No és pas que faci un mes que no escric res al blog, que també és veritat, tot i que tinc una sèrie d’excuses bastant bones, però que, en el fons, no són res més que això, excuses. El que passa és que falta un mes per tornar a aquell lloc anomenat casa! El 16 d’abril, sortiré de “casa” a les 10 del matí, i arribaré a Barcelona, el 17 (d’abril també!) a les 3 de la tarda. I llavors, cap a casa!
Casa, aquell lloc on el sostre no cau, el març no s’acostumen a registrar temperatures negatives, parlen català i mengen coca amb llonganissa i xocolata; sembla una tonteria, perquè l’àpat és força simple, però no me n’havia adonat mai de com es troba a faltar, fins que he viscut a un lloc que això de la coca i la llonganissa no saben què és... la xocolata sí, i tenen moltes altres “guarrades” que ja sabeu que m’agraden, però la vida sense coca i llonganissa no és igual.
Casa també és aquell lloc on potser quan hi ets, passes més estones a fora que a dins; però pots anar i tornar, tan se val on vagis i el temps que hi estiguis, que et semblarà que mai no n’has marxat, perquè, encara que no sigui veritat, sembla que tot sigui al mateix lloc on ho vas deixar. Segurament, això és perquè tenim molt mala memòria i com que gairebé tot i tothom qui era important abans de marxar i ho continuarà sent ara, encara és allà, els detalls són el decorat, allò que fan la vida més maca, però que no hi parem gaire atenció i ens hi acostumem ràpid.
Casa també és aquell lloc on els folis no tenen tres forats; on el “cola cao” es desfà amb llet, no amb aigua; on la llet l’agafes d’una prestatgeria del supermercat i no es caduca, no l’agafes d’una nevera, perquè es caduca el cap de quatre dies; on els mesos no són temàtics, i al febrer tot és rosa i vermell i ara el març es veu que celebren St. Patrick i tot és força verd; on fan àpats que tenen nom, no fan àpats impossibles de classificar (que no fa tothom, evidentment), com ara menjar pizza a les 10 del matí (mengen pizza per a esmorzar o dinen molt d’hora?).
Ara bé, casa també és aquell lloc on no hi ha un Starbucks cada dues cantonades (especialment, vivint a Prats de Lluçanès); on quan porti el meu apreciat termo a tot arreu, la gent segurament em mirarà de manera, si més no, estranya; on no tindré companyes de classe que em comentaran amb entusiasme que han llegit un article al diari sobre una tradició catalana que consisteix en menjar spring onions, que he tardat la meva estona a deduïr que parlava de calçots. En aquesta mena de moments, Catalunya sembla molt més exòtica del que mai m’hagués pogut imaginar.
Casa, aquell lloc on el sostre no cau, el març no s’acostumen a registrar temperatures negatives, parlen català i mengen coca amb llonganissa i xocolata; sembla una tonteria, perquè l’àpat és força simple, però no me n’havia adonat mai de com es troba a faltar, fins que he viscut a un lloc que això de la coca i la llonganissa no saben què és... la xocolata sí, i tenen moltes altres “guarrades” que ja sabeu que m’agraden, però la vida sense coca i llonganissa no és igual.
Casa també és aquell lloc on potser quan hi ets, passes més estones a fora que a dins; però pots anar i tornar, tan se val on vagis i el temps que hi estiguis, que et semblarà que mai no n’has marxat, perquè, encara que no sigui veritat, sembla que tot sigui al mateix lloc on ho vas deixar. Segurament, això és perquè tenim molt mala memòria i com que gairebé tot i tothom qui era important abans de marxar i ho continuarà sent ara, encara és allà, els detalls són el decorat, allò que fan la vida més maca, però que no hi parem gaire atenció i ens hi acostumem ràpid.
Casa també és aquell lloc on els folis no tenen tres forats; on el “cola cao” es desfà amb llet, no amb aigua; on la llet l’agafes d’una prestatgeria del supermercat i no es caduca, no l’agafes d’una nevera, perquè es caduca el cap de quatre dies; on els mesos no són temàtics, i al febrer tot és rosa i vermell i ara el març es veu que celebren St. Patrick i tot és força verd; on fan àpats que tenen nom, no fan àpats impossibles de classificar (que no fa tothom, evidentment), com ara menjar pizza a les 10 del matí (mengen pizza per a esmorzar o dinen molt d’hora?).
Ara bé, casa també és aquell lloc on no hi ha un Starbucks cada dues cantonades (especialment, vivint a Prats de Lluçanès); on quan porti el meu apreciat termo a tot arreu, la gent segurament em mirarà de manera, si més no, estranya; on no tindré companyes de classe que em comentaran amb entusiasme que han llegit un article al diari sobre una tradició catalana que consisteix en menjar spring onions, que he tardat la meva estona a deduïr que parlava de calçots. En aquesta mena de moments, Catalunya sembla molt més exòtica del que mai m’hagués pogut imaginar.
7 comentaris:
Hola Esther! Ara sí que ja falta poc per ser aquí amb nosaltres. Es veritat que la coca i la llangonissa que fan a Prats són molt bones i és una llàstima que els canadencs no coneguin aquestes "delícies". Ah, i quan et diguin que han llegit al diari que a Catalunya és tradició menjar calçots (que segur que a tú no et fan gaire gràcia), tu els hi dius que també és tradició menjar la mona per Pascua i els panellets per Tots Sants, volia dir per Halloween, jeje!!!!
Tens tanta raó Esther!!! en parlem sovint tu i jo... però és que és veritat!!! com casa no hi ha res... jo ja li he fet una llista per la mama de totes les coses que vull menjar aquests dies :-D :-D de moment vaig per bon camí.... la coca amb llangonissa ja va caure aquest dissabte!!
un petonet sis!!!!!
Ostres... tens ganes de tornar a casa, tot i que segur que també et sabrà greu marxar. Una experiència així... XD
Mira... jo aquesta nit me'n vaig a Madrid, només 2 dies, un vist i no vist. Ens agrada allunyar-nos de casa, però perquè sabem que casa hi serà sempre. Que bé que si viu a casa!!!! ;p
A Madrid? La Júlia (la meva neboda) hi arribarà quan tu marxis més o menys (amb la seva mare, és clar!) hehe!
hola esther!ja veig que comences a comptar els dies que et falten per tornar a casa,aixó es molt bo,i si ,tens rao com a casa no hi ha res,peró fins que no marxem no ens adonem del que tenim,i si parlem de menjar ja ni tu explicó uiui!!!!aqustes hores parlar de menjar m´ha fet venir gana aixís que vaig a fer un mossec,fins aviat.
Esther
Veus, un Starbucks a Prats -pels que us agrada el cafè- potser no estaria malament no? Crec que allà Cal Tres Unces hi quedaria prou bé!
Hauràs de convèncer el Gaspar i la Cecília!
Va, com ja saps això de Prats és fantàstic (la majoria de coses)! Amb o sense Starbucks!
xDD Veus? No estaria malament... s'haurà d'estudiar la proposta (però no sé per què, em sembla que no tindrà èxit...). Però igualment, Prats no està gens malament!!
Publica un comentari a l'entrada