Fall Fair & Pumpkin Pie

Avui, he anat a la Fall Fair, on feien concerts, barbacoa i el que es pot veure a la foto, concurs de menjar pastís... Sí, sí, de debò! Al principi, la gent no hi volia participar, però després han acabat sent una bona colla; el concurs només tenia una norma bastant senzilla: guanyava qui s’havia menjat més tros de pastís (amb un temps determinat) sense fer servir les mans.

Ha sigut tot plegat força entretingut, entre concert i concert posaven música i muntaven alguna activitat d’aquestes perquè la gent es distragués. El dos músics que he sentit eren d’aquí Kamloops, Asha Baltakis i Ben Nielsen; la veritat és que m’han agradat força. Tenien un estil força semblant, però potser la primera feia una cosa més tipus rock i l’altre era més acústic.

Però del què jo volia parlar, de fet, era de menjar. A part dels hot dogs, el blat de moro amb mantega (que no sé què hi troben, però en mengen molt...), les crispetes, els gelats i el cotton candy, no sé si es diu cotó de sucre. Bé, eh que sabeu de que parlo? Aquella cosa esponjosa i una mica enganxifosa de color rosa, que venen a les fires i als circs. Doncs a més a més, hi havia pastís; quan han dit que era pumpkin pie, no m’ha fet gaire gràcia i la primera mossegada no m’ha acabat de convèncer. Però la meva opinió sobre aquest pastís ha anat evolucionant i la veritat és que tampoc estava tan malament, potser perquè a mi la carbassa no m’agrada gaire, i allò de gust de carbassa en tenia poc.

Doncs el cas és que he buscat la recepta del pastís de carbassa, a veure si algú s’anima a fer-la. Aquí, es veu que és molt típic menjar-ne per Acció de Gràcies.

PUMPKIN PIE

Ingredients:

• massa de pasta brisa (es pot comprar feta)
• dues tasses de puré de carbassa
• mitja tassa de sucre
• dos ous
• una tassa de llet
• mitja culleradeta de sal
• una culleradeta de canyella
• mitja culleradeta de gingebre
• una miqueta de nou moscada

Preparació:

1. Escalfeu el forn a 375º.
2. Barregeu el sucre, la canyella, el gingebre, la nou moscada i la sal.
3. Bateu els ous i afegiu-los, juntament amb la llet i el puré de carbassa, a la barreja anterior.
4. Barregeu-ho tot fins que quedi una massa homogènia.
5. Poseu la pasta brisa en un motlle i ompliu-lo.Poseu-ho al forn, uns 45 minuts.
   

Estalviar lletres

Primer de tot, només volia comentar una curiositat, que la Marta ja m’havia explicat que a Estats Units ho feien, però ho vaig trobar molt estrany. Doncs sí, aquí també ho fan! Quan volen dir, per exemple ‘a car’, diuen ‘ei car’, com si pronunciessin la lletra en comptes de l'article.

Aquestes coses fan gràcia, perquè ja veus de seguida que ha de ser això, perquè si no la frase no té cap sentit, tot i que a mi això de manera natural no em surt... El que ja domino més és el tema d’escurçar paraules per totes bandes i de menjar-se totes les lletres a tot arreu. Quan escriuen, només posen l’arrel de la paraula (a vegades les primeres lletres i ja està) i l’última lletra o la primera, si té un prefix, com ara ‘begin’g’, en comptes de ‘beginning’, si escriuen ‘indep’c’, volen dir ‘independence’ o ‘g’mom’= ‘grandmother’. Però el pitjor de tot és quan parlen... el primer dia que vaig sortir al carrer no entenia quan la gent em deia bon dia. A veure que no farien un ‘good morning’ pronunciant tots els sons ho tenia bastant assimilat, ara bé, passa d’aquí a que et diguin alguna cosa semblant a ‘gu mo:n’, si tens sort a vegades, diuen una mena d’[i] no gaire no llarga, al final. I fan una cosa (almenys les d’aquí el pis), que segons com només pronuncien la [g].

El que també fan bastant més curt és el ‘you’re welcome’, quan dius gràcies, es mengen l’últim tros i diuen ‘ya’r wel’ o una cosa així, a mi em sona bastant malament. El que sí que s’ha de fer, bé no s’ha de fer, però ho acabes fent sense adonar-te’n, és quan dius ‘you’ no pronunciar la [u], o sigui ‘thank ya’, ‘see ya later’, que evidentment això no sona com una [t], sinó com una [r].

L'art ocupa espai

L’altre dia, vaig anar a una conferència d’un artista que, parlant amb termes normals, fa obres d’art d’aquestes grans (aquí diuen que és un ‘installation artist’, suposo que perquè deuen estar molta estona muntant i desmuntant les escultures... :-)). Doncs bé, l’artista es diu Frank Shebageget, té ancestres indígenes d’una comunitat anomenada Ojibwa i es dedica a explorar la identitat canadenca, a partir de la barreja de símbols aborígens i occidentals. Per exemple, a la foto, es pot veure l'obra Beavers, que és un homenatge a un dels símbols nacionals del Canadà (el castor), i està formada per 1692 avionets petits de fusta.

La pregunta suposo que és: què tenen a veure els avions, amb els castors i amb les comunitats indígenes del Canadà? Això ho va explicar l'autor, si aneu als enllaços de sota ho explica més bé. Normalment, aquestes comunitats i d’altres que viuen al nord del país es mantenen en contacte amb les altres regions mitjançant avions o vaixells, quan els rius són navegables. Clicant a aquests enllaços podreu veure més obres d’aquest artista:

In my lifetime

Ice follies 2006

Vicky Cristina Barcelona

La meva gran pregunta, després d’haver vist aquesta pel·lícula, és per què surt al cartell la Penélope Cruz? Jo sóc d’aquelles persones que odia aquesta actriu, puc reconèixer que ha fet algunes pel·lícules bones, però no la suporto... Per tant, quan ahir vaig anar al cinema i vaig veure que no sortia fins més enllà de mitja pel·lícula, em vaig alegrar molt.

Suposo que tots ja deveu saber de què va la pel·lícula, però pels despistats... dues amigues americanes se’n van de vacances a Barcelona i coneixen un pintor que té un passat turbulent amb la seva exdona. Jo us recomano anar-la a veure; a part que està molt bé i és divertida, hi ha molts detalls de Barcelona i de la cultura catalana que fan gràcia. A més a més, em sembla que és el primer cop que sento parlar (poc eh, tampoc us penseu qui sap què) de la identitat catalana en un film de Hollywood – una de les protagonistes fa una tesi i es comenta una mica, ja està. També vaig trobar molt curiós que en un restaurant així més aviat ‘pijillo’ de Barcelona, mengessin pa amb tomàquet i escalivada...

L’experiència va ser tot curiosa, perquè jo estava en un cinema més aviat buit (no crec que fóssim més de 15 persones), mirant el què gairebé podria ser un anunci de la ciutat pagat per l’ajuntament i, inconscientment, llegia els subtítols en anglès, quan els actors parlaven en castellà. I de tant en tant, anaven apareixent actors catalans a la pantalla, però anava tot molt ràpid i si no t’hi fixaves, no els veies: hi havia la Lloll, el Manel Barceló, l’Abel Folk i un home, que feia de pare del personatge del Javier Bardem, que em vaig passar molta estona rumiant qui era... i ara ja ho he descobert! L’actor en qüestió es diu Josep Maria Domènech i jo estava segura d’haver-lo vist algun lloc fent de psicòpata. Us en recordeu de Plats Bruts, d’un capítol que hi ha un assassí en sèrie que mata a gent seguint l’abecedari? Doncs jo diria que és aquest.

Prendre's la història amb bon humor

Aquesta foto és de la biblioteca de la universitat, que aquest cap de setmana, s'ha convertit en la meva segona residència.

Us explico què passa, jo quan em vaig matricular vaig pensar que seria molt interessant fer assignatures del Canadà, per conèixer més a fons la cultura d'aquí i estudiar coses noves. Doncs bé, el problema és que per molt que una assignatura porti la paraula màgica 'introducció' al seu nom, pressuposa alguns coneixements sobre la matèria (suposo que són coneixements socials, allò que tothom sap encara que no ho hagi estudiat mai). Per tant, quan vaig sentir que per dimarts els deures eren Name the 5 events you believe most important in Canadian history. Be prepared to explain your selection, vaig adonar-me que jo no sé cinc esdeveniments de la història del Canadà, i no puc fer una selecció.

Doncs bé, després de parlar-ho amb la professora ('oh, don't worry. I'm sure you'll do a great job'), m'he passat el cap de setmana mirant llibres d'història. I eren avorridíssims! Al final, he acabat fent dues coses:

Primer, he anat a la secció infantil a mirar si trobava algun llibre amb la història del Canadà condensada i explicada de manera lleugera. Ja n'hi havia ja! Però, explicaven històries molt antigues (ni història colonial, ni confederació,...)

Després, passejant-me per un passadís molt llarg amb prestatgeries molt altes on hi havia molts llibres, els títols dels quals començaven amb la paraula 'history', he trobat un llibre que el subtítol era short, thin history of Canada. Ha sigut com una revelació. El llibre no està escrit per cap historiador, però resumeix els esdeveniments més importants del país en diferents èpoques i ho fa de manera planera, que no fa mal llegir un diumenge a la tarda.

La història en sí és una matèria interessant, però pot arribar a ser avorrida i, sobretot, repetitiva. Per exemple, quan estudies història de les Illes Britàniques sempre és el mateix: tot just acabaven una guerra, que ja en començaven una altra. Doncs el Canadà, més o menys és el mateix, quan es van separar de Gran Bretanya, només eren quatre províncies i de mica en mica, se n'hi van anar afegint més (és un procés interessant, però repetitiu); de tant en tant, tenien alguna guerra amb Estats Units, perquè els intentaven envair, però ja està, com l'autor diu és un país tranquil i això té avantatges i desavantatges.

Bé, personalment, crec que la història explicada amb ironia i una mica de sentit de l'humor fa més de bon llegir que aquells totxos empolsinats que s'amunteguen en biblioteques arreu del món. Escric un passatge que he trobat graciós, sobre els primers pobladors del Canadà, que se suposa que eren d'origen asiàtic, que van arribar al continent americà per Alaska, caminant per sobre el gel:

It is not known why they started walking east. Probably just to see what was on the other side of the ice. What they found was more ice. Some of them went home to their own ice. But others found that they quite liked living in the ice and snow of North America and eating blubber, and so they stayed on and became Eskimos. Those that didn't much care for the ice and snow and eating blubber but didn't want to go home, stayed on but kept on walking south and east and became Indians.

1867 and all the rest of it: a short, thin Canadian history. Corfield, Geoffrey. Despub: Allanburg (2007)

Pancakes

Aquest matí, a la universitat feien un Pancake Breakfast, on hem menjat pancakes (que són una mena de creps, però més gruixudes), ous i salsitxes per esmorzar. Us escric la recepta. N'he trobat unes quantes i aquesta que és la que més s'assembla a les que he menjat avui. Tot i que n'he trobat algunes, on afegeixen sucre a la massa, que per postres serien més bones!

PANCAKES

Ingredients:

• dues tasses de farina
• dues culleradetes i mitja de llevat
• un ou
• mitja culleradeta de sal
• una tassa i mitja de llet
• dues cullerades de mantega fosa
  

Preparació:

1. Tamiseu la farina, el llevat i la sal.
2. Bateu l'ou, afegiu-hi la llet i remeneu-ho.
3. Barregeu les dues mescles anteriors i remeneu-ho fins que no quedin grumolls.
4. Afegiu-hi la mantega.
5. Agafeu una quarta part de la massa i fregiu-la en una planxa o una paella calenta amb mantega.
6. Quan estigui daurada d'una banda, gireu-la.

La manera clàssica de servir-ho és posar-ne 2 o 3 en un plat amb mantega i xarop per sobre. Però s'hi pot posar fruita, xocolata, canyella (que aquí en posen gairebé a tot arreu...), o qualsevol cosa que vulgueu!

Primers apunts lingüístics

Avui, he descobert l'expressió too little, too late. És una mena de frase feta, que es fa servir quan alguna cosa es fa tard i és insuficient; podríem dir que és una mena d'equivalent, salvant les distàncies, al nostre 'tard i malament' o 'a bones hores!' que tenen matisos diferents, però la idea és semblant.

Una altra cosa que aquí es fa servir molt (tot i que aquesta ja l'havia sentit a Barcelona) és el first order, first served, tot funciona tipus restaurants, que si arribes primer (en teoria, sempre hi han excepcions), et serveixen primer. Doncs aquí les coses es fan així, per exemple, quan la gent es matricula a la universitat per primer cop, hi ha unes places limitades per cada assignatura, però no esperen a tenir totes les sol·licituds, per a adjudicar aquestes places; si arribes i hi ha lloc en aquella classe, t'hi pots apuntar, i si no, mala sort. No sé, suposo que tot són maneres de fer.

The Stars

Ahir al vespre, vaig anar a un concert d'un grup canadenc anomenat The Stars. Si voleu trobar més informació, cliqueu aquí: http://www.arts-crafts.ca/stars/starsindex.html, es veu que és un grup bastant conegut.

El concert va estar molt bé. Curtet (va durar poc més d'una hora), però ja va anar a bé, perquè el concert era a l'aire lliure i començava a fer fred... Les dues frases estelars del cantant, entre cançó i cançó: You've got a beautiful campus (que en saben de fer la pilota) i It's still summer here! In Vancouver it's pouring all the time! (Aquí pot arribar a fer molt fred a l'hivern...)

BBQs

Com ja us havia comentat, aquesta setmana he anat a un parell de barbacoes, i he arribat a la gran conclusió que aquí és un dels actes socials que té més èxit (a part de ser un dels més freqüents, perquè ja em direu si és gaire normal això que la universitat n'organitzi dues la mateixa setmana....). La del divendres era com una festa per inaugurar el nou curs: hi havien estands de les diferents associacions de la universitat i de col·lectius i negocis de la ciutat, un escenari i atraccions d'aquestes inflables. També hi havia una gent vestida com de cowboy que no sé gaire qui eren... (de fet, a vegades, veus gent pel carrer amb el barret de cowboy).

El que sí que fan diferent és que aquí no s'aturen les classes, perquè organitzin alguna activitat. Si això ho fessin a l'Autònoma, segurament ningú aniria a classe, però aquí sí. Aquesta gent són tots plegats una mica exagerats i a part de posar-se de tot a l'hamburguesa (ketchup, mostassa, ceba, una mena de picada verda que no sé de què estava feta...), en demanaven dues, devia representar una mena de double burger o alguna cosa per l'estil. I hi havia gent, que les demanava de dues en dues (o sigui, quatre)!! Vaig flipar una mica...

Quan ets aquí, entens coses que a vegades des de la distància, no veus tan clares. Per exemple, entens perquè la gent menja fast food i beu Coca Cola, perquè és més còmode i més barat. Quan et poses a comparar preus de Coca Cola, Pepsi i begudes d'aquestes amb marques desconegudes, t'adones que l'aigua és més cara... Això no pot ser sa de cap manera!

Per si algú s'ho està preguntant, vaig menjar una hamburguesa normal amb ketchup i després, abans de marxar, vaig pensar: 'Va, provarem els hot dogs!'. Va ser una d'aquelles grans idees que a vegades tinc jo! Bàsicament, semblava de plàstic i com que a més a més, se'm va acudir tirar-hi mostassa i aquella cosa verda que us he explicat (per fer-ho més autèntic, que només amb ketchup quedava molt deslluït), doncs va ser una mica fastigós...

I'm (just a little bit) afraid...

Avui, he començat les classes i ja estic espantada... Aquesta gent sí que saben com fer que els estudiants es prenguin l’avaluació contínua seriosament!

A ‘Children’s Literature’, ens ha llegit un fairy tale, que tothom se sabia menys jo... ha estat molt entretingut! De fet, es veu que tothom havia sentit la variant on la princesa li ha de fer un petó a la granota i no la versió que la princesa llança la granota contra la paret perquè li fa fàstic, hehe! Bé, el cas és que sí, sí, això de els contes i les rondalles és molt distret i està molt bé. El que ja no és tan divertit és que per aprovar s’hagin de fer tres exàmens i escriure tres papers, el primer dels quals és pel 30 de setembre.

A una altra assignatura, es veu que si faltes a no-sé-quin tant per cent de classes directament et treuen de la llista. Però, a mi em sembla que aquesta classe serà interessant, és ‘Introduction to Canadian Studies’ i és una assignatura bastant multidisciplinar que tracta diferents aspectes de la societat canadenca – història, política, geografia, les relacions entre la comunitat anglòfona i la francòfona i entre el govern federal i la comunitat indígena,...

I sí, d’aquesta també s’han de fer dos exàmens, un essay i una exposició oral, però el que de debò m’ha preocupat aquí ha sigut quan ens ha repartit un paperet on deia com havia de ser el treball, i així com de passada, comentava que havia de make use of either MLA or APA style... la meva cara era de ‘I això què deu ser? I per què tothom fa cara de donar-ho per suposat que això ha de ser així i a mi mai ningú m’ha explicat què és?’. Però, no passa res, no és res greu, la noia que seia al meu davant m’ha explicat que era un format pels marges, la numeració i aquestes coses i que a la web de la biblioteca ho explicava...

I em sembla que ja està, això és tot el que ha donat de sí el meu primer dia a la universitat. Ah! També he fet un altre canvi d’horari, que al principi ha sigut per fer contenta aquesta professora, però després m’he adonat que m’aniria millor. L’assignatura té dues parts: la classe i el seminari (que és un grup més petit, per fer debats, presentacions, etc.) i es veu que té un seminari overcrowded i l’altre (que és a l’hora de després) on gairebé no hi té alumnes. Ens ha demanat si hi havia algú a qui no li importés anar a l’altre grup i ningú li feia cas, però al final li he dit que jo (no ho havia pensat, però així no hauré de dinar tan d’hora!). Pobra dona, s’ha passat la classe donant-nos les gràcies als que ens havíem canviat i fent propaganda de l’altre grup!

Ah sí! Una altra cosa que fan aquí (no sé si només els primers dies o què) és passar llista... i ningú sap pronunciar el meu cognom...

Un parell d'apunts sobre aquest país

El post d’avui és un d’aquells que potser llegireu, però no crec que comenteu gaire. Bàsicament, tenia ganes d’explicar-vos alguna coseta i com que encara no he començat les classes i per no haver de parlar de la barbacoa a la qual he anat i repetir-me el divendres, que vaig a una altra (sí, això és el paradís dels hot dogs i les hamburgers with onion, ketchup and everything you can imagine!), doncs he decidit que us parlaria d’una cosa que podríem dir que és de ‘cultura general’, o que forma part d'un ‘coneixement totalment inútil però curiós’.

El Canadà està organitzat en províncies i territoris. Hi ha 10 províncies i només tres territoris (la majoria de terreny situat a més de 60’ de latitud a l’oest de la badia de Hudson està comprès en aquests territoris). La principal diferència entre una província i un territori és que la corona (britànica) va atorgar el poder a les províncies gràcies a la constitució de 1867 i els territoris van ser creats pel govern federal.

Bé, el cas és que quan arribes aquí t’adones que aquestes províncies tenen com un eslògan que de fet no se’n diu així, se’n diu motto, que (segons la gent del wikipedia) descriu la motivació o intenció general d’un grup social o d’una organització. A classe de francès, ja m’havien explicat que el Canadà en té (From Sea to Sea – de la mer jusqu’à la mer, que aquí tot és molt bilingüe) i que el Québec també, je me souviens, en teoria, en record al seu passat francès, però em pensava que era la única regió que en tenia, perquè com que abans eren francesos i a França diuen allò de Liberté, Égalité, Fraternité... però es veu que no són els únics.

L’altre dia, vaig descobrir que Vancouver també en tenia un de lema d’aquests – By Sea, Land and Air We Prosper (aquest a més a més rima!). Llavors, vaig pensar que seria curiós buscar els mottos de les diferents províncies del Canadà (a mi, almenys, em va tenir entretinguda una bona estona...). Són aquests:

British Columbia: Splendour without diminishment
Quebec: je me souviens
Ontario: Loyal she began, loyal she remains
Nova Scotia: One defends and the other conquers
New Brunswick: Hope restored
Manitoba: Glorious and free
Prince Edward Island: The small protected by the great
Saskatchewan: Strength from Many Peoples
Alberta: Strong and free
Newfoundland and Labrador: Seek ye first the kingdom of God

Northwest Territories: The New North
Nunavut: Our land, our strength

Aquests dos últims són dos territoris. Si ho compteu, veure que en falta un; és el territori del Yukon, que està a sobre la British Columbia (on jo estic) i fa frontera amb Alaska, que és l’únic que no en té. Els mottos no fan referència tots a un mateix tema: alguns parlen de llibertat, d'altres gairebé sembla que enyorin formar part d'un imperi, alguns recorden un passat gloriós i d'altres es descriuen geogràficament.

Ja està, s'ha acabat el parèntesis cultural... de moment!