Conclusions canadenques (1)

Ara, no tinc tant temps per escriure, però he començat a treure conclusions d’aquests mesos al Canadà.

Al Canadà, fa fred. Molt fred. Ja sé que sembla un tòpic, però és veritat. I sé que segurament no em creureu i pensareu que sóc una exagerada, o que sí que em creureu i pensareu: “Pobreta! Es deu haver congelat aquests mesos!”, però no us ho podeu imaginar; és més fred (i durant més temps) del què mai havia experimentat. O sigui, si comparem per exemple Prats i Barcelona, a Prats hi fa força més fred, però pots sortir al carrer abrigat i normalment, no tindràs gaires problemes. Aquí sí, jo m’he arribat a abrigar molt, segurament més del que seria necessari i tot, però tot i així sobretot durant els mesos de gener i febrer, tenies fred. Vaja, que no t’entretenies gaire estona passejant pel carrer.

Ara bé, sabeu què passa aquí que no sé si és bo o dolent? Que fa uns dies tan macos! Ja pot ser mig hivern, però mires a fora per la finestra al matí i fa un sol impressionant, gairebé no hi ha núvols. Això sí, el tercer dia que t’emociones, perquè veus aquest temps, ja no penses: “Oh, quin bon dia que farà avui!”; més aviat, penses: “Molt bé, avui, no em penso fer il·lusions, que ja m’ha passat dos dies”. I llavors és quan mires la predicció del temps per internet i resulta que, efectivament, farà sol tot el dia, però resulta que estem a -15ºC i, aquí ve la millor part de totes, per culpa del vent (és clar que no hi ha núvols, si fa vent), la temperatura de sensació és de -22, (encara recordo el dia en el qual la paraula windchill va entrar a la meva vida). Ara, suposo que és quan em dieu: “No n’hi ha per tant! Només són set graus de diferència”, però sí que n’hi ha per tant, és molt diferent. És com estar a 10 o a 17, que no és el mateix.

Doncs bé, la meva història de com me’n vaig adonar que l’hivern canadenc era molt diferent del català, ja la vaig explicar un dia. Ara, últimament, està començant la primavera. Dic últimament, perquè es veu que aquest any l’hivern s’ha allargat molt (justament aquest any que hi sóc jo!) i no han començat a pujar les temperatures fins fa un parell de setmanes. Ara, ja pots anar pel carrer una mica més desabrigat i la neu s’està acabant de desfer. De fet, una de les coses que més m’ha sorprès és que encara no m’hagi costipat (encara falten dies per tornar...), perquè jo sóc d’aquelles persones que es costipen a l’octubre o el novembre i en major o menor mesura l’arrosseguen fins la primavera. En canvi, aquest any, que em pensava que abans d’acabar el setembre, ja estaria al llit malalta, només he tingut una mica de mal de coll alguns dies. Impressionant. La teoria que fa tan fred que no hi ha ni un microbi viu, per a atacar-me me l’estic començant a creure.

Encomana el català?

De debò que això també surt a la tele? Últimament, m’estic posant el dia dels programes de TV3 (per tal de preparar la meva tornada a casa i integrar-me... com si no tingués altra feina...) i a la secció de TV3alacarta, he notat que aquest anunci surt abans de gairebé tots els programes.

A veure, que vivim en un país una mica estrany ja ho sabíem. Però aquest anunci representa una mena de realitat paral·lela molt, però molt, rara de la nostra societat. De fet, quan em vaig traslladar a a viure a la perifèria de Barcelona, vaig arribar a pensar que era jo qui havia viscut una realitat paral·lela durant més de 18 anys, ja que allà gairebé ningú parlava català. Fins i tot em penso que el primer any, ens vam fer mig famoses al nostre bloc de pisos de Cerdanyola, com les estudiants de poble, fàcilment identificables, entre altres coses (també cal tenir en compte que teníem un veïnat una mica tafaner), perquè parlàvem en català amb tothom, o sigui que sense saber-ho ja intentàvem encomanar el català, sense cap mena d’èxit, òbviament.

Bé, deixant de banda el fet que a l’anunci canten molt i que a la vida real la gent no canta tan sovint. Sí, sí, ja ho sé, el gènere musical està molt bé, però és confús. A mi m’agrada molt el teatre musical, però quan era petita, em tenia bastant desconcertada. Veia Evita, per exemple, i no entenia com podia ser que aquella dona pugés a dalt d’un balcó i es posés a cantar i a sobre, en anglès, quan representava que allò era l’Argentina! De debò, que no ho veia gens clar. Igual que a The Sound of Music, que no sé qui va traduïr per Sonrisas i Lágrimas, quan t’estan perseguint els nazis per les muntanyes, no és moment de posar-se a cantar. En fi, que no sé pas si un anunci cantant ‘si us plau, voldria un entrepà!’ és el més adequat.

Però, deixant de banda que canten, heu vist mai noies vestides com estrelles de Bollywood a Barcelona? Ja dic a Barcelona, perquè aquest anunci està fet per la gent de la capital i rodalies. A Prats, la necessitat d’encomanar el català em sembla que no és tan gran (si no és que han canviat molt les coses, des que jo vaig marxar). I a Prats, tampoc hi vaig veure mai ningú vestit així. I una cosa, qui són aquests actors, sobretot el protagonista, no sé si l’han maquillat molt (o jo no hi entenc gens, cosa que també podria ser), però a mi sembla bastant irreal. I per cert, jo no he vist mai cap skaters, que analitzen sociolingüísticament situacions diàries (la noia rossa que porta un patí que es troben quan el forner acompanya el noi fins a la porta, quin forner més trempat!)

Ja que hi som, amb aquest eslògan, "Encomana el català", no pot semblar que el català sigui una malaltia infecciosa? És que a mi m’agradava més la Queta, tot i que segons com feia una mica de por, amb aquestes dents, però era graciosa. Però bé, he de reconèixer que mentre escrivia això, anava escoltant l’anunci de fons i em sembla que m’agrada i tot (que això no vol pas dir que ja no el trobi ridícul), i evidentment, ja em sé la cançoneta!

Un mes

No és pas que faci un mes que no escric res al blog, que també és veritat, tot i que tinc una sèrie d’excuses bastant bones, però que, en el fons, no són res més que això, excuses. El que passa és que falta un mes per tornar a aquell lloc anomenat casa! El 16 d’abril, sortiré de “casa” a les 10 del matí, i arribaré a Barcelona, el 17 (d’abril també!) a les 3 de la tarda. I llavors, cap a casa!

Casa, aquell lloc on el sostre no cau, el març no s’acostumen a registrar temperatures negatives, parlen català i mengen coca amb llonganissa i xocolata; sembla una tonteria, perquè l’àpat és força simple, però no me n’havia adonat mai de com es troba a faltar, fins que he viscut a un lloc que això de la coca i la llonganissa no saben què és... la xocolata sí, i tenen moltes altres “guarrades” que ja sabeu que m’agraden, però la vida sense coca i llonganissa no és igual.

Casa també és aquell lloc on potser quan hi ets, passes més estones a fora que a dins; però pots anar i tornar, tan se val on vagis i el temps que hi estiguis, que et semblarà que mai no n’has marxat, perquè, encara que no sigui veritat, sembla que tot sigui al mateix lloc on ho vas deixar. Segurament, això és perquè tenim molt mala memòria i com que gairebé tot i tothom qui era important abans de marxar i ho continuarà sent ara, encara és allà, els detalls són el decorat, allò que fan la vida més maca, però que no hi parem gaire atenció i ens hi acostumem ràpid.

Casa també és aquell lloc on els folis no tenen tres forats; on el “cola cao” es desfà amb llet, no amb aigua; on la llet l’agafes d’una prestatgeria del supermercat i no es caduca, no l’agafes d’una nevera, perquè es caduca el cap de quatre dies; on els mesos no són temàtics, i al febrer tot és rosa i vermell i ara el març es veu que celebren St. Patrick i tot és força verd; on fan àpats que tenen nom, no fan àpats impossibles de classificar (que no fa tothom, evidentment), com ara menjar pizza a les 10 del matí (mengen pizza per a esmorzar o dinen molt d’hora?).

Ara bé, casa també és aquell lloc on no hi ha un Starbucks cada dues cantonades (especialment, vivint a Prats de Lluçanès); on quan porti el meu apreciat termo a tot arreu, la gent segurament em mirarà de manera, si més no, estranya; on no tindré companyes de classe que em comentaran amb entusiasme que han llegit un article al diari sobre una tradició catalana que consisteix en menjar spring onions, que he tardat la meva estona a deduïr que parlava de calçots. En aquesta mena de moments, Catalunya sembla molt més exòtica del que mai m’hagués pogut imaginar.