Nara - 奈良

Nara, a aproximadament una hora de Kyoto, va ser la primera capital permanent del Japó (710); abans, canviaven la capital del país cada vegada que un nou emperador es moria. Algunes dels llocs més importants de la ciutat es troben a dins el parc de Nara, que acull 1200 cèrvols. Els cèrvols eren considerats els missatgers dels déus i avui en dia, tenen l'estatus de Tresor Nacional i campen pel parc al seu aire buscant turistes que els donin galetes. Una de les atraccions de Nara és el Daibutsu (gran buda) del temple Todai-ji, que data del 746, quan l'emperador Shomu va fer construir-lo per protegir la població de la verola, i és una de les figures de bronze més grans del món; medeix 15 metres. A prop de l'estàtua, hi ha una columna de fusta amb un forat a la base, que és exactament igual de gran que el forat del nas del gran buda; la tradició diu que si aconsegueixes esmunyir-t'hi, en la propera vida, assoliràs el nirvana. Per si algú s'ho està preguntant, no, nosaltres no vam intentar passar-hi, sobretot, perquè en aquell moment només ho feien nens, i ja en vam veure algun de gran que tenia problemes!



Tirol

Continuant la nostra ruta per carreteres estretes i pintoresques, vam anar cap a Àustria. La nostra primera parada fou Hallstatt, un dels pobles més bonics on he estat. Està amagat entre les muntanyes al costat d'un llac i no s'hi pot entrar en cotxe. Allà, vam veure uns cignes impressionants, que eren molt grans i semblaven habituats a conviure amb les persones. Si algú s'ho està preguntant, sí, en aquest viatge vam fer uns reportatges sobre la fauna centreeuropea sensacionals: l'ós de Berna, les granotes bavereses, els cignes de Hallstatt i finalment l'intent d'atac d'un gat a uns ànecs (també a Hallstatt), que molt intel·ligentment van saltar cap a l'aigua en veure's amenaçats.

Després, vam anar a Krimml. Si Hallstatt era un poble de postal, Krimml no es queda pas enrere. El principal atractiu del poble és que hi ha una de les cascades més alta d'Europa, que fa 380 metres. Hi ha un camí que passa pel costat de la cascada i permet veure els salts d'aigua des d'un punt més elevat.

Un dels moments més interessants, per qualificar-lo d'alguna manera, del viatge es va produir el dia de Pasqua al matí. Ens vam llevar i per la finestra de l'habitació de l'hotel, vam veure que tot estava nevat. En aquell moment, Krimml em va recordar, encara més que el dia anterior, al poble de la Heidi, tot i que era Suïssa. Evidentment, i llavors ja ho sabíem, darrere aquella postal s'amagava un problema: el fet que nosaltres havíem d'anar tornant i la manera més curta de fer-ho era una carretera que travessava una muntanya. Quan vam baixar a esmorzar, l'amo de l'hotel ens va demanar si pensàvem passar per aquella carretera, li vam preguntar com estava i ens va dir que no hi havia cap problema i ens va donar un ticket, perquè no haguèssim de pagar el peatge per passar-hi (només ens hauria faltat això!). Doncs bé, després d'esmorzar, vam sortir i vam anar pujant la muntanya; nevava i feia fred, però anàvem circulant més o menys bé. Fins que en un revolt, on la neu començava a prendre i abans que poguèssim decidir que giràvem i anàvem a buscar la carretera llarga amb els mateixos revolts que la curta i que ningú ens assegurava que no estigués igualment nevada, ens vam quedar parats sense poder continuar endavant ni tirar endarrera. Al cap d'una estona, vam aconseguir girar el cotxe i ja estàvem a fora intentant estrenar les cadenes del cotxe amb l'objectiu de baixar d'aquella muntanya. No us penseu que érem els únics allà sense saber què fer; els autòctons anaven tirant amunt o giraven sense problemes, perquè portaven rodes d'hivern, però érem bastants els estrangers que no ens esperàvem aquella nevada tan forta i estàvem allà al mig decidint què fer i maleint el moment en el qual se'ns va acudir que passar per aquella carretera era una idea fantàstica. Finalment, va passar la màquina llevaneu i sota la neu, que no parava de caure, vam poder tornar pel camí llarg.

Suïssa

Aquests dies de Setmana Santa, vam fer un viatge en cotxe que el podríem titular "Europa sota la pluja", però malgrat el mal temps, també ens ho vam passar bé i vam veure coses interessants. Primer de tot, vam anar a Suïssa, on vam visitar Gruyères, Berna i Interlaken. El primer poble em va agradar molt; vam visitar el Museu del Formatge, la visita del qual no és gaire interessant, però vam poder veure com el fabricaven i l'emmagatzamaven abans de posar-lo a la venta, que és un procés força laboriós. El poblet està situat a dalt d'un turó, hi ha un castell i té unes vistes força maques a les valls del voltant.

Aquell mateix dia, vam visitar Berna, la capital del país. És una ciutat petita amb un centre històric acollidor, amb els carrers empedrats i botiguetes i bars sota de perxes. En un dels carrers cèntrics, hi ha la torre Zytglogge, que vol dir campana del temps, construïda cap el segle XIII. Més tard, al segle XV, s'hi va col·locar el rellotge astronòmic, que no només mostra l'hora (en un rellotge de 24 hores), sinó també la data, la posició del sol respecte el zodíac, les hores de sol i la fase de la lluna. A dalt de la torre, al costat del rellotge, hi ha unes figures mecàniques que es mouen cada hora.

Després, vam anar a veure els óssos de Berna, que viuen en un parc a prop del riu Aar (destaco el riu perquè és el que sempre surt als encreuats). Doncs bé, quan nosaltres hi vam anar, hi havia quatre óssos: un de molt gran que estava apartat dels altres i tres que estaven junts en un altre tancat. Mentre ens hi acostàvem, un d'ells va començar a escalar un arbre, que devia fer més de deu metres; quan va arribar al capdamunt, semblava que no sapigués baixar. L'arbre s'anava balancejant, perquè l'ós pesava molt i el tronc no era gaire gruixut, però l'animal anava mantenint l'equilibri i menjant algunes fulles que hi havia a les branques. Allà dalt, s'hi va estar durant gairebé mitja hora, mentre tots els vianants ens encantàvem a mirar-lo i patíem una mica, perquè feia tota la impressió que l'ós, tard o d'hora, acabaria caient. Al final, quan ja tothom es pensava que no podria baixar, va començar a lliscar lentament pel tronc fins arribar a terra, arrencant un tímid aplaudiment entre els que ens ho miràvem amb incredulitat. A terra l'esperaven els seus companys, que amb prou feines li havien fet cas durant tota l'estona que va estar dalt de l'arbre.

En la nostra segona etapa a Suïssa, vam passar pel Walensee i per Iseltwald, que és un poble molt pinturesc al costat del Brienzersee, molt a prop d'Interlaken, que té el Thunersee a l'altre costat. Com que feia una mica més de bo (no és que fes un sol espectacular, però com a mínim no plovia ni nevava i hi havia poca boira), vam pujar a Schilthorn, a 2.970 metres, amb l'aeri. Aquesta muntanya es veu que és força coneguda perquè hi van rodar una pel·lícula del James Bond. Al capdamunt, sí que nevava i feia una mica de fred, però les vistes eren bastant espectaculars rodejats de muntanyes nevades.