Un vespre diferent

Us en recordeu del Ral·li Fotogràfic de la Festa Major? Doncs com que ens va agradar l’activitat, aquest cap de setmana la vam versionar, i jo diria que millorar. Hi havia algunes petites diferències, com ara que aquest cop l’activitat estava personalitzada i l’única participant (=jo) no sabia que ho era fins un moment abans de començar el recorregut.

La gimcana va començar a Cal Safraner, on vaig enterar-me que havia d’anar a diferents llocs del poble, fent fotos a tort i a dret, i guardar les pistes que anés trobant i les peces d’un trencaclosques que al final hauria de muntar. Després, em van fer anar sola a un local, on normalment ens hi trobem tots i on ens aprecien molt. Allà, la Maria i el Joan em van donar, juntament amb la pista, el tros de puzzle i un xupito, una clau misteriosa, que ningú sabia que obria. Llavors van començar els problemes, perquè l’Esther no va acabar d’entendre la pista i gairebé es perd... tot i que els problemes de debò van venir quan vaig trobar el lloc real de la tercera pista i va resultar que hi havia una bici, amb la qual havia d’arribar al següent ‘punt de control’.

Aquí, després de fer-nos la foto de rigor, em van tornar a abandonar (és clar...només hi havia una bici!). Després de superar els petits entrebancs que comporta fer temps que no es puja a una bicicleta (i estant avisada que la cadena podia caure en qualsevol moment), em vaig dirigir a l’avituallament, més conegut com a 'sala polivalent municipal', on m’esperava la Montse, però que ningú es pensi que em van deixar canviar la bicicleta per un cotxe. Em van fer tornar el vehicle de dues rodes sense motor a la seva propietària, la Meri, que em va haver d'acompanyar durant la resta del trajecte.

D’allà vam anar a un antic lloc de treball, on no sé pas com ho va fer per anar tan ràpid, però casualment ens vam tornar a trobar la Montse, que passava per allà, aquest cop per això anava molt ben acompanyada. De la impremta em van fer anar a buscar-los-hi un encàrrec a Cal Vilardell... és que tenen un morro aquesta gent!

Això sí, després ja vam poder anar a sopar. I on era el sopar? Doncs a casa de les germanes Codina, o per si algú no s’acaba de situar, al costat de casa meva... em sembla que mai havia fet un camí tan llarg per arribar-hi! Però bé, de fet, només ens vam cansar una mica i ens vam divertir molt! I el sopar va tenir una miqueta de tot: moltes sorpreses, gent nova, celebracions d’aniversari (el de la Judit i el meu, bufar les espelmes a l’estiu va ser tota una experiència!), mànegues, coses que desapareixien, ja fossin ampolles que se n’anaven de la taula soles o nans que s’ofegaven...