botigues curioses (la paraigüereria, l’hamaqueria, la joguineria gegant, etc.). Després, vam anar a Chinatown, on hi havia moltes botiguetes petites i els cartells eren tots en xinès; a prop, d’allà, hi ha Gastown, que va ser el primer barri de la ciutat, on vam veure l’Steamclock, que és un rellotge que treu fum, perquè abans devia funcionar amb vapor, i m’hi vaig fer una foto, que malauradament encara no tinc :P... oh, quina llàstima! (amb la il·lusió que us hagués fet veure-la...)

L’últim dia de ser allà, feia molt bo i vam decidir pujar a la Grouse Mountain (hi vam pujar en una mena d’aeri, no us penseu que hi vam anar a peu!). Primer vam agafar el Seabus, que és un vaixell que et porta fins a l’altra banda del port, on hi ha la muntanya i llavors, un autobús de debò per arribar fins al telecabines. A dalt, les vistes eren espectaculars! Fins i tot es podia veure Vancouver Island, que està a uns trenta quilòmetres de Vancouver. Allà, hi havia una mica de neu i com que hi feia força fred, no ens hi vam estar gaire estona, però realment valia la pena pujar-hi!

I ja està, llavors sí que es van acabar les vacances!!

Seattle

2008-11-17T05:09:00.000+01:00

Snif, snif… s’han acabat les vacances!

Wooow! Quina setmana!! Vaig arribar a Seattle, divendres a les 7 de la tarda, plovent a bots i barrals. Miraculosament, vaig saber arribar a l’hotel i després a l’aeroport, en autobús, sense perdre’m. I l’endemà al matí, vam començar a fer turisme. Per sort, no feia tant fred com m’havien dit, cosa que no vol pas dir que fes calor eh; potser us diran que sóc una exagerada, però a mi la bufanda, les botes i l’anorac no em feien cap nosa...

Seattle és la seu de moltes empreses: Boeing, Amazon.com, Microsoft i la més important de totes (aquests venen quatre ordinadors i fan uns avions que es veu que van molt ràpid i ja es pensen qui sap què...): a Seattle, hi ha el primer Starbucks! Com que és el més antic, està ple tot el dia i té el seu encant, però no és pràctic, els Starbucks moderns amb taules i sofàs són molt més còmodes! Però també vam descobrir el seu gran competidor en el terreny del cafè local: el Seattle’s Best Coffee, que el van fundar el 1970, un any abans que l’Starbucks, i entre d’altres coses fan bagels per esmorzar i a més a més, n’hi havia un a dins mateix del nostre hotel.

A la segona foto, es pot veure la postal típica de Seattle amb el cartell lluminós del Seattle’s Best i el del Public Market a darrera. La primera foto és de quan vam anar amb vaixell per veure la ciutat des del mar. També vam pujar a l’Space Needle de dia i de nit i vam anar al Warren Street, que no és ben bé un atractiu turístic, però des d’allà es poden fer fotos panoràmiques de la ciutat (algun autobús que et portés fins al capdamunt estaria molt bé : )). Ah! També vam pujar a l’Smith Tower, que va ser el primer gratacels de Seattle, però ara ja té edificis molt més alts al costat. El que és curiós és que vam pujar-hi sols amb l’ascensorista-guia, perquè quan hi vam arribar estava tancat, però com que devíem fer cara de decebuts, els hi va saber greu i ens va deixar entrar i ens va anar explicant què eren els diferents edificis del voltant.

De visites així una mica més curioses també en vam fer! Vam anar a l’”Umachiwaja”, que són uns grans magatzems especialitzats en productes orientals. I un altre dia vam fer un Underground Tour, on un guia molt simpàtic que feia uns jocs de paraules boníssims ens va portar a diferents llocs de la ciutat a sobre i a sota terra i ens anava explicant històries. Però també vam fer visites culturals, i vam anar a la University of Washington, que estava molt bé; és una universitat d’aquestes molt americanes amb jardins i un campus molt gran, però amb un regust europeu en l'arquitectura.

Me'n vaig a treballar una miqueta; ja ho he dit: s'han acabat les vacances. Un altre dia, ja parlaré de Vancouver!!!

Les eleccions per sota del paral·lel 49

2008-11-05T07:10:00.000+01:00

S’està acabant això que els veïns del sud anomenen el primer dimarts després del primer dilluns de novembre (no poden dir simplement que no volen anar a votar el dia de Tots Sants?!). Bé, no sé si us ho he explicat, però fa poc també hi van haver eleccions aquí al Canadà, però la gent ja aleshores semblava més interessada en les eleccions americanes (sí, aquí, a la gent d’Estats Units en diuen americans, ells són canadencs, i a vegades, fins i tot, per referir-se al país, diuen the Americas).

A aquella assignatura que faig que estudiem una mica de tot relacionat amb el Canadà, he après el concepte Continental Integration, que és el fet d’esdevenir una colònia cultural dels Estats Units. Això, que passa a tot arreu, quan els tens al costat, suposo que fa més por. Doncs bé, això de la Continental Integration per mi ha quedat demostrat aquest vespre. Els dimarts al vespre faig una classe de tres hores que comença a dos quarts de set; aquí, a classe, fan una cosa que jo no havia vist mai que és portar el portàtil per prendre apunts, doncs el cas és que abans de començar la classe hi havia el professor allà, també amb l’ordinador, diu ‘va, comencem, si voleu aneu seguint l’escrutini per internet i aviseu-nos, si hi ha alguna novetat interessant’. Com que tothom ja donava per guanyador l’Obama, no hi ha hagut res a comentar.

Després, quan tornava cap a casa, m’he trobat a la Claudia i també ha sigut gairebé l'únic tema de conversa durant el trajecte, que a veure si es notaria la diferència, que si ja era hora que amb la població tan diversa dels Estats Units tinguessin un president que no fos blanc, etc. I quan hem arribat al pis, hi havia la Corrie estudiant i la seva pregunta, de fet, ha sigut la que m’ha motivat a escriure això: do you know that we have a black president?

Ho tradueixo, perquè no sigui dit, però no crec que faci falta: ho sabeu que tenim un president negre? Aquesta primera persona del plural m’ha impactat. I res més, ho deixo aquí, perquè hi reflexionem. És l’Obama una mica el president de tots? La globalització ens ha afectat tant que ens interessa més què passa a l’altra punta de món o a casa del veí, que a casa nostra?

Per cert, parlant del país veí (i canviant totalment de tema, ara ja he fet la reflexió profunda), sabeu qui se n’hi va aquest divendres? :)

L'esport nacional

2008-11-01T08:07:00.001+01:00

Ahir al vespre, vaig fer una d’aquelles coses que s’han de fer quan vas al Canadà: anar a veure un partit d’hockey. Jugaven els Kamloops Blazers contra els Left Bridge, i van guanyar els de Kamloops 5 a 2, per tant la gent estava molt contenta. A més a més, com que era Halloween, hi havia molta gent disfressada (la disfressa de carbassa triomfa molt!), i a la mitja part, hi havia més personatges dels habituals disfressats per allà.

A veure, la cosa començava a les 7 de la tarda, vam arribar per allà tres quarts i ens vam trobar una gent revenent entrades, però la reventa d’entrades aquí em sembla que funciona diferent. Gairebé tothom que ho feia era gent gran i el senyor a qui les vam comprar ens va explicar que a la seva empresa els hi donaven entrades i ell les venia (més barates que a la taquilla, però que et sortien igual de preu que si les compraves amb el carnet d’estudiant) i els diners que recollia els donava a una associació d’aquí Kamloops.

Al cap d’una estona, van començar a sortir els jugadors i van cantar l’himne (stand up, remove your hats, and sing together the national anthem) i després, ja van començar. Els partits d’hockey tenen tres parts de vint minuts i durant els descansos, sortien les mascotes, per a distreure el públic i organitzaven un partidet de futbol sobre gel. Va ser divertit. Algunes coses curioses d’aquest esport és que no passa res greu si et baralles, agafar l’altre per la samarreta i picar el seu stick amb el teu és el mínim que has de fer, per a sobreviure i quan et baralles amb algú altre més seriosament (hi ha hagut tres o quatre baralles grans, en les quals hi havia els àrbitres i tot al mig i volaven els cascs i les genolleres dels jugadors), t’expulsen uns quants minuts, però no et fan anar a la banqueta amb els altres, sinó que estan al penalty room, que vol dir que estan castigats a l’altra banda del camp, en uns seients que hi ha, amb un vidre de separació entremig, perquè no s’acabin de matar, mentre els altres juguen. A la foto, es veu una d'aquestes batusses, si voleu veure més fotos, cliqueu aquí.

Ah! I una altra de les coses que té aquest país és que la gent és refiada. A la mitja part, quan hem anat a comprar el sopar, hem deixat les jaquetes allà, la Claudia hi ha deixat la càmera i tot, i quan hem tornat, encara hi era tot. Els primers dies jo devia fer molta gràcia, a qualsevol bar on anava o fins i tot a la biblioteca, no m’agradava deixar les coses soles. S’ha d’entendre, a la biblioteca de l’Autònoma, hi havia un rètol que deia que vigilessis les teves coses que te les podien robar... I evidentment, mai deixaria la bossa a una cadira d'un bar, mentre vaig a la barra o al lavabo; i és clar, aquí, no volia quedar-me tancada, a fora de casa sense claus i sense jaqueta, que fa fred!

The Rhinoceros Party (or Rhino Party)

2008-10-29T22:03:00.000+01:00

Ja us vaig explicar que a la universitat feia una assignatura que tracta diferents aspectes de la cultura i la societat canadenca. Doncs bé, fa alguns dies, vam parlar de política i vaig descobrir un partit que crec que heu de conèixer: the Rhinoceros Party.

Fundat l’any 1963 per Jacques Ferron, el seu objectiu era fer sàtira política des de dintre mateix de la política i introduir un toc humorístic a la campanya. Alguns dels seus membres es definien com a marxistes-lennonistes, en referència a Groucho Marx i John Lennon. Mai van aconseguir representació parlamentària. De fet, ni ells mateixos ho esperaven i entre les seves promeses electorals, tenien la de dissoldre el parlament i iniciar una altra campanya immediatament, en cas de guanyar les eleccions. Tot i no aconseguir mai asseure’s al parlament, el 1984, va ser el quart partit més votat. El Rhinoceros Party es va dissoldre el 1993, després de la mort del fundador i, sobretot, degut a la imposició de normes més estrictes als partits. A la pàgina web del partit, hi ha informació sobre la iniciativa de reanimar-lo.

Algunes de les promeses electorals destacades del Rhinoceros Party eren:

Abolir la llei de la gravetat.
Derribar les Rocalloses, per tal que els habitants d’Alberta poguessin veure la posta de sol del Pacífic.
Annexionar els Estats Units, que es convertirien en una regió del Canadà i evitar d’aquesta manera el control estranger dels recursos naturals del país.
Abolir el medi ambient, perquè mantenir-lo net és massa difícil i ocupa molt espai.
Prohibir les pistoles i la mantega, perquè totes dues maten.
Comptar totes les illes, per veure si els americans n’havien robat alguna.
Declarar la guerra a Bèlgica, perquè el Tintín mata un rinoceront en una de les seves aventures. Després, proposar de cancel·lar l’atac, a canvi d’una entrega de musclos i cervesa belga a la seu del partit, cosa que l’ambaixada belga al Canadà va fer!

Temporalment, a menys 8 hores...

2008-10-27T23:44:00.000+01:00

Suposo que la majoria de vosaltres ja deveu haver canviat l’hora dels vostres rellotges. Jo no... aquesta gent ho fa la setmana que ve, per tant, durant aquesta setmana, només estem a 8 hores de diferència!

M’ha semblat interessant buscar una mica d’informació sobre el canvi horari, perquè és una cosa que sempre diuen que és molt útil i s’estalvia molta energia, però jo no ho acabo de veure clar. Avui en dia, gairebé tothom fa el mateix horari a l’hivern que a l’estiu, per tant, jo penso que el que guanyes per una banda, ho perds per l’altra; per exemple, si normalment et lleves a les 7, potser no encendràs el llum, perquè ja és clar, però quan arribis a casa a les 6 de la tarda ja serà fosc, per tant l’energia que has estalviat al matí, la gastaràs a la tarda... però bé, segurament aquesta deu ser la meva versió simplista dels fets.

A Amèrica del Nord, canvien l’hora el primer diumenge de novembre i el segon diumenge de març, en comptes de fer-ho l’últim diumenge d’octubre i de març, com a la majoria de països europeus. La veritat és que m’agradaria saber perquè no ho fem tots el mateix dia; si algú ho sap, li agrairia que m’ho expliqués. Al Canadà, hi ha diferents franges horàries, les fronteres de les quals no coincideixen sempre amb les fronteres territorials. A la majoria de regions de la British Columbia, es fa servir l’hora del Pacífic i es canvia l’hora, però hi ha una regió de l’est que va a la mateixa hora que Alberta (la província del costat) i una part del nord-est, on no canvien l’hora, per tant a l’hivern fan servir la mateixa hora que a BC i a l’estiu, que a Alberta. Llavors, hi ha una província, Saskatchewan, on no canvien mai l’hora. Una altra cosa que he trobat curiosa és que aquí cada zona canvia l’hora, a les 2 de la nit, a diferència d’Europa, que tots els països la canvien alhora.

Quin dia naixerà la Júlia?

2008-10-25T23:24:00.000+02:00

Avui, he inaugurat una enquesta per saber quan penseu que naixerà la Júlia. El dia previst és el 22 de desembre, jo aposto clarament pel dia 18, més que res perquè és el dia que jo arribo a Philadelphia i ja em veig a venir que ningú em vindrà a buscar a l’aeroport. Les opcions són del 8 al 31, i es pot votar fins al dia 7 a la nit, però com que em sembla que això funciona amb l’hora del Pacífic, suposo que la majoria podreu votar fins al 8, a primera hora del matí.

La foto ja té uns quants dies, però és l’última foto que tinc amb la Marta i la Júlia. Últimament, la Júlia ha crescut molt, podeu veure més fotos i comentaris al fotolog de la Marta i el David.

(Aquesta és una enquesta d’opinió. Tot i que personalment em faria molta gràcia que la Júlia ens fes cas i decidís néixer el dia més votat, tinc molts dubtes que ho faci. Només cal que recordem el que vam tardar a saber si era una nena o un nen; tothom estava pendent d’això i ella només ens ho va deixar saber quan ningú s’ho esperava.)

Rabbit-Proof Fence

2008-10-24T18:30:00.000+02:00

Pel·lícula basada en fets reals, que si no t’ho diguessin, pensaries ‘Bah! Això només passa a les pel·lícules!’. L’acció es desenvolupa a l’oest d’Austràlia, el 1931; on els colonitzadors blancs intentaven “assimilar” els aborígens del país.

La pel·lícula retrata el segrest de tres nenes d’entre 8 i 14 anys per part del govern, que realment es creia que tenia una missió en aquestes terres: introduir els natius a la civilització occidental, perquè segons ells havien de ‘protegir els natius d’ells mateixos’. L’objectiu era allunyar-les de les seves famílies i les seves costums, per tal que assimilessin la cultura occidental com a pròpia i en el futur, tinguessin descendència amb homes blancs, i d’aquesta manera, eliminarien la seva raça. Les tres protagonistes, la Molly, la Daisy i la Gracie, aconsegueixen escapar-se del campament on les tenen tancades i han de caminar les 1500 milles que les separen de casa seva, l’únic punt de referència que tenen és la tanca que recorria el país de punta a punta, que tenia com a objectiu controlar la població de conills a Austràlia.

La pel·lícula es basa en un llibre escrit per la filla d’una de les protagonistes i intercala moments cinematogràfics i narracions autobiogràfiques, incloent-hi un epíleg, en el qual la protagonista explica què els hi va passar després. Descriu acuradament el que s’anomena Stolen Generation, que a Austràlia va afectar nens fins els anys 70 i, evidentment, les generacions que han vingut després també han estat afectades de manera indirecta, degut a la destrucció d’identitat, de la vida familiar i de la cultura que van patir els seus pares.

Com a casa

2008-10-19T23:46:00.000+02:00

Últimament, m’he aficionat a anar a llegir i a estudiar a Chapters. Crec que és el lloc perfecte, m’encantaria treballar allà; de fet, crec que viuria allà, si es pogués. Hi ha llibres per tot arreu, sofàs amb una llar de foc a la vora i altes dosis de cafeïna, teïna i xocolata... què més puc demanar?

Però és igual, el que jo volia dir és que aquí la gent té una manera de fer i de pensar diferent. El primer de tot per ells és estar còmodes i no es preocupen gaire de les bones maneres. Us posaré un exemple: eh que a vosaltres no se us acudiria anar a una llibreria i treure-us les sabates mentre esteu fullejant una revista i passejar-vos descalços, per molt emmoquetat que estigui el terra? Doncs aquí sí. L’escena era la següent: jo estava asseguda a un d’aquests sofàs, a davant de la llar de foc; a darrera meu, hi havia prestatgeries amb llibres i revistes i una taula amb jocs i una senyora que li deia al seu fill que l’esperava allà, jo em vaig girar un moment per mirar-los i hi havia la senyora dreta que anava amb mitjons i les sabates eren per allà la vora. Jo això no ho faria mai, però aquí es veu que és ben normal. I quan hi ha poca gent, la gent s’asseu a una cadira i posa els peus en una altra, amb sabates o sense.

La filosofia vindria a ser més o menys ‘si no molestes a ningú, fes-ho; i si molestes a algú, ja es queixarà’. És igual que a classe o a la biblioteca; a classe tothom menja, però no unes galetes o un entrepà, aquí la gent es porta la carmanyola de casa o mengen sushi (que venen per allà la vora)! L’altre dia, a classe, una noia menjava uns fideus d’aquests d’algun restaurant tailandès o algun lloc així (d’aquests que posen en una caixa de cartró petitona i et donen els palets) i va entrar la professora i va preguntar què era aquella olor que se sentia, la noia va dir que eren els seus fideus, la professora va contestar ‘ah! Ja m’ho semblava que feia molt bona olor!’ i tan tranquil·la va començar a fer classe. I jo que al principi, no gosava treure el meu entrepà! I el primer dia que vaig anar a la biblioteca, vaig veure un cartell que hi deia que es mengés de manera responsable; us podeu imaginar la meva cara... de manera responsable? Es pot menjar a una biblioteca? Doncs sí, sí, es veu que sí. Aquí, per això, normalment no porten la carmanyola... no deu ser responsable.

Nick & Norah's Infinite Playlist

2008-10-18T07:29:00.000+02:00

Avui, he anat al cinema a veure una pel·lícula per passar l’estona, d’aquelles en què no s’ha de pensar gaire i que et fa riure una estona. El film en qüestió es titula Nick & Norah’s Infinite Playlist, i va d’un noi que es diu Nick, que està molt enamorat, no de la Norah, sinó d’una tal Tris, que és la seva ex i que, per dir-ho finament, no és gaire bona persona (ni gaire intel·ligent pobra noia...). Mentrestant, hi ha la Norah, que s’enamora del Nick; és una història una mica rara, que acaba en una passejada nocturna pels carrers de Nova York, en una furgoneta tronada conduïda per un grup de músics gays, amb l’objectiu de trobar l’amiga borratxa de la noia, que, creient-se que els músics gays l’havien segrestada, ha fugit i està protagonitzant una escena tipus Trainspotting al lavabo d’una estació d’autobusos.

A la foto, es pot veure el cotxe del protagonista; gràcies a aquesta pel·lícula he après que no es pot tenir un cotxe groc a Nova York, perquè la gent es pensa que ets un taxi i puja al teu cotxe i pretén que els portis de festa (i el pobre noi, com que ja els té allà dins, ho fa). També he après una altra cosa, però això és més aviat de cultura general (si és que se’n pot dir així), la gent aquí quan va al cinema sembla que no ho tingui mai tot i s’aixeca trenta vegades per anar a buscar coses: que si crispetes, coca-coles gegants, ...

Thanksgiving

2008-10-14T19:56:00.001+02:00

Aquest cap de setmana, he anat a Nakusp a casa de la Claudia (una companya de pis, de Xile) i el seu marit, el Jason, que és de Newfoundland & Labrador (a l’est del Canadà), a celebrar el Thanksgiving. Bé, divendres vaig anar en autocar fins a Revelstoke, que és un poble bastant conegut perquè té unes pistes d’esquiar molt importants a la vora i després, em van venir a buscar en cotxe per anar fins a Nakusp. Per arribar-hi s’ha d’agafar un ferri, perquè està a l’altra banda d’un llac molt gran; entre una cosa i l’altra es tarden unes 5 hores a arribar-hi. D’anada el viatge no se’m va fer llarg, perquè era de dia i el paisatge és realment bonic; vas passant poblets i travessant rius, i al costat de la carretera hi ha arbres amb fulles de diferents colors.

Nakusp només té 1700 habitants, però com que tothom viu en cases amb el seu jardinet, fa la impressió de ser més gran. Un dels principals atractius turístics del poble són les hot springs (aigües termals), on vam anar el divendres al vespre. Hi ha unes piscines a l’aire lliure, una amb l’aigua glaçada, una amb l’aigua calenta i l’altra amb l’aigua bullint; s’hi estava de bé... l’únic problema era entrar i sortir de l’aigua, perquè a fora la temperatura no era gaire alta. Tot i que fes fred, feia bon temps; és curiós això, perquè quan et lleves i mires per la finestra, veus el sol brillant i penses ‘oh! Quin bon dia que farà!’, però les temperatures rarament superen els 15ºC. Dissabte, vam anar a Vernon i a Kelowna a donar el volt. Són dues ciutats més grans, que estan ‘relativament’ a prop de Nakusp (aquí el que és a prop i el que és lluny adquireix un nou significat).

I diumenge, hi va haver el sopar de Thanksgiving, que és una cosa que se la prenen bastant seriosament i tothom se’n va a casa els pares o familiars, per a celebrar-ho tots junts. A sopar, també hi havia els pares del Jason i una veïna que també és de Newfoundland. En teoria, el dia d’Acció de Gràcies, es commemora la unió entre els colonitzadors i els natius del país, per això fan una barreja gastronòmica de les dues cultures i mengen gall d’indi i pastís de carbassa.

Fa fred...

2008-10-09T07:01:00.000+02:00

Doncs sí sí, comença a fer una mica de fred... bé, jo diria que en fa bastant (tirant a molt), però només fa una setmana que han baixat les temperatures i suposo que tampoc n’hi ha per tant, perquè encara no estem sota zero (no neva ni res per l’estil). Les temperatures diria que oscil·len entre els 3 o 4 i els 15ºC. El que passa que quan mires per la finestra no ho sembla que faci fred, perquè fa molt sol, però com que també fa vent, el sol no serveix de res. Aquesta setmana, ja he començat a veure gent més abrigada; tot i que encara n’hi ha que van amb pantalons curts i xancletes, però la majoria de gent ja s’han adonat que fa fred.

Que hagi arribat el fred també vol dir que jo tinc més feina, perquè ja estem gairebé a mig semestre i començo a tenir exàmens, projects i papers, però durant les estones d’estudi, bé potser més aviat durant les pauses, he descobert una altra cantant canadenca, aquest cop l’afortunada (o l’afortunada sóc jo, per haver-la descobert?) es diu Loreena McKennitt. La meva roommate em va deixar un CD seu titulat Nights from the Alhambra, i realment crec que ha estat tot un descobriment; la música és una mena de barreja de música tradicional de diferents llocs, incloent-hi música celta, amb l’acompanyament de varis instruments, com ara el piano, l’arpa i l’acordió.

Ah sí! Que me’n descuidava! Dilluns que ve, és Thanksgiving Day (aquí ho celebren a l’octubre), i per tant, és festa i me’n vaig de cap de setmana a casa de la meva companya de pis, que viu a un poble que es diu Nakusp, que està a uns 300 km d’aquí i s’ha de fer un tros amb ferri perquè està a l’altra banda d’un llac. Ja us explicaré com ha anat!

Hanging out in Canada

2008-10-03T19:17:00.000+02:00

Aquesta setmana, vaig descobrir que una noia de la meva classe és la meva veïna i ahir vam quedar per “sortir”. El primer fet que vaig trobar curiós és que quedéssim a quarts de set de la tarda, però aquí la gent fa uns horaris diferents. Els bars normals tanquen a les 2 de la matinada, però ahir com que era dijous, vam anar al pub de la universitat (sí, hi ha un pub a dins la universitat!), que tancava a les 12.

Primer, vam estar al pis d’aquesta noia amb uns amics seus jugant al Crazy Eight, que és l’Uno amb cartes de poker, on els vuits es poden tirar sempre perquè són els comodins, el Jack és la carta que fa passar el torn al que va després, i quan només et queda una carta, dius Last Card. També vaig aprendre que els pals de les cartes es diuen suits i són els diamonds, hearts, clubs, and spades.

Llavors, cap allà les 8 ens en vam anar al Heroes Pub i semblava que fossin les 2 o les 3 de la nit, estava ple de gent, ballant i bevent cervesa (els dijous fan el Thirsty Thursday i els preus són més baixos). Aquí, em van explicar que un cubata era un highball (la paraula cubata els hi va fer força gràcia) i un xupito, un shot. Ah i l’altre descobriment de la nit és que la cançó mítica que s’ha de saber (la que tothom canta i es posa melancòlic, com quan posen L'Empordà per entendre'ns) és Strangers, de Kinks. Tot i que (Judit, m'has de venir a veure! :P), també posen la 'Gasolina' i això que em sembla que ningú els hi va demanar...

Idioms, Numbers & Frogs

2008-10-01T18:44:00.000+02:00

Ahir, vaig descobrir una altra frase feta que em va semblar curiosa, out of sight, out of mind, seria més o menys ‘ulls que no veuen, cor que no sent’. Tot i que també pot tenir un altre significat que és que t’oblides d’alguna, perquè no la tens al davant.

Aquests dies també he après a dir els números com els diuen aquí. Sí, ja sé que sembla una tonteria, però els números més gran de mil no els diuen com ens els han ensenyat. Per exemple, no diuen ‘two thousand seven hundred’, sinó twenty-seven hundred. I si no els hi dius d’aquesta manera, ho entenen, però veus que es queden un moment pensant, amb cara de ‘què està dient aquesta?’

Ja per acabar, a la foto (que es veu molt malament), hi surten els nostres dos nous roommates, que no vol dir companys d’habitació, vol dir companys de pis – quan ho abrevien en diuen roomies – són dues granotes. L’altre dia, la Corrie (una de les meves roommates humanes) va anar-los a comprar, perquè es veu que aquí hi ha gent que els té com a mascotes i ara els tenim aquí, en una peixera tancada, perquè si no, salten i s’escapen. Ja sabeu que a mi m’agrada fer-vos participar i que doneu la vostra opinió, doncs bé, si en teniu ganes podeu proposar noms per les granotes. De moment, provisionalment, es diuen George i Michael.

Fall Fair & Pumpkin Pie

2008-09-27T08:30:00.000+02:00

Avui, he anat a la Fall Fair, on feien concerts, barbacoa i el que es pot veure a la foto, concurs de menjar pastís... Sí, sí, de debò! Al principi, la gent no hi volia participar, però després han acabat sent una bona colla; el concurs només tenia una norma bastant senzilla: guanyava qui s’havia menjat més tros de pastís (amb un temps determinat) sense fer servir les mans.

Ha sigut tot plegat força entretingut, entre concert i concert posaven música i muntaven alguna activitat d’aquestes perquè la gent es distragués. El dos músics que he sentit eren d’aquí Kamloops, Asha Baltakis i Ben Nielsen; la veritat és que m’han agradat força. Tenien un estil força semblant, però potser la primera feia una cosa més tipus rock i l’altre era més acústic.

Però del què jo volia parlar, de fet, era de menjar. A part dels hot dogs, el blat de moro amb mantega (que no sé què hi troben, però en mengen molt...), les crispetes, els gelats i el cotton candy, no sé si es diu cotó de sucre. Bé, eh que sabeu de que parlo? Aquella cosa esponjosa i una mica enganxifosa de color rosa, que venen a les fires i als circs. Doncs a més a més, hi havia pastís; quan han dit que era pumpkin pie, no m’ha fet gaire gràcia i la primera mossegada no m’ha acabat de convèncer. Però la meva opinió sobre aquest pastís ha anat evolucionant i la veritat és que tampoc estava tan malament, potser perquè a mi la carbassa no m’agrada gaire, i allò de gust de carbassa en tenia poc.

Doncs el cas és que he buscat la recepta del pastís de carbassa, a veure si algú s’anima a fer-la. Aquí, es veu que és molt típic menjar-ne per Acció de Gràcies.

PUMPKIN PIE

Ingredients:

massa de pasta brisa (es pot comprar feta)
dues tasses de puré de carbassa
mitja tassa de sucre
dos ous
una tassa de llet
mitja culleradeta de sal
una culleradeta de canyella
mitja culleradeta de gingebre
una miqueta de nou moscada

Preparació:

Escalfeu el forn a 375º.
Barregeu el sucre, la canyella, el gingebre, la nou moscada i la sal.
Bateu els ous i afegiu-los, juntament amb la llet i el puré de carbassa, a la barreja anterior.
Barregeu-ho tot fins que quedi una massa homogènia.
Poseu la pasta brisa en un motlle i ompliu-lo.Poseu-ho al forn, uns 45 minuts.

Estalviar lletres

2008-09-24T08:29:00.000+02:00

Primer de tot, només volia comentar una curiositat, que la Marta ja m’havia explicat que a Estats Units ho feien, però ho vaig trobar molt estrany. Doncs sí, aquí també ho fan! Quan volen dir, per exemple ‘a car’, diuen ‘ei car’, com si pronunciessin la lletra en comptes de l'article.

Aquestes coses fan gràcia, perquè ja veus de seguida que ha de ser això, perquè si no la frase no té cap sentit, tot i que a mi això de manera natural no em surt... El que ja domino més és el tema d’escurçar paraules per totes bandes i de menjar-se totes les lletres a tot arreu. Quan escriuen, només posen l’arrel de la paraula (a vegades les primeres lletres i ja està) i l’última lletra o la primera, si té un prefix, com ara ‘begin’g’, en comptes de ‘beginning’, si escriuen ‘indep’c’, volen dir ‘independence’ o ‘g’mom’= ‘grandmother’. Però el pitjor de tot és quan parlen... el primer dia que vaig sortir al carrer no entenia quan la gent em deia bon dia. A veure que no farien un ‘good morning’ pronunciant tots els sons ho tenia bastant assimilat, ara bé, passa d’aquí a que et diguin alguna cosa semblant a ‘gu mo:n’, si tens sort a vegades, diuen una mena d’[i] no gaire no llarga, al final. I fan una cosa (almenys les d’aquí el pis), que segons com només pronuncien la [g].

El que també fan bastant més curt és el ‘you’re welcome’, quan dius gràcies, es mengen l’últim tros i diuen ‘ya’r wel’ o una cosa així, a mi em sona bastant malament. El que sí que s’ha de fer, bé no s’ha de fer, però ho acabes fent sense adonar-te’n, és quan dius ‘you’ no pronunciar la [u], o sigui ‘thank ya’, ‘see ya later’, que evidentment això no sona com una [t], sinó com una [r].

L'art ocupa espai

2008-09-21T06:46:00.000+02:00

L’altre dia, vaig anar a una conferència d’un artista que, parlant amb termes normals, fa obres d’art d’aquestes grans (aquí diuen que és un ‘installation artist’, suposo que perquè deuen estar molta estona muntant i desmuntant les escultures... :-)). Doncs bé, l’artista es diu Frank Shebageget, té ancestres indígenes d’una comunitat anomenada Ojibwa i es dedica a explorar la identitat canadenca, a partir de la barreja de símbols aborígens i occidentals. Per exemple, a la foto, es pot veure l'obra Beavers, que és un homenatge a un dels símbols nacionals del Canadà (el castor), i està formada per 1692 avionets petits de fusta.

La pregunta suposo que és: què tenen a veure els avions, amb els castors i amb les comunitats indígenes del Canadà? Això ho va explicar l'autor, si aneu als enllaços de sota ho explica més bé. Normalment, aquestes comunitats i d’altres que viuen al nord del país es mantenen en contacte amb les altres regions mitjançant avions o vaixells, quan els rius són navegables. Clicant a aquests enllaços podreu veure més obres d’aquest artista:

In my lifetime

Ice follies 2006

Vicky Cristina Barcelona

2008-09-18T18:46:00.000+02:00

La meva gran pregunta, després d’haver vist aquesta pel·lícula, és per què surt al cartell la Penélope Cruz? Jo sóc d’aquelles persones que odia aquesta actriu, puc reconèixer que ha fet algunes pel·lícules bones, però no la suporto... Per tant, quan ahir vaig anar al cinema i vaig veure que no sortia fins més enllà de mitja pel·lícula, em vaig alegrar molt.

Suposo que tots ja deveu saber de què va la pel·lícula, però pels despistats... dues amigues americanes se’n van de vacances a Barcelona i coneixen un pintor que té un passat turbulent amb la seva exdona. Jo us recomano anar-la a veure; a part que està molt bé i és divertida, hi ha molts detalls de Barcelona i de la cultura catalana que fan gràcia. A més a més, em sembla que és el primer cop que sento parlar (poc eh, tampoc us penseu qui sap què) de la identitat catalana en un film de Hollywood – una de les protagonistes fa una tesi i es comenta una mica, ja està. També vaig trobar molt curiós que en un restaurant així més aviat ‘pijillo’ de Barcelona, mengessin pa amb tomàquet i escalivada...

L’experiència va ser tot curiosa, perquè jo estava en un cinema més aviat buit (no crec que fóssim més de 15 persones), mirant el què gairebé podria ser un anunci de la ciutat pagat per l’ajuntament i, inconscientment, llegia els subtítols en anglès, quan els actors parlaven en castellà. I de tant en tant, anaven apareixent actors catalans a la pantalla, però anava tot molt ràpid i si no t’hi fixaves, no els veies: hi havia la Lloll, el Manel Barceló, l’Abel Folk i un home, que feia de pare del personatge del Javier Bardem, que em vaig passar molta estona rumiant qui era... i ara ja ho he descobert! L’actor en qüestió es diu Josep Maria Domènech i jo estava segura d’haver-lo vist algun lloc fent de psicòpata. Us en recordeu de Plats Bruts, d’un capítol que hi ha un assassí en sèrie que mata a gent seguint l’abecedari? Doncs jo diria que és aquest.

Prendre's la història amb bon humor

2008-09-15T06:48:00.000+02:00

Aquesta foto és de la biblioteca de la universitat, que aquest cap de setmana, s'ha convertit en la meva segona residència.

Us explico què passa, jo quan em vaig matricular vaig pensar que seria molt interessant fer assignatures del Canadà, per conèixer més a fons la cultura d'aquí i estudiar coses noves. Doncs bé, el problema és que per molt que una assignatura porti la paraula màgica 'introducció' al seu nom, pressuposa alguns coneixements sobre la matèria (suposo que són coneixements socials, allò que tothom sap encara que no ho hagi estudiat mai). Per tant, quan vaig sentir que per dimarts els deures eren Name the 5 events you believe most important in Canadian history. Be prepared to explain your selection, vaig adonar-me que jo no sé cinc esdeveniments de la història del Canadà, i no puc fer una selecció.

Doncs bé, després de parlar-ho amb la professora ('oh, don't worry. I'm sure you'll do a great job'), m'he passat el cap de setmana mirant llibres d'història. I eren avorridíssims! Al final, he acabat fent dues coses:

Primer, he anat a la secció infantil a mirar si trobava algun llibre amb la història del Canadà condensada i explicada de manera lleugera. Ja n'hi havia ja! Però, explicaven històries molt antigues (ni història colonial, ni confederació,...)

Després, passejant-me per un passadís molt llarg amb prestatgeries molt altes on hi havia molts llibres, els títols dels quals començaven amb la paraula 'history', he trobat un llibre que el subtítol era short, thin history of Canada. Ha sigut com una revelació. El llibre no està escrit per cap historiador, però resumeix els esdeveniments més importants del país en diferents èpoques i ho fa de manera planera, que no fa mal llegir un diumenge a la tarda.

La història en sí és una matèria interessant, però pot arribar a ser avorrida i, sobretot, repetitiva. Per exemple, quan estudies història de les Illes Britàniques sempre és el mateix: tot just acabaven una guerra, que ja en començaven una altra. Doncs el Canadà, més o menys és el mateix, quan es van separar de Gran Bretanya, només eren quatre províncies i de mica en mica, se n'hi van anar afegint més (és un procés interessant, però repetitiu); de tant en tant, tenien alguna guerra amb Estats Units, perquè els intentaven envair, però ja està, com l'autor diu és un país tranquil i això té avantatges i desavantatges.

Bé, personalment, crec que la història explicada amb ironia i una mica de sentit de l'humor fa més de bon llegir que aquells totxos empolsinats que s'amunteguen en biblioteques arreu del món. Escric un passatge que he trobat graciós, sobre els primers pobladors del Canadà, que se suposa que eren d'origen asiàtic, que van arribar al continent americà per Alaska, caminant per sobre el gel:

It is not known why they started walking east. Probably just to see what was on the other side of the ice. What they found was more ice. Some of them went home to their own ice. But others found that they quite liked living in the ice and snow of North America and eating blubber, and so they stayed on and became Eskimos. Those that didn't much care for the ice and snow and eating blubber but didn't want to go home, stayed on but kept on walking south and east and became Indians.

1867 and all the rest of it: a short, thin Canadian history. Corfield, Geoffrey. Despub: Allanburg (2007)

Pancakes

2008-09-10T21:38:00.000+02:00

Aquest matí, a la universitat feien un Pancake Breakfast, on hem menjat pancakes (que són una mena de creps, però més gruixudes), ous i salsitxes per esmorzar. Us escric la recepta. N'he trobat unes quantes i aquesta que és la que més s'assembla a les que he menjat avui. Tot i que n'he trobat algunes, on afegeixen sucre a la massa, que per postres serien més bones!

PANCAKES

Ingredients:

dues tasses de farina
dues culleradetes i mitja de llevat
un ou
mitja culleradeta de sal
una tassa i mitja de llet
dues cullerades de mantega fosa

Preparació:

Tamiseu la farina, el llevat i la sal.
Bateu l'ou, afegiu-hi la llet i remeneu-ho.
Barregeu les dues mescles anteriors i remeneu-ho fins que no quedin grumolls.
Afegiu-hi la mantega.
Agafeu una quarta part de la massa i fregiu-la en una planxa o una paella calenta amb mantega.
Quan estigui daurada d'una banda, gireu-la.

La manera clàssica de servir-ho és posar-ne 2 o 3 en un plat amb mantega i xarop per sobre. Però s'hi pot posar fruita, xocolata, canyella (que aquí en posen gairebé a tot arreu...), o qualsevol cosa que vulgueu!

Primers apunts lingüístics

2008-09-10T06:24:00.000+02:00

Avui, he descobert l'expressió too little, too late. És una mena de frase feta, que es fa servir quan alguna cosa es fa tard i és insuficient; podríem dir que és una mena d'equivalent, salvant les distàncies, al nostre 'tard i malament' o 'a bones hores!' que tenen matisos diferents, però la idea és semblant.

Una altra cosa que aquí es fa servir molt (tot i que aquesta ja l'havia sentit a Barcelona) és el first order, first served, tot funciona tipus restaurants, que si arribes primer (en teoria, sempre hi han excepcions), et serveixen primer. Doncs aquí les coses es fan així, per exemple, quan la gent es matricula a la universitat per primer cop, hi ha unes places limitades per cada assignatura, però no esperen a tenir totes les sol·licituds, per a adjudicar aquestes places; si arribes i hi ha lloc en aquella classe, t'hi pots apuntar, i si no, mala sort. No sé, suposo que tot són maneres de fer.

The Stars

2008-09-07T19:08:00.001+02:00

Ahir al vespre, vaig anar a un concert d'un grup canadenc anomenat The Stars. Si voleu trobar més informació, cliqueu aquí: http://www.arts-crafts.ca/stars/starsindex.html, es veu que és un grup bastant conegut.

El concert va estar molt bé. Curtet (va durar poc més d'una hora), però ja va anar a bé, perquè el concert era a l'aire lliure i començava a fer fred... Les dues frases estelars del cantant, entre cançó i cançó: You've got a beautiful campus (que en saben de fer la pilota) i It's still summer here! In Vancouver it's pouring all the time! (Aquí pot arribar a fer molt fred a l'hivern...)

BBQs

2008-09-06T06:18:00.000+02:00

Com ja us havia comentat, aquesta setmana he anat a un parell de barbacoes, i he arribat a la gran conclusió que aquí és un dels actes socials que té més èxit (a part de ser un dels més freqüents, perquè ja em direu si és gaire normal això que la universitat n'organitzi dues la mateixa setmana....). La del divendres era com una festa per inaugurar el nou curs: hi havien estands de les diferents associacions de la universitat i de col·lectius i negocis de la ciutat, un escenari i atraccions d'aquestes inflables. També hi havia una gent vestida com de cowboy que no sé gaire qui eren... (de fet, a vegades, veus gent pel carrer amb el barret de cowboy).

El que sí que fan diferent és que aquí no s'aturen les classes, perquè organitzin alguna activitat. Si això ho fessin a l'Autònoma, segurament ningú aniria a classe, però aquí sí. Aquesta gent són tots plegats una mica exagerats i a part de posar-se de tot a l'hamburguesa (ketchup, mostassa, ceba, una mena de picada verda que no sé de què estava feta...), en demanaven dues, devia representar una mena de double burger o alguna cosa per l'estil. I hi havia gent, que les demanava de dues en dues (o sigui, quatre)!! Vaig flipar una mica...

Quan ets aquí, entens coses que a vegades des de la distància, no veus tan clares. Per exemple, entens perquè la gent menja fast food i beu Coca Cola, perquè és més còmode i més barat. Quan et poses a comparar preus de Coca Cola, Pepsi i begudes d'aquestes amb marques desconegudes, t'adones que l'aigua és més cara... Això no pot ser sa de cap manera!

Per si algú s'ho està preguntant, vaig menjar una hamburguesa normal amb ketchup i després, abans de marxar, vaig pensar: 'Va, provarem els hot dogs!'. Va ser una d'aquelles grans idees que a vegades tinc jo! Bàsicament, semblava de plàstic i com que a més a més, se'm va acudir tirar-hi mostassa i aquella cosa verda que us he explicat (per fer-ho més autèntic, que només amb ketchup quedava molt deslluït), doncs va ser una mica fastigós...

I'm (just a little bit) afraid...

2008-09-05T07:56:00.000+02:00

Avui, he començat les classes i ja estic espantada... Aquesta gent sí que saben com fer que els estudiants es prenguin l’avaluació contínua seriosament!

A ‘Children’s Literature’, ens ha llegit un fairy tale, que tothom se sabia menys jo... ha estat molt entretingut! De fet, es veu que tothom havia sentit la variant on la princesa li ha de fer un petó a la granota i no la versió que la princesa llança la granota contra la paret perquè li fa fàstic, hehe! Bé, el cas és que sí, sí, això de els contes i les rondalles és molt distret i està molt bé. El que ja no és tan divertit és que per aprovar s’hagin de fer tres exàmens i escriure tres papers, el primer dels quals és pel 30 de setembre.

A una altra assignatura, es veu que si faltes a no-sé-quin tant per cent de classes directament et treuen de la llista. Però, a mi em sembla que aquesta classe serà interessant, és ‘Introduction to Canadian Studies’ i és una assignatura bastant multidisciplinar que tracta diferents aspectes de la societat canadenca – història, política, geografia, les relacions entre la comunitat anglòfona i la francòfona i entre el govern federal i la comunitat indígena,...

I sí, d’aquesta també s’han de fer dos exàmens, un essay i una exposició oral, però el que de debò m’ha preocupat aquí ha sigut quan ens ha repartit un paperet on deia com havia de ser el treball, i així com de passada, comentava que havia de make use of either MLA or APA style... la meva cara era de ‘I això què deu ser? I per què tothom fa cara de donar-ho per suposat que això ha de ser així i a mi mai ningú m’ha explicat què és?’. Però, no passa res, no és res greu, la noia que seia al meu davant m’ha explicat que era un format pels marges, la numeració i aquestes coses i que a la web de la biblioteca ho explicava...

I em sembla que ja està, això és tot el que ha donat de sí el meu primer dia a la universitat. Ah! També he fet un altre canvi d’horari, que al principi ha sigut per fer contenta aquesta professora, però després m’he adonat que m’aniria millor. L’assignatura té dues parts: la classe i el seminari (que és un grup més petit, per fer debats, presentacions, etc.) i es veu que té un seminari overcrowded i l’altre (que és a l’hora de després) on gairebé no hi té alumnes. Ens ha demanat si hi havia algú a qui no li importés anar a l’altre grup i ningú li feia cas, però al final li he dit que jo (no ho havia pensat, però així no hauré de dinar tan d’hora!). Pobra dona, s’ha passat la classe donant-nos les gràcies als que ens havíem canviat i fent propaganda de l’altre grup!

Ah sí! Una altra cosa que fan aquí (no sé si només els primers dies o què) és passar llista... i ningú sap pronunciar el meu cognom...

Un parell d'apunts sobre aquest país

2008-09-03T06:03:00.000+02:00

El post d’avui és un d’aquells que potser llegireu, però no crec que comenteu gaire. Bàsicament, tenia ganes d’explicar-vos alguna coseta i com que encara no he començat les classes i per no haver de parlar de la barbacoa a la qual he anat i repetir-me el divendres, que vaig a una altra (sí, això és el paradís dels hot dogs i les hamburgers with onion, ketchup and everything you can imagine!), doncs he decidit que us parlaria d’una cosa que podríem dir que és de ‘cultura general’, o que forma part d'un ‘coneixement totalment inútil però curiós’.

El Canadà està organitzat en províncies i territoris. Hi ha 10 províncies i només tres territoris (la majoria de terreny situat a més de 60’ de latitud a l’oest de la badia de Hudson està comprès en aquests territoris). La principal diferència entre una província i un territori és que la corona (britànica) va atorgar el poder a les províncies gràcies a la constitució de 1867 i els territoris van ser creats pel govern federal.

Bé, el cas és que quan arribes aquí t’adones que aquestes províncies tenen com un eslògan que de fet no se’n diu així, se’n diu motto, que (segons la gent del wikipedia) descriu la motivació o intenció general d’un grup social o d’una organització. A classe de francès, ja m’havien explicat que el Canadà en té (From Sea to Sea – de la mer jusqu’à la mer, que aquí tot és molt bilingüe) i que el Québec també, je me souviens, en teoria, en record al seu passat francès, però em pensava que era la única regió que en tenia, perquè com que abans eren francesos i a França diuen allò de Liberté, Égalité, Fraternité... però es veu que no són els únics.

L’altre dia, vaig descobrir que Vancouver també en tenia un de lema d’aquests – By Sea, Land and Air We Prosper (aquest a més a més rima!). Llavors, vaig pensar que seria curiós buscar els mottos de les diferents províncies del Canadà (a mi, almenys, em va tenir entretinguda una bona estona...). Són aquests:

British Columbia: Splendour without diminishment
Quebec: je me souviens
Ontario: Loyal she began, loyal she remains
Nova Scotia: One defends and the other conquers
New Brunswick: Hope restored
Manitoba: Glorious and free
Prince Edward Island: The small protected by the great
Saskatchewan: Strength from Many Peoples
Alberta: Strong and free
Newfoundland and Labrador: Seek ye first the kingdom of God

Northwest Territories: The New North
Nunavut: Our land, our strength

Aquests dos últims són dos territoris. Si ho compteu, veure que en falta un; és el territori del Yukon, que està a sobre la British Columbia (on jo estic) i fa frontera amb Alaska, que és l’únic que no en té. Els mottos no fan referència tots a un mateix tema: alguns parlen de llibertat, d'altres gairebé sembla que enyorin formar part d'un imperi, alguns recorden un passat gloriós i d'altres es descriuen geogràficament.

Ja està, s'ha acabat el parèntesis cultural... de moment!

En un país multicolor...

2008-08-30T21:16:00.000+02:00

Anar a comprar en aquest país és molt complicat. Sabeu a les pel·lícules que es veuen aquells supermercats immensos amb uns aparcaments iguals d’immensos plens d’aquelles furgonetes (típicament americanes) que són totes iguals però de diferents colors? Doncs, els supermercats són així! I a tota hora, hi ha famílies (potser perquè la canalla encara fa vacances...) fent la compra, jo diria que per tot un mes! De debò, hi ha gent que fa servir carretons de tres pisos!

Com que la residència no està al centre de la ciutat, està rodejada d’aquest tipus de ‘botiguetes’ on pots trobar, literalment, de tot: a la mateixa botiga et venen menjar, roba, mobles i rodes pel cotxe... i el pitjor és que està tot barrejat. No sé si és una estratègia comercial (per cert, força efectiva), però pots trobar qualsevol tipus de producte a almenys tres llocs diferents dins la mateixa botiga. Una altra gran aventura és trobar coses normals en aquests grans supermercats; l’altre dia, jo volia arròs, normal, blanc, sense cap tipus d’espècia ni condiment, em vaig passejar per un passadís ple de paquets d’arròs... però eren de colors! Heu vist mai arròs de color vermell? Jo sí, es veu que tenia algun tipus de regust de tomàquet. El cas és que quan me’n vaig cansar, li vaig demanar a una dependenta i em va portar a un altre passadís on l’únic paquet d’arròs normal era de 2 kg, i em va dir que no en tenien de més petits.

Això sí que ho tenen aquesta gent: tot és molt gran i de mides rares... Un paquet de galetes (tamany familiar, que ja veig els comentaris del tipus: ‘Esther, que ets una addicta a la xocolata!’) fa 1,1 kg, per què no fa només un kilo? I un suc de taronja, n’hi havia 1,89 l, quin tipus de mesura és aquesta?? També pots comprar bosses de patates congelades de 4 kg i les patates Lay’s i aquestes marques són molt més grans que les normals (sí sí, les normals són les de casa, les d’aquí són estranyes!)

Aquí, tot és de coloraines, no és només l’arròs. Aquest matí, he anat a una cosa anomenada Farmer’s Market, que és com un Mercat del Rebost però una mica més yankie tot plegat. Fins i tot hi havia una parella tocant la guitarra, a l’entrada! La sensació era d’estar a dins un capítol dels Simpsons, gairebé podia veure el Homer tirant-se al damunt de la paradeta dels hot dogs...hehe! Bé, doncs, allà hi venien verdures de colors estranys: hi havia pebrots grocs, tomàquets taronges, api (diria que era api...) taronja i lila, cogombres grocs,...

Bé, i això és tot per avui. Descobrint cada dia més coses d’aquesta ciutat, en aquest final d’estiu tan estrany...

S'acaben les vacances

2008-08-29T03:38:00.000+02:00

Últimament, gairebé tinc ganes que comencin les classes (quan d’aquí 15 dies, digui que tinc molta feina i que ‘què bé que s’estava de vacances!’ no cal que m’ho recordeu això...), per començar a estar una mica enfeinada, saber ben bé què he de fer, com funcionen les avaluacions aquí, què he d’entregar i quan, i aquesta mena de coses. Però per tot això encara falta una setmana, així que de moment us haureu de conformar amb què us expliqui el què vaig fent per aquí aquests dies. Que si m’ho paro a pensar, segurament ho trobeu més entretingut que no pas com són les meves classes a la universitat...

Bé doncs, ahir, ens van fer una sèrie de xerrades sobre les activitats que es poden fer aquí, la seguretat (va venir un agent de la guàrdia muntada, però no anava amb l’uniforme típic :-( ), la prevenció d’incendis (sí sí, el bomber en qüestió ens va explicar que cada any en algun moment o altre del curs han d’anar a les residències de la universitat, perquè s’ha encès alguna cosa i que gairebé sempre són estudiants internacionals...). Així com a curiositat, vaig descobrir que aquí existien les paelles elèctriques, que es veu que causen molts incendis, perquè la gent les fa servir on no toca. També ens van explicar on es podia menjar a la universitat, i em van acabar de convèncer que em faria el dinar jo, perquè a mi això que la universitat estigui ple de coses anomenades ‘Bene Pizzeria’, ‘Grill Works’, o ‘Taco del Mar’ no m’acaba de fer el pes. Sí el que sona millor de tots aquests establiments és l’Starbucks...

I avui, ens han portat a fer un City Tour per Kamloops. Ha estat bastant bé, anàvem en uns autobusos bastant vells i ens hem passejat per tot arreu. La noia taiwanesa que ens feia de guia ens anava explicant els llocs per on passàvem, les botigues i restaurants que hi havia, fins i tot s’ha ofert a portar-nos si algun dia volíem anar a comprar a un barri que està força lluny i no sabíem com anar-hi... Aquí la gent és bastant simpàtica, no és com a l’aeroport de Vancouver, que si no saps que has d’agafar el teu equipatge i tornar-lo a embarcar t’engeguen!

Després de la passejadeta, teníem una cosa anomenada Welcome Lunch. El menjar era força bo i el pastís de xocolata, deliciós (hehehe)! El dinar s’ha fet una mica llarg, perquè era tot bastant protocolari, primer de tot abans de començar a menjar, hem cantat l’himne, bé cantat allò que se’n diu cantat... jo al principi no estava gaire segura d’haver-ho entès bé (‘now, raise up and sing together the anthem’), i és clar, si tenim en compte que avui només hi havia els estudiants de fora, per molt que la lletra anés passant a una pantalla, no cantava ningú. Què més? Sabeu que us vaig dir (o potser no..) que hi havia estudiants de més de 70 països? Doncs llavors abans de les postres, se’ls hi ha acudit anar passant la bandera de cada país (en un powerpoint eh! No us penseu que eren com els jocs olímpics!) i representava que els estudiants que érem d’aquell país ens havíem d’aixecar (són uns friquis)... el què passa que a mi no em venia gaire de gust això d’haver-me d’aixecar quan diguessin Spain i com que la gent passava bastant del tema, m’he quedat asseguda i he aplaudit com amb els altres.

A més a més, després d’això encara quedaven els parlaments (perquè ens donaven pastís, que si no ja hauria marxat!), ha parlat la presidenta de la universitat, una vicepresidenta, uns representants del parlament del Canadà i del de la British Columbia i l’alcalde de Kamloops (hi ha alguna foto penjada a l’àlbum), que tots més o menys deien el mateix: ens donaven la benvinguda, donaven les gràcies als organitzadors de les activitats d’aquesta setmana i parlaven de la importància de la diversitat cultural avui en dia.

Dies de paperassa...

2008-08-27T05:23:00.000+02:00

El tema dels papers ja començo a tenir-lo arreglat. Ahir, em vaig matricular a la universitat i avui, m’he fet l’assegurança mèdica i he anat a fer un canvi d’horaris. Tindré una assegurança privada durant els primers tres mesos d’estar aquí i després, te’n fan fer una de l’estat, que es vol assemblar a la seguretat social, però s’ha de pagar una tarifa mensual , que al final acaba resultant més cara que la privada...

Al final, les classes comencen dimecres que ve, però com que jo no tinc classe els dimecres, començaré dijous. Avui, ja m’he anat a comprar uns quants llibres (ha sigut una ruïna... sort que després els hi pots tornar a vendre!) i em sembla que aquest semestre llegiré bastant més que l’any passat, però faré una assignatura de literatura infantil (que això sí, és de la que tinc més llibres) que em fa molta il·lusió: llegiré Anne of Green Gables (que em sembla que en feien una sèrie de dibuixos quan era petita), Mark Twain, and something called Charlotte’s Web, que no tinc ni idea de que és, però crec que estarà bé. En fi, ja us ho aniré explicant i si voleu, us puc fer ressenyes dels llibres (hehe! És broma!!)

Després d’això dels papers, hem anat a visitar la biblioteca (‘ui, què interessant!!’ deveu estar pensant, però la veritat és que no ha sigut tan avorrit). Aquesta universitat tenen unes quantes coses curioses, una d’elles és que et deixen imprimir documents gratis, quan ho vaig llegir el primer cop, ho vaig trobar molt estrany, però t’has de portar el paper. Això ens ho ha explicat el bibliotecari avui, que abans cobraven 10 cents (ara no sé si es diuen cèntims o centaus, aquí en diuen ‘one dime’, totes les monedes tenen una mena de sobrenom - això ho fan només perquè els que no hi estem acostumats ens emboliquem!), però algun estudiant espavilat es va adonar que el paper no era tan car, i es veu que li van donar la raó i ara la gent es porta el paper de casa i imprimeix allà. Una altra cosa que al principi fa riure però es veu que es molt seriosa és que la universitat és una zona ‘scent free’, sabeu com les àrees ‘smoking free’, on no es pot fumar? Doncs, és una cosa semblant. El primer dia, ens van dir que no es podia portar cap colònia, perfum ni res que desprengués gaires olors, perquè hi ha gent que té al·lèrgies molt greus. Aquesta gent són molt estranys... Però es veu que hi ha oficines que tanquen i tot, si entra algú amb perfum, perquè els seus empleats es posen malalts...

Què més? Ah, sí! Aquí també he conegut el concepte de ‘jay walking’, que bàsicament és una cosa que si existís a Prats els mossos farien l’agost allà davant de casa, perquè consisteix en multar la gent que no travessa pels passos de peatons. Es veu que la brometa et pot costar uns 120$, suposo que depèn de qui t’enganxa fent-ho, l’altre dia vaig conèixer unes noies alemanyes que els n’hi havien fet pagar 25.

La foto d'aquí dalt vindria a ser el meu carnet d'estudiant...

My New Home

2008-08-25T04:47:00.000+02:00

Em sembla que ja es pot dir que m'he acabat d'instal·lar. Aquests primers dies a Kamloops m'han servit per acabar-me de situar (s'ha acabat el jet lag) i començar a posar les coses al seu lloc. Ja em vaig traslladar a la residència, he comprat quatre coses que em feien falta i demà ja aniré a la universitat, tot i que les classes no comencen fins la primera setmana de setembre.

La residència està bastant bé, són molts blocs de pisos amb dos apartaments per planta, a cada un hi ha una mena d'habitació multiusos, que serveix de cuina, menjador i si t'ho proposes de saleta d'estar, dos lavabos i quatre habitacions. De moment, he conegut a dues de les meves companyes de pis, totes dues canadenques, en falta una altra que encara no ha arribat.

La foto és de la cuina del pis. Si aneu a l'àlbum enllaçat aquí al costat, en trobareu més. També, n'hi han de coses curioses que vaig veient per aquí; us en recordeu que he dit que vaig anar a comprar? Bé, doncs vaig acabar anant a una botiga de decoració molt gran, de fet, aquí tot és molt gran, el supermercat més petit on he estat és com el Carrefour de Manresa, bé això és igual, el cas és que a fora hi tenien unes cistelles (molt grans, evidentment) plenes de carbasses, però jo vaig pensar: 'No pot ser que siguin per Halloween... segur que també en mengen!' (que si t'ho pares a pensar... no deuen vendre menjar a una botiga de decoració...). Doncs vaig entrar-hi i estava per allà passejant per uns passadissos, quan de cop vaig sentir una mena de so sinistre a la meva dreta a l'alçada del meu genoll, quan em vaig girar va resultar que era una làpida amb unes llumetes i tot, que la gent es deu posar a casa per a espantar els veïns.

Aquí me'n vaig poder estar, però quan vaig veure un esquelet amb moto ja no. La temptació va ser massa gran i dissimuladament vaig agafar la càmera per fer fotos. Com que em feia vergonya (la resta de clients em sembla que no s'estranyaven gaire que tinguessin tot allò allà a finals d'agost), no en vaig fer gaires, però com que diria que això del Halloween s'ho prenen molt seriosament, ja n'aniré fent més!

First Days in Canada

2008-08-23T00:09:00.000+02:00

Aquests dos primers dies, he fet una mica de turisme local. Ahir a la tarda, em vaig dedicar a una de les meves activitat preferides: fer el badoc. Havia anat a veure on era la universitat i a enviar uns quants correus, i després vaig decidir que baixaria fins al centre. I quan dic baixar vol dir baixar (en sentit literal). Kamloops està situat a la vall del riu Thompson i el centre de la ciutat queda més enfonsada que la resta de la ciutat i la universitat i el meu hotel estan a un turonet.

Doncs, el cas és que vaig anar baixant i com que m’entretinc amb tot i pel camí hi ha miradors, des d’on es veu tota la ciutat amb el riu al mig i les muntanyes al fons (tot molt bucòlic, vaja!) i a més a més feia força sol, vaig tardar força més estona a arribar al centre que a tornar a l'hotel, de pujada.

La segona i la tercera foto són del recorregut de baixada cap al centre. La primera és conseqüència del jet lag, es titula ‘First Canadian Dawning’ i és la vista des de l’habitació de l’hotel el meu primer matí al Canadà.

El temps passa volant

2008-08-19T18:59:00.000+02:00

Es veu que demà marxo (molt d’hora) cap a Kamloops. I aquests últims dies què ha tocat? Doncs, fer la maleta, fer llistes i més llistes de coses que m’enduc i que segur que no faré servir i començar a assumir que l’estiu s’acaba.

Aquests dies han passat tan ràpid... ni me n’adonava i ja tornava a ser el vespre. Pensar que demà a aquesta hora estaré a dalt d’un avió travessant l’Atlàntic em provoca una barreja de sensacions que van de la tristesa a l’emoció (o sigui des del ‘No, no, no, jo em vull quedar! Que aquí hi estic molt bé!’ al ‘Wow! Quina aventura, ja tinc ganes d’arribar!’).

En fi, el pròxim cop que escrigui ja serà des de l’altra banda de món i podreu començar a fer-me dentetes sobre quina calor que fa aquí (mentre jo m’estic congelant...), com se n’està de bé fent el beure a la Fassina, quants diners heu guanyat al bingo (ai no! Això no, que ens van ben arruinar! :p),...

Fins aviat!

Ah! I perquè us distragueu una estoneta, proposo temes dels què podeu fer llistes i debatre una mica (jo crec que com que us podreu ficar amb mi, tindrà més èxit que l’anterior proposta):

1) Què s’ha descuidat l’Esther a casa?

2) Què pot fer la pobra Esther per a no avorrir-se a l’avió?

El Bingo

2008-08-13T14:43:00.000+02:00

Últimament, ens estem començant a acostumar a activitats curioses... després de la gimcana fotogràfica de dissabte, el sopar que ha durat tres vespres a casa la Judit i la visita solitària de diumenge a Can Coma, ahir vam anar al Bingo a Sant Boi. Jo no hi havia anat mai i crec que tardaré uns quants dies a tornar-hi, no fos cas que m’hi aficionés. Que ahir només vaig malgastar 7 €, però els bingos de debò deuen ser perillosos...

Els jocs d’atzar, com el seu nom indica, estan basats en la sort, però no sé fins a quin punt un senyor traient boletes numerades d’una galleda és un bon sistema. Jo crec que de cara a l’any que ve haurien d’aconseguir un ‘bombo’ com aquest de la foto. Això sí, s’ha de dir que el senyor que treia els números feia una brometa que no estava malament: cada cop que havia de dir l’1 ‘imitava’, si és que es pot dir així, un fantasma, o sigui feia, ‘uuuuh!’. Era força graciós (d’acord, el tercer cop que ho senties començava a atabalar...), per properes edicions també podrien buscar comentaris d’aquests enginyosos pels altres números.

Per a fer aquestes tardes caloroses d’estiu una mica menys feixugues (o si més no, per a perdre una mica el temps d’una manera creativa), proposo que els lectors d’aquest bloc facin les seves aportacions (de rodolins, acudits o comentaris relacionats amb els números) a comentaris. Ja us podeu imaginar que no cal que siguin res de l’altre món, poden ser coses tipus:

21 – vull un tiramisú

o 55 – ara vinc

Un vespre diferent

2008-08-11T18:05:00.000+02:00

Us en recordeu del Ral·li Fotogràfic de la Festa Major? Doncs com que ens va agradar l’activitat, aquest cap de setmana la vam versionar, i jo diria que millorar. Hi havia algunes petites diferències, com ara que aquest cop l’activitat estava personalitzada i l’única participant (=jo) no sabia que ho era fins un moment abans de començar el recorregut.

La gimcana va començar a Cal Safraner, on vaig enterar-me que havia d’anar a diferents llocs del poble, fent fotos a tort i a dret, i guardar les pistes que anés trobant i les peces d’un trencaclosques que al final hauria de muntar. Després, em van fer anar sola a un local, on normalment ens hi trobem tots i on ens aprecien molt. Allà, la Maria i el Joan em van donar, juntament amb la pista, el tros de puzzle i un xupito, una clau misteriosa, que ningú sabia que obria. Llavors van començar els problemes, perquè l’Esther no va acabar d’entendre la pista i gairebé es perd... tot i que els problemes de debò van venir quan vaig trobar el lloc real de la tercera pista i va resultar que hi havia una bici, amb la qual havia d’arribar al següent ‘punt de control’.

Aquí, després de fer-nos la foto de rigor, em van tornar a abandonar (és clar...només hi havia una bici!). Després de superar els petits entrebancs que comporta fer temps que no es puja a una bicicleta (i estant avisada que la cadena podia caure en qualsevol moment), em vaig dirigir a l’avituallament, més conegut com a 'sala polivalent municipal', on m’esperava la Montse, però que ningú es pensi que em van deixar canviar la bicicleta per un cotxe. Em van fer tornar el vehicle de dues rodes sense motor a la seva propietària, la Meri, que em va haver d'acompanyar durant la resta del trajecte.

D’allà vam anar a un antic lloc de treball, on no sé pas com ho va fer per anar tan ràpid, però casualment ens vam tornar a trobar la Montse, que passava per allà, aquest cop per això anava molt ben acompanyada. De la impremta em van fer anar a buscar-los-hi un encàrrec a Cal Vilardell... és que tenen un morro aquesta gent!

Això sí, després ja vam poder anar a sopar. I on era el sopar? Doncs a casa de les germanes Codina, o per si algú no s’acaba de situar, al costat de casa meva... em sembla que mai havia fet un camí tan llarg per arribar-hi! Però bé, de fet, només ens vam cansar una mica i ens vam divertir molt! I el sopar va tenir una miqueta de tot: moltes sorpreses, gent nova, celebracions d’aniversari (el de la Judit i el meu, bufar les espelmes a l’estiu va ser tota una experiència!), mànegues, coses que desapareixien, ja fossin ampolles que se n’anaven de la taula soles o nans que s’ofegaven...