El món de Sofia

Aquest és un dels llibres que em vaig endur de casa dels meus pares quan em vaig emancipar. Suposo que és una novel·la que hauria d'haver llegit fa molts anys; ara, segurament, estic massa contaminada d'altres tipus de literatura per poder gaudir plenament d'aquesta obra.

El món de Sofia és un llibre de Jostein Gaarder, un autor noruec, que fa un repàs pels grans temes de la filosofia universal, a mode de curs per fascicles. Al principi de l'obra, una noia anomenada Sofia comença a rebre unes cartes d'algú que sap moltes coses d'ella. La Sofia, en comptes d'espantar-se o esbarar-se pel fet que sembli que l'estan espiant, se sent fascinada pel remitent desconegut d'aquestes missives. Les cartes o postals solen anar acompanyades d'apunts de filosofia o notes amb frases perquè la noia reflexioni sobre diferents temes de l'existència humana. La primera part de la novel·la és molt bona per recordar el que vam aprendre fa temps i teníem mig oblidat. De fet, aquesta primera part és poc novel·lada, en comparació amb la segona. Té una virtut, que per alguns deu ser un defecte, que és la de combinar dues accions paral·leles i fer-te-les viure totes dues intensament. Per una banda, hi ha la història de la noia que vol descobrir qui és el seu professor particular de filosofia i per l'altra, hi ha els apunts de filosofia, que estan força resumits i, tot i que són densos, es llegeixen de manera agradable, fins al punt de quedar-te enganxat com si es tractés d'una autèntica trama en la què frises per saber el final. La veritat és que hi ha llibres que no aconsegueixen atrapar-te en les dues trames principals i només tens ganes que parin de sortir uns personatges i tornin els que realment t'interessen. En canvi, en aquest cas, quan s'acabava la part de filosofia, em sabia greu i pensava que era una llàstima que sortís la Sofia i els problemes que tenia amb la seva mare. Però després de llegir-ne un parell de pàgines, ja tornava a estar totalment a dins del què aleshores era la trama real del llibre i, quan tornaven a aparèixer els apunts filosòfics, pensava: "Ara? Però si estava a punt de passar això tan interessant..."

Els meus problemes amb aquest llibre van aparèixer quan aquesta doble trama que m'agradava força es va convertir en una falsa triple trama. Va aparèixer un personatge nou, la Hilde (i la seva família, que tenia moltes similituds amb la Sofia. I, tot i que potser no m'hauria de preocupar per les intencions de l'autor, tinc la impressió que durant una estona l'escriptor pretén que arribem a confondre-les i no se n'acaba de sortir. El que està clar és que confon la protagonista i, personalment, crec que frustra el lector, perquè dóna moltes voltes al mateix tema, deixa una mica de banda les anotacions de filosofia i la versemblança del text comença a trontollar... paradoxalment, això passa en el mateix moment en què la protagonista està més absorbida per la història i més convençuda que tot és real. O sigui, fins aquell moment, ens ho havíem anat creient tot, per estrany que semblés. Que el reflex de la Sofia al mirall es movia? Entesos. Que trobava un mitjó desaparellat que havia perdut una noia a centenars de quilòmetres? D'acord. Que la mare d'aquesta adolescent no trobava excessivament rar que marxés de casa abans que sortís el sol i no es deixés veure fins després de dinar? Bé, els noruecs deuen ser així.

A partir d'aquí, vaig anar alternant moments de gran emoció i d'altres d'indiferència durant la lectura d'El món de Sofia. Per una banda, la metaliteratura sempre és un recurs interessant; i el fet que els personatges adquireixin consciència de personatges el trobo apassionant. Tanmateix, he de dir que trobo una mica forçades les escenes en les quals se n'adonen; el llibre comença ratllar la ciència-ficció i hi ha un excès d'esdeveniments completament inconnexos i precipitats, que trenquen el discurs de la novel·la, que fins aleshores s'havia caracteritzat per seguir una seqüència racional amb alguns tocs il·lògics que encaixaven en el context del llibre. El colofó, que he de dir que no em va desagradar del tot, va ser quan els teòrics protagonistes van ser elevats a l'estrat de filòsofs immortals; malauradament, sembla que això sigui incompatible en viure en la realitat occidental actual i que aquests pensadors hagin de viure en un món paral·lel en el qual hi cap tot allò que no ha tingut cabuda en la nostra societat.

El secret del brigadista i visita als escenaris de la Batalla de l'Ebre

Fa algunes setmanes, vam decidir anar a passar un cap de setmana a les Terres de l’Ebre, concretament als escenaris de la Batalla de l’Ebre. Després, a casa, vaig trobar El secret del brigadista d’Andreu Claret de l’any 2008 i vaig decidir llegir-lo per a tenir una altra visió d’aquests fets històrics.

És una novel·la d’aquelles que combinen històries de diferents èpoques que comparteixen el mateix escenari, el poble de la Fatarella i rodalies. Podríem discutir sobre si la trama principal està situada a l’actualitat o als anys 30, però bé, la història comença en l’actualitat, quan una noia americana viatja a Catalunya per a descobrir com va morir el seu avi, que era un brigadista jueu de Philadelphia que lluitava al bàndol republicà durant la Guerra Civil. Però l’autèntic protagonista de la novel·la és un nen fatarellenc que esdevé la unió entre els dos moments històrics que es descriuen; a més a més, resulta la peça clau per tal que la noia descobreixi la veritat sobre el seu avi i els seus últims anys de vida. Deixant de banda la investigació i la trama d’intriga, la novel·la també és el retrat d’una època fosca de la nostra història, en la qual els nens creixien abans d’hora en unes circumstàncies adverses i les famílies sobrevivien com podien.

En un altre nivell, hi ha una història secundària sobre la tradició dels templers , que incrementa la dosi intriga i a presentar de manera més completa els orígens culturals de la Terra Alta. Personalment, aquest fil no m’ha interessat tant com la trama principal i, en ocasions, desvia l’atenció del lector dels esdeveniments històrics, tot i que, s’ha de reconèixer que en altres moments de la novel·la, els elements templers ajuden a cohesionar els personatges i a nivell d’imatgeria tenen un paper important en el decurs de l’acció.

Doncs bé, el cap de setmana passat, vam anar a la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, comarques catalanes on encara no havíem estat mai. Primer, vam anar a Móra d’Ebre, la capital de la Ribera d’Ebre, on vam veure el famós pont d’arcades que travessa el riu, construït el 1943, que comunica Móra d’Ebre i Móra la Nova. També vam veure el Castell de Móra, que és d’estil islàmic. Després de passar per Benissanet, on hi ha el refugi de la Plaça de la Font Gran, vam anar a Miravet, on hi ha el pas de barca que els soldats republicans van utilitzar per creuar l’Ebre el 25 de juliol de 1938, que va suposar el punt de partida de la Batalla de l’Ebre. Al poble, també hi ha un castell, en aquest cas es tracta d’un castell templer, cosa que el va portar a enfrontar-se amb el castell de Móra, propietat durant molt temps de la baronia d’Entença. El castell ens va agradar molt, tot i que feia molta calor per ser l’octubre, i la pujada a peu va estar bé, sobretot quan al capdamunt, vam veure que s’hi podia arribar en cotxe!

Quan vam haver baixat del castell, vam anar a Pinell de Brai, ja a la Terra Alta. És un poble petit amb un gran desnivell, com gairebé tots els pobles que vam visitar, que té alguns llocs d’interès relacionats amb la Batalla de l’Ebre a dins del seu terme municipal. Hi ha les Cases Caigudes, un conjunt d’edificacions destruïdes pels bombardejos. Als afores del poble, direcció a Gandesa, hi ha la serra de Pàndols, que fou un important punt de defensa republicà, juntament amb la serra de Cavalls. Actualment, a la cota 705, hi ha un mirador sobre la serra, que permet entendre la importància d’aquest enclavament durant la guerra, ja que ofereix unes vistes espectaculars del territori. També hi ha el Cub de la Pau, un monument erigit pels supervivents de la Lleva del Biberó i un memorial pels brigadistes que van participar a la batalla.

Després, vam visitar el poble vell de Corbera d’Ebre, que fou destruït pels bombardejos del 38 i mai va ser reconstruït. Es pot caminar entre les runes de les cases, fins arribar la plaça de l’església, un dels pocs edificis que no es va destruir completament. És impressionant que un poble que sembla força gran quedés destrossat fins al punt que, després de la guerra, els seus habitants s’anessin instal·lant al peu del turó on hi havia l’antic municipi i el poble originari quedés allà dalt com a testimoni de la història.

Un altre dels punts interessants de la ruta és veure les trinxeres on els soldats passaven bona part del dia, defensant la posició del seu exèrcit, intentant avançar cap a l’enemic o recuperant el terreny que havien perdut en combats anteriors. Hi ha vàries trinxeres que es conserven bastant bé, una és a l’espai històric dels Barrancs (al terme municipal de Vilalba dels Arcs) i l’altre al de les Deveses (a prop de la Fatarella), on hi ha alguns refugis fets amb sacs i pedres on s’amagaven els soldats. Pel camí que va de les Deveses a l’ermita de Sant Bertomeu, també es poden veure alguns amagatalls més petits a peu de camí, mig ocultats per herbes i pedres. L’ermita, que data del segle XIII, és d’origen templer i al costat hi ha el Memorial de les Camposines, que ret homenatge als soldats que van participar en la Batalla de l’Ebre. El diumenge, a la Fatarella, on vam passar la nit a Ca la Brisda (la mateixa fonda on dormen els protagonistes de la novel·la), vam fer la ruta dels perxes. Els perxes són trams de carrer coberts degut al creixement de les cases a banda i banda del carrer; la majoria s’aguanten amb bigues de fusta i arcs de pedra. D’aquesta manera, vam poder descobrir una mica més el poble, vam passar per Cal Sant, que també surt al llibre, per l’església de Sant Andreu, que té una façana d’estil barroc, per l’ajuntament i vam poder veure diferents perxes de la Fatarella, alguns eren força bonics amb dos o tres arcs al mateix perxe i d’altres eren més rudimentaris. Abans de marxar, vam anar a veure la capella de la Misericòrdia, al costat de la qual hi ha el mirador de la Terra Alta, des d’on s'obté una bona imatge del poble i el seu voltant.

De tornada a casa, vam passar per Flix, on hi ha un refugi antiaeri convertit en museu, que en teoria havia d’estar obert, però no ho estava i, per tant, no el vam poder visitar. Però bé, també vam aprofitar per anar a veure el pantà de Riba-Roja, que té una part a Catalunya i una altra a Aragó.

La independència ficcionada

Aquest estiu, he llegit A reveure, Espanya, de Jordi Cussà. La idea de la novel·la m’atreia, precisament, perquè és una novel·la; és a dir, es tracta d’un llibre de ficció i no d’unes memòries o d’un assaig. La idea està bé, però trobo que s’hagués pogut explotar millor. La història comença el 2038, en el vintè aniversari de la proclamació d’independència de Catalunya i els personatges principals són la família de la presidenta de la Generalitat que va proclamar la independència.

Aquest llibre barreja elements d’història-ficció amb components de la novel·la negra. El punt de partida és la investigació d’una noia per fer un reportatge sobre la independència de Catalunya. A partir d’aquí, va descobrint una trama de xantatges i extorsions, gràcies a la qual Catalunya va esdevenir un estat independent el 2018. Personalment, em neguiteja bastant que es plantegi que la principal raó per la sobtada proclamació de l’estat català fou que els polítics de torn volien amagar els draps bruts, i ja no parlem del fet que en aquest llibre no se’n salva n’hi un: tots els polítics implicats en aquesta trama tenen algun punt fosc en el seu passat (o present) que els fa susceptibles a patir xantatge, o a fer-ne.

Bé, sigui com sigui, el cas és que trobo que el final és una mica precipitat. Tot té molt sentit i quadra la mar de bé, però podria estar més treballat, amb més indicis, dels que en poguéssim treure conclusions, ni que fos per tal que sospitèssim d’algú equivocat. Per altra banda, hi ha una història secundària, que en alguns moments gairebé sembla la història principal, molt ben tramada relacionant molts personatges en principi desconnectats, que al final, resol un dubte que em preocupava des del principi del llibre.

Haruki Murakami

Quan feia primer de carrera, una de les assignatures obligatòries era Teoria de la Literatura; no és que fos l’assignatura més apassionant del món, però tampoc estava tan malament com sembla pel nom. Això sí, cada dimarts i cada dijous me n’anava a dinar amb la sensació de ser una de les persones més ignorants del món, per tots els llibres que no havia llegit i que es veu que eren imprescindibles per qualsevol que intentés estudiar literatura. Tenint en ment l’ambciós objectiu de solucionar aquest problema, vaig començar a fer una llista d’aquestes grans obres de la literatura universal. Fer llistes és un recurs que faig servir sovint, tot i que normalment o bé perdo la llista o bé no li faig gaire cas. Evidentment, d’aquella llarga enumeració literària, no en dec haver llegit més de dos o tres i un dels grans privilegiats és Tòquio blues d’Haruki Murakami, recent guanyador del Premi Internacional Catalunya.

Murakami va escriure Tòquio blues - Norwegian Wood l’any 1987 (un gran any!), però va tenir el seu gran moment de glòria a principis d'aquest segle, sobretot a Europa. Llegint-lo, em va passar una cosa que no m’havia passat mai. Per una banda, tenia moltes ganes de continuar-lo llegint, per a saber com s’acabava; però per l’altra, tenia molta por d’arribar a l’última pàgina per dos motius: el primer és que patia per si el final em decepcionava; el segon és que no sabia què podria llegir després de Tòquio blues, sabia que hi hauria un abans i un després. Pel què fa al final, tenia sensacions molt contradictòries respecte com havia d’acabar i això crec és degut al ritme literari oriental. La sinopsi del llibre aparentment no té res gaire especial; és la història d’un noi que es trasllada a viure a la ciutat per estudiar a la universitat i ens explica com es relaciona amb el seu entorn. Des del punt de vista occidental, hi ha alguns punts de frustració en aquesta novel·la, ja que estàs tota l’estona esperant que passi “algo”, pots estar perfectament llegint quatre pàgines en les quals el protagonista passeja sol pel costat d’un riu sense trobar-se res ni ningú o, encara pitjor, el protagonista pot estar passejant amb algú i no es diuen res en tota l’estona. Això fa que al final, no hi hagi d’haver un “final twist” impressionant tipus pel·lícula de Hollywood en la què en 10 minuts al final salven el món, però inconscientment, el continues esperant. Al final, el final no em va decepcionar i era coherent amb la novel·la, virtut que tot sovint no es valora prou. La meva sensació després d’aquest final va ser molt diferent que la meva única experiència anterior amb la literatura d’origen japonés: una història curta de Kazuo Ishiguro anomenat A Family Supper (Un sopar familiar), potser perquè no estava acostumada al seu ritme, recordo que quan vaig pensar ‘va que ara es posa interessant’, sobtadament es va acabar.

Com que tenia aquest record de l’última història curta d’origen japonès que havia llegit, vaig tenir alguns dubtes quan em va caure a les mans El salze cec i la dona adormida i, és clar, la sensació de meravellosa incomoditat barrejada amb certa frustració es multiplicava, perquè cada història és un petit univers. A més a més, els personatges de Murakami tenen una vessant psicològica que barreja elements irracionals i estrambòtics amb una facilitat que gairebé sembla que aquestes siguin característiques comunes de persones reals. Continuant explorant Murakami, vaig creuar-me amb L’amant perillosa, i ja em vaig veure capaç d’identificar alguns trets particulars dels seus llibres: el jazz, la solitud, el passat que torna, la vida nocturna de la ciutat són nocions que apareixen gairebé sempre en algun moment o altre de la història.

Ja fa un parell d'anys, vaig descobrir Kafka a la platja. I és un llibre que em va sorprendre per molt, perquè... passen coses! Bé, més ben dit, el lector, o almenys jo, està convençut que passen coses, tot i que, com sempre, el final sembla un començament i no se sap què ha passat ni què passarà. A nivell literari, és una novel·la complexa que combina tres eixos: en primer lloc, hi ha la història de dos personatges molt diferents i aparentment sense cap nexe d’unió, però amb algunes lleugeres similituds que obren les portes a una infinitat d’hipotètiques possibilitats; en segon lloc, alguns dels capítols reprodueixen documents oficials del govern o l’exèrcit, en principi sense cap mena de relació amb res. El fet que els capítols vagin tractant temes i personatges diferents augmenta l’efecte de deixar les històries a mitges i la pregunta ‘i ara aquest què m’explica aquí?’ es repeteix força sovint en la ment del lector. No sé si és pel fet d’intercalar els tres elements d’aquesta novel·la o perquè tot i que hi hagi acció, una bona part de la història continua passant dins la ment dels personatges, aquest llibre és força més llarg que els altres. No obstant això, és una novel·la molt llegible i recomanable.

L’any passat, per Sant Jordi, em van regalar la novetat de Murakami del 2010, De què parlo quan parlo de córrer. La veritat és que no el vaig començar a llegir de seguida i encara no l’he acabat. Potser perquè té grans dosis d’autobiografia o perquè les metàfores amb el món de l’atletisme em queden una mica lluny, aquest llibre em costa més que els altres. Contradictòriament, sembla més planer de llegir, perquè és molt descriptiu i tracta temes de la vida de l’escriptor-corredor de maratons amb un llenguatge poètic i visual molt entenedor, però, de moment, no m’ha acabat d’enganxar. En resum però, considero que Haruki Murakami és un autor molt recomanable, a qui se li està començant a reconèixer, ara amb el Premi Internacional Catalunya i d’aquí uns quants anys, amb el Nobel de Literatura, la seva feina després d’haver passat desapercebuda durant molt temps, víctima, segurament, d’haver-se instal·lat còmodament en un terreny confús entre occident i orient.

Prendre's la història amb bon humor

Aquesta foto és de la biblioteca de la universitat, que aquest cap de setmana, s'ha convertit en la meva segona residència.

Us explico què passa, jo quan em vaig matricular vaig pensar que seria molt interessant fer assignatures del Canadà, per conèixer més a fons la cultura d'aquí i estudiar coses noves. Doncs bé, el problema és que per molt que una assignatura porti la paraula màgica 'introducció' al seu nom, pressuposa alguns coneixements sobre la matèria (suposo que són coneixements socials, allò que tothom sap encara que no ho hagi estudiat mai). Per tant, quan vaig sentir que per dimarts els deures eren Name the 5 events you believe most important in Canadian history. Be prepared to explain your selection, vaig adonar-me que jo no sé cinc esdeveniments de la història del Canadà, i no puc fer una selecció.

Doncs bé, després de parlar-ho amb la professora ('oh, don't worry. I'm sure you'll do a great job'), m'he passat el cap de setmana mirant llibres d'història. I eren avorridíssims! Al final, he acabat fent dues coses:

Primer, he anat a la secció infantil a mirar si trobava algun llibre amb la història del Canadà condensada i explicada de manera lleugera. Ja n'hi havia ja! Però, explicaven històries molt antigues (ni història colonial, ni confederació,...)

Després, passejant-me per un passadís molt llarg amb prestatgeries molt altes on hi havia molts llibres, els títols dels quals començaven amb la paraula 'history', he trobat un llibre que el subtítol era short, thin history of Canada. Ha sigut com una revelació. El llibre no està escrit per cap historiador, però resumeix els esdeveniments més importants del país en diferents èpoques i ho fa de manera planera, que no fa mal llegir un diumenge a la tarda.

La història en sí és una matèria interessant, però pot arribar a ser avorrida i, sobretot, repetitiva. Per exemple, quan estudies història de les Illes Britàniques sempre és el mateix: tot just acabaven una guerra, que ja en començaven una altra. Doncs el Canadà, més o menys és el mateix, quan es van separar de Gran Bretanya, només eren quatre províncies i de mica en mica, se n'hi van anar afegint més (és un procés interessant, però repetitiu); de tant en tant, tenien alguna guerra amb Estats Units, perquè els intentaven envair, però ja està, com l'autor diu és un país tranquil i això té avantatges i desavantatges.

Bé, personalment, crec que la història explicada amb ironia i una mica de sentit de l'humor fa més de bon llegir que aquells totxos empolsinats que s'amunteguen en biblioteques arreu del món. Escric un passatge que he trobat graciós, sobre els primers pobladors del Canadà, que se suposa que eren d'origen asiàtic, que van arribar al continent americà per Alaska, caminant per sobre el gel:

It is not known why they started walking east. Probably just to see what was on the other side of the ice. What they found was more ice. Some of them went home to their own ice. But others found that they quite liked living in the ice and snow of North America and eating blubber, and so they stayed on and became Eskimos. Those that didn't much care for the ice and snow and eating blubber but didn't want to go home, stayed on but kept on walking south and east and became Indians.

1867 and all the rest of it: a short, thin Canadian history. Corfield, Geoffrey. Despub: Allanburg (2007)