Philadelphia

Aquests dies, hem estat fent turisme per Philadephia. La Júlia (i els seus pares, és clar) viu a un barri que està una mica apartat del centre i les casetes són d'aquestes antigues amb una mica de porxo i les parets i les teulades de diferents colors. Tot plegat és força pintoresc, però els carrers s'haurien d'asfaltar una mica... o la meva neboda tindrà un accident amb el cotxet!

Philadelphia era (fa mooolt temps) la capital dels Estats Units, per això, hi ha la Declaration House i altres edificis oficials on se solien reunir els membres del govern, per a redactar la constitució i governar el país. També hi ha una estàtua de Franklin molt graciosa assegut en un banc del campus llegint el diari. Però el símbol de la ciutat és la Liberty Bell, que és la campana que suposadament van fer sonar per proclamar la independència, el 1776. Ara la campana està trencada i es veu que els historiadors estan encuriosits, perquè a la campana hi ha una inscripció i Pensylvania està mal escrit (només amb una N, en comptes de dues).

També, vam veure el primer i el segon banc dels Estats Units, el campus de la Universitat de Pennsylvania, que és diferent, perquè sembla un poblet antic amb edificis baixos de pedra; a part del Franklin, hi ha la rèplica (ampliada) de la LOVE Sculpture que hi ha al centre de la ciutat. A la segona foto, podeu veure'ns al meu pare i a mi, quan acabàvem de pujar les escales que pujava el Rocky a la pel·lícula, que són a l'entrada del Museu d'Art de Philadelphia.

Washington D. C.

Avui, hem anat a Washington D. C. (que no s’ha de confondre amb l’estat de Washington, que és molt lluny d’aquí!). Com podeu veure a les fotos, els meus pares han aprofitat la visita a la capital, per a saludar el futur president, que ja és tot un ídol de masses i hi ha tot tipus de souvenirs amb la seva imatge. L’Obama l’hem vist a una botigueta de la Union Station, on també hi havia una estàtua de Colom i una rèplica de la Liberty Bell de Philadelphia, que precisament ahir vam veure l’original. Aquesta gent ja ho fa això de duplicar les coses i que la còpia sigui més gran que l’original, el que passa és que la peculiaritat d’aquesta campana és que està trencada i a mi m’ha semblat que la còpia no ho està... un detallet sense importància. A part d’això, hem anat a la Casa Blanca i al Capitoli. Jo em volia fer la típica foto dels corresponsals (del tipus “Esther Codina, TV3, Washington”), però l’Albert Elfa no sé on es posa, perquè la Casa Blanca és molt lluny i es veu molt petita; això sí, té uns jardins molt grans, potser a ell el deixen entrar als jardins... El Capitoli és més gran i més maco i ja començaven a preparar les grades per la presa de possessió de l’Obama.

També hem vist l’edifici de l’FBI, que és un bloc d’oficines normals amb moltes banderes, la Biblioteca Nacional, el Tribunal Suprem, moltes ambaixades i museus, que gairebé tots són gratis, el monument de Washington, que és aquell obelisc gran que hi ha a prop de la Casa Blanca i els memorials dels presidents dels Estats Units. Ah! Com a curiositat del dia, aquests americans m’han donat la raó amb una de les meves teories, que és que es poden buscar altres usos a les hortalisses i la verdura, a part de menjar-se-les; al costat del Capitoli, hi tenien una mena de cols o escaroles (que potser eren transgèniques, perquè aquell color lila era molt sospitós) plantades a un jardí com a element decoratiu!

Blocs cada dia més familiars

Abans d’anar a dormir, us volia informar d’un altre naixement, aquest cop, del naixement del bloc de la meva neboda. Sí, sí, ho heu llegit bé. Aquí, la Júlia ens explicarà les seves peripècies en aquest món tan esbojarrat al qual acaba d’arribar. De pas, aquesta és una molt bona excusa per a ensenyar-vos una foto d’aquest angelet a estones; suposo que a tots els nens acabats de néixer se’ls fotografia molt, però jo mai havia vist tantes fotos juntes!

Júlia

La Júlia ja ha arribat! El gran dia va ser ahir, 23 de desembre, a les 12.03 del migdia. Al final, només es va sortir al món un dia més tard de la data prevista, tot i que tots l’esperàvem impacientment des de feia dies. Segurament, s’hi estava bé allà dins i ara ja s’ha començat a adonar que no tot és tan fàcil com semblava, s’ha començat a fer gran. I és que el temps passa molt de pressa i d’aquí poc, ja veig la Marta i el David perseguint-la pels carrers de Philadelphia (no patiu, aquí on viuen hi ha menys cotxes que a Barcelona :-)). Ja ho diuen que un pare és aquell que es passa mitja vida ensenyat als seus fills a parlar i caminar i llavors, es passa l’altra meitat, dient-los-hi que seguin i que callin.

En fi, com va dir una infermera, segur que la Júlia no es volia perdre les festes de Nadal i per això va sortir just a temps, per a fer-les passar a tothom d’una manera diferent. Ara, només falta esperar que els avis arribin divendres al migdia i puguin conèixer la seva néta i, evidentment, que la Júlia pugui anar a casa per veure tots els regals que té sota l'arbre!

New York

He anat a New York i he arribat a una conclusió: és com a les pel·lícules, però amb més fred, això sí, tot és molt maco! Hi ha coses que són més petites del normal, la cinquena avinguda és com un carrer normal de Barcelona (jo m’esperava que fos ample com la Diagonal...). Vaig entrar a la FAO, que és una botiga de joguines molt gran, a l’Apple, a Tiffany’s, a la Trump Tower, a St. John’s Church i a St. Patrick’s Cathedral, on tenen un pessebre sense nen Jesús... segur que el van robar! També vaig anar al Rockefeller Center, on hi ha aquella pista de patinatge i l’arbre de Nadal gran. I aquí va començar una de les meves frustracions; vaig pujar al capdamunt de la torre (aquella del pòster famós dels obrers asseguts a una barra), i es veia l’Empire State molt bé, però van construir un edifici lleig que tapa la torre Chrysler. Després, tota decidida, me’n vaig anar a la torre Chrysler i, com que els carrers són tan estrets, no es veu fins que hi ets gairebé a sota. Al final, al vespre, vaig pujar a l’Empire State i des d’allà, es veia bé i com que era fosc, tota la ciutat estava il·luminada. Anant cap allà, vaig veure la Grand Central Station i la Biblioteca.

També vaig anar a Central Park. Sembla increïble que hi hagin tants arbres al mig de la ciutat! Era molt bonic i hi havia la gent passejant el gos i fent footing (alguns amb pantalons curts, tot i la neu que els envoltava) i carros de cavalls i llacs i ponts glaçats. El que passa és que s’hi ha de tornar quan faci més bo, perquè allà passejant t’hi pots passar tot el temps que vulguis i amb aquest fred, no hi ha gaires ganes de posar-se a caminar entremig dels arbres. Abans d’entrar al parc, vaig passar per Columbus Circle, on hi ha una estàtua de Colom, però com que ja és a Amèrica, aquest no senyala el mar com el de Barcelona! Després, vaig anar a Times Square, que jo diria que no és una plaça, però hi ha moltes llums, molta gent i moltes botigues.

I aquest matí, feia molt sol i per això, he anat amb ferri cap a Staten Island. El ferri fins allà és gratis i passes pel costat de l’Estàtua de la Llibertat, però no hi para. Bé, que fes sol no vol pas dir que fes bon temps. Feia molt vent i se m’han glaçat les orelles i les mans, però la volteta amb vaixell i les vistes valien la pena. L’Estàtua de la Llibertat sembla petitona des del ferri, però potser és perquè es veuen els gratacels de Manhattan al fons. Després, la intenció era anar a veure el pont de Brooklyn, però des del vaixell també es veia la mar de bé i m’he n’he anat a la Zona Zero, on hi ha com una mena de memorial per les víctimes i hi fan obres, per a construir la Freedom Tower, que serà l’edifici més alt de la ciutat. Després, he anat a veure l’edifici de la borsa i el Flatiron, que va ser el primer gratacels de Nova York, i a Chinatown i el Soho, on hi ha tot de blocs d’apartaments amb una escala d’emergències per fora, com aquestes de les pel·lícules, que pots entrar a casa dels veïns.

Aeroports i avions

El dia que vaig arribar al Canadà, vaig explicar a tothom que l’aeroport de Kamloops semblava de joguina, perquè era molt petit. La gent es pensava que devia ser com el de Girona i que jo exagerava. Aquell dia, estava massa cansada per fer-ne fotos, però aquest cop, com que m’acabava de llevar i he arribat a l’aeroport quan el guàrdia que s’hi queda a la nit tot just estava obrint, he tingut temps. No sé si perquè era la primera, però avui no m’han pesat l’equipatge i a més a més, me l’han fet portar a mi a la policia, perquè passés el control de seguretat. Això ho fan perquè només tenen una cinta amb la pantalleta aquella que veuen què portes a dins l’equipatge, però crec que està bé, així, com a mínim, si l’obren, tu ho veus i no te n’adones quan arribes a casa. Parlant de l’equipatge, no sé si ho sabeu, però quan vaig arribar l’agost, em faltava una maleta, però no és que me l’haguessin perdut (jo l’havia vista a Vancouver), el que passava és que aquell dia, hi havia molta gent i com que a l’avió, no hi cabia tot l’equipatge, va arribar amb el següent vol un parell d’hores més tard. I avui, els hi ha passat una cosa semblant, només que en comptes d’abandonar maletes a Kamloops, han decidit pujar les petites a dalt l’avió.

Doncs bé, el primer avió que he agafat, per anar de Kamloops a Vancouver, ha tremolat tota l’estona, que no és gaire, una hora més o menys. Aquest trajecte el fan avions d’aquests d’hèlices, que fan més soroll que els normals. He acabat posant-me música, no perquè en tingués ganes, sinó perquè aquest soroll a les sis del matí no era gaire agradable. El primer dia ja m’ho semblava que allò es movia més del compte, però estava molt cansada i pensava que potser comparant-lo amb el que fa el trajecte des d’Europa la diferència es notava més, però no, aquests avions són uns trastos. Avui, sí que es movia, perquè feia mal temps i a més a més, les llums no acabaven d’anar bé i s’anaven apagant i encenent. Semblava una pel·lícula d’aquelles que quan l’avió comença a caure, la llum no funciona; però al final, nosaltres no hem caigut :P!

I després, he anat a l’aeroport de Vancouver, que no em cauen bé, perquè el primer dia em van tractar d’inútil, perquè jo no sabia que havia d’agafar les meves maletes i tornar-les a facturar; a mi, m’havien assegurat dos cops que les trobaria a Kamloops. Però avui, no m’han fet res dolent. Avui, havia d’agafar la maleta a Toronto, perquè passés el control de seguretat abans d’entrar a Estats Units. La frontera del Canadà amb Estats Units mereix un post a part, però només us comento que aquest cop, he parlat amb els policies a l’aeroport de Toronto, en comptes de fer-ho quan he entrat al país i que m’han fet agafar la maleta, per tornar-la a facturar un tros més enllà sense passar-la per cap mena detector. O sigui, he agafat la maleta a una cinta, he passat a veure el policia amb la maleta i l’he deixada a una altra cinta.

I ja està, ara sóc a l’aeroport de Philadelphia, esperant que em vinguin a buscar. I de fet, ja haurien de ser aquí, perquè si avui, la Júlia naixia, tenien una excusa, però pel que m’han dit, això encara no ha passat.

Ui quin fred que fa!

Això es comença a assemblar més al que a mi m’havien dit que era el Canadà. No sé si a l’altra gent que ha estat aquí li ha passat, però a mi, abans de venir, la gent em feia brometes sobre el fred; quan vaig arribar encara era estiu, i abans de marxar, ja em deien que segur que necessitaria l’anorac, tan bon punt baixés de l’avió. Era mentida. El Canadà és el segon país més fred del món, però ells estan convençuts que tenen quatre estacions, el que a mi em sembla és que totes quatre són més fredes que les nostres. El primer dia, quan vaig sortir de l’hotel, anava amb pantalons llargs, màniga llarga i la jaqueta, per si de cas (ja se sap que és un país fred i val més anar previngut!); feia fresqueta, perquè era d’hora, però s’estava bé. La primera persona que em vaig creuar va ser una dona amb pantalons curts i una samarreta de tires... em vaig deprimir! No feia calor per anar “vestit d’estiu”!

Bé, el cas és que des de llavors, sempre ha fet una mica més de fred del que faria a casa, però res exagerat. De fet, es veu que aquest any ha sigut especialment calorós; fa un parell de setmanes, vaig parlar amb una noia de Girona que està fent el doctorat a Edmonton (a Alberta, bastant més al nord d’aquí, on hi fa més fred) i em deia que era un hivern molt atípic i que encara no tenien neu. Jo crec que això i el fet que a Prats nevés a l’octubre confirmen el canvi climàtic, però aquest és un altre tema.

Com ja us vaig explicar, a Victoria feia molt bon temps. Doncs el dissabte el vespre, mentre estava a l’autocar de tornada cap a Kamloops, vaig rebre un missatge al mòbil d’una de les companyes de pis, que em deia que estaven a menys 24º. Gairebé no m’ho podia creure! Quan vaig arribar, hi havia més o menys dos pams de neu al terra i vaig tardar mitja hora a fer un trajecte que normalment hauria fet en uns deu minuts, perquè hi havia llocs on en comptes de neu, hi havia gel i s’havia de caminar amb compte per no caure. Quan vaig arribar al pis, tenia la cara congelada i els dits de les mans em cremaven pel canvi brusc de temperatura. A fora, portava dos guants (els venen de dos en dos, o sigui de quatre en quatre, uns de normals i uns de neu, per a posar-te per sobre), però semblava que no en portés i quan vaig entrar a casa amb la calefacció, les mans em cremaven.

Quan vaig engegar l’ordinador, vaig veure que la temperatura no era pas tan baixa; però llavors em van explicar que això era la temperatura de debò, però que la que es nota és més baixa per culpa del vent. Sabeu allò que el Tomàs Molina en diu (em sembla que només és a l’estiu) la temperatura de xafogor? Doncs jo diria que és el mateix. I ara cada dia, abans de sortir de casa, consulto aquesta pàgina web, que no sé si serveix de res, perquè de fred en passo igual, tot i que m’abrigo tant com puc, però suposo que m’ajuda a mentalitzar-me. Aquest dematí, he anat a comprar i a fer el café (sí, faig vacances i visc així de bé! :-)) i he aprofitat per fer unes quantes fotografies; no n’hi ha gaires, són molt semblants i no són especialment bones, però abans de sortir, el termòmetre marcava -20, segons internet notaves una temperatura de -30, no sé fer fotos amb guants i la meva mà no ha aguantat més de tres minuts a l’aire lliure.

De moment, em sembla que això és el més destacat pel que fa a climatologia. Bé, només comentar que aquí la gent continua menjant gelats, que no posen cadenes als cotxes, perquè porten rodes d’hivern, i que tenen un invent molt bo per treure el gel dels vidres, és una mena de pala amb un raspall a l’altra banda (un dia ja faré una foto). Ah! I sabíeu que aquí endollen els cotxes una estona abans d’engegar-los? Als parkings hi ha endolls; avui mateix, n’he vist un que en sortia un cable vermell molt llarg. I pel que em van dir, ara has de vigilar més quan vas caminant, no només perquè és més perillós, això és evident; aquí, els cotxes normalment han de parar, per a deixar passar els peatons, encara que estiguis travessant per on no toca; però ara quan camines representa que tu ja saps que els cotxes poden patinar per culpa del gel, per tant, si no vas per la vorera i t’atropellen és perquè no anaves prou en compte.

Victoria

Dimecres, vaig anar a Victoria, que és la capital de la British Columbia. Victoria està a Vancouver Island i és el lloc més càlid del Canadà! Em vaig tornar a posar les ulleres de sol i gairebé no vaig fer servir els guants!! És veritat el que diu la meva guia que és una ciutat molt anglesa. Té un regust històric, a vegades forçat, que no tenen d’altres ciutats americanes. El que és força curiós és el contrast entre la zona turística i la residencial. Victoria és una ciutat força petita i el parlament està la centre, però sense adonar-te’n vas a parar a uns barris on només hi ha les típiques casetes amb jardinet, que només estan a dues cantonades del parlament. El parlament és una mica diferent als que estem acostumats; entre altres coses de nit està il·luminat i no sembla un lloc gaire seriós la veritat, a més a més, juraria que he llegit en algun lloc que aquesta il·luminació hi és tot l’any i no només ara, perquè s’acosti Nadal! De dins, s’assembla bastant al parlament britànic; fins i tot, com que encara són els caps d’estat, hi ha un quadre dels reis.

El Nadal, la decoració nadalenca, fins i tot diria que l’esperit nadalenc s’ho prenen força a la valenta. A més a més, a Victoria, tenen una botiga anomenada The Original Christmas Village, on venen coses de Nadal tot l’any, de diferents preus evidentment. La botiga, que és d’uns alemanys, té quatre pisos amb pessebres, boles, llums, figuretes de diferents llocs del món, etc. Aquí, també he descobert que això de posar l’estrella al capdamunt de l’arbre no ho fan a tot arreu. Si mireu les fotos, veureu que al parlament hi ha un Santa Claus; també vaig anar a un concurs d’avets, i la gent hi penjava de tot. Aquest concurs tenia com a objectiu recollir fons per una organització benèfica i els arbres eren donats per empreses i col·lectius, per això molts eren arbres temàtics, per exemple, n’hi havia un dedicat al James Bond, en el qual hi havia cotxes, copes de Martini i al capdamunt, hi havia els números 007. L’altre concurs nadalenc curiós on vaig anar és el d’óssos disfressats; però no us penseu que eren óssos de debò, eh! A l’entrada d’un hotel, hi havia óssos de peluix disfressats i em penso que el concurs funcionava d’una manera bastant semblant a l’altre.

Victoria és la ciutat natal d’Emily Carr, que vivia en una casa d’aquestes típicament angleses, de prop del parlament. Vaig intentar visitar la seva casa-museu, però estava tancada; a l’entrada, hi havia una cartell que et convidaven a visitar el seu jardí. Per tant, jo vaig donar la volta a la casa d’Emily Carr, mentre llegia els cartellets que hi havia penjats i tenia la sensació que en qualsevol moment, sortiria l’amo de la casa i em demanaria a veure què hi feia allà; tinc una foto del cartell com a prova que ho podia fer! Després, vaig anar a passejar pel Beacon Hill Park, que està al costat de l’oceà. Hi ha el Mile 0, que és on comença la Trans-Canada Highway, però jo encara no acabo d’entendre que l’autopista que comenci en una illa... També hi ha l’estàtua del Terry Fox, que és considerat gairebé un heroi nacional, al Canadà.

A Victoria, com gairebé a tot arreu aquí, també hi ha un Chinatown. Aquest és bastant petit, però té de tot: les parades de productes típics, els carrerons estrets que comuniquen carrers principals i estan plens de botiguetes; tot és de color vermell, per exemple, els bancs i les cabines de telèfons són els mateixos que a la resta de la ciutat, però aquí són vermells. Aquest barri té la peculiaritat de ser el barri xinès més antic del Canadà. També vaig anar al Miniature World, que és com Catalunya en miniatura, però representant diferents temes, alguns fets històrics (hi ha aquestes maquetes típiques amb molts cavalls i canyons), alguns dedicats a contes clàssics, hi ha una maqueta molt gran on hi ha representades les diferents províncies canadenques per on passa el tren, una maqueta amb una dotzena de castells europeus l’un al costat de l’altre,...

Una mica més allunyat del centre, hi ha el Craigdarroch Castle, que de fet no és un castell, o no pretenia ser-ho; era la casa d’un industrial del carbó. L’edifici “només” té 118 anys; està força bé, perquè vas passant pels diferents pisos i de pujada visites les habitacions dels amos, fins que arribes a dalt de tot d’una torre, que en el seu dia va ser el punt més alt de la ciutat, i després, baixes per les habitacions dels criats. També vaig anar a Market Square, que és una plaça envoltada de botigues i bars a diferents nivells (recorda una mica Covent Garden Market) i a Bastion Square, on abans, hi havia una presó, que és un dels llocs més antics de la ciutat. Al capdavall, hi ha el Museu Marítim, on hi ha maquetes d’alguns vaixells i objectes històrics curiosos relacionats amb el mar i la indústria turística i pesquera i explica una mica l’evolució de la navegació, que en aquesta regió és molt important.

I ja està. Aquest vespre, he arribat a Kamloops i ara sí, hi ha dos pams de neu i fa molt fred! Això s’assembla més al que a mi m’havien dit que era el Canadà. I pensar que jo fa dos dies anava amb ulleres de sol!!

Resultats de l'enquesta

Ahir a la nit, després de 43 dies de votacions, es va tancar l’enquesta per saber quin dia penseu que naixerà la Júlia. Ara, l’únic que podem fer és esperar.

El 24 va encapçalar l’enquesta des del primer moment, ja se sap, totes aquestes coses del Nadal, el pessebre, fer cagar el tió, ... a la gent li agrada molt. Però, de mica en mica li van començar a sortir rivals, els més perillosos el 21 i el 22. Finalment, fa un parell de setmanes el 21 es va avançar i s’ha anat consolidant com a líder amb una majoria del 14% dels vots (no sona gaire alta, però és el que hi ha!) i el 22, que cal recordar que és el dia previst pels metges, ha quedat en tercera posició. Una mica més allunyats del capdamunt, han quedat el 20, el 23 i el 25. I a partir que ens allunyem dels dies festius de Nadal, el vot es va dispersar bastant.

He fet una mica de recerca sobre el 21 de desembre (wikipedia rules) i la veritat és que no he trobat gaires coses. Qui sap, potser d’aquí uns quants la Júlia sortirà a la llista de naixements de personalitats il·lustres del wikipedia! A nivell català, compartiria aniversari amb Lluís Domènech i Muntaner i naixeria just quan se celebrés el centè aniversari de la fundació a Barcelona de la “Lliga vegetariana”. També un 21 de desembre, aquest cop de 1963, el servei meteorològic canadenc va rebre les primeres imatges via satèl·lit. L’única cosa que a mi em confon una mica d’aquestes dates és el canvi d’estació, que segons com es pensarà que ha nascut a la tardor i segons com a l’hivern; però, no cal que us preocupeu, això no crec que li suposi cap problema d’identitat greu en un futur.

Fer el ronso

No us passa a vosaltres, que quan teniu molta feina, trobeu qualsevol excusa per retardar el moment de començar a fer-la? Això és el que en català en diríem ‘fer el ronso’. Que ja n’ets conscient que has de fer moltes coses i saps perfectament que, més tard o més d’hora, les acabaràs fent, però si pot ser més aviat tard, per què ho hauries de fer ara? Això passa, quan l'expressió 'no deixis per demà allò que puguis fer avui' perd tot el sentit. Crec que el pitjor de tot és quan tu mateix t’acabes creient (o fent veure que et creus, la qual cosa donaria per un estudi psicològic interessant) que les teves excuses realment no són excuses, sinó que tot i admetent que hauries de fer alguna altra cosa, veus la necessitat d’estar-ne fent una altra.

Jo us entenc perfectament. Aquí, a això en diuen to be procrastinating. La paraula en sí sona lletja, estranya i llarga el primer cop que la sents, però t’hi acostumes de seguida. A mi, no em va costar gens afegir-la al meu vocabulari i fins i tot proposar una traducció barroera al català, el gran verb “procrastinar”, que sí, segurament mai sortirà al diccionari i a més a més, tenint una expressió com és ‘fer el ronso’ i ‘ronsejar’ (que l’acabo de trobar mentre buscava si ronso sortia al diccionari) no necessitem per res un préstec de l’anglès, però a vegades és bonic inventar-se paraules, sobretot quan no tens res més a fer.

No sé si us passa a vosaltres, però a mi, em va molt bé el facebook per entretenir-me; em sembla que és el meu nou hobby. De fet, segurament és una cosa bastant inútil, que et fa perdre molt de temps, però mira avui per exemple, he descobert que podia tirar boles de neu a l’altra gent (virtualment, és clar!), no em pregunteu per a què serveix, però es veu que hi ha gent que ho fa, entre ells jo. Bé, ara ja és hora d’anar a dormir, que demà, he d’estudiar i parar de trobar excuses... penjar un text al bloc no és una excusa; mantenir informats els meus lectors és una necessitat! :P

més apunts lingüístics...

Uff… ara feia molts dies que no escrivia a la secció “apunts lingüístics”, però és que he estat ocupada. El que vaig fer un dia (fa dies!) va ser crear un document de word i anar-hi anotant, a mesura que les sento, expressions, frases fetes o paraules que tenen un ús curiós. La idea era de tant en tant fer una nova entrada al bloc. I això és precisament el que faré ara, tot i que alguna d’aquestes coses fa dies que les vaig sentir.

Primer de tot, el 14 d’octubre (ja us ho he dit que feia dies que ho tenia pendent...), hi havia eleccions. La setmana anterior, vaig anar a un debat electoral dels candidats locals a les eleccions federals, allà, hi vaig sentir (diria que era el candidat del Green Party)la frase feta a penny worth of prevention is worth a million pounds of cure, que és un equivalent claríssim del nostre ‘val més prevenir que curar’, buscant el seu significat també em vaig trobar una expressió semblant fent servir mesures en comptes de diners, per a comparar: an ounce of prevention is worth a pound of cure.

L’altre dia, parlàvem amb les del pis sobre les nostres veïnes de sobre, que són una mica escandaloses: no parlen, criden; no saben aixecar les cadires per a moure-les de lloc, les arrosseguen; es posen a cantar (tipus karaoke), entre setmana, quan tothom té parcials –elles no en deuen tenir; i no paren de riure, però no riuen normal, se senten des de baix a l’entrada. Bé, tot això és per explicar-vos el significat de la frase to be high on something. Un dia d’aquests que ho estàvem comentant aquí la cuina amb dues del pis, una va dir this girl seems to be high on something, i l’altra hi va estar completament d’acord... la meva imaginació treballa molt aquí per intentar entendre les coses per context, però aquell dia, ho vaig acabar demanant. Es veu que deien que semblava que anés una mica col·locada.

Bé, a la secció frases variades d'avui, hi hauria don’t get a big head, que és una manera de dir ‘que no et pugin els fums al cap’, i una fricada que he trobat en un llibre (ho acabo de demanar a la Corrie i m’ha confirmat que ella no ho havia sentit mai, deu ser una frase antiquada o alguna cosa així) with might and main, que vol dir amb totes les seves forces. I per acabar un parell de coses més útils; he après a dir trucar a cobrament revertit; to call collect i la trucada en sí és a collect call, "collect" es pot fer servir com a adverbi o com a adjectiu i la frase day in day out, que és el mateix que day after day, dia rere dia.

Ah! He canviat l’enllaç d’aquí sota de les frases fetes amb anglès, perquè em sembla que aquesta pàgina funciona més bé! (Tot i que de fet, no sé si algú més, a part de mi, s’ho mira gaire això...).

Distància

Quan jo torni, no hi serà. Ja ho sabia que això podia passar, però no m’ho esperava. Sempre havia sigut allà i, per alguna estranya i irracional raó, m’havia cregut que sempre hi seria. I ara, la distància sembla més gran, perquè des d’aquí tot es veu diferent. Ara, ella és més lluny i no tornarà. Quan jo torni, ella no hi serà; ja no serà el mateix que abans de marxar. Deu ser veritat que estem tan acostumats a qui tenim sempre al costat, que ni tan sols ens adonem que hi són, fins que marxen i sabem que no tornaran.

I ara només en queden els records. Com el dia abans de marxar, que va ser de les poques persones que es va acomiadar de mi sense aquella mirada, que em sembla que jo i tot vaig acabar fent, que semblava que s’hagués d’acabar el món, i quan va preguntar-me quan tornaria, l’abril no li va semblar que fos tan enllà. I els records més llunyans, de quan érem petits, que si comencés segurament no acabaria mai; la llista seria massa llarga, perquè sempre havia estat allà, amb nosaltres.

Vancouver

Després de Seattle, vam marxar cap a Vancouver, on per no perdre el costum, el primer dia va ploure molt. Allà, vam anar a l’Stanley Park, que és un parc molt gran, on et vas passejant per la vora del mar. Es veu que hi ha l’arbre més gran del món... però nosaltres no ho sabíem i no el vam veure! Vancouver no té tants gratacels com Seattle, però vam pujar a un mirador que hi ha al capdamunt del Lookout per veure la ciutat. També vam visitar uns barris peculiars: Granville Island, on hi havia un mercat força gran i tot de botigues curioses (la paraigüereria, l’hamaqueria, la joguineria gegant, etc.). Després, vam anar a Chinatown, on hi havia moltes botiguetes petites i els cartells eren tots en xinès; a prop, d’allà, hi ha Gastown, que va ser el primer barri de la ciutat, on vam veure l’Steamclock, que és un rellotge que treu fum, perquè abans devia funcionar amb vapor, i m’hi vaig fer una foto, que malauradament encara no tinc :P... oh, quina llàstima! (amb la il·lusió que us hagués fet veure-la...)

L’últim dia de ser allà, feia molt bo i vam decidir pujar a la Grouse Mountain (hi vam pujar en una mena d’aeri, no us penseu que hi vam anar a peu!). Primer vam agafar el Seabus, que és un vaixell que et porta fins a l’altra banda del port, on hi ha la muntanya i llavors, un autobús de debò per arribar fins al telecabines. A dalt, les vistes eren espectaculars! Fins i tot es podia veure Vancouver Island, que està a uns trenta quilòmetres de Vancouver. Allà, hi havia una mica de neu i com que hi feia força fred, no ens hi vam estar gaire estona, però realment valia la pena pujar-hi!

I ja està, llavors sí que es van acabar les vacances!!

Seattle

Snif, snif… s’han acabat les vacances!

Wooow! Quina setmana!! Vaig arribar a Seattle, divendres a les 7 de la tarda, plovent a bots i barrals. Miraculosament, vaig saber arribar a l’hotel i després a l’aeroport, en autobús, sense perdre’m. I l’endemà al matí, vam començar a fer turisme. Per sort, no feia tant fred com m’havien dit, cosa que no vol pas dir que fes calor eh; potser us diran que sóc una exagerada, però a mi la bufanda, les botes i l’anorac no em feien cap nosa...

Seattle és la seu de moltes empreses: Boeing, Amazon.com, Microsoft i la més important de totes (aquests venen quatre ordinadors i fan uns avions que es veu que van molt ràpid i ja es pensen qui sap què...): a Seattle, hi ha el primer Starbucks! Com que és el més antic, està ple tot el dia i té el seu encant, però no és pràctic, els Starbucks moderns amb taules i sofàs són molt més còmodes! Però també vam descobrir el seu gran competidor en el terreny del cafè local: el Seattle’s Best Coffee, que el van fundar el 1970, un any abans que l’Starbucks, i entre d’altres coses fan bagels per esmorzar i a més a més, n’hi havia un a dins mateix del nostre hotel.

A la segona foto, es pot veure la postal típica de Seattle amb el cartell lluminós del Seattle’s Best i el del Public Market a darrera. La primera foto és de quan vam anar amb vaixell per veure la ciutat des del mar. També vam pujar a l’Space Needle de dia i de nit i vam anar al Warren Street, que no és ben bé un atractiu turístic, però des d’allà es poden fer fotos panoràmiques de la ciutat (algun autobús que et portés fins al capdamunt estaria molt bé : )). Ah! També vam pujar a l’Smith Tower, que va ser el primer gratacels de Seattle, però ara ja té edificis molt més alts al costat. El que és curiós és que vam pujar-hi sols amb l’ascensorista-guia, perquè quan hi vam arribar estava tancat, però com que devíem fer cara de decebuts, els hi va saber greu i ens va deixar entrar i ens va anar explicant què eren els diferents edificis del voltant.

De visites així una mica més curioses també en vam fer! Vam anar a l’”Umachiwaja”, que són uns grans magatzems especialitzats en productes orientals. I un altre dia vam fer un Underground Tour, on un guia molt simpàtic que feia uns jocs de paraules boníssims ens va portar a diferents llocs de la ciutat a sobre i a sota terra i ens anava explicant històries. Però també vam fer visites culturals, i vam anar a la University of Washington, que estava molt bé; és una universitat d’aquestes molt americanes amb jardins i un campus molt gran, però amb un regust europeu en l'arquitectura.

Me'n vaig a treballar una miqueta; ja ho he dit: s'han acabat les vacances. Un altre dia, ja parlaré de Vancouver!!!

Les eleccions per sota del paral·lel 49

S’està acabant això que els veïns del sud anomenen el primer dimarts després del primer dilluns de novembre (no poden dir simplement que no volen anar a votar el dia de Tots Sants?!). Bé, no sé si us ho he explicat, però fa poc també hi van haver eleccions aquí al Canadà, però la gent ja aleshores semblava més interessada en les eleccions americanes (sí, aquí, a la gent d’Estats Units en diuen americans, ells són canadencs, i a vegades, fins i tot, per referir-se al país, diuen the Americas).

A aquella assignatura que faig que estudiem una mica de tot relacionat amb el Canadà, he après el concepte Continental Integration, que és el fet d’esdevenir una colònia cultural dels Estats Units. Això, que passa a tot arreu, quan els tens al costat, suposo que fa més por. Doncs bé, això de la Continental Integration per mi ha quedat demostrat aquest vespre. Els dimarts al vespre faig una classe de tres hores que comença a dos quarts de set; aquí, a classe, fan una cosa que jo no havia vist mai que és portar el portàtil per prendre apunts, doncs el cas és que abans de començar la classe hi havia el professor allà, també amb l’ordinador, diu ‘va, comencem, si voleu aneu seguint l’escrutini per internet i aviseu-nos, si hi ha alguna novetat interessant’. Com que tothom ja donava per guanyador l’Obama, no hi ha hagut res a comentar.

Després, quan tornava cap a casa, m’he trobat a la Claudia i també ha sigut gairebé l'únic tema de conversa durant el trajecte, que a veure si es notaria la diferència, que si ja era hora que amb la població tan diversa dels Estats Units tinguessin un president que no fos blanc, etc. I quan hem arribat al pis, hi havia la Corrie estudiant i la seva pregunta, de fet, ha sigut la que m’ha motivat a escriure això: do you know that we have a black president?

Ho tradueixo, perquè no sigui dit, però no crec que faci falta: ho sabeu que tenim un president negre? Aquesta primera persona del plural m’ha impactat. I res més, ho deixo aquí, perquè hi reflexionem. És l’Obama una mica el president de tots? La globalització ens ha afectat tant que ens interessa més què passa a l’altra punta de món o a casa del veí, que a casa nostra?

Per cert, parlant del país veí (i canviant totalment de tema, ara ja he fet la reflexió profunda), sabeu qui se n’hi va aquest divendres? :)

L'esport nacional

Ahir al vespre, vaig fer una d’aquelles coses que s’han de fer quan vas al Canadà: anar a veure un partit d’hockey. Jugaven els Kamloops Blazers contra els Left Bridge, i van guanyar els de Kamloops 5 a 2, per tant la gent estava molt contenta. A més a més, com que era Halloween, hi havia molta gent disfressada (la disfressa de carbassa triomfa molt!), i a la mitja part, hi havia més personatges dels habituals disfressats per allà.

A veure, la cosa començava a les 7 de la tarda, vam arribar per allà tres quarts i ens vam trobar una gent revenent entrades, però la reventa d’entrades aquí em sembla que funciona diferent. Gairebé tothom que ho feia era gent gran i el senyor a qui les vam comprar ens va explicar que a la seva empresa els hi donaven entrades i ell les venia (més barates que a la taquilla, però que et sortien igual de preu que si les compraves amb el carnet d’estudiant) i els diners que recollia els donava a una associació d’aquí Kamloops.

Al cap d’una estona, van començar a sortir els jugadors i van cantar l’himne (stand up, remove your hats, and sing together the national anthem) i després, ja van començar. Els partits d’hockey tenen tres parts de vint minuts i durant els descansos, sortien les mascotes, per a distreure el públic i organitzaven un partidet de futbol sobre gel. Va ser divertit. Algunes coses curioses d’aquest esport és que no passa res greu si et baralles, agafar l’altre per la samarreta i picar el seu stick amb el teu és el mínim que has de fer, per a sobreviure i quan et baralles amb algú altre més seriosament (hi ha hagut tres o quatre baralles grans, en les quals hi havia els àrbitres i tot al mig i volaven els cascs i les genolleres dels jugadors), t’expulsen uns quants minuts, però no et fan anar a la banqueta amb els altres, sinó que estan al penalty room, que vol dir que estan castigats a l’altra banda del camp, en uns seients que hi ha, amb un vidre de separació entremig, perquè no s’acabin de matar, mentre els altres juguen. A la foto, es veu una d'aquestes batusses, si voleu veure més fotos, cliqueu aquí.

Ah! I una altra de les coses que té aquest país és que la gent és refiada. A la mitja part, quan hem anat a comprar el sopar, hem deixat les jaquetes allà, la Claudia hi ha deixat la càmera i tot, i quan hem tornat, encara hi era tot. Els primers dies jo devia fer molta gràcia, a qualsevol bar on anava o fins i tot a la biblioteca, no m’agradava deixar les coses soles. S’ha d’entendre, a la biblioteca de l’Autònoma, hi havia un rètol que deia que vigilessis les teves coses que te les podien robar... I evidentment, mai deixaria la bossa a una cadira d'un bar, mentre vaig a la barra o al lavabo; i és clar, aquí, no volia quedar-me tancada, a fora de casa sense claus i sense jaqueta, que fa fred!

The Rhinoceros Party (or Rhino Party)

Ja us vaig explicar que a la universitat feia una assignatura que tracta diferents aspectes de la cultura i la societat canadenca. Doncs bé, fa alguns dies, vam parlar de política i vaig descobrir un partit que crec que heu de conèixer: the Rhinoceros Party.

Fundat l’any 1963 per Jacques Ferron, el seu objectiu era fer sàtira política des de dintre mateix de la política i introduir un toc humorístic a la campanya. Alguns dels seus membres es definien com a marxistes-lennonistes, en referència a Groucho Marx i John Lennon. Mai van aconseguir representació parlamentària. De fet, ni ells mateixos ho esperaven i entre les seves promeses electorals, tenien la de dissoldre el parlament i iniciar una altra campanya immediatament, en cas de guanyar les eleccions. Tot i no aconseguir mai asseure’s al parlament, el 1984, va ser el quart partit més votat. El Rhinoceros Party es va dissoldre el 1993, després de la mort del fundador i, sobretot, degut a la imposició de normes més estrictes als partits. A la pàgina web del partit, hi ha informació sobre la iniciativa de reanimar-lo.

Algunes de les promeses electorals destacades del Rhinoceros Party eren:

• Abolir la llei de la gravetat.
• Derribar les Rocalloses, per tal que els habitants d’Alberta poguessin veure la posta de sol del Pacífic.
• Annexionar els Estats Units, que es convertirien en una regió del Canadà i evitar d’aquesta manera el control estranger dels recursos naturals del país.
• Abolir el medi ambient, perquè mantenir-lo net és massa difícil i ocupa molt espai.
• Prohibir les pistoles i la mantega, perquè totes dues maten.
• Comptar totes les illes, per veure si els americans n’havien robat alguna.
• Declarar la guerra a Bèlgica, perquè el Tintín mata un rinoceront en una de les seves aventures. Després, proposar de cancel·lar l’atac, a canvi d’una entrega de musclos i cervesa belga a la seu del partit, cosa que l’ambaixada belga al Canadà va fer!

Temporalment, a menys 8 hores...

Suposo que la majoria de vosaltres ja deveu haver canviat l’hora dels vostres rellotges. Jo no... aquesta gent ho fa la setmana que ve, per tant, durant aquesta setmana, només estem a 8 hores de diferència!

M’ha semblat interessant buscar una mica d’informació sobre el canvi horari, perquè és una cosa que sempre diuen que és molt útil i s’estalvia molta energia, però jo no ho acabo de veure clar. Avui en dia, gairebé tothom fa el mateix horari a l’hivern que a l’estiu, per tant, jo penso que el que guanyes per una banda, ho perds per l’altra; per exemple, si normalment et lleves a les 7, potser no encendràs el llum, perquè ja és clar, però quan arribis a casa a les 6 de la tarda ja serà fosc, per tant l’energia que has estalviat al matí, la gastaràs a la tarda... però bé, segurament aquesta deu ser la meva versió simplista dels fets.

A Amèrica del Nord, canvien l’hora el primer diumenge de novembre i el segon diumenge de març, en comptes de fer-ho l’últim diumenge d’octubre i de març, com a la majoria de països europeus. La veritat és que m’agradaria saber perquè no ho fem tots el mateix dia; si algú ho sap, li agrairia que m’ho expliqués. Al Canadà, hi ha diferents franges horàries, les fronteres de les quals no coincideixen sempre amb les fronteres territorials. A la majoria de regions de la British Columbia, es fa servir l’hora del Pacífic i es canvia l’hora, però hi ha una regió de l’est que va a la mateixa hora que Alberta (la província del costat) i una part del nord-est, on no canvien l’hora, per tant a l’hivern fan servir la mateixa hora que a BC i a l’estiu, que a Alberta. Llavors, hi ha una província, Saskatchewan, on no canvien mai l’hora. Una altra cosa que he trobat curiosa és que aquí cada zona canvia l’hora, a les 2 de la nit, a diferència d’Europa, que tots els països la canvien alhora.

Quin dia naixerà la Júlia?

Avui, he inaugurat una enquesta per saber quan penseu que naixerà la Júlia. El dia previst és el 22 de desembre, jo aposto clarament pel dia 18, més que res perquè és el dia que jo arribo a Philadelphia i ja em veig a venir que ningú em vindrà a buscar a l’aeroport. Les opcions són del 8 al 31, i es pot votar fins al dia 7 a la nit, però com que em sembla que això funciona amb l’hora del Pacífic, suposo que la majoria podreu votar fins al 8, a primera hora del matí.

La foto ja té uns quants dies, però és l’última foto que tinc amb la Marta i la Júlia. Últimament, la Júlia ha crescut molt, podeu veure més fotos i comentaris al fotolog de la Marta i el David.

(Aquesta és una enquesta d’opinió. Tot i que personalment em faria molta gràcia que la Júlia ens fes cas i decidís néixer el dia més votat, tinc molts dubtes que ho faci. Només cal que recordem el que vam tardar a saber si era una nena o un nen; tothom estava pendent d’això i ella només ens ho va deixar saber quan ningú s’ho esperava.)

Rabbit-Proof Fence

Pel·lícula basada en fets reals, que si no t’ho diguessin, pensaries ‘Bah! Això només passa a les pel·lícules!’. L’acció es desenvolupa a l’oest d’Austràlia, el 1931; on els colonitzadors blancs intentaven “assimilar” els aborígens del país.

La pel·lícula retrata el segrest de tres nenes d’entre 8 i 14 anys per part del govern, que realment es creia que tenia una missió en aquestes terres: introduir els natius a la civilització occidental, perquè segons ells havien de ‘protegir els natius d’ells mateixos’. L’objectiu era allunyar-les de les seves famílies i les seves costums, per tal que assimilessin la cultura occidental com a pròpia i en el futur, tinguessin descendència amb homes blancs, i d’aquesta manera, eliminarien la seva raça. Les tres protagonistes, la Molly, la Daisy i la Gracie, aconsegueixen escapar-se del campament on les tenen tancades i han de caminar les 1500 milles que les separen de casa seva, l’únic punt de referència que tenen és la tanca que recorria el país de punta a punta, que tenia com a objectiu controlar la població de conills a Austràlia.

La pel·lícula es basa en un llibre escrit per la filla d’una de les protagonistes i intercala moments cinematogràfics i narracions autobiogràfiques, incloent-hi un epíleg, en el qual la protagonista explica què els hi va passar després. Descriu acuradament el que s’anomena Stolen Generation, que a Austràlia va afectar nens fins els anys 70 i, evidentment, les generacions que han vingut després també han estat afectades de manera indirecta, degut a la destrucció d’identitat, de la vida familiar i de la cultura que van patir els seus pares.

Com a casa

Últimament, m’he aficionat a anar a llegir i a estudiar a Chapters. Crec que és el lloc perfecte, m’encantaria treballar allà; de fet, crec que viuria allà, si es pogués. Hi ha llibres per tot arreu, sofàs amb una llar de foc a la vora i altes dosis de cafeïna, teïna i xocolata... què més puc demanar?

Però és igual, el que jo volia dir és que aquí la gent té una manera de fer i de pensar diferent. El primer de tot per ells és estar còmodes i no es preocupen gaire de les bones maneres. Us posaré un exemple: eh que a vosaltres no se us acudiria anar a una llibreria i treure-us les sabates mentre esteu fullejant una revista i passejar-vos descalços, per molt emmoquetat que estigui el terra? Doncs aquí sí. L’escena era la següent: jo estava asseguda a un d’aquests sofàs, a davant de la llar de foc; a darrera meu, hi havia prestatgeries amb llibres i revistes i una taula amb jocs i una senyora que li deia al seu fill que l’esperava allà, jo em vaig girar un moment per mirar-los i hi havia la senyora dreta que anava amb mitjons i les sabates eren per allà la vora. Jo això no ho faria mai, però aquí es veu que és ben normal. I quan hi ha poca gent, la gent s’asseu a una cadira i posa els peus en una altra, amb sabates o sense.

La filosofia vindria a ser més o menys ‘si no molestes a ningú, fes-ho; i si molestes a algú, ja es queixarà’. És igual que a classe o a la biblioteca; a classe tothom menja, però no unes galetes o un entrepà, aquí la gent es porta la carmanyola de casa o mengen sushi (que venen per allà la vora)! L’altre dia, a classe, una noia menjava uns fideus d’aquests d’algun restaurant tailandès o algun lloc així (d’aquests que posen en una caixa de cartró petitona i et donen els palets) i va entrar la professora i va preguntar què era aquella olor que se sentia, la noia va dir que eren els seus fideus, la professora va contestar ‘ah! Ja m’ho semblava que feia molt bona olor!’ i tan tranquil·la va començar a fer classe. I jo que al principi, no gosava treure el meu entrepà! I el primer dia que vaig anar a la biblioteca, vaig veure un cartell que hi deia que es mengés de manera responsable; us podeu imaginar la meva cara... de manera responsable? Es pot menjar a una biblioteca? Doncs sí, sí, es veu que sí. Aquí, per això, normalment no porten la carmanyola... no deu ser responsable.

Nick & Norah's Infinite Playlist

Avui, he anat al cinema a veure una pel·lícula per passar l’estona, d’aquelles en què no s’ha de pensar gaire i que et fa riure una estona. El film en qüestió es titula Nick & Norah’s Infinite Playlist, i va d’un noi que es diu Nick, que està molt enamorat, no de la Norah, sinó d’una tal Tris, que és la seva ex i que, per dir-ho finament, no és gaire bona persona (ni gaire intel·ligent pobra noia...). Mentrestant, hi ha la Norah, que s’enamora del Nick; és una història una mica rara, que acaba en una passejada nocturna pels carrers de Nova York, en una furgoneta tronada conduïda per un grup de músics gays, amb l’objectiu de trobar l’amiga borratxa de la noia, que, creient-se que els músics gays l’havien segrestada, ha fugit i està protagonitzant una escena tipus Trainspotting al lavabo d’una estació d’autobusos.

A la foto, es pot veure el cotxe del protagonista; gràcies a aquesta pel·lícula he après que no es pot tenir un cotxe groc a Nova York, perquè la gent es pensa que ets un taxi i puja al teu cotxe i pretén que els portis de festa (i el pobre noi, com que ja els té allà dins, ho fa). També he après una altra cosa, però això és més aviat de cultura general (si és que se’n pot dir així), la gent aquí quan va al cinema sembla que no ho tingui mai tot i s’aixeca trenta vegades per anar a buscar coses: que si crispetes, coca-coles gegants, ...

Thanksgiving

Aquest cap de setmana, he anat a Nakusp a casa de la Claudia (una companya de pis, de Xile) i el seu marit, el Jason, que és de Newfoundland & Labrador (a l’est del Canadà), a celebrar el Thanksgiving. Bé, divendres vaig anar en autocar fins a Revelstoke, que és un poble bastant conegut perquè té unes pistes d’esquiar molt importants a la vora i després, em van venir a buscar en cotxe per anar fins a Nakusp. Per arribar-hi s’ha d’agafar un ferri, perquè està a l’altra banda d’un llac molt gran; entre una cosa i l’altra es tarden unes 5 hores a arribar-hi. D’anada el viatge no se’m va fer llarg, perquè era de dia i el paisatge és realment bonic; vas passant poblets i travessant rius, i al costat de la carretera hi ha arbres amb fulles de diferents colors.

Nakusp només té 1700 habitants, però com que tothom viu en cases amb el seu jardinet, fa la impressió de ser més gran. Un dels principals atractius turístics del poble són les hot springs (aigües termals), on vam anar el divendres al vespre. Hi ha unes piscines a l’aire lliure, una amb l’aigua glaçada, una amb l’aigua calenta i l’altra amb l’aigua bullint; s’hi estava de bé... l’únic problema era entrar i sortir de l’aigua, perquè a fora la temperatura no era gaire alta. Tot i que fes fred, feia bon temps; és curiós això, perquè quan et lleves i mires per la finestra, veus el sol brillant i penses ‘oh! Quin bon dia que farà!’, però les temperatures rarament superen els 15ºC. Dissabte, vam anar a Vernon i a Kelowna a donar el volt. Són dues ciutats més grans, que estan ‘relativament’ a prop de Nakusp (aquí el que és a prop i el que és lluny adquireix un nou significat).

I diumenge, hi va haver el sopar de Thanksgiving, que és una cosa que se la prenen bastant seriosament i tothom se’n va a casa els pares o familiars, per a celebrar-ho tots junts. A sopar, també hi havia els pares del Jason i una veïna que també és de Newfoundland. En teoria, el dia d’Acció de Gràcies, es commemora la unió entre els colonitzadors i els natius del país, per això fan una barreja gastronòmica de les dues cultures i mengen gall d’indi i pastís de carbassa.

Fa fred...

Doncs sí sí, comença a fer una mica de fred... bé, jo diria que en fa bastant (tirant a molt), però només fa una setmana que han baixat les temperatures i suposo que tampoc n’hi ha per tant, perquè encara no estem sota zero (no neva ni res per l’estil). Les temperatures diria que oscil·len entre els 3 o 4 i els 15ºC. El que passa que quan mires per la finestra no ho sembla que faci fred, perquè fa molt sol, però com que també fa vent, el sol no serveix de res. Aquesta setmana, ja he començat a veure gent més abrigada; tot i que encara n’hi ha que van amb pantalons curts i xancletes, però la majoria de gent ja s’han adonat que fa fred.

Que hagi arribat el fred també vol dir que jo tinc més feina, perquè ja estem gairebé a mig semestre i començo a tenir exàmens, projects i papers, però durant les estones d’estudi, bé potser més aviat durant les pauses, he descobert una altra cantant canadenca, aquest cop l’afortunada (o l’afortunada sóc jo, per haver-la descobert?) es diu Loreena McKennitt. La meva roommate em va deixar un CD seu titulat Nights from the Alhambra, i realment crec que ha estat tot un descobriment; la música és una mena de barreja de música tradicional de diferents llocs, incloent-hi música celta, amb l’acompanyament de varis instruments, com ara el piano, l’arpa i l’acordió.

Ah sí! Que me’n descuidava! Dilluns que ve, és Thanksgiving Day (aquí ho celebren a l’octubre), i per tant, és festa i me’n vaig de cap de setmana a casa de la meva companya de pis, que viu a un poble que es diu Nakusp, que està a uns 300 km d’aquí i s’ha de fer un tros amb ferri perquè està a l’altra banda d’un llac. Ja us explicaré com ha anat!

Hanging out in Canada

Aquesta setmana, vaig descobrir que una noia de la meva classe és la meva veïna i ahir vam quedar per “sortir”. El primer fet que vaig trobar curiós és que quedéssim a quarts de set de la tarda, però aquí la gent fa uns horaris diferents. Els bars normals tanquen a les 2 de la matinada, però ahir com que era dijous, vam anar al pub de la universitat (sí, hi ha un pub a dins la universitat!), que tancava a les 12.

Primer, vam estar al pis d’aquesta noia amb uns amics seus jugant al Crazy Eight, que és l’Uno amb cartes de poker, on els vuits es poden tirar sempre perquè són els comodins, el Jack és la carta que fa passar el torn al que va després, i quan només et queda una carta, dius Last Card. També vaig aprendre que els pals de les cartes es diuen suits i són els diamonds, hearts, clubs, and spades.

Llavors, cap allà les 8 ens en vam anar al Heroes Pub i semblava que fossin les 2 o les 3 de la nit, estava ple de gent, ballant i bevent cervesa (els dijous fan el Thirsty Thursday i els preus són més baixos). Aquí, em van explicar que un cubata era un highball (la paraula cubata els hi va fer força gràcia) i un xupito, un shot. Ah i l’altre descobriment de la nit és que la cançó mítica que s’ha de saber (la que tothom canta i es posa melancòlic, com quan posen L'Empordà per entendre'ns) és Strangers, de Kinks. Tot i que (Judit, m'has de venir a veure! :P), també posen la 'Gasolina' i això que em sembla que ningú els hi va demanar...

Idioms, Numbers & Frogs

Ahir, vaig descobrir una altra frase feta que em va semblar curiosa, out of sight, out of mind, seria més o menys ‘ulls que no veuen, cor que no sent’. Tot i que també pot tenir un altre significat que és que t’oblides d’alguna, perquè no la tens al davant.

Aquests dies també he après a dir els números com els diuen aquí. Sí, ja sé que sembla una tonteria, però els números més gran de mil no els diuen com ens els han ensenyat. Per exemple, no diuen ‘two thousand seven hundred’, sinó twenty-seven hundred. I si no els hi dius d’aquesta manera, ho entenen, però veus que es queden un moment pensant, amb cara de ‘què està dient aquesta?’

Ja per acabar, a la foto (que es veu molt malament), hi surten els nostres dos nous roommates, que no vol dir companys d’habitació, vol dir companys de pis – quan ho abrevien en diuen roomies – són dues granotes. L’altre dia, la Corrie (una de les meves roommates humanes) va anar-los a comprar, perquè es veu que aquí hi ha gent que els té com a mascotes i ara els tenim aquí, en una peixera tancada, perquè si no, salten i s’escapen. Ja sabeu que a mi m’agrada fer-vos participar i que doneu la vostra opinió, doncs bé, si en teniu ganes podeu proposar noms per les granotes. De moment, provisionalment, es diuen George i Michael.

Fall Fair & Pumpkin Pie

Avui, he anat a la Fall Fair, on feien concerts, barbacoa i el que es pot veure a la foto, concurs de menjar pastís... Sí, sí, de debò! Al principi, la gent no hi volia participar, però després han acabat sent una bona colla; el concurs només tenia una norma bastant senzilla: guanyava qui s’havia menjat més tros de pastís (amb un temps determinat) sense fer servir les mans.

Ha sigut tot plegat força entretingut, entre concert i concert posaven música i muntaven alguna activitat d’aquestes perquè la gent es distragués. El dos músics que he sentit eren d’aquí Kamloops, Asha Baltakis i Ben Nielsen; la veritat és que m’han agradat força. Tenien un estil força semblant, però potser la primera feia una cosa més tipus rock i l’altre era més acústic.

Però del què jo volia parlar, de fet, era de menjar. A part dels hot dogs, el blat de moro amb mantega (que no sé què hi troben, però en mengen molt...), les crispetes, els gelats i el cotton candy, no sé si es diu cotó de sucre. Bé, eh que sabeu de que parlo? Aquella cosa esponjosa i una mica enganxifosa de color rosa, que venen a les fires i als circs. Doncs a més a més, hi havia pastís; quan han dit que era pumpkin pie, no m’ha fet gaire gràcia i la primera mossegada no m’ha acabat de convèncer. Però la meva opinió sobre aquest pastís ha anat evolucionant i la veritat és que tampoc estava tan malament, potser perquè a mi la carbassa no m’agrada gaire, i allò de gust de carbassa en tenia poc.

Doncs el cas és que he buscat la recepta del pastís de carbassa, a veure si algú s’anima a fer-la. Aquí, es veu que és molt típic menjar-ne per Acció de Gràcies.

PUMPKIN PIE

Ingredients:

• massa de pasta brisa (es pot comprar feta)
• dues tasses de puré de carbassa
• mitja tassa de sucre
• dos ous
• una tassa de llet
• mitja culleradeta de sal
• una culleradeta de canyella
• mitja culleradeta de gingebre
• una miqueta de nou moscada

Preparació:

1. Escalfeu el forn a 375º.
2. Barregeu el sucre, la canyella, el gingebre, la nou moscada i la sal.
3. Bateu els ous i afegiu-los, juntament amb la llet i el puré de carbassa, a la barreja anterior.
4. Barregeu-ho tot fins que quedi una massa homogènia.
5. Poseu la pasta brisa en un motlle i ompliu-lo.Poseu-ho al forn, uns 45 minuts.
   

Estalviar lletres

Primer de tot, només volia comentar una curiositat, que la Marta ja m’havia explicat que a Estats Units ho feien, però ho vaig trobar molt estrany. Doncs sí, aquí també ho fan! Quan volen dir, per exemple ‘a car’, diuen ‘ei car’, com si pronunciessin la lletra en comptes de l'article.

Aquestes coses fan gràcia, perquè ja veus de seguida que ha de ser això, perquè si no la frase no té cap sentit, tot i que a mi això de manera natural no em surt... El que ja domino més és el tema d’escurçar paraules per totes bandes i de menjar-se totes les lletres a tot arreu. Quan escriuen, només posen l’arrel de la paraula (a vegades les primeres lletres i ja està) i l’última lletra o la primera, si té un prefix, com ara ‘begin’g’, en comptes de ‘beginning’, si escriuen ‘indep’c’, volen dir ‘independence’ o ‘g’mom’= ‘grandmother’. Però el pitjor de tot és quan parlen... el primer dia que vaig sortir al carrer no entenia quan la gent em deia bon dia. A veure que no farien un ‘good morning’ pronunciant tots els sons ho tenia bastant assimilat, ara bé, passa d’aquí a que et diguin alguna cosa semblant a ‘gu mo:n’, si tens sort a vegades, diuen una mena d’[i] no gaire no llarga, al final. I fan una cosa (almenys les d’aquí el pis), que segons com només pronuncien la [g].

El que també fan bastant més curt és el ‘you’re welcome’, quan dius gràcies, es mengen l’últim tros i diuen ‘ya’r wel’ o una cosa així, a mi em sona bastant malament. El que sí que s’ha de fer, bé no s’ha de fer, però ho acabes fent sense adonar-te’n, és quan dius ‘you’ no pronunciar la [u], o sigui ‘thank ya’, ‘see ya later’, que evidentment això no sona com una [t], sinó com una [r].

L'art ocupa espai

L’altre dia, vaig anar a una conferència d’un artista que, parlant amb termes normals, fa obres d’art d’aquestes grans (aquí diuen que és un ‘installation artist’, suposo que perquè deuen estar molta estona muntant i desmuntant les escultures... :-)). Doncs bé, l’artista es diu Frank Shebageget, té ancestres indígenes d’una comunitat anomenada Ojibwa i es dedica a explorar la identitat canadenca, a partir de la barreja de símbols aborígens i occidentals. Per exemple, a la foto, es pot veure l'obra Beavers, que és un homenatge a un dels símbols nacionals del Canadà (el castor), i està formada per 1692 avionets petits de fusta.

La pregunta suposo que és: què tenen a veure els avions, amb els castors i amb les comunitats indígenes del Canadà? Això ho va explicar l'autor, si aneu als enllaços de sota ho explica més bé. Normalment, aquestes comunitats i d’altres que viuen al nord del país es mantenen en contacte amb les altres regions mitjançant avions o vaixells, quan els rius són navegables. Clicant a aquests enllaços podreu veure més obres d’aquest artista:

In my lifetime

Ice follies 2006

Vicky Cristina Barcelona

La meva gran pregunta, després d’haver vist aquesta pel·lícula, és per què surt al cartell la Penélope Cruz? Jo sóc d’aquelles persones que odia aquesta actriu, puc reconèixer que ha fet algunes pel·lícules bones, però no la suporto... Per tant, quan ahir vaig anar al cinema i vaig veure que no sortia fins més enllà de mitja pel·lícula, em vaig alegrar molt.

Suposo que tots ja deveu saber de què va la pel·lícula, però pels despistats... dues amigues americanes se’n van de vacances a Barcelona i coneixen un pintor que té un passat turbulent amb la seva exdona. Jo us recomano anar-la a veure; a part que està molt bé i és divertida, hi ha molts detalls de Barcelona i de la cultura catalana que fan gràcia. A més a més, em sembla que és el primer cop que sento parlar (poc eh, tampoc us penseu qui sap què) de la identitat catalana en un film de Hollywood – una de les protagonistes fa una tesi i es comenta una mica, ja està. També vaig trobar molt curiós que en un restaurant així més aviat ‘pijillo’ de Barcelona, mengessin pa amb tomàquet i escalivada...

L’experiència va ser tot curiosa, perquè jo estava en un cinema més aviat buit (no crec que fóssim més de 15 persones), mirant el què gairebé podria ser un anunci de la ciutat pagat per l’ajuntament i, inconscientment, llegia els subtítols en anglès, quan els actors parlaven en castellà. I de tant en tant, anaven apareixent actors catalans a la pantalla, però anava tot molt ràpid i si no t’hi fixaves, no els veies: hi havia la Lloll, el Manel Barceló, l’Abel Folk i un home, que feia de pare del personatge del Javier Bardem, que em vaig passar molta estona rumiant qui era... i ara ja ho he descobert! L’actor en qüestió es diu Josep Maria Domènech i jo estava segura d’haver-lo vist algun lloc fent de psicòpata. Us en recordeu de Plats Bruts, d’un capítol que hi ha un assassí en sèrie que mata a gent seguint l’abecedari? Doncs jo diria que és aquest.

Prendre's la història amb bon humor

Aquesta foto és de la biblioteca de la universitat, que aquest cap de setmana, s'ha convertit en la meva segona residència.

Us explico què passa, jo quan em vaig matricular vaig pensar que seria molt interessant fer assignatures del Canadà, per conèixer més a fons la cultura d'aquí i estudiar coses noves. Doncs bé, el problema és que per molt que una assignatura porti la paraula màgica 'introducció' al seu nom, pressuposa alguns coneixements sobre la matèria (suposo que són coneixements socials, allò que tothom sap encara que no ho hagi estudiat mai). Per tant, quan vaig sentir que per dimarts els deures eren Name the 5 events you believe most important in Canadian history. Be prepared to explain your selection, vaig adonar-me que jo no sé cinc esdeveniments de la història del Canadà, i no puc fer una selecció.

Doncs bé, després de parlar-ho amb la professora ('oh, don't worry. I'm sure you'll do a great job'), m'he passat el cap de setmana mirant llibres d'història. I eren avorridíssims! Al final, he acabat fent dues coses:

Primer, he anat a la secció infantil a mirar si trobava algun llibre amb la història del Canadà condensada i explicada de manera lleugera. Ja n'hi havia ja! Però, explicaven històries molt antigues (ni història colonial, ni confederació,...)

Després, passejant-me per un passadís molt llarg amb prestatgeries molt altes on hi havia molts llibres, els títols dels quals començaven amb la paraula 'history', he trobat un llibre que el subtítol era short, thin history of Canada. Ha sigut com una revelació. El llibre no està escrit per cap historiador, però resumeix els esdeveniments més importants del país en diferents èpoques i ho fa de manera planera, que no fa mal llegir un diumenge a la tarda.

La història en sí és una matèria interessant, però pot arribar a ser avorrida i, sobretot, repetitiva. Per exemple, quan estudies història de les Illes Britàniques sempre és el mateix: tot just acabaven una guerra, que ja en començaven una altra. Doncs el Canadà, més o menys és el mateix, quan es van separar de Gran Bretanya, només eren quatre províncies i de mica en mica, se n'hi van anar afegint més (és un procés interessant, però repetitiu); de tant en tant, tenien alguna guerra amb Estats Units, perquè els intentaven envair, però ja està, com l'autor diu és un país tranquil i això té avantatges i desavantatges.

Bé, personalment, crec que la història explicada amb ironia i una mica de sentit de l'humor fa més de bon llegir que aquells totxos empolsinats que s'amunteguen en biblioteques arreu del món. Escric un passatge que he trobat graciós, sobre els primers pobladors del Canadà, que se suposa que eren d'origen asiàtic, que van arribar al continent americà per Alaska, caminant per sobre el gel:

It is not known why they started walking east. Probably just to see what was on the other side of the ice. What they found was more ice. Some of them went home to their own ice. But others found that they quite liked living in the ice and snow of North America and eating blubber, and so they stayed on and became Eskimos. Those that didn't much care for the ice and snow and eating blubber but didn't want to go home, stayed on but kept on walking south and east and became Indians.

1867 and all the rest of it: a short, thin Canadian history. Corfield, Geoffrey. Despub: Allanburg (2007)

Pancakes

Aquest matí, a la universitat feien un Pancake Breakfast, on hem menjat pancakes (que són una mena de creps, però més gruixudes), ous i salsitxes per esmorzar. Us escric la recepta. N'he trobat unes quantes i aquesta que és la que més s'assembla a les que he menjat avui. Tot i que n'he trobat algunes, on afegeixen sucre a la massa, que per postres serien més bones!

PANCAKES

Ingredients:

• dues tasses de farina
• dues culleradetes i mitja de llevat
• un ou
• mitja culleradeta de sal
• una tassa i mitja de llet
• dues cullerades de mantega fosa
  

Preparació:

1. Tamiseu la farina, el llevat i la sal.
2. Bateu l'ou, afegiu-hi la llet i remeneu-ho.
3. Barregeu les dues mescles anteriors i remeneu-ho fins que no quedin grumolls.
4. Afegiu-hi la mantega.
5. Agafeu una quarta part de la massa i fregiu-la en una planxa o una paella calenta amb mantega.
6. Quan estigui daurada d'una banda, gireu-la.

La manera clàssica de servir-ho és posar-ne 2 o 3 en un plat amb mantega i xarop per sobre. Però s'hi pot posar fruita, xocolata, canyella (que aquí en posen gairebé a tot arreu...), o qualsevol cosa que vulgueu!

Primers apunts lingüístics

Avui, he descobert l'expressió too little, too late. És una mena de frase feta, que es fa servir quan alguna cosa es fa tard i és insuficient; podríem dir que és una mena d'equivalent, salvant les distàncies, al nostre 'tard i malament' o 'a bones hores!' que tenen matisos diferents, però la idea és semblant.

Una altra cosa que aquí es fa servir molt (tot i que aquesta ja l'havia sentit a Barcelona) és el first order, first served, tot funciona tipus restaurants, que si arribes primer (en teoria, sempre hi han excepcions), et serveixen primer. Doncs aquí les coses es fan així, per exemple, quan la gent es matricula a la universitat per primer cop, hi ha unes places limitades per cada assignatura, però no esperen a tenir totes les sol·licituds, per a adjudicar aquestes places; si arribes i hi ha lloc en aquella classe, t'hi pots apuntar, i si no, mala sort. No sé, suposo que tot són maneres de fer.

The Stars

Ahir al vespre, vaig anar a un concert d'un grup canadenc anomenat The Stars. Si voleu trobar més informació, cliqueu aquí: http://www.arts-crafts.ca/stars/starsindex.html, es veu que és un grup bastant conegut.

El concert va estar molt bé. Curtet (va durar poc més d'una hora), però ja va anar a bé, perquè el concert era a l'aire lliure i començava a fer fred... Les dues frases estelars del cantant, entre cançó i cançó: You've got a beautiful campus (que en saben de fer la pilota) i It's still summer here! In Vancouver it's pouring all the time! (Aquí pot arribar a fer molt fred a l'hivern...)

BBQs

Com ja us havia comentat, aquesta setmana he anat a un parell de barbacoes, i he arribat a la gran conclusió que aquí és un dels actes socials que té més èxit (a part de ser un dels més freqüents, perquè ja em direu si és gaire normal això que la universitat n'organitzi dues la mateixa setmana....). La del divendres era com una festa per inaugurar el nou curs: hi havien estands de les diferents associacions de la universitat i de col·lectius i negocis de la ciutat, un escenari i atraccions d'aquestes inflables. També hi havia una gent vestida com de cowboy que no sé gaire qui eren... (de fet, a vegades, veus gent pel carrer amb el barret de cowboy).

El que sí que fan diferent és que aquí no s'aturen les classes, perquè organitzin alguna activitat. Si això ho fessin a l'Autònoma, segurament ningú aniria a classe, però aquí sí. Aquesta gent són tots plegats una mica exagerats i a part de posar-se de tot a l'hamburguesa (ketchup, mostassa, ceba, una mena de picada verda que no sé de què estava feta...), en demanaven dues, devia representar una mena de double burger o alguna cosa per l'estil. I hi havia gent, que les demanava de dues en dues (o sigui, quatre)!! Vaig flipar una mica...

Quan ets aquí, entens coses que a vegades des de la distància, no veus tan clares. Per exemple, entens perquè la gent menja fast food i beu Coca Cola, perquè és més còmode i més barat. Quan et poses a comparar preus de Coca Cola, Pepsi i begudes d'aquestes amb marques desconegudes, t'adones que l'aigua és més cara... Això no pot ser sa de cap manera!

Per si algú s'ho està preguntant, vaig menjar una hamburguesa normal amb ketchup i després, abans de marxar, vaig pensar: 'Va, provarem els hot dogs!'. Va ser una d'aquelles grans idees que a vegades tinc jo! Bàsicament, semblava de plàstic i com que a més a més, se'm va acudir tirar-hi mostassa i aquella cosa verda que us he explicat (per fer-ho més autèntic, que només amb ketchup quedava molt deslluït), doncs va ser una mica fastigós...

I'm (just a little bit) afraid...

Avui, he començat les classes i ja estic espantada... Aquesta gent sí que saben com fer que els estudiants es prenguin l’avaluació contínua seriosament!

A ‘Children’s Literature’, ens ha llegit un fairy tale, que tothom se sabia menys jo... ha estat molt entretingut! De fet, es veu que tothom havia sentit la variant on la princesa li ha de fer un petó a la granota i no la versió que la princesa llança la granota contra la paret perquè li fa fàstic, hehe! Bé, el cas és que sí, sí, això de els contes i les rondalles és molt distret i està molt bé. El que ja no és tan divertit és que per aprovar s’hagin de fer tres exàmens i escriure tres papers, el primer dels quals és pel 30 de setembre.

A una altra assignatura, es veu que si faltes a no-sé-quin tant per cent de classes directament et treuen de la llista. Però, a mi em sembla que aquesta classe serà interessant, és ‘Introduction to Canadian Studies’ i és una assignatura bastant multidisciplinar que tracta diferents aspectes de la societat canadenca – història, política, geografia, les relacions entre la comunitat anglòfona i la francòfona i entre el govern federal i la comunitat indígena,...

I sí, d’aquesta també s’han de fer dos exàmens, un essay i una exposició oral, però el que de debò m’ha preocupat aquí ha sigut quan ens ha repartit un paperet on deia com havia de ser el treball, i així com de passada, comentava que havia de make use of either MLA or APA style... la meva cara era de ‘I això què deu ser? I per què tothom fa cara de donar-ho per suposat que això ha de ser així i a mi mai ningú m’ha explicat què és?’. Però, no passa res, no és res greu, la noia que seia al meu davant m’ha explicat que era un format pels marges, la numeració i aquestes coses i que a la web de la biblioteca ho explicava...

I em sembla que ja està, això és tot el que ha donat de sí el meu primer dia a la universitat. Ah! També he fet un altre canvi d’horari, que al principi ha sigut per fer contenta aquesta professora, però després m’he adonat que m’aniria millor. L’assignatura té dues parts: la classe i el seminari (que és un grup més petit, per fer debats, presentacions, etc.) i es veu que té un seminari overcrowded i l’altre (que és a l’hora de després) on gairebé no hi té alumnes. Ens ha demanat si hi havia algú a qui no li importés anar a l’altre grup i ningú li feia cas, però al final li he dit que jo (no ho havia pensat, però així no hauré de dinar tan d’hora!). Pobra dona, s’ha passat la classe donant-nos les gràcies als que ens havíem canviat i fent propaganda de l’altre grup!

Ah sí! Una altra cosa que fan aquí (no sé si només els primers dies o què) és passar llista... i ningú sap pronunciar el meu cognom...