Ara, no tinc tant temps per escriure, però he començat a treure conclusions d’aquests mesos al Canadà.
Al Canadà, fa fred. Molt fred. Ja sé que sembla un tòpic, però és veritat. I sé que segurament no em creureu i pensareu que sóc una exagerada, o que sí que em creureu i pensareu: “Pobreta! Es deu haver congelat aquests mesos!”, però no us ho podeu imaginar; és més fred (i durant més temps) del què mai havia experimentat. O sigui, si comparem per exemple Prats i Barcelona, a Prats hi fa força més fred, però pots sortir al carrer abrigat i normalment, no tindràs gaires problemes. Aquí sí, jo m’he arribat a abrigar molt, segurament més del que seria necessari i tot, però tot i així sobretot durant els mesos de gener i febrer, tenies fred. Vaja, que no t’entretenies gaire estona passejant pel carrer.
Ara bé, sabeu què passa aquí que no sé si és bo o dolent? Que fa uns dies tan macos! Ja pot ser mig hivern, però mires a fora per la finestra al matí i fa un sol impressionant, gairebé no hi ha núvols. Això sí, el tercer dia que t’emociones, perquè veus aquest temps, ja no penses: “Oh, quin bon dia que farà avui!”; més aviat, penses: “Molt bé, avui, no em penso fer il·lusions, que ja m’ha passat dos dies”. I llavors és quan mires la predicció del temps per internet i resulta que, efectivament, farà sol tot el dia, però resulta que estem a -15ºC i, aquí ve la millor part de totes, per culpa del vent (és clar que no hi ha núvols, si fa vent), la temperatura de sensació és de -22, (encara recordo el dia en el qual la paraula windchill va entrar a la meva vida). Ara, suposo que és quan em dieu: “No n’hi ha per tant! Només són set graus de diferència”, però sí que n’hi ha per tant, és molt diferent. És com estar a 10 o a 17, que no és el mateix.
Doncs bé, la meva història de com me’n vaig adonar que l’hivern canadenc era molt diferent del català, ja la vaig explicar un dia. Ara, últimament, està començant la primavera. Dic últimament, perquè es veu que aquest any l’hivern s’ha allargat molt (justament aquest any que hi sóc jo!) i no han començat a pujar les temperatures fins fa un parell de setmanes. Ara, ja pots anar pel carrer una mica més desabrigat i la neu s’està acabant de desfer. De fet, una de les coses que més m’ha sorprès és que encara no m’hagi costipat (encara falten dies per tornar...), perquè jo sóc d’aquelles persones que es costipen a l’octubre o el novembre i en major o menor mesura l’arrosseguen fins la primavera. En canvi, aquest any, que em pensava que abans d’acabar el setembre, ja estaria al llit malalta, només he tingut una mica de mal de coll alguns dies. Impressionant. La teoria que fa tan fred que no hi ha ni un microbi viu, per a atacar-me me l’estic començant a creure.
Al Canadà, fa fred. Molt fred. Ja sé que sembla un tòpic, però és veritat. I sé que segurament no em creureu i pensareu que sóc una exagerada, o que sí que em creureu i pensareu: “Pobreta! Es deu haver congelat aquests mesos!”, però no us ho podeu imaginar; és més fred (i durant més temps) del què mai havia experimentat. O sigui, si comparem per exemple Prats i Barcelona, a Prats hi fa força més fred, però pots sortir al carrer abrigat i normalment, no tindràs gaires problemes. Aquí sí, jo m’he arribat a abrigar molt, segurament més del que seria necessari i tot, però tot i així sobretot durant els mesos de gener i febrer, tenies fred. Vaja, que no t’entretenies gaire estona passejant pel carrer.
Ara bé, sabeu què passa aquí que no sé si és bo o dolent? Que fa uns dies tan macos! Ja pot ser mig hivern, però mires a fora per la finestra al matí i fa un sol impressionant, gairebé no hi ha núvols. Això sí, el tercer dia que t’emociones, perquè veus aquest temps, ja no penses: “Oh, quin bon dia que farà avui!”; més aviat, penses: “Molt bé, avui, no em penso fer il·lusions, que ja m’ha passat dos dies”. I llavors és quan mires la predicció del temps per internet i resulta que, efectivament, farà sol tot el dia, però resulta que estem a -15ºC i, aquí ve la millor part de totes, per culpa del vent (és clar que no hi ha núvols, si fa vent), la temperatura de sensació és de -22, (encara recordo el dia en el qual la paraula windchill va entrar a la meva vida). Ara, suposo que és quan em dieu: “No n’hi ha per tant! Només són set graus de diferència”, però sí que n’hi ha per tant, és molt diferent. És com estar a 10 o a 17, que no és el mateix.
Doncs bé, la meva història de com me’n vaig adonar que l’hivern canadenc era molt diferent del català, ja la vaig explicar un dia. Ara, últimament, està començant la primavera. Dic últimament, perquè es veu que aquest any l’hivern s’ha allargat molt (justament aquest any que hi sóc jo!) i no han començat a pujar les temperatures fins fa un parell de setmanes. Ara, ja pots anar pel carrer una mica més desabrigat i la neu s’està acabant de desfer. De fet, una de les coses que més m’ha sorprès és que encara no m’hagi costipat (encara falten dies per tornar...), perquè jo sóc d’aquelles persones que es costipen a l’octubre o el novembre i en major o menor mesura l’arrosseguen fins la primavera. En canvi, aquest any, que em pensava que abans d’acabar el setembre, ja estaria al llit malalta, només he tingut una mica de mal de coll alguns dies. Impressionant. La teoria que fa tan fred que no hi ha ni un microbi viu, per a atacar-me me l’estic començant a creure.
1 comentari:
m'encanta la teoria que no t'has posat malalta perquè els microbis no sobreviuen a les temperatures de Canadà!!! jajaja.... molt bona sis!!! Vinga, que ja s'acaba i tornes (saps que aquesta setmana que ve anuncien un retorn de l'hivern a Catalunya???... deu ser perquè no t'enyoris de Kamloops :-D jeje)
Publica un comentari a l'entrada