Takaragawa - 宝川

Després de l'activitat frenètica a Tokyo, vam anar a un lloc totalment diferent: Takaragawa, un poblet petit enmig de les muntanyes famós pels seus onsens, els banys termals. Ens vam allotjar a un ryokan, que és un hotel tradicional amb tatami i futons, on serveixen menjar tradicional. Només d'arribar et  donaven un yukata, un bata amb un obi (cinturó) per estar per allà i no haver-te d'anar treient i posant-te la roba quan anessis als banys termals. El tema dels yukates i els kimonos és tot un món; quan vam arribar a l'habitació, hi havia un tríptic, que vam llegir amb deteniment, gràcies a això vam descobrir que la part esquerra d'aquestes peces de vestir ha d'anar sobre la dreta, perquè al revés és com els posen als difunts. una altra història és el tanzen, que és una peça d'abric més gruixuda que el yukata i es posa per sobre; segons el nostre tríptic de referència, el cinturó es posa per sobre el tanzen, però al ryokan, vam veure que tothom ho feia com li semblava.

Els banys termals van ser una de les experiències memorables del nostre viatge al Japó. Com es pot veure a les fotos, hi havia neu i feia una mica de fred, però a dins de l'aigua s'hi estava molt bé; l'únic problema era a l'hora d'entrar i sortir. Al costat de les piscines, hi havia vestidors on deixar la roba i agafar la tovallola per anar a l'aigua; els homes portaven una tovalloleta petita, i es tapaven com podien, i les dones portàvem una tovallola gran, que per cert, banyar-se embolicada (i aconseguir que la tovallola no es mogui gaire) és més complicat del què sembla. Finalment, hi havia el dubte de què fer amb la tovallola petita; en algun lloc, havia llegit que no s'havia de posar dins l'aigua, perquè podia estar bruta i llavors, s'embrutava l'aigua, però no li trobo gaire el sentit si les dones entràvem amb una tovallola gran. La majoria de gent o bé la deixava a una vora de la piscina, o bé se la posaven, seca o molla, al cap.

Propera destinació: matrimoni

Doncs bé, per començar a escriure al blog aquest any, que ja comença a ser hora..., he decidit explicar-vos la notícia de l'any (almenys és la notícia de l'any de moment, a casa meva): demà, el Gerard i jo ens casem!

Sí, sí, com ho llegiu, un bon dia el meu jo anti-matrimoni (la que veia els vestits blancs molt bonics per les altres persones, però no havia pensat mai en posar-se'n un, la que l'until death do us part li feia venir vertigen, la que va fer tots els esforços possibles perquè no li toqués el ram al casament de la meva germana, i va tenir èxit,...) va desaparèixer i al final, vam decidir, així una mica improvisadament, casar-nos i passar junts la resta de la vida i ser molt feliços i menjar anissos... o pastissos de xocolata, que són més bons!

El transport ferroviari xinès

Els trens a la Xina funcionen d'una manera una mica curiosa. Com que només es poden comprar els bitllets a partir de 10 dies abans de la data del trajecte, es formen llargues cues a les estacions. De fet, també es poden comprar per internet, però la pàgina web només és en xinès i és molt confusa.

O sigui, que el primer dia a Beijing, després d'haver fet una volta per Tian'anmen i la Ciutat Prohibida, vam anar a comprar bitllets a l'estació. A totes les ciutats on vam estar, els bitllets els venen a un lloc i el tren s'agafa a un altre, la qual cosa, ben mirada, no està mal pensada, però el primer dia, rodejats de cartells en xinès, no vèiem tan clara. A Beijing, vam anar força bé; hi havia una finestreta on t'atenien en anglès i, a més a més, portàvem un paperet amb les ciutats on volíem anar en xinès i els trens que volíem agafar. L'únic problema va ser que no quedaven bitllets per alguns dels trens que volíem i vam haver de canviar una mica la ruta.

Per tant, vam decidir anar directament a Xi'an i també vam comprar el bitllet de Xi'an a Chengdu per uns quants dies després. El segon "petit" inconvenient era que no hi havia el tipus de bitllets que nosaltres volíem. El primer viatge durava 14 hores, tota la nit, i nosaltres preteníem comprar bitllets per tenir una llitera i dormir una mica durant el trajecte, però no en quedaven i vam comprar bitllets per un seient. Pel segon viatge, vam comprar el mateix tipus de bitllet, per assegurar-nos de no quedar-nos sense, però ens van dir que potser els podríem canviar abans de marxar.

Com que no havíem comprat els bitllets que teníem pensats, sortíem d'una estació que estava a més d'una hora en autobús. La imatge d'aquella estació va ser impressionant. Per a entrar-hi, s'ha d'ensenyar el bitllet i passar el típic control de seguretat; així doncs no pots entrar-hi si no has d'agafar un tren. Depenent de la via d'on sortís el teu tren, hi havia diferents sales d'espera; vam buscar la nostra i semblava un èxode; l'escena recordava alguna pel·lícula de refugiats o desplaçats per conflictes bèl·lics o desastres naturals, amb la diferència, és clar, que la gent estava contenta, jugava a cartes i menjava fideus. L'estació no és que fos especialment vella o estigués gaire malament, però hi havia persones i maletes per tot arreu i era gairebé impossible camina o buscar un foradet per a seure.

Aquesta escena, a banda d'impactar-me bastant (no seria l'última escena estrafolària de la nit), em va deixar amb un dubte: què hi feia tanta gent allà? Bé, sí, d'acord, anaven a Xi'an (o alguna altra ciutat), però vam arribar dues hores abans que marxés el tren, era un dia entre setmana a la tarda i els seients/lliteres estaven numerats. Per nosaltres, tenia sentit ser allà tan d'hora, perquè no sabíem quan es tardava a arribar-hi, quanta estona estaríem al control de seguretat, etc. També és veritat que a la Xina, hi ha molt turisme intern, però mentre alguns passatgers semblava que estiguessin fent una mudança en tren, d'altres viatjaven només amb una motxilla dels nens per anar a l'escola, literalment, i d'altres, amb un pot de pintura (el tema de la pintura sembla estrany, però més tard, ens va sembla que ho començàvem a entendre). El que li acabava de donar el toc de fugida cap a allò desconegut a la situació era que tothom portava el que aleshores vam pensar que era molt menjar. Una altra cosa que ens va desconcertar va ser la venda de tamborets plegables a les botiguetes de l'estació. En aquell moment, ens va sobtar, tot i que vam estar a punt de comprar-ne un, perquè el terra de l'estació no estava especialment net, però havíem vist persones seient (i fent vida, de fet) a llocs molt més bruts.

Quan vam pujar al tren, vam entendre moltes coses. Vam anar cap als nostres seients al final del vagó, els seients estaven organitzats de quatre en quatre amb una tauleta entre mig (una mica semblant a un bar) i amb nosaltres, hi seient una parella amb una nena petita. Per arribar al nostre lloc, havíem d'esquivar una multitud de maletes i persones, la majoria dels quals ens mirava sorpresos, perquè no hi havia gaires occidentals (només vam conèixer dues senyores neozelandeses). Llavors, vam començar a resoldre algunes de les qüestions que ens havien tingut entretinguts a l'estació. És veritat que havíem llegit que venien bitllets sense seient, però o vam suposar que en trajectes llargs no es feia o, simplement, ens n'havíem oblidat del tot (possiblement, van passar les dues coses); el cas és que vam arrencar amb el passadís i la zona entre els vagons plena de gent dreta, o asseguda on podien, i aquí és on els tamborets i els pots de pintura van començar a adquirir sentit! I a dins els pots, hi guardaven menjar pel viatge (ja dèiem que no podia ser que anessin a Beijing a comprar pintura!)

La nit va ser una experiència molt peculiar, que quedaria en una posició destacada en una competició titulada "La pitjor nit de la meva vida", sobretot perquè a mi ja em costa dormir en mitjans de transport, si hi afegim l'olor dels fideus a tothora, el venedor de menjar (per comprar més fideus) i tamborets (que a mesura que avançava la nit, va anar incrementant les vendes) i el fum del tabac, que només es pot fumar a l'espai entre els vagons (just al costat d'on érem), però com que no hi ha porta, és com si es pogués fumar a tot el tren. En fi, jo vaig arribar a Xi'an arrossegant-me i convençuda que havíem de canviar els bitllets cap a Chengdu o em tornaria boja.

L'endemà, vam tornar a la rutina de fer cua, primer, per comprar bitllets (aquest cop sí, de llitera) i després, perquè ens tornessin els diners dels altres, que era en un altre lloc. Vam tardar una bona estona, però vam sortir contentíssims amb els bitllets nous.

Qualsevol que ens veiés i sentís l'entusiasme amb què parlàvem en pujar a aquell tren, devia pensar que veníem de la guerra. La frase que que més repetíem, amb un somriure d'orella a orella, era "Això és la glòria!" Segurament, per qualsevol altre, allò hagués sigut una llitera dura en un compartiment amb l'aire condicionat massa alt en un tren més aviat lent, però per nosaltres era, efectivament, la glòria. Els compartiments són de quatre persones i normalment, durant el dia estàs a baix que hi ha dos sofàs i una taula i a la llitera de dalt, hi ha plegades les mantes i els coixins; a la nit, un es queda a baix i l'altre va a dormir a dalt. Quan entres al vagó, dónes el bitllet al revisor i abans d'arribar a la teva estació, et ve a despertar. També cal dir que vam tenir sort amb els companys de compartiment, que es van passar gairebé tota l'estona dormint. Fent una volta pel passadís, vam veure que podia haver estat molt pitjor; n'hi havia que tenien unes festes muntades, amb menjar, música i famílies senceres (6 o 7 persones) fent vida al mateix espai; jo fins i tot, juraria que durant una estona van muntar una mena de karaoke.

Quart aniversari

Ja han passat quatre anys des que vaig decidir iniciar-me en el món dels blogs. Primer de tot, cal destacar que aquest blog ha arribat al post número 100! El centè text va ser l'anterior, dedicat a Chengdu; per tant, aquest és el 101, un número capicua molt bonic per celebrar l'aniversari. Això vol dir que he escrit una mitjana de 25 textos cada anys; una mitjana totalment irreal, ja que només el primer any, vaig escriure més de 25 entrades en aquest blog, cosa que significa que els altres he escrit bastant menys, però bé, això és el que passa amb les mitjanes... Segurament no són gaires (un cada dues setmanes més o menys), però el temps i, sobretot, la inspiració són els són; i, al capdavall, aquest any, encara estic mantenint un ritme d'escriptura acceptable i he escrit més que en anys anteriors.

Bé, la notícia més destacada d'aquest últim any ha estat el naixement de la meva neboda petita, l'Helena, a la que acabo de conèixer personalment, perquè ara estic de vacances a Philadelphia, però dilluns ja tornem cap a Catalunya.

Per acabar, us deixo amb una selecció de textos que he fet d'aquests anys, que m'ha agradat rellegir. Primer de tot, un destacadíssim text sobre els mottos (no motos) al Canadà. Del 2009, us deixo amb un altre text imprescindible de coses que, en aquell moment, vaig trobar curioses i terriblement maques. Després, també hi ha una de les pel·lícules més rares que he vist mai i que, malgrat les intencions que acabo de recordar que tenia, continua sent l'única pel·li coreana que s'ha creuat al meu camí. I per acabar, de finals de l'any passat, trobo molt interessant el text dedicat als forats de les petxines, que sembla que no va tenir gaire èxit, però a mi em va tenir distreta una bona estona.

Per què les petxines tenen forats?

Quan era petita, ja m’agradava recollir petxines. I en tinc forces de guardades dels últims estius. Però aquest any, ha estat força bo en aquest aspecte. Tampoc és que hagi anat gaire a la platja, però déu ni do les que he trobat i les més grans, les he trobat quan no en buscava! L’últim cap de setmana que vaig anar a la platja, vaig veure unes nenes que en recollien amb una galleda i l’endemà al matí, vaig pensar que jo també n’havia d’haver portat una!

Però hi ha una cosa de les petxines que sempre m’ha intrigat: per què moltes petxines tenen un forat? He estat buscant informació i deu ser un tema més interessant del que sembla perquè n’he trobat força. Una de les obvietats que s’ha escrit sobre l’anatomia de les petxines és que tenen un forat perquè l’aigua pugui entrar i sortir, però el que a mi m’interessava és com han arribat a tenir un forat. Primer de tot, hi ha algunes petxines que tenen forats de manera natura, com ara les orelles de mar (que jo no n’havia sentit parlar mai), que, efectivament, tenen forats perquè l’aigua circuli i els animals puguin respirar. Però hi ha altres animals que tenen un forat, perquè altres animals se’ls han cruspit. Per exemple, els cargols, que és curiós perquè en anglès es diuen moon snails perquè tenen forma de lluna, fan forats a altres cargols, ostres i d’altres mol·luscs. Doncs aquestes bestioles tenen una mena de llengua amb dents anomenada ràdula amb la qual rasquen la closca de l’altre animal fins que fan aquest forat tan perfecte i es mengen l’animal (és una escena que em costa molt imaginar). També hi ha l’erosió, que jo em pensava que era el motiu principal dels forats, tot i que ben mirat, segurament, els forats no estarien tan ben fets, o que algú les hagi trencat, com ara una gavina que l’ha tirat a terra o una persona que l’ha trepitjat.

Investigant sobre l’apassionant món de les petxines, he descobert temes que mai m’havia plantejat, com ara que hi haguessin llocs on no es poden agafar. En general, es poden recollir les petxines buides a tot arreu. A més a més, a Califòrnia, per exemple, amb una llicència de pesca, se’n poden agafar amb l’animal a dins. Tot i així, hi ha algunes reserves marítimes on no es pot agafar res, ni petxines budes, ni tan sols pedres, per tal de preservar l’estat natural de la costa i afavorir que els animals hi puguin viure.

Segones vegades

Els mateixos llocs, però des d’un altre punt de vista. Coses que la primera vegada m’havien passat per alt, no sabia que existien o no vaig tenir temps per a veure. I, evidentment, coses que el primer cop vaig pensar que es necessitava més temps per visitar i el segon cop, tampoc he tingut temps.

A finals de l’any passat, vaig revisitar Bèlgica i el febrer vaig tornar a Estats Units. Anar a llocs que ja s’han visitat té coses positives i negatives. Entre les negatives, que tornes a anar a llocs on ja has estat i que potser no et van agradar. Tornar a visitar coses que no et van semblar especialment interessants el primer cop pot semblar una tonteria, però és clar, el segon cop potser vas amb altra gent que ho volen veure o potser vols donar-li una segona oportunitat al lloc o potser el primer cop va estar bé, però resulta que és un lloc que amb una visita n’hi ha prou... Per exemple, no cal anar dos cops a l’Atomium de Brussel·les, de fet, diria que no cal anar-hi ni un cop. És un espai mal aprofitat de la ciutat, com el Fòrum de Barcelona, on per cert no he anat mai, que va tenir una funció en un moment determinat i ara el tenen allà, una mica apartat de tot, sense saber gaire què fer-ne. Veure’l un cop des de fora és curiós, però no cal entrar-hi dues vegades!

Però també hi ha coses postives. Si hagués tornat a anar sola a Nova York, no hauria pujat a l’Empire State, perquè ja ho havia fet un cop. I la segona vegada, em va agradar molt més que la primera, perquè vaig poder veure moltes més coses. El desembre del 2008, vaig pujar-hi quan ja era fosc, feia molt fred i hi havia molta gent; en canvi, aquest febrer, hi vam anar de dia, hi havia molt poca gent i feia molt bon temps, amb la qual cosa es podien veure moltes més coses i no només els edificis il·luminats.

Remirant les fotos, se’m presenten alguns dubtes o curiositats. Primer de tot, potser hauria de parar de fotografiar tonteries. El primer cop, la gent del meu voltant feia fotos a la cinquena avinguda, mentre jo, analitzava detingudament aquestes ulleres, que al final no em vaig comprar!

I el segon, vaig fer fotos a aquestes ovelles des de tots els angles possibles. Què passa? Ho vaig trobar molt graciós!

Però la gran pregunta és: per què fas fotos que ja tens? Ah, sí, és clar; potser el primer cop no vas quedar bé; segurament, avui la llum és més bona, etc. En qualsevol cas, la segona pregunta: és impossible quedar bé a les fotos amb aquesta estàtua de Benjamin Franklin?

Amb aquestes dues fotos, es podria jugar a buscar les diferències i crec que no n'hi ha gaires. Això vol dir, primer, que em mantinc molt jove i segon, que hi ha coses que no canvien, com ara el meu anorac i que no sé què fer amb les mans (necessito un bastó i una declaració d'independència).

Tercer aniversari

Avui, celebrem el tercer aniversari del primer post d’aquest blog. La principal novetat durant aquest any ha estat que ara puc dir que sóc ‘profe’ d’anglès, el què havia fet abans eren succedanis i sí, efectivament, sóc força rabiüda, castigo els nens sense pati (quan s’ho mereixen!) i em sento molt frustrada quan veig que la meva feina esdevé inútil per l’entorn en què sovint s’ha de desenvolupar. Però tot això és una altra història!

El cas és que tafanejant per les eines per a controlar les estadístiques del blog, vaig descobrir que podia veure com arribava la gent al meu espai i l’aniversari és una bona excusa per comentar-ho. Hi ha alguns resultats que eren previsibles, com ara que les pàgines web des de les quals la gent arriba aquí més sovint són facebook i els blogs de la Júlia, l’Isaac i l’Òria, bastant lògic perquè tenen el meu blog enllaçat. Però n’hi ha d’altres que els he trobat sorprenents i m’han fet gràcia. La cosa que m’ha sobtat més és que les paraules de cerca més utilitzades sigui l’expressió fer el ronso; jo, és clar, he anat al google i ho he provat i sí, sí, la veritat és que el meu blog surt de seguida! Això ve d’un post que vaig escriure al Canadà, quan vaig descobrir la paraula 'procrastinate.' També he rigut molt quan he vist que hi ha persones que visiten el meu blog perquè han buscat les paraules coses rares; no he rigut tant perquè arribin al blog, cosa lògica tenint en compte l’adreça, sinó perquè es pot saber què fa la gent escrivint “coses rares” a un buscador d’internet? Què pretenen trobar? No dubteu ni un instant que acabo d’anar al google a provar-ho i sí, hi surten coses rares, però no sé quina gràcia o utilitat (si és que n'hi ha) hi troben; jo la cosa rara amb la què he rigut més és una foto del cartell d’entrada d’un poble que es diu "Aveinte" i hi ha el cartell de velocitat màxima a cinquanta al costat. També he trobat molt curiós que hi m’ha llegit o almenys ha passat per aquí, buscant regal noces d’or, o Carcassonne cap de setmana què fer.

Pel què fa als lectors, us agraeixo que llegiu el què escric, encara que ara no ho faci tan sovint com abans. I també volia comentar que, amb les estadístiques a la mà (bé, a la pantalla), hi ha persones que no sé qui són. És a dir, és evident que no conec a tot el món, però tenint en compte que objectivament el meu blog no sé fins a quin punt és d’interès general i que el català no es parla gaire al món, no entenc com països com Rússia o Iran apareixen en una posició força destacada en la llista de llocs on em llegeixen. Bé, en qualsevol cas, a mi, us podeu imaginar que em fa molt feliç que gent d’arreu del món visiti el meu blog, tot i que tinc lleugeres sospites que alguns (segurament no tots) hi arriben per error, per alguna similitud entre llengües que jo desconec.

Llicenciada (i amb títol)

Fa uns dos anys, a l’hotel de Roma, quan vaig engegar la tele, feien una sèrie (House, potser?) i li deien a algú que estava llicenciat (en italià, però s’entenia clarament). El cas és que no li donaven cap títol universitari, sinó que el feien fora de la feina. Em va fer bastanta gràcia la coincidència de paraules.

Bé, doncs ahir, vaig rebre una carta de la universitat perquè anés a recollir el títol de llicenciada en filologia anglesa i em va fer una il·lusió incomprensible. Racionalment, no veig perquè vaig estar tan contenta de cop. Fins i tot, ara no recordo quan vaig saber que havia acabat la carrera, cosa que m’hauria hagut de fer força més il·lusió. Suposo que vaig mirar la nota de l’últim examen per internet i, és clar, vaig veure que ja estava; que al capdavall de la pàgina, el comptador de crèdits havia arribat als famosos 300 i que allò s’havia acabat.

Tot i això, aquesta il·lusió va contrastar dràsticament amb la mandra que em feia anar a l’Autònoma a recollir el títol. Però, al final, m’he decidit a anar-hi aquest matí, per tenir-ho fet i no haver-hi de pensar més. I així, de pas, fer un petit exercici de nostàlgia. Pel camí, anava recordant els primers cops que hi havia anat i les novetats a la carretera que hi havia, que no eren gaires: a la sortida de la universitat, ara ho posa que hi ha una universitat, que abans no; era la sortida Sabadell sud – Bellaterra; també hi ha una mena de marquesina, a l’entrada de la universitat que no havia vist mai i que si és per autobusos no acabo d’entendre d’on vénen ni on et deixen.

I llavors he arribat i per primera vegada, he aparcat malament el cotxe a l’Autònoma. Segurament, com que només vaig anar-hi en cotxe de manera regular durant un període molt breu de temps, en el qual, a més a més, tenia classe a dos quarts de nou del matí (i bàsicament, podia triar aparcament), no m’havia adonat de l’escàndol que és arribar-hi a dos quarts d’onze... Sí que, a l’hora de marxar, havia notat que hi havia molts cotxes, però no m’havia fet la idea que fos tan greu. Bé, el cas és que he aparcat a sobre la vorera amb molts altres cotxes; però a sobre la vorera de debò, eh, no dues rodes a dalt i dues a baix. Després d’això, i maleïnt els ossos a tots els estudiants actuals per anar en cotxe, perquè tot i aparcar malament, el cotxe estava llunyíssim de l’entrada, he anat caminant cap a la facultat. I allà, m’he endut dues sorpreses bastant agradables; la primera és que no hi havia cua a gestió acadèmica, i la segona és que m’han atès molt ràpid, amablement i sense problemes. Ja sé que això últim hauria de ser normal, però jo sempre que havia hagut de demanar informació havia tingut problemes amb les persones que treballaven allà, perquè en comptes d’informar desinformaven bastant. En resum, que en aquest aspecte hi he vist una millora significativa.

I mentre la senyora m’estava acabant d’arreglar els papers, anava pensant que quan jo estudiava allà, veia la gent que anava a recollir el títol i pensava que eren grans i veia com un moment molt llunyà el fet d’acabar la carrera i anar a buscar el títol. I, és clar, llavors he mirat la noia que s’esperava a darrera meu i m’he adonat que segurament ella també em veia gran, tot i que no ens portem tants anys, i que tampoc es pensa que aquell moment no és tan llunyà. Tot això, evidentment, si no és que aquella noia no es fixés absolutament gens en el que jo feia o només esperés impacientment que jo acabés. Que també pot ser.

Dia de reflexió

Doncs molt bé, reflexionem.

La meva primera gran reflexió és que a part d’anar a col·le de dilluns a divendres, hi hauré d’anar diumenge. I a més a més, per fer lloc, s’ha envaït l’aula d’anglès amb els sofàs de la biblioteca, perquè no fessin nosa. A part d’això...

A casa, he rebut propaganda electoral de vuit partits, 5 de parlamentaris i 3 que ho volen ser. Es veu que els de Ciutadans no em consideren com a possible votant o han decidit que si volia votar-los, ja agafaria la seva butlleta al col·legi electoral. La veritat és que el meu vot no depèn de la despesa de diners i paper que els partits facin en campanya electoral. Per tant, en aquest sentit, han fet molt bé.

Aquest és un tema que sembla superficial, però jo diria que els ecologistes, després de set anys formant part del govern, hi haurien hagut de fer alguna cosa. A veure, per què tinc 8 sobres per anar a votar, si només m’ho deixen fer un cop? I ja que estic posada a criticar i que l’ecologisme dels d’Iniciativa tot sovint fa riure (per no plorar), com és que són els únics que m’han enviat dos díptics gairebé idèntics? A tothom els hi han enviat? M'he dedicat a buscar les diferències, perquè a simple vista semblen iguals, però no ho són! En el què jo diria que és la segona versió, han substituït gent jove i el seu futur' per 'persones i les seves expectatives'. També han suprimit algunes frases que venen molt però potser ocupaven massa espai, com 'ara cal anar més enllà', entre d’altres. A més a més, han resumit les 'solucions d’esquerres' que ells proposen i hi han afegit un quadre verd al capdavall explican que han fet amb el vot dels que els van votar mentre han estat governant. Però a veure, em sembla molt bé que corregeixin la seva propaganda, però em semblaria encara millor que no m’enviessin dos papers on diu el mateix i encara m’hauria agradat més que algú hagués fet les rectificacions oportunes abans d’imprimir els díptics.

Continuant amb els díptics amb fotos en blanc i negre, hi ha del president Montilla. Tot i que aquesta foto es estranya, perquè té el fons vermell i l’americana blava (o sigui que només ell i la seva corbata són en blanc i negre), gairebé sembla que es presenti a president del Barça... Doncs, el mateix, es podria estalviar la campanya, sobretot tenint en compte que no fa campanya a favor seu, sinó en contra els altres partits, cosa bastant trista de per sí, però encara ho és més, si resulta que ets el partit que governa. A més a més, continuo trobant curiosíssim que a la mateixa frase diguin que CiU ‘suposa una incertesa per al futur de les relacions entre Catalunya amb la resta d’Espanya’ i que pactaran amb el PP. Tot això, sense oblidar el cinisme que suposo que siguin precisament els socialistes qui van pactar amb el Partit Popular per governar al País Basc.

Per cert, els socialistes són els únics que m’han enviat publicitat en català i castellà. En canvi, els seus arxienemics, el Partit Popular, que tant defensen el bilingüisme només em demanen el vot en castellà. Lingüísticament, la seva propaganda és interessant; tot està en castellà, menys algunes frases (no totes) que rodegen un map de Catalunya. Concretament, la part en català parla de suprimir impostos, incorporar policies i reduir l’incivisme i eliminar la limitació dels 80 km/h. Aquest últim tema, sincerament, no sé perquè se’n parla tant. Durant força temps d’anar diàrament a Barcelona, puc dir que molts dies no podies anar a 80 perquè hi havia massa cotxes. Però aquest és un altre tema. Les imatges del PP també són dignes de comentar, ja que la foto dels candidats està retocada i semblen caricatures. En canvi, en el mapa, hi ha fotos de ciutadans reals.

De propaganda també en castellà, he rebut la de Plataforma per Catalunya, que també practiquen el bilingüisme esquizofrènic de Ciutadans. Em sap greu, però a Catalunya, la gent no diu tres frases en català i llavors salta al castellà. El bilingüisme real no és que l’Anglada m’expliqui la meitat dels seus compromisos xenòfobs en català i l’altra meitat en castellà o que el Rivera, seguit del seu exèrcit despullat, faci un anunci en català i al final em demani el vot en castellà.

De partits de fora del parlament, també he rebut dos tipus de propaganda molt diferent de partits teòricament semblants: Reagrupament i Solidaritat Catalana. Per una banda, els de Reagrupament són més aviat breus. A mi, només m’han enviat una carta sense cap foto ni gaires promeses electorals. En canvi, el Laporta ens envia una carta, un tríptic explicant-nos els avantatges de ser un estat i els inconvenients de ser espanyols i a més a més, un bitllet de 8400€, que es veu que serà la quantitat de la beca-salari que rebran els estudiants catalans cada any. També trobo que està molt bé que no només surti el Laporta a les fotos, sinó altres candidats de les diferents demarcacions.

A la propaganda d’Esquerra també hi surt el Benach i donen quatre raons simples votar-los. Només hi veig un parell de peròs (i és clar si de quatre raons, n’hi ha dues que trontollen...). Primer, fa massa temps que governen amb el PSC i se’ls hi ha encomanat demanar el vot de la por: una de les raons per votar Esquerra és que “evitarem que el PP sigui àrbitre de la política catalana”. Insisteixo que així no van enlloc, ja que no crec que guanyin (o no dexin de perdre) gaires vots d’aquesta manera. A més a més, que si fa quatre anys s’haguessin quedat en aquesta tercera posició que ara tenen por de perdre, no només la mantindrien còmodament, sinó que segurament haurien aconseguit fer més progressos a nivell nacional que formant part d’un govern liderat per un partit espanyol. El segon tema que trontolla és el del referèndum, a veure, no hi ha la mateixa necessitat ara que fa dos, tres i quatre anys de fer un referèndum per la independència? Per què no ho impulsaven aprofitant que governaven?

Per acabar, hi ha el tríptic del probable guanyador. En aquest cas, també recupero la primera idea de l’estalvi de paper, ja que he rebut dos cops un decàleg titulat 'una catalunya millor' (amb “c” minúscula). Me l’ha enviat el Mas (suposo que no en persona) i Convergència de Prats acompnyat d’una carta de l’alcalde. De perquè Catalunya serà millor si governen ells, també suprimiran la famosa limitació de velocitat (potser sóc l’única a qui no li interessa aquest tema...), també diuen que com que som una nació, tenim dret a decidir, però no expliquen com i proposen la idea del concert fiscal, que segurament és una idea estupenda, però potser no calia muntar tan escàndol primer amb la negociació, retallada i referèndum de l’estatut, deprés amb el “culebrón” del Tribunal Constitucional i finalment amb la setència, si ara hem de demanar el concert.

Segon Aniversari

Avui fa dos anys, que vaig començar aquest blog. Les temàtiques dels meus escrits han anat variant, perquè tot i tothom canvia i evoluciona i els meus interessos també. És força evident que al principi escrivia molt més (cada cop que miro l’arxiu de blog, a la dreta, i veig que vaig escriure més del doble el 2008, en cinc mesos, que el 2009, en tot un any, em sorprenc!), però és que quan vivia al Canadà tot em semblava més curiós que aquí. També és veritat, que allà tenia més temps lliure i feia més coses fora del comú, com ara sortir al carrer a 30 sota zero i menjar pumpkin pie.

Però bé, això no val pas dir que ara m’avorreixi! Al contrari, durant aquest segon any d’existència del blog, he acabat la carrera i he fet un màster, motiu pel qual la meva vida social s'ha vist reduïda a la mínima expressió (cosa que també em serveix de justificació per la disminució d'aportacions a aquest blog). Tot i això, sempre que puc, vaig de vacances, cap de setmana, escapada o similar a algun lloc interessant: Londres, Viena, Carcassone, Delhi.

Durant aquests últims temps, també he començat a desenvolupar una nova afició: la pintura. Bé, dit així sembla una cosa molt seriosa i la veritat és que només he acabat un quadre i no és res de l'altre món... però qui sap? Potser d'aquí tres-cents anys, val una fortuna! Aquí, teniu la meva primera "obra d'art" titulada Atrofia paisatgística.

Pels nostàlgics com jo, que no ens cansaríem mai de veure la mateixa pel·lícula i que hem rellegit llibres simplement perquè en aquell moment no ens veiem capaços de trobar res millor per llegir i volíem tenir garanties que la lectura no ens decepcionaria, he mirat una mica els posts antics i he fet una petita tria. Primer de tot, he mirat quin escrit tenia més comentaris. El guanyador (amb bastanta diferència) és el de l'enquesta d'abans que nasqués la Júlia. També he buscat quin tenia més comentaris després d'aquest, perquè a l'enquesta també vaig iniciar una petita campanya que va provocar molts comentaris. Es titula Prendre's la història amb bon humor i a mi m'ha fet gràcia tornar-lo a llegir (per això us deixo l'enllaç!). Per aquí, també he trobat el moment estelar en el qual vaig descobrir The Rhino Party, que tot i passar desapercebut en el seu moment, crec que es mereix una menció especial. I, per anar acabant, volia enllaçar l'últim viatge de l'any passat, a Viena, però acabo d'adonar-me que ja ho he fet un tros més amunt. Per tant, us deixo el link del primer viatge de l'any passat, a Banff. Sembla que fos ahir!

Breu estada a l'Índia

Com molts ja sabeu, dissabte passat vaig marxar de vacances. El que passa és que per motius personals, vam haver d’avançar la nostra tornada i dimarts ja tornàvem a ser a casa. La conseqüència d’haver estat tants pocs dies de vacances és que tinc molt poques fotos per ensenyar-vos; ara bé, això no vol pas dir que no fos tota una experiència! Dissabte, vam marxar cap a l’Índia, on teníem previst visitar varis llocs i llavors, volar cap a Kathmandu i estar uns quants dies al Nepal.

En resum, el viatge va ser un cúmul de despropòsits. Primer de tot, ens van perdre les maletes. De fet, no és que ens les perdessin a nosaltres sols; unes 25 persones que havien fet escala a Moscou no teníem maletes... ens van explicar que les posaven en contenidors i que se n’havien oblidat un allà. En fi, aconseguir omplir el formulari va ser una odissea que va durar cap a dues hores. A més a més, una hora després d’haver arribat a Delhi, ens vam quedar sense passaports, perquè havien de fer-ne fotocòpies. Sí, sí, una noia ens va dir això i li vam donar; llavors, quan ja els tenia tots, els va posar en una bossa de plàstic i la va donar a un noi que fins aquell moment havia estat recollint maletes. Quan vam demanar-li exactament on s’estava emportant els passaports, ens va dir (com si fos la cosa més normal del món) que se n’anava al pis de dalt a fer-ne fotocòpies... el moment de recuperar els passaports també va ser curiós: un senyor els va escampar a sobre un taulell i ens va venir a cridar dient “Veniu a recollir els vostres passaports!” I allò semblaven les rebaixes, tots els passaports allà i tothom remanant-los buscant la seva foto... Després d’aquesta primera experiència, vam marxar de l’aeroport, una mica desinflats i sense saber si el nostre equipatge arribaria l’endemà o al cap de tres dies.

La primera impressió de la capital va ser força dolenta, escombraries per tot arreu, gent vivint en tendes fetes amb plàstics als carrers, dormint a dins de les botigues i és clar, tothom ens mirava molt encuriosits i ens deien coses, volien que compréssim coses o ens volien portar en taxi o rickshaw. Bé, al final, vam decidir marxar cap a Agra el mateix dia, tal com teníem previst i les maletes ja les enviarien quan arribessin. Vam anar a una mena d’oficina de turisme i vam llogar un cotxe amb conductor. Aquí, va començar la nostra aventura sobre quatre rodes.

Anant a peu, ja vam notar que les normes de circulació se les prenien bastant a la lleugera. Però en cotxe, vam començar a tèmer per la nostra integritat física. En teoria, condueixen per l’esquerra, però avancen per totes bandes, condueixen per sobre la línia de la carretera (sigui contínua o discontínua) i tenen certa tendència a inventar-se carrils – si el carril de la dreta està col·lapsat i el de l’esquerra també, passo pel mig. Una vegada surts de Delhi (que és grandiós i tardes una bona estona), hi ha el que en podríem dir una autopista per anar fins a Agra. Per nosaltres, allò segurament seria una autovia perquè només hi ha dos carrils en cada sentit (però com que se n’inventen, sempre n’hi ha com a mínim tres). Mentre anàvem conduint a tota velocitat i fent avançaments impossibles, evidentment sense cinturó, que no funcionaven, ens vam trobar algun vehicle en direcció contrària, però normalment passava més o menys per la vora. En un moment determinat, vam trobar un embús de trànsit; llavors, el cotxe que teníem davant va començar a fer maniobres per girar. Nosaltres vam pensar que potser s’havia equivocat o que volia girar (llavors ja no ho trobàvem tan estrany canviar de sentit a l’autopista), però es van dir quatre coses en hindú amb el nostre conductor i amb algun altre des de dins el cotxe mateix i vam canviar tots de sentit! Jo, innocent de mi, li vaig preguntar al conductor si hi havia hagut algun accident, la resposta va ser ‘There’s a traffic jam!’ (‘Hi ha un embús de trànsit’). Ja ho veia que hi havia un embús, però quan vam girar no feia ni un minut que ens havíem parat! El cas és que llavors vam anar una estona amb molts altres cotxes en sentit contrari per l’autopista (lògicament, també amb més carrils dels que realment existien) esquivant els cotxes que venien de cara, fins que vet aquí que vam trobar molts cotxes parats de gent que havia decidit no canviar de sentit. Ara sí, que estàvem arreglats! Teníem un col·lapse impressionant de trànsit en els dos sentits de la marxa. Llavors, va ser quan els cotxes grans (4x4, algun autocar) van decidir travessar la mitjana de l’autopista. Nosaltres anàvem amb un Tata, un turisme petit i baix, cosa que jo em pensava que ens impedia intentar fer el mateix... però es veu que no. El conductor va començar a fer maniobres, va accelerar i vam xocar amb la mitjana! Tot i això, no va desistir i ho va tornar a intentar i aquest cop, ho va aconseguir. Evidentment, un cop superat l’obstacle de la mitjana, vam tornar a anar en la direcció que a nosaltres ens interessava, que era la contrària a la gent normal que anava per aquells carrils. Al cap d’una estona, vam sortir per un lateral i vam estar anant per allà, que era un camí de terra, amb tot tipus de vehicles, carros tibats per mules, bicis, camions, gent a peu, etc. fins que vam haver de tornar-nos a incorporar a l’autopista per acabar d’arribar. Allò va ser un caos monumental; només cal comentar que l’únic policia (o similar) que vaig veure, feia parar els cotxes que anaven en la direcció correcta perquè els que anàvem en sentit contrari poguéssim travessar els seus carrils i posar-nos al lloc que ens tocava.

No estic segura de com ho vam fer, però el cas és que vam arribar a Agra sencers. Allà, vam passar la nit i l’endemà de bon matí, vam anar a visitar el Taj Mahal, que realment és impressionant. Hi vam arribar a quarts de set del matí i ja feia una calor asfixiant! El Taj Mahal ens va agradar molt, però la veritat és que hi ha un contrast enorme entre la realitat de fora i el que veus allà dins. Mentre a fora, tot està brut i la gent sembla que vaguin pels carrers sense rumb, a dins el recinte del Taj Mahal, tot està net i ordenat (amb una simetria perfecta, pel què ens van explicar) i es respira un aire de riquesa i de tranquil·litat impossible de trobar a fora.

A mi, personalment, em va quedar clar que d’aquí un temps, tornaríem a anar a l’Índia, ara que ja sabem què ens trobarem. Com que fins gairebé el dia abans de marxar no teníem clar si hi podríem anar o no, no vaig tenir temps de fer-me una idea clara d'on anava. La meva idea de l'Índia suposo que estava basada en fotos com les últimes que he penjat, o sigui en el Taj Mahal i amb dones amb mocadors de colors llampants, i la veritat és que els colors que predominen a les ciutats són més foscos i apagats. Tot i això, també tinc força clar, que amb alguns dies més ens hauríem acabat d'acostumar a la manera de fer índia (bàsicament, perquè si no, haguéssim acabat malalts...). Ah i molt important, el proper cop que vagi a l'Índia, si es pot triar, s’intentarà no anar-hi a l’estiu, perquè fa massar calor!

L'hoste

El 7 d’octubre, vam gravar una pel·lícula coreana que feien a TV3, L’hoste. Era un cas molt curiós perquè resulta que tenia algunes crítiques espectaculars – del tipus ‘És la millor pel·lícula dels últims 30 anys!’ – i d’altres espectacularment dolentes, com ara ‘no perdeu ni un minut de la vostra vida veient-la.’ Això vol dir que, com a mínim, la pel·lícula no deixa indiferent, cosa que en principi és bona. Més a prop, tenia la crítica dels meus pares que la van anar a veure al cinema i van sortir-ne bastant perplexos. Per això, fa tants dies que l’havíem gravat i no havíem acabat de trobar el moment per posar-nos-hi.

Us explicaré una mica l’argument. La pel·lícula comença amb uns científics abocant productes tòxics en un riu. Passa el temps i com a conseqüència d’aquests abocaments, apareix un monstre que es menja gent. Vist així, no sembla una pel·lícula gaire prometedora, però de debò que no és tan dolenta com sembla! La família protagonista és força peculiar: un pare amb algun tipus de retard mental, una tieta tiradora d’arc professional, un tiet alcohòlic i un avi propietari d’una botigueta de llaminadures a la vora del riu (el riu del monstre). Amb aquest panorama, l’adolescent protagonista ha sortit prou normal... malauradament, el monstre se l’enduu i els altres estrellats l’han d’anar a rescatar!

Si fos una pel·lícula americana a les que estem acostumades, tindria bastant clar com acabaria (la noia rescatada en l’últim moment i el tiet i l’avi morts, aquest últim segurament en un acte heroic sacrificant-se pels altres membres de la família), el que passa és que la narrativa asiàtica funciona diferent. El que a mi em confon d’aquesta pel·lícula és que no es pot classificar en un gènere definit, ni tan sols sóc capaç d’assegurar que era una tragèdia, perquè té unes escenes còmiques brutals. O sigui, els protagonistes podien estar davant d’un altar amb fotos de les víctimes del monstre plorant desconsoladament, però d’una manera tan exagerada i sobreactuada que feia gràcia... vaja, que gairebé et senties malament per riure veient una escena que hauria d’haver estat molt dramàtica.

En fi, a mi, la pel·lícula em sembla passable, ja que no és tan horrorosa com havia llegit en algunes crítiques; ara bé, he vist pel·lícules força més bones! Jo l’he trobat interessant perquè és molt diferent de les pel·lícules que acostumem a veure... de fet, crec que és la primera pel·lícula coreana que he vist mai!! Però, no serà pas l’última.

Som una nació

Ahir, vaig anar a la meva primera manifestació. Tot i que ara acabo de llegir que l’agència EFE diu que hi havia 56.000 persones, la veritat és que hi havia molta gent. Per tant, jo em quedaria amb les xifres que superen el milió de participants. Jo, amb el meu escepticisme/pessimisme habitual, em temia que no fos així. Hi havia moltes raons per no anar-hi: era dissabte, feia calor, estem bastant segurs que manifestar-se no servirà per res, hi ha una desafecció generalitzada cap a la classe política i, a més a més, fora de Catalunya no se’ns escoltarà i si ho fan pot ser pitjor, perquè no se’ns entendrà. Però el cas és que el poble va respondre. Ara, ens toca esperar i tenir fe que els polítics no ens decepcionin.

La manifestació va anar prou bé, tot i que potser hauria fet falta una mica més d’organització per assegurar-se que la manifestació pogués avançar correctament, que pel que ara veig la capçalera va estar-se una hora parada. És ben curiós com no t’assebentes de res allà (sí, molts i-pods, mòbils “supermegaguays” ... però potser una ràdio amb piles hauria sigut útil!) i penses ‘Caram, no ens estem movent gens!’ i llavors és quan es decideix avançar pels laterals... encara que pels altaveus (que gairebé no se sentien al principi de la manifestació) diuen que no ho feu! Però, al final, nosaltres vam fer tot el recorregut des de l’encreuament de Passeig de Gràcia amb la Diagonal fins a la plaça Tetuan en una mica més de dues hores. També ens va passar una cosa força confusa. De cop i volta, mentre estàvem caminant tranquil·lament per on tocava (no pels costats), va aparèixer un grup de persones per un carrer perpendicular a Passeig de Gràcia que van irrompre a la manifestació, gairebé semblava que fos una altra protesta i que ens haguéssim creuat per casualitat. No és que em sembli del tot malament, el que trobo més discutible és que aquesta grup l’encapçalaven dues pancartes, primer una amb el lema ‘Adéu, Espanya’ i després una senyera, cosa que em sembla la mar de bé, però el que sincerament ja no em sembla tan bé és que la primera pancarta la portin només nens i nenes de no més de 10 anys suposo que empesos pels seus pares, perquè van entrar amb molta decisió.

Pel què fa als lemes i pancartes, fa certa gràcia que els polítics i entitats del país es dediquin a perdre el temps discutin sobre això. Sobretot quan després, a la més mínima, pleguen la senyera i la pancarta. Però és que a més a més, la gent va a manifestar-se amb les pancartes fetes de casa i criden els lemes que volen, com ha de ser! Això em va agradar especialment, perquè és una mostra que Catalunya és una font d’idees i originalitat inesgotable. Primer, el cartell, hi ha el cartell d’aquesta senyora, que va acabar posant per mi.


A la fotografia, no es veu gaire bé, però el senyor que l’acompanyava també en portava un d’interessant: L’estatut que ens cal és el de Portugal! Vaja d’això se’n diu una família (de fet, no tinc ni idea de si eren família o no...) imaginativa, que s’hi esforça i es prepara abans de sortir de casa! També em va agradar molt una senyera que deia ‘Espanya retalla... Catalunya s’uneix!!!’ És una idea molt maca que estaria bé que durés. Evidentment, tampoc podia faltar-hi el pop més famós del món!

Què bonic que és veure un poble unit als carrers de la seva capital fent onejar banderes festivament, però quina llàstima que això només passi quan fa falta protestar contra una sentència injusta i proclamar que som una nació, fet obvi que ens pensàvem que ja teníem assimilat.

Què bé que funciona la TDT!

Us situo: diumenge a la tarda, asseguts al sofà, buscant alguna cosa per veure a la televisió. Al final, es pren la gran decisió és de veure una pel·lícula d’aquestes de desastres naturals amb un president dels Estats Units, una governadora de Califòrnia, uns científics catastrofistes que tenen raó i a qui ningú fa cas, ... En fi, una pel·lícula de diumenge a la tarda, bastant previsible, on al cap de deu minuts s’intueix qui es morirà i qui no, titulada 10.5.

Doncs el cas és que et vas enganxant a la pel·lícula. Només de començar cau l’Space Needle de Seattle per culpa d’un terratrèmol i de mica en mica veus a venir que el Golden Gate perilla; mai m’han fet gaire gràcia els ponts... Bé, els problemes venen (els problemes de debò vull dir, no els dels protagonistes de la pel·lícula) quan la fantàstica TDT comença a fer el burro. Primer, es va congelant la imatge en alguna escena, fins que finalment es queda parada del tot. Llavors, (jo que sóc molt espavilada) penso: Ah! Cap problema, posarem la tele “normal”!. Sí, ja em podia fer il·lusions ja... que allà, hi havia moltes interferències i es tallava cada dos per tres. Després, vaig anar alternant entre la 5 i la 15 (la pel·lícula era a Telecinco), que és una cosa que almenys amb la televisió de casa meva a vegades funciona; diumenge, no. Però encara tenia un tercer recurs (a vegades, tinc complex de Doraemon...): veure-la pel DVD, que no sé ben bé per què, però sol funcionar una mica millor que la TDT, el que passa és que aquesta mica tampoc dura gaire estona i va parar de funcionar al cap de poc.

Després d’això, a part de maleïr els ossos als inventors de la TDT, vaig passar-me mitja hora – de fet, la que jo em pensava que era l’última mitja hora de pel·lícula, tot i que al final va resultar que acabava més tard –canviant de cadena entre l’analògica i la TDT a veure si alguna de les dues miraculosament començava a anar bé. I ho va fer, sí, sí, uns vint segons després de començar a fer anuncis va començar a veure’s bé!!

Coses que abans no m'havia parat a mirar

Últimament, he anat redescobrint coses i com que he estat fora força temps, només d’arribar, vaig trobar el paisatge molt canviat, perquè pujant cap a Prats tot era molt verd i estava molt més florit del que jo recordava. És realment bonic, la meva al·lèrgia no opina el mateix, però és molt maco.

I ara, sense adonar-me’n, faig notar les novetats a tothom, oblidant-me que per l’altra gent no són novetats; i protagonitzo escenes ridícules dient coses com ara ‘Han quedat bé les obres de la plaça Nova, no?’, pregunta a la qual contesten ‘Quines obres? La vorera i els fanals? Però si això ho van fer abans de Nadal...’

A més a més, ara veig moltes coses que abans no veia, perquè ja hi devia estar acostumada o trobo maques coses que abans semblaven molt normals, o potser més aviat lletges... Per exemple, el dia que vaig arribar, mentre em dutxava vaig estar observant les rajoles del lavabo de casa i les vaig trobar especialment maques. Són aquestes d’aquí al costat. Ja sé que no són l’avantguarda del disseny i que, segurament, no són cap meravella, però a mi em van agradar. I això que jo abans de marxar pensava el mateix que la meva germana, que quan li vaig comentar com n’eren de maques aquestes rajoles, em va dir que ella feia anys que esperava que els nostres pares es decidissin a canviar-les. Després, també vaig comentar la meva fascinació per aquesta decoració de fa trenta anys a la meva mare, que va sentenciar (amb cara d’ ‘Ai filla meva! Cada dia estàs pitjor!’) que se m’havia encomanat el mal gust dels americans!

Devorant art

Aquest post també es podria titular ‘Devorant art (literalment)’ o ‘El dia que l’Esther es va menjar un tros d’una obra d’art’... però he de dir que tinc una excusa: tothom ho feia!

Val més que us ho expliqui des del principi, que si no, no s’entén. Aquest semestre, col·laboro en un departament, el de Canadian Studies. Sí, molt interessant, però això em treu moltes hores de poder estar fent altres coses. El cas és que la meva supervisora, una senyora molt maca que es diu Ginny Ratsoy, li agrada implicar estudiants en totes les activitats que es duen a terme al campus i aquest cap de setmana passat, hi va haver la Undergraduate Conference, una conferència on els estudiants presenten els seus treballs. La supervisora, que havia estat professora meva el semestre passat, em va dir que se’n recordava que havia fet un treball molt ben fet i que el podia presentar a la conferència. Jo, que sincerament no crec que fos tan espectacular, li vaig dir que això de parlar en públic no m’acabava de convèncer... ni en català, no m’agrada fer-ho. Especialment, el que no m’agrada és que quan acabes de parlar i ensenyar el teu power point al públic (que, desenganyem-nos, tampoc és tan gran), la gent et fa preguntes, sempre. No sé què passa en aquest país, però sempre tothom té molts comentaris i molts dubtes, normalment, benintencionats eh, tampoc és que ho facin per fer-te quedar malament. Però bé, jo em penso que no conec tan bé els partits polítics canadencs dels anys 60 i els de l’actualitat (sí, se’m va acudir escriure sobre això...), per deixar que canadencs de debò em facin preguntes. Per això, la Ginny em va proposar que fes un pòster basat en aquell treball, perquè també hi havia una exhibició d’art i de pòsters. Això vaig pensar que sí que ho podia fer. Fer un pòster amb power point i voltar una mica per allà, per si algú tenia algun dubte, contestar-lo de manera informal, no sembla pas tan difícil.

A la primera foto, es pot veure una part de l’exposició amb alguns del pòster (el meu era a l’altra banda) i volia penjar-lo, però el tinc amb un document de power point i no ho sé fer... si algú en sap i m'ho pot explicar, ho faré.

Doncs bé, el principi tot anava molt bé, jo estava per allà amb una de la meva classe, quan va venir el senyor que havia penjat els pòster a demanar-me si l’endemà jo feia una presentació, perquè hi havia gent molt interessada en fer-me preguntes (ja us ho havia dit que són gent molt curiosa). Després, evidentment, hi vaig anar i vaig acabar tenint una conversa més o menys interessant amb una professora polonesa, una de mexicana i un noi iranià sobre sistemes polítics arreu del món. Mentrestant, vaig veure que la noia japonesa que tenia el pòster al costat del meu parlava amb un grupet de gent que prenia apunts. Per tant, quan vaig acabar de parlar amb aquesta colla, em vaig posar a llegir el meu pòster i a pensar coses intel·ligents per explicar-los. Al final, no va ser tan greu, però hagués estat bé avisar els participants, perquè ni els que tenien el pòster al costat del meu ni la meva supervisora ho sabien.

Ara, arribem a l’anècdota de la jornada. Abans de parlar amb aquesta gent, jo (que ja sabeu que tinc un sisé sentit que em permet detectar postres a 100 metres al meu voltant) havia vist un pastís molt bonic per allà la vora. Llàstima que no en fes cap foto. Era un pastisset quadrat de xocolata amb una papallona també de xocolata al damunt, rodejat de lioneses (més o menys eren lioneses) de crema en forma d’ànec, o sigui, era la lionesa normal amb un trosset més de pasta que era el cap de l’ànec. Tot plegat era molt maco, massa maco. Per això, vaig pensar que devia formar part del decorat i no ho vaig tocar. Ara bé, després de parlar amb aquesta gent que prenia apunts, vaig tornar a passar per allà i ja només hi havia un ànec-lionesa!! Llavors, és clar, vaig pensar “És clar que eren per menjar! I val més que t’espavilis que aquest és l’últim!” I sí sí, el vaig agafar tota contenta i vaig tornar a on hi havia el meu (ja conegut per tots vosaltres) pòster. I allà, em vaig trobar una de les organitzadores que em va dir que no passava res ja, perquè tothom ho havia fet, però que de fet, allò formava part de l’exposició i que no estava gaire segura de quan ho havien preparat ni de si era comestible. Em vaig sentir molt culpable llavors... i això que no era culpa meva, jo havia sigut l’última d’afegir-m’hi!

Això sí, per l’any que ve, jo els hi recomanaria posar-hi un cartellet que digués: Do not touch! O que si més no, no posin les obres d’art culinàries, entre l’art al qual estem més acostumats i el menjar que realment és perquè la gent se’l mengi, que si no, la gent es confon i interpreten que la taula del pica-pica comença abans! Sabeu què és el més curiós de tot? Us enrecordeu de la papallona de xocolata? Doncs l’endemà (la conferència durava dos dies), quan vaig arribar al matí encara hi era, però al migdia, ja no; per tant, algú es va menjar la papallona que havia estat allà exposada tota la nit. I no vaig ser jo! Ja en vaig tenir prou amb la vergonya que vaig passar el dia abans.

Conclusions canadenques (2)

Estic molt temptada a continuar les primeres conclusions i tornar a parlar del temps, perquè avui 2 d’abril, ha tornat a nevar... però és igual, ja no em sorprèn res d’aquest país. Avui parlaré d’una altra cosa, dels canadencs.

Els canadencs són bona gent. No saben aixecar les cadires, per a moure-les de lloc, però són educats i força simpàtics. Això de les cadires està constatadíssim; a la biblioteca, al bar, a casa (els nostres veïns de dalt semblava que canviessin la distribució del mobiliari cada setmana, el semestre passat), a on sigui, arrosseguen les cadires els metres que faci falta. Em penso que jo i tot ho faig més que abans. Jo això ho relacionaria amb el què deia un dia que es preocupaven més d’estar còmodes ells (no fos cas que féssim més esforços del compte), que no pas del què pensin els altres.

Però bé, el que potser sobta més és que llavors són gent molt educada. Per exemple, vas al supermercat i la caixera SEMPRE et pregunta què tal o si has trobat tot el que buscaves. Aquesta última pregunta el primer dia em va fer molta gràcia; vaig pensar que devia fer cara de perduda en aquell supermercat tan gran analitzant el paquet de pernil dolç, per no tornar-ne a comprar de fumat. L’altre dia, una caixera molt simpàtica, a qui ja vaig informar que ho havia trobat tot, fins i tot em va demanar si necessitava ajuda amb les bosses... i només en portava dues!

Ara, això sí. Llavors, et creues la gent pel carrer i et pregunten què tal, però no es paren a escoltar la resposta. Sí, sí, continuen caminant i si tu els hi dius: “Ah, molt bé, i tu?”, et contesten, però probablement no sents la resposta, perquè ja ets massa lluny. Això ho continuo trobant molt estrany. Jo si només vull saludar algú, li faig hola amb la mà o li dic adéu; però no faig una pregunta, si no pretenc escoltar la resposta i, és clar, si pregunto alguna cosa, em paro i parlem una estona... És com quan per despedir-se diuen See you later (fins després), quan saben de sobres que no ens veurem fins al cap d’una setmana. Tot i que això em sembla que també ho fan en castellà i en francès, a mi em continua estranyant. Deuen entendre el “després” d’una manera una mica més general...

Encomana el català?

De debò que això també surt a la tele? Últimament, m’estic posant el dia dels programes de TV3 (per tal de preparar la meva tornada a casa i integrar-me... com si no tingués altra feina...) i a la secció de TV3alacarta, he notat que aquest anunci surt abans de gairebé tots els programes.

A veure, que vivim en un país una mica estrany ja ho sabíem. Però aquest anunci representa una mena de realitat paral·lela molt, però molt, rara de la nostra societat. De fet, quan em vaig traslladar a a viure a la perifèria de Barcelona, vaig arribar a pensar que era jo qui havia viscut una realitat paral·lela durant més de 18 anys, ja que allà gairebé ningú parlava català. Fins i tot em penso que el primer any, ens vam fer mig famoses al nostre bloc de pisos de Cerdanyola, com les estudiants de poble, fàcilment identificables, entre altres coses (també cal tenir en compte que teníem un veïnat una mica tafaner), perquè parlàvem en català amb tothom, o sigui que sense saber-ho ja intentàvem encomanar el català, sense cap mena d’èxit, òbviament.

Bé, deixant de banda el fet que a l’anunci canten molt i que a la vida real la gent no canta tan sovint. Sí, sí, ja ho sé, el gènere musical està molt bé, però és confús. A mi m’agrada molt el teatre musical, però quan era petita, em tenia bastant desconcertada. Veia Evita, per exemple, i no entenia com podia ser que aquella dona pugés a dalt d’un balcó i es posés a cantar i a sobre, en anglès, quan representava que allò era l’Argentina! De debò, que no ho veia gens clar. Igual que a The Sound of Music, que no sé qui va traduïr per Sonrisas i Lágrimas, quan t’estan perseguint els nazis per les muntanyes, no és moment de posar-se a cantar. En fi, que no sé pas si un anunci cantant ‘si us plau, voldria un entrepà!’ és el més adequat.

Però, deixant de banda que canten, heu vist mai noies vestides com estrelles de Bollywood a Barcelona? Ja dic a Barcelona, perquè aquest anunci està fet per la gent de la capital i rodalies. A Prats, la necessitat d’encomanar el català em sembla que no és tan gran (si no és que han canviat molt les coses, des que jo vaig marxar). I a Prats, tampoc hi vaig veure mai ningú vestit així. I una cosa, qui són aquests actors, sobretot el protagonista, no sé si l’han maquillat molt (o jo no hi entenc gens, cosa que també podria ser), però a mi sembla bastant irreal. I per cert, jo no he vist mai cap skaters, que analitzen sociolingüísticament situacions diàries (la noia rossa que porta un patí que es troben quan el forner acompanya el noi fins a la porta, quin forner més trempat!)

Ja que hi som, amb aquest eslògan, "Encomana el català", no pot semblar que el català sigui una malaltia infecciosa? És que a mi m’agradava més la Queta, tot i que segons com feia una mica de por, amb aquestes dents, però era graciosa. Però bé, he de reconèixer que mentre escrivia això, anava escoltant l’anunci de fons i em sembla que m’agrada i tot (que això no vol pas dir que ja no el trobi ridícul), i evidentment, ja em sé la cançoneta!

Cançonetes

Uff... ja feia dies que no deia res, eh! Bé, per tornar a agafar de mica en mica el ritme, us volia ensenyar una de les últimes curiositats d’aquest racó de món que he descobert. De fet, no ho he descobert jo, sinó la meva germana, que últimament, s’està convertint en la meva proveïdora de freakades oficial. Es veu que la filla d’uns seus amics està aprenent els estats dels Estats Units a l’escola i, per a fer-ho, els hi ensenyen una cançó amb els estats més o menys ordenats de manera alfabètica. Això va acabar de convèncer la nova família philadelphenca que han de marxar d’aquest país, abans que la Júlia tingui edat d’aprendre-se-la, però a mi em van quedar ganes de sentir-la; per això, vaig anar al youtube. La primera versió que es va creuar en el meu camí fou aquesta, amb aquest graciós personatge anomenat Wakko, que recita els estats amb les seves capitals, cosa que jo trobo dificilíssima, no només perquè això és molta informació per a memoritzar, sinó que també cal tenir en compte que l’únic ordre que segueix és la pròpia rima de la cançó, perquè no té cap sentit cantar Nebraska immediatament després d’Alaska.

El Wakko té un germà, el Yakko, i una germana, la Dot (de cognom Warner), que formaven part d’una sèrie de dibuixos de principis dels anys 90, anomenada Animaniacs. Aquest primer vídeo s’anomenava Wakko’s America, si cliqueu aquí, podreu veure una altra gran aportació al món de la geografia, aquesta vegada de la mà del germà gran, a Yakko’s world. És un vídeo curtet que pretén fer un llistat de tots els països del món; de fet, si us hi fixeu, veureu que es descuida, entre d’altres, Andorra. A part d’això, hi ha països que en aquella època no existien; i d’altres que no els citen correctament, per exemple parlen d’una Corea (no de dues), i no citen el Regne Unit, sinó Anglaterra i Escòcia per separat, però no Gal·les i Irlanda del Nord. Malgrat tot això, jo insisteixo que una de les coses més interessants és com s’ho fan venir bé, perquè rimi: quan parlen d’Alemanya, recorden que ‘now, one piece’, perquè rimi amb Greece i diuen “the Spanish Sahara is gone”, per a fer-ho rimar amb Gabon. D’aquest vídeo, també destacaria el fet que la cançó comença amb Estats Units (casualitat? Potser sí, no cal que siguem tan malpensats...). Mirant aquests vídeos, m’he enrecordat de com vaig aprendre les comarques de Catalunya, en forma de cargol, començant per la Val d’Aran i acabant a la Catalunya Central.

Això del cargol, amb els estats d’Estats Units potser els hi faria servei; de moment, però, jo començaria amb aquest altre vídeo dels estats per ordre alfabètic. Després, m’he dedicat a buscar si tenien alguna cosa semblant al Canadà. I us he de dir una cosa, potser Estats Units té 50 estats i el Canadà només té 10 províncies i 3 territoris, però la cançó és més llarga (i molt més llarga que la dels països del món)!

Jo, personalment, trobo que és més fàcil aprendre’s la cançoneta d’Estats Units. De la cançó del Canadà, no he trobat exactament per què era, jo diria que era alguna cosa promocional (no sé ben bé de què...) però no crec que els faci falta per saber-se les províncies. Això sí, també hi ha algunes rimes més afortunades que d’altres: “go, go, go in Ontario” és una rima fàcil; en canvi, “P. E. I., no matter where you go, the limit’s the sky” està millor. Per cert, això de P. E. I. vol dir Prince Edward Island i això no només ho abrevien quan escriuen i en aquesta cançó per fer-ho rima, ho fan quan parlen normal. Per acabar, també cal destacar la gran frase “believe in the maple leaf” i, evidentment, el títol de la cançó, si no us n’heu adonat és You Can In Canada... ja sabeu que a mi aquests jocs de paraules m’agraden!

El temps

Pel títol, us pensàveu que ara faria una reflexió sobre com ràpid passa el temps, que semblava que no i d’aquí poc ja tornaré a estar per aquí, eh? Doncs no, un altre dia, però avui volia tornar a parlar de meteorologia, que per alguna cosa el Canadà és el segon país més fred del món.

El temps està molt boig. Quan vaig arribar, ens van dir que normalment començava a nevar a mitjans de novembre... però no va començar a fer-ho de debò fins a mig desembre. Després de les vacances de Nadal, jo vaig notar que feia molt fred, però no estava gaire segura si era cosa meva, perquè a Philadelphia feia més bo (en comparació amb Kamloops, els meus pares deien que hi feia fred...) i jo no estic acostumada a aquestes temperatures. Però es veu que no només ho penso jo això; l’altre dia, em van dir que era l’hivern més fred dels últims anys i que normalment sí que nevava, però llavors durant uns quants dies no ho feia i la neu marxava bastant, no com ara que s’acumula als vorals dels carrers.

Aquesta setmana, per exemple, dilluns i dimarts va nevar molt, però llavors va parar i avui, ja s’havien netejat una mica els carrers i no hi havia neu ni gel. Bé, el cas és que per allà les tres, he anat a la universitat i quan he sortit per allà les cinc, que ja era fosc (és una mica trist, es comença a fer fosc per allà les quatre de la tarda...), ja hi havia mig pam de neu al terra. Després, ha continuat nevant durant tota la tarda. Ah! I una cosa que he trobat molt curiosa és que quan neva no fa tan fred; a veure, és clar que fa fred, perquè si no, no nevaria, sinó que plouria, però just en el moment que cau la neu, les temperatures pugen una mica i sembla que no, però la diferència es nota. Volia penjar alguna foto de la neu, però mai penso a endur-me la càmera i la veritat és que sortir expressament a fer fotos (a més a més, de nit) no ho faré.

De fet, aquí m’he adonat del temps (no meteorològic) que es pot arribar a perdre abrigant-te i desabrigant-te, per tal de sortir al carrer. Diria que aquí, la gent això que fem a casa de sortir només a comprar el pa, per exemple, no ho fa, almenys jo no ho faria si no fos imprescindible... començo a entendre l'existència d'aquests carros de la compra tan grans, que s’emporten fins al costat del cotxe, perquè no poden agafar totes les bosses que han comprat, i llavors els deixen abandonats al pàrquing del supermercat (això últim no fa falta entendre-ho; deu suposar un gran esforç caminar deu metres, per a anar-lo a deixar al seu lloc!). Doncs això, que has de sortir al carrer molt abrigat, i que ja que surts, ho aprofites i compres molt; tot i que encara hi ha gent que veus que van pel carrer amb màniga curta, però són una minoria... aquests deu ser els canadencs autèntics! I en queden molts pocs...

Ah! Sabeu què he vist per primer cop, avui, que sempre surt a les pel·lícules i m’havia decebut una mica que no fos veritat? Gent a qui li posaven la compra en bosses de paper (sí, sí, de color marró i sense nanses), però la dona a qui les hi han posat les ha demanat expressament, jo em pensava que ho feien al revés: que les donaven a tothom, si no deies el contrari.