El destí dels malvats

La setmana passa, va acabar una sèrie que he anat seguint a èpoques; bé la telenovel·la deu haver durat cap a vuit anys i jo diàriament dubto que l'hagi seguit mai, excepte aquests últims mesos, que he anat mirant capítols per internet, perquè no els podia veure en directe. La sèrie en qüestió porta el terrorífic títol d'Amar en tiempos revueltos, digne de qualsevol "culebrón" sud-americà, i segurament ha fet canviar de canal a qualsevol espectador que accidentalment hagi passat per Televisió Espanyola alguna tarda dels últims anys, però la veritat és que tenia el seu encant. És de la mateixa productora que Temps de silenci, per mi, una de les millors sèries que TV3 ha emès, i, de fet, la primera temporada era pràcticament calcada, tot i que, personalment, crec la sèrie catalana era més creïble i rigorosa i d'una qualitat superior; però això segurament és degut al fet que Temps de silenci s'emetia setmanalment i, per tant, els actors tenien més temps de treballar les escenes i, a més a més, els guionistes no havien de crear trames rocambolesques per omplir una sèrie diària.

El cas és que el final d'aquesta sèrie m'ha fet reflexionar sobre com acaben els dolents a les telenovel·les que veiem cada dia, o que veuríem si tinguèssim temps. A l'últim capítol, es van morir els dos personatges principals d'aquesta temporada, bé, de fet, es van matar mútuament, en una escena cinematogràficament destacable, això sí. No podien acabar de cap altra manera i feia temps que l'espectador sabia que acabarien morts, només faltava saber quan i com, cosa que també feia alguns capítols que s'intuïa que un dels dos arrossegava un pes massa gran a la consciència que li impedia continuar en l'espiral d'odi i violència en la què havien entrat. Per tant, semblava que el destí dels personatges estava escrit i, com que havien actuat molt malament durant tota la seva vida, havien de morir. Concretament, aquests dos personatges deixaven rera seu un rastre d'assassinats per gelosia, per encobrir la seva veritable identitat i per investigar nous productes farmacèutics fent servir presos com a conillets d'índies; tot plegat feia molt complicat que la seva història sortís a la llum, estem parlant de l'Espanya dels anys 50, i que fossin jutjats pels seus crims.

Tot plegat em porta a pensar que realment els malvats mai paguen pel mal que han comès. Sembla que el pitjor que els pugui passar sigui que es morin, però no és veritat; sí que és cert que sovint es suiciden empesos pels remordiments, estic pensant també en l'Eulàlia i el Mateu Montsolís de Nissaga de poder, que per cert també eren germans i amants, com els d'Amar en tiempos revueltos. Tot i que en les trames de ficció, empresonar un assassí en sèrie no té gaire gràcia, estaria bé que de tant en tant, els donessin alguna altra sortida, per molt que l'escàndol que es coneguin els seus crims sigui indescriptible i s'hagin de fer equilibris amb els guions, perquè tot quadri al final.

El transport ferroviari xinès

Els trens a la Xina funcionen d'una manera una mica curiosa. Com que només es poden comprar els bitllets a partir de 10 dies abans de la data del trajecte, es formen llargues cues a les estacions. De fet, també es poden comprar per internet, però la pàgina web només és en xinès i és molt confusa.

O sigui, que el primer dia a Beijing, després d'haver fet una volta per Tian'anmen i la Ciutat Prohibida, vam anar a comprar bitllets a l'estació. A totes les ciutats on vam estar, els bitllets els venen a un lloc i el tren s'agafa a un altre, la qual cosa, ben mirada, no està mal pensada, però el primer dia, rodejats de cartells en xinès, no vèiem tan clara. A Beijing, vam anar força bé; hi havia una finestreta on t'atenien en anglès i, a més a més, portàvem un paperet amb les ciutats on volíem anar en xinès i els trens que volíem agafar. L'únic problema va ser que no quedaven bitllets per alguns dels trens que volíem i vam haver de canviar una mica la ruta.

Per tant, vam decidir anar directament a Xi'an i també vam comprar el bitllet de Xi'an a Chengdu per uns quants dies després. El segon "petit" inconvenient era que no hi havia el tipus de bitllets que nosaltres volíem. El primer viatge durava 14 hores, tota la nit, i nosaltres preteníem comprar bitllets per tenir una llitera i dormir una mica durant el trajecte, però no en quedaven i vam comprar bitllets per un seient. Pel segon viatge, vam comprar el mateix tipus de bitllet, per assegurar-nos de no quedar-nos sense, però ens van dir que potser els podríem canviar abans de marxar.

Com que no havíem comprat els bitllets que teníem pensats, sortíem d'una estació que estava a més d'una hora en autobús. La imatge d'aquella estació va ser impressionant. Per a entrar-hi, s'ha d'ensenyar el bitllet i passar el típic control de seguretat; així doncs no pots entrar-hi si no has d'agafar un tren. Depenent de la via d'on sortís el teu tren, hi havia diferents sales d'espera; vam buscar la nostra i semblava un èxode; l'escena recordava alguna pel·lícula de refugiats o desplaçats per conflictes bèl·lics o desastres naturals, amb la diferència, és clar, que la gent estava contenta, jugava a cartes i menjava fideus. L'estació no és que fos especialment vella o estigués gaire malament, però hi havia persones i maletes per tot arreu i era gairebé impossible camina o buscar un foradet per a seure.

Aquesta escena, a banda d'impactar-me bastant (no seria l'última escena estrafolària de la nit), em va deixar amb un dubte: què hi feia tanta gent allà? Bé, sí, d'acord, anaven a Xi'an (o alguna altra ciutat), però vam arribar dues hores abans que marxés el tren, era un dia entre setmana a la tarda i els seients/lliteres estaven numerats. Per nosaltres, tenia sentit ser allà tan d'hora, perquè no sabíem quan es tardava a arribar-hi, quanta estona estaríem al control de seguretat, etc. També és veritat que a la Xina, hi ha molt turisme intern, però mentre alguns passatgers semblava que estiguessin fent una mudança en tren, d'altres viatjaven només amb una motxilla dels nens per anar a l'escola, literalment, i d'altres, amb un pot de pintura (el tema de la pintura sembla estrany, però més tard, ens va sembla que ho començàvem a entendre). El que li acabava de donar el toc de fugida cap a allò desconegut a la situació era que tothom portava el que aleshores vam pensar que era molt menjar. Una altra cosa que ens va desconcertar va ser la venda de tamborets plegables a les botiguetes de l'estació. En aquell moment, ens va sobtar, tot i que vam estar a punt de comprar-ne un, perquè el terra de l'estació no estava especialment net, però havíem vist persones seient (i fent vida, de fet) a llocs molt més bruts.

Quan vam pujar al tren, vam entendre moltes coses. Vam anar cap als nostres seients al final del vagó, els seients estaven organitzats de quatre en quatre amb una tauleta entre mig (una mica semblant a un bar) i amb nosaltres, hi seient una parella amb una nena petita. Per arribar al nostre lloc, havíem d'esquivar una multitud de maletes i persones, la majoria dels quals ens mirava sorpresos, perquè no hi havia gaires occidentals (només vam conèixer dues senyores neozelandeses). Llavors, vam començar a resoldre algunes de les qüestions que ens havien tingut entretinguts a l'estació. És veritat que havíem llegit que venien bitllets sense seient, però o vam suposar que en trajectes llargs no es feia o, simplement, ens n'havíem oblidat del tot (possiblement, van passar les dues coses); el cas és que vam arrencar amb el passadís i la zona entre els vagons plena de gent dreta, o asseguda on podien, i aquí és on els tamborets i els pots de pintura van començar a adquirir sentit! I a dins els pots, hi guardaven menjar pel viatge (ja dèiem que no podia ser que anessin a Beijing a comprar pintura!)

La nit va ser una experiència molt peculiar, que quedaria en una posició destacada en una competició titulada "La pitjor nit de la meva vida", sobretot perquè a mi ja em costa dormir en mitjans de transport, si hi afegim l'olor dels fideus a tothora, el venedor de menjar (per comprar més fideus) i tamborets (que a mesura que avançava la nit, va anar incrementant les vendes) i el fum del tabac, que només es pot fumar a l'espai entre els vagons (just al costat d'on érem), però com que no hi ha porta, és com si es pogués fumar a tot el tren. En fi, jo vaig arribar a Xi'an arrossegant-me i convençuda que havíem de canviar els bitllets cap a Chengdu o em tornaria boja.

L'endemà, vam tornar a la rutina de fer cua, primer, per comprar bitllets (aquest cop sí, de llitera) i després, perquè ens tornessin els diners dels altres, que era en un altre lloc. Vam tardar una bona estona, però vam sortir contentíssims amb els bitllets nous.

Qualsevol que ens veiés i sentís l'entusiasme amb què parlàvem en pujar a aquell tren, devia pensar que veníem de la guerra. La frase que que més repetíem, amb un somriure d'orella a orella, era "Això és la glòria!" Segurament, per qualsevol altre, allò hagués sigut una llitera dura en un compartiment amb l'aire condicionat massa alt en un tren més aviat lent, però per nosaltres era, efectivament, la glòria. Els compartiments són de quatre persones i normalment, durant el dia estàs a baix que hi ha dos sofàs i una taula i a la llitera de dalt, hi ha plegades les mantes i els coixins; a la nit, un es queda a baix i l'altre va a dormir a dalt. Quan entres al vagó, dónes el bitllet al revisor i abans d'arribar a la teva estació, et ve a despertar. També cal dir que vam tenir sort amb els companys de compartiment, que es van passar gairebé tota l'estona dormint. Fent una volta pel passadís, vam veure que podia haver estat molt pitjor; n'hi havia que tenien unes festes muntades, amb menjar, música i famílies senceres (6 o 7 persones) fent vida al mateix espai; jo fins i tot, juraria que durant una estona van muntar una mena de karaoke.

Shànghai - 上海

L'últim lloc que vam visitar va ser Shànghai, que va suposar un xoc en comparació amb la Xina clàssica que havíem vist fins aleshores. S'adiu més a la descripció de ciutat tal com l'entenem tradicionalment. Mentre Beijing és la capital política i nacional del país, que porta sobre les espatlles el pes de la història i la tradició d'una cultura mil·lenària, Shànghai és la capital econòmica de la Xina, moderta, oberta al món i que les diferents civilitzacions que al llarg de la història han passat pel gegant asiàtic han tingut a la ciutat.

El Barri Antic de Shànghai és un lloc curiós que, si no fos per la multitud de gent que s'hi congrega, et faria oblidar per un moment que ets en una gran ciutat. Hi ha parades i botigues de souvenirs, productes típics i menjar de tot tipus. Nosaltres vam optar per un clàssic xinès: els dumplings, que són una mena de farcellets amb carn picada i verduretes a dins. Vam fer tres quarts d'hora de cua, però la veritat és que va valer la pena; estaven boníssims! Molt a prop d'allà, hi ha els Jardins Yuyuan, amb diferents plantes, canals, ponts i cambres amb mobiliari de la dinastia Ming; les diferents zones estan separades per parets ondulades que imiten les escates d'un drac. Molt a prop, hi ha la teteria Húxintíng, el te de la qual no ens va acabar d'entusiasmar, i el bazaar.

Un dels racons de la ciutat amb més personalitat es la Concessió Francesa, que del 1849 al 1946 era una zona de Shànghai governada pels francesos per raons comercials. Avui en dia, hi ha dues barriades: Xintiandì, on hi ha comerços i restaurants i sembla talment que passegis per un carrer peatonal de qualsevol ciutat europea i Tiánzifáng, que és un laberint de carrers molt estrets amb botiguetes petites a banda i banda dedicades a vendre artesania i records.

Finalment, vam anar al Bund, que originàriament era un camí de sirga per on passaven els cavalls que estiraven barques carregades d'arròs. El Bund és el districte financer de la ciutat, tot i que nosaltres només hi vam anar per veure el barri de Pudong, a l'altre costat del riu Huángpu, que és on hi ha els gratacels més alts de la ciutat, entre els quals destaquen la Torre de la Perla Oriental i la Torre Jin Mào.

Yángshuò - 阳朔

Yángshuò és un poble més petit que Guilin al costat del riu Li. Viu del turisme i, segurament per això, és el lloc de la Xina on més ens van entendre en anglès. De fet, a l'estiu, hi fan campaments d'anglès i el primer dia vam acabar convertits en ídols de masses, en una mena de festivals amb jocs de cucanya. A la tarda, metre passejàvem pel poble, anàvem veient grups de nens xinesos amb una samarreta de color groc fluorescent. Al final, un d'aquests grupets amb la seva monitora ens va parar, ens vam fer una foto amb ells i ens van convidar a un "sports meeting" que es celebraria més tard al pati de l'escola. Després, vam anar trobat grups i ens van acabar convidant 5 o 6 vegades. Al principi, no estàvem gaire convençuts, però a aquella hora, tampoc teníem res a fer i vam pensar que seria una bona oportunitat de fer coses diferents i conèixer de primera mà l'oci xinès i vam decidir anar-hi. Al principi, vam pensar que ens havíem equivocat, perquè només hi havia els nens i els seus monitors (sort que de seguida, va arribar una parella de Flandes i més tard, una família holandesa i no ens vam sentir tan sols), i els nens ens van començar a cridar com si ens coneguessin contentíssims que hi haguèssim anat. Quan vam arribar, ens pensàvem que la nostra activitat allà seria més aviat passiva (mirar com jugaven els nens, parlar una mica amb ells, etc.), però de seguida ens vam adonar que no seria ben bé així. Per exemple, la primera prova consistia en menjar síndria sense fer servir les mans, mentre algú aguantava el tall de síndria; doncs bé, perquè els nens veiessin com funcionava, els flamencs i nosaltres vam fer una petita demostració. A mi, em va tocar péixer els talls de síndria al Gerard i, tot i que el resultat va ser molt ajustat, vam guanyar. Al final, ens ho vam passar molt bé, ens vam fer moltes fotos, vam jugar molt amb ells (estirar la corda,...) i vam parlar-hi en anglès, que era un dels objectius de convidar-nos. Va ser un vespre entretingut i diferent!

L'endemà, volíem anar en bici a Xingpíng, 20 quilòmetres al nord de Yángshuò. El cas és que nosaltres vam acabar fent una ruta alternativa pels pobles del voltant (Dútou, Mushan), que estaven envoltats de camps d'arròs i horts i estava tan mal indicat que no vam trobar el ferri per a travessar el riu. La veritat és que ens va agradar bastant la passejada, tot i que no arribèssim a Xingpíng, perquè el paisatge era molt bonic i tranquil. De fet, quan vam anar a Xingpíng en autobús, ens vam alegrar de no haver-hi anat amb bici, perquè el paisatge era molt monòton i hi havia molt trànsit; en canvi, per allà els horts, només hi havia pagesos i algun tractor. Xingpíng és un poblet petit, l'atracció principal del qual és el Li, i l'objectiu principal d'anar-hi era tornar a Yángshuò en una barca de bambú pel riu. Ens va agradar força, tot i que el trajecte és bastant llarg i el paisatge més espectacular és al principi del recorregut, a prop de Xingpíng.

Per acabar la ruta per Yángshuò, vam visitar dues atraccions turístiques als afores del poble. El Pont del Drac, que travessa el riu Yùlóng, és un dels ponts més grans de Guangxi i té més de 600 anys d'història; i el Turó de la Lluna, una muntanya amb un forat en forma de lluna.

Guilin - 桂林

Guilin és un poble turístic de la província de Guangxi, al sud de la Xina, on hi fa una calor espectacular. Està rodejat d'aigua, amb el riu Li a una banda i el riu del Presseguer Florit a l'altra i varis llacs a diferents indrets de la població. Al llac Shan, hi ha les Pagodes bessones del Sol i la Lluna, que de nit estan il·luminades de color daurat i platejat i es poden contemplar des de diferents llocs al voltant del llac, on hi ha un caminet amb paradetes i músics.

Una mica allunyat del centre de Guilin, hi ha la Cova de la Flauta de Jonc, anomenada així per la vegetació que envolta el lloc, que s'utilitzava per fabricar instruments musicals. És una cova bastant gran amb moltes estalactites i estalagmites, que van creant diferents escenes batejades amb noms més o menys aconseguits (el Bolet, Lleó davant del Mirall,...) L'espai més destacat és el Palau de Cristall del Rei Drac, que és una sala molt gran amb un estany d'aigua que reflexa tota la formació geològica i el joc de llums i colors crea un efecte encisador. Ens va agradar molt, però, evidentment, si sabèssim xinès, hauríem aprofitat molt més la visita comentada (la guia va cantar i tot!); a més a més, allà dins, la temperatura era molt agradable (a fora, la xafogor era insuportable).

Un dels grans moments del viatge a la Xina, va ser la pujada a les terrasses d'arròs de Dazhai, a prop de Guilin; bé, "a prop" és una manera de parlar, estaven a dues hores i mitja en autobús (amb la manera xinesa de conduir autobusos, que és, si més no, peculiar) per una carretera de muntanya estreta plena de revolts i sotracs. Quan vam arribar, vam començar a pujar per diferents caminets entre els camps d'arròs, que s'anomena l'Espinada de Drac, perquè les terrasses d'arròs semblen les escates d'un drac. Hi ha plantacions d'arròs fins a 1000 metres d'altitud i el paisatge és impactant: amb tots els camps ben alineats enfilant-se als turonets, el poble a la vall al costat del riu i les muntanyes més altes al fons.

Quart aniversari

Ja han passat quatre anys des que vaig decidir iniciar-me en el món dels blogs. Primer de tot, cal destacar que aquest blog ha arribat al post número 100! El centè text va ser l'anterior, dedicat a Chengdu; per tant, aquest és el 101, un número capicua molt bonic per celebrar l'aniversari. Això vol dir que he escrit una mitjana de 25 textos cada anys; una mitjana totalment irreal, ja que només el primer any, vaig escriure més de 25 entrades en aquest blog, cosa que significa que els altres he escrit bastant menys, però bé, això és el que passa amb les mitjanes... Segurament no són gaires (un cada dues setmanes més o menys), però el temps i, sobretot, la inspiració són els són; i, al capdavall, aquest any, encara estic mantenint un ritme d'escriptura acceptable i he escrit més que en anys anteriors.

Bé, la notícia més destacada d'aquest últim any ha estat el naixement de la meva neboda petita, l'Helena, a la que acabo de conèixer personalment, perquè ara estic de vacances a Philadelphia, però dilluns ja tornem cap a Catalunya.

Per acabar, us deixo amb una selecció de textos que he fet d'aquests anys, que m'ha agradat rellegir. Primer de tot, un destacadíssim text sobre els mottos (no motos) al Canadà. Del 2009, us deixo amb un altre text imprescindible de coses que, en aquell moment, vaig trobar curioses i terriblement maques. Després, també hi ha una de les pel·lícules més rares que he vist mai i que, malgrat les intencions que acabo de recordar que tenia, continua sent l'única pel·li coreana que s'ha creuat al meu camí. I per acabar, de finals de l'any passat, trobo molt interessant el text dedicat als forats de les petxines, que sembla que no va tenir gaire èxit, però a mi em va tenir distreta una bona estona.

Chengdu - 成都

Per tal d'anar de Xi'an a Chengdu, vam aconseguir canviar els seients per una llitera, la qual cosa va ser una gran millora, ja que vam poder dormir una estona i, com a mínim, vam arribar descansats. per tant, tan bon punt vam haver deixat les maletes, vam anar a veure els habitants més famosos de Sichuan: els óssos panda. Viuen en una reserva a fora de la ciutat i convieuen amb una altra espècie de panda més petita, però més activa: els pandes vermells, que són una mena de guineus de color rogenc que s'enfilen als arbres i, fins i tot, es passegen entre els visitants.

A la tarda, vam anar al Jinli Gujie, un carrer, al costat del Temple Wuhou, que està ambientat com un barri d'un poble xinès tradicionals (fanals vermells, balcons de fusta, paradetes d'artesania,...) Per acabar la nostra ruta de barris, vam passar pel barri tibetà de Chengdu, on es concentra aquesta comunitat i venen productes tradicionals del Tibet, però a diferència del barri musulmà de Xi'an no aconseguia transportar-te, en aquest cas, es tractava d'una sèrie de comerços diferents que a la resta de la ciutat.

A Chengdu, vam visitar dos temples. Al Temple de Wenshu, al nord de la ciutat, hi ha diferents patis amb cremadors d'encens, espelmes i diferents altars. Vam poder veure part d'una cerimònia budista i ens va agradar molt, perquè és molt diferent del tipus de litúrgia a la què estem acostumats a veure. Abans de marxar de Chengdu, vam visitar el Temple de Zhaojue, que està situal als afores de la ciutat i va servir d'inspiració per altres temples budistes arreu d'Àsia. D'aquest temple, destacaria el fet que es pot entrar i veure de prop els altars i les escultures que hi ha, ja que a la majoria de temples, els altars s'havien de mirar des de fora, en canvi, aquí (igual que al Temple del Lama de Beijing), podies passejar-hi, voltant en el mateix sentit que les agulles del rellotge.

Abans de marxar de Sìchuan, vam visitar el poble de Pínglè, que manté el centre amb edificis de les dinasties Ming (segle XIV - XVII). No està malament, però l'element més interessant del poble és el riu, que travessa Pínglè i que és una gran font d'inspiració pels artistes locals, que poblaven les ribes del riu.

Xi'an - 西安

La següent parada del nostre trajecte va ser Xi'an. Després d'una llarga nit en un tren des de Beijing, vam arribar a la capital de la província de Shaanxi, que fins al segle X, era el centre polític de la Xina. És el lloc on tradicionalment s'acabava la ruta de la seda i això la va convertir en una ciutat multicultural que barreja elements de diferents tradicions.

De fet, un dels barris amb més personalitat de la ciutat és el barri musulmà, que et traslladava a través d'un entramat de carrers desordenats a una realitat completament diferent a la que hi ha alguns centenars de metres més al sud. Una realitat que t'allunya de la gran ciutat que és Xi'an, amb edificis alts i un trànsit indescriptible i et trasllada a un mercat constant d'artesania de tota mena i aliments tan variats com ara dolços d'aspecte àrab, pa fet en un forn a peu de carrer i fideus que adornaven amb tot tipus de productes. Enmig d'aquest bullici, es pot trobar la Gran Mesquita, que nosaltres gairebé no vam veure entre els venedors i els vianants, tot i que era el principal motiu de la nostra passejada pel barri. vam arribar-hi bastant tard i no estàvem segurs d'haver-hi entrat per la porta "oficial" i, potser perquè estava massa fascinada per l'exterior, no em va impressionar tant com esperava, tot i que vaig agrair aquell moment de tranquil·litat en un pati que tenia més aspecte de temple budista que de mesquita.

Xi'an em va sorprendre perquè és una ciutat molt cosmopolita i em va semblar més organitzada que Beijing amb una visió clara del tipus de ciutat que vol ser. Vaig tenir la impressió que era més internacional que la capital xinesa, perquè bastanta gent parlava anglès i el centre de la ciutat no té res a envejar a moltes ciutats d'occident. Aquesta modernitat combina amb força encert amb elements tradicionals xinesos, com la Torre de la Campana i la del Tambor, aquesta última bastant més ben integrada a l'entorn. Els dos edificis són originàries del segle XIV; la campana marcava l'inici del dia i el tambor la posta de sol. També al segle XIV, van construir les muralles que envolten Xi'an, que és de les poques ciutats xineses que les conserva. Un altre dels edificis característics de la ciutat és la Pagoda de la Gran Oca, que va acabar-se de construir al segle VII.

Però la gran atracció de Xi'an és, sens dubte, l'exèrcit de Guerrers de Terracota. Personalment, no em van impressionar gaire perquè crec que si l'exposició estigués més ben dissenyada, causaria més efecte al visitant. Però bé, en qualsevol cas, la història és interessant i com a troballa arqueològica, el seu valor és innegable. L'emperador Qin Shi Huang va fer-se construir aquest exèrcit (amb cavalls i carros i tot!) no se sap si per por dels esperits que l'esperaven després de morir-se o perquè pretenia continuar governant un cop mort. L'exèrcit de soldats a mida real (suposo que pels estàndards xinesos de l'època; avui en dia, són un exèrcit baixet) va ser descobert per uns pagesos que cavaven un pou, el 1974.

Beijing - 北京

Només d'arribar a Beijing, abans de les set del matí i sota un sol de justícia, vam anar a fer una ruta improvisada pels hutongs de la ciutat, tot buscant el nostre hotel. Els hutongs són uns carrerons que hi ha entre els carrers principals de la ciutat; són força més estrets i els edificis són més humils que els de les grans avingudes que tenen al costat.

Un cop situats, vam començar a visitar tots els llocs típics de la capital xinesa. La plaça de Tian'anmen, la plaça més gran del món - 440.000 metres quadrats - on hi ha el mausoleu de Mao Zedong, el pare del comunisme xinès. Aquí, i, de fet, a tot el país, hi ha una vigilància aparent considerable. Per a entrar a la plaça, t'escanegen la bossa amb rajos X, igual que a totes les entrades de metro. Ara bé, la sensació de seguretat només és aparent, perquè al voltat de la plaça de Tian'anmen, hi circulen cotxes i ningú els controla i al metro, la teva bossa passa per l'escàner, però tu no passes per l'arc de seguretat com a l'aeroport; a més a més, obren el metro abans que els de seguretat comencin a treballar, per tant, si hi vas d'hora, ningú controla què portes i què deixes de portar.

A l'altra banda de Tian'anmen, hi ha la Ciutat Prohibida, que és un complex impressionantment gran de museus, canals, ponts i jardins, on durant molts anys, estava prohibit entrar-hi i només l'emperador i el seu seguici podien gaudir-ne. La veritat és que la Ciutat Prohibida ens va agradar molt, perquè està molt ben conservada i, tot i que hi havia bastanta gent i que la calor era gairebé asfixiant, les teulades taronges, els dracs gravats en marbre i la decoració aconsegueixen fer-te una idea de l'imperi del qual Beijing era capital.

Des de Beijing, es pot anar en autobús a la Gran Muralla. Té diferents seccions visitables; nosaltres vam anar a Badaling, que està força a prop de la ciutat i és fàcil arribar-hi. A l'autocar que ens va portar fins allà, vam acabar de constatar que hauríem de millorar el xinès abans de tornar-hi; una noia anava explicant coses, que segur que eren interessantíssimes, i nosaltres només enteníem Badaling, la qual cosa era positiva, perquè com a mínim sabíem que no ens havíem equivocat, i Chángchéng (Gran Muralla). Allà, vam passar bastanta calor, però la Muralla és espectacular, sobretot per l'entorn tan abrupte que té i els desnivells que hi ha.

També vam anar al Temple del Cel, construït al segle XV, que és una pagoda la punta de la qual suposadament arriba al cel, rodejada d'un parc enorme. Els diferents altars combinen quadrats i cercles per a representar la connexió entre el cel i la Terra ja que segons la tradició xinesa, el cel és rodó i la Terra quadrada. Va ser un dels llocs que més em van agradar de Beijing; s'hi respirava una pau, difícil de trobar a altres indrets de la ciutat.

Abans de marxar de la capital, vam visitar el Palau d'Estiu, que és un recinte molt gran on l'emperador passava temporades de descans quan la calor a la ciutat s'intensificava. De fet, està força allunyat del centre i hi ha de tot: una pagoda amb un buda al capdamunt d'un turó des d'on s'obté unes magnífiques vistes de la ciutat, un llac immens amb ponts i barquetes per navegar-hi i jardins i patis que comuniquen diferents temples i altars. La imatge més típica del palau és un vaixell de marbre blanc situat al llac.

Com que el nostre viatge començava i acabava a Beijing, divendres passat, abans de tornar cap a casa, tornàvem a ser a la capital i vam aprofitar per a visitar el Temple del Lama. Havíem llegit que era el temple que calia visitar a Beijing i realment, és molt diferent dels altres que vam veure a la ciutat, tot i que és semblant a d'altres que vam veure en altres parts del país, i té algunes estàtues espectaculars, com ara el buda Maitreya que fa 18 metres d'alt.

Eva

Molt bona pel·lícula de ciència-ficció amb col·laboració catalana. Tot i que no sóc una gran aficionada al gènere, els efectes especials estan molt bé, perquè no són excessius i estan integrats en la trama del film, cosa que els fa més creïbles una vegada has entrat en la dinàmica del film. Especialment, el gat-robot és encantador!

La pel·lícula descriu un futur proper en el qual conviuen humans i robots. Segurament, el que fa que la ciència-ficció no condicioni el guió és que hi apareix com un element més, no com a únic fil conductor de la pel·lícula. És evident que sense els efectes especials, l'acció no es podria desenvolupar, però hi ha una història humana al darrera, que fa moure els personatges, i un dilema moral sobre els límits de la ciència i les emocions humanes traslladades a les màquines, que sembla que afecta més a l'espectador que als personatges. Tot això fa que que el film desemboqui en un final previsible però inevitable.

Més enllà de la profunditat d'aquestes qüestions, hi ha moltes intrigues obertes en la història dels personatges, per la qual cosa la pel·lícula es fa curta i deixa molts interrogants no resolts de la trama. Especialment, els curiosos ens hagués agradat saber algunes coses sobre la vida d'aquests personatges abans de la pel·lícula.

Pel què fa als intèrprets, Daniel Brühl, impecable com sempre, és un científic que torna a casa molts anys després d'haver-ne marxat i Lluís Homar fa un gran paper secundari interpretant un robot que de vegades sembla conèixer millor que les persones que l'envolten els sentiments humans. Ara bé, l'autèntica revelació de la pel·lícula és la jove Claudia Vega, l'Eva, la neboda del protagonista, a qui coneix per casualitat i amb qui desenvolupa una relació molt especial i entranyable.

Tirol

Continuant la nostra ruta per carreteres estretes i pintoresques, vam anar cap a Àustria. La nostra primera parada fou Hallstatt, un dels pobles més bonics on he estat. Està amagat entre les muntanyes al costat d'un llac i no s'hi pot entrar en cotxe. Allà, vam veure uns cignes impressionants, que eren molt grans i semblaven habituats a conviure amb les persones. Si algú s'ho està preguntant, sí, en aquest viatge vam fer uns reportatges sobre la fauna centreeuropea sensacionals: l'ós de Berna, les granotes bavereses, els cignes de Hallstatt i finalment l'intent d'atac d'un gat a uns ànecs (també a Hallstatt), que molt intel·ligentment van saltar cap a l'aigua en veure's amenaçats.

Després, vam anar a Krimml. Si Hallstatt era un poble de postal, Krimml no es queda pas enrere. El principal atractiu del poble és que hi ha una de les cascades més alta d'Europa, que fa 380 metres. Hi ha un camí que passa pel costat de la cascada i permet veure els salts d'aigua des d'un punt més elevat.

Un dels moments més interessants, per qualificar-lo d'alguna manera, del viatge es va produir el dia de Pasqua al matí. Ens vam llevar i per la finestra de l'habitació de l'hotel, vam veure que tot estava nevat. En aquell moment, Krimml em va recordar, encara més que el dia anterior, al poble de la Heidi, tot i que era Suïssa. Evidentment, i llavors ja ho sabíem, darrere aquella postal s'amagava un problema: el fet que nosaltres havíem d'anar tornant i la manera més curta de fer-ho era una carretera que travessava una muntanya. Quan vam baixar a esmorzar, l'amo de l'hotel ens va demanar si pensàvem passar per aquella carretera, li vam preguntar com estava i ens va dir que no hi havia cap problema i ens va donar un ticket, perquè no haguèssim de pagar el peatge per passar-hi (només ens hauria faltat això!). Doncs bé, després d'esmorzar, vam sortir i vam anar pujant la muntanya; nevava i feia fred, però anàvem circulant més o menys bé. Fins que en un revolt, on la neu començava a prendre i abans que poguèssim decidir que giràvem i anàvem a buscar la carretera llarga amb els mateixos revolts que la curta i que ningú ens assegurava que no estigués igualment nevada, ens vam quedar parats sense poder continuar endavant ni tirar endarrera. Al cap d'una estona, vam aconseguir girar el cotxe i ja estàvem a fora intentant estrenar les cadenes del cotxe amb l'objectiu de baixar d'aquella muntanya. No us penseu que érem els únics allà sense saber què fer; els autòctons anaven tirant amunt o giraven sense problemes, perquè portaven rodes d'hivern, però érem bastants els estrangers que no ens esperàvem aquella nevada tan forta i estàvem allà al mig decidint què fer i maleint el moment en el qual se'ns va acudir que passar per aquella carretera era una idea fantàstica. Finalment, va passar la màquina llevaneu i sota la neu, que no parava de caure, vam poder tornar pel camí llarg.

Baviera

Després d'un parell de dies a Suïssa, vam anar cap a Baviera al sud d'Alemanya, on, bàsicament, vam visitar el castell de Neuschwanstein, que és el castell que va inspirar el de la Bella Dorment de Walt Disney i va ser construït el segle XIX per Ludwig II. El castell està situat al poble de Schwangau, on també hi ha el castell de Hohenschwangau, al costat de dos llacs, Alpsee i Schwansee, a prop de la frontera amb Àustria. L'interior del castell està molt ben conservat i la visita et permet descobrir diferents racons del castell, com ara la cuina, que em va sorprendre perquè era impressionantment gran i hi havia estris de l'època. El dia que vam visitar la zona era ennuvolat i plovisquejava, la qual cosa impedia que la postal del castell fos tan espectacular com hauria estat en un dia assolellat.

L'endemà, vam anar per l'Alpenstrasse fins a Berchtesgaden. La carretera és bastant pinturesca, plena de revolts, amb muntanya a una banda i precipici a l'altra, amb rierols i cascades petites, etc.; llàstima que plovia! El punt màxim d'aquesta ruta va arribar quan ens vam ficar en una mena de port de muntanya que s'enfilava fins a 1.400 metres, on no veiem res per culpa de la boira. Decididament, hi haurem de tornar quan faci sol!

A aquesta regió també vam poder veure en diferents pobles el Maibaum - l'arbre de maig, que és una tradició en aquesta zona d'Europa. L'1 de maig, o la vigília, col·loquen un pal i el decoren amb motius representatius de la regió, normalment amb els colors típics de Baviera, el blau i el blanc; seria com un arbre de Nadal, a la primavera. És una tradició de la qual no se'n sap ben bé l'origen, però la comparteixen amb altres cultures, com ara l'escandinava o l'anglosaxona.

Suïssa

Aquests dies de Setmana Santa, vam fer un viatge en cotxe que el podríem titular "Europa sota la pluja", però malgrat el mal temps, també ens ho vam passar bé i vam veure coses interessants. Primer de tot, vam anar a Suïssa, on vam visitar Gruyères, Berna i Interlaken. El primer poble em va agradar molt; vam visitar el Museu del Formatge, la visita del qual no és gaire interessant, però vam poder veure com el fabricaven i l'emmagatzamaven abans de posar-lo a la venta, que és un procés força laboriós. El poblet està situat a dalt d'un turó, hi ha un castell i té unes vistes força maques a les valls del voltant.

Aquell mateix dia, vam visitar Berna, la capital del país. És una ciutat petita amb un centre històric acollidor, amb els carrers empedrats i botiguetes i bars sota de perxes. En un dels carrers cèntrics, hi ha la torre Zytglogge, que vol dir campana del temps, construïda cap el segle XIII. Més tard, al segle XV, s'hi va col·locar el rellotge astronòmic, que no només mostra l'hora (en un rellotge de 24 hores), sinó també la data, la posició del sol respecte el zodíac, les hores de sol i la fase de la lluna. A dalt de la torre, al costat del rellotge, hi ha unes figures mecàniques que es mouen cada hora.

Després, vam anar a veure els óssos de Berna, que viuen en un parc a prop del riu Aar (destaco el riu perquè és el que sempre surt als encreuats). Doncs bé, quan nosaltres hi vam anar, hi havia quatre óssos: un de molt gran que estava apartat dels altres i tres que estaven junts en un altre tancat. Mentre ens hi acostàvem, un d'ells va començar a escalar un arbre, que devia fer més de deu metres; quan va arribar al capdamunt, semblava que no sapigués baixar. L'arbre s'anava balancejant, perquè l'ós pesava molt i el tronc no era gaire gruixut, però l'animal anava mantenint l'equilibri i menjant algunes fulles que hi havia a les branques. Allà dalt, s'hi va estar durant gairebé mitja hora, mentre tots els vianants ens encantàvem a mirar-lo i patíem una mica, perquè feia tota la impressió que l'ós, tard o d'hora, acabaria caient. Al final, quan ja tothom es pensava que no podria baixar, va començar a lliscar lentament pel tronc fins arribar a terra, arrencant un tímid aplaudiment entre els que ens ho miràvem amb incredulitat. A terra l'esperaven els seus companys, que amb prou feines li havien fet cas durant tota l'estona que va estar dalt de l'arbre.

En la nostra segona etapa a Suïssa, vam passar pel Walensee i per Iseltwald, que és un poble molt pinturesc al costat del Brienzersee, molt a prop d'Interlaken, que té el Thunersee a l'altre costat. Com que feia una mica més de bo (no és que fes un sol espectacular, però com a mínim no plovia ni nevava i hi havia poca boira), vam pujar a Schilthorn, a 2.970 metres, amb l'aeri. Aquesta muntanya es veu que és força coneguda perquè hi van rodar una pel·lícula del James Bond. Al capdamunt, sí que nevava i feia una mica de fred, però les vistes eren bastant espectaculars rodejats de muntanyes nevades.

El món de Sofia

Aquest és un dels llibres que em vaig endur de casa dels meus pares quan em vaig emancipar. Suposo que és una novel·la que hauria d'haver llegit fa molts anys; ara, segurament, estic massa contaminada d'altres tipus de literatura per poder gaudir plenament d'aquesta obra.

El món de Sofia és un llibre de Jostein Gaarder, un autor noruec, que fa un repàs pels grans temes de la filosofia universal, a mode de curs per fascicles. Al principi de l'obra, una noia anomenada Sofia comença a rebre unes cartes d'algú que sap moltes coses d'ella. La Sofia, en comptes d'espantar-se o esbarar-se pel fet que sembli que l'estan espiant, se sent fascinada pel remitent desconegut d'aquestes missives. Les cartes o postals solen anar acompanyades d'apunts de filosofia o notes amb frases perquè la noia reflexioni sobre diferents temes de l'existència humana. La primera part de la novel·la és molt bona per recordar el que vam aprendre fa temps i teníem mig oblidat. De fet, aquesta primera part és poc novel·lada, en comparació amb la segona. Té una virtut, que per alguns deu ser un defecte, que és la de combinar dues accions paral·leles i fer-te-les viure totes dues intensament. Per una banda, hi ha la història de la noia que vol descobrir qui és el seu professor particular de filosofia i per l'altra, hi ha els apunts de filosofia, que estan força resumits i, tot i que són densos, es llegeixen de manera agradable, fins al punt de quedar-te enganxat com si es tractés d'una autèntica trama en la què frises per saber el final. La veritat és que hi ha llibres que no aconsegueixen atrapar-te en les dues trames principals i només tens ganes que parin de sortir uns personatges i tornin els que realment t'interessen. En canvi, en aquest cas, quan s'acabava la part de filosofia, em sabia greu i pensava que era una llàstima que sortís la Sofia i els problemes que tenia amb la seva mare. Però després de llegir-ne un parell de pàgines, ja tornava a estar totalment a dins del què aleshores era la trama real del llibre i, quan tornaven a aparèixer els apunts filosòfics, pensava: "Ara? Però si estava a punt de passar això tan interessant..."

Els meus problemes amb aquest llibre van aparèixer quan aquesta doble trama que m'agradava força es va convertir en una falsa triple trama. Va aparèixer un personatge nou, la Hilde (i la seva família, que tenia moltes similituds amb la Sofia. I, tot i que potser no m'hauria de preocupar per les intencions de l'autor, tinc la impressió que durant una estona l'escriptor pretén que arribem a confondre-les i no se n'acaba de sortir. El que està clar és que confon la protagonista i, personalment, crec que frustra el lector, perquè dóna moltes voltes al mateix tema, deixa una mica de banda les anotacions de filosofia i la versemblança del text comença a trontollar... paradoxalment, això passa en el mateix moment en què la protagonista està més absorbida per la història i més convençuda que tot és real. O sigui, fins aquell moment, ens ho havíem anat creient tot, per estrany que semblés. Que el reflex de la Sofia al mirall es movia? Entesos. Que trobava un mitjó desaparellat que havia perdut una noia a centenars de quilòmetres? D'acord. Que la mare d'aquesta adolescent no trobava excessivament rar que marxés de casa abans que sortís el sol i no es deixés veure fins després de dinar? Bé, els noruecs deuen ser així.

A partir d'aquí, vaig anar alternant moments de gran emoció i d'altres d'indiferència durant la lectura d'El món de Sofia. Per una banda, la metaliteratura sempre és un recurs interessant; i el fet que els personatges adquireixin consciència de personatges el trobo apassionant. Tanmateix, he de dir que trobo una mica forçades les escenes en les quals se n'adonen; el llibre comença ratllar la ciència-ficció i hi ha un excès d'esdeveniments completament inconnexos i precipitats, que trenquen el discurs de la novel·la, que fins aleshores s'havia caracteritzat per seguir una seqüència racional amb alguns tocs il·lògics que encaixaven en el context del llibre. El colofó, que he de dir que no em va desagradar del tot, va ser quan els teòrics protagonistes van ser elevats a l'estrat de filòsofs immortals; malauradament, sembla que això sigui incompatible en viure en la realitat occidental actual i que aquests pensadors hagin de viure en un món paral·lel en el qual hi cap tot allò que no ha tingut cabuda en la nostra societat.

Exposició de fotografia

Des d'ahir i fins diumenge que ve, a la Sala de Cal Bach de Prats, tenim exposades les fotos del curs de fotografia que vam fer a finals d'any. Durant un parell de mesos, cada dimecres, el Jordi Palau ens feia classe i cada setmana teníem deures, per a què practiquèssim. Els alumnes del curs vam ser: M. Teresa Borralleras, Jordi Calderón, Gerard Ció, Esther Codina, Marisol Costa, Maria Mayans, Ester Moya, Carme Pont, Ricard Puigferrat, Gemma Pujol, Xavier Serra i Albert Subirà. També vam fer un parell d'excursions per a tirar fotos a l'aire lliure: una a la riera, una mica accidentada, i una altra a Sant Andreu de Llanars, on vaig fer de model i tot!

La foto de dalt és una de les que tinc exposades, si voleu veure'n més, podeu venir dissabte de 6 a 8 de la tarda i diumenge d'11 a 2 del migdia i de 6 a 8 de la tarda. Ja que estic posada a ensenyar-vos fotos, us deixo la meva primera obra amb el Photoshop; espero que us agradi i que vingueu a veure l'exposició!

Helena

L'Helena ja ha nascut! El gran dia va ser el divendres 17, just abans que anés la iaia Cecília a Philadelphia, que va arribar-hi dissabte. Es va retrassar una mica del dia previst, però com que feia molt fred, devia preferir esperar-se mentre tothom s'impacientava. Ara, la Júlia ja és la germana gran i com podeu veure a la cuida molt, perquè sembla que l'Helena dorm molt tranquil·la a la falda de la Júlia, que potser encara no s'ha adonat que això de ser la germana gran no deu ser tot flors i violes. Tot i que jo, com a bona germana petita, sempre defensaré que té molts avantatges ser la germana gran, entre altres coses que no et diuen el nom de la teva germana i que, com que els pares eren més inexperts, estaven desorientats i et consentien molt, en canvi, quan arriba la petita, ja saben de què va la cosa; però bé, ser la petita tampoc està malament.

Resultats de l'enquesta

Després d'un mes de votacions, s'ha acabat l'enquesta per opinar sobre la data de naixement de l'Helena. El guanyador ha estat el 10 de febrer, que ha anat al capdavant durant tota l'estona. Al final, ha obtingut un 15% dels vots, seguit de bastant a prop del dia 13 (perquè la gent no és supersticiosa) i del 15 (que és el dia que va proposar el pare de la Júlia i l'Helena!) El 12, que és el dia previst pels metges, ha quedat en tercera posició, juntament amb altres opcions destacades, com ara el dia de Sant Valentí, que es veu que la gent pensa que a l'Helena no li faria gràcia néixer aquest dia.

He fet recerca sobre el 10 de febrer i, tot i que jo no vaig votar aquesta opció, crec que és una bona idea que l'Helena neixi el segon divendres de febrer, perquè he trobat pocs fets destacats. Com a curiositat, el 10 de febrer de 1805, es van prohibir els toros a Espanya. Sí, sí, això que ara sembla impossible i no en volen ni sentir parlar, durant els segles XVIII i XIX, els van intentar prohibir diverses vegades.

En definitiva, que l'Helena neixi el dia que vulgui, que segur que serà un gran dia!