Quan feia primer de carrera, una de les assignatures obligatòries era Teoria de la Literatura; no és que fos l’assignatura més apassionant del món, però tampoc estava tan malament com sembla pel nom. Això sí, cada dimarts i cada dijous me n’anava a dinar amb la sensació de ser una de les persones més ignorants del món, per tots els llibres que no havia llegit i que es veu que eren imprescindibles per qualsevol que intentés estudiar literatura. Tenint en ment l’ambciós objectiu de solucionar aquest problema, vaig començar a fer una llista d’aquestes grans obres de la literatura universal. Fer llistes és un recurs que faig servir sovint, tot i que normalment o bé perdo la llista o bé no li faig gaire cas. Evidentment, d’aquella llarga enumeració literària, no en dec haver llegit més de dos o tres i un dels grans privilegiats és Tòquio blues d’Haruki Murakami, recent guanyador del Premi Internacional Catalunya.
Murakami va escriure Tòquio blues - Norwegian Wood l’any 1987 (un gran any!), però va tenir el seu gran moment de glòria a principis d'aquest segle, sobretot a Europa. Llegint-lo, em va passar una cosa que no m’havia passat mai. Per una banda, tenia moltes ganes de continuar-lo llegint, per a saber com s’acabava; però per l’altra, tenia molta por d’arribar a l’última pàgina per dos motius: el primer és que patia per si el final em decepcionava; el segon és que no sabia què podria llegir després de Tòquio blues, sabia que hi hauria un abans i un després. Pel què fa al final, tenia sensacions molt contradictòries respecte com havia d’acabar i això crec és degut al ritme literari oriental. La sinopsi del llibre aparentment no té res gaire especial; és la història d’un noi que es trasllada a viure a la ciutat per estudiar a la universitat i ens explica com es relaciona amb el seu entorn. Des del punt de vista occidental, hi ha alguns punts de frustració en aquesta novel·la, ja que estàs tota l’estona esperant que passi “algo”, pots estar perfectament llegint quatre pàgines en les quals el protagonista passeja sol pel costat d’un riu sense trobar-se res ni ningú o, encara pitjor, el protagonista pot estar passejant amb algú i no es diuen res en tota l’estona. Això fa que al final, no hi hagi d’haver un “final twist” impressionant tipus pel·lícula de Hollywood en la què en 10 minuts al final salven el món, però inconscientment, el continues esperant. Al final, el final no em va decepcionar i era coherent amb la novel·la, virtut que tot sovint no es valora prou. La meva sensació després d’aquest final va ser molt diferent que la meva única experiència anterior amb la literatura d’origen japonés: una història curta de Kazuo Ishiguro anomenat A Family Supper (Un sopar familiar), potser perquè no estava acostumada al seu ritme, recordo que quan vaig pensar ‘va que ara es posa interessant’, sobtadament es va acabar.
Com que tenia aquest record de l’última història curta d’origen japonès que havia llegit, vaig tenir alguns dubtes quan em va caure a les mans El salze cec i la dona adormida i, és clar, la sensació de meravellosa incomoditat barrejada amb certa frustració es multiplicava, perquè cada història és un petit univers. A més a més, els personatges de Murakami tenen una vessant psicològica que barreja elements irracionals i estrambòtics amb una facilitat que gairebé sembla que aquestes siguin característiques comunes de persones reals. Continuant explorant Murakami, vaig creuar-me amb L’amant perillosa, i ja em vaig veure capaç d’identificar alguns trets particulars dels seus llibres: el jazz, la solitud, el passat que torna, la vida nocturna de la ciutat són nocions que apareixen gairebé sempre en algun moment o altre de la història.
Ja fa un parell d'anys, vaig descobrir Kafka a la platja. I és un llibre que em va sorprendre per molt, perquè... passen coses! Bé, més ben dit, el lector, o almenys jo, està convençut que passen coses, tot i que, com sempre, el final sembla un començament i no se sap què ha passat ni què passarà. A nivell literari, és una novel·la complexa que combina tres eixos: en primer lloc, hi ha la història de dos personatges molt diferents i aparentment sense cap nexe d’unió, però amb algunes lleugeres similituds que obren les portes a una infinitat d’hipotètiques possibilitats; en segon lloc, alguns dels capítols reprodueixen documents oficials del govern o l’exèrcit, en principi sense cap mena de relació amb res. El fet que els capítols vagin tractant temes i personatges diferents augmenta l’efecte de deixar les històries a mitges i la pregunta ‘i ara aquest què m’explica aquí?’ es repeteix força sovint en la ment del lector. No sé si és pel fet d’intercalar els tres elements d’aquesta novel·la o perquè tot i que hi hagi acció, una bona part de la història continua passant dins la ment dels personatges, aquest llibre és força més llarg que els altres. No obstant això, és una novel·la molt llegible i recomanable.
L’any passat, per Sant Jordi, em van regalar la novetat de Murakami del 2010, De què parlo quan parlo de córrer. La veritat és que no el vaig començar a llegir de seguida i encara no l’he acabat. Potser perquè té grans dosis d’autobiografia o perquè les metàfores amb el món de l’atletisme em queden una mica lluny, aquest llibre em costa més que els altres. Contradictòriament, sembla més planer de llegir, perquè és molt descriptiu i tracta temes de la vida de l’escriptor-corredor de maratons amb un llenguatge poètic i visual molt entenedor, però, de moment, no m’ha acabat d’enganxar. En resum però, considero que Haruki Murakami és un autor molt recomanable, a qui se li està començant a reconèixer, ara amb el Premi Internacional Catalunya i d’aquí uns quants anys, amb el Nobel de Literatura, la seva feina després d’haver passat desapercebuda durant molt temps, víctima, segurament, d’haver-se instal·lat còmodament en un terreny confús entre occident i orient.
Murakami va escriure Tòquio blues - Norwegian Wood l’any 1987 (un gran any!), però va tenir el seu gran moment de glòria a principis d'aquest segle, sobretot a Europa. Llegint-lo, em va passar una cosa que no m’havia passat mai. Per una banda, tenia moltes ganes de continuar-lo llegint, per a saber com s’acabava; però per l’altra, tenia molta por d’arribar a l’última pàgina per dos motius: el primer és que patia per si el final em decepcionava; el segon és que no sabia què podria llegir després de Tòquio blues, sabia que hi hauria un abans i un després. Pel què fa al final, tenia sensacions molt contradictòries respecte com havia d’acabar i això crec és degut al ritme literari oriental. La sinopsi del llibre aparentment no té res gaire especial; és la història d’un noi que es trasllada a viure a la ciutat per estudiar a la universitat i ens explica com es relaciona amb el seu entorn. Des del punt de vista occidental, hi ha alguns punts de frustració en aquesta novel·la, ja que estàs tota l’estona esperant que passi “algo”, pots estar perfectament llegint quatre pàgines en les quals el protagonista passeja sol pel costat d’un riu sense trobar-se res ni ningú o, encara pitjor, el protagonista pot estar passejant amb algú i no es diuen res en tota l’estona. Això fa que al final, no hi hagi d’haver un “final twist” impressionant tipus pel·lícula de Hollywood en la què en 10 minuts al final salven el món, però inconscientment, el continues esperant. Al final, el final no em va decepcionar i era coherent amb la novel·la, virtut que tot sovint no es valora prou. La meva sensació després d’aquest final va ser molt diferent que la meva única experiència anterior amb la literatura d’origen japonés: una història curta de Kazuo Ishiguro anomenat A Family Supper (Un sopar familiar), potser perquè no estava acostumada al seu ritme, recordo que quan vaig pensar ‘va que ara es posa interessant’, sobtadament es va acabar.
Com que tenia aquest record de l’última història curta d’origen japonès que havia llegit, vaig tenir alguns dubtes quan em va caure a les mans El salze cec i la dona adormida i, és clar, la sensació de meravellosa incomoditat barrejada amb certa frustració es multiplicava, perquè cada història és un petit univers. A més a més, els personatges de Murakami tenen una vessant psicològica que barreja elements irracionals i estrambòtics amb una facilitat que gairebé sembla que aquestes siguin característiques comunes de persones reals. Continuant explorant Murakami, vaig creuar-me amb L’amant perillosa, i ja em vaig veure capaç d’identificar alguns trets particulars dels seus llibres: el jazz, la solitud, el passat que torna, la vida nocturna de la ciutat són nocions que apareixen gairebé sempre en algun moment o altre de la història.
Ja fa un parell d'anys, vaig descobrir Kafka a la platja. I és un llibre que em va sorprendre per molt, perquè... passen coses! Bé, més ben dit, el lector, o almenys jo, està convençut que passen coses, tot i que, com sempre, el final sembla un començament i no se sap què ha passat ni què passarà. A nivell literari, és una novel·la complexa que combina tres eixos: en primer lloc, hi ha la història de dos personatges molt diferents i aparentment sense cap nexe d’unió, però amb algunes lleugeres similituds que obren les portes a una infinitat d’hipotètiques possibilitats; en segon lloc, alguns dels capítols reprodueixen documents oficials del govern o l’exèrcit, en principi sense cap mena de relació amb res. El fet que els capítols vagin tractant temes i personatges diferents augmenta l’efecte de deixar les històries a mitges i la pregunta ‘i ara aquest què m’explica aquí?’ es repeteix força sovint en la ment del lector. No sé si és pel fet d’intercalar els tres elements d’aquesta novel·la o perquè tot i que hi hagi acció, una bona part de la història continua passant dins la ment dels personatges, aquest llibre és força més llarg que els altres. No obstant això, és una novel·la molt llegible i recomanable.
L’any passat, per Sant Jordi, em van regalar la novetat de Murakami del 2010, De què parlo quan parlo de córrer. La veritat és que no el vaig començar a llegir de seguida i encara no l’he acabat. Potser perquè té grans dosis d’autobiografia o perquè les metàfores amb el món de l’atletisme em queden una mica lluny, aquest llibre em costa més que els altres. Contradictòriament, sembla més planer de llegir, perquè és molt descriptiu i tracta temes de la vida de l’escriptor-corredor de maratons amb un llenguatge poètic i visual molt entenedor, però, de moment, no m’ha acabat d’enganxar. En resum però, considero que Haruki Murakami és un autor molt recomanable, a qui se li està començant a reconèixer, ara amb el Premi Internacional Catalunya i d’aquí uns quants anys, amb el Nobel de Literatura, la seva feina després d’haver passat desapercebuda durant molt temps, víctima, segurament, d’haver-se instal·lat còmodament en un terreny confús entre occident i orient.
