El món de Sofia

Aquest és un dels llibres que em vaig endur de casa dels meus pares quan em vaig emancipar. Suposo que és una novel·la que hauria d'haver llegit fa molts anys; ara, segurament, estic massa contaminada d'altres tipus de literatura per poder gaudir plenament d'aquesta obra.

El món de Sofia és un llibre de Jostein Gaarder, un autor noruec, que fa un repàs pels grans temes de la filosofia universal, a mode de curs per fascicles. Al principi de l'obra, una noia anomenada Sofia comença a rebre unes cartes d'algú que sap moltes coses d'ella. La Sofia, en comptes d'espantar-se o esbarar-se pel fet que sembli que l'estan espiant, se sent fascinada pel remitent desconegut d'aquestes missives. Les cartes o postals solen anar acompanyades d'apunts de filosofia o notes amb frases perquè la noia reflexioni sobre diferents temes de l'existència humana. La primera part de la novel·la és molt bona per recordar el que vam aprendre fa temps i teníem mig oblidat. De fet, aquesta primera part és poc novel·lada, en comparació amb la segona. Té una virtut, que per alguns deu ser un defecte, que és la de combinar dues accions paral·leles i fer-te-les viure totes dues intensament. Per una banda, hi ha la història de la noia que vol descobrir qui és el seu professor particular de filosofia i per l'altra, hi ha els apunts de filosofia, que estan força resumits i, tot i que són densos, es llegeixen de manera agradable, fins al punt de quedar-te enganxat com si es tractés d'una autèntica trama en la què frises per saber el final. La veritat és que hi ha llibres que no aconsegueixen atrapar-te en les dues trames principals i només tens ganes que parin de sortir uns personatges i tornin els que realment t'interessen. En canvi, en aquest cas, quan s'acabava la part de filosofia, em sabia greu i pensava que era una llàstima que sortís la Sofia i els problemes que tenia amb la seva mare. Però després de llegir-ne un parell de pàgines, ja tornava a estar totalment a dins del què aleshores era la trama real del llibre i, quan tornaven a aparèixer els apunts filosòfics, pensava: "Ara? Però si estava a punt de passar això tan interessant..."

Els meus problemes amb aquest llibre van aparèixer quan aquesta doble trama que m'agradava força es va convertir en una falsa triple trama. Va aparèixer un personatge nou, la Hilde (i la seva família, que tenia moltes similituds amb la Sofia. I, tot i que potser no m'hauria de preocupar per les intencions de l'autor, tinc la impressió que durant una estona l'escriptor pretén que arribem a confondre-les i no se n'acaba de sortir. El que està clar és que confon la protagonista i, personalment, crec que frustra el lector, perquè dóna moltes voltes al mateix tema, deixa una mica de banda les anotacions de filosofia i la versemblança del text comença a trontollar... paradoxalment, això passa en el mateix moment en què la protagonista està més absorbida per la història i més convençuda que tot és real. O sigui, fins aquell moment, ens ho havíem anat creient tot, per estrany que semblés. Que el reflex de la Sofia al mirall es movia? Entesos. Que trobava un mitjó desaparellat que havia perdut una noia a centenars de quilòmetres? D'acord. Que la mare d'aquesta adolescent no trobava excessivament rar que marxés de casa abans que sortís el sol i no es deixés veure fins després de dinar? Bé, els noruecs deuen ser així.

A partir d'aquí, vaig anar alternant moments de gran emoció i d'altres d'indiferència durant la lectura d'El món de Sofia. Per una banda, la metaliteratura sempre és un recurs interessant; i el fet que els personatges adquireixin consciència de personatges el trobo apassionant. Tanmateix, he de dir que trobo una mica forçades les escenes en les quals se n'adonen; el llibre comença ratllar la ciència-ficció i hi ha un excès d'esdeveniments completament inconnexos i precipitats, que trenquen el discurs de la novel·la, que fins aleshores s'havia caracteritzat per seguir una seqüència racional amb alguns tocs il·lògics que encaixaven en el context del llibre. El colofó, que he de dir que no em va desagradar del tot, va ser quan els teòrics protagonistes van ser elevats a l'estrat de filòsofs immortals; malauradament, sembla que això sigui incompatible en viure en la realitat occidental actual i que aquests pensadors hagin de viure en un món paral·lel en el qual hi cap tot allò que no ha tingut cabuda en la nostra societat.