Estic molt temptada a continuar les primeres conclusions i tornar a parlar del temps, perquè avui 2 d’abril, ha tornat a nevar... però és igual, ja no em sorprèn res d’aquest país. Avui parlaré d’una altra cosa, dels canadencs.
Els canadencs són bona gent. No saben aixecar les cadires, per a moure-les de lloc, però són educats i força simpàtics. Això de les cadires està constatadíssim; a la biblioteca, al bar, a casa (els nostres veïns de dalt semblava que canviessin la distribució del mobiliari cada setmana, el semestre passat), a on sigui, arrosseguen les cadires els metres que faci falta. Em penso que jo i tot ho faig més que abans. Jo això ho relacionaria amb el què deia un dia que es preocupaven més d’estar còmodes ells (no fos cas que féssim més esforços del compte), que no pas del què pensin els altres.
Però bé, el que potser sobta més és que llavors són gent molt educada. Per exemple, vas al supermercat i la caixera SEMPRE et pregunta què tal o si has trobat tot el que buscaves. Aquesta última pregunta el primer dia em va fer molta gràcia; vaig pensar que devia fer cara de perduda en aquell supermercat tan gran analitzant el paquet de pernil dolç, per no tornar-ne a comprar de fumat. L’altre dia, una caixera molt simpàtica, a qui ja vaig informar que ho havia trobat tot, fins i tot em va demanar si necessitava ajuda amb les bosses... i només en portava dues!
Ara, això sí. Llavors, et creues la gent pel carrer i et pregunten què tal, però no es paren a escoltar la resposta. Sí, sí, continuen caminant i si tu els hi dius: “Ah, molt bé, i tu?”, et contesten, però probablement no sents la resposta, perquè ja ets massa lluny. Això ho continuo trobant molt estrany. Jo si només vull saludar algú, li faig hola amb la mà o li dic adéu; però no faig una pregunta, si no pretenc escoltar la resposta i, és clar, si pregunto alguna cosa, em paro i parlem una estona... És com quan per despedir-se diuen See you later (fins després), quan saben de sobres que no ens veurem fins al cap d’una setmana. Tot i que això em sembla que també ho fan en castellà i en francès, a mi em continua estranyant. Deuen entendre el “després” d’una manera una mica més general...
Els canadencs són bona gent. No saben aixecar les cadires, per a moure-les de lloc, però són educats i força simpàtics. Això de les cadires està constatadíssim; a la biblioteca, al bar, a casa (els nostres veïns de dalt semblava que canviessin la distribució del mobiliari cada setmana, el semestre passat), a on sigui, arrosseguen les cadires els metres que faci falta. Em penso que jo i tot ho faig més que abans. Jo això ho relacionaria amb el què deia un dia que es preocupaven més d’estar còmodes ells (no fos cas que féssim més esforços del compte), que no pas del què pensin els altres.
Però bé, el que potser sobta més és que llavors són gent molt educada. Per exemple, vas al supermercat i la caixera SEMPRE et pregunta què tal o si has trobat tot el que buscaves. Aquesta última pregunta el primer dia em va fer molta gràcia; vaig pensar que devia fer cara de perduda en aquell supermercat tan gran analitzant el paquet de pernil dolç, per no tornar-ne a comprar de fumat. L’altre dia, una caixera molt simpàtica, a qui ja vaig informar que ho havia trobat tot, fins i tot em va demanar si necessitava ajuda amb les bosses... i només en portava dues!
Ara, això sí. Llavors, et creues la gent pel carrer i et pregunten què tal, però no es paren a escoltar la resposta. Sí, sí, continuen caminant i si tu els hi dius: “Ah, molt bé, i tu?”, et contesten, però probablement no sents la resposta, perquè ja ets massa lluny. Això ho continuo trobant molt estrany. Jo si només vull saludar algú, li faig hola amb la mà o li dic adéu; però no faig una pregunta, si no pretenc escoltar la resposta i, és clar, si pregunto alguna cosa, em paro i parlem una estona... És com quan per despedir-se diuen See you later (fins després), quan saben de sobres que no ens veurem fins al cap d’una setmana. Tot i que això em sembla que també ho fan en castellà i en francès, a mi em continua estranyant. Deuen entendre el “després” d’una manera una mica més general...
1 comentari:
Hola Esther!!!!!!
M'ha fet molta gràcia el post d'avui! XD
Això que dius que no tens temps a sentir la resposta quan saludes i demanes què tal... havent llegit les teves últimes entrades... diria que és perquè tenen fred i volen arribar ràpid cap a casa... ;p
I amb això de "fins després", és cert que també en castellà es diu! Quan vaig anar a Madrid, l'amiga a la que vaig anar a veure m'ho va dir, que li va costar molt no dir "adéu", i passar a dir "hasta luego"... a tot arreu!!! a les botigues, als súpers...
en fi... cosa de la cultura! i els catalans.. som com som!!! (eh, i amb molt d'orgull, eh!) ;p
Publica un comentari a l'entrada