.JPG)
Aquest post també es podria titular ‘Devorant art (literalment)’ o ‘El dia que l’Esther es va menjar un tros d’una obra d’art’... però he de dir que tinc una excusa: tothom ho feia!Val més que us ho expliqui des del principi, que si no, no s’entén. Aquest semestre, col·laboro en un departament, el de Canadian Studies. Sí, molt interessant, però això em treu moltes hores de poder estar fent altres coses. El cas és que la meva supervisora, una senyora molt maca que es diu Ginny Ratsoy, li agrada implicar estudiants en totes les activitats que es duen a terme al campus i aquest cap de setmana passat, hi va haver la Undergraduate Conference, una conferència on els estudiants presenten els seus treballs. La supervisora, que havia estat professora meva el semestre passat, em va dir que se’n recordava que havia fet un treball molt ben fet i que el podia presentar a la conferència. Jo, que sincerament no crec que fos tan espectacular, li vaig dir que això de parlar en públic no m’acabava de convèncer... ni en català, no m’agrada fer-ho. Especialment, el que no m’agrada és que quan acabes de parlar i ensenyar el teu power point al públic (que, desenganyem-nos, tampoc és tan gran), la gent et fa preguntes, sempre. No sé què passa en aquest país, però sempre tothom té molts comentaris i molts dubtes, normalment, benintencionats eh, tampoc és que ho facin per fer-te quedar malament. Però bé, jo em penso que no conec tan bé els partits polítics canadencs dels anys 60 i els de l’actualitat (sí, se’m va acudir escriure sobre això...), per deixar que canadencs de debò em facin preguntes. Per això, la Ginny em va proposar que fes un pòster basat en aquell treball, perquè també hi havia una exhibició d’art i de pòsters. Això vaig pensar que sí que ho podia fer. Fer un pòster amb power point i voltar una mica per allà, per si algú tenia algun dubte, contestar-lo de manera informal, no sembla pas tan difícil.
A la primera foto, es pot veure una part de l’exposició amb alguns del pòster (el meu era a l’altra banda) i volia penjar-lo, però el tinc amb un document de power point i no ho sé fer... si algú en sap i m'ho pot explicar, ho faré.
Doncs bé, el principi tot anava molt bé, jo estava per allà amb una de la meva classe, quan va venir el senyor que havia penjat els pòster a demanar-me si l’endemà jo feia una presentació, perquè hi havia gent molt interessada en fer-me preguntes (ja us ho havia dit que són gent molt curiosa). Després, evidentment, hi vaig anar i vaig acabar tenint una conversa més o menys interessant amb una professora polonesa, una de mexicana i un noi iranià sobre sistemes polítics arreu del món. Mentrestant, vaig veure que la noia japonesa que tenia el pòster al costat del meu parlava amb un grupet de gent que prenia apunts. Per tant, quan vaig acabar de parlar amb aquesta colla, em vaig posar a llegir el meu pòster i a pensar coses intel·ligents per explicar-los. Al final, no va ser tan greu, però hagués estat bé avisar els participants, perquè ni els que tenien el pòster al costat del meu ni la meva supervisora ho sabien.
Ara, arribem a l’anècdota de la jornada. Abans de parlar amb aquesta gent, jo (que ja sabeu que tinc un sisé sentit que em permet detectar postres a 100 metres al meu voltant) havia vist un pastís molt bonic per allà la vora. Llàstima que no en fes cap foto. Era un pastisset quadrat de xocolata amb una papallona també de xocolata al damunt, rodejat de lioneses (més o menys eren lioneses) de crema en forma d’ànec, o sigui, era la lionesa normal amb un trosset més de pasta que era el cap de l’ànec. Tot plegat era molt maco, massa maco. Per això, vaig pensar que devia formar part del decorat i no ho vaig tocar. Ara bé, després de parlar amb aquesta gent que prenia apunts, vaig tornar a passar per allà i ja només hi havia un ànec-lionesa!! Llavors, és clar, vaig pensar “És clar que eren per menjar! I val més que t’espavilis que aquest és l’últim!” I sí sí, el vaig agafar tota contenta i vaig tornar a on hi havia el meu (ja conegut per tots vosaltres) pòster. I allà, em vaig trobar una de les organitzadores que em va dir que no passava res ja, perquè tothom ho havia fet, però que de fet, allò formava part de l’exposició i que no estava gaire segura de quan ho havien preparat ni de si era comestible. Em vaig sentir molt culpable llavors... i això que no era culpa meva, jo havia sigut l’última d’afegir-m’hi!
Això sí, per l’any que ve, jo els hi recomanaria posar-hi un cartellet que digués: Do not touch! O que si més no, no posin les obres d’art culinàries, entre l’art al qual estem més acostumats i el menjar que realment és perquè la gent se’l mengi, que si no, la gent es confon i interpreten que la taula del pica-pica comença abans! Sabeu què és el més curiós de tot? Us enrecordeu de la papallona de xocolata? Doncs l’endemà (la conferència durava dos dies), quan vaig arribar al matí encara hi era, però al migdia, ja no; per tant, algú es va menjar la papallona que havia estat allà exposada tota la nit. I no vaig ser jo! Ja en vaig tenir prou amb la vergonya que vaig passar el dia abans.
