La setmana passa, va acabar una sèrie que he anat seguint a èpoques; bé la telenovel·la deu haver durat cap a vuit anys i jo diàriament dubto que l'hagi seguit mai, excepte aquests últims mesos, que he anat mirant capítols per internet, perquè no els podia veure en directe. La sèrie en qüestió porta el terrorífic títol d'Amar en tiempos revueltos, digne de qualsevol "culebrón" sud-americà, i segurament ha fet canviar de canal a qualsevol espectador que accidentalment hagi passat per Televisió Espanyola alguna tarda dels últims anys, però la veritat és que tenia el seu encant. És de la mateixa productora que Temps de silenci, per mi, una de les millors sèries que TV3 ha emès, i, de fet, la primera temporada era pràcticament calcada, tot i que, personalment, crec la sèrie catalana era més creïble i rigorosa i d'una qualitat superior; però això segurament és degut al fet que Temps de silenci s'emetia setmanalment i, per tant, els actors tenien més temps de treballar les escenes i, a més a més, els guionistes no havien de crear trames rocambolesques per omplir una sèrie diària.
El cas és que el final d'aquesta sèrie m'ha fet reflexionar sobre com acaben els dolents a les telenovel·les que veiem cada dia, o que veuríem si tinguèssim temps. A l'últim capítol, es van morir els dos personatges principals d'aquesta temporada, bé, de fet, es van matar mútuament, en una escena cinematogràficament destacable, això sí. No podien acabar de cap altra manera i feia temps que l'espectador sabia que acabarien morts, només faltava saber quan i com, cosa que també feia alguns capítols que s'intuïa que un dels dos arrossegava un pes massa gran a la consciència que li impedia continuar en l'espiral d'odi i violència en la què havien entrat. Per tant, semblava que el destí dels personatges estava escrit i, com que havien actuat molt malament durant tota la seva vida, havien de morir. Concretament, aquests dos personatges deixaven rera seu un rastre d'assassinats per gelosia, per encobrir la seva veritable identitat i per investigar nous productes farmacèutics fent servir presos com a conillets d'índies; tot plegat feia molt complicat que la seva història sortís a la llum, estem parlant de l'Espanya dels anys 50, i que fossin jutjats pels seus crims.
Tot plegat em porta a pensar que realment els malvats mai paguen pel mal que han comès. Sembla que el pitjor que els pugui passar sigui que es morin, però no és veritat; sí que és cert que sovint es suiciden empesos pels remordiments, estic pensant també en l'Eulàlia i el Mateu Montsolís de Nissaga de poder, que per cert també eren germans i amants, com els d'Amar en tiempos revueltos. Tot i que en les trames de ficció, empresonar un assassí en sèrie no té gaire gràcia, estaria bé que de tant en tant, els donessin alguna altra sortida, per molt que l'escàndol que es coneguin els seus crims sigui indescriptible i s'hagin de fer equilibris amb els guions, perquè tot quadri al final.
