Som una nació

Ahir, vaig anar a la meva primera manifestació. Tot i que ara acabo de llegir que l’agència EFE diu que hi havia 56.000 persones, la veritat és que hi havia molta gent. Per tant, jo em quedaria amb les xifres que superen el milió de participants. Jo, amb el meu escepticisme/pessimisme habitual, em temia que no fos així. Hi havia moltes raons per no anar-hi: era dissabte, feia calor, estem bastant segurs que manifestar-se no servirà per res, hi ha una desafecció generalitzada cap a la classe política i, a més a més, fora de Catalunya no se’ns escoltarà i si ho fan pot ser pitjor, perquè no se’ns entendrà. Però el cas és que el poble va respondre. Ara, ens toca esperar i tenir fe que els polítics no ens decepcionin.

La manifestació va anar prou bé, tot i que potser hauria fet falta una mica més d’organització per assegurar-se que la manifestació pogués avançar correctament, que pel que ara veig la capçalera va estar-se una hora parada. És ben curiós com no t’assebentes de res allà (sí, molts i-pods, mòbils “supermegaguays” ... però potser una ràdio amb piles hauria sigut útil!) i penses ‘Caram, no ens estem movent gens!’ i llavors és quan es decideix avançar pels laterals... encara que pels altaveus (que gairebé no se sentien al principi de la manifestació) diuen que no ho feu! Però, al final, nosaltres vam fer tot el recorregut des de l’encreuament de Passeig de Gràcia amb la Diagonal fins a la plaça Tetuan en una mica més de dues hores. També ens va passar una cosa força confusa. De cop i volta, mentre estàvem caminant tranquil·lament per on tocava (no pels costats), va aparèixer un grup de persones per un carrer perpendicular a Passeig de Gràcia que van irrompre a la manifestació, gairebé semblava que fos una altra protesta i que ens haguéssim creuat per casualitat. No és que em sembli del tot malament, el que trobo més discutible és que aquesta grup l’encapçalaven dues pancartes, primer una amb el lema ‘Adéu, Espanya’ i després una senyera, cosa que em sembla la mar de bé, però el que sincerament ja no em sembla tan bé és que la primera pancarta la portin només nens i nenes de no més de 10 anys suposo que empesos pels seus pares, perquè van entrar amb molta decisió.

Pel què fa als lemes i pancartes, fa certa gràcia que els polítics i entitats del país es dediquin a perdre el temps discutin sobre això. Sobretot quan després, a la més mínima, pleguen la senyera i la pancarta. Però és que a més a més, la gent va a manifestar-se amb les pancartes fetes de casa i criden els lemes que volen, com ha de ser! Això em va agradar especialment, perquè és una mostra que Catalunya és una font d’idees i originalitat inesgotable. Primer, el cartell, hi ha el cartell d’aquesta senyora, que va acabar posant per mi.


A la fotografia, no es veu gaire bé, però el senyor que l’acompanyava també en portava un d’interessant: L’estatut que ens cal és el de Portugal! Vaja d’això se’n diu una família (de fet, no tinc ni idea de si eren família o no...) imaginativa, que s’hi esforça i es prepara abans de sortir de casa! També em va agradar molt una senyera que deia ‘Espanya retalla... Catalunya s’uneix!!!’ És una idea molt maca que estaria bé que durés. Evidentment, tampoc podia faltar-hi el pop més famós del món!

Què bonic que és veure un poble unit als carrers de la seva capital fent onejar banderes festivament, però quina llàstima que això només passi quan fa falta protestar contra una sentència injusta i proclamar que som una nació, fet obvi que ens pensàvem que ja teníem assimilat.