Distància

Quan jo torni, no hi serà. Ja ho sabia que això podia passar, però no m’ho esperava. Sempre havia sigut allà i, per alguna estranya i irracional raó, m’havia cregut que sempre hi seria. I ara, la distància sembla més gran, perquè des d’aquí tot es veu diferent. Ara, ella és més lluny i no tornarà. Quan jo torni, ella no hi serà; ja no serà el mateix que abans de marxar. Deu ser veritat que estem tan acostumats a qui tenim sempre al costat, que ni tan sols ens adonem que hi són, fins que marxen i sabem que no tornaran.

I ara només en queden els records. Com el dia abans de marxar, que va ser de les poques persones que es va acomiadar de mi sense aquella mirada, que em sembla que jo i tot vaig acabar fent, que semblava que s’hagués d’acabar el món, i quan va preguntar-me quan tornaria, l’abril no li va semblar que fos tan enllà. I els records més llunyans, de quan érem petits, que si comencés segurament no acabaria mai; la llista seria massa llarga, perquè sempre havia estat allà, amb nosaltres.