The Rhinoceros Party (or Rhino Party)

Ja us vaig explicar que a la universitat feia una assignatura que tracta diferents aspectes de la cultura i la societat canadenca. Doncs bé, fa alguns dies, vam parlar de política i vaig descobrir un partit que crec que heu de conèixer: the Rhinoceros Party.

Fundat l’any 1963 per Jacques Ferron, el seu objectiu era fer sàtira política des de dintre mateix de la política i introduir un toc humorístic a la campanya. Alguns dels seus membres es definien com a marxistes-lennonistes, en referència a Groucho Marx i John Lennon. Mai van aconseguir representació parlamentària. De fet, ni ells mateixos ho esperaven i entre les seves promeses electorals, tenien la de dissoldre el parlament i iniciar una altra campanya immediatament, en cas de guanyar les eleccions. Tot i no aconseguir mai asseure’s al parlament, el 1984, va ser el quart partit més votat. El Rhinoceros Party es va dissoldre el 1993, després de la mort del fundador i, sobretot, degut a la imposició de normes més estrictes als partits. A la pàgina web del partit, hi ha informació sobre la iniciativa de reanimar-lo.

Algunes de les promeses electorals destacades del Rhinoceros Party eren:

• Abolir la llei de la gravetat.
• Derribar les Rocalloses, per tal que els habitants d’Alberta poguessin veure la posta de sol del Pacífic.
• Annexionar els Estats Units, que es convertirien en una regió del Canadà i evitar d’aquesta manera el control estranger dels recursos naturals del país.
• Abolir el medi ambient, perquè mantenir-lo net és massa difícil i ocupa molt espai.
• Prohibir les pistoles i la mantega, perquè totes dues maten.
• Comptar totes les illes, per veure si els americans n’havien robat alguna.
• Declarar la guerra a Bèlgica, perquè el Tintín mata un rinoceront en una de les seves aventures. Després, proposar de cancel·lar l’atac, a canvi d’una entrega de musclos i cervesa belga a la seu del partit, cosa que l’ambaixada belga al Canadà va fer!

Temporalment, a menys 8 hores...

Suposo que la majoria de vosaltres ja deveu haver canviat l’hora dels vostres rellotges. Jo no... aquesta gent ho fa la setmana que ve, per tant, durant aquesta setmana, només estem a 8 hores de diferència!

M’ha semblat interessant buscar una mica d’informació sobre el canvi horari, perquè és una cosa que sempre diuen que és molt útil i s’estalvia molta energia, però jo no ho acabo de veure clar. Avui en dia, gairebé tothom fa el mateix horari a l’hivern que a l’estiu, per tant, jo penso que el que guanyes per una banda, ho perds per l’altra; per exemple, si normalment et lleves a les 7, potser no encendràs el llum, perquè ja és clar, però quan arribis a casa a les 6 de la tarda ja serà fosc, per tant l’energia que has estalviat al matí, la gastaràs a la tarda... però bé, segurament aquesta deu ser la meva versió simplista dels fets.

A Amèrica del Nord, canvien l’hora el primer diumenge de novembre i el segon diumenge de març, en comptes de fer-ho l’últim diumenge d’octubre i de març, com a la majoria de països europeus. La veritat és que m’agradaria saber perquè no ho fem tots el mateix dia; si algú ho sap, li agrairia que m’ho expliqués. Al Canadà, hi ha diferents franges horàries, les fronteres de les quals no coincideixen sempre amb les fronteres territorials. A la majoria de regions de la British Columbia, es fa servir l’hora del Pacífic i es canvia l’hora, però hi ha una regió de l’est que va a la mateixa hora que Alberta (la província del costat) i una part del nord-est, on no canvien l’hora, per tant a l’hivern fan servir la mateixa hora que a BC i a l’estiu, que a Alberta. Llavors, hi ha una província, Saskatchewan, on no canvien mai l’hora. Una altra cosa que he trobat curiosa és que aquí cada zona canvia l’hora, a les 2 de la nit, a diferència d’Europa, que tots els països la canvien alhora.

Quin dia naixerà la Júlia?

Avui, he inaugurat una enquesta per saber quan penseu que naixerà la Júlia. El dia previst és el 22 de desembre, jo aposto clarament pel dia 18, més que res perquè és el dia que jo arribo a Philadelphia i ja em veig a venir que ningú em vindrà a buscar a l’aeroport. Les opcions són del 8 al 31, i es pot votar fins al dia 7 a la nit, però com que em sembla que això funciona amb l’hora del Pacífic, suposo que la majoria podreu votar fins al 8, a primera hora del matí.

La foto ja té uns quants dies, però és l’última foto que tinc amb la Marta i la Júlia. Últimament, la Júlia ha crescut molt, podeu veure més fotos i comentaris al fotolog de la Marta i el David.

(Aquesta és una enquesta d’opinió. Tot i que personalment em faria molta gràcia que la Júlia ens fes cas i decidís néixer el dia més votat, tinc molts dubtes que ho faci. Només cal que recordem el que vam tardar a saber si era una nena o un nen; tothom estava pendent d’això i ella només ens ho va deixar saber quan ningú s’ho esperava.)

Rabbit-Proof Fence

Pel·lícula basada en fets reals, que si no t’ho diguessin, pensaries ‘Bah! Això només passa a les pel·lícules!’. L’acció es desenvolupa a l’oest d’Austràlia, el 1931; on els colonitzadors blancs intentaven “assimilar” els aborígens del país.

La pel·lícula retrata el segrest de tres nenes d’entre 8 i 14 anys per part del govern, que realment es creia que tenia una missió en aquestes terres: introduir els natius a la civilització occidental, perquè segons ells havien de ‘protegir els natius d’ells mateixos’. L’objectiu era allunyar-les de les seves famílies i les seves costums, per tal que assimilessin la cultura occidental com a pròpia i en el futur, tinguessin descendència amb homes blancs, i d’aquesta manera, eliminarien la seva raça. Les tres protagonistes, la Molly, la Daisy i la Gracie, aconsegueixen escapar-se del campament on les tenen tancades i han de caminar les 1500 milles que les separen de casa seva, l’únic punt de referència que tenen és la tanca que recorria el país de punta a punta, que tenia com a objectiu controlar la població de conills a Austràlia.

La pel·lícula es basa en un llibre escrit per la filla d’una de les protagonistes i intercala moments cinematogràfics i narracions autobiogràfiques, incloent-hi un epíleg, en el qual la protagonista explica què els hi va passar després. Descriu acuradament el que s’anomena Stolen Generation, que a Austràlia va afectar nens fins els anys 70 i, evidentment, les generacions que han vingut després també han estat afectades de manera indirecta, degut a la destrucció d’identitat, de la vida familiar i de la cultura que van patir els seus pares.

Com a casa

Últimament, m’he aficionat a anar a llegir i a estudiar a Chapters. Crec que és el lloc perfecte, m’encantaria treballar allà; de fet, crec que viuria allà, si es pogués. Hi ha llibres per tot arreu, sofàs amb una llar de foc a la vora i altes dosis de cafeïna, teïna i xocolata... què més puc demanar?

Però és igual, el que jo volia dir és que aquí la gent té una manera de fer i de pensar diferent. El primer de tot per ells és estar còmodes i no es preocupen gaire de les bones maneres. Us posaré un exemple: eh que a vosaltres no se us acudiria anar a una llibreria i treure-us les sabates mentre esteu fullejant una revista i passejar-vos descalços, per molt emmoquetat que estigui el terra? Doncs aquí sí. L’escena era la següent: jo estava asseguda a un d’aquests sofàs, a davant de la llar de foc; a darrera meu, hi havia prestatgeries amb llibres i revistes i una taula amb jocs i una senyora que li deia al seu fill que l’esperava allà, jo em vaig girar un moment per mirar-los i hi havia la senyora dreta que anava amb mitjons i les sabates eren per allà la vora. Jo això no ho faria mai, però aquí es veu que és ben normal. I quan hi ha poca gent, la gent s’asseu a una cadira i posa els peus en una altra, amb sabates o sense.

La filosofia vindria a ser més o menys ‘si no molestes a ningú, fes-ho; i si molestes a algú, ja es queixarà’. És igual que a classe o a la biblioteca; a classe tothom menja, però no unes galetes o un entrepà, aquí la gent es porta la carmanyola de casa o mengen sushi (que venen per allà la vora)! L’altre dia, a classe, una noia menjava uns fideus d’aquests d’algun restaurant tailandès o algun lloc així (d’aquests que posen en una caixa de cartró petitona i et donen els palets) i va entrar la professora i va preguntar què era aquella olor que se sentia, la noia va dir que eren els seus fideus, la professora va contestar ‘ah! Ja m’ho semblava que feia molt bona olor!’ i tan tranquil·la va començar a fer classe. I jo que al principi, no gosava treure el meu entrepà! I el primer dia que vaig anar a la biblioteca, vaig veure un cartell que hi deia que es mengés de manera responsable; us podeu imaginar la meva cara... de manera responsable? Es pot menjar a una biblioteca? Doncs sí, sí, es veu que sí. Aquí, per això, normalment no porten la carmanyola... no deu ser responsable.

Nick & Norah's Infinite Playlist

Avui, he anat al cinema a veure una pel·lícula per passar l’estona, d’aquelles en què no s’ha de pensar gaire i que et fa riure una estona. El film en qüestió es titula Nick & Norah’s Infinite Playlist, i va d’un noi que es diu Nick, que està molt enamorat, no de la Norah, sinó d’una tal Tris, que és la seva ex i que, per dir-ho finament, no és gaire bona persona (ni gaire intel·ligent pobra noia...). Mentrestant, hi ha la Norah, que s’enamora del Nick; és una història una mica rara, que acaba en una passejada nocturna pels carrers de Nova York, en una furgoneta tronada conduïda per un grup de músics gays, amb l’objectiu de trobar l’amiga borratxa de la noia, que, creient-se que els músics gays l’havien segrestada, ha fugit i està protagonitzant una escena tipus Trainspotting al lavabo d’una estació d’autobusos.

A la foto, es pot veure el cotxe del protagonista; gràcies a aquesta pel·lícula he après que no es pot tenir un cotxe groc a Nova York, perquè la gent es pensa que ets un taxi i puja al teu cotxe i pretén que els portis de festa (i el pobre noi, com que ja els té allà dins, ho fa). També he après una altra cosa, però això és més aviat de cultura general (si és que se’n pot dir així), la gent aquí quan va al cinema sembla que no ho tingui mai tot i s’aixeca trenta vegades per anar a buscar coses: que si crispetes, coca-coles gegants, ...

Thanksgiving

Aquest cap de setmana, he anat a Nakusp a casa de la Claudia (una companya de pis, de Xile) i el seu marit, el Jason, que és de Newfoundland & Labrador (a l’est del Canadà), a celebrar el Thanksgiving. Bé, divendres vaig anar en autocar fins a Revelstoke, que és un poble bastant conegut perquè té unes pistes d’esquiar molt importants a la vora i després, em van venir a buscar en cotxe per anar fins a Nakusp. Per arribar-hi s’ha d’agafar un ferri, perquè està a l’altra banda d’un llac molt gran; entre una cosa i l’altra es tarden unes 5 hores a arribar-hi. D’anada el viatge no se’m va fer llarg, perquè era de dia i el paisatge és realment bonic; vas passant poblets i travessant rius, i al costat de la carretera hi ha arbres amb fulles de diferents colors.

Nakusp només té 1700 habitants, però com que tothom viu en cases amb el seu jardinet, fa la impressió de ser més gran. Un dels principals atractius turístics del poble són les hot springs (aigües termals), on vam anar el divendres al vespre. Hi ha unes piscines a l’aire lliure, una amb l’aigua glaçada, una amb l’aigua calenta i l’altra amb l’aigua bullint; s’hi estava de bé... l’únic problema era entrar i sortir de l’aigua, perquè a fora la temperatura no era gaire alta. Tot i que fes fred, feia bon temps; és curiós això, perquè quan et lleves i mires per la finestra, veus el sol brillant i penses ‘oh! Quin bon dia que farà!’, però les temperatures rarament superen els 15ºC. Dissabte, vam anar a Vernon i a Kelowna a donar el volt. Són dues ciutats més grans, que estan ‘relativament’ a prop de Nakusp (aquí el que és a prop i el que és lluny adquireix un nou significat).

I diumenge, hi va haver el sopar de Thanksgiving, que és una cosa que se la prenen bastant seriosament i tothom se’n va a casa els pares o familiars, per a celebrar-ho tots junts. A sopar, també hi havia els pares del Jason i una veïna que també és de Newfoundland. En teoria, el dia d’Acció de Gràcies, es commemora la unió entre els colonitzadors i els natius del país, per això fan una barreja gastronòmica de les dues cultures i mengen gall d’indi i pastís de carbassa.

Fa fred...

Doncs sí sí, comença a fer una mica de fred... bé, jo diria que en fa bastant (tirant a molt), però només fa una setmana que han baixat les temperatures i suposo que tampoc n’hi ha per tant, perquè encara no estem sota zero (no neva ni res per l’estil). Les temperatures diria que oscil·len entre els 3 o 4 i els 15ºC. El que passa que quan mires per la finestra no ho sembla que faci fred, perquè fa molt sol, però com que també fa vent, el sol no serveix de res. Aquesta setmana, ja he començat a veure gent més abrigada; tot i que encara n’hi ha que van amb pantalons curts i xancletes, però la majoria de gent ja s’han adonat que fa fred.

Que hagi arribat el fred també vol dir que jo tinc més feina, perquè ja estem gairebé a mig semestre i començo a tenir exàmens, projects i papers, però durant les estones d’estudi, bé potser més aviat durant les pauses, he descobert una altra cantant canadenca, aquest cop l’afortunada (o l’afortunada sóc jo, per haver-la descobert?) es diu Loreena McKennitt. La meva roommate em va deixar un CD seu titulat Nights from the Alhambra, i realment crec que ha estat tot un descobriment; la música és una mena de barreja de música tradicional de diferents llocs, incloent-hi música celta, amb l’acompanyament de varis instruments, com ara el piano, l’arpa i l’acordió.

Ah sí! Que me’n descuidava! Dilluns que ve, és Thanksgiving Day (aquí ho celebren a l’octubre), i per tant, és festa i me’n vaig de cap de setmana a casa de la meva companya de pis, que viu a un poble que es diu Nakusp, que està a uns 300 km d’aquí i s’ha de fer un tros amb ferri perquè està a l’altra banda d’un llac. Ja us explicaré com ha anat!

Hanging out in Canada

Aquesta setmana, vaig descobrir que una noia de la meva classe és la meva veïna i ahir vam quedar per “sortir”. El primer fet que vaig trobar curiós és que quedéssim a quarts de set de la tarda, però aquí la gent fa uns horaris diferents. Els bars normals tanquen a les 2 de la matinada, però ahir com que era dijous, vam anar al pub de la universitat (sí, hi ha un pub a dins la universitat!), que tancava a les 12.

Primer, vam estar al pis d’aquesta noia amb uns amics seus jugant al Crazy Eight, que és l’Uno amb cartes de poker, on els vuits es poden tirar sempre perquè són els comodins, el Jack és la carta que fa passar el torn al que va després, i quan només et queda una carta, dius Last Card. També vaig aprendre que els pals de les cartes es diuen suits i són els diamonds, hearts, clubs, and spades.

Llavors, cap allà les 8 ens en vam anar al Heroes Pub i semblava que fossin les 2 o les 3 de la nit, estava ple de gent, ballant i bevent cervesa (els dijous fan el Thirsty Thursday i els preus són més baixos). Aquí, em van explicar que un cubata era un highball (la paraula cubata els hi va fer força gràcia) i un xupito, un shot. Ah i l’altre descobriment de la nit és que la cançó mítica que s’ha de saber (la que tothom canta i es posa melancòlic, com quan posen L'Empordà per entendre'ns) és Strangers, de Kinks. Tot i que (Judit, m'has de venir a veure! :P), també posen la 'Gasolina' i això que em sembla que ningú els hi va demanar...

Idioms, Numbers & Frogs

Ahir, vaig descobrir una altra frase feta que em va semblar curiosa, out of sight, out of mind, seria més o menys ‘ulls que no veuen, cor que no sent’. Tot i que també pot tenir un altre significat que és que t’oblides d’alguna, perquè no la tens al davant.

Aquests dies també he après a dir els números com els diuen aquí. Sí, ja sé que sembla una tonteria, però els números més gran de mil no els diuen com ens els han ensenyat. Per exemple, no diuen ‘two thousand seven hundred’, sinó twenty-seven hundred. I si no els hi dius d’aquesta manera, ho entenen, però veus que es queden un moment pensant, amb cara de ‘què està dient aquesta?’

Ja per acabar, a la foto (que es veu molt malament), hi surten els nostres dos nous roommates, que no vol dir companys d’habitació, vol dir companys de pis – quan ho abrevien en diuen roomies – són dues granotes. L’altre dia, la Corrie (una de les meves roommates humanes) va anar-los a comprar, perquè es veu que aquí hi ha gent que els té com a mascotes i ara els tenim aquí, en una peixera tancada, perquè si no, salten i s’escapen. Ja sabeu que a mi m’agrada fer-vos participar i que doneu la vostra opinió, doncs bé, si en teniu ganes podeu proposar noms per les granotes. De moment, provisionalment, es diuen George i Michael.