Antelope Canyon i Monument Valley

Després d'uns indrets que ens pensàvem que serien difícils de superar, va arribar la confirmació que els paisatges de pel·lícula no s'havien acabat. Encara a Arizona, vam visitar Antelope Canyon, un congost en territori Navajo, que l'aigua ha anat erosionant; de fet, hi ha inundacions durant l'època de pluges i el seu nom en navajo és "el lloc on l'aigua corre entre les roques". Els rajos del sol entren entre les roques creant uns efectes curiosos de llum i ombres, la sorra agafa colors entre marró, vermell i morat en funció de l'hora del dia. Espectacular. L'únic inconvenient és que és un lloc estret, hi ha molta gent i el temps que pots passar-hi és limitat, cosa comprensible, ja que nosaltres ens hi haguéssim estat hores admirant la bellesa d'aquelles formacions rocoses.

La població més propera a Antelope Canyon és Page, un típic poble americà travessat per grans carreteres amb motels a banda i banda, que sembla que estigui permanentment endormiscat. A prop, hi ha Glen Canyon National Park, on hi ha el Lake Powell, el segon embassament d'aigua més gran dels Estats Units; el primer és el Lake Mead, a prop de Las Vegas; i un destí turístic en sí mateix, visitat per més de dos milions de persones cada any. Realment, és impressionant estar al desert i que hi hagi un llac tan immens que sembla sorgit del no-res. A prop de Page, hi ha Horseshoe Bend, un meandre del riu Colorado amb forma de ferradura que es pot veure des d'un mirador 300 metres a sobre el riu.

Una vegada acabada de visitar la zona, vam tornar a agafar el cotxe per anar a Monument Valley, a la frontera entre Arizona i Utah. És una àrea situada dins la nació Navajo, caracteritzada per la presència de buttes, uns turons aïllats amb laterals pendents o verticals i un cim pla. És una zona bastant coneguda perquè s'hi rodaven westerns i altres pel·lícules, per exemple, la carretera cap a Monument Valley és on Forrest Gump va parar de córrer.

Grand Canyon

I va arribar un dels grans moments del viatge: el Grand Canyon. És indescriptible. El moment de veure'l per primera vegada mentre es ponia el sol va ser espectacular; realment, un dels paisatges més bonics que he vist mai. Us podeu imaginar la quantitat de fotografies que vam fer, hi havia pocs moments que no fossin dignes de tenir una instantània, encara que semblés igual que l'anterior, la llum havia canviat, els núvols anaven i venien... Un paisatge captivador, impossible parar de mirar-lo.

L'endemà al matí, ens vam llevar molt d'hora per anar a veure la sortida de sol; de fet no era el matí, era la nit. El Grand Canyon és a Arizona i en aquest estat tenen la peculiaritat que no canvien l'hora a l'estiu, amb la qual cosa a l'estiu van a la mateixa hora que als estats del Pacífic i a l'hivern a l'hora de les Rocalloses; això vol dir que quan nosaltres hi érem la sortida del sol era molt d'hora i la son i els quilòmetres del dia anterior van pesar a l'hora de llevar-se, però allà ens teníeu, amb el frontal, càmeres, trípode i esmorzar esperant un dels primers autobusos que ens deixarien en diferents punts del parc. Tot i que aquell també va ser un dia llarg d'anar amunt i avall a veure el Grand Canyon des de diferents llocs, va valer la pena matinar i gaudir tranquil·lament de com es despertaven les muntanyes.

Vam estar tot el dia voltant pel cantó sud del parc, que és el més visitat i vam acabar veient una altra posta de sol per a emmarcar des del Desert View. De fet, es veu sempre una secció del congost semblant, però els colors van canviant segons la inclinació del sol i la meteorologia; hi ha llocs on es veu més el riu Colorado, d'altres que no veus el fons del canyó, però en general, la sensació és que el canyó és enorme, ja que veus muntanyes fins on t'allarga la vista. Bé, en realitat, no deu ser només una sensació: els 446 km de llarg, fins a 29 km d'amplada i 1800 metres de profunditat hi deuen tenir alguna cosa a veure.