Loudenvielle et Bagnères-de-Luchon

El cap de setmana passat, vaig anar a França. Concretament, a uns pobles a prop de la Vall d’Aran que es diuen Loudenvielle i Bagnères-de-Luchon. I sort que hi vam anar la setmana passada, perquè acaben d’ensenyar fotos de Baqueira Beret pel temps i ja hi ha neu!! Tot i que no va nevar, el dissabte, va fer força fred i mal temps. Primer, vam anar a Loudenvielle on hi ha uns llacs molt macos. El que nosaltres vam visitar no era gaire gran, però hi havia força gent passejant i pescant.

Després de dinar, vam anar cap a Bagnères-de-Luchon, on vam passar la nit. Com el seu nom deixa entreveure, és un poble famós per les seves aigües termals. De fet, tot i que van ser molt populars des de mitjans del segle XVIII, els romans ja les coneixien, perquè al poble s’han trobat algunes restes d’aquella època. El poble és petitó (menys de 3000 habitants) i força turístic, sobretot quan passa el Tour i a l’hivern, ja que hi ha moltes pistes d’esquí al voltant. A mi, em va agradar molt. Vaig trobar molt curiós com canvien els pobles en travessar la frontera, Bagnères-de-Luchon no s’assemblava gens als pobles de muntanya que ens trobàvem a la Vall d’Aran, segurament, perquè l’època en la qual el poble va crèixer, els pobles es construïen com ciutats petites, amb les voreres més amples i els edificis amb l’entrada més alta que la vorera, que s’han de pujar quatre esglaons per entrar.

L'endemà, el diumenge, feia molt més bon temps. Per això, vam poder parar a diferents llocs a tirar fotos i a veure el paisatge, perquè el dia abans hi havia tanta boira que no havíem vist res. Aquest poble de la foto diria que és Bossòst, un dels últims pobles catalans de la Vall d'Aran.

La vida dels altres

Fa uns quants dies, vaig veure La vida dels altres i la veritat és que em va agradar molt. No és estrany, ja que la pel·lícula ha guanyat bastants premis, entre ells l’Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa l’any 2007. A algú li pot estranyar que no l’hagués vist i que ni tan sols em sonés el títol (i el confongués amb Mi vida sin mí), però no sóc gaire bona recordant títols.

Doncs bé, el cas és que és una pel·lícula molt interessant que retrata una realitat a la qual no hi estem gaire acostumats. Ambientada als anys 80 a la República Democràtica Alemanya, a un oficial li encarreguen que espiï una parella d’artistes. El problema arriba quan aquest oficial s’adona dels motius reals pels quals li encarreguen aquesta missió, que estan molt allunyats dels ideals que ell defensava i que el van fer triar aquesta feina. A més a més, va anar agafant simpatia per la parella i els seus amics, fins al punt que gairebé semblava part de la seva família. D’aquesta manera, de mica en mica, la seva opinió del bé i el mal va anar evolucionant i la seva idea del què era millor pel país, també.

Però, és clar, llavors es va trobar en una situació molt complicada, ja que havia per una banda, els seus superiors li exigien que el seu espionatge donés resultats i per l’altra, cada vegada que els havia d’informar tenia un dilema moral, perquè coneixia massa bé les conseqüències que això podia portar als espiats.

Deixant de banda l’argument, vaig trobar que la pel·lícula aportava una visió molt interessant del món de l’espionatge. De fet, em vaig sorprendre d’algunes tècniques i instruments que utilitzaven. No estic segura que realment tinguessin aquells aparells, però crec que avui en dia, a molts països ja els agradaria tenir aquella tecnologia. A més a més, em va sobtar molt les molèsties que es prenien per espiar-los, com ara enviar deu persones a cablejar el pis d’una gent que al principi, no estaven segurs que fossin sospitosos de res. Però els espiats no es quedaven enrera amb les precaucions (i ben fet que feien!), sabíeu que podien identificar la lletra de les màquines d’escriure? I com que tenien les màquines d’escriure de la gent força controlades, s’havia d’escriure amb màquines de fora del país, que no tinguessin “fitxades” i que es poguessin amagar fàcilment.