Per què les petxines tenen forats?

Quan era petita, ja m’agradava recollir petxines. I en tinc forces de guardades dels últims estius. Però aquest any, ha estat força bo en aquest aspecte. Tampoc és que hagi anat gaire a la platja, però déu ni do les que he trobat i les més grans, les he trobat quan no en buscava! L’últim cap de setmana que vaig anar a la platja, vaig veure unes nenes que en recollien amb una galleda i l’endemà al matí, vaig pensar que jo també n’havia d’haver portat una!

Però hi ha una cosa de les petxines que sempre m’ha intrigat: per què moltes petxines tenen un forat? He estat buscant informació i deu ser un tema més interessant del que sembla perquè n’he trobat força. Una de les obvietats que s’ha escrit sobre l’anatomia de les petxines és que tenen un forat perquè l’aigua pugui entrar i sortir, però el que a mi m’interessava és com han arribat a tenir un forat. Primer de tot, hi ha algunes petxines que tenen forats de manera natura, com ara les orelles de mar (que jo no n’havia sentit parlar mai), que, efectivament, tenen forats perquè l’aigua circuli i els animals puguin respirar. Però hi ha altres animals que tenen un forat, perquè altres animals se’ls han cruspit. Per exemple, els cargols, que és curiós perquè en anglès es diuen moon snails perquè tenen forma de lluna, fan forats a altres cargols, ostres i d’altres mol·luscs. Doncs aquestes bestioles tenen una mena de llengua amb dents anomenada ràdula amb la qual rasquen la closca de l’altre animal fins que fan aquest forat tan perfecte i es mengen l’animal (és una escena que em costa molt imaginar). També hi ha l’erosió, que jo em pensava que era el motiu principal dels forats, tot i que ben mirat, segurament, els forats no estarien tan ben fets, o que algú les hagi trencat, com ara una gavina que l’ha tirat a terra o una persona que l’ha trepitjat.

Investigant sobre l’apassionant món de les petxines, he descobert temes que mai m’havia plantejat, com ara que hi haguessin llocs on no es poden agafar. En general, es poden recollir les petxines buides a tot arreu. A més a més, a Califòrnia, per exemple, amb una llicència de pesca, se’n poden agafar amb l’animal a dins. Tot i així, hi ha algunes reserves marítimes on no es pot agafar res, ni petxines budes, ni tan sols pedres, per tal de preservar l’estat natural de la costa i afavorir que els animals hi puguin viure.

Bola de Drac

Per fi, després de 10 anys, avui, podrem tornar a veure Bola de Drac en català. L’altre dia, em van dir que a mi, em veiem més de l’Arale i sí, l’Arale era espectacular: amb els seus cabells liles, les ulleres de pasta negra que avui en dia estan de moda, la Gatxan, la cafeteria en forma de cafetera, el Dr. Slump intentant-se lligar la mestra del col·le, els extraterrestres i el “bon dia al dematí a la Vila del Pingüí!” I encara és més impressionant ara que sé que arale vol dir galeteta d’arròs cruixent, això del japonès és curiosíssim. Però amb l’Arale, van fer una mena de versió teòricament millorada amb dibuixos nous, que no em va agradar. Em sembla que fins i tot li van tenyir els cabells a l’Arale! Però, Bola de Drac va ser una altra cosa i triar seria molt difícil. Bola de Drac era un serial amb tots els ets i uts, i el Dr. Slump era una sèrie amb capítols independents que no seguien una trama tan definida com Bola de Drac, amb la qual havíem d'estar cada migdia, enganxats a la tele per saber si el Goku trobaria l’última bola de drac o si guanyaria el torneig d’arts marcials.

Bola de drac es criticava molt, i segurament es continuarà criticant, perquè diuen que hi ha molta violència, però la veritat és que jo no crec que els que vam créixer amb aquesta sèrie haguem tingut cap problema. Més aviat, al contrari, el Son Goku era un personatge molt bo (per això, podiar pujar al núvol Kinton!), molt amic dels seus amics i també dels seus enemics, perquè ell feia que els dolents es tornessin bons. Per exemple, el Vegeta era un dolent molt dolent i, si bé mai va deixar de ser malcarat i maleducat, va acabar lluitant al costat del Goku per salvar el món.

En resum, que jo ja fa uns quants dies que estic tontament il·lusionada amb el retorn del Goku, el Follet Tortuga, la Tortuga, la Bulma, el Krilin,...

La independència ficcionada

Aquest estiu, he llegit A reveure, Espanya, de Jordi Cussà. La idea de la novel·la m’atreia, precisament, perquè és una novel·la; és a dir, es tracta d’un llibre de ficció i no d’unes memòries o d’un assaig. La idea està bé, però trobo que s’hagués pogut explotar millor. La història comença el 2038, en el vintè aniversari de la proclamació d’independència de Catalunya i els personatges principals són la família de la presidenta de la Generalitat que va proclamar la independència.

Aquest llibre barreja elements d’història-ficció amb components de la novel·la negra. El punt de partida és la investigació d’una noia per fer un reportatge sobre la independència de Catalunya. A partir d’aquí, va descobrint una trama de xantatges i extorsions, gràcies a la qual Catalunya va esdevenir un estat independent el 2018. Personalment, em neguiteja bastant que es plantegi que la principal raó per la sobtada proclamació de l’estat català fou que els polítics de torn volien amagar els draps bruts, i ja no parlem del fet que en aquest llibre no se’n salva n’hi un: tots els polítics implicats en aquesta trama tenen algun punt fosc en el seu passat (o present) que els fa susceptibles a patir xantatge, o a fer-ne.

Bé, sigui com sigui, el cas és que trobo que el final és una mica precipitat. Tot té molt sentit i quadra la mar de bé, però podria estar més treballat, amb més indicis, dels que en poguéssim treure conclusions, ni que fos per tal que sospitèssim d’algú equivocat. Per altra banda, hi ha una història secundària, que en alguns moments gairebé sembla la història principal, molt ben tramada relacionant molts personatges en principi desconnectats, que al final, resol un dubte que em preocupava des del principi del llibre.

Segones vegades

Els mateixos llocs, però des d’un altre punt de vista. Coses que la primera vegada m’havien passat per alt, no sabia que existien o no vaig tenir temps per a veure. I, evidentment, coses que el primer cop vaig pensar que es necessitava més temps per visitar i el segon cop, tampoc he tingut temps.

A finals de l’any passat, vaig revisitar Bèlgica i el febrer vaig tornar a Estats Units. Anar a llocs que ja s’han visitat té coses positives i negatives. Entre les negatives, que tornes a anar a llocs on ja has estat i que potser no et van agradar. Tornar a visitar coses que no et van semblar especialment interessants el primer cop pot semblar una tonteria, però és clar, el segon cop potser vas amb altra gent que ho volen veure o potser vols donar-li una segona oportunitat al lloc o potser el primer cop va estar bé, però resulta que és un lloc que amb una visita n’hi ha prou... Per exemple, no cal anar dos cops a l’Atomium de Brussel·les, de fet, diria que no cal anar-hi ni un cop. És un espai mal aprofitat de la ciutat, com el Fòrum de Barcelona, on per cert no he anat mai, que va tenir una funció en un moment determinat i ara el tenen allà, una mica apartat de tot, sense saber gaire què fer-ne. Veure’l un cop des de fora és curiós, però no cal entrar-hi dues vegades!

Però també hi ha coses postives. Si hagués tornat a anar sola a Nova York, no hauria pujat a l’Empire State, perquè ja ho havia fet un cop. I la segona vegada, em va agradar molt més que la primera, perquè vaig poder veure moltes més coses. El desembre del 2008, vaig pujar-hi quan ja era fosc, feia molt fred i hi havia molta gent; en canvi, aquest febrer, hi vam anar de dia, hi havia molt poca gent i feia molt bon temps, amb la qual cosa es podien veure moltes més coses i no només els edificis il·luminats.

Remirant les fotos, se’m presenten alguns dubtes o curiositats. Primer de tot, potser hauria de parar de fotografiar tonteries. El primer cop, la gent del meu voltant feia fotos a la cinquena avinguda, mentre jo, analitzava detingudament aquestes ulleres, que al final no em vaig comprar!

I el segon, vaig fer fotos a aquestes ovelles des de tots els angles possibles. Què passa? Ho vaig trobar molt graciós!

Però la gran pregunta és: per què fas fotos que ja tens? Ah, sí, és clar; potser el primer cop no vas quedar bé; segurament, avui la llum és més bona, etc. En qualsevol cas, la segona pregunta: és impossible quedar bé a les fotos amb aquesta estàtua de Benjamin Franklin?

Amb aquestes dues fotos, es podria jugar a buscar les diferències i crec que no n'hi ha gaires. Això vol dir, primer, que em mantinc molt jove i segon, que hi ha coses que no canvien, com ara el meu anorac i que no sé què fer amb les mans (necessito un bastó i una declaració d'independència).