Tirol

Continuant la nostra ruta per carreteres estretes i pintoresques, vam anar cap a Àustria. La nostra primera parada fou Hallstatt, un dels pobles més bonics on he estat. Està amagat entre les muntanyes al costat d'un llac i no s'hi pot entrar en cotxe. Allà, vam veure uns cignes impressionants, que eren molt grans i semblaven habituats a conviure amb les persones. Si algú s'ho està preguntant, sí, en aquest viatge vam fer uns reportatges sobre la fauna centreeuropea sensacionals: l'ós de Berna, les granotes bavereses, els cignes de Hallstatt i finalment l'intent d'atac d'un gat a uns ànecs (també a Hallstatt), que molt intel·ligentment van saltar cap a l'aigua en veure's amenaçats.

Després, vam anar a Krimml. Si Hallstatt era un poble de postal, Krimml no es queda pas enrere. El principal atractiu del poble és que hi ha una de les cascades més alta d'Europa, que fa 380 metres. Hi ha un camí que passa pel costat de la cascada i permet veure els salts d'aigua des d'un punt més elevat.

Un dels moments més interessants, per qualificar-lo d'alguna manera, del viatge es va produir el dia de Pasqua al matí. Ens vam llevar i per la finestra de l'habitació de l'hotel, vam veure que tot estava nevat. En aquell moment, Krimml em va recordar, encara més que el dia anterior, al poble de la Heidi, tot i que era Suïssa. Evidentment, i llavors ja ho sabíem, darrere aquella postal s'amagava un problema: el fet que nosaltres havíem d'anar tornant i la manera més curta de fer-ho era una carretera que travessava una muntanya. Quan vam baixar a esmorzar, l'amo de l'hotel ens va demanar si pensàvem passar per aquella carretera, li vam preguntar com estava i ens va dir que no hi havia cap problema i ens va donar un ticket, perquè no haguèssim de pagar el peatge per passar-hi (només ens hauria faltat això!). Doncs bé, després d'esmorzar, vam sortir i vam anar pujant la muntanya; nevava i feia fred, però anàvem circulant més o menys bé. Fins que en un revolt, on la neu començava a prendre i abans que poguèssim decidir que giràvem i anàvem a buscar la carretera llarga amb els mateixos revolts que la curta i que ningú ens assegurava que no estigués igualment nevada, ens vam quedar parats sense poder continuar endavant ni tirar endarrera. Al cap d'una estona, vam aconseguir girar el cotxe i ja estàvem a fora intentant estrenar les cadenes del cotxe amb l'objectiu de baixar d'aquella muntanya. No us penseu que érem els únics allà sense saber què fer; els autòctons anaven tirant amunt o giraven sense problemes, perquè portaven rodes d'hivern, però érem bastants els estrangers que no ens esperàvem aquella nevada tan forta i estàvem allà al mig decidint què fer i maleint el moment en el qual se'ns va acudir que passar per aquella carretera era una idea fantàstica. Finalment, va passar la màquina llevaneu i sota la neu, que no parava de caure, vam poder tornar pel camí llarg.