Molt bona pel·lícula de ciència-ficció amb col·laboració catalana. Tot i que no sóc una gran aficionada al gènere, els efectes especials estan molt bé, perquè no són excessius i estan integrats en la trama del film, cosa que els fa més creïbles una vegada has entrat en la dinàmica del film. Especialment, el gat-robot és encantador!
La pel·lícula descriu un futur proper en el qual conviuen humans i robots. Segurament, el que fa que la ciència-ficció no condicioni el guió és que hi apareix com un element més, no com a únic fil conductor de la pel·lícula. És evident que sense els efectes especials, l'acció no es podria desenvolupar, però hi ha una història humana al darrera, que fa moure els personatges, i un dilema moral sobre els límits de la ciència i les emocions humanes traslladades a les màquines, que sembla que afecta més a l'espectador que als personatges. Tot això fa que que el film desemboqui en un final previsible però inevitable.
Més enllà de la profunditat d'aquestes qüestions, hi ha moltes intrigues obertes en la història dels personatges, per la qual cosa la pel·lícula es fa curta i deixa molts interrogants no resolts de la trama. Especialment, els curiosos ens hagués agradat saber algunes coses sobre la vida d'aquests personatges abans de la pel·lícula.
Pel què fa als intèrprets, Daniel Brühl, impecable com sempre, és un científic que torna a casa molts anys després d'haver-ne marxat i Lluís Homar fa un gran paper secundari interpretant un robot que de vegades sembla conèixer millor que les persones que l'envolten els sentiments humans. Ara bé, l'autèntica revelació de la pel·lícula és la jove Claudia Vega, l'Eva, la neboda del protagonista, a qui coneix per casualitat i amb qui desenvolupa una relació molt especial i entranyable.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cinema. Mostrar tots els missatges
diumenge, 20 de maig del 2012
divendres, 17 de setembre del 2010
La vida dels altres
Fa uns quants dies, vaig veure La vida dels altres i la veritat és que em va agradar molt. No és estrany, ja que la pel·lícula ha guanyat bastants premis, entre ells l’Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa l’any 2007. A algú li pot estranyar que no l’hagués vist i que ni tan sols em sonés el títol (i el confongués amb Mi vida sin mí), però no sóc gaire bona recordant títols.
Doncs bé, el cas és que és una pel·lícula molt interessant que retrata una realitat a la qual no hi estem gaire acostumats. Ambientada als anys 80 a la República Democràtica Alemanya, a un oficial li encarreguen que espiï una parella d’artistes. El problema arriba quan aquest oficial s’adona dels motius reals pels quals li encarreguen aquesta missió, que estan molt allunyats dels ideals que ell defensava i que el van fer triar aquesta feina. A més a més, va anar agafant simpatia per la parella i els seus amics, fins al punt que gairebé semblava part de la seva família. D’aquesta manera, de mica en mica, la seva opinió del bé i el mal va anar evolucionant i la seva idea del què era millor pel país, també.
Però, és clar, llavors es va trobar en una situació molt complicada, ja que havia per una banda, els seus superiors li exigien que el seu espionatge donés resultats i per l’altra, cada vegada que els havia d’informar tenia un dilema moral, perquè coneixia massa bé les conseqüències que això podia portar als espiats.
Deixant de banda l’argument, vaig trobar que la pel·lícula aportava una visió molt interessant del món de l’espionatge. De fet, em vaig sorprendre d’algunes tècniques i instruments que utilitzaven. No estic segura que realment tinguessin aquells aparells, però crec que avui en dia, a molts països ja els agradaria tenir aquella tecnologia. A més a més, em va sobtar molt les molèsties que es prenien per espiar-los, com ara enviar deu persones a cablejar el pis d’una gent que al principi, no estaven segurs que fossin sospitosos de res. Però els espiats no es quedaven enrera amb les precaucions (i ben fet que feien!), sabíeu que podien identificar la lletra de les màquines d’escriure? I com que tenien les màquines d’escriure de la gent força controlades, s’havia d’escriure amb màquines de fora del país, que no tinguessin “fitxades” i que es poguessin amagar fàcilment.
Doncs bé, el cas és que és una pel·lícula molt interessant que retrata una realitat a la qual no hi estem gaire acostumats. Ambientada als anys 80 a la República Democràtica Alemanya, a un oficial li encarreguen que espiï una parella d’artistes. El problema arriba quan aquest oficial s’adona dels motius reals pels quals li encarreguen aquesta missió, que estan molt allunyats dels ideals que ell defensava i que el van fer triar aquesta feina. A més a més, va anar agafant simpatia per la parella i els seus amics, fins al punt que gairebé semblava part de la seva família. D’aquesta manera, de mica en mica, la seva opinió del bé i el mal va anar evolucionant i la seva idea del què era millor pel país, també.
Però, és clar, llavors es va trobar en una situació molt complicada, ja que havia per una banda, els seus superiors li exigien que el seu espionatge donés resultats i per l’altra, cada vegada que els havia d’informar tenia un dilema moral, perquè coneixia massa bé les conseqüències que això podia portar als espiats.
Deixant de banda l’argument, vaig trobar que la pel·lícula aportava una visió molt interessant del món de l’espionatge. De fet, em vaig sorprendre d’algunes tècniques i instruments que utilitzaven. No estic segura que realment tinguessin aquells aparells, però crec que avui en dia, a molts països ja els agradaria tenir aquella tecnologia. A més a més, em va sobtar molt les molèsties que es prenien per espiar-los, com ara enviar deu persones a cablejar el pis d’una gent que al principi, no estaven segurs que fossin sospitosos de res. Però els espiats no es quedaven enrera amb les precaucions (i ben fet que feien!), sabíeu que podien identificar la lletra de les màquines d’escriure? I com que tenien les màquines d’escriure de la gent força controlades, s’havia d’escriure amb màquines de fora del país, que no tinguessin “fitxades” i que es poguessin amagar fàcilment.
divendres, 23 de juliol del 2010
L'hoste
El 7 d’octubre, vam gravar una pel·lícula coreana que feien a TV3, L’hoste. Era un cas molt curiós perquè resulta que tenia algunes crítiques espectaculars – del tipus ‘És la millor pel·lícula dels últims 30 anys!’ – i d’altres espectacularment dolentes, com ara ‘no perdeu ni un minut de la vostra vida veient-la.’ Això vol dir que, com a mínim, la pel·lícula no deixa indiferent, cosa que en principi és bona. Més a prop, tenia la crítica dels meus pares que la van anar a veure al cinema i van sortir-ne bastant perplexos. Per això, fa tants dies que l’havíem gravat i no havíem acabat de trobar el moment per posar-nos-hi.
Us explicaré una mica l’argument. La pel·lícula comença amb uns científics abocant productes tòxics en un riu. Passa el temps i com a conseqüència d’aquests abocaments, apareix un monstre que es menja gent. Vist així, no sembla una pel·lícula gaire prometedora, però de debò que no és tan dolenta com sembla! La família protagonista és força peculiar: un pare amb algun tipus de retard mental, una tieta tiradora d’arc professional, un tiet alcohòlic i un avi propietari d’una botigueta de llaminadures a la vora del riu (el riu del monstre). Amb aquest panorama, l’adolescent protagonista ha sortit prou normal... malauradament, el monstre se l’enduu i els altres estrellats l’han d’anar a rescatar!
Si fos una pel·lícula americana a les que estem acostumades, tindria bastant clar com acabaria (la noia rescatada en l’últim moment i el tiet i l’avi morts, aquest últim segurament en un acte heroic sacrificant-se pels altres membres de la família), el que passa és que la narrativa asiàtica funciona diferent. El que a mi em confon d’aquesta pel·lícula és que no es pot classificar en un gènere definit, ni tan sols sóc capaç d’assegurar que era una tragèdia, perquè té unes escenes còmiques brutals. O sigui, els protagonistes podien estar davant d’un altar amb fotos de les víctimes del monstre plorant desconsoladament, però d’una manera tan exagerada i sobreactuada que feia gràcia... vaja, que gairebé et senties malament per riure veient una escena que hauria d’haver estat molt dramàtica.
En fi, a mi, la pel·lícula em sembla passable, ja que no és tan horrorosa com havia llegit en algunes crítiques; ara bé, he vist pel·lícules força més bones! Jo l’he trobat interessant perquè és molt diferent de les pel·lícules que acostumem a veure... de fet, crec que és la primera pel·lícula coreana que he vist mai!! Però, no serà pas l’última.
Us explicaré una mica l’argument. La pel·lícula comença amb uns científics abocant productes tòxics en un riu. Passa el temps i com a conseqüència d’aquests abocaments, apareix un monstre que es menja gent. Vist així, no sembla una pel·lícula gaire prometedora, però de debò que no és tan dolenta com sembla! La família protagonista és força peculiar: un pare amb algun tipus de retard mental, una tieta tiradora d’arc professional, un tiet alcohòlic i un avi propietari d’una botigueta de llaminadures a la vora del riu (el riu del monstre). Amb aquest panorama, l’adolescent protagonista ha sortit prou normal... malauradament, el monstre se l’enduu i els altres estrellats l’han d’anar a rescatar!
Si fos una pel·lícula americana a les que estem acostumades, tindria bastant clar com acabaria (la noia rescatada en l’últim moment i el tiet i l’avi morts, aquest últim segurament en un acte heroic sacrificant-se pels altres membres de la família), el que passa és que la narrativa asiàtica funciona diferent. El que a mi em confon d’aquesta pel·lícula és que no es pot classificar en un gènere definit, ni tan sols sóc capaç d’assegurar que era una tragèdia, perquè té unes escenes còmiques brutals. O sigui, els protagonistes podien estar davant d’un altar amb fotos de les víctimes del monstre plorant desconsoladament, però d’una manera tan exagerada i sobreactuada que feia gràcia... vaja, que gairebé et senties malament per riure veient una escena que hauria d’haver estat molt dramàtica.
En fi, a mi, la pel·lícula em sembla passable, ja que no és tan horrorosa com havia llegit en algunes crítiques; ara bé, he vist pel·lícules força més bones! Jo l’he trobat interessant perquè és molt diferent de les pel·lícules que acostumem a veure... de fet, crec que és la primera pel·lícula coreana que he vist mai!! Però, no serà pas l’última.
dimecres, 16 de setembre del 2009
Què bé que funciona la TDT!
Us situo: diumenge a la tarda, asseguts al sofà, buscant alguna cosa per veure a la televisió. Al final, es pren la gran decisió és de veure una pel·lícula d’aquestes de desastres naturals amb un president dels Estats Units, una governadora de Califòrnia, uns científics catastrofistes que tenen raó i a qui ningú fa cas, ... En fi, una pel·lícula de diumenge a la tarda, bastant previsible, on al cap de deu minuts s’intueix qui es morirà i qui no, titulada 10.5.
Doncs el cas és que et vas enganxant a la pel·lícula. Només de començar cau l’Space Needle de Seattle per culpa d’un terratrèmol i de mica en mica veus a venir que el Golden Gate perilla; mai m’han fet gaire gràcia els ponts... Bé, els problemes venen (els problemes de debò vull dir, no els dels protagonistes de la pel·lícula) quan la fantàstica TDT comença a fer el burro. Primer, es va congelant la imatge en alguna escena, fins que finalment es queda parada del tot. Llavors, (jo que sóc molt espavilada) penso: Ah! Cap problema, posarem la tele “normal”!. Sí, ja em podia fer il·lusions ja... que allà, hi havia moltes interferències i es tallava cada dos per tres. Després, vaig anar alternant entre la 5 i la 15 (la pel·lícula era a Telecinco), que és una cosa que almenys amb la televisió de casa meva a vegades funciona; diumenge, no. Però encara tenia un tercer recurs (a vegades, tinc complex de Doraemon...): veure-la pel DVD, que no sé ben bé per què, però sol funcionar una mica millor que la TDT, el que passa és que aquesta mica tampoc dura gaire estona i va parar de funcionar al cap de poc.
Després d’això, a part de maleïr els ossos als inventors de la TDT, vaig passar-me mitja hora – de fet, la que jo em pensava que era l’última mitja hora de pel·lícula, tot i que al final va resultar que acabava més tard –canviant de cadena entre l’analògica i la TDT a veure si alguna de les dues miraculosament començava a anar bé. I ho va fer, sí, sí, uns vint segons després de començar a fer anuncis va començar a veure’s bé!!
Doncs el cas és que et vas enganxant a la pel·lícula. Només de començar cau l’Space Needle de Seattle per culpa d’un terratrèmol i de mica en mica veus a venir que el Golden Gate perilla; mai m’han fet gaire gràcia els ponts... Bé, els problemes venen (els problemes de debò vull dir, no els dels protagonistes de la pel·lícula) quan la fantàstica TDT comença a fer el burro. Primer, es va congelant la imatge en alguna escena, fins que finalment es queda parada del tot. Llavors, (jo que sóc molt espavilada) penso: Ah! Cap problema, posarem la tele “normal”!. Sí, ja em podia fer il·lusions ja... que allà, hi havia moltes interferències i es tallava cada dos per tres. Després, vaig anar alternant entre la 5 i la 15 (la pel·lícula era a Telecinco), que és una cosa que almenys amb la televisió de casa meva a vegades funciona; diumenge, no. Però encara tenia un tercer recurs (a vegades, tinc complex de Doraemon...): veure-la pel DVD, que no sé ben bé per què, però sol funcionar una mica millor que la TDT, el que passa és que aquesta mica tampoc dura gaire estona i va parar de funcionar al cap de poc.
Després d’això, a part de maleïr els ossos als inventors de la TDT, vaig passar-me mitja hora – de fet, la que jo em pensava que era l’última mitja hora de pel·lícula, tot i que al final va resultar que acabava més tard –canviant de cadena entre l’analògica i la TDT a veure si alguna de les dues miraculosament començava a anar bé. I ho va fer, sí, sí, uns vint segons després de començar a fer anuncis va començar a veure’s bé!!
divendres, 24 d’octubre del 2008
Rabbit-Proof Fence
Pel·lícula basada en fets reals, que si no t’ho diguessin, pensaries ‘Bah! Això només passa a les pel·lícules!’. L’acció es desenvolupa a l’oest d’Austràlia, el 1931; on els colonitzadors blancs intentaven “assimilar” els aborígens del país.La pel·lícula retrata el segrest de tres nenes d’entre 8 i 14 anys per part del govern, que realment es creia que tenia una missió en aquestes terres: introduir els natius a la civilització occidental, perquè segons ells havien de ‘protegir els natius d’ells mateixos’. L’objectiu era allunyar-les de les seves famílies i les seves costums, per tal que assimilessin la cultura occidental com a pròpia i en el futur, tinguessin descendència amb homes blancs, i d’aquesta manera, eliminarien la seva raça. Les tres protagonistes, la Molly, la Daisy i la Gracie, aconsegueixen escapar-se del campament on les tenen tancades i han de caminar les 1500 milles que les separen de casa seva, l’únic punt de referència que tenen és la tanca que recorria el país de punta a punta, que tenia com a objectiu controlar la població de conills a Austràlia.
La pel·lícula es basa en un llibre escrit per la filla d’una de les protagonistes i intercala moments cinematogràfics i narracions autobiogràfiques, incloent-hi un epíleg, en el qual la protagonista explica què els hi va passar després. Descriu acuradament el que s’anomena Stolen Generation, que a Austràlia va afectar nens fins els anys 70 i, evidentment, les generacions que han vingut després també han estat afectades de manera indirecta, degut a la destrucció d’identitat, de la vida familiar i de la cultura que van patir els seus pares.
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Nick & Norah's Infinite Playlist
Avui, he anat al cinema a veure una pel·lícula per passar l’estona, d’aquelles en què no s’ha de pensar gaire i que et fa riure una estona. El film en qüestió es titula Nick & Norah’s Infinite Playlist, i va d’un noi que es diu Nick, que està molt enamorat, no de la Norah, sinó d’una tal Tris, que és la seva ex i que, per dir-ho finament, no és gaire bona persona (ni gaire intel·ligent pobra noia...). Mentrestant, hi ha la Norah, que s’enamora del Nick; és una història una mica rara, que acaba en una passejada nocturna pels carrers de Nova York, en una furgoneta tronada conduïda per un grup de músics gays, amb l’objectiu de trobar l’amiga borratxa de la noia, que, creient-se que els músics gays l’havien segrestada, ha fugit i està protagonitzant una escena tipus Trainspotting al lavabo d’una estació d’autobusos.A la foto, es pot veure el cotxe del protagonista; gràcies a aquesta pel·lícula he après que no es pot tenir un cotxe groc a Nova York, perquè la gent es pensa que ets un taxi i puja al teu cotxe i pretén que els portis de festa (i el pobre noi, com que ja els té allà dins, ho fa). També he après una altra cosa, però això és més aviat de cultura general (si és que se’n pot dir així), la gent aquí quan va al cinema sembla que no ho tingui mai tot i s’aixeca trenta vegades per anar a buscar coses: que si crispetes, coca-coles gegants, ...
dijous, 18 de setembre del 2008
Vicky Cristina Barcelona
La meva gran pregunta, després d’haver vist aquesta pel·lícula, és per què surt al cartell la Penélope Cruz? Jo sóc d’aquelles persones que odia aquesta actriu, puc reconèixer que ha fet algunes pel·lícules bones, però no la suporto... Per tant, quan ahir vaig anar al cinema i vaig veure que no sortia fins més enllà de mitja pel·lícula, em vaig alegrar molt.
Suposo que tots ja deveu saber de què va la pel·lícula, però pels despistats... dues amigues americanes se’n van de vacances a Barcelona i coneixen un pintor que té un passat turbulent amb la seva exdona. Jo us recomano anar-la a veure; a part que està molt bé i és divertida, hi ha molts detalls de Barcelona i de la cultura catalana que fan gràcia. A més a més, em sembla que és el primer cop que sento parlar (poc eh, tampoc us penseu qui sap què) de la identitat catalana en un film de Hollywood – una de les protagonistes fa una tesi i es comenta una mica, ja està. També vaig trobar molt curiós que en un restaurant així més aviat ‘pijillo’ de Barcelona, mengessin pa amb tomàquet i escalivada...
L’experiència va ser tot curiosa, perquè jo estava en un cinema més aviat buit (no crec que fóssim més de 15 persones), mirant el què gairebé podria ser un anunci de la ciutat pagat per l’ajuntament i, inconscientment, llegia els subtítols en anglès, quan els actors parlaven en castellà. I de tant en tant, anaven apareixent actors catalans a la pantalla, però anava tot molt ràpid i si no t’hi fixaves, no els veies: hi havia la Lloll, el Manel Barceló, l’Abel Folk i un home, que feia de pare del personatge del Javier Bardem, que em vaig passar molta estona rumiant qui era... i ara ja ho he descobert! L’actor en qüestió es diu Josep Maria Domènech i jo estava segura d’haver-lo vist algun lloc fent de psicòpata. Us en recordeu de Plats Bruts, d’un capítol que hi ha un assassí en sèrie que mata a gent seguint l’abecedari? Doncs jo diria que és aquest.
Suposo que tots ja deveu saber de què va la pel·lícula, però pels despistats... dues amigues americanes se’n van de vacances a Barcelona i coneixen un pintor que té un passat turbulent amb la seva exdona. Jo us recomano anar-la a veure; a part que està molt bé i és divertida, hi ha molts detalls de Barcelona i de la cultura catalana que fan gràcia. A més a més, em sembla que és el primer cop que sento parlar (poc eh, tampoc us penseu qui sap què) de la identitat catalana en un film de Hollywood – una de les protagonistes fa una tesi i es comenta una mica, ja està. També vaig trobar molt curiós que en un restaurant així més aviat ‘pijillo’ de Barcelona, mengessin pa amb tomàquet i escalivada...
L’experiència va ser tot curiosa, perquè jo estava en un cinema més aviat buit (no crec que fóssim més de 15 persones), mirant el què gairebé podria ser un anunci de la ciutat pagat per l’ajuntament i, inconscientment, llegia els subtítols en anglès, quan els actors parlaven en castellà. I de tant en tant, anaven apareixent actors catalans a la pantalla, però anava tot molt ràpid i si no t’hi fixaves, no els veies: hi havia la Lloll, el Manel Barceló, l’Abel Folk i un home, que feia de pare del personatge del Javier Bardem, que em vaig passar molta estona rumiant qui era... i ara ja ho he descobert! L’actor en qüestió es diu Josep Maria Domènech i jo estava segura d’haver-lo vist algun lloc fent de psicòpata. Us en recordeu de Plats Bruts, d’un capítol que hi ha un assassí en sèrie que mata a gent seguint l’abecedari? Doncs jo diria que és aquest.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)