Doncs bé, el primer dia, vam veure la Grand Place, que està considerada patrimoni de la humanitat per l’Unesco i realment és el racó més bonic de la ciutat, amb l’ajuntament a una banda, un museu a l’altre i tot de botiguetes i bars al voltant. També s’ha de dir que s’hi podrien haver fet una mica més amb la il·luminació de Nadal. Però en general està molt bé, també hi ha un mercadet de Nadal amb paradetes de productes típics i artesanals i evidentment amb parades de menjar, vam menjar una de les especialitats locals: gaufres – wafels, lògicament de xocolata, que van molt bé per fer passar el fred. També vam visitar el Manneken Pis, que diu la llegenda que era un nen que durant una guerra es va pixar a sobre una bomba i va salvar la ciutat de ser destruïda.
També vam poder veure el Palau Reial, on hi havia molta (però molta, eh) gent corrent, que és una cosa que a mi em costa molt entendre... al migdia d’un dia feiner de desembre (amb un fred bastant considerable), tot de gent apareixia del no-res i començava a donar voltes al parc. I alguns portaven pantalons curts... hi ha gent per tot! Al vespre, vam visitar la catedral de Saint-Michel, on hi havia una exposició de pessebre de les diferents comunitats que viuen a Brussel·les. L’últim dia, vam anar a veure el Parlament Europeu, que està rodejat d’un parc força enfangat amb un llac mig glaçat i vam anar a menjar les famoses patates de la Maison Antoine. El primer cop que vaig anar a Brussel·les, ens va costar força trobar aquesta parada de la plaça Jordan. En canvi, aquest cop, hi vam arribar força ràpid. Però, això sí, les cues per comprar patates fregides continuen sent semblants. És una caseta on fa 60 anys que venen patates i altres “delicatessens fast food” i són tota una institució a la ciutat... segurament, per això hi ha cues per comprar patates, que són bones, però tampoc n’hi ha per tant! De gastronomia típica, també vam comprar bombons i pa grec, que és una mena de coca amb sucre gros i canyella, que s’anomena així perquè els francesos van fer una mala traducció de “brood van de Gracht” (=pa de Gracht).
Finalment, també vam anar a l'Atomium, tot i que ja sabia que no valia la pena pujar-hi, perquè a dins no hi ha gran cosa i les vistes de Brussel·les tampoc són res de l'altre món.
El dimecres, vam decidir sortir de la ciutat. Vam endinsar-nos a Flandes en tren i vam anar a Gant i Anvers. Quan estudiava holandès, tothom qui havia estat a Gant la considerava la ciutat més maca de Bèlgica, però és clar, perd bastant encant, si resulta que s’hi va a l’hivern, fa fred, hi ha molts establiments tancats i, sobretot, han decidit fer obres als carrers i hi ha una bona part de la ciutat, incloent-hi el centre històric, aixecat i ple de màquines i valles. Tot i això, crec que Gant pot estar molt bé, perquè té un canal, travessat per varis ponts que li dóna molta personalitat i l’arquitectura típica de Bèlgica, Holanda, ... amb aquestes casetes amb teulades tan triangulars. A Anvers, l’arquitectura és semblant i a mi, em va agradar més, perquè l’estació, que ja de per sí, val la pena veure-la, és a prop del centre, hi ha una zona peatonal (o gairebé peatonal) on es pot passejar tranquil·lament i la plaça de l’ajuntament també està molt bé.
