Baviera

Després d'un parell de dies a Suïssa, vam anar cap a Baviera al sud d'Alemanya, on, bàsicament, vam visitar el castell de Neuschwanstein, que és el castell que va inspirar el de la Bella Dorment de Walt Disney i va ser construït el segle XIX per Ludwig II. El castell està situat al poble de Schwangau, on també hi ha el castell de Hohenschwangau, al costat de dos llacs, Alpsee i Schwansee, a prop de la frontera amb Àustria. L'interior del castell està molt ben conservat i la visita et permet descobrir diferents racons del castell, com ara la cuina, que em va sorprendre perquè era impressionantment gran i hi havia estris de l'època. El dia que vam visitar la zona era ennuvolat i plovisquejava, la qual cosa impedia que la postal del castell fos tan espectacular com hauria estat en un dia assolellat.

L'endemà, vam anar per l'Alpenstrasse fins a Berchtesgaden. La carretera és bastant pinturesca, plena de revolts, amb muntanya a una banda i precipici a l'altra, amb rierols i cascades petites, etc.; llàstima que plovia! El punt màxim d'aquesta ruta va arribar quan ens vam ficar en una mena de port de muntanya que s'enfilava fins a 1.400 metres, on no veiem res per culpa de la boira. Decididament, hi haurem de tornar quan faci sol!

A aquesta regió també vam poder veure en diferents pobles el Maibaum - l'arbre de maig, que és una tradició en aquesta zona d'Europa. L'1 de maig, o la vigília, col·loquen un pal i el decoren amb motius representatius de la regió, normalment amb els colors típics de Baviera, el blau i el blanc; seria com un arbre de Nadal, a la primavera. És una tradició de la qual no se'n sap ben bé l'origen, però la comparteixen amb altres cultures, com ara l'escandinava o l'anglosaxona.

Suïssa

Aquests dies de Setmana Santa, vam fer un viatge en cotxe que el podríem titular "Europa sota la pluja", però malgrat el mal temps, també ens ho vam passar bé i vam veure coses interessants. Primer de tot, vam anar a Suïssa, on vam visitar Gruyères, Berna i Interlaken. El primer poble em va agradar molt; vam visitar el Museu del Formatge, la visita del qual no és gaire interessant, però vam poder veure com el fabricaven i l'emmagatzamaven abans de posar-lo a la venta, que és un procés força laboriós. El poblet està situat a dalt d'un turó, hi ha un castell i té unes vistes força maques a les valls del voltant.

Aquell mateix dia, vam visitar Berna, la capital del país. És una ciutat petita amb un centre històric acollidor, amb els carrers empedrats i botiguetes i bars sota de perxes. En un dels carrers cèntrics, hi ha la torre Zytglogge, que vol dir campana del temps, construïda cap el segle XIII. Més tard, al segle XV, s'hi va col·locar el rellotge astronòmic, que no només mostra l'hora (en un rellotge de 24 hores), sinó també la data, la posició del sol respecte el zodíac, les hores de sol i la fase de la lluna. A dalt de la torre, al costat del rellotge, hi ha unes figures mecàniques que es mouen cada hora.

Després, vam anar a veure els óssos de Berna, que viuen en un parc a prop del riu Aar (destaco el riu perquè és el que sempre surt als encreuats). Doncs bé, quan nosaltres hi vam anar, hi havia quatre óssos: un de molt gran que estava apartat dels altres i tres que estaven junts en un altre tancat. Mentre ens hi acostàvem, un d'ells va començar a escalar un arbre, que devia fer més de deu metres; quan va arribar al capdamunt, semblava que no sapigués baixar. L'arbre s'anava balancejant, perquè l'ós pesava molt i el tronc no era gaire gruixut, però l'animal anava mantenint l'equilibri i menjant algunes fulles que hi havia a les branques. Allà dalt, s'hi va estar durant gairebé mitja hora, mentre tots els vianants ens encantàvem a mirar-lo i patíem una mica, perquè feia tota la impressió que l'ós, tard o d'hora, acabaria caient. Al final, quan ja tothom es pensava que no podria baixar, va començar a lliscar lentament pel tronc fins arribar a terra, arrencant un tímid aplaudiment entre els que ens ho miràvem amb incredulitat. A terra l'esperaven els seus companys, que amb prou feines li havien fet cas durant tota l'estona que va estar dalt de l'arbre.

En la nostra segona etapa a Suïssa, vam passar pel Walensee i per Iseltwald, que és un poble molt pinturesc al costat del Brienzersee, molt a prop d'Interlaken, que té el Thunersee a l'altre costat. Com que feia una mica més de bo (no és que fes un sol espectacular, però com a mínim no plovia ni nevava i hi havia poca boira), vam pujar a Schilthorn, a 2.970 metres, amb l'aeri. Aquesta muntanya es veu que és força coneguda perquè hi van rodar una pel·lícula del James Bond. Al capdamunt, sí que nevava i feia una mica de fred, però les vistes eren bastant espectaculars rodejats de muntanyes nevades.

El món de Sofia

Aquest és un dels llibres que em vaig endur de casa dels meus pares quan em vaig emancipar. Suposo que és una novel·la que hauria d'haver llegit fa molts anys; ara, segurament, estic massa contaminada d'altres tipus de literatura per poder gaudir plenament d'aquesta obra.

El món de Sofia és un llibre de Jostein Gaarder, un autor noruec, que fa un repàs pels grans temes de la filosofia universal, a mode de curs per fascicles. Al principi de l'obra, una noia anomenada Sofia comença a rebre unes cartes d'algú que sap moltes coses d'ella. La Sofia, en comptes d'espantar-se o esbarar-se pel fet que sembli que l'estan espiant, se sent fascinada pel remitent desconegut d'aquestes missives. Les cartes o postals solen anar acompanyades d'apunts de filosofia o notes amb frases perquè la noia reflexioni sobre diferents temes de l'existència humana. La primera part de la novel·la és molt bona per recordar el que vam aprendre fa temps i teníem mig oblidat. De fet, aquesta primera part és poc novel·lada, en comparació amb la segona. Té una virtut, que per alguns deu ser un defecte, que és la de combinar dues accions paral·leles i fer-te-les viure totes dues intensament. Per una banda, hi ha la història de la noia que vol descobrir qui és el seu professor particular de filosofia i per l'altra, hi ha els apunts de filosofia, que estan força resumits i, tot i que són densos, es llegeixen de manera agradable, fins al punt de quedar-te enganxat com si es tractés d'una autèntica trama en la què frises per saber el final. La veritat és que hi ha llibres que no aconsegueixen atrapar-te en les dues trames principals i només tens ganes que parin de sortir uns personatges i tornin els que realment t'interessen. En canvi, en aquest cas, quan s'acabava la part de filosofia, em sabia greu i pensava que era una llàstima que sortís la Sofia i els problemes que tenia amb la seva mare. Però després de llegir-ne un parell de pàgines, ja tornava a estar totalment a dins del què aleshores era la trama real del llibre i, quan tornaven a aparèixer els apunts filosòfics, pensava: "Ara? Però si estava a punt de passar això tan interessant..."

Els meus problemes amb aquest llibre van aparèixer quan aquesta doble trama que m'agradava força es va convertir en una falsa triple trama. Va aparèixer un personatge nou, la Hilde (i la seva família, que tenia moltes similituds amb la Sofia. I, tot i que potser no m'hauria de preocupar per les intencions de l'autor, tinc la impressió que durant una estona l'escriptor pretén que arribem a confondre-les i no se n'acaba de sortir. El que està clar és que confon la protagonista i, personalment, crec que frustra el lector, perquè dóna moltes voltes al mateix tema, deixa una mica de banda les anotacions de filosofia i la versemblança del text comença a trontollar... paradoxalment, això passa en el mateix moment en què la protagonista està més absorbida per la història i més convençuda que tot és real. O sigui, fins aquell moment, ens ho havíem anat creient tot, per estrany que semblés. Que el reflex de la Sofia al mirall es movia? Entesos. Que trobava un mitjó desaparellat que havia perdut una noia a centenars de quilòmetres? D'acord. Que la mare d'aquesta adolescent no trobava excessivament rar que marxés de casa abans que sortís el sol i no es deixés veure fins després de dinar? Bé, els noruecs deuen ser així.

A partir d'aquí, vaig anar alternant moments de gran emoció i d'altres d'indiferència durant la lectura d'El món de Sofia. Per una banda, la metaliteratura sempre és un recurs interessant; i el fet que els personatges adquireixin consciència de personatges el trobo apassionant. Tanmateix, he de dir que trobo una mica forçades les escenes en les quals se n'adonen; el llibre comença ratllar la ciència-ficció i hi ha un excès d'esdeveniments completament inconnexos i precipitats, que trenquen el discurs de la novel·la, que fins aleshores s'havia caracteritzat per seguir una seqüència racional amb alguns tocs il·lògics que encaixaven en el context del llibre. El colofó, que he de dir que no em va desagradar del tot, va ser quan els teòrics protagonistes van ser elevats a l'estrat de filòsofs immortals; malauradament, sembla que això sigui incompatible en viure en la realitat occidental actual i que aquests pensadors hagin de viure en un món paral·lel en el qual hi cap tot allò que no ha tingut cabuda en la nostra societat.