Breu estada a l'Índia

Com molts ja sabeu, dissabte passat vaig marxar de vacances. El que passa és que per motius personals, vam haver d’avançar la nostra tornada i dimarts ja tornàvem a ser a casa. La conseqüència d’haver estat tants pocs dies de vacances és que tinc molt poques fotos per ensenyar-vos; ara bé, això no vol pas dir que no fos tota una experiència! Dissabte, vam marxar cap a l’Índia, on teníem previst visitar varis llocs i llavors, volar cap a Kathmandu i estar uns quants dies al Nepal.

En resum, el viatge va ser un cúmul de despropòsits. Primer de tot, ens van perdre les maletes. De fet, no és que ens les perdessin a nosaltres sols; unes 25 persones que havien fet escala a Moscou no teníem maletes... ens van explicar que les posaven en contenidors i que se n’havien oblidat un allà. En fi, aconseguir omplir el formulari va ser una odissea que va durar cap a dues hores. A més a més, una hora després d’haver arribat a Delhi, ens vam quedar sense passaports, perquè havien de fer-ne fotocòpies. Sí, sí, una noia ens va dir això i li vam donar; llavors, quan ja els tenia tots, els va posar en una bossa de plàstic i la va donar a un noi que fins aquell moment havia estat recollint maletes. Quan vam demanar-li exactament on s’estava emportant els passaports, ens va dir (com si fos la cosa més normal del món) que se n’anava al pis de dalt a fer-ne fotocòpies... el moment de recuperar els passaports també va ser curiós: un senyor els va escampar a sobre un taulell i ens va venir a cridar dient “Veniu a recollir els vostres passaports!” I allò semblaven les rebaixes, tots els passaports allà i tothom remanant-los buscant la seva foto... Després d’aquesta primera experiència, vam marxar de l’aeroport, una mica desinflats i sense saber si el nostre equipatge arribaria l’endemà o al cap de tres dies.

La primera impressió de la capital va ser força dolenta, escombraries per tot arreu, gent vivint en tendes fetes amb plàstics als carrers, dormint a dins de les botigues i és clar, tothom ens mirava molt encuriosits i ens deien coses, volien que compréssim coses o ens volien portar en taxi o rickshaw. Bé, al final, vam decidir marxar cap a Agra el mateix dia, tal com teníem previst i les maletes ja les enviarien quan arribessin. Vam anar a una mena d’oficina de turisme i vam llogar un cotxe amb conductor. Aquí, va començar la nostra aventura sobre quatre rodes.

Anant a peu, ja vam notar que les normes de circulació se les prenien bastant a la lleugera. Però en cotxe, vam començar a tèmer per la nostra integritat física. En teoria, condueixen per l’esquerra, però avancen per totes bandes, condueixen per sobre la línia de la carretera (sigui contínua o discontínua) i tenen certa tendència a inventar-se carrils – si el carril de la dreta està col·lapsat i el de l’esquerra també, passo pel mig. Una vegada surts de Delhi (que és grandiós i tardes una bona estona), hi ha el que en podríem dir una autopista per anar fins a Agra. Per nosaltres, allò segurament seria una autovia perquè només hi ha dos carrils en cada sentit (però com que se n’inventen, sempre n’hi ha com a mínim tres). Mentre anàvem conduint a tota velocitat i fent avançaments impossibles, evidentment sense cinturó, que no funcionaven, ens vam trobar algun vehicle en direcció contrària, però normalment passava més o menys per la vora. En un moment determinat, vam trobar un embús de trànsit; llavors, el cotxe que teníem davant va començar a fer maniobres per girar. Nosaltres vam pensar que potser s’havia equivocat o que volia girar (llavors ja no ho trobàvem tan estrany canviar de sentit a l’autopista), però es van dir quatre coses en hindú amb el nostre conductor i amb algun altre des de dins el cotxe mateix i vam canviar tots de sentit! Jo, innocent de mi, li vaig preguntar al conductor si hi havia hagut algun accident, la resposta va ser ‘There’s a traffic jam!’ (‘Hi ha un embús de trànsit’). Ja ho veia que hi havia un embús, però quan vam girar no feia ni un minut que ens havíem parat! El cas és que llavors vam anar una estona amb molts altres cotxes en sentit contrari per l’autopista (lògicament, també amb més carrils dels que realment existien) esquivant els cotxes que venien de cara, fins que vet aquí que vam trobar molts cotxes parats de gent que havia decidit no canviar de sentit. Ara sí, que estàvem arreglats! Teníem un col·lapse impressionant de trànsit en els dos sentits de la marxa. Llavors, va ser quan els cotxes grans (4x4, algun autocar) van decidir travessar la mitjana de l’autopista. Nosaltres anàvem amb un Tata, un turisme petit i baix, cosa que jo em pensava que ens impedia intentar fer el mateix... però es veu que no. El conductor va començar a fer maniobres, va accelerar i vam xocar amb la mitjana! Tot i això, no va desistir i ho va tornar a intentar i aquest cop, ho va aconseguir. Evidentment, un cop superat l’obstacle de la mitjana, vam tornar a anar en la direcció que a nosaltres ens interessava, que era la contrària a la gent normal que anava per aquells carrils. Al cap d’una estona, vam sortir per un lateral i vam estar anant per allà, que era un camí de terra, amb tot tipus de vehicles, carros tibats per mules, bicis, camions, gent a peu, etc. fins que vam haver de tornar-nos a incorporar a l’autopista per acabar d’arribar. Allò va ser un caos monumental; només cal comentar que l’únic policia (o similar) que vaig veure, feia parar els cotxes que anaven en la direcció correcta perquè els que anàvem en sentit contrari poguéssim travessar els seus carrils i posar-nos al lloc que ens tocava.

No estic segura de com ho vam fer, però el cas és que vam arribar a Agra sencers. Allà, vam passar la nit i l’endemà de bon matí, vam anar a visitar el Taj Mahal, que realment és impressionant. Hi vam arribar a quarts de set del matí i ja feia una calor asfixiant! El Taj Mahal ens va agradar molt, però la veritat és que hi ha un contrast enorme entre la realitat de fora i el que veus allà dins. Mentre a fora, tot està brut i la gent sembla que vaguin pels carrers sense rumb, a dins el recinte del Taj Mahal, tot està net i ordenat (amb una simetria perfecta, pel què ens van explicar) i es respira un aire de riquesa i de tranquil·litat impossible de trobar a fora.

A mi, personalment, em va quedar clar que d’aquí un temps, tornaríem a anar a l’Índia, ara que ja sabem què ens trobarem. Com que fins gairebé el dia abans de marxar no teníem clar si hi podríem anar o no, no vaig tenir temps de fer-me una idea clara d'on anava. La meva idea de l'Índia suposo que estava basada en fotos com les últimes que he penjat, o sigui en el Taj Mahal i amb dones amb mocadors de colors llampants, i la veritat és que els colors que predominen a les ciutats són més foscos i apagats. Tot i això, també tinc força clar, que amb alguns dies més ens hauríem acabat d'acostumar a la manera de fer índia (bàsicament, perquè si no, haguéssim acabat malalts...). Ah i molt important, el proper cop que vagi a l'Índia, si es pot triar, s’intentarà no anar-hi a l’estiu, perquè fa massar calor!