Wien

El cap de setmana passat, vaig anar a Viena. M'ha fet molta gràcia, perquè quan vaig tornar, vaig llegir un article d'opinió al Periódico que parlava de Viena i m'ha agradat molt. I m'he sentit una mica identificada amb el Narcís Comadira, que ha escrit l'article, perquè també va anar a menjar pastís sacher al Café Sacher, que, segons diuen, és on tenen la recepta original, i també es va quedar amb ganes de comparar-lo amb d'altres sacher, com la de l'hotel Imperial o la de la pastisseria Demel, que totes dues surten a la guia, però, lògicament, si només hi vas tres dies, t'has de decidir (per molt greu que em sàpiga, no seria sa passar-se el dia menjant dolços).

Com que ja s'acosta Nadal, tot estava decorat i il·luminat, cosa força necessària perquè es feia fosc a les 4 de la tarda. Hi havia molts mercats, on venien decoracions nadalenques, Glühwein (un vi calent), i moltes coses per menjar... però moltes! Em vaig quedar bocabadada, de debò, vaig tardar una estona a reaccionar i a decidir què menjava; hi havia de tot Bratwurst, entrepans de vàries coses, castanyes i patates a la brasa i també coses dolces, és clar! La foto d'aquí dalt és del mercat que hi havia a davant l'ajuntament.

Un cop superat aquest primer impacte, vam poder veure altres coses. Vam anar a l'Stephansdom, a la Hundertwasserhaus, i al Schönbrunn (a la foto), que era la residència d'estiu dels emperadors. Hi vam entrar amb una audioguia i gràcies a això, vam saber que en una d'aquelles sales Mozart havia tocat per primer cop, quan tenia 4 o 5 anys, i llavors s'havia tirat als braços de l'emperadriu Maria Teresa, que és una escena molt famosa, que també està representada al sostre d'una sala de l'òpera. L'òpera també és molt interessant i a més a més es poden comprar entrades a 4€ per veure-la dret. També vam veure el palau Belvedere i el parlament austríac. I també vam pujar al Riesenrad, la roda gegant de Viena, des d'on, malgrat la boira, es podia veure bona part de la ciutat.

Què bé que funciona la TDT!

Us situo: diumenge a la tarda, asseguts al sofà, buscant alguna cosa per veure a la televisió. Al final, es pren la gran decisió és de veure una pel·lícula d’aquestes de desastres naturals amb un president dels Estats Units, una governadora de Califòrnia, uns científics catastrofistes que tenen raó i a qui ningú fa cas, ... En fi, una pel·lícula de diumenge a la tarda, bastant previsible, on al cap de deu minuts s’intueix qui es morirà i qui no, titulada 10.5.

Doncs el cas és que et vas enganxant a la pel·lícula. Només de començar cau l’Space Needle de Seattle per culpa d’un terratrèmol i de mica en mica veus a venir que el Golden Gate perilla; mai m’han fet gaire gràcia els ponts... Bé, els problemes venen (els problemes de debò vull dir, no els dels protagonistes de la pel·lícula) quan la fantàstica TDT comença a fer el burro. Primer, es va congelant la imatge en alguna escena, fins que finalment es queda parada del tot. Llavors, (jo que sóc molt espavilada) penso: Ah! Cap problema, posarem la tele “normal”!. Sí, ja em podia fer il·lusions ja... que allà, hi havia moltes interferències i es tallava cada dos per tres. Després, vaig anar alternant entre la 5 i la 15 (la pel·lícula era a Telecinco), que és una cosa que almenys amb la televisió de casa meva a vegades funciona; diumenge, no. Però encara tenia un tercer recurs (a vegades, tinc complex de Doraemon...): veure-la pel DVD, que no sé ben bé per què, però sol funcionar una mica millor que la TDT, el que passa és que aquesta mica tampoc dura gaire estona i va parar de funcionar al cap de poc.

Després d’això, a part de maleïr els ossos als inventors de la TDT, vaig passar-me mitja hora – de fet, la que jo em pensava que era l’última mitja hora de pel·lícula, tot i que al final va resultar que acabava més tard –canviant de cadena entre l’analògica i la TDT a veure si alguna de les dues miraculosament començava a anar bé. I ho va fer, sí, sí, uns vint segons després de començar a fer anuncis va començar a veure’s bé!!

Aniversari

Avui, és el primer aniversari d’aquest blog. En un any, passen moltes coses: persones que vénen, persones que se’n van, llocs nous a conèixer, ... Entre tot cal destacar la meva (brillant, no ho dubteu pas!) estrena com a padrina!


Tot i que és un fet més que evident que últimament aquest blog està una mica (bastant!) de vacances, espero tornar a trobar el moment de posar-m’hi ben aviat. La veritat és que esperava tenir més temps per dedicar-m’hi i no sempre ha estat així. Fent una ullada a l’arxiu d’aquí la dreta es pot veure que al principi, escrivia molt més sovint que ara. D’això, se’n podrien extreure dues conclusions ben diferents. O bé, que la meva vida era molt més interessant quan era al Canadà, perquè sempre tenia anècdotes i “aventures” per a explicar; o al contrari, que ara dec fer tantes coses tan interessants i emocionants que no ni tinc temps per comentar-ho al blog. Bé, és igual, trieu la conclusió que més us agradi; tot i que em sembla que qui estigui familiaritzat amb el temari d’una apassionant assignatura anomenada Història de la llengua anglesa no votaria per la segona... Sí, el blog està de vacances, jo, no tant! Però va, que tampoc em puc queixar gaire, perquè la setmana passada, vaig anar de vacances (hi ha qui en diria anar de cap de setmana, però sona com poca cosa, no? En canvi, si dius anar de vacances, sembla tota una altra cosa) a Cadaqués! I ja estic preparant unes altres vacances (veieu l'avantatge de fer "vacances" curtes? Se'n poden fer més d'unes!!) de cara al setembre!

Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

Fa uns quants dies, aprofitant un diumenge asolellat, vam anar d’excursió al Parc Nacional d’Aigüestortes. Ens vam llevar molt d’hora i vam passar per Sort, però no vam poder comprar loteria de Nadal, perquè estava tancat... llàstima, perquè allà toca sempre! Llavors, vam arribar a Espot i vam començar a caminar. Quan vam arribar a l’estany de Sant Maurici, jo ja estava cansada, però com que era tot molt maco i feia molt bon dia, vam continuar pujant fins la cascada de Ratera i després l’estany de Ratera. Aquí, ja començava a fer més fresqueta i de tant en tant queien quatre gotes, però no us penseu pas que això ens va fer tirar enrera; jo estava molt cansada i el pitjor és que anava pensant que després tot allò s’hauria de baixar, però al final vam pujar fins al refugi d’Amitges (a 2380 m) i vam dinar allà. Encara hi havia neu i després vam anar fins un estany que hi ha al costat del refugi que encara estava força glaçat. Era com el Lake Louise, però més petitó i amb el gel més desfet!

Bé, el cas és que la pujadeta va valer molt la pena, perquè el paisatge s’ho mereixia. En canvi, la baixada va ser tota una altra història... els genolls destrossats, el dit petit de cada peu no existia, era una butllofa, estava suada i vaig arribar-me a plantejar si podia quedar-me a dormir a mitja baixada, però la idea no em va acabar de convèncer. En resum, que em va agradar molt això d’anar d’excursió, però despertar-me a mitja nit, perquè em feien mal els genolls no va ser tan divertit... vaig arribar a la conclusió que m’havia d’entrenar una mica abans de tornar-hi; el primer dia, anar fins a la Font de les Coves, el segon, ja podria anar fins a Sant Sebastià, i així potser, quan torni a pujar una muntanya, tindré forces per pujar per l’escala... que és una mica trist arribar a casa i haver-se d’arrossegar (de manera bastant literal) per arribar a l’ascensor.

Però no vull pas semblar negativa, eh! Em va agradar molt i si algú, té alguna altra ruta que creu que pot ser interessant, que m’ho digui. Que ara a més a més, tinc una càmera nova que es veu que fa fotos molt maques. (En aquesta última frase, hi ha uns quants errors. Primer, amb això de “tinc”, sembla que sigui meva i de fet, ara que m’ho paro a pensar, no estic segura de si me l’han cedit permanentment o no. Segon, nova el que se’n diu nova, no ho seria, encara va amb carret. Tercer, em sembla que la càmera sola no fa fotos maques, el fotògraf i té alguna cosa a veure... Quart i últim (però no per això menys important, potser tot el contrari), ja només em faltava haver de carretejar més coses, quan vagi d’excursió!).

Roma

Avui, que ja feia un mes que no passava pel bloc, i com que sembla que mig país sigui a Roma, aprofito per explicar-vos, que jo hi vaig anar fa uns quants dies a Roma! De fet, gairebé fa un mes ja!

Tot és molt bonic, però la ciutat no està gaire neta i hi ha mooolta gent a tot arreu. Vam visitar la basílica de San Pietro i vam pujar a la cúpula, des d’on com que feia molt bon temps, es podia veure tota la ciutat, el papa no el vam veure... no hi devia ser! També vam anar a la Capella Sixtina, que per arribar-hi vam haver de caminar molt per dins els museus vaticans. I és clar, ens vam cansar molt, perquè havíem de pujar i baixar moltes escales; perquè si heu vist Angels and Demons, sembla que és molt fàcil entrar a la Capella Sixtina, però aquella famosa porta que obres i ja hi ets, normalment es veu que no es fa servir.

També, vam anar al Colosseu, on hi feien les batalles, que està bastant ben conservat, al Foro Romano, on s’havia de fer un esforç d’imaginació força més gran per imaginar-te com era, i al Circo Massimo, on feien curses, que avui en dia bàsicament és un passeig amb herba, perquè no en queda gaire res del què hi havia a l’època dels romans. També vam anar a l’Estadi Olímpic, on no hi havia tants catalans com avui. Si voleu veure més fotos, cliqueu aquí i sobretot, no us perdeu la petita col·lecció de Puntos romans! Perquè com molts ja sabeu, a casa meva, tenien un Fiat Punto de color verd, però és un cotxe que mai l’han valorat gaire aquí i en canvi Roma, n’està ple!

Coses que abans no m'havia parat a mirar

Últimament, he anat redescobrint coses i com que he estat fora força temps, només d’arribar, vaig trobar el paisatge molt canviat, perquè pujant cap a Prats tot era molt verd i estava molt més florit del que jo recordava. És realment bonic, la meva al·lèrgia no opina el mateix, però és molt maco.

I ara, sense adonar-me’n, faig notar les novetats a tothom, oblidant-me que per l’altra gent no són novetats; i protagonitzo escenes ridícules dient coses com ara ‘Han quedat bé les obres de la plaça Nova, no?’, pregunta a la qual contesten ‘Quines obres? La vorera i els fanals? Però si això ho van fer abans de Nadal...’

A més a més, ara veig moltes coses que abans no veia, perquè ja hi devia estar acostumada o trobo maques coses que abans semblaven molt normals, o potser més aviat lletges... Per exemple, el dia que vaig arribar, mentre em dutxava vaig estar observant les rajoles del lavabo de casa i les vaig trobar especialment maques. Són aquestes d’aquí al costat. Ja sé que no són l’avantguarda del disseny i que, segurament, no són cap meravella, però a mi em van agradar. I això que jo abans de marxar pensava el mateix que la meva germana, que quan li vaig comentar com n’eren de maques aquestes rajoles, em va dir que ella feia anys que esperava que els nostres pares es decidissin a canviar-les. Després, també vaig comentar la meva fascinació per aquesta decoració de fa trenta anys a la meva mare, que va sentenciar (amb cara d’ ‘Ai filla meva! Cada dia estàs pitjor!’) que se m’havia encomanat el mal gust dels americans!

Tornar a casa

Ara sí que sembla que això s’acaba. És estrany. Quan vaig arribar, pensava que es faria etern i en canvi ara, sembla que tot just fos ahir que vaig arribar. I ara és l’hora de les últimes vegades i de dir adéu. L’última vegada que vas a la universitat, l’última vegada que vas a la biblioteca a tornar llibres (a qui se li va acudir no limitar el nombre de llibres que algú es pot endur a casa? Llavors, els que sempre trobem interessantíssima tota la informació tenim un problema d’espai a casa...), l’última vegada que vas a fer el cafè al Starbucks (i la primera que no l’has de pagar!), l’última vegada que vas al supermercat i pots contemplar aquella varietat inacabable de galetes (que encara no he tingut temps d’investigar a fons) que tenen noms diferents en anglès i en francès. Dir adéu a les companyes de pis, que han sigut la teva família canadenca aquests mesos, als companys de classe i professors, amb qui has passat tanta estona i amb qui vas assistir al banquet més curiós de la història.

En fi, que també sap una mica de greu marxar i saber que segurament, no tornaràs, almenys fins d’aquí bastant temps. Però que també tinc moltes moltes moltes (però moltes moltes, eh!) ganes de tornar i veure-us a tots!

Devorant art

Aquest post també es podria titular ‘Devorant art (literalment)’ o ‘El dia que l’Esther es va menjar un tros d’una obra d’art’... però he de dir que tinc una excusa: tothom ho feia!

Val més que us ho expliqui des del principi, que si no, no s’entén. Aquest semestre, col·laboro en un departament, el de Canadian Studies. Sí, molt interessant, però això em treu moltes hores de poder estar fent altres coses. El cas és que la meva supervisora, una senyora molt maca que es diu Ginny Ratsoy, li agrada implicar estudiants en totes les activitats que es duen a terme al campus i aquest cap de setmana passat, hi va haver la Undergraduate Conference, una conferència on els estudiants presenten els seus treballs. La supervisora, que havia estat professora meva el semestre passat, em va dir que se’n recordava que havia fet un treball molt ben fet i que el podia presentar a la conferència. Jo, que sincerament no crec que fos tan espectacular, li vaig dir que això de parlar en públic no m’acabava de convèncer... ni en català, no m’agrada fer-ho. Especialment, el que no m’agrada és que quan acabes de parlar i ensenyar el teu power point al públic (que, desenganyem-nos, tampoc és tan gran), la gent et fa preguntes, sempre. No sé què passa en aquest país, però sempre tothom té molts comentaris i molts dubtes, normalment, benintencionats eh, tampoc és que ho facin per fer-te quedar malament. Però bé, jo em penso que no conec tan bé els partits polítics canadencs dels anys 60 i els de l’actualitat (sí, se’m va acudir escriure sobre això...), per deixar que canadencs de debò em facin preguntes. Per això, la Ginny em va proposar que fes un pòster basat en aquell treball, perquè també hi havia una exhibició d’art i de pòsters. Això vaig pensar que sí que ho podia fer. Fer un pòster amb power point i voltar una mica per allà, per si algú tenia algun dubte, contestar-lo de manera informal, no sembla pas tan difícil.

A la primera foto, es pot veure una part de l’exposició amb alguns del pòster (el meu era a l’altra banda) i volia penjar-lo, però el tinc amb un document de power point i no ho sé fer... si algú en sap i m'ho pot explicar, ho faré.

Doncs bé, el principi tot anava molt bé, jo estava per allà amb una de la meva classe, quan va venir el senyor que havia penjat els pòster a demanar-me si l’endemà jo feia una presentació, perquè hi havia gent molt interessada en fer-me preguntes (ja us ho havia dit que són gent molt curiosa). Després, evidentment, hi vaig anar i vaig acabar tenint una conversa més o menys interessant amb una professora polonesa, una de mexicana i un noi iranià sobre sistemes polítics arreu del món. Mentrestant, vaig veure que la noia japonesa que tenia el pòster al costat del meu parlava amb un grupet de gent que prenia apunts. Per tant, quan vaig acabar de parlar amb aquesta colla, em vaig posar a llegir el meu pòster i a pensar coses intel·ligents per explicar-los. Al final, no va ser tan greu, però hagués estat bé avisar els participants, perquè ni els que tenien el pòster al costat del meu ni la meva supervisora ho sabien.

Ara, arribem a l’anècdota de la jornada. Abans de parlar amb aquesta gent, jo (que ja sabeu que tinc un sisé sentit que em permet detectar postres a 100 metres al meu voltant) havia vist un pastís molt bonic per allà la vora. Llàstima que no en fes cap foto. Era un pastisset quadrat de xocolata amb una papallona també de xocolata al damunt, rodejat de lioneses (més o menys eren lioneses) de crema en forma d’ànec, o sigui, era la lionesa normal amb un trosset més de pasta que era el cap de l’ànec. Tot plegat era molt maco, massa maco. Per això, vaig pensar que devia formar part del decorat i no ho vaig tocar. Ara bé, després de parlar amb aquesta gent que prenia apunts, vaig tornar a passar per allà i ja només hi havia un ànec-lionesa!! Llavors, és clar, vaig pensar “És clar que eren per menjar! I val més que t’espavilis que aquest és l’últim!” I sí sí, el vaig agafar tota contenta i vaig tornar a on hi havia el meu (ja conegut per tots vosaltres) pòster. I allà, em vaig trobar una de les organitzadores que em va dir que no passava res ja, perquè tothom ho havia fet, però que de fet, allò formava part de l’exposició i que no estava gaire segura de quan ho havien preparat ni de si era comestible. Em vaig sentir molt culpable llavors... i això que no era culpa meva, jo havia sigut l’última d’afegir-m’hi!

Això sí, per l’any que ve, jo els hi recomanaria posar-hi un cartellet que digués: Do not touch! O que si més no, no posin les obres d’art culinàries, entre l’art al qual estem més acostumats i el menjar que realment és perquè la gent se’l mengi, que si no, la gent es confon i interpreten que la taula del pica-pica comença abans! Sabeu què és el més curiós de tot? Us enrecordeu de la papallona de xocolata? Doncs l’endemà (la conferència durava dos dies), quan vaig arribar al matí encara hi era, però al migdia, ja no; per tant, algú es va menjar la papallona que havia estat allà exposada tota la nit. I no vaig ser jo! Ja en vaig tenir prou amb la vergonya que vaig passar el dia abans.

Conclusions canadenques (2)

Estic molt temptada a continuar les primeres conclusions i tornar a parlar del temps, perquè avui 2 d’abril, ha tornat a nevar... però és igual, ja no em sorprèn res d’aquest país. Avui parlaré d’una altra cosa, dels canadencs.

Els canadencs són bona gent. No saben aixecar les cadires, per a moure-les de lloc, però són educats i força simpàtics. Això de les cadires està constatadíssim; a la biblioteca, al bar, a casa (els nostres veïns de dalt semblava que canviessin la distribució del mobiliari cada setmana, el semestre passat), a on sigui, arrosseguen les cadires els metres que faci falta. Em penso que jo i tot ho faig més que abans. Jo això ho relacionaria amb el què deia un dia que es preocupaven més d’estar còmodes ells (no fos cas que féssim més esforços del compte), que no pas del què pensin els altres.

Però bé, el que potser sobta més és que llavors són gent molt educada. Per exemple, vas al supermercat i la caixera SEMPRE et pregunta què tal o si has trobat tot el que buscaves. Aquesta última pregunta el primer dia em va fer molta gràcia; vaig pensar que devia fer cara de perduda en aquell supermercat tan gran analitzant el paquet de pernil dolç, per no tornar-ne a comprar de fumat. L’altre dia, una caixera molt simpàtica, a qui ja vaig informar que ho havia trobat tot, fins i tot em va demanar si necessitava ajuda amb les bosses... i només en portava dues!

Ara, això sí. Llavors, et creues la gent pel carrer i et pregunten què tal, però no es paren a escoltar la resposta. Sí, sí, continuen caminant i si tu els hi dius: “Ah, molt bé, i tu?”, et contesten, però probablement no sents la resposta, perquè ja ets massa lluny. Això ho continuo trobant molt estrany. Jo si només vull saludar algú, li faig hola amb la mà o li dic adéu; però no faig una pregunta, si no pretenc escoltar la resposta i, és clar, si pregunto alguna cosa, em paro i parlem una estona... És com quan per despedir-se diuen See you later (fins després), quan saben de sobres que no ens veurem fins al cap d’una setmana. Tot i que això em sembla que també ho fan en castellà i en francès, a mi em continua estranyant. Deuen entendre el “després” d’una manera una mica més general...

Conclusions canadenques (1)

Ara, no tinc tant temps per escriure, però he començat a treure conclusions d’aquests mesos al Canadà.

Al Canadà, fa fred. Molt fred. Ja sé que sembla un tòpic, però és veritat. I sé que segurament no em creureu i pensareu que sóc una exagerada, o que sí que em creureu i pensareu: “Pobreta! Es deu haver congelat aquests mesos!”, però no us ho podeu imaginar; és més fred (i durant més temps) del què mai havia experimentat. O sigui, si comparem per exemple Prats i Barcelona, a Prats hi fa força més fred, però pots sortir al carrer abrigat i normalment, no tindràs gaires problemes. Aquí sí, jo m’he arribat a abrigar molt, segurament més del que seria necessari i tot, però tot i així sobretot durant els mesos de gener i febrer, tenies fred. Vaja, que no t’entretenies gaire estona passejant pel carrer.

Ara bé, sabeu què passa aquí que no sé si és bo o dolent? Que fa uns dies tan macos! Ja pot ser mig hivern, però mires a fora per la finestra al matí i fa un sol impressionant, gairebé no hi ha núvols. Això sí, el tercer dia que t’emociones, perquè veus aquest temps, ja no penses: “Oh, quin bon dia que farà avui!”; més aviat, penses: “Molt bé, avui, no em penso fer il·lusions, que ja m’ha passat dos dies”. I llavors és quan mires la predicció del temps per internet i resulta que, efectivament, farà sol tot el dia, però resulta que estem a -15ºC i, aquí ve la millor part de totes, per culpa del vent (és clar que no hi ha núvols, si fa vent), la temperatura de sensació és de -22, (encara recordo el dia en el qual la paraula windchill va entrar a la meva vida). Ara, suposo que és quan em dieu: “No n’hi ha per tant! Només són set graus de diferència”, però sí que n’hi ha per tant, és molt diferent. És com estar a 10 o a 17, que no és el mateix.

Doncs bé, la meva història de com me’n vaig adonar que l’hivern canadenc era molt diferent del català, ja la vaig explicar un dia. Ara, últimament, està començant la primavera. Dic últimament, perquè es veu que aquest any l’hivern s’ha allargat molt (justament aquest any que hi sóc jo!) i no han començat a pujar les temperatures fins fa un parell de setmanes. Ara, ja pots anar pel carrer una mica més desabrigat i la neu s’està acabant de desfer. De fet, una de les coses que més m’ha sorprès és que encara no m’hagi costipat (encara falten dies per tornar...), perquè jo sóc d’aquelles persones que es costipen a l’octubre o el novembre i en major o menor mesura l’arrosseguen fins la primavera. En canvi, aquest any, que em pensava que abans d’acabar el setembre, ja estaria al llit malalta, només he tingut una mica de mal de coll alguns dies. Impressionant. La teoria que fa tan fred que no hi ha ni un microbi viu, per a atacar-me me l’estic començant a creure.

Encomana el català?

De debò que això també surt a la tele? Últimament, m’estic posant el dia dels programes de TV3 (per tal de preparar la meva tornada a casa i integrar-me... com si no tingués altra feina...) i a la secció de TV3alacarta, he notat que aquest anunci surt abans de gairebé tots els programes.

A veure, que vivim en un país una mica estrany ja ho sabíem. Però aquest anunci representa una mena de realitat paral·lela molt, però molt, rara de la nostra societat. De fet, quan em vaig traslladar a a viure a la perifèria de Barcelona, vaig arribar a pensar que era jo qui havia viscut una realitat paral·lela durant més de 18 anys, ja que allà gairebé ningú parlava català. Fins i tot em penso que el primer any, ens vam fer mig famoses al nostre bloc de pisos de Cerdanyola, com les estudiants de poble, fàcilment identificables, entre altres coses (també cal tenir en compte que teníem un veïnat una mica tafaner), perquè parlàvem en català amb tothom, o sigui que sense saber-ho ja intentàvem encomanar el català, sense cap mena d’èxit, òbviament.

Bé, deixant de banda el fet que a l’anunci canten molt i que a la vida real la gent no canta tan sovint. Sí, sí, ja ho sé, el gènere musical està molt bé, però és confús. A mi m’agrada molt el teatre musical, però quan era petita, em tenia bastant desconcertada. Veia Evita, per exemple, i no entenia com podia ser que aquella dona pugés a dalt d’un balcó i es posés a cantar i a sobre, en anglès, quan representava que allò era l’Argentina! De debò, que no ho veia gens clar. Igual que a The Sound of Music, que no sé qui va traduïr per Sonrisas i Lágrimas, quan t’estan perseguint els nazis per les muntanyes, no és moment de posar-se a cantar. En fi, que no sé pas si un anunci cantant ‘si us plau, voldria un entrepà!’ és el més adequat.

Però, deixant de banda que canten, heu vist mai noies vestides com estrelles de Bollywood a Barcelona? Ja dic a Barcelona, perquè aquest anunci està fet per la gent de la capital i rodalies. A Prats, la necessitat d’encomanar el català em sembla que no és tan gran (si no és que han canviat molt les coses, des que jo vaig marxar). I a Prats, tampoc hi vaig veure mai ningú vestit així. I una cosa, qui són aquests actors, sobretot el protagonista, no sé si l’han maquillat molt (o jo no hi entenc gens, cosa que també podria ser), però a mi sembla bastant irreal. I per cert, jo no he vist mai cap skaters, que analitzen sociolingüísticament situacions diàries (la noia rossa que porta un patí que es troben quan el forner acompanya el noi fins a la porta, quin forner més trempat!)

Ja que hi som, amb aquest eslògan, "Encomana el català", no pot semblar que el català sigui una malaltia infecciosa? És que a mi m’agradava més la Queta, tot i que segons com feia una mica de por, amb aquestes dents, però era graciosa. Però bé, he de reconèixer que mentre escrivia això, anava escoltant l’anunci de fons i em sembla que m’agrada i tot (que això no vol pas dir que ja no el trobi ridícul), i evidentment, ja em sé la cançoneta!

Un mes

No és pas que faci un mes que no escric res al blog, que també és veritat, tot i que tinc una sèrie d’excuses bastant bones, però que, en el fons, no són res més que això, excuses. El que passa és que falta un mes per tornar a aquell lloc anomenat casa! El 16 d’abril, sortiré de “casa” a les 10 del matí, i arribaré a Barcelona, el 17 (d’abril també!) a les 3 de la tarda. I llavors, cap a casa!

Casa, aquell lloc on el sostre no cau, el març no s’acostumen a registrar temperatures negatives, parlen català i mengen coca amb llonganissa i xocolata; sembla una tonteria, perquè l’àpat és força simple, però no me n’havia adonat mai de com es troba a faltar, fins que he viscut a un lloc que això de la coca i la llonganissa no saben què és... la xocolata sí, i tenen moltes altres “guarrades” que ja sabeu que m’agraden, però la vida sense coca i llonganissa no és igual.

Casa també és aquell lloc on potser quan hi ets, passes més estones a fora que a dins; però pots anar i tornar, tan se val on vagis i el temps que hi estiguis, que et semblarà que mai no n’has marxat, perquè, encara que no sigui veritat, sembla que tot sigui al mateix lloc on ho vas deixar. Segurament, això és perquè tenim molt mala memòria i com que gairebé tot i tothom qui era important abans de marxar i ho continuarà sent ara, encara és allà, els detalls són el decorat, allò que fan la vida més maca, però que no hi parem gaire atenció i ens hi acostumem ràpid.

Casa també és aquell lloc on els folis no tenen tres forats; on el “cola cao” es desfà amb llet, no amb aigua; on la llet l’agafes d’una prestatgeria del supermercat i no es caduca, no l’agafes d’una nevera, perquè es caduca el cap de quatre dies; on els mesos no són temàtics, i al febrer tot és rosa i vermell i ara el març es veu que celebren St. Patrick i tot és força verd; on fan àpats que tenen nom, no fan àpats impossibles de classificar (que no fa tothom, evidentment), com ara menjar pizza a les 10 del matí (mengen pizza per a esmorzar o dinen molt d’hora?).

Ara bé, casa també és aquell lloc on no hi ha un Starbucks cada dues cantonades (especialment, vivint a Prats de Lluçanès); on quan porti el meu apreciat termo a tot arreu, la gent segurament em mirarà de manera, si més no, estranya; on no tindré companyes de classe que em comentaran amb entusiasme que han llegit un article al diari sobre una tradició catalana que consisteix en menjar spring onions, que he tardat la meva estona a deduïr que parlava de calçots. En aquesta mena de moments, Catalunya sembla molt més exòtica del que mai m’hagués pogut imaginar.

Banff & Lake Louise

Com que aquesta setmana, no tinc clases, perquè és l’Spring Break (aquesta gent són tan optimistes que es pensen que ja ha arribat la primavera...), diumenge, me’n vaig anar d’excursió a Banff, que és un poble d’Alberta, on hi ha un parc natural. És un poble petit (d’uns 7.000 habitants) rodejat per les Rocalloses, a la frontera entre la British Columbia i Alberta. Vaig pujar a una muntanya (amb una mena d’aeri que en diuen gondola), per a veure la vall i les muntanyes, que sembla que no s’acabin mai; si us agraden les muntanyes, podeu veure més fotos aquí. Després, me’n vaig anar a les hot springs, que són unes aigües termals a l’aire lliure; al principi, la idea de passejar-se per allà fora amb banyador, quan saps que la temperatura màxima no arriba als 0ºC no és gaire temptadora, però després, té la seva gràcia estar a l’aigua calentona i que al costat de la piscina, hi hagi neu!

Es veu que una de les principals atraccions turístiques de Banff és la possibilitat de veure animals salvatges. Això, segurament quan fa més bo, és veritat, però a aquesta època de l’any, els que no hivernen deuen estar bastant amagats i jo només vaig veure un parell de cèrvols, al jardí d’uns apartaments, passejant tranquil·lament.

L’endemà, me’n vaig anar a Lake Louise, que és un poble a una hora més o menys de Banff, on hi ha unes pistes d’esquí i un llac molt gran. Realment, les vistes des d'allà són espectaculars i poder-hi anar a la primavera o a l’estiu, que es poden fer més excursions, deu ser increïble! Però, tot i el fred, jo m’ho vaig passar molt bé, passejant-me per sobre el llac glaçat; a més a més, hi havia una petita pista per a patinar sobre gel i una curiosa exposició de figures de gel.

Les mini-vacances van acabar amb una petita ruta pels carrers de Banff. Gràcies a això, he arribat a la conclusió que a Amèrica algunes ciutats tenen noms agrupats per temàtiques. Per exemple, a Philadelphia, hi ha bastants carrers amb nom de fruits secs, Chestnut St., Walnut St. (el carrer de la Castanya, el carrer de la Nou), i a Banff, gairebé tots els carrers tenien nom d’animal, Wolf St., Bear St. (el carrer del Llop, el carrer de l’Ós). Tot això m’ha portat a pensar en la quantitat de paraules que no sabem traduir, perquè en la nostra cultura no ho tenim o no són paraules que necessitem utilitzar, habitualment, com allò que diuen que els esquimals tenen moltes paraules per referir-se al color blanc. Per exemple, a Banff, hi havia el Gopher Street... gopher és una paraula que jo no havia sentit mai, però per lògica, vaig deduir que devia ser algun animal. Efectivament, avui, m’ho he estat mirant i és un animal que només habita a Amèrica del nord, que podríem definir entre una barrejar de talp i esquirol, he aconseguit trobar la traducció al castellà com a ‘taltuza’, amb la qual cosa m’he quedat igual, i en català, he descobert que pot voler dir ‘regatxo’ o ‘ragatxo’, que vol dir noi o noia dels encàrrecs (com en italià, ‘ragazzo’), cosa que he trobat molt curiosa, però no m’ha ajudat a trobar el nom de l’animal en qüestió. Amb la família dels cèrvols (per dir-ho d’alguna manera), em passa una cosa semblant. Jo en algun moment, vaig aprendre que deer vol dir cèrvol i la cosa es va quedar aquí. En canvi, ara descobreixo paraules com moose o caribou (la universitat on vaig no fa pas tants anys es deia College Cariboo). Doncs, el cas és que jo aquests animals no els acabo de diferenciar gaire bé, però ara més o menys ja ho he trobat (he trobat el significat i les traduccions, una cosa molt diferent és que si mai en veig un, no me’n recordaré del nom...). Un moose és un ant, que és una mena de cèrvol amb unes banyes molt grans, i un caribou, en català és un caribú; tot i que tinc sospites que un caribú i un ren (reindeer) és el mateix.

Xarxes enllaçades

Un dia d’aquests, que estava per aquí internet, fent el ronso (tinc una sensació estranya, citant-me a mi mateixa), vaig anar a veure el blog de l’Isaac Peraire, que sempre consulto (encara que no sempre comenti), per a assabentar-me de les novetats del poble. També, va molt bé per a descobrir llocs nous, perquè té molts enllaços interessants. D’aquesta manera, és com vaig arribar a l’[òria’s blog]. Internet té aquestes coses i ara, de tant en tant, ens anem comentant mútuament els posts, sense conèixer-nos de res; tot va començar, quan un dia vaig llegir un escrit seu que parlava de la puntualitat i de com s’està perdent dir l’hora en català (tan bonic que és dir ‘són dos quarts i mig de vuit’, per exemple) i no vaig poder evitar deixar-li un comentari. Explorant una mica més el seu blog, vaig descobrir que té un apartat en el qual promet penjar un acudit nou cada setmana i que tot sovint el seu humor és del tipus que a mi m’agrada, o sigui que són acudits molt bons; a mi em fan molta gràcia (pot ser que hi hagi algú que ara ja tremola, pensant en el meu sentit de l'humor, però de debò que són bons!). Fent un cop d’ull als seus enllaços, com comprendreu molt bé, com a bona aspirant a filòloga que sóc, no vaig poder resistir la temptació de consultar un blog que porta per nom Do de llengua, en el qual la seva autora fa una mica d'estudi sociolingüístic del seu dia a dia. Com que tots tres són gent que escriu coses interessants i/o curioses, he pensat que si no els coneixeu, ho hauríeu de fer.

Cançonetes

Uff... ja feia dies que no deia res, eh! Bé, per tornar a agafar de mica en mica el ritme, us volia ensenyar una de les últimes curiositats d’aquest racó de món que he descobert. De fet, no ho he descobert jo, sinó la meva germana, que últimament, s’està convertint en la meva proveïdora de freakades oficial. Es veu que la filla d’uns seus amics està aprenent els estats dels Estats Units a l’escola i, per a fer-ho, els hi ensenyen una cançó amb els estats més o menys ordenats de manera alfabètica. Això va acabar de convèncer la nova família philadelphenca que han de marxar d’aquest país, abans que la Júlia tingui edat d’aprendre-se-la, però a mi em van quedar ganes de sentir-la; per això, vaig anar al youtube. La primera versió que es va creuar en el meu camí fou aquesta, amb aquest graciós personatge anomenat Wakko, que recita els estats amb les seves capitals, cosa que jo trobo dificilíssima, no només perquè això és molta informació per a memoritzar, sinó que també cal tenir en compte que l’únic ordre que segueix és la pròpia rima de la cançó, perquè no té cap sentit cantar Nebraska immediatament després d’Alaska.

El Wakko té un germà, el Yakko, i una germana, la Dot (de cognom Warner), que formaven part d’una sèrie de dibuixos de principis dels anys 90, anomenada Animaniacs. Aquest primer vídeo s’anomenava Wakko’s America, si cliqueu aquí, podreu veure una altra gran aportació al món de la geografia, aquesta vegada de la mà del germà gran, a Yakko’s world. És un vídeo curtet que pretén fer un llistat de tots els països del món; de fet, si us hi fixeu, veureu que es descuida, entre d’altres, Andorra. A part d’això, hi ha països que en aquella època no existien; i d’altres que no els citen correctament, per exemple parlen d’una Corea (no de dues), i no citen el Regne Unit, sinó Anglaterra i Escòcia per separat, però no Gal·les i Irlanda del Nord. Malgrat tot això, jo insisteixo que una de les coses més interessants és com s’ho fan venir bé, perquè rimi: quan parlen d’Alemanya, recorden que ‘now, one piece’, perquè rimi amb Greece i diuen “the Spanish Sahara is gone”, per a fer-ho rimar amb Gabon. D’aquest vídeo, també destacaria el fet que la cançó comença amb Estats Units (casualitat? Potser sí, no cal que siguem tan malpensats...). Mirant aquests vídeos, m’he enrecordat de com vaig aprendre les comarques de Catalunya, en forma de cargol, començant per la Val d’Aran i acabant a la Catalunya Central.

Això del cargol, amb els estats d’Estats Units potser els hi faria servei; de moment, però, jo començaria amb aquest altre vídeo dels estats per ordre alfabètic. Després, m’he dedicat a buscar si tenien alguna cosa semblant al Canadà. I us he de dir una cosa, potser Estats Units té 50 estats i el Canadà només té 10 províncies i 3 territoris, però la cançó és més llarga (i molt més llarga que la dels països del món)!

Jo, personalment, trobo que és més fàcil aprendre’s la cançoneta d’Estats Units. De la cançó del Canadà, no he trobat exactament per què era, jo diria que era alguna cosa promocional (no sé ben bé de què...) però no crec que els faci falta per saber-se les províncies. Això sí, també hi ha algunes rimes més afortunades que d’altres: “go, go, go in Ontario” és una rima fàcil; en canvi, “P. E. I., no matter where you go, the limit’s the sky” està millor. Per cert, això de P. E. I. vol dir Prince Edward Island i això no només ho abrevien quan escriuen i en aquesta cançó per fer-ho rima, ho fan quan parlen normal. Per acabar, també cal destacar la gran frase “believe in the maple leaf” i, evidentment, el títol de la cançó, si no us n’heu adonat és You Can In Canada... ja sabeu que a mi aquests jocs de paraules m’agraden!

Quines coses!

Avui, he trobat això aquí al pis. I jo que em pensava que abans feiem servir el mateix nom que en anglès! Doncs bé, he buscat una mica d’informació i aquest personatge-detergent a Nord-Amèrica, s’ha dit sempre Mr. Clean i a la Gran Bretanya, Flash (com aquell petit ésser de color vermell del Súper 3). Va néixer el 1958, a Puerto Rico i quatre anys després, per votació popular, el van batejar amb el nom de Veritably; o sigui Mr. Veritably Clean, alguna cosa com "Sr. Veritablement Net". Pel què fa al nom, a la majoria de països europeus s’anomena "Mr. Proper". És curiós que a França, es diu Monsieur Propre, aquests fan servir una paraula francesa que s'assembla a la versió anglesa, i aquí al Canadà (que això del bilingüisme a les etiquetes ho porten molt bé), Monsieur Net. Com a curiositat, es veu que els seus creadors es van inspirar en una persona real, un soldat de la marina dels Estats Units, però la majoria de gent es pensa que és una mena de geni. També he trobat que si fas servir Linux, tens l’opció de “make mrproper”, cosa que jo no faria, perquè segur que acabaria esborrant alguna cosa de vital importància pel bon funcionament del meu pobre i estimat ordinador… Finalment, he trobat aquest vídeo que és d’un anunci dels anys 50.

Móns virtuals

Tot va començar amb el messenger. Sí, és tot un clàssic... encara ara crec que és un gran invent en la història del món mundial, fàcil de fer servir i et permet fer moltes coses. Si vols de l'únic que t'has d'ocupar és de decidir si t'agrada més l'emoticona de la nena amb els cabells blaus que plora, la que salta i tira petons o la tortuga ninja que balla. Després, un bon dia, algú em va dir que el gmail era molt millor que el hotmail; la veritat és que potser sí que es poden enviar més fotos alhora i que tens el xat i el correu en una mateixa pantalla, però on hi hagi el hotmail (que per cert, m'agradaria molt saber qui va ser el graciós que li va posar aquest nom)... En fi, aquí tot just tenia dos correus amb les seves respectives contrasenyes.

Després, va venir l’etapa universitària, en la qual vaig descobrir els móns virtuals derivats del món acadèmic. A l’Autònoma, existeix una cosa que es diu Campus Virtual, que alguns professors últimament, s’havien dedicat a sobre-amortitzar i havíem de participar en debats, penjar-hi coses, etc. i, a més a més, també tenim correu, cosa que l’Esther no va saber fins després de Nadal de primer (tampoc em vaig perdre gran cosa, eh, en aquest mig curs...). A partir d’aquí, la cosa ja es va anar complicant, començaven a ser moltes contrasenyes i noms d’usuari diferents. La culminació dels móns virtualment universitaris ha tingut lloc aquí al Canadà, on evidentment també tenen el seu correu institucional, on aquests sí que no hi envien mai res, i el seu Campus Virtual, que l’anomenen WebCT, que no agrada a gairebé ningú i per això, han creat una altra cosa que es diu Moodle, aquest té xat i tot... és que aquesta gent no s’estan de res!

A part dels correus i aquestes coses que es poden considerar necessàries en el món en què vivim, en un moment determinat de la vida es va decidir crear un fotolog, que ara tenim molt abandonat, amb la principal finalitat (que ja vam deixar clara, des del primer moment) de poder comentar les fotos de l’altra gent. I llavors ja venir el gran univers facebook, que bàsicament (pels pocs que encara no saben què és) és una eina que si vols, t’organitza la vida, bé i si no vols, almenys ho intenta: no només et permet comunicar-te, sinó que a més a més, et busca gent a qui potser coneixes, et recorda els aniversaris dels teus amics, et permet crear grups amb algun interès comú i unir-t’hi per mantenir-vos en contacte, i fins i tot, té una infinitat de jocs i testos, per si t’avorreixes. Ja he perdut el compte de quantes contrasenyes diferents tinc... Però, com que l’Esther semblava que no en tenia prou, un dia vaig fer aquest blog tan bonic, des d’on us explico unes coses “interessantíssimes”! I, per petició popular (més o menys), vaig crear un àlbum de picasa, per a explicar la meva vida en imatges.

A part d’això, les meves últimes incursions en nous terrenys cibernètics, han estat Delicious i Wikipedia. Això de Delicious, ho vaig descobrir per casualitat, és una pàgina web que et fa de marcador (estic segura que té un nom molt més tècnic que aquest, però no me’n recordo, i també em sembla que pot fer moltes més coses que jo desconec, aquesta pàgina), és a dir, t’emmagatzema les pàgines webs que tu marques a preferits i et permet trobar-les d’una manera fàcil, perquè tu les pots etiquetar per temàtiques, paraules claus, etc. i posar-hi una petita descripció, per tal de saber posteriorment si t’interessa tornar a consultar aquella pàgina o no. Wikipedia segur que ja sabeu que és, en català Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure. Ja fa alguns mesos, la meva germana va tenir un petit trauma (no va ser pas res gaire greu, eh), perquè ningú coneixia els dibuixos animats que ella i jo miràvem (els dibuixos a Prats es veu que eren diferents...), com per exemple, l’Osset Faluc. Temps després, vaig trobar un grup, precisament al facebook, anomenat Jo vaig créixer amb el Club Super 3!!!, i vaig trobar que era convenient fer-se'n membre, en el qual també es va debatre sobre aquest personatge de la nostra infància. Tot això, ho explico, perquè després vaig tenir curiositat per buscar més informació d’aquest ós i vaig anar a parar a Wikipedia. Doncs el cas és que l’article en català que parlava d’aquests dibuixos estava ple de faltes d’ortografia (per cert, també hi ha un grup facebookià anomenat Faltes d’ortografia en català: ja n’hi ha prou!!); vaig estar buscant com es podia enviar un correu a algú, de fet, no sabia gaire a qui, al senyor Wikipedia suposo, per comentar-li i a veure si ho arreglaven i vaig trobar que et deien que si creies que podies millorar alguna cosa, et registressis i ho fessis tu mateix. I així ho vaig fer. És molt interessant i et permet crear nous articles, editar-ne de ja existents, contrastar-ne la informació o ampliar-la,... El que passa és que de moment, no he tingut gaire temps d’aprendre’n; ja m’hi dedicaré.

Coses que passen

Ups… sabeu què m’ha passat? Últimament, el meu ordinador no funcionava gaire bé; quan vaig anar a Philadelphia, es veu que va agafar alguns virus molt dolents que hi havia per allà (i això que jo tenia un antivirus…). L’altre dia, abans que l’informàtic se l’emportés, em va demanar què s’havia de salvar del què hi havia guardat. I jo, tota convençuda, li vaig dir que no passava res, perquè tot el que necessitava ja ho havia guardat en un pen drive (fotos, coses de la universitat, etc.) i que per tant, si feia falta esborrar documents, que ho fes. Doncs bé, tot just ara acabo d’enrecordar-me d’una carpeta que tenia a l’escriptori que es deia ‘bloc’, on hi anava guardant documents de word amb textos a mig fer i coses que de segur us hauria agradat molt saber. Sí, jo funciono d’aquesta manera: un dia, tinc una idea i penso que hauria de penjar un text sobre això al blog, començo a escriure en un document de word (els textos creats directament a internet, no m’agraden) i els guardo (guardava) en aquesta carpeta, alguns estaven a mig fer, d’altres ja estaven acabats, algun només tenia el títol, perquè no sempre les grans idees van acompanyades del temps necessari per desenvolupar-les. I un dia, ja us vaig parlar del meu document titulat ‘Apunts lingüístics’, amb expressions curioses que, quan en tinc unes quantes, agrupo i faig un post… doncs ara ja no existeix i no me’n recordo de totes. Oh, i el millor de tot (o no)! Tenia una foto d’una de les faltes més increïbles que he vist en anglès escrita per un parlant natiu: Who would have thunk it?, on ‘thunk’ pretén ser el participi del verb ‘think’… van fer com si fos el mític ‘drink-drank-drunk’ o el no-menys-conegut ‘swim-swam-swum’, en comptes de ‘think-thought-thought’! I no vaig ser a temps de penjar la foto…

Bé, ara ja no hi ha res a fer. Segurament, no és una tragèdia i no patiu, que us continuaré explicant moltes històries interessants i no us quedareu sense apunts lingüístics (que serveixen per posar de manifest, dia rera dia, la meva incultura anglòfona). El que sí que segur que no veureu (si no és que en tinc una còpia en algun lloc amagada i jo no ho sé) serà la foto aquesta del verb mal conjugat; que de fet, com que això ho vaig veure escrit, podria escriure-ho jo i, probablement, colaria la mar de bé, però ja no seria el mateix, perquè no seria la de debò. Què hi farem? Són coses que passen...

Animalades

He descobert un parell de frases fetes relacionades amb animals que crec que us agradarà saber. La primera és run around like a chicken with its head cut off, que vol dir córrer com un esperitat (que, per cert, és la primera vegada que busco aquesta paraula al diccionari i no m’havia parat mai a pensar que vol dir ‘posseït d’un esperit maligne’). L’altra és let the cat out of the bag que és revelar un secret. Es veu que als mercats era habitual que compressis un gat i t’estafessin i et donessin un porc petit (suposo que devien ser més barats...); d’aquesta manera, si feies que t’ensenyessin el gat, abans de comprar-lo, no t’enganyaven... sembla lògic, però no ho devia ser tant! D’aquí, també ve don’t buy a pig on a poke, que expressa la mateixa idea. Per cert, de la paraula poke, que és una mena de sac petit, en deriva la paraula pocket (butxaca). Mentre buscava aquestes frases, he trobat aquesta altra que també m’ha semblat curiosa: don’t keep a dog and bark yourself, que vol dir no facis una cosa, per la qual has pagat algú per fer-la; literalment, si mantens un gos, no cal que bordis tu.

El temps

Pel títol, us pensàveu que ara faria una reflexió sobre com ràpid passa el temps, que semblava que no i d’aquí poc ja tornaré a estar per aquí, eh? Doncs no, un altre dia, però avui volia tornar a parlar de meteorologia, que per alguna cosa el Canadà és el segon país més fred del món.

El temps està molt boig. Quan vaig arribar, ens van dir que normalment començava a nevar a mitjans de novembre... però no va començar a fer-ho de debò fins a mig desembre. Després de les vacances de Nadal, jo vaig notar que feia molt fred, però no estava gaire segura si era cosa meva, perquè a Philadelphia feia més bo (en comparació amb Kamloops, els meus pares deien que hi feia fred...) i jo no estic acostumada a aquestes temperatures. Però es veu que no només ho penso jo això; l’altre dia, em van dir que era l’hivern més fred dels últims anys i que normalment sí que nevava, però llavors durant uns quants dies no ho feia i la neu marxava bastant, no com ara que s’acumula als vorals dels carrers.

Aquesta setmana, per exemple, dilluns i dimarts va nevar molt, però llavors va parar i avui, ja s’havien netejat una mica els carrers i no hi havia neu ni gel. Bé, el cas és que per allà les tres, he anat a la universitat i quan he sortit per allà les cinc, que ja era fosc (és una mica trist, es comença a fer fosc per allà les quatre de la tarda...), ja hi havia mig pam de neu al terra. Després, ha continuat nevant durant tota la tarda. Ah! I una cosa que he trobat molt curiosa és que quan neva no fa tan fred; a veure, és clar que fa fred, perquè si no, no nevaria, sinó que plouria, però just en el moment que cau la neu, les temperatures pugen una mica i sembla que no, però la diferència es nota. Volia penjar alguna foto de la neu, però mai penso a endur-me la càmera i la veritat és que sortir expressament a fer fotos (a més a més, de nit) no ho faré.

De fet, aquí m’he adonat del temps (no meteorològic) que es pot arribar a perdre abrigant-te i desabrigant-te, per tal de sortir al carrer. Diria que aquí, la gent això que fem a casa de sortir només a comprar el pa, per exemple, no ho fa, almenys jo no ho faria si no fos imprescindible... començo a entendre l'existència d'aquests carros de la compra tan grans, que s’emporten fins al costat del cotxe, perquè no poden agafar totes les bosses que han comprat, i llavors els deixen abandonats al pàrquing del supermercat (això últim no fa falta entendre-ho; deu suposar un gran esforç caminar deu metres, per a anar-lo a deixar al seu lloc!). Doncs això, que has de sortir al carrer molt abrigat, i que ja que surts, ho aprofites i compres molt; tot i que encara hi ha gent que veus que van pel carrer amb màniga curta, però són una minoria... aquests deu ser els canadencs autèntics! I en queden molts pocs...

Ah! Sabeu què he vist per primer cop, avui, que sempre surt a les pel·lícules i m’havia decebut una mica que no fos veritat? Gent a qui li posaven la compra en bosses de paper (sí, sí, de color marró i sense nanses), però la dona a qui les hi han posat les ha demanat expressament, jo em pensava que ho feien al revés: que les donaven a tothom, si no deies el contrari.

Travessant fronteres...

La primera cosa que vaig trobar sospitosa del meu permís d’estudiant al Canadà és que hi deia no re-entry permitted... però em van dir que a Estats Units, a Grenlàndia i no sé on més sí que hi podia anar sense demanar un altre visat. Quan vaig anar a Seattle, un policia, a un poble anomenat Blaine, em va fer pagar $6 per posar-me el segell i grapar-me el visat de turista, cosa que es veu que no fan fer a ningú més, només a la gent que anava al meu autocar. A part d’això, et fan un petit interrogatori, que acabes amb ganes de dir-los a veure què els hi importa tot això que et demanen, però és clar no ho fas, perquè aquell policia és el que t’ha de grapar el paper i si no, no et deixarà entrar.

Aquest famós paper, que és de color verd, es veu que quan surts del país, se l’han de quedar. El primer cop que vam travessar la frontera en direcció contrària, ho estaven a punt de fer, però com que els hi vam dir que tornàvem a entrar al cap de dos dies, ens el vam quedar. Jo quan vaig tornar el segon cop al Canadà, no em van dir res del paper i per tant, l’he tingut tot aquest temps al passaport, amb els conseqüents avisos que per Nadal em renyarien perquè aquest paper no l’havia de tenir (això segons la meva germana i el meu cunyat... però és que ells no han vingut mai al Canadà!). L’altre dia, quan vaig fer allò tan estrany de passar el control fronterer d’Estats Units a un aeroport canadenc, no em van dir res; jo sí que esperava que em diguessin alguna cosa, encara que no fos culpa meva. El policia va fer les preguntes de sempre, va agafar el passaport, m’hi va posar un altre segell d’entrada als USA amb la data nova i ja va estar. Abans de marxar de Philadelphia, llavors sí, l’hostessa que em va donar les targetes d’embarcament em va demanar si tenia previst tornar abans que es caduqués el visat, i, com que li vaig dir que no, em va treure el paper.

Aquesta frontera és una mica estranya, ja que pel què convé existeix i pel què no, ja els hi va bé tractar els vols que arriben del Canadà com si fossin nacionals, per exemple. El que tampoc no acabo d’entendre és perquè et fan agafar les maletes, per creuar la frontera. Quan la travesses per terra (almenys a aquest ja famós poble de l’estat de Washington), et fan passar l’equipatge per un escàner, et demanen si portes menjar i si portes fruita, se la queden i la deixen en una tauleta petita d’allà la vora... és una escena una mica ridícula, però si no els hi dius, no se n’enteren pas, perquè jo en portava i vaig poder menjar plàtans “canadencs” a Seattle :-)!! Doncs bé, el cas és que en direcció contrària, cap al Canadà, tu agafes la maleta, te’n vas a parlar amb el policia i si a ell no li sembla necessari, ningú et mira l’equipatge. A l’aeroport de Toronto, que és on vaig passar la frontera tant d’anada com de tornada aquest últim cop, bàsicament el que vaig fer va ser passejar la meva maleta per la terminal, perquè ningú se la va ni mirar... de fet, de tornada, em van fer recollir la maleta quan ja havia parlat amb la policia. I després, et diuen ‘molt bé, ara vés cap allà i drop off your luggage there’... com que drop off? Doncs sí, es veu que llavors ja està, tu mateix deixes la maleta a una cinta i ja arribarà al teu destí; al principi, això de deixar la meva maleta allà “abandonada” sense ningú de seguretat ni de la companyia aèria no ho veia gens clar... però com que l’altra gent ho feia, alguns amb tan poca convicció com jo, assumeixes que deu ser el que normalment es fa i de fet, la maleta no es va perdre cap cop!

Nanaimo Bar

Per començar l'any, us explicaré la recepta d'un pastís d'aquests de xocolata amb xocolata que a mi m'agraden.

Una de les meves companyes de pis té l’afició de fer pastissos. Com que la meva addicció als dolços és força coneguda, ara deveu estar pensant que això és la glòria, però no. Una cosa és DE TANT EN TANT (sí, això és una mica ambigu, però què hi farem?) fer un pastisset o anar a comprar coca per esmorzar algun diumenge, però que cada dues o tres setmanes arribis a casa i te la trobis fent pastissos, és diferent. Sí, són boníssims, però això no pot ser sa. Bé, una vegada introduït el tema, com us deveu imaginar, m’he informat de com es fa un dels últims pastissos que va fer, abans de Nadal, el Nanaimo Bar, que a més a més, és una cosa tradicional del Canadà (això d’haver de tastar la gastronomia del país és una excusa molt bona!).

Nanaimo és una ciutat a Vancouver Island, està a unes dues hores i mitja de Victoria. L’origen d’aquest pastís no està gaire clar, però es diu que una mestressa de casa dels anys 50 va presentar-se a un concurs de cuina d’una revista i va posar aquest nom al seu pastís. El pastís va guanyar el concurs i va esdevenir popular arreu del país.

Tot això està molt bé, però va, comencem a parlar del pastís. El primer que cal dir és que la manera més fàcil de fer aquest pastís és comprant unes capses on els ingredients ja estan preparats i només s’han de barrejar. Però com que aquestes capses no són fàcils de trobar a tot arreu, he buscat la recepta tradicional i no sembla pas gaire complicada.

NANAIMO BAR

Capa inferior:

Ingredients:

• mitja tassa de mantega
• una quarta part d’una tassa de sucre
• cinc cullerades de cacao
• un ou batut
• una tassa i quart de galetes triturades (jo crec que amb galetes tipus maria pot funcionar bé)
• mitja tassa de nous ratllades
• una tassa de coco ratllat

Preparació:

1. Desfer la mantega amb el sucre i el cacau.
2. Afegir-hi l’ou i remenar-ho, fins que agafi textura.
3. Retirar-ho del foc.
4. Afegir-hi les galetes, el coco i les nous.
5. Posar la barreja en un motlle quadrat de 20 cm x 20cm (jo ho he fet amb un de rodó i també ha quedat molt bé!).
   

Segona capa:

Ingredients:

• mitja tassa de mantega
• tres cullerades de crema
• dues culleradetes de vainilla en pols
• dues tasses de sucre glacé
  

Preparació:

1. Barrejar bé tots els ingredients.
2. Escampar-ho per sobre la capa inferior.

Capa superior:

Ingredients:

• quatre rajoles de xocolata semi-dolça (de 275 g.)
• dues culleradetes de mantega
  

Preparació:

1. Desfer la xocolata i la mantega al bany Maria.
2. Deixar-ho refredar i escampar-ho a sobre el pastís.
3. Posar-ho a la nevera.
4. Quan estigui fred, tallar-lo en forma de barretes.