Grand Canyon

I va arribar un dels grans moments del viatge: el Grand Canyon. És indescriptible. El moment de veure'l per primera vegada mentre es ponia el sol va ser espectacular; realment, un dels paisatges més bonics que he vist mai. Us podeu imaginar la quantitat de fotografies que vam fer, hi havia pocs moments que no fossin dignes de tenir una instantània, encara que semblés igual que l'anterior, la llum havia canviat, els núvols anaven i venien... Un paisatge captivador, impossible parar de mirar-lo.

L'endemà al matí, ens vam llevar molt d'hora per anar a veure la sortida de sol; de fet no era el matí, era la nit. El Grand Canyon és a Arizona i en aquest estat tenen la peculiaritat que no canvien l'hora a l'estiu, amb la qual cosa a l'estiu van a la mateixa hora que als estats del Pacífic i a l'hivern a l'hora de les Rocalloses; això vol dir que quan nosaltres hi érem la sortida del sol era molt d'hora i la son i els quilòmetres del dia anterior van pesar a l'hora de llevar-se, però allà ens teníeu, amb el frontal, càmeres, trípode i esmorzar esperant un dels primers autobusos que ens deixarien en diferents punts del parc. Tot i que aquell també va ser un dia llarg d'anar amunt i avall a veure el Grand Canyon des de diferents llocs, va valer la pena matinar i gaudir tranquil·lament de com es despertaven les muntanyes.

Vam estar tot el dia voltant pel cantó sud del parc, que és el més visitat i vam acabar veient una altra posta de sol per a emmarcar des del Desert View. De fet, es veu sempre una secció del congost semblant, però els colors van canviant segons la inclinació del sol i la meteorologia; hi ha llocs on es veu més el riu Colorado, d'altres que no veus el fons del canyó, però en general, la sensació és que el canyó és enorme, ja que veus muntanyes fins on t'allarga la vista. Bé, en realitat, no deu ser només una sensació: els 446 km de llarg, fins a 29 km d'amplada i 1800 metres de profunditat hi deuen tenir alguna cosa a veure.

Sis anys

Tal dia com avui de fa sis anys, feia el primer post en aquest blog. S'ha d'admetre que la temàtica i freqüència d'actualització d'aquest espai ha anat canviant i s'ha anat adaptant als nous temps, la qual cosa s'ha traduït en escriure bastant esporàdicament sobre els viatges que anem fent i els llocs que anem visitant. Aquest any, no hi ha hagut gaires novetats. Repassant posts antics, n'he trobat un de quan em vaig traslladar al Canadà; doncs bé, segurament, la novetat més destacada que passarà aviat és que participarem en l'enèsima (i potser ja definitiva, tot i que mai se sap) mudança.

Las Vegas

Las Vegas, coneguda com la capital mundial del joc, del matrimoni, de l'entreteniment i de les segones oportunitats, és un espectacle en sí mateixa, un oasi de llums i formigó enmig del desert. Vam arribar a l'estat platejat de Nevada després d'hores per autopistes mal asfaltades travessant el no-res i només baixar del cotxe, vam adonar-nos que la calor era asfixiant, més de 40ºC, que en fahrenheit eren més de 100 i encara feien més por. Els hotels són una mica diferents dels d'aquí: per arribar a recepció, has de travessar una part del casino i anar seguint les indicacions; per si algú s'ho pregunta, sí, hi ha gent a tothora al casino, nosaltres vam arribar a l'hotel a mitja tarda i hi havia persones jugant al blackjack, a les escurabutxaques i bevent cocktails per berenar, quan vam marxar l'endemà a mig matí, igual.

 

Nosaltres vam dividir la nostra visita en dos dies, en diferents moments de la ruta. Durant la nostra estada, ens vam dedicar a un dels entreteniments principals de la ciutat: visitar els hotels de l'Strip (Las Vegas Boulevard, el carrer principal). Són hotels temàtics, cadascun està decorat diferent, i bàsicament són un excès, però un excès festiu i encisador. El primer hotel que vam veure, evidentment, va ser nostre, el Luxor, que està ambientat en l'Antic Egipte, l'edifici principal és una piràmide i té un esfinx i tot. També vam anar a l'Excalibur, que és un castell medieval (amb teulades vermelles i blaves; al New York, New York, amb la seva estàtua de la Llibertat, l'Empire State, la torre Chrysler i el pont de Brooklyn; al París, que té una rèplica de la Torre Eiffel, la meitat de gran que l'original; el Mirage, decorat com una illa

tropical amb un volcà a l'exterior que té un espectacle nocturn de lava, foc i aigua cada hora; el Bellagio també té un espectacle aquàtic interessant, que no vam arribar a veure; segurament, es disputa el títol de millor hotel de l'Strip amb el Venetian, que és simplement espectacular, realment, és com la ciutat dels canals, la il·luminació et transporta al capvespre italià, pots navegar amb gòndola per l'interior i l'exterior de l'hotel mentre el gondolers canta 'O Sole Mio', hi ha el Pont de Rialto i una imitació de la plaça de Sant Marc, amb el campanar i el lleó a sobre la columna. En fi, tot bastant gran i espectacular!

De dia, abans de marxar, vam anar a veure el cartell de 'Welcome to Fabulous Las Vegas', que semblava que no estava lluny del nostre hotel, però va resultar que hi havia un bon tros a peu. A menys de 40 km d'aquest punt, hi ha el Lake Mead, l'embassament d'aigua amb més capacitat dels Estats Units, situat entre els estats de Nevada i Arizona.

El segon dia que vam visitar la ciutat, vam anar a Freemont Street, és un carrer al centre de la ciutat, fora de l'Strip, va ser el primer carrer asfaltat de Las Vegas i hi ha molts llums de neó i casinos no tan glamurosos com els de Las Vegas Boulevard. Fa 20 anys, van reconvertir aquest carrer en una atracció de la ciutat: el van cobrir i van tallar el trànsit i no sé si era perquè era l'Independence Day o allò ja era normal, però hi havia una festa bastant gran, amb concerts i gent tunejada de bandera americana i un control de seguretat a l'entrada. A prop de Freemont, també hi havia carrers foscos i d'aparença una mica decadent amb capelles petites per celebrar casaments.

 

El tema del 4 de juliol a Las Vegas va ser una mica decebedor, ja que es van barrejar unes expectatives altes amb la mala sort. Després d'un dia una mica esgotador, acabant de visitar parcs naturals i hotels i casinos, vam anar a l'Stratosphere, un hotel amb una torre de 350 metres, i vam estar esperant en un aparcament amb una multitud de gent. Quan per fi van començar els focs artificials no van tancar els llums del carrer, ni tan sols els dels hotels, evidentment, tampoc van tallar el trànsit. Aquesta falta d'implicació s'entén, perquè molts hotels grans o casinos llancen els seus focs artificials i estarien força estona sense llum, però la veritat és que això desvirtua una mica l'espectacle. Ara bé, el més curiós de la nit va ser que llavors va començar a ploure, però no quatre gotes, no, allò era una tempesta en tota regla. Tothom va fugir d'aquell aparcament i a veure si sabeu on es van amagar per protegir-se de la pluja? Al casino, lògicament, que això és Las Vegas!