Antelope Canyon i Monument Valley

Després d'uns indrets que ens pensàvem que serien difícils de superar, va arribar la confirmació que els paisatges de pel·lícula no s'havien acabat. Encara a Arizona, vam visitar Antelope Canyon, un congost en territori Navajo, que l'aigua ha anat erosionant; de fet, hi ha inundacions durant l'època de pluges i el seu nom en navajo és "el lloc on l'aigua corre entre les roques". Els rajos del sol entren entre les roques creant uns efectes curiosos de llum i ombres, la sorra agafa colors entre marró, vermell i morat en funció de l'hora del dia. Espectacular. L'únic inconvenient és que és un lloc estret, hi ha molta gent i el temps que pots passar-hi és limitat, cosa comprensible, ja que nosaltres ens hi haguéssim estat hores admirant la bellesa d'aquelles formacions rocoses.

La població més propera a Antelope Canyon és Page, un típic poble americà travessat per grans carreteres amb motels a banda i banda, que sembla que estigui permanentment endormiscat. A prop, hi ha Glen Canyon National Park, on hi ha el Lake Powell, el segon embassament d'aigua més gran dels Estats Units; el primer és el Lake Mead, a prop de Las Vegas; i un destí turístic en sí mateix, visitat per més de dos milions de persones cada any. Realment, és impressionant estar al desert i que hi hagi un llac tan immens que sembla sorgit del no-res. A prop de Page, hi ha Horseshoe Bend, un meandre del riu Colorado amb forma de ferradura que es pot veure des d'un mirador 300 metres a sobre el riu.

Una vegada acabada de visitar la zona, vam tornar a agafar el cotxe per anar a Monument Valley, a la frontera entre Arizona i Utah. És una àrea situada dins la nació Navajo, caracteritzada per la presència de buttes, uns turons aïllats amb laterals pendents o verticals i un cim pla. És una zona bastant coneguda perquè s'hi rodaven westerns i altres pel·lícules, per exemple, la carretera cap a Monument Valley és on Forrest Gump va parar de córrer.

Grand Canyon

I va arribar un dels grans moments del viatge: el Grand Canyon. És indescriptible. El moment de veure'l per primera vegada mentre es ponia el sol va ser espectacular; realment, un dels paisatges més bonics que he vist mai. Us podeu imaginar la quantitat de fotografies que vam fer, hi havia pocs moments que no fossin dignes de tenir una instantània, encara que semblés igual que l'anterior, la llum havia canviat, els núvols anaven i venien... Un paisatge captivador, impossible parar de mirar-lo.

L'endemà al matí, ens vam llevar molt d'hora per anar a veure la sortida de sol; de fet no era el matí, era la nit. El Grand Canyon és a Arizona i en aquest estat tenen la peculiaritat que no canvien l'hora a l'estiu, amb la qual cosa a l'estiu van a la mateixa hora que als estats del Pacífic i a l'hivern a l'hora de les Rocalloses; això vol dir que quan nosaltres hi érem la sortida del sol era molt d'hora i la son i els quilòmetres del dia anterior van pesar a l'hora de llevar-se, però allà ens teníeu, amb el frontal, càmeres, trípode i esmorzar esperant un dels primers autobusos que ens deixarien en diferents punts del parc. Tot i que aquell també va ser un dia llarg d'anar amunt i avall a veure el Grand Canyon des de diferents llocs, va valer la pena matinar i gaudir tranquil·lament de com es despertaven les muntanyes.

Vam estar tot el dia voltant pel cantó sud del parc, que és el més visitat i vam acabar veient una altra posta de sol per a emmarcar des del Desert View. De fet, es veu sempre una secció del congost semblant, però els colors van canviant segons la inclinació del sol i la meteorologia; hi ha llocs on es veu més el riu Colorado, d'altres que no veus el fons del canyó, però en general, la sensació és que el canyó és enorme, ja que veus muntanyes fins on t'allarga la vista. Bé, en realitat, no deu ser només una sensació: els 446 km de llarg, fins a 29 km d'amplada i 1800 metres de profunditat hi deuen tenir alguna cosa a veure.

Las Vegas

Las Vegas, coneguda com la capital mundial del joc, del matrimoni, de l'entreteniment i de les segones oportunitats, és un espectacle en sí mateixa, un oasi de llums i formigó enmig del desert. Vam arribar a l'estat platejat de Nevada després d'hores per autopistes mal asfaltades travessant el no-res i només baixar del cotxe, vam adonar-nos que la calor era asfixiant, més de 40ºC, que en fahrenheit eren més de 100 i encara feien més por. Els hotels són una mica diferents dels d'aquí: per arribar a recepció, has de travessar una part del casino i anar seguint les indicacions; per si algú s'ho pregunta, sí, hi ha gent a tothora al casino, nosaltres vam arribar a l'hotel a mitja tarda i hi havia persones jugant al blackjack, a les escurabutxaques i bevent cocktails per berenar, quan vam marxar l'endemà a mig matí, igual.

 

Nosaltres vam dividir la nostra visita en dos dies, en diferents moments de la ruta. Durant la nostra estada, ens vam dedicar a un dels entreteniments principals de la ciutat: visitar els hotels de l'Strip (Las Vegas Boulevard, el carrer principal). Són hotels temàtics, cadascun està decorat diferent, i bàsicament són un excès, però un excès festiu i encisador. El primer hotel que vam veure, evidentment, va ser nostre, el Luxor, que està ambientat en l'Antic Egipte, l'edifici principal és una piràmide i té un esfinx i tot. També vam anar a l'Excalibur, que és un castell medieval (amb teulades vermelles i blaves; al New York, New York, amb la seva estàtua de la Llibertat, l'Empire State, la torre Chrysler i el pont de Brooklyn; al París, que té una rèplica de la Torre Eiffel, la meitat de gran que l'original; el Mirage, decorat com una illa

tropical amb un volcà a l'exterior que té un espectacle nocturn de lava, foc i aigua cada hora; el Bellagio també té un espectacle aquàtic interessant, que no vam arribar a veure; segurament, es disputa el títol de millor hotel de l'Strip amb el Venetian, que és simplement espectacular, realment, és com la ciutat dels canals, la il·luminació et transporta al capvespre italià, pots navegar amb gòndola per l'interior i l'exterior de l'hotel mentre el gondolers canta 'O Sole Mio', hi ha el Pont de Rialto i una imitació de la plaça de Sant Marc, amb el campanar i el lleó a sobre la columna. En fi, tot bastant gran i espectacular!

De dia, abans de marxar, vam anar a veure el cartell de 'Welcome to Fabulous Las Vegas', que semblava que no estava lluny del nostre hotel, però va resultar que hi havia un bon tros a peu. A menys de 40 km d'aquest punt, hi ha el Lake Mead, l'embassament d'aigua amb més capacitat dels Estats Units, situat entre els estats de Nevada i Arizona.

El segon dia que vam visitar la ciutat, vam anar a Freemont Street, és un carrer al centre de la ciutat, fora de l'Strip, va ser el primer carrer asfaltat de Las Vegas i hi ha molts llums de neó i casinos no tan glamurosos com els de Las Vegas Boulevard. Fa 20 anys, van reconvertir aquest carrer en una atracció de la ciutat: el van cobrir i van tallar el trànsit i no sé si era perquè era l'Independence Day o allò ja era normal, però hi havia una festa bastant gran, amb concerts i gent tunejada de bandera americana i un control de seguretat a l'entrada. A prop de Freemont, també hi havia carrers foscos i d'aparença una mica decadent amb capelles petites per celebrar casaments.

 

El tema del 4 de juliol a Las Vegas va ser una mica decebedor, ja que es van barrejar unes expectatives altes amb la mala sort. Després d'un dia una mica esgotador, acabant de visitar parcs naturals i hotels i casinos, vam anar a l'Stratosphere, un hotel amb una torre de 350 metres, i vam estar esperant en un aparcament amb una multitud de gent. Quan per fi van començar els focs artificials no van tancar els llums del carrer, ni tan sols els dels hotels, evidentment, tampoc van tallar el trànsit. Aquesta falta d'implicació s'entén, perquè molts hotels grans o casinos llancen els seus focs artificials i estarien força estona sense llum, però la veritat és que això desvirtua una mica l'espectacle. Ara bé, el més curiós de la nit va ser que llavors va començar a ploure, però no quatre gotes, no, allò era una tempesta en tota regla. Tothom va fugir d'aquell aparcament i a veure si sabeu on es van amagar per protegir-se de la pluja? Al casino, lògicament, que això és Las Vegas!

 

 

Los Angeles

La nostra ruta pel Far West va començar, després d'un retard per culpa de la vaga de controladors francesos, a Los Angeles, ciutat que teníem poc interès per visitar i que, efectivament, no ens va agradar gaire. Es pot dir que només vam passar un matí a la ciutat, ja que quan vam arribar, tard i cansats, vam anar a buscar el cotxe de lloguer, ens vam familiaritzar una mica amb el canvi de marxes automàtic i el trànsit americà i vam anar a dormir.Per tant, l'endemà, primer, vam anar a Hollywood, al Passeig de la Fama, on hi ha les estrelles dels famosos i el teatre xinès amb les emprentes dels actors i directors de cine. La veritat és que és un dels carrers més decadents i desangelats on he estat mai, brut i amb botigues que sembla que hagin estat abandonades des de fa décades.

 

Després, vam anar a Santa Monica, passant per Rodeo Drive i Beverly Hills, que ja són zones més maques, netes amb jardinets i botigues exageradament cares. En comparació amb Hollywood, sembla impossible que sigui la mateixa ciutat. Santa Monica és una ciutat de clima mediterrani al costat de l'oceà Pacífic, enganxada a Los Angeles. Vam anar a fer una volta per la platja, on hi ha les típiques casetes dels socorristes i pel moll, on acaba la ruta 66 i hi ha atraccions, sí, a sobre del moll de fusta, hi ha una muntanya russa, cavallets i una nòria que funciona amb energia solar.

De camí cap a Las Vegas, vam passar per Calico, un poble miner de finals del segle XIX, al desert de Mojave, on es poden veure les cases, botigues, l'estació de tren, etc. típiques de les pel·lícules de l'oest.

Hiroshima i Miyajima - 宮島

Abans d'acabar l'any, m'he decidit a acabar d'explicar el nostre viatge pel Japó; una mica més, i ho explico quan faci un any que hem tornat. Abans de tornar cap a Tokyo, vam visitar Hiroshima i Miyajima, al sud d'Osaka. A Hiroshima, bàsicament, vam visitar el centre de la ciutat on, hi ha el parc d'Hiroshima ple de cirerers, el memorial per la pau, un parc amb escultures en record de les víctimes de la primera bomba atómica, el 6 d'agost de 1945; entre altres escultures, vam veure la Flama de la Pau, que s'apagarà quan es destrueixi l'última arma nuclear del món. A l'altra banda del riu, hi ha l'A-Bomb Dome, un edifici d'oficines construït l'any 1915, a sobre del qual, va explotar la bomba, que és dels pocs que no es va esfondrar i s'ha mantingut tal com va quedar després de l'explosió.

Des d'Hiroshima, es pot anar en ferri a l'illa d'Itsukushima, anomenada popularment Miyajima, on hi ha un torii (arc) xintoista flotant, és considerat un dels paisatges més boncis del Japó i l'Unesco va declarar-lo patrimoni de la humanitat. Quan baixa la marea, les potes de l'arc queden al descobert i s'hi pot arribar caminant.

Osaka - 大阪

Osaka és l'última ciutat on vam estar durant el nostre viatge al país nipó; des d'allà també vam visitar Hiroshima i Miyajima. Tot i que no és la ciutat més interessant del món, està força bé per passar-hi un parell de dies i tornar a la civilització després del Mont Koya. La ciutat és el centre econòmic de la regió de Kansai i és una ciutat important en el comerç internacional del Japó. Nosaltres hi vam estar molt poc temps i plovia, però vam tenir temps per passejar al costat del riu Yodo i veure més cirerers florits. Una de les atraccions principals de la ciutat és el Castell d'Osaka, la construcció del qual va acabar el 1583; tanmateix, com molts edificis al Japó, ha estat destruït i reconstruït diverses vegades al llarg de la historia i el castell actual data de 1931.

Mont Koya - 高野山

El Mont Koya és una muntanya sagrada a la regió de Kansai, entre Kyoto i Osaka. El 816, s'hi va establir una comunitat budista i van fundar l'escola de Shingon. Un dels llocs més interessants és l'Oku-no-in, un cementiri molt gran, on se suposa que hi ha la tomba de Kobo Daishi, el fundador d'aquesta branca del budisme; tot i que molts creients creuen que realment no està mort, sinó que està meditant i, per això, li deixen menjar com a ofrena.

Actualment, al poble hi ha més de 100 monestirs, en alguns dels quals pots allotjar-t'hi i tastar el menjar budista vegetarià que hi fan, tot i que a mi el tofu per esmorzar no m'acaba de fer el pes. Al matí, també vam poder assistir a dues cerimònies, el servei matinal i el ritual del foc dedicat al déu Goma.

Nara - 奈良

Nara, a aproximadament una hora de Kyoto, va ser la primera capital permanent del Japó (710); abans, canviaven la capital del país cada vegada que un nou emperador es moria. Algunes dels llocs més importants de la ciutat es troben a dins el parc de Nara, que acull 1200 cèrvols. Els cèrvols eren considerats els missatgers dels déus i avui en dia, tenen l'estatus de Tresor Nacional i campen pel parc al seu aire buscant turistes que els donin galetes. Una de les atraccions de Nara és el Daibutsu (gran buda) del temple Todai-ji, que data del 746, quan l'emperador Shomu va fer construir-lo per protegir la població de la verola, i és una de les figures de bronze més grans del món; medeix 15 metres. A prop de l'estàtua, hi ha una columna de fusta amb un forat a la base, que és exactament igual de gran que el forat del nas del gran buda; la tradició diu que si aconsegueixes esmunyir-t'hi, en la propera vida, assoliràs el nirvana. Per si algú s'ho està preguntant, no, nosaltres no vam intentar passar-hi, sobretot, perquè en aquell moment només ho feien nens, i ja en vam veure algun de gran que tenia problemes!



Kyoto - 京都

Si Tokyo ens havia deixat amb la impressió de ciutat moderna i cosmopolita allunyada de l'imaginari nipó que havíem anat creat al llarg dels anys, Kyoto sí que era el Japó tradicional que ens havien venut: temples, palaus imperials, geishes, jardins, parcs,... Si ens haguèssim creuat amb algun samurai, no ens hauríem sorprès! El primer dia, vam visitar els barris de Gion i Ponto-cho. Gion és un barri concorregut als vespres, ja que hi ha molts bars i restaurants i les geishes i maikos (aprenents de geisha) hi acudeixen a reunir-se amb els seus clients. El petit barri de Ponto-cho, a prop de Gion, es caracteritza pels seus carrerons estrets amb edificis de fusta amb fanalets a les portes, que et traslladen al Japó antic.

Kyoto és el cor històric i cultural del Japó, amb 17 espais declarats Patrimoni de la Humanitat, 1600 temples budistes i més de 400 santuaris xintoistes. A més a més, va ser la capital imperial del Japó durant gairebé mil anys i per això, conserva alguns edificis oficials, com el Gosho (el palau imperial), construït originàriament el 794, ha estat restaurat i reconstruït diverses vegades a causa del foc. Actualment, encara s'hi fan molts actes oficials, com ara l'entronització dels nous emperadors. El palau està rodejat per un parc immens, on hi ha un estany amb carpes, cirerers i pruners. També vam visitar el castell Nijo, construït el 1603, que és molt diferent dels que estem acostumats, ja que és com la típica casa japonesa amb les portes corredisses de paper, els terres coberts de tatami i un passadís de fusta alçat rodejant la casa; aquest corredor tenia una funció defensiva, ja que hi ha un tauló que no està del tot collat a l'estructura i quan algú hi passa, emet un so semblant al cant d'un rossinyol.  

 

Evidentment, vam visitar alguns dels temples, alguns dels quals estaven situats a llocs insospitats de la ciutat; la majoria de temples no són només un edifici, sinó que són diferents temples envoltats de jardins i patis, com ara el Daitoku-ji, que consta de 24 temples i subtemples, la majoria dels quals, quan hi van anar, no estaven oberts al públic. El temple més famós que vam veure a ser el Kinkaku-ji, el temple del pavelló daurat, que té un llac al costat i està rodejat de jardins tan grans que gairebé es podria dir que el temple és en un bosc, si no fos per les multituds de visitants que hi ha i que tot està extraordinàriament ben cuidat.

Un altre temple que ens va agradar molt va ser el Ryojan-ji, que té uns jardins japonesos espectaculars; els jardins tradicionals japonesos són una composició artística de pedres i algun arbust o molsa, envoltats per una paret. En principi, estan dissenyats per ser observats des de l'exterior, la porxada del temple o alguns dels passadissos exteriors que uneixen els edificis, i ajudar a la meditació. Alguns d'aquests jardins tenen un autor conegut, però concretament el Ryojan-ji no se sap qui el va idear ni quina era la interpretació de la composició que va crear. Després, vam visitar el temple Ninna-ji, que té una pagoda de cinc pisos. Les pagodes són una construcció de la tradició budista present en alguns països asiàtics, moltes tenen cinc pisos perquè representen la terra, el foc, el vent, l'aigua i el cel, però se'n poden veure de més petites i de més grans a diferents indrets.

 

En un altre temple, el Kitano Tenman-gu, hi fan un mercat el dia 25 de cada mes i aprofitant que teníem una estona, ens hi vam acostar; el mercat no era res de l'altre món, venien artesania i menjar, però ens va agradar molt, perquè hi vam anar una època que feien molts festivals i activitats típiques. Quan vam arribar, estaven fent la cerimònia del te i tocant música tradicional; també hi havia moltes nenes vestides de blanc i vermell amb la cara pintada de blanc que assistien a una cerimònia. Però sens dubte, el temple més curiós que vam veure és el Fushimi Inari Taisha dedicat als déus de l'arrós i el sake. Hi ha cinc santuaris al llarg d'un camí de quatre quilòmetres que s'enfila a una muntanya; el camí està escortat per centenars de portes taronges, que al capvespre agafen un aire misteriós, i algunes dotzenes de guineus de pedra, el símbol del déu Inari. Aquestes portes són un símbol xintoista i n'hi ha de diferents tipus i mides a molts llocs del Japó.

 

L'últim dia a Kyoto el vam aprofitar per veure diferents llocs on hi havia cirerers florits. Al matí, vam anar al Camí del Filòsof, un camí paral·lel a un canal proper a la base de les muntanyes d'Higashiyama, que està envoltat per cirerers i altres arbres. Aquest racó de la ciutat rep aquest nom perquè el filòsof nipó Nishida Kitaro el recorria cada dia mentre meditava. El trajecte que transcorre en un barri residencial tranquil de Kyoto i hi ha alguns temples propers al camí: el Honen-ji, el Ginkaku-ji i el Nanzen-ji, nosaltres només vam visitar aquest últim (bàsicament, perquè els altres encara estaven tancats), on a part de diferents temples i pagodes, un dels seus trets distinctius és un aqüeducte construït a finals del segle XIX per a transportar aigua i béns entre Kyoto i el llac Biwa.

 

Mont Fuji - 富士山

La tercera parada del nostre viatge va ser a una de les icones del Japó, el Mont Fuji, la muntanya més alta del país, el cim de la qual està a 3776 metres d'alçada. De fet, no és una muntanya, sinó que es tracta d'un volcà actiu, tot i que no ha entrat en erupció des de 1708. Està situat a la regió dels Cinc Llacs, entre les prefactures de Yamanashi i Shizuoka; en dies clars, es pot arribar a veure des de Tokyo (a uns 100 km). Nosaltres vam estar a Kawaguchiko, al costat del llac Kawaguchi, a un ryokan, que tenia uns banys termals petits amb vistes al Mont Fuji. Tot i que és una imatge que hem vist milers de vegades, realment és espectacular i no ens haguéssim cansat de mirar-la i fotografiar-la des de tots els llocs possibles.

 

Takaragawa - 宝川

Després de l'activitat frenètica a Tokyo, vam anar a un lloc totalment diferent: Takaragawa, un poblet petit enmig de les muntanyes famós pels seus onsens, els banys termals. Ens vam allotjar a un ryokan, que és un hotel tradicional amb tatami i futons, on serveixen menjar tradicional. Només d'arribar et  donaven un yukata, un bata amb un obi (cinturó) per estar per allà i no haver-te d'anar treient i posant-te la roba quan anessis als banys termals. El tema dels yukates i els kimonos és tot un món; quan vam arribar a l'habitació, hi havia un tríptic, que vam llegir amb deteniment, gràcies a això vam descobrir que la part esquerra d'aquestes peces de vestir ha d'anar sobre la dreta, perquè al revés és com els posen als difunts. una altra història és el tanzen, que és una peça d'abric més gruixuda que el yukata i es posa per sobre; segons el nostre tríptic de referència, el cinturó es posa per sobre el tanzen, però al ryokan, vam veure que tothom ho feia com li semblava.

Els banys termals van ser una de les experiències memorables del nostre viatge al Japó. Com es pot veure a les fotos, hi havia neu i feia una mica de fred, però a dins de l'aigua s'hi estava molt bé; l'únic problema era a l'hora d'entrar i sortir. Al costat de les piscines, hi havia vestidors on deixar la roba i agafar la tovallola per anar a l'aigua; els homes portaven una tovalloleta petita, i es tapaven com podien, i les dones portàvem una tovallola gran, que per cert, banyar-se embolicada (i aconseguir que la tovallola no es mogui gaire) és més complicat del què sembla. Finalment, hi havia el dubte de què fer amb la tovallola petita; en algun lloc, havia llegit que no s'havia de posar dins l'aigua, perquè podia estar bruta i llavors, s'embrutava l'aigua, però no li trobo gaire el sentit si les dones entràvem amb una tovallola gran. La majoria de gent o bé la deixava a una vora de la piscina, o bé se la posaven, seca o molla, al cap.

Tokyo - 東京

El nostre viatge pel Japó va començar per Tokyo, una ciutat nova reconstruïda gairebé per complet després de la Segona Guerra Mundial. Va esdevenir la capital del Japó el 1868 i va passar d'anomenar-se Edo a Tokyo, que vol dir capital de l'est. La veritat és que la ciutat no em va agradar gaire: molts edificis, moltes llums, molta gent i moltes coses a friquis, però no era el Japó que jo m'havia imaginat. El primer dia, vam anar a Shibuya, on hi ha un dels encreuaments de carrers més concorreguts del món, i al districte de Roppongi, que està ple de bars i botigues i des d'on es pot veure la Torre de Tokyo.

L'endemà, ens vam llevar d'hora i vam anar al mercat de peix de Tsukiji, on subhasten el peix per als restaurants i botigues; la nostra visita va acabar amb un esmorzar a base de sushi, abans de les 7 del matí! Quins records i quines ganes de menjar sushi! El mercat de peix va ser una de les millors coses de Tokyo. Un dels altres llocs que més em van agradar va ser el districte de Yanaka, que conserva els carrerons estrets i les cases petites i estretes tradicionals, ja que es va escapar dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Al barri, hi ha un cementiri molt gran, 7000 tombes, famós pels cirerers especialment a la primavera, quan floreixen.

També vam visitar el parc Ueno, i els jardins imperials que estan molt a la vora, on els cirerers començaven a estar florits i el districte de Ginza, que va ser la primera zona comercial de la ciutat, on a partir de finals del segle XIX, es van poder començar a veure els primers edificis d'estil occidental del Japó. Al barri d'Asakusa, hi ha el temple Senso-ji, que és el temple més antic de Tokyo, fundat el 628. No està malament, però no té ni punt de comparació amb altres temples budistes, com els de Kyoto, que vam visitar més endavant. L'atmosfera que s'hi respira no és tan autèntica i la restauració durant la post-guerra, l'ha deixat amb un aire falsament històric que no em va acabar de convèncer.

De nit, vam anar a veure el pont de l'Arc Iris, que s'il·lumina gràcies a la llum solar recollida durant el dia. Després, vam anar al districte de Kabukicho, que és una mena de "barri roig" de Tokyo, però el barri estava ple de sales de pachinko, un joc recreatiu semblant al pinball, al qual es veu que els japonesos estan molt viciats. També vam anar a un parell de districtes curiosos de la ciutat, com ara Akihabara, on pots comprar aparells electrònics de tot tipus i de totes les èpoques, entre altres coses, venien walkie-talkies, i per cert, eren caríssims! 

Al final del nostre viatge, vam tornar a Tokyo i vam visitar el parc de Shinjuku on ja hi havien els cirerers florits i tothom estava celebrant el hanami, el festival en el qual fan picnics als parcs i jardins de la ciutat per observar els cirerers. Tot i que ja havíem vist cirerers a altres llocs, ens va agradar molt. És una bona època per a visitar la ciutat!

Propera destinació: matrimoni

Doncs bé, per començar a escriure al blog aquest any, que ja comença a ser hora..., he decidit explicar-vos la notícia de l'any (almenys és la notícia de l'any de moment, a casa meva): demà, el Gerard i jo ens casem!

Sí, sí, com ho llegiu, un bon dia el meu jo anti-matrimoni (la que veia els vestits blancs molt bonics per les altres persones, però no havia pensat mai en posar-se'n un, la que l'until death do us part li feia venir vertigen, la que va fer tots els esforços possibles perquè no li toqués el ram al casament de la meva germana, i va tenir èxit,...) va desaparèixer i al final, vam decidir, així una mica improvisadament, casar-nos i passar junts la resta de la vida i ser molt feliços i menjar anissos... o pastissos de xocolata, que són més bons!

El transport ferroviari xinès

Els trens a la Xina funcionen d'una manera una mica curiosa. Com que només es poden comprar els bitllets a partir de 10 dies abans de la data del trajecte, es formen llargues cues a les estacions. De fet, també es poden comprar per internet, però la pàgina web només és en xinès i és molt confusa.

O sigui, que el primer dia a Beijing, després d'haver fet una volta per Tian'anmen i la Ciutat Prohibida, vam anar a comprar bitllets a l'estació. A totes les ciutats on vam estar, els bitllets els venen a un lloc i el tren s'agafa a un altre, la qual cosa, ben mirada, no està mal pensada, però el primer dia, rodejats de cartells en xinès, no vèiem tan clara. A Beijing, vam anar força bé; hi havia una finestreta on t'atenien en anglès i, a més a més, portàvem un paperet amb les ciutats on volíem anar en xinès i els trens que volíem agafar. L'únic problema va ser que no quedaven bitllets per alguns dels trens que volíem i vam haver de canviar una mica la ruta.

Per tant, vam decidir anar directament a Xi'an i també vam comprar el bitllet de Xi'an a Chengdu per uns quants dies després. El segon "petit" inconvenient era que no hi havia el tipus de bitllets que nosaltres volíem. El primer viatge durava 14 hores, tota la nit, i nosaltres preteníem comprar bitllets per tenir una llitera i dormir una mica durant el trajecte, però no en quedaven i vam comprar bitllets per un seient. Pel segon viatge, vam comprar el mateix tipus de bitllet, per assegurar-nos de no quedar-nos sense, però ens van dir que potser els podríem canviar abans de marxar.

Com que no havíem comprat els bitllets que teníem pensats, sortíem d'una estació que estava a més d'una hora en autobús. La imatge d'aquella estació va ser impressionant. Per a entrar-hi, s'ha d'ensenyar el bitllet i passar el típic control de seguretat; així doncs no pots entrar-hi si no has d'agafar un tren. Depenent de la via d'on sortís el teu tren, hi havia diferents sales d'espera; vam buscar la nostra i semblava un èxode; l'escena recordava alguna pel·lícula de refugiats o desplaçats per conflictes bèl·lics o desastres naturals, amb la diferència, és clar, que la gent estava contenta, jugava a cartes i menjava fideus. L'estació no és que fos especialment vella o estigués gaire malament, però hi havia persones i maletes per tot arreu i era gairebé impossible camina o buscar un foradet per a seure.

Aquesta escena, a banda d'impactar-me bastant (no seria l'última escena estrafolària de la nit), em va deixar amb un dubte: què hi feia tanta gent allà? Bé, sí, d'acord, anaven a Xi'an (o alguna altra ciutat), però vam arribar dues hores abans que marxés el tren, era un dia entre setmana a la tarda i els seients/lliteres estaven numerats. Per nosaltres, tenia sentit ser allà tan d'hora, perquè no sabíem quan es tardava a arribar-hi, quanta estona estaríem al control de seguretat, etc. També és veritat que a la Xina, hi ha molt turisme intern, però mentre alguns passatgers semblava que estiguessin fent una mudança en tren, d'altres viatjaven només amb una motxilla dels nens per anar a l'escola, literalment, i d'altres, amb un pot de pintura (el tema de la pintura sembla estrany, però més tard, ens va sembla que ho començàvem a entendre). El que li acabava de donar el toc de fugida cap a allò desconegut a la situació era que tothom portava el que aleshores vam pensar que era molt menjar. Una altra cosa que ens va desconcertar va ser la venda de tamborets plegables a les botiguetes de l'estació. En aquell moment, ens va sobtar, tot i que vam estar a punt de comprar-ne un, perquè el terra de l'estació no estava especialment net, però havíem vist persones seient (i fent vida, de fet) a llocs molt més bruts.

Quan vam pujar al tren, vam entendre moltes coses. Vam anar cap als nostres seients al final del vagó, els seients estaven organitzats de quatre en quatre amb una tauleta entre mig (una mica semblant a un bar) i amb nosaltres, hi seient una parella amb una nena petita. Per arribar al nostre lloc, havíem d'esquivar una multitud de maletes i persones, la majoria dels quals ens mirava sorpresos, perquè no hi havia gaires occidentals (només vam conèixer dues senyores neozelandeses). Llavors, vam començar a resoldre algunes de les qüestions que ens havien tingut entretinguts a l'estació. És veritat que havíem llegit que venien bitllets sense seient, però o vam suposar que en trajectes llargs no es feia o, simplement, ens n'havíem oblidat del tot (possiblement, van passar les dues coses); el cas és que vam arrencar amb el passadís i la zona entre els vagons plena de gent dreta, o asseguda on podien, i aquí és on els tamborets i els pots de pintura van començar a adquirir sentit! I a dins els pots, hi guardaven menjar pel viatge (ja dèiem que no podia ser que anessin a Beijing a comprar pintura!)

La nit va ser una experiència molt peculiar, que quedaria en una posició destacada en una competició titulada "La pitjor nit de la meva vida", sobretot perquè a mi ja em costa dormir en mitjans de transport, si hi afegim l'olor dels fideus a tothora, el venedor de menjar (per comprar més fideus) i tamborets (que a mesura que avançava la nit, va anar incrementant les vendes) i el fum del tabac, que només es pot fumar a l'espai entre els vagons (just al costat d'on érem), però com que no hi ha porta, és com si es pogués fumar a tot el tren. En fi, jo vaig arribar a Xi'an arrossegant-me i convençuda que havíem de canviar els bitllets cap a Chengdu o em tornaria boja.

L'endemà, vam tornar a la rutina de fer cua, primer, per comprar bitllets (aquest cop sí, de llitera) i després, perquè ens tornessin els diners dels altres, que era en un altre lloc. Vam tardar una bona estona, però vam sortir contentíssims amb els bitllets nous.

Qualsevol que ens veiés i sentís l'entusiasme amb què parlàvem en pujar a aquell tren, devia pensar que veníem de la guerra. La frase que que més repetíem, amb un somriure d'orella a orella, era "Això és la glòria!" Segurament, per qualsevol altre, allò hagués sigut una llitera dura en un compartiment amb l'aire condicionat massa alt en un tren més aviat lent, però per nosaltres era, efectivament, la glòria. Els compartiments són de quatre persones i normalment, durant el dia estàs a baix que hi ha dos sofàs i una taula i a la llitera de dalt, hi ha plegades les mantes i els coixins; a la nit, un es queda a baix i l'altre va a dormir a dalt. Quan entres al vagó, dónes el bitllet al revisor i abans d'arribar a la teva estació, et ve a despertar. També cal dir que vam tenir sort amb els companys de compartiment, que es van passar gairebé tota l'estona dormint. Fent una volta pel passadís, vam veure que podia haver estat molt pitjor; n'hi havia que tenien unes festes muntades, amb menjar, música i famílies senceres (6 o 7 persones) fent vida al mateix espai; jo fins i tot, juraria que durant una estona van muntar una mena de karaoke.

Shànghai - 上海

L'últim lloc que vam visitar va ser Shànghai, que va suposar un xoc en comparació amb la Xina clàssica que havíem vist fins aleshores. S'adiu més a la descripció de ciutat tal com l'entenem tradicionalment. Mentre Beijing és la capital política i nacional del país, que porta sobre les espatlles el pes de la història i la tradició d'una cultura mil·lenària, Shànghai és la capital econòmica de la Xina, moderta, oberta al món i que les diferents civilitzacions que al llarg de la història han passat pel gegant asiàtic han tingut a la ciutat.

El Barri Antic de Shànghai és un lloc curiós que, si no fos per la multitud de gent que s'hi congrega, et faria oblidar per un moment que ets en una gran ciutat. Hi ha parades i botigues de souvenirs, productes típics i menjar de tot tipus. Nosaltres vam optar per un clàssic xinès: els dumplings, que són una mena de farcellets amb carn picada i verduretes a dins. Vam fer tres quarts d'hora de cua, però la veritat és que va valer la pena; estaven boníssims! Molt a prop d'allà, hi ha els Jardins Yuyuan, amb diferents plantes, canals, ponts i cambres amb mobiliari de la dinastia Ming; les diferents zones estan separades per parets ondulades que imiten les escates d'un drac. Molt a prop, hi ha la teteria Húxintíng, el te de la qual no ens va acabar d'entusiasmar, i el bazaar.

Un dels racons de la ciutat amb més personalitat es la Concessió Francesa, que del 1849 al 1946 era una zona de Shànghai governada pels francesos per raons comercials. Avui en dia, hi ha dues barriades: Xintiandì, on hi ha comerços i restaurants i sembla talment que passegis per un carrer peatonal de qualsevol ciutat europea i Tiánzifáng, que és un laberint de carrers molt estrets amb botiguetes petites a banda i banda dedicades a vendre artesania i records.

Finalment, vam anar al Bund, que originàriament era un camí de sirga per on passaven els cavalls que estiraven barques carregades d'arròs. El Bund és el districte financer de la ciutat, tot i que nosaltres només hi vam anar per veure el barri de Pudong, a l'altre costat del riu Huángpu, que és on hi ha els gratacels més alts de la ciutat, entre els quals destaquen la Torre de la Perla Oriental i la Torre Jin Mào.

Yángshuò - 阳朔

Yángshuò és un poble més petit que Guilin al costat del riu Li. Viu del turisme i, segurament per això, és el lloc de la Xina on més ens van entendre en anglès. De fet, a l'estiu, hi fan campaments d'anglès i el primer dia vam acabar convertits en ídols de masses, en una mena de festivals amb jocs de cucanya. A la tarda, metre passejàvem pel poble, anàvem veient grups de nens xinesos amb una samarreta de color groc fluorescent. Al final, un d'aquests grupets amb la seva monitora ens va parar, ens vam fer una foto amb ells i ens van convidar a un "sports meeting" que es celebraria més tard al pati de l'escola. Després, vam anar trobat grups i ens van acabar convidant 5 o 6 vegades. Al principi, no estàvem gaire convençuts, però a aquella hora, tampoc teníem res a fer i vam pensar que seria una bona oportunitat de fer coses diferents i conèixer de primera mà l'oci xinès i vam decidir anar-hi. Al principi, vam pensar que ens havíem equivocat, perquè només hi havia els nens i els seus monitors (sort que de seguida, va arribar una parella de Flandes i més tard, una família holandesa i no ens vam sentir tan sols), i els nens ens van començar a cridar com si ens coneguessin contentíssims que hi haguèssim anat. Quan vam arribar, ens pensàvem que la nostra activitat allà seria més aviat passiva (mirar com jugaven els nens, parlar una mica amb ells, etc.), però de seguida ens vam adonar que no seria ben bé així. Per exemple, la primera prova consistia en menjar síndria sense fer servir les mans, mentre algú aguantava el tall de síndria; doncs bé, perquè els nens veiessin com funcionava, els flamencs i nosaltres vam fer una petita demostració. A mi, em va tocar péixer els talls de síndria al Gerard i, tot i que el resultat va ser molt ajustat, vam guanyar. Al final, ens ho vam passar molt bé, ens vam fer moltes fotos, vam jugar molt amb ells (estirar la corda,...) i vam parlar-hi en anglès, que era un dels objectius de convidar-nos. Va ser un vespre entretingut i diferent!

L'endemà, volíem anar en bici a Xingpíng, 20 quilòmetres al nord de Yángshuò. El cas és que nosaltres vam acabar fent una ruta alternativa pels pobles del voltant (Dútou, Mushan), que estaven envoltats de camps d'arròs i horts i estava tan mal indicat que no vam trobar el ferri per a travessar el riu. La veritat és que ens va agradar bastant la passejada, tot i que no arribèssim a Xingpíng, perquè el paisatge era molt bonic i tranquil. De fet, quan vam anar a Xingpíng en autobús, ens vam alegrar de no haver-hi anat amb bici, perquè el paisatge era molt monòton i hi havia molt trànsit; en canvi, per allà els horts, només hi havia pagesos i algun tractor. Xingpíng és un poblet petit, l'atracció principal del qual és el Li, i l'objectiu principal d'anar-hi era tornar a Yángshuò en una barca de bambú pel riu. Ens va agradar força, tot i que el trajecte és bastant llarg i el paisatge més espectacular és al principi del recorregut, a prop de Xingpíng.

Per acabar la ruta per Yángshuò, vam visitar dues atraccions turístiques als afores del poble. El Pont del Drac, que travessa el riu Yùlóng, és un dels ponts més grans de Guangxi i té més de 600 anys d'història; i el Turó de la Lluna, una muntanya amb un forat en forma de lluna.

Guilin - 桂林

Guilin és un poble turístic de la província de Guangxi, al sud de la Xina, on hi fa una calor espectacular. Està rodejat d'aigua, amb el riu Li a una banda i el riu del Presseguer Florit a l'altra i varis llacs a diferents indrets de la població. Al llac Shan, hi ha les Pagodes bessones del Sol i la Lluna, que de nit estan il·luminades de color daurat i platejat i es poden contemplar des de diferents llocs al voltant del llac, on hi ha un caminet amb paradetes i músics.

Una mica allunyat del centre de Guilin, hi ha la Cova de la Flauta de Jonc, anomenada així per la vegetació que envolta el lloc, que s'utilitzava per fabricar instruments musicals. És una cova bastant gran amb moltes estalactites i estalagmites, que van creant diferents escenes batejades amb noms més o menys aconseguits (el Bolet, Lleó davant del Mirall,...) L'espai més destacat és el Palau de Cristall del Rei Drac, que és una sala molt gran amb un estany d'aigua que reflexa tota la formació geològica i el joc de llums i colors crea un efecte encisador. Ens va agradar molt, però, evidentment, si sabèssim xinès, hauríem aprofitat molt més la visita comentada (la guia va cantar i tot!); a més a més, allà dins, la temperatura era molt agradable (a fora, la xafogor era insuportable).

Un dels grans moments del viatge a la Xina, va ser la pujada a les terrasses d'arròs de Dazhai, a prop de Guilin; bé, "a prop" és una manera de parlar, estaven a dues hores i mitja en autobús (amb la manera xinesa de conduir autobusos, que és, si més no, peculiar) per una carretera de muntanya estreta plena de revolts i sotracs. Quan vam arribar, vam començar a pujar per diferents caminets entre els camps d'arròs, que s'anomena l'Espinada de Drac, perquè les terrasses d'arròs semblen les escates d'un drac. Hi ha plantacions d'arròs fins a 1000 metres d'altitud i el paisatge és impactant: amb tots els camps ben alineats enfilant-se als turonets, el poble a la vall al costat del riu i les muntanyes més altes al fons.

Chengdu - 成都

Per tal d'anar de Xi'an a Chengdu, vam aconseguir canviar els seients per una llitera, la qual cosa va ser una gran millora, ja que vam poder dormir una estona i, com a mínim, vam arribar descansats. per tant, tan bon punt vam haver deixat les maletes, vam anar a veure els habitants més famosos de Sichuan: els óssos panda. Viuen en una reserva a fora de la ciutat i convieuen amb una altra espècie de panda més petita, però més activa: els pandes vermells, que són una mena de guineus de color rogenc que s'enfilen als arbres i, fins i tot, es passegen entre els visitants.

A la tarda, vam anar al Jinli Gujie, un carrer, al costat del Temple Wuhou, que està ambientat com un barri d'un poble xinès tradicionals (fanals vermells, balcons de fusta, paradetes d'artesania,...) Per acabar la nostra ruta de barris, vam passar pel barri tibetà de Chengdu, on es concentra aquesta comunitat i venen productes tradicionals del Tibet, però a diferència del barri musulmà de Xi'an no aconseguia transportar-te, en aquest cas, es tractava d'una sèrie de comerços diferents que a la resta de la ciutat.

A Chengdu, vam visitar dos temples. Al Temple de Wenshu, al nord de la ciutat, hi ha diferents patis amb cremadors d'encens, espelmes i diferents altars. Vam poder veure part d'una cerimònia budista i ens va agradar molt, perquè és molt diferent del tipus de litúrgia a la què estem acostumats a veure. Abans de marxar de Chengdu, vam visitar el Temple de Zhaojue, que està situal als afores de la ciutat i va servir d'inspiració per altres temples budistes arreu d'Àsia. D'aquest temple, destacaria el fet que es pot entrar i veure de prop els altars i les escultures que hi ha, ja que a la majoria de temples, els altars s'havien de mirar des de fora, en canvi, aquí (igual que al Temple del Lama de Beijing), podies passejar-hi, voltant en el mateix sentit que les agulles del rellotge.

Abans de marxar de Sìchuan, vam visitar el poble de Pínglè, que manté el centre amb edificis de les dinasties Ming (segle XIV - XVII). No està malament, però l'element més interessant del poble és el riu, que travessa Pínglè i que és una gran font d'inspiració pels artistes locals, que poblaven les ribes del riu.