Shànghai - 上海

L'últim lloc que vam visitar va ser Shànghai, que va suposar un xoc en comparació amb la Xina clàssica que havíem vist fins aleshores. S'adiu més a la descripció de ciutat tal com l'entenem tradicionalment. Mentre Beijing és la capital política i nacional del país, que porta sobre les espatlles el pes de la història i la tradició d'una cultura mil·lenària, Shànghai és la capital econòmica de la Xina, moderta, oberta al món i que les diferents civilitzacions que al llarg de la història han passat pel gegant asiàtic han tingut a la ciutat.

El Barri Antic de Shànghai és un lloc curiós que, si no fos per la multitud de gent que s'hi congrega, et faria oblidar per un moment que ets en una gran ciutat. Hi ha parades i botigues de souvenirs, productes típics i menjar de tot tipus. Nosaltres vam optar per un clàssic xinès: els dumplings, que són una mena de farcellets amb carn picada i verduretes a dins. Vam fer tres quarts d'hora de cua, però la veritat és que va valer la pena; estaven boníssims! Molt a prop d'allà, hi ha els Jardins Yuyuan, amb diferents plantes, canals, ponts i cambres amb mobiliari de la dinastia Ming; les diferents zones estan separades per parets ondulades que imiten les escates d'un drac. Molt a prop, hi ha la teteria Húxintíng, el te de la qual no ens va acabar d'entusiasmar, i el bazaar.

Un dels racons de la ciutat amb més personalitat es la Concessió Francesa, que del 1849 al 1946 era una zona de Shànghai governada pels francesos per raons comercials. Avui en dia, hi ha dues barriades: Xintiandì, on hi ha comerços i restaurants i sembla talment que passegis per un carrer peatonal de qualsevol ciutat europea i Tiánzifáng, que és un laberint de carrers molt estrets amb botiguetes petites a banda i banda dedicades a vendre artesania i records.

Finalment, vam anar al Bund, que originàriament era un camí de sirga per on passaven els cavalls que estiraven barques carregades d'arròs. El Bund és el districte financer de la ciutat, tot i que nosaltres només hi vam anar per veure el barri de Pudong, a l'altre costat del riu Huángpu, que és on hi ha els gratacels més alts de la ciutat, entre els quals destaquen la Torre de la Perla Oriental i la Torre Jin Mào.

Yángshuò - 阳朔

Yángshuò és un poble més petit que Guilin al costat del riu Li. Viu del turisme i, segurament per això, és el lloc de la Xina on més ens van entendre en anglès. De fet, a l'estiu, hi fan campaments d'anglès i el primer dia vam acabar convertits en ídols de masses, en una mena de festivals amb jocs de cucanya. A la tarda, metre passejàvem pel poble, anàvem veient grups de nens xinesos amb una samarreta de color groc fluorescent. Al final, un d'aquests grupets amb la seva monitora ens va parar, ens vam fer una foto amb ells i ens van convidar a un "sports meeting" que es celebraria més tard al pati de l'escola. Després, vam anar trobat grups i ens van acabar convidant 5 o 6 vegades. Al principi, no estàvem gaire convençuts, però a aquella hora, tampoc teníem res a fer i vam pensar que seria una bona oportunitat de fer coses diferents i conèixer de primera mà l'oci xinès i vam decidir anar-hi. Al principi, vam pensar que ens havíem equivocat, perquè només hi havia els nens i els seus monitors (sort que de seguida, va arribar una parella de Flandes i més tard, una família holandesa i no ens vam sentir tan sols), i els nens ens van començar a cridar com si ens coneguessin contentíssims que hi haguèssim anat. Quan vam arribar, ens pensàvem que la nostra activitat allà seria més aviat passiva (mirar com jugaven els nens, parlar una mica amb ells, etc.), però de seguida ens vam adonar que no seria ben bé així. Per exemple, la primera prova consistia en menjar síndria sense fer servir les mans, mentre algú aguantava el tall de síndria; doncs bé, perquè els nens veiessin com funcionava, els flamencs i nosaltres vam fer una petita demostració. A mi, em va tocar péixer els talls de síndria al Gerard i, tot i que el resultat va ser molt ajustat, vam guanyar. Al final, ens ho vam passar molt bé, ens vam fer moltes fotos, vam jugar molt amb ells (estirar la corda,...) i vam parlar-hi en anglès, que era un dels objectius de convidar-nos. Va ser un vespre entretingut i diferent!

L'endemà, volíem anar en bici a Xingpíng, 20 quilòmetres al nord de Yángshuò. El cas és que nosaltres vam acabar fent una ruta alternativa pels pobles del voltant (Dútou, Mushan), que estaven envoltats de camps d'arròs i horts i estava tan mal indicat que no vam trobar el ferri per a travessar el riu. La veritat és que ens va agradar bastant la passejada, tot i que no arribèssim a Xingpíng, perquè el paisatge era molt bonic i tranquil. De fet, quan vam anar a Xingpíng en autobús, ens vam alegrar de no haver-hi anat amb bici, perquè el paisatge era molt monòton i hi havia molt trànsit; en canvi, per allà els horts, només hi havia pagesos i algun tractor. Xingpíng és un poblet petit, l'atracció principal del qual és el Li, i l'objectiu principal d'anar-hi era tornar a Yángshuò en una barca de bambú pel riu. Ens va agradar força, tot i que el trajecte és bastant llarg i el paisatge més espectacular és al principi del recorregut, a prop de Xingpíng.

Per acabar la ruta per Yángshuò, vam visitar dues atraccions turístiques als afores del poble. El Pont del Drac, que travessa el riu Yùlóng, és un dels ponts més grans de Guangxi i té més de 600 anys d'història; i el Turó de la Lluna, una muntanya amb un forat en forma de lluna.

Guilin - 桂林

Guilin és un poble turístic de la província de Guangxi, al sud de la Xina, on hi fa una calor espectacular. Està rodejat d'aigua, amb el riu Li a una banda i el riu del Presseguer Florit a l'altra i varis llacs a diferents indrets de la població. Al llac Shan, hi ha les Pagodes bessones del Sol i la Lluna, que de nit estan il·luminades de color daurat i platejat i es poden contemplar des de diferents llocs al voltant del llac, on hi ha un caminet amb paradetes i músics.

Una mica allunyat del centre de Guilin, hi ha la Cova de la Flauta de Jonc, anomenada així per la vegetació que envolta el lloc, que s'utilitzava per fabricar instruments musicals. És una cova bastant gran amb moltes estalactites i estalagmites, que van creant diferents escenes batejades amb noms més o menys aconseguits (el Bolet, Lleó davant del Mirall,...) L'espai més destacat és el Palau de Cristall del Rei Drac, que és una sala molt gran amb un estany d'aigua que reflexa tota la formació geològica i el joc de llums i colors crea un efecte encisador. Ens va agradar molt, però, evidentment, si sabèssim xinès, hauríem aprofitat molt més la visita comentada (la guia va cantar i tot!); a més a més, allà dins, la temperatura era molt agradable (a fora, la xafogor era insuportable).

Un dels grans moments del viatge a la Xina, va ser la pujada a les terrasses d'arròs de Dazhai, a prop de Guilin; bé, "a prop" és una manera de parlar, estaven a dues hores i mitja en autobús (amb la manera xinesa de conduir autobusos, que és, si més no, peculiar) per una carretera de muntanya estreta plena de revolts i sotracs. Quan vam arribar, vam començar a pujar per diferents caminets entre els camps d'arròs, que s'anomena l'Espinada de Drac, perquè les terrasses d'arròs semblen les escates d'un drac. Hi ha plantacions d'arròs fins a 1000 metres d'altitud i el paisatge és impactant: amb tots els camps ben alineats enfilant-se als turonets, el poble a la vall al costat del riu i les muntanyes més altes al fons.

Quart aniversari

Ja han passat quatre anys des que vaig decidir iniciar-me en el món dels blogs. Primer de tot, cal destacar que aquest blog ha arribat al post número 100! El centè text va ser l'anterior, dedicat a Chengdu; per tant, aquest és el 101, un número capicua molt bonic per celebrar l'aniversari. Això vol dir que he escrit una mitjana de 25 textos cada anys; una mitjana totalment irreal, ja que només el primer any, vaig escriure més de 25 entrades en aquest blog, cosa que significa que els altres he escrit bastant menys, però bé, això és el que passa amb les mitjanes... Segurament no són gaires (un cada dues setmanes més o menys), però el temps i, sobretot, la inspiració són els són; i, al capdavall, aquest any, encara estic mantenint un ritme d'escriptura acceptable i he escrit més que en anys anteriors.

Bé, la notícia més destacada d'aquest últim any ha estat el naixement de la meva neboda petita, l'Helena, a la que acabo de conèixer personalment, perquè ara estic de vacances a Philadelphia, però dilluns ja tornem cap a Catalunya.

Per acabar, us deixo amb una selecció de textos que he fet d'aquests anys, que m'ha agradat rellegir. Primer de tot, un destacadíssim text sobre els mottos (no motos) al Canadà. Del 2009, us deixo amb un altre text imprescindible de coses que, en aquell moment, vaig trobar curioses i terriblement maques. Després, també hi ha una de les pel·lícules més rares que he vist mai i que, malgrat les intencions que acabo de recordar que tenia, continua sent l'única pel·li coreana que s'ha creuat al meu camí. I per acabar, de finals de l'any passat, trobo molt interessant el text dedicat als forats de les petxines, que sembla que no va tenir gaire èxit, però a mi em va tenir distreta una bona estona.

Chengdu - 成都

Per tal d'anar de Xi'an a Chengdu, vam aconseguir canviar els seients per una llitera, la qual cosa va ser una gran millora, ja que vam poder dormir una estona i, com a mínim, vam arribar descansats. per tant, tan bon punt vam haver deixat les maletes, vam anar a veure els habitants més famosos de Sichuan: els óssos panda. Viuen en una reserva a fora de la ciutat i convieuen amb una altra espècie de panda més petita, però més activa: els pandes vermells, que són una mena de guineus de color rogenc que s'enfilen als arbres i, fins i tot, es passegen entre els visitants.

A la tarda, vam anar al Jinli Gujie, un carrer, al costat del Temple Wuhou, que està ambientat com un barri d'un poble xinès tradicionals (fanals vermells, balcons de fusta, paradetes d'artesania,...) Per acabar la nostra ruta de barris, vam passar pel barri tibetà de Chengdu, on es concentra aquesta comunitat i venen productes tradicionals del Tibet, però a diferència del barri musulmà de Xi'an no aconseguia transportar-te, en aquest cas, es tractava d'una sèrie de comerços diferents que a la resta de la ciutat.

A Chengdu, vam visitar dos temples. Al Temple de Wenshu, al nord de la ciutat, hi ha diferents patis amb cremadors d'encens, espelmes i diferents altars. Vam poder veure part d'una cerimònia budista i ens va agradar molt, perquè és molt diferent del tipus de litúrgia a la què estem acostumats a veure. Abans de marxar de Chengdu, vam visitar el Temple de Zhaojue, que està situal als afores de la ciutat i va servir d'inspiració per altres temples budistes arreu d'Àsia. D'aquest temple, destacaria el fet que es pot entrar i veure de prop els altars i les escultures que hi ha, ja que a la majoria de temples, els altars s'havien de mirar des de fora, en canvi, aquí (igual que al Temple del Lama de Beijing), podies passejar-hi, voltant en el mateix sentit que les agulles del rellotge.

Abans de marxar de Sìchuan, vam visitar el poble de Pínglè, que manté el centre amb edificis de les dinasties Ming (segle XIV - XVII). No està malament, però l'element més interessant del poble és el riu, que travessa Pínglè i que és una gran font d'inspiració pels artistes locals, que poblaven les ribes del riu.