Quin dia naixerà l'Helena?

Fa més de tres anys, vaig fer una enquesta per a saber la vostra opinió sobre la data de naixement de la Júlia. Per si algú encara no ho sap, d'aquí una mica més d'un mes, la Júlia tindrà una germana, l'Helena! Per tant, avui inauguro aquesta enquesta que durarà un mes. Les opcions són de l'1 al 23 de febrer i es pot votar fins el 28 de gener a la nit.

El dia previst pel seu naixement és el 12 de febrer. És un dia que, personalment, m'agrada força, però jo apost pel dijous 9 de febrer, que crec que és un bon dia per diferents motius, que ja us aniré explicant. Només us avanço que el número 9 m'agrada especialment des que he desobert que en anglès, els gats tenen nou vides i no set.

Al costat, us poso una de les últimes fotos que tinc de l'Helena i la Júlia, de quan van anar de vacances! Si voleu veure què més fan, podeu anar al seu blog.

Venècia

Fa un parell de setmanes, vaig anar a Venècia. Ja hi havia anat, però em va agradar molt, perquè era una ciutat que no recordava gaire. Vam visitar la Basílica de Sant Marco i el campanar, des d'on es pot veure tota la ciutat i les illes del voltant. A la plaça de Sant Marco, també hi ha el Palau Ducal, el museu Correr, la Torre del Rellotge, Harry's Bar, un bar que Hemingway solia frequentar, que estava tancat, i les columnes de Sant Marc i el lleó alat al capdamunt.

Feia bastant bon temps, tenint en compte que és desembre, i es desplaçàvem en vaporetto, que és com l'autobús que et transporta pels canals i és força lent, però és curiós i tens temps per contemplar el paisatge i fer fotos. Vam poder veure molts dels ponts de la ciutat: el pont del Rialto, que a mi sempre em recorda al Mercader de Venècia, el pont dels Sospirs, que s'anomena així perquè unia dues presons i els laments dels presos que el travessaven es podien sentir des de baix i el pont de l'Acadèmia, des d'on es veu l'església de la Salute. Abans de marxar, també vam veure el teatre de la Fenice i el gueto, el barri jueu creat el 1516.

El secret del brigadista i visita als escenaris de la Batalla de l'Ebre

Fa algunes setmanes, vam decidir anar a passar un cap de setmana a les Terres de l’Ebre, concretament als escenaris de la Batalla de l’Ebre. Després, a casa, vaig trobar El secret del brigadista d’Andreu Claret de l’any 2008 i vaig decidir llegir-lo per a tenir una altra visió d’aquests fets històrics.

És una novel·la d’aquelles que combinen històries de diferents èpoques que comparteixen el mateix escenari, el poble de la Fatarella i rodalies. Podríem discutir sobre si la trama principal està situada a l’actualitat o als anys 30, però bé, la història comença en l’actualitat, quan una noia americana viatja a Catalunya per a descobrir com va morir el seu avi, que era un brigadista jueu de Philadelphia que lluitava al bàndol republicà durant la Guerra Civil. Però l’autèntic protagonista de la novel·la és un nen fatarellenc que esdevé la unió entre els dos moments històrics que es descriuen; a més a més, resulta la peça clau per tal que la noia descobreixi la veritat sobre el seu avi i els seus últims anys de vida. Deixant de banda la investigació i la trama d’intriga, la novel·la també és el retrat d’una època fosca de la nostra història, en la qual els nens creixien abans d’hora en unes circumstàncies adverses i les famílies sobrevivien com podien.

En un altre nivell, hi ha una història secundària sobre la tradició dels templers , que incrementa la dosi intriga i a presentar de manera més completa els orígens culturals de la Terra Alta. Personalment, aquest fil no m’ha interessat tant com la trama principal i, en ocasions, desvia l’atenció del lector dels esdeveniments històrics, tot i que, s’ha de reconèixer que en altres moments de la novel·la, els elements templers ajuden a cohesionar els personatges i a nivell d’imatgeria tenen un paper important en el decurs de l’acció.

Doncs bé, el cap de setmana passat, vam anar a la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, comarques catalanes on encara no havíem estat mai. Primer, vam anar a Móra d’Ebre, la capital de la Ribera d’Ebre, on vam veure el famós pont d’arcades que travessa el riu, construït el 1943, que comunica Móra d’Ebre i Móra la Nova. També vam veure el Castell de Móra, que és d’estil islàmic. Després de passar per Benissanet, on hi ha el refugi de la Plaça de la Font Gran, vam anar a Miravet, on hi ha el pas de barca que els soldats republicans van utilitzar per creuar l’Ebre el 25 de juliol de 1938, que va suposar el punt de partida de la Batalla de l’Ebre. Al poble, també hi ha un castell, en aquest cas es tracta d’un castell templer, cosa que el va portar a enfrontar-se amb el castell de Móra, propietat durant molt temps de la baronia d’Entença. El castell ens va agradar molt, tot i que feia molta calor per ser l’octubre, i la pujada a peu va estar bé, sobretot quan al capdamunt, vam veure que s’hi podia arribar en cotxe!

Quan vam haver baixat del castell, vam anar a Pinell de Brai, ja a la Terra Alta. És un poble petit amb un gran desnivell, com gairebé tots els pobles que vam visitar, que té alguns llocs d’interès relacionats amb la Batalla de l’Ebre a dins del seu terme municipal. Hi ha les Cases Caigudes, un conjunt d’edificacions destruïdes pels bombardejos. Als afores del poble, direcció a Gandesa, hi ha la serra de Pàndols, que fou un important punt de defensa republicà, juntament amb la serra de Cavalls. Actualment, a la cota 705, hi ha un mirador sobre la serra, que permet entendre la importància d’aquest enclavament durant la guerra, ja que ofereix unes vistes espectaculars del territori. També hi ha el Cub de la Pau, un monument erigit pels supervivents de la Lleva del Biberó i un memorial pels brigadistes que van participar a la batalla.

Després, vam visitar el poble vell de Corbera d’Ebre, que fou destruït pels bombardejos del 38 i mai va ser reconstruït. Es pot caminar entre les runes de les cases, fins arribar la plaça de l’església, un dels pocs edificis que no es va destruir completament. És impressionant que un poble que sembla força gran quedés destrossat fins al punt que, després de la guerra, els seus habitants s’anessin instal·lant al peu del turó on hi havia l’antic municipi i el poble originari quedés allà dalt com a testimoni de la història.

Un altre dels punts interessants de la ruta és veure les trinxeres on els soldats passaven bona part del dia, defensant la posició del seu exèrcit, intentant avançar cap a l’enemic o recuperant el terreny que havien perdut en combats anteriors. Hi ha vàries trinxeres que es conserven bastant bé, una és a l’espai històric dels Barrancs (al terme municipal de Vilalba dels Arcs) i l’altre al de les Deveses (a prop de la Fatarella), on hi ha alguns refugis fets amb sacs i pedres on s’amagaven els soldats. Pel camí que va de les Deveses a l’ermita de Sant Bertomeu, també es poden veure alguns amagatalls més petits a peu de camí, mig ocultats per herbes i pedres. L’ermita, que data del segle XIII, és d’origen templer i al costat hi ha el Memorial de les Camposines, que ret homenatge als soldats que van participar en la Batalla de l’Ebre. El diumenge, a la Fatarella, on vam passar la nit a Ca la Brisda (la mateixa fonda on dormen els protagonistes de la novel·la), vam fer la ruta dels perxes. Els perxes són trams de carrer coberts degut al creixement de les cases a banda i banda del carrer; la majoria s’aguanten amb bigues de fusta i arcs de pedra. D’aquesta manera, vam poder descobrir una mica més el poble, vam passar per Cal Sant, que també surt al llibre, per l’església de Sant Andreu, que té una façana d’estil barroc, per l’ajuntament i vam poder veure diferents perxes de la Fatarella, alguns eren força bonics amb dos o tres arcs al mateix perxe i d’altres eren més rudimentaris. Abans de marxar, vam anar a veure la capella de la Misericòrdia, al costat de la qual hi ha el mirador de la Terra Alta, des d’on s'obté una bona imatge del poble i el seu voltant.

De tornada a casa, vam passar per Flix, on hi ha un refugi antiaeri convertit en museu, que en teoria havia d’estar obert, però no ho estava i, per tant, no el vam poder visitar. Però bé, també vam aprofitar per anar a veure el pantà de Riba-Roja, que té una part a Catalunya i una altra a Aragó.

Per què les petxines tenen forats?

Quan era petita, ja m’agradava recollir petxines. I en tinc forces de guardades dels últims estius. Però aquest any, ha estat força bo en aquest aspecte. Tampoc és que hagi anat gaire a la platja, però déu ni do les que he trobat i les més grans, les he trobat quan no en buscava! L’últim cap de setmana que vaig anar a la platja, vaig veure unes nenes que en recollien amb una galleda i l’endemà al matí, vaig pensar que jo també n’havia d’haver portat una!

Però hi ha una cosa de les petxines que sempre m’ha intrigat: per què moltes petxines tenen un forat? He estat buscant informació i deu ser un tema més interessant del que sembla perquè n’he trobat força. Una de les obvietats que s’ha escrit sobre l’anatomia de les petxines és que tenen un forat perquè l’aigua pugui entrar i sortir, però el que a mi m’interessava és com han arribat a tenir un forat. Primer de tot, hi ha algunes petxines que tenen forats de manera natura, com ara les orelles de mar (que jo no n’havia sentit parlar mai), que, efectivament, tenen forats perquè l’aigua circuli i els animals puguin respirar. Però hi ha altres animals que tenen un forat, perquè altres animals se’ls han cruspit. Per exemple, els cargols, que és curiós perquè en anglès es diuen moon snails perquè tenen forma de lluna, fan forats a altres cargols, ostres i d’altres mol·luscs. Doncs aquestes bestioles tenen una mena de llengua amb dents anomenada ràdula amb la qual rasquen la closca de l’altre animal fins que fan aquest forat tan perfecte i es mengen l’animal (és una escena que em costa molt imaginar). També hi ha l’erosió, que jo em pensava que era el motiu principal dels forats, tot i que ben mirat, segurament, els forats no estarien tan ben fets, o que algú les hagi trencat, com ara una gavina que l’ha tirat a terra o una persona que l’ha trepitjat.

Investigant sobre l’apassionant món de les petxines, he descobert temes que mai m’havia plantejat, com ara que hi haguessin llocs on no es poden agafar. En general, es poden recollir les petxines buides a tot arreu. A més a més, a Califòrnia, per exemple, amb una llicència de pesca, se’n poden agafar amb l’animal a dins. Tot i així, hi ha algunes reserves marítimes on no es pot agafar res, ni petxines budes, ni tan sols pedres, per tal de preservar l’estat natural de la costa i afavorir que els animals hi puguin viure.

Bola de Drac

Per fi, després de 10 anys, avui, podrem tornar a veure Bola de Drac en català. L’altre dia, em van dir que a mi, em veiem més de l’Arale i sí, l’Arale era espectacular: amb els seus cabells liles, les ulleres de pasta negra que avui en dia estan de moda, la Gatxan, la cafeteria en forma de cafetera, el Dr. Slump intentant-se lligar la mestra del col·le, els extraterrestres i el “bon dia al dematí a la Vila del Pingüí!” I encara és més impressionant ara que sé que arale vol dir galeteta d’arròs cruixent, això del japonès és curiosíssim. Però amb l’Arale, van fer una mena de versió teòricament millorada amb dibuixos nous, que no em va agradar. Em sembla que fins i tot li van tenyir els cabells a l’Arale! Però, Bola de Drac va ser una altra cosa i triar seria molt difícil. Bola de Drac era un serial amb tots els ets i uts, i el Dr. Slump era una sèrie amb capítols independents que no seguien una trama tan definida com Bola de Drac, amb la qual havíem d'estar cada migdia, enganxats a la tele per saber si el Goku trobaria l’última bola de drac o si guanyaria el torneig d’arts marcials.

Bola de drac es criticava molt, i segurament es continuarà criticant, perquè diuen que hi ha molta violència, però la veritat és que jo no crec que els que vam créixer amb aquesta sèrie haguem tingut cap problema. Més aviat, al contrari, el Son Goku era un personatge molt bo (per això, podiar pujar al núvol Kinton!), molt amic dels seus amics i també dels seus enemics, perquè ell feia que els dolents es tornessin bons. Per exemple, el Vegeta era un dolent molt dolent i, si bé mai va deixar de ser malcarat i maleducat, va acabar lluitant al costat del Goku per salvar el món.

En resum, que jo ja fa uns quants dies que estic tontament il·lusionada amb el retorn del Goku, el Follet Tortuga, la Tortuga, la Bulma, el Krilin,...

La independència ficcionada

Aquest estiu, he llegit A reveure, Espanya, de Jordi Cussà. La idea de la novel·la m’atreia, precisament, perquè és una novel·la; és a dir, es tracta d’un llibre de ficció i no d’unes memòries o d’un assaig. La idea està bé, però trobo que s’hagués pogut explotar millor. La història comença el 2038, en el vintè aniversari de la proclamació d’independència de Catalunya i els personatges principals són la família de la presidenta de la Generalitat que va proclamar la independència.

Aquest llibre barreja elements d’història-ficció amb components de la novel·la negra. El punt de partida és la investigació d’una noia per fer un reportatge sobre la independència de Catalunya. A partir d’aquí, va descobrint una trama de xantatges i extorsions, gràcies a la qual Catalunya va esdevenir un estat independent el 2018. Personalment, em neguiteja bastant que es plantegi que la principal raó per la sobtada proclamació de l’estat català fou que els polítics de torn volien amagar els draps bruts, i ja no parlem del fet que en aquest llibre no se’n salva n’hi un: tots els polítics implicats en aquesta trama tenen algun punt fosc en el seu passat (o present) que els fa susceptibles a patir xantatge, o a fer-ne.

Bé, sigui com sigui, el cas és que trobo que el final és una mica precipitat. Tot té molt sentit i quadra la mar de bé, però podria estar més treballat, amb més indicis, dels que en poguéssim treure conclusions, ni que fos per tal que sospitèssim d’algú equivocat. Per altra banda, hi ha una història secundària, que en alguns moments gairebé sembla la història principal, molt ben tramada relacionant molts personatges en principi desconnectats, que al final, resol un dubte que em preocupava des del principi del llibre.

Segones vegades

Els mateixos llocs, però des d’un altre punt de vista. Coses que la primera vegada m’havien passat per alt, no sabia que existien o no vaig tenir temps per a veure. I, evidentment, coses que el primer cop vaig pensar que es necessitava més temps per visitar i el segon cop, tampoc he tingut temps.

A finals de l’any passat, vaig revisitar Bèlgica i el febrer vaig tornar a Estats Units. Anar a llocs que ja s’han visitat té coses positives i negatives. Entre les negatives, que tornes a anar a llocs on ja has estat i que potser no et van agradar. Tornar a visitar coses que no et van semblar especialment interessants el primer cop pot semblar una tonteria, però és clar, el segon cop potser vas amb altra gent que ho volen veure o potser vols donar-li una segona oportunitat al lloc o potser el primer cop va estar bé, però resulta que és un lloc que amb una visita n’hi ha prou... Per exemple, no cal anar dos cops a l’Atomium de Brussel·les, de fet, diria que no cal anar-hi ni un cop. És un espai mal aprofitat de la ciutat, com el Fòrum de Barcelona, on per cert no he anat mai, que va tenir una funció en un moment determinat i ara el tenen allà, una mica apartat de tot, sense saber gaire què fer-ne. Veure’l un cop des de fora és curiós, però no cal entrar-hi dues vegades!

Però també hi ha coses postives. Si hagués tornat a anar sola a Nova York, no hauria pujat a l’Empire State, perquè ja ho havia fet un cop. I la segona vegada, em va agradar molt més que la primera, perquè vaig poder veure moltes més coses. El desembre del 2008, vaig pujar-hi quan ja era fosc, feia molt fred i hi havia molta gent; en canvi, aquest febrer, hi vam anar de dia, hi havia molt poca gent i feia molt bon temps, amb la qual cosa es podien veure moltes més coses i no només els edificis il·luminats.

Remirant les fotos, se’m presenten alguns dubtes o curiositats. Primer de tot, potser hauria de parar de fotografiar tonteries. El primer cop, la gent del meu voltant feia fotos a la cinquena avinguda, mentre jo, analitzava detingudament aquestes ulleres, que al final no em vaig comprar!

I el segon, vaig fer fotos a aquestes ovelles des de tots els angles possibles. Què passa? Ho vaig trobar molt graciós!

Però la gran pregunta és: per què fas fotos que ja tens? Ah, sí, és clar; potser el primer cop no vas quedar bé; segurament, avui la llum és més bona, etc. En qualsevol cas, la segona pregunta: és impossible quedar bé a les fotos amb aquesta estàtua de Benjamin Franklin?

Amb aquestes dues fotos, es podria jugar a buscar les diferències i crec que no n'hi ha gaires. Això vol dir, primer, que em mantinc molt jove i segon, que hi ha coses que no canvien, com ara el meu anorac i que no sé què fer amb les mans (necessito un bastó i una declaració d'independència).

Tercer aniversari

Avui, celebrem el tercer aniversari del primer post d’aquest blog. La principal novetat durant aquest any ha estat que ara puc dir que sóc ‘profe’ d’anglès, el què havia fet abans eren succedanis i sí, efectivament, sóc força rabiüda, castigo els nens sense pati (quan s’ho mereixen!) i em sento molt frustrada quan veig que la meva feina esdevé inútil per l’entorn en què sovint s’ha de desenvolupar. Però tot això és una altra història!

El cas és que tafanejant per les eines per a controlar les estadístiques del blog, vaig descobrir que podia veure com arribava la gent al meu espai i l’aniversari és una bona excusa per comentar-ho. Hi ha alguns resultats que eren previsibles, com ara que les pàgines web des de les quals la gent arriba aquí més sovint són facebook i els blogs de la Júlia, l’Isaac i l’Òria, bastant lògic perquè tenen el meu blog enllaçat. Però n’hi ha d’altres que els he trobat sorprenents i m’han fet gràcia. La cosa que m’ha sobtat més és que les paraules de cerca més utilitzades sigui l’expressió fer el ronso; jo, és clar, he anat al google i ho he provat i sí, sí, la veritat és que el meu blog surt de seguida! Això ve d’un post que vaig escriure al Canadà, quan vaig descobrir la paraula 'procrastinate.' També he rigut molt quan he vist que hi ha persones que visiten el meu blog perquè han buscat les paraules coses rares; no he rigut tant perquè arribin al blog, cosa lògica tenint en compte l’adreça, sinó perquè es pot saber què fa la gent escrivint “coses rares” a un buscador d’internet? Què pretenen trobar? No dubteu ni un instant que acabo d’anar al google a provar-ho i sí, hi surten coses rares, però no sé quina gràcia o utilitat (si és que n'hi ha) hi troben; jo la cosa rara amb la què he rigut més és una foto del cartell d’entrada d’un poble que es diu "Aveinte" i hi ha el cartell de velocitat màxima a cinquanta al costat. També he trobat molt curiós que hi m’ha llegit o almenys ha passat per aquí, buscant regal noces d’or, o Carcassonne cap de setmana què fer.

Pel què fa als lectors, us agraeixo que llegiu el què escric, encara que ara no ho faci tan sovint com abans. I també volia comentar que, amb les estadístiques a la mà (bé, a la pantalla), hi ha persones que no sé qui són. És a dir, és evident que no conec a tot el món, però tenint en compte que objectivament el meu blog no sé fins a quin punt és d’interès general i que el català no es parla gaire al món, no entenc com països com Rússia o Iran apareixen en una posició força destacada en la llista de llocs on em llegeixen. Bé, en qualsevol cas, a mi, us podeu imaginar que em fa molt feliç que gent d’arreu del món visiti el meu blog, tot i que tinc lleugeres sospites que alguns (segurament no tots) hi arriben per error, per alguna similitud entre llengües que jo desconec.

Holanda

El cap de setmana passat, vam anar a Holanda. El primer dia, vam visitar Amsterdam, que té alguns llocs interessants, però, en general, no em va agradar gaire. Tot i que no vam visitar cap museu, un dels racons que més em van agradar va ser el Museumplein, la plaça on hi ha el Museu Van Gogh i el Rijksmuseum. Durant l’estona que va fer bon temps (entenent que ‘bon temps’ vol dir ‘no ploure’), tot anava bastant bé; el problema va ser quan va començar a diluviar i no va parar en tot el dia. I aquí, es va produir una de les escenes curioses d’aquesta ciutat: la gent amb bici i paraigües. Ho trobo totalment il·lògic, sobretot perquè plovia tant que es mullaven igualment! La imatge de les bicicletes neerlandeses a part de ser molt típica, és molt bucòlica, especialment les variants que es poden trobar, com la d’una parella en bici (o sigui, en dues bicis) agafadets de la mà, aquests sense paraigües, i els accessoris ciclistes per a portar criatures també són d’allò més extravagants, hi havia un senyor que portava tres nens en bici: dos a davant a dins una mena de carretó unit a la bici i un al darrere en una cadireta. El més curiós de la ciutat, però, és el barri roig, on hi ha les prostitutes amb poca roba exposades en aparadors a banda i banda del canal.

El diumenge, vam anar d’excursió a uns quants poblets de la vora d’Amsterdam que ens van agradar molt. El matí, vam anar a Zaanse Schans a veure molins de vent. És un poble petit declarat patrimoni de la Unesco, on vam veure una granja on feien formatges.

Després, vam anar a Volendam, que era un poble de pescadors. Avui en dia, ja no es dediquen a la pesca perquè ja no tenen mar; quan van construir el dic per evitar les inundacions constants d’aquesta regió, el mar es va convertir en un llac i els peixos que hi vivien van haver de buscar altres llocs per viure. El poble és força curiós perquè el poble, com bona part dels terrenys holandesos, estan per sota del nivell del mar i tots els carrerons que van al port fan pujada. Allà, vam agafar un vaixell fins a Marken, que abans era una illa, però ara està unida al país pel dic, on vam visitar una fàbrica d’esclops. Les cases de Marken són bastant peculiars; tradicionalment, són de fusta pintada de color verd i abans començaven al primer pis, o sigui, hi havia una escala que arribava a la porta de casa, que era al primer pis i a sota la casa, només hi havia els fonaments, perquè abans el poble s’inundava molt sovint. Com que ara això ja no passa, després van construir la part baixa de les cases i van fer les parets de maons. L’endemà, com que plovia molt i ja havíem vist la majoria de coses d’Amsterdam, vam anar a Delft i la Haia. A Delft, hi vam anar, bàsicament, perquè hi passa un dels meus llibres preferits, La noia de la perla, i també és una ciutat molt coneguda perquè hi fan ceràmica. Tot i que plovia a bots i barrals, és una ciutat molt maca, bastant més tranquil·la i pinturesca que Amsterdam.

Haruki Murakami

Quan feia primer de carrera, una de les assignatures obligatòries era Teoria de la Literatura; no és que fos l’assignatura més apassionant del món, però tampoc estava tan malament com sembla pel nom. Això sí, cada dimarts i cada dijous me n’anava a dinar amb la sensació de ser una de les persones més ignorants del món, per tots els llibres que no havia llegit i que es veu que eren imprescindibles per qualsevol que intentés estudiar literatura. Tenint en ment l’ambciós objectiu de solucionar aquest problema, vaig començar a fer una llista d’aquestes grans obres de la literatura universal. Fer llistes és un recurs que faig servir sovint, tot i que normalment o bé perdo la llista o bé no li faig gaire cas. Evidentment, d’aquella llarga enumeració literària, no en dec haver llegit més de dos o tres i un dels grans privilegiats és Tòquio blues d’Haruki Murakami, recent guanyador del Premi Internacional Catalunya.

Murakami va escriure Tòquio blues - Norwegian Wood l’any 1987 (un gran any!), però va tenir el seu gran moment de glòria a principis d'aquest segle, sobretot a Europa. Llegint-lo, em va passar una cosa que no m’havia passat mai. Per una banda, tenia moltes ganes de continuar-lo llegint, per a saber com s’acabava; però per l’altra, tenia molta por d’arribar a l’última pàgina per dos motius: el primer és que patia per si el final em decepcionava; el segon és que no sabia què podria llegir després de Tòquio blues, sabia que hi hauria un abans i un després. Pel què fa al final, tenia sensacions molt contradictòries respecte com havia d’acabar i això crec és degut al ritme literari oriental. La sinopsi del llibre aparentment no té res gaire especial; és la història d’un noi que es trasllada a viure a la ciutat per estudiar a la universitat i ens explica com es relaciona amb el seu entorn. Des del punt de vista occidental, hi ha alguns punts de frustració en aquesta novel·la, ja que estàs tota l’estona esperant que passi “algo”, pots estar perfectament llegint quatre pàgines en les quals el protagonista passeja sol pel costat d’un riu sense trobar-se res ni ningú o, encara pitjor, el protagonista pot estar passejant amb algú i no es diuen res en tota l’estona. Això fa que al final, no hi hagi d’haver un “final twist” impressionant tipus pel·lícula de Hollywood en la què en 10 minuts al final salven el món, però inconscientment, el continues esperant. Al final, el final no em va decepcionar i era coherent amb la novel·la, virtut que tot sovint no es valora prou. La meva sensació després d’aquest final va ser molt diferent que la meva única experiència anterior amb la literatura d’origen japonés: una història curta de Kazuo Ishiguro anomenat A Family Supper (Un sopar familiar), potser perquè no estava acostumada al seu ritme, recordo que quan vaig pensar ‘va que ara es posa interessant’, sobtadament es va acabar.

Com que tenia aquest record de l’última història curta d’origen japonès que havia llegit, vaig tenir alguns dubtes quan em va caure a les mans El salze cec i la dona adormida i, és clar, la sensació de meravellosa incomoditat barrejada amb certa frustració es multiplicava, perquè cada història és un petit univers. A més a més, els personatges de Murakami tenen una vessant psicològica que barreja elements irracionals i estrambòtics amb una facilitat que gairebé sembla que aquestes siguin característiques comunes de persones reals. Continuant explorant Murakami, vaig creuar-me amb L’amant perillosa, i ja em vaig veure capaç d’identificar alguns trets particulars dels seus llibres: el jazz, la solitud, el passat que torna, la vida nocturna de la ciutat són nocions que apareixen gairebé sempre en algun moment o altre de la història.

Ja fa un parell d'anys, vaig descobrir Kafka a la platja. I és un llibre que em va sorprendre per molt, perquè... passen coses! Bé, més ben dit, el lector, o almenys jo, està convençut que passen coses, tot i que, com sempre, el final sembla un començament i no se sap què ha passat ni què passarà. A nivell literari, és una novel·la complexa que combina tres eixos: en primer lloc, hi ha la història de dos personatges molt diferents i aparentment sense cap nexe d’unió, però amb algunes lleugeres similituds que obren les portes a una infinitat d’hipotètiques possibilitats; en segon lloc, alguns dels capítols reprodueixen documents oficials del govern o l’exèrcit, en principi sense cap mena de relació amb res. El fet que els capítols vagin tractant temes i personatges diferents augmenta l’efecte de deixar les històries a mitges i la pregunta ‘i ara aquest què m’explica aquí?’ es repeteix força sovint en la ment del lector. No sé si és pel fet d’intercalar els tres elements d’aquesta novel·la o perquè tot i que hi hagi acció, una bona part de la història continua passant dins la ment dels personatges, aquest llibre és força més llarg que els altres. No obstant això, és una novel·la molt llegible i recomanable.

L’any passat, per Sant Jordi, em van regalar la novetat de Murakami del 2010, De què parlo quan parlo de córrer. La veritat és que no el vaig començar a llegir de seguida i encara no l’he acabat. Potser perquè té grans dosis d’autobiografia o perquè les metàfores amb el món de l’atletisme em queden una mica lluny, aquest llibre em costa més que els altres. Contradictòriament, sembla més planer de llegir, perquè és molt descriptiu i tracta temes de la vida de l’escriptor-corredor de maratons amb un llenguatge poètic i visual molt entenedor, però, de moment, no m’ha acabat d’enganxar. En resum però, considero que Haruki Murakami és un autor molt recomanable, a qui se li està començant a reconèixer, ara amb el Premi Internacional Catalunya i d’aquí uns quants anys, amb el Nobel de Literatura, la seva feina després d’haver passat desapercebuda durant molt temps, víctima, segurament, d’haver-se instal·lat còmodament en un terreny confús entre occident i orient.

Llicenciada (i amb títol)

Fa uns dos anys, a l’hotel de Roma, quan vaig engegar la tele, feien una sèrie (House, potser?) i li deien a algú que estava llicenciat (en italià, però s’entenia clarament). El cas és que no li donaven cap títol universitari, sinó que el feien fora de la feina. Em va fer bastanta gràcia la coincidència de paraules.

Bé, doncs ahir, vaig rebre una carta de la universitat perquè anés a recollir el títol de llicenciada en filologia anglesa i em va fer una il·lusió incomprensible. Racionalment, no veig perquè vaig estar tan contenta de cop. Fins i tot, ara no recordo quan vaig saber que havia acabat la carrera, cosa que m’hauria hagut de fer força més il·lusió. Suposo que vaig mirar la nota de l’últim examen per internet i, és clar, vaig veure que ja estava; que al capdavall de la pàgina, el comptador de crèdits havia arribat als famosos 300 i que allò s’havia acabat.

Tot i això, aquesta il·lusió va contrastar dràsticament amb la mandra que em feia anar a l’Autònoma a recollir el títol. Però, al final, m’he decidit a anar-hi aquest matí, per tenir-ho fet i no haver-hi de pensar més. I així, de pas, fer un petit exercici de nostàlgia. Pel camí, anava recordant els primers cops que hi havia anat i les novetats a la carretera que hi havia, que no eren gaires: a la sortida de la universitat, ara ho posa que hi ha una universitat, que abans no; era la sortida Sabadell sud – Bellaterra; també hi ha una mena de marquesina, a l’entrada de la universitat que no havia vist mai i que si és per autobusos no acabo d’entendre d’on vénen ni on et deixen.

I llavors he arribat i per primera vegada, he aparcat malament el cotxe a l’Autònoma. Segurament, com que només vaig anar-hi en cotxe de manera regular durant un període molt breu de temps, en el qual, a més a més, tenia classe a dos quarts de nou del matí (i bàsicament, podia triar aparcament), no m’havia adonat de l’escàndol que és arribar-hi a dos quarts d’onze... Sí que, a l’hora de marxar, havia notat que hi havia molts cotxes, però no m’havia fet la idea que fos tan greu. Bé, el cas és que he aparcat a sobre la vorera amb molts altres cotxes; però a sobre la vorera de debò, eh, no dues rodes a dalt i dues a baix. Després d’això, i maleïnt els ossos a tots els estudiants actuals per anar en cotxe, perquè tot i aparcar malament, el cotxe estava llunyíssim de l’entrada, he anat caminant cap a la facultat. I allà, m’he endut dues sorpreses bastant agradables; la primera és que no hi havia cua a gestió acadèmica, i la segona és que m’han atès molt ràpid, amablement i sense problemes. Ja sé que això últim hauria de ser normal, però jo sempre que havia hagut de demanar informació havia tingut problemes amb les persones que treballaven allà, perquè en comptes d’informar desinformaven bastant. En resum, que en aquest aspecte hi he vist una millora significativa.

I mentre la senyora m’estava acabant d’arreglar els papers, anava pensant que quan jo estudiava allà, veia la gent que anava a recollir el títol i pensava que eren grans i veia com un moment molt llunyà el fet d’acabar la carrera i anar a buscar el títol. I, és clar, llavors he mirat la noia que s’esperava a darrera meu i m’he adonat que segurament ella també em veia gran, tot i que no ens portem tants anys, i que tampoc es pensa que aquell moment no és tan llunyà. Tot això, evidentment, si no és que aquella noia no es fixés absolutament gens en el que jo feia o només esperés impacientment que jo acabés. Que també pot ser.