Quines coses!

Avui, he trobat això aquí al pis. I jo que em pensava que abans feiem servir el mateix nom que en anglès! Doncs bé, he buscat una mica d’informació i aquest personatge-detergent a Nord-Amèrica, s’ha dit sempre Mr. Clean i a la Gran Bretanya, Flash (com aquell petit ésser de color vermell del Súper 3). Va néixer el 1958, a Puerto Rico i quatre anys després, per votació popular, el van batejar amb el nom de Veritably; o sigui Mr. Veritably Clean, alguna cosa com "Sr. Veritablement Net". Pel què fa al nom, a la majoria de països europeus s’anomena "Mr. Proper". És curiós que a França, es diu Monsieur Propre, aquests fan servir una paraula francesa que s'assembla a la versió anglesa, i aquí al Canadà (que això del bilingüisme a les etiquetes ho porten molt bé), Monsieur Net. Com a curiositat, es veu que els seus creadors es van inspirar en una persona real, un soldat de la marina dels Estats Units, però la majoria de gent es pensa que és una mena de geni. També he trobat que si fas servir Linux, tens l’opció de “make mrproper”, cosa que jo no faria, perquè segur que acabaria esborrant alguna cosa de vital importància pel bon funcionament del meu pobre i estimat ordinador… Finalment, he trobat aquest vídeo que és d’un anunci dels anys 50.

Móns virtuals

Tot va començar amb el messenger. Sí, és tot un clàssic... encara ara crec que és un gran invent en la història del món mundial, fàcil de fer servir i et permet fer moltes coses. Si vols de l'únic que t'has d'ocupar és de decidir si t'agrada més l'emoticona de la nena amb els cabells blaus que plora, la que salta i tira petons o la tortuga ninja que balla. Després, un bon dia, algú em va dir que el gmail era molt millor que el hotmail; la veritat és que potser sí que es poden enviar més fotos alhora i que tens el xat i el correu en una mateixa pantalla, però on hi hagi el hotmail (que per cert, m'agradaria molt saber qui va ser el graciós que li va posar aquest nom)... En fi, aquí tot just tenia dos correus amb les seves respectives contrasenyes.

Després, va venir l’etapa universitària, en la qual vaig descobrir els móns virtuals derivats del món acadèmic. A l’Autònoma, existeix una cosa que es diu Campus Virtual, que alguns professors últimament, s’havien dedicat a sobre-amortitzar i havíem de participar en debats, penjar-hi coses, etc. i, a més a més, també tenim correu, cosa que l’Esther no va saber fins després de Nadal de primer (tampoc em vaig perdre gran cosa, eh, en aquest mig curs...). A partir d’aquí, la cosa ja es va anar complicant, començaven a ser moltes contrasenyes i noms d’usuari diferents. La culminació dels móns virtualment universitaris ha tingut lloc aquí al Canadà, on evidentment també tenen el seu correu institucional, on aquests sí que no hi envien mai res, i el seu Campus Virtual, que l’anomenen WebCT, que no agrada a gairebé ningú i per això, han creat una altra cosa que es diu Moodle, aquest té xat i tot... és que aquesta gent no s’estan de res!

A part dels correus i aquestes coses que es poden considerar necessàries en el món en què vivim, en un moment determinat de la vida es va decidir crear un fotolog, que ara tenim molt abandonat, amb la principal finalitat (que ja vam deixar clara, des del primer moment) de poder comentar les fotos de l’altra gent. I llavors ja venir el gran univers facebook, que bàsicament (pels pocs que encara no saben què és) és una eina que si vols, t’organitza la vida, bé i si no vols, almenys ho intenta: no només et permet comunicar-te, sinó que a més a més, et busca gent a qui potser coneixes, et recorda els aniversaris dels teus amics, et permet crear grups amb algun interès comú i unir-t’hi per mantenir-vos en contacte, i fins i tot, té una infinitat de jocs i testos, per si t’avorreixes. Ja he perdut el compte de quantes contrasenyes diferents tinc... Però, com que l’Esther semblava que no en tenia prou, un dia vaig fer aquest blog tan bonic, des d’on us explico unes coses “interessantíssimes”! I, per petició popular (més o menys), vaig crear un àlbum de picasa, per a explicar la meva vida en imatges.

A part d’això, les meves últimes incursions en nous terrenys cibernètics, han estat Delicious i Wikipedia. Això de Delicious, ho vaig descobrir per casualitat, és una pàgina web que et fa de marcador (estic segura que té un nom molt més tècnic que aquest, però no me’n recordo, i també em sembla que pot fer moltes més coses que jo desconec, aquesta pàgina), és a dir, t’emmagatzema les pàgines webs que tu marques a preferits i et permet trobar-les d’una manera fàcil, perquè tu les pots etiquetar per temàtiques, paraules claus, etc. i posar-hi una petita descripció, per tal de saber posteriorment si t’interessa tornar a consultar aquella pàgina o no. Wikipedia segur que ja sabeu que és, en català Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure. Ja fa alguns mesos, la meva germana va tenir un petit trauma (no va ser pas res gaire greu, eh), perquè ningú coneixia els dibuixos animats que ella i jo miràvem (els dibuixos a Prats es veu que eren diferents...), com per exemple, l’Osset Faluc. Temps després, vaig trobar un grup, precisament al facebook, anomenat Jo vaig créixer amb el Club Super 3!!!, i vaig trobar que era convenient fer-se'n membre, en el qual també es va debatre sobre aquest personatge de la nostra infància. Tot això, ho explico, perquè després vaig tenir curiositat per buscar més informació d’aquest ós i vaig anar a parar a Wikipedia. Doncs el cas és que l’article en català que parlava d’aquests dibuixos estava ple de faltes d’ortografia (per cert, també hi ha un grup facebookià anomenat Faltes d’ortografia en català: ja n’hi ha prou!!); vaig estar buscant com es podia enviar un correu a algú, de fet, no sabia gaire a qui, al senyor Wikipedia suposo, per comentar-li i a veure si ho arreglaven i vaig trobar que et deien que si creies que podies millorar alguna cosa, et registressis i ho fessis tu mateix. I així ho vaig fer. És molt interessant i et permet crear nous articles, editar-ne de ja existents, contrastar-ne la informació o ampliar-la,... El que passa és que de moment, no he tingut gaire temps d’aprendre’n; ja m’hi dedicaré.

Coses que passen

Ups… sabeu què m’ha passat? Últimament, el meu ordinador no funcionava gaire bé; quan vaig anar a Philadelphia, es veu que va agafar alguns virus molt dolents que hi havia per allà (i això que jo tenia un antivirus…). L’altre dia, abans que l’informàtic se l’emportés, em va demanar què s’havia de salvar del què hi havia guardat. I jo, tota convençuda, li vaig dir que no passava res, perquè tot el que necessitava ja ho havia guardat en un pen drive (fotos, coses de la universitat, etc.) i que per tant, si feia falta esborrar documents, que ho fes. Doncs bé, tot just ara acabo d’enrecordar-me d’una carpeta que tenia a l’escriptori que es deia ‘bloc’, on hi anava guardant documents de word amb textos a mig fer i coses que de segur us hauria agradat molt saber. Sí, jo funciono d’aquesta manera: un dia, tinc una idea i penso que hauria de penjar un text sobre això al blog, començo a escriure en un document de word (els textos creats directament a internet, no m’agraden) i els guardo (guardava) en aquesta carpeta, alguns estaven a mig fer, d’altres ja estaven acabats, algun només tenia el títol, perquè no sempre les grans idees van acompanyades del temps necessari per desenvolupar-les. I un dia, ja us vaig parlar del meu document titulat ‘Apunts lingüístics’, amb expressions curioses que, quan en tinc unes quantes, agrupo i faig un post… doncs ara ja no existeix i no me’n recordo de totes. Oh, i el millor de tot (o no)! Tenia una foto d’una de les faltes més increïbles que he vist en anglès escrita per un parlant natiu: Who would have thunk it?, on ‘thunk’ pretén ser el participi del verb ‘think’… van fer com si fos el mític ‘drink-drank-drunk’ o el no-menys-conegut ‘swim-swam-swum’, en comptes de ‘think-thought-thought’! I no vaig ser a temps de penjar la foto…

Bé, ara ja no hi ha res a fer. Segurament, no és una tragèdia i no patiu, que us continuaré explicant moltes històries interessants i no us quedareu sense apunts lingüístics (que serveixen per posar de manifest, dia rera dia, la meva incultura anglòfona). El que sí que segur que no veureu (si no és que en tinc una còpia en algun lloc amagada i jo no ho sé) serà la foto aquesta del verb mal conjugat; que de fet, com que això ho vaig veure escrit, podria escriure-ho jo i, probablement, colaria la mar de bé, però ja no seria el mateix, perquè no seria la de debò. Què hi farem? Són coses que passen...

Animalades

He descobert un parell de frases fetes relacionades amb animals que crec que us agradarà saber. La primera és run around like a chicken with its head cut off, que vol dir córrer com un esperitat (que, per cert, és la primera vegada que busco aquesta paraula al diccionari i no m’havia parat mai a pensar que vol dir ‘posseït d’un esperit maligne’). L’altra és let the cat out of the bag que és revelar un secret. Es veu que als mercats era habitual que compressis un gat i t’estafessin i et donessin un porc petit (suposo que devien ser més barats...); d’aquesta manera, si feies que t’ensenyessin el gat, abans de comprar-lo, no t’enganyaven... sembla lògic, però no ho devia ser tant! D’aquí, també ve don’t buy a pig on a poke, que expressa la mateixa idea. Per cert, de la paraula poke, que és una mena de sac petit, en deriva la paraula pocket (butxaca). Mentre buscava aquestes frases, he trobat aquesta altra que també m’ha semblat curiosa: don’t keep a dog and bark yourself, que vol dir no facis una cosa, per la qual has pagat algú per fer-la; literalment, si mantens un gos, no cal que bordis tu.

El temps

Pel títol, us pensàveu que ara faria una reflexió sobre com ràpid passa el temps, que semblava que no i d’aquí poc ja tornaré a estar per aquí, eh? Doncs no, un altre dia, però avui volia tornar a parlar de meteorologia, que per alguna cosa el Canadà és el segon país més fred del món.

El temps està molt boig. Quan vaig arribar, ens van dir que normalment començava a nevar a mitjans de novembre... però no va començar a fer-ho de debò fins a mig desembre. Després de les vacances de Nadal, jo vaig notar que feia molt fred, però no estava gaire segura si era cosa meva, perquè a Philadelphia feia més bo (en comparació amb Kamloops, els meus pares deien que hi feia fred...) i jo no estic acostumada a aquestes temperatures. Però es veu que no només ho penso jo això; l’altre dia, em van dir que era l’hivern més fred dels últims anys i que normalment sí que nevava, però llavors durant uns quants dies no ho feia i la neu marxava bastant, no com ara que s’acumula als vorals dels carrers.

Aquesta setmana, per exemple, dilluns i dimarts va nevar molt, però llavors va parar i avui, ja s’havien netejat una mica els carrers i no hi havia neu ni gel. Bé, el cas és que per allà les tres, he anat a la universitat i quan he sortit per allà les cinc, que ja era fosc (és una mica trist, es comença a fer fosc per allà les quatre de la tarda...), ja hi havia mig pam de neu al terra. Després, ha continuat nevant durant tota la tarda. Ah! I una cosa que he trobat molt curiosa és que quan neva no fa tan fred; a veure, és clar que fa fred, perquè si no, no nevaria, sinó que plouria, però just en el moment que cau la neu, les temperatures pugen una mica i sembla que no, però la diferència es nota. Volia penjar alguna foto de la neu, però mai penso a endur-me la càmera i la veritat és que sortir expressament a fer fotos (a més a més, de nit) no ho faré.

De fet, aquí m’he adonat del temps (no meteorològic) que es pot arribar a perdre abrigant-te i desabrigant-te, per tal de sortir al carrer. Diria que aquí, la gent això que fem a casa de sortir només a comprar el pa, per exemple, no ho fa, almenys jo no ho faria si no fos imprescindible... començo a entendre l'existència d'aquests carros de la compra tan grans, que s’emporten fins al costat del cotxe, perquè no poden agafar totes les bosses que han comprat, i llavors els deixen abandonats al pàrquing del supermercat (això últim no fa falta entendre-ho; deu suposar un gran esforç caminar deu metres, per a anar-lo a deixar al seu lloc!). Doncs això, que has de sortir al carrer molt abrigat, i que ja que surts, ho aprofites i compres molt; tot i que encara hi ha gent que veus que van pel carrer amb màniga curta, però són una minoria... aquests deu ser els canadencs autèntics! I en queden molts pocs...

Ah! Sabeu què he vist per primer cop, avui, que sempre surt a les pel·lícules i m’havia decebut una mica que no fos veritat? Gent a qui li posaven la compra en bosses de paper (sí, sí, de color marró i sense nanses), però la dona a qui les hi han posat les ha demanat expressament, jo em pensava que ho feien al revés: que les donaven a tothom, si no deies el contrari.

Travessant fronteres...

La primera cosa que vaig trobar sospitosa del meu permís d’estudiant al Canadà és que hi deia no re-entry permitted... però em van dir que a Estats Units, a Grenlàndia i no sé on més sí que hi podia anar sense demanar un altre visat. Quan vaig anar a Seattle, un policia, a un poble anomenat Blaine, em va fer pagar $6 per posar-me el segell i grapar-me el visat de turista, cosa que es veu que no fan fer a ningú més, només a la gent que anava al meu autocar. A part d’això, et fan un petit interrogatori, que acabes amb ganes de dir-los a veure què els hi importa tot això que et demanen, però és clar no ho fas, perquè aquell policia és el que t’ha de grapar el paper i si no, no et deixarà entrar.

Aquest famós paper, que és de color verd, es veu que quan surts del país, se l’han de quedar. El primer cop que vam travessar la frontera en direcció contrària, ho estaven a punt de fer, però com que els hi vam dir que tornàvem a entrar al cap de dos dies, ens el vam quedar. Jo quan vaig tornar el segon cop al Canadà, no em van dir res del paper i per tant, l’he tingut tot aquest temps al passaport, amb els conseqüents avisos que per Nadal em renyarien perquè aquest paper no l’havia de tenir (això segons la meva germana i el meu cunyat... però és que ells no han vingut mai al Canadà!). L’altre dia, quan vaig fer allò tan estrany de passar el control fronterer d’Estats Units a un aeroport canadenc, no em van dir res; jo sí que esperava que em diguessin alguna cosa, encara que no fos culpa meva. El policia va fer les preguntes de sempre, va agafar el passaport, m’hi va posar un altre segell d’entrada als USA amb la data nova i ja va estar. Abans de marxar de Philadelphia, llavors sí, l’hostessa que em va donar les targetes d’embarcament em va demanar si tenia previst tornar abans que es caduqués el visat, i, com que li vaig dir que no, em va treure el paper.

Aquesta frontera és una mica estranya, ja que pel què convé existeix i pel què no, ja els hi va bé tractar els vols que arriben del Canadà com si fossin nacionals, per exemple. El que tampoc no acabo d’entendre és perquè et fan agafar les maletes, per creuar la frontera. Quan la travesses per terra (almenys a aquest ja famós poble de l’estat de Washington), et fan passar l’equipatge per un escàner, et demanen si portes menjar i si portes fruita, se la queden i la deixen en una tauleta petita d’allà la vora... és una escena una mica ridícula, però si no els hi dius, no se n’enteren pas, perquè jo en portava i vaig poder menjar plàtans “canadencs” a Seattle :-)!! Doncs bé, el cas és que en direcció contrària, cap al Canadà, tu agafes la maleta, te’n vas a parlar amb el policia i si a ell no li sembla necessari, ningú et mira l’equipatge. A l’aeroport de Toronto, que és on vaig passar la frontera tant d’anada com de tornada aquest últim cop, bàsicament el que vaig fer va ser passejar la meva maleta per la terminal, perquè ningú se la va ni mirar... de fet, de tornada, em van fer recollir la maleta quan ja havia parlat amb la policia. I després, et diuen ‘molt bé, ara vés cap allà i drop off your luggage there’... com que drop off? Doncs sí, es veu que llavors ja està, tu mateix deixes la maleta a una cinta i ja arribarà al teu destí; al principi, això de deixar la meva maleta allà “abandonada” sense ningú de seguretat ni de la companyia aèria no ho veia gens clar... però com que l’altra gent ho feia, alguns amb tan poca convicció com jo, assumeixes que deu ser el que normalment es fa i de fet, la maleta no es va perdre cap cop!

Nanaimo Bar

Per començar l'any, us explicaré la recepta d'un pastís d'aquests de xocolata amb xocolata que a mi m'agraden.

Una de les meves companyes de pis té l’afició de fer pastissos. Com que la meva addicció als dolços és força coneguda, ara deveu estar pensant que això és la glòria, però no. Una cosa és DE TANT EN TANT (sí, això és una mica ambigu, però què hi farem?) fer un pastisset o anar a comprar coca per esmorzar algun diumenge, però que cada dues o tres setmanes arribis a casa i te la trobis fent pastissos, és diferent. Sí, són boníssims, però això no pot ser sa. Bé, una vegada introduït el tema, com us deveu imaginar, m’he informat de com es fa un dels últims pastissos que va fer, abans de Nadal, el Nanaimo Bar, que a més a més, és una cosa tradicional del Canadà (això d’haver de tastar la gastronomia del país és una excusa molt bona!).

Nanaimo és una ciutat a Vancouver Island, està a unes dues hores i mitja de Victoria. L’origen d’aquest pastís no està gaire clar, però es diu que una mestressa de casa dels anys 50 va presentar-se a un concurs de cuina d’una revista i va posar aquest nom al seu pastís. El pastís va guanyar el concurs i va esdevenir popular arreu del país.

Tot això està molt bé, però va, comencem a parlar del pastís. El primer que cal dir és que la manera més fàcil de fer aquest pastís és comprant unes capses on els ingredients ja estan preparats i només s’han de barrejar. Però com que aquestes capses no són fàcils de trobar a tot arreu, he buscat la recepta tradicional i no sembla pas gaire complicada.

NANAIMO BAR

Capa inferior:

Ingredients:

• mitja tassa de mantega
• una quarta part d’una tassa de sucre
• cinc cullerades de cacao
• un ou batut
• una tassa i quart de galetes triturades (jo crec que amb galetes tipus maria pot funcionar bé)
• mitja tassa de nous ratllades
• una tassa de coco ratllat

Preparació:

1. Desfer la mantega amb el sucre i el cacau.
2. Afegir-hi l’ou i remenar-ho, fins que agafi textura.
3. Retirar-ho del foc.
4. Afegir-hi les galetes, el coco i les nous.
5. Posar la barreja en un motlle quadrat de 20 cm x 20cm (jo ho he fet amb un de rodó i també ha quedat molt bé!).
   

Segona capa:

Ingredients:

• mitja tassa de mantega
• tres cullerades de crema
• dues culleradetes de vainilla en pols
• dues tasses de sucre glacé
  

Preparació:

1. Barrejar bé tots els ingredients.
2. Escampar-ho per sobre la capa inferior.

Capa superior:

Ingredients:

• quatre rajoles de xocolata semi-dolça (de 275 g.)
• dues culleradetes de mantega
  

Preparació:

1. Desfer la xocolata i la mantega al bany Maria.
2. Deixar-ho refredar i escampar-ho a sobre el pastís.
3. Posar-ho a la nevera.
4. Quan estigui fred, tallar-lo en forma de barretes.