Fa uns dos anys, a l’hotel de Roma, quan vaig engegar la tele, feien una sèrie (House, potser?) i li deien a algú que estava llicenciat (en italià, però s’entenia clarament). El cas és que no li donaven cap títol universitari, sinó que el feien fora de la feina. Em va fer bastanta gràcia la coincidència de paraules.
Bé, doncs ahir, vaig rebre una carta de la universitat perquè anés a recollir el títol de llicenciada en filologia anglesa i em va fer una il·lusió incomprensible. Racionalment, no veig perquè vaig estar tan contenta de cop. Fins i tot, ara no recordo quan vaig saber que havia acabat la carrera, cosa que m’hauria hagut de fer força més il·lusió. Suposo que vaig mirar la nota de l’últim examen per internet i, és clar, vaig veure que ja estava; que al capdavall de la pàgina, el comptador de crèdits havia arribat als famosos 300 i que allò s’havia acabat.
Tot i això, aquesta il·lusió va contrastar dràsticament amb la mandra que em feia anar a l’Autònoma a recollir el títol. Però, al final, m’he decidit a anar-hi aquest matí, per tenir-ho fet i no haver-hi de pensar més. I així, de pas, fer un petit exercici de nostàlgia. Pel camí, anava recordant els primers cops que hi havia anat i les novetats a la carretera que hi havia, que no eren gaires: a la sortida de la universitat, ara ho posa que hi ha una universitat, que abans no; era la sortida Sabadell sud – Bellaterra; també hi ha una mena de marquesina, a l’entrada de la universitat que no havia vist mai i que si és per autobusos no acabo d’entendre d’on vénen ni on et deixen.
I llavors he arribat i per primera vegada, he aparcat malament el cotxe a l’Autònoma. Segurament, com que només vaig anar-hi en cotxe de manera regular durant un període molt breu de temps, en el qual, a més a més, tenia classe a dos quarts de nou del matí (i bàsicament, podia triar aparcament), no m’havia adonat de l’escàndol que és arribar-hi a dos quarts d’onze... Sí que, a l’hora de marxar, havia notat que hi havia molts cotxes, però no m’havia fet la idea que fos tan greu. Bé, el cas és que he aparcat a sobre la vorera amb molts altres cotxes; però a sobre la vorera de debò, eh, no dues rodes a dalt i dues a baix. Després d’això, i maleïnt els ossos a tots els estudiants actuals per anar en cotxe, perquè tot i aparcar malament, el cotxe estava llunyíssim de l’entrada, he anat caminant cap a la facultat. I allà, m’he endut dues sorpreses bastant agradables; la primera és que no hi havia cua a gestió acadèmica, i la segona és que m’han atès molt ràpid, amablement i sense problemes. Ja sé que això últim hauria de ser normal, però jo sempre que havia hagut de demanar informació havia tingut problemes amb les persones que treballaven allà, perquè en comptes d’informar desinformaven bastant. En resum, que en aquest aspecte hi he vist una millora significativa.
I mentre la senyora m’estava acabant d’arreglar els papers, anava pensant que quan jo estudiava allà, veia la gent que anava a recollir el títol i pensava que eren grans i veia com un moment molt llunyà el fet d’acabar la carrera i anar a buscar el títol. I, és clar, llavors he mirat la noia que s’esperava a darrera meu i m’he adonat que segurament ella també em veia gran, tot i que no ens portem tants anys, i que tampoc es pensa que aquell moment no és tan llunyà. Tot això, evidentment, si no és que aquella noia no es fixés absolutament gens en el que jo feia o només esperés impacientment que jo acabés. Que també pot ser.
Bé, doncs ahir, vaig rebre una carta de la universitat perquè anés a recollir el títol de llicenciada en filologia anglesa i em va fer una il·lusió incomprensible. Racionalment, no veig perquè vaig estar tan contenta de cop. Fins i tot, ara no recordo quan vaig saber que havia acabat la carrera, cosa que m’hauria hagut de fer força més il·lusió. Suposo que vaig mirar la nota de l’últim examen per internet i, és clar, vaig veure que ja estava; que al capdavall de la pàgina, el comptador de crèdits havia arribat als famosos 300 i que allò s’havia acabat.
Tot i això, aquesta il·lusió va contrastar dràsticament amb la mandra que em feia anar a l’Autònoma a recollir el títol. Però, al final, m’he decidit a anar-hi aquest matí, per tenir-ho fet i no haver-hi de pensar més. I així, de pas, fer un petit exercici de nostàlgia. Pel camí, anava recordant els primers cops que hi havia anat i les novetats a la carretera que hi havia, que no eren gaires: a la sortida de la universitat, ara ho posa que hi ha una universitat, que abans no; era la sortida Sabadell sud – Bellaterra; també hi ha una mena de marquesina, a l’entrada de la universitat que no havia vist mai i que si és per autobusos no acabo d’entendre d’on vénen ni on et deixen.
I llavors he arribat i per primera vegada, he aparcat malament el cotxe a l’Autònoma. Segurament, com que només vaig anar-hi en cotxe de manera regular durant un període molt breu de temps, en el qual, a més a més, tenia classe a dos quarts de nou del matí (i bàsicament, podia triar aparcament), no m’havia adonat de l’escàndol que és arribar-hi a dos quarts d’onze... Sí que, a l’hora de marxar, havia notat que hi havia molts cotxes, però no m’havia fet la idea que fos tan greu. Bé, el cas és que he aparcat a sobre la vorera amb molts altres cotxes; però a sobre la vorera de debò, eh, no dues rodes a dalt i dues a baix. Després d’això, i maleïnt els ossos a tots els estudiants actuals per anar en cotxe, perquè tot i aparcar malament, el cotxe estava llunyíssim de l’entrada, he anat caminant cap a la facultat. I allà, m’he endut dues sorpreses bastant agradables; la primera és que no hi havia cua a gestió acadèmica, i la segona és que m’han atès molt ràpid, amablement i sense problemes. Ja sé que això últim hauria de ser normal, però jo sempre que havia hagut de demanar informació havia tingut problemes amb les persones que treballaven allà, perquè en comptes d’informar desinformaven bastant. En resum, que en aquest aspecte hi he vist una millora significativa.
I mentre la senyora m’estava acabant d’arreglar els papers, anava pensant que quan jo estudiava allà, veia la gent que anava a recollir el títol i pensava que eren grans i veia com un moment molt llunyà el fet d’acabar la carrera i anar a buscar el títol. I, és clar, llavors he mirat la noia que s’esperava a darrera meu i m’he adonat que segurament ella també em veia gran, tot i que no ens portem tants anys, i que tampoc es pensa que aquell moment no és tan llunyà. Tot això, evidentment, si no és que aquella noia no es fixés absolutament gens en el que jo feia o només esperés impacientment que jo acabés. Que també pot ser.
