S'acaben les vacances

Últimament, gairebé tinc ganes que comencin les classes (quan d’aquí 15 dies, digui que tinc molta feina i que ‘què bé que s’estava de vacances!’ no cal que m’ho recordeu això...), per començar a estar una mica enfeinada, saber ben bé què he de fer, com funcionen les avaluacions aquí, què he d’entregar i quan, i aquesta mena de coses. Però per tot això encara falta una setmana, així que de moment us haureu de conformar amb què us expliqui el què vaig fent per aquí aquests dies. Que si m’ho paro a pensar, segurament ho trobeu més entretingut que no pas com són les meves classes a la universitat...

Bé doncs, ahir, ens van fer una sèrie de xerrades sobre les activitats que es poden fer aquí, la seguretat (va venir un agent de la guàrdia muntada, però no anava amb l’uniforme típic :-( ), la prevenció d’incendis (sí sí, el bomber en qüestió ens va explicar que cada any en algun moment o altre del curs han d’anar a les residències de la universitat, perquè s’ha encès alguna cosa i que gairebé sempre són estudiants internacionals...). Així com a curiositat, vaig descobrir que aquí existien les paelles elèctriques, que es veu que causen molts incendis, perquè la gent les fa servir on no toca. També ens van explicar on es podia menjar a la universitat, i em van acabar de convèncer que em faria el dinar jo, perquè a mi això que la universitat estigui ple de coses anomenades ‘Bene Pizzeria’, ‘Grill Works’, o ‘Taco del Mar’ no m’acaba de fer el pes. Sí el que sona millor de tots aquests establiments és l’Starbucks...

I avui, ens han portat a fer un City Tour per Kamloops. Ha estat bastant bé, anàvem en uns autobusos bastant vells i ens hem passejat per tot arreu. La noia taiwanesa que ens feia de guia ens anava explicant els llocs per on passàvem, les botigues i restaurants que hi havia, fins i tot s’ha ofert a portar-nos si algun dia volíem anar a comprar a un barri que està força lluny i no sabíem com anar-hi... Aquí la gent és bastant simpàtica, no és com a l’aeroport de Vancouver, que si no saps que has d’agafar el teu equipatge i tornar-lo a embarcar t’engeguen!

Després de la passejadeta, teníem una cosa anomenada Welcome Lunch. El menjar era força bo i el pastís de xocolata, deliciós (hehehe)! El dinar s’ha fet una mica llarg, perquè era tot bastant protocolari, primer de tot abans de començar a menjar, hem cantat l’himne, bé cantat allò que se’n diu cantat... jo al principi no estava gaire segura d’haver-ho entès bé (‘now, raise up and sing together the anthem’), i és clar, si tenim en compte que avui només hi havia els estudiants de fora, per molt que la lletra anés passant a una pantalla, no cantava ningú. Què més? Sabeu que us vaig dir (o potser no..) que hi havia estudiants de més de 70 països? Doncs llavors abans de les postres, se’ls hi ha acudit anar passant la bandera de cada país (en un powerpoint eh! No us penseu que eren com els jocs olímpics!) i representava que els estudiants que érem d’aquell país ens havíem d’aixecar (són uns friquis)... el què passa que a mi no em venia gaire de gust això d’haver-me d’aixecar quan diguessin Spain i com que la gent passava bastant del tema, m’he quedat asseguda i he aplaudit com amb els altres.

A més a més, després d’això encara quedaven els parlaments (perquè ens donaven pastís, que si no ja hauria marxat!), ha parlat la presidenta de la universitat, una vicepresidenta, uns representants del parlament del Canadà i del de la British Columbia i l’alcalde de Kamloops (hi ha alguna foto penjada a l’àlbum), que tots més o menys deien el mateix: ens donaven la benvinguda, donaven les gràcies als organitzadors de les activitats d’aquesta setmana i parlaven de la importància de la diversitat cultural avui en dia.