Un parell d'apunts sobre aquest país

El post d’avui és un d’aquells que potser llegireu, però no crec que comenteu gaire. Bàsicament, tenia ganes d’explicar-vos alguna coseta i com que encara no he començat les classes i per no haver de parlar de la barbacoa a la qual he anat i repetir-me el divendres, que vaig a una altra (sí, això és el paradís dels hot dogs i les hamburgers with onion, ketchup and everything you can imagine!), doncs he decidit que us parlaria d’una cosa que podríem dir que és de ‘cultura general’, o que forma part d'un ‘coneixement totalment inútil però curiós’.

El Canadà està organitzat en províncies i territoris. Hi ha 10 províncies i només tres territoris (la majoria de terreny situat a més de 60’ de latitud a l’oest de la badia de Hudson està comprès en aquests territoris). La principal diferència entre una província i un territori és que la corona (britànica) va atorgar el poder a les províncies gràcies a la constitució de 1867 i els territoris van ser creats pel govern federal.

Bé, el cas és que quan arribes aquí t’adones que aquestes províncies tenen com un eslògan que de fet no se’n diu així, se’n diu motto, que (segons la gent del wikipedia) descriu la motivació o intenció general d’un grup social o d’una organització. A classe de francès, ja m’havien explicat que el Canadà en té (From Sea to Sea – de la mer jusqu’à la mer, que aquí tot és molt bilingüe) i que el Québec també, je me souviens, en teoria, en record al seu passat francès, però em pensava que era la única regió que en tenia, perquè com que abans eren francesos i a França diuen allò de Liberté, Égalité, Fraternité... però es veu que no són els únics.

L’altre dia, vaig descobrir que Vancouver també en tenia un de lema d’aquests – By Sea, Land and Air We Prosper (aquest a més a més rima!). Llavors, vaig pensar que seria curiós buscar els mottos de les diferents províncies del Canadà (a mi, almenys, em va tenir entretinguda una bona estona...). Són aquests:

British Columbia: Splendour without diminishment
Quebec: je me souviens
Ontario: Loyal she began, loyal she remains
Nova Scotia: One defends and the other conquers
New Brunswick: Hope restored
Manitoba: Glorious and free
Prince Edward Island: The small protected by the great
Saskatchewan: Strength from Many Peoples
Alberta: Strong and free
Newfoundland and Labrador: Seek ye first the kingdom of God

Northwest Territories: The New North
Nunavut: Our land, our strength

Aquests dos últims són dos territoris. Si ho compteu, veure que en falta un; és el territori del Yukon, que està a sobre la British Columbia (on jo estic) i fa frontera amb Alaska, que és l’únic que no en té. Els mottos no fan referència tots a un mateix tema: alguns parlen de llibertat, d'altres gairebé sembla que enyorin formar part d'un imperi, alguns recorden un passat gloriós i d'altres es descriuen geogràficament.

Ja està, s'ha acabat el parèntesis cultural... de moment!

En un país multicolor...

Anar a comprar en aquest país és molt complicat. Sabeu a les pel·lícules que es veuen aquells supermercats immensos amb uns aparcaments iguals d’immensos plens d’aquelles furgonetes (típicament americanes) que són totes iguals però de diferents colors? Doncs, els supermercats són així! I a tota hora, hi ha famílies (potser perquè la canalla encara fa vacances...) fent la compra, jo diria que per tot un mes! De debò, hi ha gent que fa servir carretons de tres pisos!

Com que la residència no està al centre de la ciutat, està rodejada d’aquest tipus de ‘botiguetes’ on pots trobar, literalment, de tot: a la mateixa botiga et venen menjar, roba, mobles i rodes pel cotxe... i el pitjor és que està tot barrejat. No sé si és una estratègia comercial (per cert, força efectiva), però pots trobar qualsevol tipus de producte a almenys tres llocs diferents dins la mateixa botiga. Una altra gran aventura és trobar coses normals en aquests grans supermercats; l’altre dia, jo volia arròs, normal, blanc, sense cap tipus d’espècia ni condiment, em vaig passejar per un passadís ple de paquets d’arròs... però eren de colors! Heu vist mai arròs de color vermell? Jo sí, es veu que tenia algun tipus de regust de tomàquet. El cas és que quan me’n vaig cansar, li vaig demanar a una dependenta i em va portar a un altre passadís on l’únic paquet d’arròs normal era de 2 kg, i em va dir que no en tenien de més petits.

Això sí que ho tenen aquesta gent: tot és molt gran i de mides rares... Un paquet de galetes (tamany familiar, que ja veig els comentaris del tipus: ‘Esther, que ets una addicta a la xocolata!’) fa 1,1 kg, per què no fa només un kilo? I un suc de taronja, n’hi havia 1,89 l, quin tipus de mesura és aquesta?? També pots comprar bosses de patates congelades de 4 kg i les patates Lay’s i aquestes marques són molt més grans que les normals (sí sí, les normals són les de casa, les d’aquí són estranyes!)

Aquí, tot és de coloraines, no és només l’arròs. Aquest matí, he anat a una cosa anomenada Farmer’s Market, que és com un Mercat del Rebost però una mica més yankie tot plegat. Fins i tot hi havia una parella tocant la guitarra, a l’entrada! La sensació era d’estar a dins un capítol dels Simpsons, gairebé podia veure el Homer tirant-se al damunt de la paradeta dels hot dogs...hehe! Bé, doncs, allà hi venien verdures de colors estranys: hi havia pebrots grocs, tomàquets taronges, api (diria que era api...) taronja i lila, cogombres grocs,...

Bé, i això és tot per avui. Descobrint cada dia més coses d’aquesta ciutat, en aquest final d’estiu tan estrany...

S'acaben les vacances

Últimament, gairebé tinc ganes que comencin les classes (quan d’aquí 15 dies, digui que tinc molta feina i que ‘què bé que s’estava de vacances!’ no cal que m’ho recordeu això...), per començar a estar una mica enfeinada, saber ben bé què he de fer, com funcionen les avaluacions aquí, què he d’entregar i quan, i aquesta mena de coses. Però per tot això encara falta una setmana, així que de moment us haureu de conformar amb què us expliqui el què vaig fent per aquí aquests dies. Que si m’ho paro a pensar, segurament ho trobeu més entretingut que no pas com són les meves classes a la universitat...

Bé doncs, ahir, ens van fer una sèrie de xerrades sobre les activitats que es poden fer aquí, la seguretat (va venir un agent de la guàrdia muntada, però no anava amb l’uniforme típic :-( ), la prevenció d’incendis (sí sí, el bomber en qüestió ens va explicar que cada any en algun moment o altre del curs han d’anar a les residències de la universitat, perquè s’ha encès alguna cosa i que gairebé sempre són estudiants internacionals...). Així com a curiositat, vaig descobrir que aquí existien les paelles elèctriques, que es veu que causen molts incendis, perquè la gent les fa servir on no toca. També ens van explicar on es podia menjar a la universitat, i em van acabar de convèncer que em faria el dinar jo, perquè a mi això que la universitat estigui ple de coses anomenades ‘Bene Pizzeria’, ‘Grill Works’, o ‘Taco del Mar’ no m’acaba de fer el pes. Sí el que sona millor de tots aquests establiments és l’Starbucks...

I avui, ens han portat a fer un City Tour per Kamloops. Ha estat bastant bé, anàvem en uns autobusos bastant vells i ens hem passejat per tot arreu. La noia taiwanesa que ens feia de guia ens anava explicant els llocs per on passàvem, les botigues i restaurants que hi havia, fins i tot s’ha ofert a portar-nos si algun dia volíem anar a comprar a un barri que està força lluny i no sabíem com anar-hi... Aquí la gent és bastant simpàtica, no és com a l’aeroport de Vancouver, que si no saps que has d’agafar el teu equipatge i tornar-lo a embarcar t’engeguen!

Després de la passejadeta, teníem una cosa anomenada Welcome Lunch. El menjar era força bo i el pastís de xocolata, deliciós (hehehe)! El dinar s’ha fet una mica llarg, perquè era tot bastant protocolari, primer de tot abans de començar a menjar, hem cantat l’himne, bé cantat allò que se’n diu cantat... jo al principi no estava gaire segura d’haver-ho entès bé (‘now, raise up and sing together the anthem’), i és clar, si tenim en compte que avui només hi havia els estudiants de fora, per molt que la lletra anés passant a una pantalla, no cantava ningú. Què més? Sabeu que us vaig dir (o potser no..) que hi havia estudiants de més de 70 països? Doncs llavors abans de les postres, se’ls hi ha acudit anar passant la bandera de cada país (en un powerpoint eh! No us penseu que eren com els jocs olímpics!) i representava que els estudiants que érem d’aquell país ens havíem d’aixecar (són uns friquis)... el què passa que a mi no em venia gaire de gust això d’haver-me d’aixecar quan diguessin Spain i com que la gent passava bastant del tema, m’he quedat asseguda i he aplaudit com amb els altres.

A més a més, després d’això encara quedaven els parlaments (perquè ens donaven pastís, que si no ja hauria marxat!), ha parlat la presidenta de la universitat, una vicepresidenta, uns representants del parlament del Canadà i del de la British Columbia i l’alcalde de Kamloops (hi ha alguna foto penjada a l’àlbum), que tots més o menys deien el mateix: ens donaven la benvinguda, donaven les gràcies als organitzadors de les activitats d’aquesta setmana i parlaven de la importància de la diversitat cultural avui en dia.

Dies de paperassa...

El tema dels papers ja començo a tenir-lo arreglat. Ahir, em vaig matricular a la universitat i avui, m’he fet l’assegurança mèdica i he anat a fer un canvi d’horaris. Tindré una assegurança privada durant els primers tres mesos d’estar aquí i després, te’n fan fer una de l’estat, que es vol assemblar a la seguretat social, però s’ha de pagar una tarifa mensual , que al final acaba resultant més cara que la privada...

Al final, les classes comencen dimecres que ve, però com que jo no tinc classe els dimecres, començaré dijous. Avui, ja m’he anat a comprar uns quants llibres (ha sigut una ruïna... sort que després els hi pots tornar a vendre!) i em sembla que aquest semestre llegiré bastant més que l’any passat, però faré una assignatura de literatura infantil (que això sí, és de la que tinc més llibres) que em fa molta il·lusió: llegiré Anne of Green Gables (que em sembla que en feien una sèrie de dibuixos quan era petita), Mark Twain, and something called Charlotte’s Web, que no tinc ni idea de que és, però crec que estarà bé. En fi, ja us ho aniré explicant i si voleu, us puc fer ressenyes dels llibres (hehe! És broma!!)

Després d’això dels papers, hem anat a visitar la biblioteca (‘ui, què interessant!!’ deveu estar pensant, però la veritat és que no ha sigut tan avorrit). Aquesta universitat tenen unes quantes coses curioses, una d’elles és que et deixen imprimir documents gratis, quan ho vaig llegir el primer cop, ho vaig trobar molt estrany, però t’has de portar el paper. Això ens ho ha explicat el bibliotecari avui, que abans cobraven 10 cents (ara no sé si es diuen cèntims o centaus, aquí en diuen ‘one dime’, totes les monedes tenen una mena de sobrenom - això ho fan només perquè els que no hi estem acostumats ens emboliquem!), però algun estudiant espavilat es va adonar que el paper no era tan car, i es veu que li van donar la raó i ara la gent es porta el paper de casa i imprimeix allà. Una altra cosa que al principi fa riure però es veu que es molt seriosa és que la universitat és una zona ‘scent free’, sabeu com les àrees ‘smoking free’, on no es pot fumar? Doncs, és una cosa semblant. El primer dia, ens van dir que no es podia portar cap colònia, perfum ni res que desprengués gaires olors, perquè hi ha gent que té al·lèrgies molt greus. Aquesta gent són molt estranys... Però es veu que hi ha oficines que tanquen i tot, si entra algú amb perfum, perquè els seus empleats es posen malalts...

Què més? Ah, sí! Aquí també he conegut el concepte de ‘jay walking’, que bàsicament és una cosa que si existís a Prats els mossos farien l’agost allà davant de casa, perquè consisteix en multar la gent que no travessa pels passos de peatons. Es veu que la brometa et pot costar uns 120$, suposo que depèn de qui t’enganxa fent-ho, l’altre dia vaig conèixer unes noies alemanyes que els n’hi havien fet pagar 25.

La foto d'aquí dalt vindria a ser el meu carnet d'estudiant...

My New Home

Em sembla que ja es pot dir que m'he acabat d'instal·lar. Aquests primers dies a Kamloops m'han servit per acabar-me de situar (s'ha acabat el jet lag) i començar a posar les coses al seu lloc. Ja em vaig traslladar a la residència, he comprat quatre coses que em feien falta i demà ja aniré a la universitat, tot i que les classes no comencen fins la primera setmana de setembre.

La residència està bastant bé, són molts blocs de pisos amb dos apartaments per planta, a cada un hi ha una mena d'habitació multiusos, que serveix de cuina, menjador i si t'ho proposes de saleta d'estar, dos lavabos i quatre habitacions. De moment, he conegut a dues de les meves companyes de pis, totes dues canadenques, en falta una altra que encara no ha arribat.

La foto és de la cuina del pis. Si aneu a l'àlbum enllaçat aquí al costat, en trobareu més. També, n'hi han de coses curioses que vaig veient per aquí; us en recordeu que he dit que vaig anar a comprar? Bé, doncs vaig acabar anant a una botiga de decoració molt gran, de fet, aquí tot és molt gran, el supermercat més petit on he estat és com el Carrefour de Manresa, bé això és igual, el cas és que a fora hi tenien unes cistelles (molt grans, evidentment) plenes de carbasses, però jo vaig pensar: 'No pot ser que siguin per Halloween... segur que també en mengen!' (que si t'ho pares a pensar... no deuen vendre menjar a una botiga de decoració...). Doncs vaig entrar-hi i estava per allà passejant per uns passadissos, quan de cop vaig sentir una mena de so sinistre a la meva dreta a l'alçada del meu genoll, quan em vaig girar va resultar que era una làpida amb unes llumetes i tot, que la gent es deu posar a casa per a espantar els veïns.

Aquí me'n vaig poder estar, però quan vaig veure un esquelet amb moto ja no. La temptació va ser massa gran i dissimuladament vaig agafar la càmera per fer fotos. Com que em feia vergonya (la resta de clients em sembla que no s'estranyaven gaire que tinguessin tot allò allà a finals d'agost), no en vaig fer gaires, però com que diria que això del Halloween s'ho prenen molt seriosament, ja n'aniré fent més!

First Days in Canada

Aquests dos primers dies, he fet una mica de turisme local. Ahir a la tarda, em vaig dedicar a una de les meves activitat preferides: fer el badoc. Havia anat a veure on era la universitat i a enviar uns quants correus, i després vaig decidir que baixaria fins al centre. I quan dic baixar vol dir baixar (en sentit literal). Kamloops està situat a la vall del riu Thompson i el centre de la ciutat queda més enfonsada que la resta de la ciutat i la universitat i el meu hotel estan a un turonet.

Doncs, el cas és que vaig anar baixant i com que m’entretinc amb tot i pel camí hi ha miradors, des d’on es veu tota la ciutat amb el riu al mig i les muntanyes al fons (tot molt bucòlic, vaja!) i a més a més feia força sol, vaig tardar força més estona a arribar al centre que a tornar a l'hotel, de pujada.

La segona i la tercera foto són del recorregut de baixada cap al centre. La primera és conseqüència del jet lag, es titula ‘First Canadian Dawning’ i és la vista des de l’habitació de l’hotel el meu primer matí al Canadà.

El temps passa volant

Es veu que demà marxo (molt d’hora) cap a Kamloops. I aquests últims dies què ha tocat? Doncs, fer la maleta, fer llistes i més llistes de coses que m’enduc i que segur que no faré servir i començar a assumir que l’estiu s’acaba.

Aquests dies han passat tan ràpid... ni me n’adonava i ja tornava a ser el vespre. Pensar que demà a aquesta hora estaré a dalt d’un avió travessant l’Atlàntic em provoca una barreja de sensacions que van de la tristesa a l’emoció (o sigui des del ‘No, no, no, jo em vull quedar! Que aquí hi estic molt bé!’ al ‘Wow! Quina aventura, ja tinc ganes d’arribar!’).

En fi, el pròxim cop que escrigui ja serà des de l’altra banda de món i podreu començar a fer-me dentetes sobre quina calor que fa aquí (mentre jo m’estic congelant...), com se n’està de bé fent el beure a la Fassina, quants diners heu guanyat al bingo (ai no! Això no, que ens van ben arruinar! :p),...

Fins aviat!

Ah! I perquè us distragueu una estoneta, proposo temes dels què podeu fer llistes i debatre una mica (jo crec que com que us podreu ficar amb mi, tindrà més èxit que l’anterior proposta):

1) Què s’ha descuidat l’Esther a casa?

2) Què pot fer la pobra Esther per a no avorrir-se a l’avió?