Distància

Quan jo torni, no hi serà. Ja ho sabia que això podia passar, però no m’ho esperava. Sempre havia sigut allà i, per alguna estranya i irracional raó, m’havia cregut que sempre hi seria. I ara, la distància sembla més gran, perquè des d’aquí tot es veu diferent. Ara, ella és més lluny i no tornarà. Quan jo torni, ella no hi serà; ja no serà el mateix que abans de marxar. Deu ser veritat que estem tan acostumats a qui tenim sempre al costat, que ni tan sols ens adonem que hi són, fins que marxen i sabem que no tornaran.

I ara només en queden els records. Com el dia abans de marxar, que va ser de les poques persones que es va acomiadar de mi sense aquella mirada, que em sembla que jo i tot vaig acabar fent, que semblava que s’hagués d’acabar el món, i quan va preguntar-me quan tornaria, l’abril no li va semblar que fos tan enllà. I els records més llunyans, de quan érem petits, que si comencés segurament no acabaria mai; la llista seria massa llarga, perquè sempre havia estat allà, amb nosaltres.

Vancouver

Després de Seattle, vam marxar cap a Vancouver, on per no perdre el costum, el primer dia va ploure molt. Allà, vam anar a l’Stanley Park, que és un parc molt gran, on et vas passejant per la vora del mar. Es veu que hi ha l’arbre més gran del món... però nosaltres no ho sabíem i no el vam veure! Vancouver no té tants gratacels com Seattle, però vam pujar a un mirador que hi ha al capdamunt del Lookout per veure la ciutat. També vam visitar uns barris peculiars: Granville Island, on hi havia un mercat força gran i tot de botigues curioses (la paraigüereria, l’hamaqueria, la joguineria gegant, etc.). Després, vam anar a Chinatown, on hi havia moltes botiguetes petites i els cartells eren tots en xinès; a prop, d’allà, hi ha Gastown, que va ser el primer barri de la ciutat, on vam veure l’Steamclock, que és un rellotge que treu fum, perquè abans devia funcionar amb vapor, i m’hi vaig fer una foto, que malauradament encara no tinc :P... oh, quina llàstima! (amb la il·lusió que us hagués fet veure-la...)

L’últim dia de ser allà, feia molt bo i vam decidir pujar a la Grouse Mountain (hi vam pujar en una mena d’aeri, no us penseu que hi vam anar a peu!). Primer vam agafar el Seabus, que és un vaixell que et porta fins a l’altra banda del port, on hi ha la muntanya i llavors, un autobús de debò per arribar fins al telecabines. A dalt, les vistes eren espectaculars! Fins i tot es podia veure Vancouver Island, que està a uns trenta quilòmetres de Vancouver. Allà, hi havia una mica de neu i com que hi feia força fred, no ens hi vam estar gaire estona, però realment valia la pena pujar-hi!

I ja està, llavors sí que es van acabar les vacances!!

Seattle

Snif, snif… s’han acabat les vacances!

Wooow! Quina setmana!! Vaig arribar a Seattle, divendres a les 7 de la tarda, plovent a bots i barrals. Miraculosament, vaig saber arribar a l’hotel i després a l’aeroport, en autobús, sense perdre’m. I l’endemà al matí, vam començar a fer turisme. Per sort, no feia tant fred com m’havien dit, cosa que no vol pas dir que fes calor eh; potser us diran que sóc una exagerada, però a mi la bufanda, les botes i l’anorac no em feien cap nosa...

Seattle és la seu de moltes empreses: Boeing, Amazon.com, Microsoft i la més important de totes (aquests venen quatre ordinadors i fan uns avions que es veu que van molt ràpid i ja es pensen qui sap què...): a Seattle, hi ha el primer Starbucks! Com que és el més antic, està ple tot el dia i té el seu encant, però no és pràctic, els Starbucks moderns amb taules i sofàs són molt més còmodes! Però també vam descobrir el seu gran competidor en el terreny del cafè local: el Seattle’s Best Coffee, que el van fundar el 1970, un any abans que l’Starbucks, i entre d’altres coses fan bagels per esmorzar i a més a més, n’hi havia un a dins mateix del nostre hotel.

A la segona foto, es pot veure la postal típica de Seattle amb el cartell lluminós del Seattle’s Best i el del Public Market a darrera. La primera foto és de quan vam anar amb vaixell per veure la ciutat des del mar. També vam pujar a l’Space Needle de dia i de nit i vam anar al Warren Street, que no és ben bé un atractiu turístic, però des d’allà es poden fer fotos panoràmiques de la ciutat (algun autobús que et portés fins al capdamunt estaria molt bé : )). Ah! També vam pujar a l’Smith Tower, que va ser el primer gratacels de Seattle, però ara ja té edificis molt més alts al costat. El que és curiós és que vam pujar-hi sols amb l’ascensorista-guia, perquè quan hi vam arribar estava tancat, però com que devíem fer cara de decebuts, els hi va saber greu i ens va deixar entrar i ens va anar explicant què eren els diferents edificis del voltant.

De visites així una mica més curioses també en vam fer! Vam anar a l’”Umachiwaja”, que són uns grans magatzems especialitzats en productes orientals. I un altre dia vam fer un Underground Tour, on un guia molt simpàtic que feia uns jocs de paraules boníssims ens va portar a diferents llocs de la ciutat a sobre i a sota terra i ens anava explicant històries. Però també vam fer visites culturals, i vam anar a la University of Washington, que estava molt bé; és una universitat d’aquestes molt americanes amb jardins i un campus molt gran, però amb un regust europeu en l'arquitectura.

Me'n vaig a treballar una miqueta; ja ho he dit: s'han acabat les vacances. Un altre dia, ja parlaré de Vancouver!!!

Les eleccions per sota del paral·lel 49

S’està acabant això que els veïns del sud anomenen el primer dimarts després del primer dilluns de novembre (no poden dir simplement que no volen anar a votar el dia de Tots Sants?!). Bé, no sé si us ho he explicat, però fa poc també hi van haver eleccions aquí al Canadà, però la gent ja aleshores semblava més interessada en les eleccions americanes (sí, aquí, a la gent d’Estats Units en diuen americans, ells són canadencs, i a vegades, fins i tot, per referir-se al país, diuen the Americas).

A aquella assignatura que faig que estudiem una mica de tot relacionat amb el Canadà, he après el concepte Continental Integration, que és el fet d’esdevenir una colònia cultural dels Estats Units. Això, que passa a tot arreu, quan els tens al costat, suposo que fa més por. Doncs bé, això de la Continental Integration per mi ha quedat demostrat aquest vespre. Els dimarts al vespre faig una classe de tres hores que comença a dos quarts de set; aquí, a classe, fan una cosa que jo no havia vist mai que és portar el portàtil per prendre apunts, doncs el cas és que abans de començar la classe hi havia el professor allà, també amb l’ordinador, diu ‘va, comencem, si voleu aneu seguint l’escrutini per internet i aviseu-nos, si hi ha alguna novetat interessant’. Com que tothom ja donava per guanyador l’Obama, no hi ha hagut res a comentar.

Després, quan tornava cap a casa, m’he trobat a la Claudia i també ha sigut gairebé l'únic tema de conversa durant el trajecte, que a veure si es notaria la diferència, que si ja era hora que amb la població tan diversa dels Estats Units tinguessin un president que no fos blanc, etc. I quan hem arribat al pis, hi havia la Corrie estudiant i la seva pregunta, de fet, ha sigut la que m’ha motivat a escriure això: do you know that we have a black president?

Ho tradueixo, perquè no sigui dit, però no crec que faci falta: ho sabeu que tenim un president negre? Aquesta primera persona del plural m’ha impactat. I res més, ho deixo aquí, perquè hi reflexionem. És l’Obama una mica el president de tots? La globalització ens ha afectat tant que ens interessa més què passa a l’altra punta de món o a casa del veí, que a casa nostra?

Per cert, parlant del país veí (i canviant totalment de tema, ara ja he fet la reflexió profunda), sabeu qui se n’hi va aquest divendres? :)

L'esport nacional

Ahir al vespre, vaig fer una d’aquelles coses que s’han de fer quan vas al Canadà: anar a veure un partit d’hockey. Jugaven els Kamloops Blazers contra els Left Bridge, i van guanyar els de Kamloops 5 a 2, per tant la gent estava molt contenta. A més a més, com que era Halloween, hi havia molta gent disfressada (la disfressa de carbassa triomfa molt!), i a la mitja part, hi havia més personatges dels habituals disfressats per allà.

A veure, la cosa començava a les 7 de la tarda, vam arribar per allà tres quarts i ens vam trobar una gent revenent entrades, però la reventa d’entrades aquí em sembla que funciona diferent. Gairebé tothom que ho feia era gent gran i el senyor a qui les vam comprar ens va explicar que a la seva empresa els hi donaven entrades i ell les venia (més barates que a la taquilla, però que et sortien igual de preu que si les compraves amb el carnet d’estudiant) i els diners que recollia els donava a una associació d’aquí Kamloops.

Al cap d’una estona, van començar a sortir els jugadors i van cantar l’himne (stand up, remove your hats, and sing together the national anthem) i després, ja van començar. Els partits d’hockey tenen tres parts de vint minuts i durant els descansos, sortien les mascotes, per a distreure el públic i organitzaven un partidet de futbol sobre gel. Va ser divertit. Algunes coses curioses d’aquest esport és que no passa res greu si et baralles, agafar l’altre per la samarreta i picar el seu stick amb el teu és el mínim que has de fer, per a sobreviure i quan et baralles amb algú altre més seriosament (hi ha hagut tres o quatre baralles grans, en les quals hi havia els àrbitres i tot al mig i volaven els cascs i les genolleres dels jugadors), t’expulsen uns quants minuts, però no et fan anar a la banqueta amb els altres, sinó que estan al penalty room, que vol dir que estan castigats a l’altra banda del camp, en uns seients que hi ha, amb un vidre de separació entremig, perquè no s’acabin de matar, mentre els altres juguen. A la foto, es veu una d'aquestes batusses, si voleu veure més fotos, cliqueu aquí.

Ah! I una altra de les coses que té aquest país és que la gent és refiada. A la mitja part, quan hem anat a comprar el sopar, hem deixat les jaquetes allà, la Claudia hi ha deixat la càmera i tot, i quan hem tornat, encara hi era tot. Els primers dies jo devia fer molta gràcia, a qualsevol bar on anava o fins i tot a la biblioteca, no m’agradava deixar les coses soles. S’ha d’entendre, a la biblioteca de l’Autònoma, hi havia un rètol que deia que vigilessis les teves coses que te les podien robar... I evidentment, mai deixaria la bossa a una cadira d'un bar, mentre vaig a la barra o al lavabo; i és clar, aquí, no volia quedar-me tancada, a fora de casa sense claus i sense jaqueta, que fa fred!