Ara sí que sembla que això s’acaba. És estrany. Quan vaig arribar, pensava que es faria etern i en canvi ara, sembla que tot just fos ahir que vaig arribar. I ara és l’hora de les últimes vegades i de dir adéu. L’última vegada que vas a la universitat, l’última vegada que vas a la biblioteca a tornar llibres (a qui se li va acudir no limitar el nombre de llibres que algú es pot endur a casa? Llavors, els que sempre trobem interessantíssima tota la informació tenim un problema d’espai a casa...), l’última vegada que vas a fer el cafè al Starbucks (i la primera que no l’has de pagar!), l’última vegada que vas al supermercat i pots contemplar aquella varietat inacabable de galetes (que encara no he tingut temps d’investigar a fons) que tenen noms diferents en anglès i en francès. Dir adéu a les companyes de pis, que han sigut la teva família canadenca aquests mesos, als companys de classe i professors, amb qui has passat tanta estona i amb qui vas assistir al banquet més curiós de la història.
En fi, que també sap una mica de greu marxar i saber que segurament, no tornaràs, almenys fins d’aquí bastant temps. Però que també tinc moltes moltes moltes (però moltes moltes, eh!) ganes de tornar i veure-us a tots!
En fi, que també sap una mica de greu marxar i saber que segurament, no tornaràs, almenys fins d’aquí bastant temps. Però que també tinc moltes moltes moltes (però moltes moltes, eh!) ganes de tornar i veure-us a tots!
5 comentaris:
Ei Esther!
Ara si que ets a punt de tornar. Demà a aquesta hora ja estaràs arribant, que be!!, Aquests últims dies has anat fent el conte enrrera i d'aquí poques hores ja estaràs volant cap a casa.
Estic segura que escriure aquest blog t'ha fet sentir més acompanyada, perque t'ha permès explicar moments i situacions que has anar vivint durant aquest fred hivern, jeje.
Ens ha agradat molt anar-lo llegint i quan tardaves uns quans dies més del compte a actualitzar-lo, ja trobavem a faltar les novetats. Gràcies per haver-nos ensenyat paissatges tan bonics i per haver-nos deixat viure (a trvés dels teus escrits) situacions i anècdotes realment curioses.
Que tinguis molt bon viatge bonica, t'enviem molts petonets i tenim moltes ganes de que siguis aqui per abraçar-te. Fins demà.
Cecília.
com "casa" no hi ha res Esther!!! ja veuràs que bé que hi estaràs ara... millor que mai!!
però ja veus... semblava una eternitat i ja han passat els... 8 o 9 mesos!!! ara no deixis d'actualitzar i explicar-nos cosetes eh!!!
però queda prohibit qualsevol comentari gastronòmic... jejeje
un petonet sis!!!!
Bones Esther!nosaltres poder no em comentat gairé, peró et puc asegurar que llegir ho hem fet i molt, per tant, no ens deixis d´explicar alguna de les teves anècdotes ke han sigut per fent-se passa estones molt divertides,ah! suposo ke ja hauras tornat a sentir la escalfo dels de casa i esmorsaras "coca de Prats"sino es aixís protesta i per berenar que no falti.Fins aviat patons.
Jordina i Esther
Eis!!
Després d'uns dies d'haver escrit aquest post i d'haver-nos transmès aquesta emoció intensa, com ha anat l'arribada???
A banda de ser un diari de viatge, d'haver-te ajudat a sentir-te més aprop d'aquí encara que estéssis molt lluny, et ve de gust continuar escrivint en aquest bloc??? O ens deixaràs ja???
Va, jo espero que segueixis animada escrivint!!
Salut!!
Isaac
Ei Isaac, doncs jo també espero continuar escrivint, però he de trobar el moment. Això vol dir que l'arribada ha anat bé, perquè he estat massa "enfeinada" per dedicar temps a internet :)
Publica un comentari a l'entrada