Sí, sí, com ho llegiu, un bon dia el meu jo anti-matrimoni (la que veia els vestits blancs molt bonics per les altres persones, però no havia pensat mai en posar-se'n un, la que l'until death do us part li feia venir vertigen, la que va fer tots els esforços possibles perquè no li toqués el ram al casament de la meva germana, i va tenir èxit,...) va desaparèixer i al final, vam decidir, així una mica improvisadament, casar-nos i passar junts la resta de la vida i ser molt feliços i menjar anissos... o pastissos de xocolata, que són més bons!
