Eva

Molt bona pel·lícula de ciència-ficció amb col·laboració catalana. Tot i que no sóc una gran aficionada al gènere, els efectes especials estan molt bé, perquè no són excessius i estan integrats en la trama del film, cosa que els fa més creïbles una vegada has entrat en la dinàmica del film. Especialment, el gat-robot és encantador!

La pel·lícula descriu un futur proper en el qual conviuen humans i robots. Segurament, el que fa que la ciència-ficció no condicioni el guió és que hi apareix com un element més, no com a únic fil conductor de la pel·lícula. És evident que sense els efectes especials, l'acció no es podria desenvolupar, però hi ha una història humana al darrera, que fa moure els personatges, i un dilema moral sobre els límits de la ciència i les emocions humanes traslladades a les màquines, que sembla que afecta més a l'espectador que als personatges. Tot això fa que que el film desemboqui en un final previsible però inevitable.

Més enllà de la profunditat d'aquestes qüestions, hi ha moltes intrigues obertes en la història dels personatges, per la qual cosa la pel·lícula es fa curta i deixa molts interrogants no resolts de la trama. Especialment, els curiosos ens hagués agradat saber algunes coses sobre la vida d'aquests personatges abans de la pel·lícula.

Pel què fa als intèrprets, Daniel Brühl, impecable com sempre, és un científic que torna a casa molts anys després d'haver-ne marxat i Lluís Homar fa un gran paper secundari interpretant un robot que de vegades sembla conèixer millor que les persones que l'envolten els sentiments humans. Ara bé, l'autèntica revelació de la pel·lícula és la jove Claudia Vega, l'Eva, la neboda del protagonista, a qui coneix per casualitat i amb qui desenvolupa una relació molt especial i entranyable.

Tirol

Continuant la nostra ruta per carreteres estretes i pintoresques, vam anar cap a Àustria. La nostra primera parada fou Hallstatt, un dels pobles més bonics on he estat. Està amagat entre les muntanyes al costat d'un llac i no s'hi pot entrar en cotxe. Allà, vam veure uns cignes impressionants, que eren molt grans i semblaven habituats a conviure amb les persones. Si algú s'ho està preguntant, sí, en aquest viatge vam fer uns reportatges sobre la fauna centreeuropea sensacionals: l'ós de Berna, les granotes bavereses, els cignes de Hallstatt i finalment l'intent d'atac d'un gat a uns ànecs (també a Hallstatt), que molt intel·ligentment van saltar cap a l'aigua en veure's amenaçats.

Després, vam anar a Krimml. Si Hallstatt era un poble de postal, Krimml no es queda pas enrere. El principal atractiu del poble és que hi ha una de les cascades més alta d'Europa, que fa 380 metres. Hi ha un camí que passa pel costat de la cascada i permet veure els salts d'aigua des d'un punt més elevat.

Un dels moments més interessants, per qualificar-lo d'alguna manera, del viatge es va produir el dia de Pasqua al matí. Ens vam llevar i per la finestra de l'habitació de l'hotel, vam veure que tot estava nevat. En aquell moment, Krimml em va recordar, encara més que el dia anterior, al poble de la Heidi, tot i que era Suïssa. Evidentment, i llavors ja ho sabíem, darrere aquella postal s'amagava un problema: el fet que nosaltres havíem d'anar tornant i la manera més curta de fer-ho era una carretera que travessava una muntanya. Quan vam baixar a esmorzar, l'amo de l'hotel ens va demanar si pensàvem passar per aquella carretera, li vam preguntar com estava i ens va dir que no hi havia cap problema i ens va donar un ticket, perquè no haguèssim de pagar el peatge per passar-hi (només ens hauria faltat això!). Doncs bé, després d'esmorzar, vam sortir i vam anar pujant la muntanya; nevava i feia fred, però anàvem circulant més o menys bé. Fins que en un revolt, on la neu començava a prendre i abans que poguèssim decidir que giràvem i anàvem a buscar la carretera llarga amb els mateixos revolts que la curta i que ningú ens assegurava que no estigués igualment nevada, ens vam quedar parats sense poder continuar endavant ni tirar endarrera. Al cap d'una estona, vam aconseguir girar el cotxe i ja estàvem a fora intentant estrenar les cadenes del cotxe amb l'objectiu de baixar d'aquella muntanya. No us penseu que érem els únics allà sense saber què fer; els autòctons anaven tirant amunt o giraven sense problemes, perquè portaven rodes d'hivern, però érem bastants els estrangers que no ens esperàvem aquella nevada tan forta i estàvem allà al mig decidint què fer i maleint el moment en el qual se'ns va acudir que passar per aquella carretera era una idea fantàstica. Finalment, va passar la màquina llevaneu i sota la neu, que no parava de caure, vam poder tornar pel camí llarg.