Fa uns quants dies, vaig veure La vida dels altres i la veritat és que em va agradar molt. No és estrany, ja que la pel·lícula ha guanyat bastants premis, entre ells l’Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa l’any 2007. A algú li pot estranyar que no l’hagués vist i que ni tan sols em sonés el títol (i el confongués amb Mi vida sin mí), però no sóc gaire bona recordant títols.
Doncs bé, el cas és que és una pel·lícula molt interessant que retrata una realitat a la qual no hi estem gaire acostumats. Ambientada als anys 80 a la República Democràtica Alemanya, a un oficial li encarreguen que espiï una parella d’artistes. El problema arriba quan aquest oficial s’adona dels motius reals pels quals li encarreguen aquesta missió, que estan molt allunyats dels ideals que ell defensava i que el van fer triar aquesta feina. A més a més, va anar agafant simpatia per la parella i els seus amics, fins al punt que gairebé semblava part de la seva família. D’aquesta manera, de mica en mica, la seva opinió del bé i el mal va anar evolucionant i la seva idea del què era millor pel país, també.
Però, és clar, llavors es va trobar en una situació molt complicada, ja que havia per una banda, els seus superiors li exigien que el seu espionatge donés resultats i per l’altra, cada vegada que els havia d’informar tenia un dilema moral, perquè coneixia massa bé les conseqüències que això podia portar als espiats.
Deixant de banda l’argument, vaig trobar que la pel·lícula aportava una visió molt interessant del món de l’espionatge. De fet, em vaig sorprendre d’algunes tècniques i instruments que utilitzaven. No estic segura que realment tinguessin aquells aparells, però crec que avui en dia, a molts països ja els agradaria tenir aquella tecnologia. A més a més, em va sobtar molt les molèsties que es prenien per espiar-los, com ara enviar deu persones a cablejar el pis d’una gent que al principi, no estaven segurs que fossin sospitosos de res. Però els espiats no es quedaven enrera amb les precaucions (i ben fet que feien!), sabíeu que podien identificar la lletra de les màquines d’escriure? I com que tenien les màquines d’escriure de la gent força controlades, s’havia d’escriure amb màquines de fora del país, que no tinguessin “fitxades” i que es poguessin amagar fàcilment.
Doncs bé, el cas és que és una pel·lícula molt interessant que retrata una realitat a la qual no hi estem gaire acostumats. Ambientada als anys 80 a la República Democràtica Alemanya, a un oficial li encarreguen que espiï una parella d’artistes. El problema arriba quan aquest oficial s’adona dels motius reals pels quals li encarreguen aquesta missió, que estan molt allunyats dels ideals que ell defensava i que el van fer triar aquesta feina. A més a més, va anar agafant simpatia per la parella i els seus amics, fins al punt que gairebé semblava part de la seva família. D’aquesta manera, de mica en mica, la seva opinió del bé i el mal va anar evolucionant i la seva idea del què era millor pel país, també.
Però, és clar, llavors es va trobar en una situació molt complicada, ja que havia per una banda, els seus superiors li exigien que el seu espionatge donés resultats i per l’altra, cada vegada que els havia d’informar tenia un dilema moral, perquè coneixia massa bé les conseqüències que això podia portar als espiats.
Deixant de banda l’argument, vaig trobar que la pel·lícula aportava una visió molt interessant del món de l’espionatge. De fet, em vaig sorprendre d’algunes tècniques i instruments que utilitzaven. No estic segura que realment tinguessin aquells aparells, però crec que avui en dia, a molts països ja els agradaria tenir aquella tecnologia. A més a més, em va sobtar molt les molèsties que es prenien per espiar-los, com ara enviar deu persones a cablejar el pis d’una gent que al principi, no estaven segurs que fossin sospitosos de res. Però els espiats no es quedaven enrera amb les precaucions (i ben fet que feien!), sabíeu que podien identificar la lletra de les màquines d’escriure? I com que tenien les màquines d’escriure de la gent força controlades, s’havia d’escriure amb màquines de fora del país, que no tinguessin “fitxades” i que es poguessin amagar fàcilment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada