Las Vegas

Las Vegas, coneguda com la capital mundial del joc, del matrimoni, de l'entreteniment i de les segones oportunitats, és un espectacle en sí mateixa, un oasi de llums i formigó enmig del desert. Vam arribar a l'estat platejat de Nevada després d'hores per autopistes mal asfaltades travessant el no-res i només baixar del cotxe, vam adonar-nos que la calor era asfixiant, més de 40ºC, que en fahrenheit eren més de 100 i encara feien més por. Els hotels són una mica diferents dels d'aquí: per arribar a recepció, has de travessar una part del casino i anar seguint les indicacions; per si algú s'ho pregunta, sí, hi ha gent a tothora al casino, nosaltres vam arribar a l'hotel a mitja tarda i hi havia persones jugant al blackjack, a les escurabutxaques i bevent cocktails per berenar, quan vam marxar l'endemà a mig matí, igual.

 

Nosaltres vam dividir la nostra visita en dos dies, en diferents moments de la ruta. Durant la nostra estada, ens vam dedicar a un dels entreteniments principals de la ciutat: visitar els hotels de l'Strip (Las Vegas Boulevard, el carrer principal). Són hotels temàtics, cadascun està decorat diferent, i bàsicament són un excès, però un excès festiu i encisador. El primer hotel que vam veure, evidentment, va ser nostre, el Luxor, que està ambientat en l'Antic Egipte, l'edifici principal és una piràmide i té un esfinx i tot. També vam anar a l'Excalibur, que és un castell medieval (amb teulades vermelles i blaves; al New York, New York, amb la seva estàtua de la Llibertat, l'Empire State, la torre Chrysler i el pont de Brooklyn; al París, que té una rèplica de la Torre Eiffel, la meitat de gran que l'original; el Mirage, decorat com una illa

tropical amb un volcà a l'exterior que té un espectacle nocturn de lava, foc i aigua cada hora; el Bellagio també té un espectacle aquàtic interessant, que no vam arribar a veure; segurament, es disputa el títol de millor hotel de l'Strip amb el Venetian, que és simplement espectacular, realment, és com la ciutat dels canals, la il·luminació et transporta al capvespre italià, pots navegar amb gòndola per l'interior i l'exterior de l'hotel mentre el gondolers canta 'O Sole Mio', hi ha el Pont de Rialto i una imitació de la plaça de Sant Marc, amb el campanar i el lleó a sobre la columna. En fi, tot bastant gran i espectacular!

De dia, abans de marxar, vam anar a veure el cartell de 'Welcome to Fabulous Las Vegas', que semblava que no estava lluny del nostre hotel, però va resultar que hi havia un bon tros a peu. A menys de 40 km d'aquest punt, hi ha el Lake Mead, l'embassament d'aigua amb més capacitat dels Estats Units, situat entre els estats de Nevada i Arizona.

El segon dia que vam visitar la ciutat, vam anar a Freemont Street, és un carrer al centre de la ciutat, fora de l'Strip, va ser el primer carrer asfaltat de Las Vegas i hi ha molts llums de neó i casinos no tan glamurosos com els de Las Vegas Boulevard. Fa 20 anys, van reconvertir aquest carrer en una atracció de la ciutat: el van cobrir i van tallar el trànsit i no sé si era perquè era l'Independence Day o allò ja era normal, però hi havia una festa bastant gran, amb concerts i gent tunejada de bandera americana i un control de seguretat a l'entrada. A prop de Freemont, també hi havia carrers foscos i d'aparença una mica decadent amb capelles petites per celebrar casaments.

 

El tema del 4 de juliol a Las Vegas va ser una mica decebedor, ja que es van barrejar unes expectatives altes amb la mala sort. Després d'un dia una mica esgotador, acabant de visitar parcs naturals i hotels i casinos, vam anar a l'Stratosphere, un hotel amb una torre de 350 metres, i vam estar esperant en un aparcament amb una multitud de gent. Quan per fi van començar els focs artificials no van tancar els llums del carrer, ni tan sols els dels hotels, evidentment, tampoc van tallar el trànsit. Aquesta falta d'implicació s'entén, perquè molts hotels grans o casinos llancen els seus focs artificials i estarien força estona sense llum, però la veritat és que això desvirtua una mica l'espectacle. Ara bé, el més curiós de la nit va ser que llavors va començar a ploure, però no quatre gotes, no, allò era una tempesta en tota regla. Tothom va fugir d'aquell aparcament i a veure si sabeu on es van amagar per protegir-se de la pluja? Al casino, lògicament, que això és Las Vegas!

 

 

Los Angeles

La nostra ruta pel Far West va començar, després d'un retard per culpa de la vaga de controladors francesos, a Los Angeles, ciutat que teníem poc interès per visitar i que, efectivament, no ens va agradar gaire. Es pot dir que només vam passar un matí a la ciutat, ja que quan vam arribar, tard i cansats, vam anar a buscar el cotxe de lloguer, ens vam familiaritzar una mica amb el canvi de marxes automàtic i el trànsit americà i vam anar a dormir.Per tant, l'endemà, primer, vam anar a Hollywood, al Passeig de la Fama, on hi ha les estrelles dels famosos i el teatre xinès amb les emprentes dels actors i directors de cine. La veritat és que és un dels carrers més decadents i desangelats on he estat mai, brut i amb botigues que sembla que hagin estat abandonades des de fa décades.

 

Després, vam anar a Santa Monica, passant per Rodeo Drive i Beverly Hills, que ja són zones més maques, netes amb jardinets i botigues exageradament cares. En comparació amb Hollywood, sembla impossible que sigui la mateixa ciutat. Santa Monica és una ciutat de clima mediterrani al costat de l'oceà Pacífic, enganxada a Los Angeles. Vam anar a fer una volta per la platja, on hi ha les típiques casetes dels socorristes i pel moll, on acaba la ruta 66 i hi ha atraccions, sí, a sobre del moll de fusta, hi ha una muntanya russa, cavallets i una nòria que funciona amb energia solar.

De camí cap a Las Vegas, vam passar per Calico, un poble miner de finals del segle XIX, al desert de Mojave, on es poden veure les cases, botigues, l'estació de tren, etc. típiques de les pel·lícules de l'oest.

Hiroshima i Miyajima - 宮島

Abans d'acabar l'any, m'he decidit a acabar d'explicar el nostre viatge pel Japó; una mica més, i ho explico quan faci un any que hem tornat. Abans de tornar cap a Tokyo, vam visitar Hiroshima i Miyajima, al sud d'Osaka. A Hiroshima, bàsicament, vam visitar el centre de la ciutat on, hi ha el parc d'Hiroshima ple de cirerers, el memorial per la pau, un parc amb escultures en record de les víctimes de la primera bomba atómica, el 6 d'agost de 1945; entre altres escultures, vam veure la Flama de la Pau, que s'apagarà quan es destrueixi l'última arma nuclear del món. A l'altra banda del riu, hi ha l'A-Bomb Dome, un edifici d'oficines construït l'any 1915, a sobre del qual, va explotar la bomba, que és dels pocs que no es va esfondrar i s'ha mantingut tal com va quedar després de l'explosió.

Des d'Hiroshima, es pot anar en ferri a l'illa d'Itsukushima, anomenada popularment Miyajima, on hi ha un torii (arc) xintoista flotant, és considerat un dels paisatges més boncis del Japó i l'Unesco va declarar-lo patrimoni de la humanitat. Quan baixa la marea, les potes de l'arc queden al descobert i s'hi pot arribar caminant.

Osaka - 大阪

Osaka és l'última ciutat on vam estar durant el nostre viatge al país nipó; des d'allà també vam visitar Hiroshima i Miyajima. Tot i que no és la ciutat més interessant del món, està força bé per passar-hi un parell de dies i tornar a la civilització després del Mont Koya. La ciutat és el centre econòmic de la regió de Kansai i és una ciutat important en el comerç internacional del Japó. Nosaltres hi vam estar molt poc temps i plovia, però vam tenir temps per passejar al costat del riu Yodo i veure més cirerers florits. Una de les atraccions principals de la ciutat és el Castell d'Osaka, la construcció del qual va acabar el 1583; tanmateix, com molts edificis al Japó, ha estat destruït i reconstruït diverses vegades al llarg de la historia i el castell actual data de 1931.

Cinc anys i un dia

Avui, fa cinc anys i un dia que vaig escriure per primera vegada a aquest blog. Aquest és el primer any que m'oblido de l'aniversari del blog, tot i que ha estat el primer que he pensat quan m'he despertat, o sigui que només m'ha passat per alt per poques hores. Aquests són els enllaços dels altres aniversaris: primer, segon, tercer i quart. Deixant de banda el sushi, la literatura els tatamis, la traducció i els noodles, la novetat més destacada d'aquest últim any ha estat el nostre casament, ja fa gairebé cinc mesos. Com passa el temps!

Mont Koya - 高野山

El Mont Koya és una muntanya sagrada a la regió de Kansai, entre Kyoto i Osaka. El 816, s'hi va establir una comunitat budista i van fundar l'escola de Shingon. Un dels llocs més interessants és l'Oku-no-in, un cementiri molt gran, on se suposa que hi ha la tomba de Kobo Daishi, el fundador d'aquesta branca del budisme; tot i que molts creients creuen que realment no està mort, sinó que està meditant i, per això, li deixen menjar com a ofrena.

Actualment, al poble hi ha més de 100 monestirs, en alguns dels quals pots allotjar-t'hi i tastar el menjar budista vegetarià que hi fan, tot i que a mi el tofu per esmorzar no m'acaba de fer el pes. Al matí, també vam poder assistir a dues cerimònies, el servei matinal i el ritual del foc dedicat al déu Goma.

Nara - 奈良

Nara, a aproximadament una hora de Kyoto, va ser la primera capital permanent del Japó (710); abans, canviaven la capital del país cada vegada que un nou emperador es moria. Algunes dels llocs més importants de la ciutat es troben a dins el parc de Nara, que acull 1200 cèrvols. Els cèrvols eren considerats els missatgers dels déus i avui en dia, tenen l'estatus de Tresor Nacional i campen pel parc al seu aire buscant turistes que els donin galetes. Una de les atraccions de Nara és el Daibutsu (gran buda) del temple Todai-ji, que data del 746, quan l'emperador Shomu va fer construir-lo per protegir la població de la verola, i és una de les figures de bronze més grans del món; medeix 15 metres. A prop de l'estàtua, hi ha una columna de fusta amb un forat a la base, que és exactament igual de gran que el forat del nas del gran buda; la tradició diu que si aconsegueixes esmunyir-t'hi, en la propera vida, assoliràs el nirvana. Per si algú s'ho està preguntant, no, nosaltres no vam intentar passar-hi, sobretot, perquè en aquell moment només ho feien nens, i ja en vam veure algun de gran que tenia problemes!