Philadelphia

Aquests dies, hem estat fent turisme per Philadephia. La Júlia (i els seus pares, és clar) viu a un barri que està una mica apartat del centre i les casetes són d'aquestes antigues amb una mica de porxo i les parets i les teulades de diferents colors. Tot plegat és força pintoresc, però els carrers s'haurien d'asfaltar una mica... o la meva neboda tindrà un accident amb el cotxet!

Philadelphia era (fa mooolt temps) la capital dels Estats Units, per això, hi ha la Declaration House i altres edificis oficials on se solien reunir els membres del govern, per a redactar la constitució i governar el país. També hi ha una estàtua de Franklin molt graciosa assegut en un banc del campus llegint el diari. Però el símbol de la ciutat és la Liberty Bell, que és la campana que suposadament van fer sonar per proclamar la independència, el 1776. Ara la campana està trencada i es veu que els historiadors estan encuriosits, perquè a la campana hi ha una inscripció i Pensylvania està mal escrit (només amb una N, en comptes de dues).

També, vam veure el primer i el segon banc dels Estats Units, el campus de la Universitat de Pennsylvania, que és diferent, perquè sembla un poblet antic amb edificis baixos de pedra; a part del Franklin, hi ha la rèplica (ampliada) de la LOVE Sculpture que hi ha al centre de la ciutat. A la segona foto, podeu veure'ns al meu pare i a mi, quan acabàvem de pujar les escales que pujava el Rocky a la pel·lícula, que són a l'entrada del Museu d'Art de Philadelphia.

Washington D. C.

Avui, hem anat a Washington D. C. (que no s’ha de confondre amb l’estat de Washington, que és molt lluny d’aquí!). Com podeu veure a les fotos, els meus pares han aprofitat la visita a la capital, per a saludar el futur president, que ja és tot un ídol de masses i hi ha tot tipus de souvenirs amb la seva imatge. L’Obama l’hem vist a una botigueta de la Union Station, on també hi havia una estàtua de Colom i una rèplica de la Liberty Bell de Philadelphia, que precisament ahir vam veure l’original. Aquesta gent ja ho fa això de duplicar les coses i que la còpia sigui més gran que l’original, el que passa és que la peculiaritat d’aquesta campana és que està trencada i a mi m’ha semblat que la còpia no ho està... un detallet sense importància. A part d’això, hem anat a la Casa Blanca i al Capitoli. Jo em volia fer la típica foto dels corresponsals (del tipus “Esther Codina, TV3, Washington”), però l’Albert Elfa no sé on es posa, perquè la Casa Blanca és molt lluny i es veu molt petita; això sí, té uns jardins molt grans, potser a ell el deixen entrar als jardins... El Capitoli és més gran i més maco i ja començaven a preparar les grades per la presa de possessió de l’Obama.

També hem vist l’edifici de l’FBI, que és un bloc d’oficines normals amb moltes banderes, la Biblioteca Nacional, el Tribunal Suprem, moltes ambaixades i museus, que gairebé tots són gratis, el monument de Washington, que és aquell obelisc gran que hi ha a prop de la Casa Blanca i els memorials dels presidents dels Estats Units. Ah! Com a curiositat del dia, aquests americans m’han donat la raó amb una de les meves teories, que és que es poden buscar altres usos a les hortalisses i la verdura, a part de menjar-se-les; al costat del Capitoli, hi tenien una mena de cols o escaroles (que potser eren transgèniques, perquè aquell color lila era molt sospitós) plantades a un jardí com a element decoratiu!

Blocs cada dia més familiars

Abans d’anar a dormir, us volia informar d’un altre naixement, aquest cop, del naixement del bloc de la meva neboda. Sí, sí, ho heu llegit bé. Aquí, la Júlia ens explicarà les seves peripècies en aquest món tan esbojarrat al qual acaba d’arribar. De pas, aquesta és una molt bona excusa per a ensenyar-vos una foto d’aquest angelet a estones; suposo que a tots els nens acabats de néixer se’ls fotografia molt, però jo mai havia vist tantes fotos juntes!

Júlia

La Júlia ja ha arribat! El gran dia va ser ahir, 23 de desembre, a les 12.03 del migdia. Al final, només es va sortir al món un dia més tard de la data prevista, tot i que tots l’esperàvem impacientment des de feia dies. Segurament, s’hi estava bé allà dins i ara ja s’ha començat a adonar que no tot és tan fàcil com semblava, s’ha començat a fer gran. I és que el temps passa molt de pressa i d’aquí poc, ja veig la Marta i el David perseguint-la pels carrers de Philadelphia (no patiu, aquí on viuen hi ha menys cotxes que a Barcelona :-)). Ja ho diuen que un pare és aquell que es passa mitja vida ensenyat als seus fills a parlar i caminar i llavors, es passa l’altra meitat, dient-los-hi que seguin i que callin.

En fi, com va dir una infermera, segur que la Júlia no es volia perdre les festes de Nadal i per això va sortir just a temps, per a fer-les passar a tothom d’una manera diferent. Ara, només falta esperar que els avis arribin divendres al migdia i puguin conèixer la seva néta i, evidentment, que la Júlia pugui anar a casa per veure tots els regals que té sota l'arbre!

New York

He anat a New York i he arribat a una conclusió: és com a les pel·lícules, però amb més fred, això sí, tot és molt maco! Hi ha coses que són més petites del normal, la cinquena avinguda és com un carrer normal de Barcelona (jo m’esperava que fos ample com la Diagonal...). Vaig entrar a la FAO, que és una botiga de joguines molt gran, a l’Apple, a Tiffany’s, a la Trump Tower, a St. John’s Church i a St. Patrick’s Cathedral, on tenen un pessebre sense nen Jesús... segur que el van robar! També vaig anar al Rockefeller Center, on hi ha aquella pista de patinatge i l’arbre de Nadal gran. I aquí va començar una de les meves frustracions; vaig pujar al capdamunt de la torre (aquella del pòster famós dels obrers asseguts a una barra), i es veia l’Empire State molt bé, però van construir un edifici lleig que tapa la torre Chrysler. Després, tota decidida, me’n vaig anar a la torre Chrysler i, com que els carrers són tan estrets, no es veu fins que hi ets gairebé a sota. Al final, al vespre, vaig pujar a l’Empire State i des d’allà, es veia bé i com que era fosc, tota la ciutat estava il·luminada. Anant cap allà, vaig veure la Grand Central Station i la Biblioteca.

També vaig anar a Central Park. Sembla increïble que hi hagin tants arbres al mig de la ciutat! Era molt bonic i hi havia la gent passejant el gos i fent footing (alguns amb pantalons curts, tot i la neu que els envoltava) i carros de cavalls i llacs i ponts glaçats. El que passa és que s’hi ha de tornar quan faci més bo, perquè allà passejant t’hi pots passar tot el temps que vulguis i amb aquest fred, no hi ha gaires ganes de posar-se a caminar entremig dels arbres. Abans d’entrar al parc, vaig passar per Columbus Circle, on hi ha una estàtua de Colom, però com que ja és a Amèrica, aquest no senyala el mar com el de Barcelona! Després, vaig anar a Times Square, que jo diria que no és una plaça, però hi ha moltes llums, molta gent i moltes botigues.

I aquest matí, feia molt sol i per això, he anat amb ferri cap a Staten Island. El ferri fins allà és gratis i passes pel costat de l’Estàtua de la Llibertat, però no hi para. Bé, que fes sol no vol pas dir que fes bon temps. Feia molt vent i se m’han glaçat les orelles i les mans, però la volteta amb vaixell i les vistes valien la pena. L’Estàtua de la Llibertat sembla petitona des del ferri, però potser és perquè es veuen els gratacels de Manhattan al fons. Després, la intenció era anar a veure el pont de Brooklyn, però des del vaixell també es veia la mar de bé i m’he n’he anat a la Zona Zero, on hi ha com una mena de memorial per les víctimes i hi fan obres, per a construir la Freedom Tower, que serà l’edifici més alt de la ciutat. Després, he anat a veure l’edifici de la borsa i el Flatiron, que va ser el primer gratacels de Nova York, i a Chinatown i el Soho, on hi ha tot de blocs d’apartaments amb una escala d’emergències per fora, com aquestes de les pel·lícules, que pots entrar a casa dels veïns.

Aeroports i avions

El dia que vaig arribar al Canadà, vaig explicar a tothom que l’aeroport de Kamloops semblava de joguina, perquè era molt petit. La gent es pensava que devia ser com el de Girona i que jo exagerava. Aquell dia, estava massa cansada per fer-ne fotos, però aquest cop, com que m’acabava de llevar i he arribat a l’aeroport quan el guàrdia que s’hi queda a la nit tot just estava obrint, he tingut temps. No sé si perquè era la primera, però avui no m’han pesat l’equipatge i a més a més, me l’han fet portar a mi a la policia, perquè passés el control de seguretat. Això ho fan perquè només tenen una cinta amb la pantalleta aquella que veuen què portes a dins l’equipatge, però crec que està bé, així, com a mínim, si l’obren, tu ho veus i no te n’adones quan arribes a casa. Parlant de l’equipatge, no sé si ho sabeu, però quan vaig arribar l’agost, em faltava una maleta, però no és que me l’haguessin perdut (jo l’havia vista a Vancouver), el que passava és que aquell dia, hi havia molta gent i com que a l’avió, no hi cabia tot l’equipatge, va arribar amb el següent vol un parell d’hores més tard. I avui, els hi ha passat una cosa semblant, només que en comptes d’abandonar maletes a Kamloops, han decidit pujar les petites a dalt l’avió.

Doncs bé, el primer avió que he agafat, per anar de Kamloops a Vancouver, ha tremolat tota l’estona, que no és gaire, una hora més o menys. Aquest trajecte el fan avions d’aquests d’hèlices, que fan més soroll que els normals. He acabat posant-me música, no perquè en tingués ganes, sinó perquè aquest soroll a les sis del matí no era gaire agradable. El primer dia ja m’ho semblava que allò es movia més del compte, però estava molt cansada i pensava que potser comparant-lo amb el que fa el trajecte des d’Europa la diferència es notava més, però no, aquests avions són uns trastos. Avui, sí que es movia, perquè feia mal temps i a més a més, les llums no acabaven d’anar bé i s’anaven apagant i encenent. Semblava una pel·lícula d’aquelles que quan l’avió comença a caure, la llum no funciona; però al final, nosaltres no hem caigut :P!

I després, he anat a l’aeroport de Vancouver, que no em cauen bé, perquè el primer dia em van tractar d’inútil, perquè jo no sabia que havia d’agafar les meves maletes i tornar-les a facturar; a mi, m’havien assegurat dos cops que les trobaria a Kamloops. Però avui, no m’han fet res dolent. Avui, havia d’agafar la maleta a Toronto, perquè passés el control de seguretat abans d’entrar a Estats Units. La frontera del Canadà amb Estats Units mereix un post a part, però només us comento que aquest cop, he parlat amb els policies a l’aeroport de Toronto, en comptes de fer-ho quan he entrat al país i que m’han fet agafar la maleta, per tornar-la a facturar un tros més enllà sense passar-la per cap mena detector. O sigui, he agafat la maleta a una cinta, he passat a veure el policia amb la maleta i l’he deixada a una altra cinta.

I ja està, ara sóc a l’aeroport de Philadelphia, esperant que em vinguin a buscar. I de fet, ja haurien de ser aquí, perquè si avui, la Júlia naixia, tenien una excusa, però pel que m’han dit, això encara no ha passat.

Ui quin fred que fa!

Això es comença a assemblar més al que a mi m’havien dit que era el Canadà. No sé si a l’altra gent que ha estat aquí li ha passat, però a mi, abans de venir, la gent em feia brometes sobre el fred; quan vaig arribar encara era estiu, i abans de marxar, ja em deien que segur que necessitaria l’anorac, tan bon punt baixés de l’avió. Era mentida. El Canadà és el segon país més fred del món, però ells estan convençuts que tenen quatre estacions, el que a mi em sembla és que totes quatre són més fredes que les nostres. El primer dia, quan vaig sortir de l’hotel, anava amb pantalons llargs, màniga llarga i la jaqueta, per si de cas (ja se sap que és un país fred i val més anar previngut!); feia fresqueta, perquè era d’hora, però s’estava bé. La primera persona que em vaig creuar va ser una dona amb pantalons curts i una samarreta de tires... em vaig deprimir! No feia calor per anar “vestit d’estiu”!

Bé, el cas és que des de llavors, sempre ha fet una mica més de fred del que faria a casa, però res exagerat. De fet, es veu que aquest any ha sigut especialment calorós; fa un parell de setmanes, vaig parlar amb una noia de Girona que està fent el doctorat a Edmonton (a Alberta, bastant més al nord d’aquí, on hi fa més fred) i em deia que era un hivern molt atípic i que encara no tenien neu. Jo crec que això i el fet que a Prats nevés a l’octubre confirmen el canvi climàtic, però aquest és un altre tema.

Com ja us vaig explicar, a Victoria feia molt bon temps. Doncs el dissabte el vespre, mentre estava a l’autocar de tornada cap a Kamloops, vaig rebre un missatge al mòbil d’una de les companyes de pis, que em deia que estaven a menys 24º. Gairebé no m’ho podia creure! Quan vaig arribar, hi havia més o menys dos pams de neu al terra i vaig tardar mitja hora a fer un trajecte que normalment hauria fet en uns deu minuts, perquè hi havia llocs on en comptes de neu, hi havia gel i s’havia de caminar amb compte per no caure. Quan vaig arribar al pis, tenia la cara congelada i els dits de les mans em cremaven pel canvi brusc de temperatura. A fora, portava dos guants (els venen de dos en dos, o sigui de quatre en quatre, uns de normals i uns de neu, per a posar-te per sobre), però semblava que no en portés i quan vaig entrar a casa amb la calefacció, les mans em cremaven.

Quan vaig engegar l’ordinador, vaig veure que la temperatura no era pas tan baixa; però llavors em van explicar que això era la temperatura de debò, però que la que es nota és més baixa per culpa del vent. Sabeu allò que el Tomàs Molina en diu (em sembla que només és a l’estiu) la temperatura de xafogor? Doncs jo diria que és el mateix. I ara cada dia, abans de sortir de casa, consulto aquesta pàgina web, que no sé si serveix de res, perquè de fred en passo igual, tot i que m’abrigo tant com puc, però suposo que m’ajuda a mentalitzar-me. Aquest dematí, he anat a comprar i a fer el café (sí, faig vacances i visc així de bé! :-)) i he aprofitat per fer unes quantes fotografies; no n’hi ha gaires, són molt semblants i no són especialment bones, però abans de sortir, el termòmetre marcava -20, segons internet notaves una temperatura de -30, no sé fer fotos amb guants i la meva mà no ha aguantat més de tres minuts a l’aire lliure.

De moment, em sembla que això és el més destacat pel que fa a climatologia. Bé, només comentar que aquí la gent continua menjant gelats, que no posen cadenes als cotxes, perquè porten rodes d’hivern, i que tenen un invent molt bo per treure el gel dels vidres, és una mena de pala amb un raspall a l’altra banda (un dia ja faré una foto). Ah! I sabíeu que aquí endollen els cotxes una estona abans d’engegar-los? Als parkings hi ha endolls; avui mateix, n’he vist un que en sortia un cable vermell molt llarg. I pel que em van dir, ara has de vigilar més quan vas caminant, no només perquè és més perillós, això és evident; aquí, els cotxes normalment han de parar, per a deixar passar els peatons, encara que estiguis travessant per on no toca; però ara quan camines representa que tu ja saps que els cotxes poden patinar per culpa del gel, per tant, si no vas per la vorera i t’atropellen és perquè no anaves prou en compte.

Victoria

Dimecres, vaig anar a Victoria, que és la capital de la British Columbia. Victoria està a Vancouver Island i és el lloc més càlid del Canadà! Em vaig tornar a posar les ulleres de sol i gairebé no vaig fer servir els guants!! És veritat el que diu la meva guia que és una ciutat molt anglesa. Té un regust històric, a vegades forçat, que no tenen d’altres ciutats americanes. El que és força curiós és el contrast entre la zona turística i la residencial. Victoria és una ciutat força petita i el parlament està la centre, però sense adonar-te’n vas a parar a uns barris on només hi ha les típiques casetes amb jardinet, que només estan a dues cantonades del parlament. El parlament és una mica diferent als que estem acostumats; entre altres coses de nit està il·luminat i no sembla un lloc gaire seriós la veritat, a més a més, juraria que he llegit en algun lloc que aquesta il·luminació hi és tot l’any i no només ara, perquè s’acosti Nadal! De dins, s’assembla bastant al parlament britànic; fins i tot, com que encara són els caps d’estat, hi ha un quadre dels reis.

El Nadal, la decoració nadalenca, fins i tot diria que l’esperit nadalenc s’ho prenen força a la valenta. A més a més, a Victoria, tenen una botiga anomenada The Original Christmas Village, on venen coses de Nadal tot l’any, de diferents preus evidentment. La botiga, que és d’uns alemanys, té quatre pisos amb pessebres, boles, llums, figuretes de diferents llocs del món, etc. Aquí, també he descobert que això de posar l’estrella al capdamunt de l’arbre no ho fan a tot arreu. Si mireu les fotos, veureu que al parlament hi ha un Santa Claus; també vaig anar a un concurs d’avets, i la gent hi penjava de tot. Aquest concurs tenia com a objectiu recollir fons per una organització benèfica i els arbres eren donats per empreses i col·lectius, per això molts eren arbres temàtics, per exemple, n’hi havia un dedicat al James Bond, en el qual hi havia cotxes, copes de Martini i al capdamunt, hi havia els números 007. L’altre concurs nadalenc curiós on vaig anar és el d’óssos disfressats; però no us penseu que eren óssos de debò, eh! A l’entrada d’un hotel, hi havia óssos de peluix disfressats i em penso que el concurs funcionava d’una manera bastant semblant a l’altre.

Victoria és la ciutat natal d’Emily Carr, que vivia en una casa d’aquestes típicament angleses, de prop del parlament. Vaig intentar visitar la seva casa-museu, però estava tancada; a l’entrada, hi havia una cartell que et convidaven a visitar el seu jardí. Per tant, jo vaig donar la volta a la casa d’Emily Carr, mentre llegia els cartellets que hi havia penjats i tenia la sensació que en qualsevol moment, sortiria l’amo de la casa i em demanaria a veure què hi feia allà; tinc una foto del cartell com a prova que ho podia fer! Després, vaig anar a passejar pel Beacon Hill Park, que està al costat de l’oceà. Hi ha el Mile 0, que és on comença la Trans-Canada Highway, però jo encara no acabo d’entendre que l’autopista que comenci en una illa... També hi ha l’estàtua del Terry Fox, que és considerat gairebé un heroi nacional, al Canadà.

A Victoria, com gairebé a tot arreu aquí, també hi ha un Chinatown. Aquest és bastant petit, però té de tot: les parades de productes típics, els carrerons estrets que comuniquen carrers principals i estan plens de botiguetes; tot és de color vermell, per exemple, els bancs i les cabines de telèfons són els mateixos que a la resta de la ciutat, però aquí són vermells. Aquest barri té la peculiaritat de ser el barri xinès més antic del Canadà. També vaig anar al Miniature World, que és com Catalunya en miniatura, però representant diferents temes, alguns fets històrics (hi ha aquestes maquetes típiques amb molts cavalls i canyons), alguns dedicats a contes clàssics, hi ha una maqueta molt gran on hi ha representades les diferents províncies canadenques per on passa el tren, una maqueta amb una dotzena de castells europeus l’un al costat de l’altre,...

Una mica més allunyat del centre, hi ha el Craigdarroch Castle, que de fet no és un castell, o no pretenia ser-ho; era la casa d’un industrial del carbó. L’edifici “només” té 118 anys; està força bé, perquè vas passant pels diferents pisos i de pujada visites les habitacions dels amos, fins que arribes a dalt de tot d’una torre, que en el seu dia va ser el punt més alt de la ciutat, i després, baixes per les habitacions dels criats. També vaig anar a Market Square, que és una plaça envoltada de botigues i bars a diferents nivells (recorda una mica Covent Garden Market) i a Bastion Square, on abans, hi havia una presó, que és un dels llocs més antics de la ciutat. Al capdavall, hi ha el Museu Marítim, on hi ha maquetes d’alguns vaixells i objectes històrics curiosos relacionats amb el mar i la indústria turística i pesquera i explica una mica l’evolució de la navegació, que en aquesta regió és molt important.

I ja està. Aquest vespre, he arribat a Kamloops i ara sí, hi ha dos pams de neu i fa molt fred! Això s’assembla més al que a mi m’havien dit que era el Canadà. I pensar que jo fa dos dies anava amb ulleres de sol!!

Resultats de l'enquesta

Ahir a la nit, després de 43 dies de votacions, es va tancar l’enquesta per saber quin dia penseu que naixerà la Júlia. Ara, l’únic que podem fer és esperar.

El 24 va encapçalar l’enquesta des del primer moment, ja se sap, totes aquestes coses del Nadal, el pessebre, fer cagar el tió, ... a la gent li agrada molt. Però, de mica en mica li van començar a sortir rivals, els més perillosos el 21 i el 22. Finalment, fa un parell de setmanes el 21 es va avançar i s’ha anat consolidant com a líder amb una majoria del 14% dels vots (no sona gaire alta, però és el que hi ha!) i el 22, que cal recordar que és el dia previst pels metges, ha quedat en tercera posició. Una mica més allunyats del capdamunt, han quedat el 20, el 23 i el 25. I a partir que ens allunyem dels dies festius de Nadal, el vot es va dispersar bastant.

He fet una mica de recerca sobre el 21 de desembre (wikipedia rules) i la veritat és que no he trobat gaires coses. Qui sap, potser d’aquí uns quants la Júlia sortirà a la llista de naixements de personalitats il·lustres del wikipedia! A nivell català, compartiria aniversari amb Lluís Domènech i Muntaner i naixeria just quan se celebrés el centè aniversari de la fundació a Barcelona de la “Lliga vegetariana”. També un 21 de desembre, aquest cop de 1963, el servei meteorològic canadenc va rebre les primeres imatges via satèl·lit. L’única cosa que a mi em confon una mica d’aquestes dates és el canvi d’estació, que segons com es pensarà que ha nascut a la tardor i segons com a l’hivern; però, no cal que us preocupeu, això no crec que li suposi cap problema d’identitat greu en un futur.

Fer el ronso

No us passa a vosaltres, que quan teniu molta feina, trobeu qualsevol excusa per retardar el moment de començar a fer-la? Això és el que en català en diríem ‘fer el ronso’. Que ja n’ets conscient que has de fer moltes coses i saps perfectament que, més tard o més d’hora, les acabaràs fent, però si pot ser més aviat tard, per què ho hauries de fer ara? Això passa, quan l'expressió 'no deixis per demà allò que puguis fer avui' perd tot el sentit. Crec que el pitjor de tot és quan tu mateix t’acabes creient (o fent veure que et creus, la qual cosa donaria per un estudi psicològic interessant) que les teves excuses realment no són excuses, sinó que tot i admetent que hauries de fer alguna altra cosa, veus la necessitat d’estar-ne fent una altra.

Jo us entenc perfectament. Aquí, a això en diuen to be procrastinating. La paraula en sí sona lletja, estranya i llarga el primer cop que la sents, però t’hi acostumes de seguida. A mi, no em va costar gens afegir-la al meu vocabulari i fins i tot proposar una traducció barroera al català, el gran verb “procrastinar”, que sí, segurament mai sortirà al diccionari i a més a més, tenint una expressió com és ‘fer el ronso’ i ‘ronsejar’ (que l’acabo de trobar mentre buscava si ronso sortia al diccionari) no necessitem per res un préstec de l’anglès, però a vegades és bonic inventar-se paraules, sobretot quan no tens res més a fer.

No sé si us passa a vosaltres, però a mi, em va molt bé el facebook per entretenir-me; em sembla que és el meu nou hobby. De fet, segurament és una cosa bastant inútil, que et fa perdre molt de temps, però mira avui per exemple, he descobert que podia tirar boles de neu a l’altra gent (virtualment, és clar!), no em pregunteu per a què serveix, però es veu que hi ha gent que ho fa, entre ells jo. Bé, ara ja és hora d’anar a dormir, que demà, he d’estudiar i parar de trobar excuses... penjar un text al bloc no és una excusa; mantenir informats els meus lectors és una necessitat! :P

més apunts lingüístics...

Uff… ara feia molts dies que no escrivia a la secció “apunts lingüístics”, però és que he estat ocupada. El que vaig fer un dia (fa dies!) va ser crear un document de word i anar-hi anotant, a mesura que les sento, expressions, frases fetes o paraules que tenen un ús curiós. La idea era de tant en tant fer una nova entrada al bloc. I això és precisament el que faré ara, tot i que alguna d’aquestes coses fa dies que les vaig sentir.

Primer de tot, el 14 d’octubre (ja us ho he dit que feia dies que ho tenia pendent...), hi havia eleccions. La setmana anterior, vaig anar a un debat electoral dels candidats locals a les eleccions federals, allà, hi vaig sentir (diria que era el candidat del Green Party)la frase feta a penny worth of prevention is worth a million pounds of cure, que és un equivalent claríssim del nostre ‘val més prevenir que curar’, buscant el seu significat també em vaig trobar una expressió semblant fent servir mesures en comptes de diners, per a comparar: an ounce of prevention is worth a pound of cure.

L’altre dia, parlàvem amb les del pis sobre les nostres veïnes de sobre, que són una mica escandaloses: no parlen, criden; no saben aixecar les cadires per a moure-les de lloc, les arrosseguen; es posen a cantar (tipus karaoke), entre setmana, quan tothom té parcials –elles no en deuen tenir; i no paren de riure, però no riuen normal, se senten des de baix a l’entrada. Bé, tot això és per explicar-vos el significat de la frase to be high on something. Un dia d’aquests que ho estàvem comentant aquí la cuina amb dues del pis, una va dir this girl seems to be high on something, i l’altra hi va estar completament d’acord... la meva imaginació treballa molt aquí per intentar entendre les coses per context, però aquell dia, ho vaig acabar demanant. Es veu que deien que semblava que anés una mica col·locada.

Bé, a la secció frases variades d'avui, hi hauria don’t get a big head, que és una manera de dir ‘que no et pugin els fums al cap’, i una fricada que he trobat en un llibre (ho acabo de demanar a la Corrie i m’ha confirmat que ella no ho havia sentit mai, deu ser una frase antiquada o alguna cosa així) with might and main, que vol dir amb totes les seves forces. I per acabar un parell de coses més útils; he après a dir trucar a cobrament revertit; to call collect i la trucada en sí és a collect call, "collect" es pot fer servir com a adverbi o com a adjectiu i la frase day in day out, que és el mateix que day after day, dia rere dia.

Ah! He canviat l’enllaç d’aquí sota de les frases fetes amb anglès, perquè em sembla que aquesta pàgina funciona més bé! (Tot i que de fet, no sé si algú més, a part de mi, s’ho mira gaire això...).