El món de Sofia

Aquest és un dels llibres que em vaig endur de casa dels meus pares quan em vaig emancipar. Suposo que és una novel·la que hauria d'haver llegit fa molts anys; ara, segurament, estic massa contaminada d'altres tipus de literatura per poder gaudir plenament d'aquesta obra.

El món de Sofia és un llibre de Jostein Gaarder, un autor noruec, que fa un repàs pels grans temes de la filosofia universal, a mode de curs per fascicles. Al principi de l'obra, una noia anomenada Sofia comença a rebre unes cartes d'algú que sap moltes coses d'ella. La Sofia, en comptes d'espantar-se o esbarar-se pel fet que sembli que l'estan espiant, se sent fascinada pel remitent desconegut d'aquestes missives. Les cartes o postals solen anar acompanyades d'apunts de filosofia o notes amb frases perquè la noia reflexioni sobre diferents temes de l'existència humana. La primera part de la novel·la és molt bona per recordar el que vam aprendre fa temps i teníem mig oblidat. De fet, aquesta primera part és poc novel·lada, en comparació amb la segona. Té una virtut, que per alguns deu ser un defecte, que és la de combinar dues accions paral·leles i fer-te-les viure totes dues intensament. Per una banda, hi ha la història de la noia que vol descobrir qui és el seu professor particular de filosofia i per l'altra, hi ha els apunts de filosofia, que estan força resumits i, tot i que són densos, es llegeixen de manera agradable, fins al punt de quedar-te enganxat com si es tractés d'una autèntica trama en la què frises per saber el final. La veritat és que hi ha llibres que no aconsegueixen atrapar-te en les dues trames principals i només tens ganes que parin de sortir uns personatges i tornin els que realment t'interessen. En canvi, en aquest cas, quan s'acabava la part de filosofia, em sabia greu i pensava que era una llàstima que sortís la Sofia i els problemes que tenia amb la seva mare. Però després de llegir-ne un parell de pàgines, ja tornava a estar totalment a dins del què aleshores era la trama real del llibre i, quan tornaven a aparèixer els apunts filosòfics, pensava: "Ara? Però si estava a punt de passar això tan interessant..."

Els meus problemes amb aquest llibre van aparèixer quan aquesta doble trama que m'agradava força es va convertir en una falsa triple trama. Va aparèixer un personatge nou, la Hilde (i la seva família, que tenia moltes similituds amb la Sofia. I, tot i que potser no m'hauria de preocupar per les intencions de l'autor, tinc la impressió que durant una estona l'escriptor pretén que arribem a confondre-les i no se n'acaba de sortir. El que està clar és que confon la protagonista i, personalment, crec que frustra el lector, perquè dóna moltes voltes al mateix tema, deixa una mica de banda les anotacions de filosofia i la versemblança del text comença a trontollar... paradoxalment, això passa en el mateix moment en què la protagonista està més absorbida per la història i més convençuda que tot és real. O sigui, fins aquell moment, ens ho havíem anat creient tot, per estrany que semblés. Que el reflex de la Sofia al mirall es movia? Entesos. Que trobava un mitjó desaparellat que havia perdut una noia a centenars de quilòmetres? D'acord. Que la mare d'aquesta adolescent no trobava excessivament rar que marxés de casa abans que sortís el sol i no es deixés veure fins després de dinar? Bé, els noruecs deuen ser així.

A partir d'aquí, vaig anar alternant moments de gran emoció i d'altres d'indiferència durant la lectura d'El món de Sofia. Per una banda, la metaliteratura sempre és un recurs interessant; i el fet que els personatges adquireixin consciència de personatges el trobo apassionant. Tanmateix, he de dir que trobo una mica forçades les escenes en les quals se n'adonen; el llibre comença ratllar la ciència-ficció i hi ha un excès d'esdeveniments completament inconnexos i precipitats, que trenquen el discurs de la novel·la, que fins aleshores s'havia caracteritzat per seguir una seqüència racional amb alguns tocs il·lògics que encaixaven en el context del llibre. El colofó, que he de dir que no em va desagradar del tot, va ser quan els teòrics protagonistes van ser elevats a l'estrat de filòsofs immortals; malauradament, sembla que això sigui incompatible en viure en la realitat occidental actual i que aquests pensadors hagin de viure en un món paral·lel en el qual hi cap tot allò que no ha tingut cabuda en la nostra societat.

Exposició de fotografia

Des d'ahir i fins diumenge que ve, a la Sala de Cal Bach de Prats, tenim exposades les fotos del curs de fotografia que vam fer a finals d'any. Durant un parell de mesos, cada dimecres, el Jordi Palau ens feia classe i cada setmana teníem deures, per a què practiquèssim. Els alumnes del curs vam ser: M. Teresa Borralleras, Jordi Calderón, Gerard Ció, Esther Codina, Marisol Costa, Maria Mayans, Ester Moya, Carme Pont, Ricard Puigferrat, Gemma Pujol, Xavier Serra i Albert Subirà. També vam fer un parell d'excursions per a tirar fotos a l'aire lliure: una a la riera, una mica accidentada, i una altra a Sant Andreu de Llanars, on vaig fer de model i tot!

La foto de dalt és una de les que tinc exposades, si voleu veure'n més, podeu venir dissabte de 6 a 8 de la tarda i diumenge d'11 a 2 del migdia i de 6 a 8 de la tarda. Ja que estic posada a ensenyar-vos fotos, us deixo la meva primera obra amb el Photoshop; espero que us agradi i que vingueu a veure l'exposició!

Helena

L'Helena ja ha nascut! El gran dia va ser el divendres 17, just abans que anés la iaia Cecília a Philadelphia, que va arribar-hi dissabte. Es va retrassar una mica del dia previst, però com que feia molt fred, devia preferir esperar-se mentre tothom s'impacientava. Ara, la Júlia ja és la germana gran i com podeu veure a la cuida molt, perquè sembla que l'Helena dorm molt tranquil·la a la falda de la Júlia, que potser encara no s'ha adonat que això de ser la germana gran no deu ser tot flors i violes. Tot i que jo, com a bona germana petita, sempre defensaré que té molts avantatges ser la germana gran, entre altres coses que no et diuen el nom de la teva germana i que, com que els pares eren més inexperts, estaven desorientats i et consentien molt, en canvi, quan arriba la petita, ja saben de què va la cosa; però bé, ser la petita tampoc està malament.

Resultats de l'enquesta

Després d'un mes de votacions, s'ha acabat l'enquesta per opinar sobre la data de naixement de l'Helena. El guanyador ha estat el 10 de febrer, que ha anat al capdavant durant tota l'estona. Al final, ha obtingut un 15% dels vots, seguit de bastant a prop del dia 13 (perquè la gent no és supersticiosa) i del 15 (que és el dia que va proposar el pare de la Júlia i l'Helena!) El 12, que és el dia previst pels metges, ha quedat en tercera posició, juntament amb altres opcions destacades, com ara el dia de Sant Valentí, que es veu que la gent pensa que a l'Helena no li faria gràcia néixer aquest dia.

He fet recerca sobre el 10 de febrer i, tot i que jo no vaig votar aquesta opció, crec que és una bona idea que l'Helena neixi el segon divendres de febrer, perquè he trobat pocs fets destacats. Com a curiositat, el 10 de febrer de 1805, es van prohibir els toros a Espanya. Sí, sí, això que ara sembla impossible i no en volen ni sentir parlar, durant els segles XVIII i XIX, els van intentar prohibir diverses vegades.

En definitiva, que l'Helena neixi el dia que vulgui, que segur que serà un gran dia!

Quin dia naixerà l'Helena?

Fa més de tres anys, vaig fer una enquesta per a saber la vostra opinió sobre la data de naixement de la Júlia. Per si algú encara no ho sap, d'aquí una mica més d'un mes, la Júlia tindrà una germana, l'Helena! Per tant, avui inauguro aquesta enquesta que durarà un mes. Les opcions són de l'1 al 23 de febrer i es pot votar fins el 28 de gener a la nit.

El dia previst pel seu naixement és el 12 de febrer. És un dia que, personalment, m'agrada força, però jo apost pel dijous 9 de febrer, que crec que és un bon dia per diferents motius, que ja us aniré explicant. Només us avanço que el número 9 m'agrada especialment des que he desobert que en anglès, els gats tenen nou vides i no set.

Al costat, us poso una de les últimes fotos que tinc de l'Helena i la Júlia, de quan van anar de vacances! Si voleu veure què més fan, podeu anar al seu blog.

Venècia

Fa un parell de setmanes, vaig anar a Venècia. Ja hi havia anat, però em va agradar molt, perquè era una ciutat que no recordava gaire. Vam visitar la Basílica de Sant Marco i el campanar, des d'on es pot veure tota la ciutat i les illes del voltant. A la plaça de Sant Marco, també hi ha el Palau Ducal, el museu Correr, la Torre del Rellotge, Harry's Bar, un bar que Hemingway solia frequentar, que estava tancat, i les columnes de Sant Marc i el lleó alat al capdamunt.

Feia bastant bon temps, tenint en compte que és desembre, i es desplaçàvem en vaporetto, que és com l'autobús que et transporta pels canals i és força lent, però és curiós i tens temps per contemplar el paisatge i fer fotos. Vam poder veure molts dels ponts de la ciutat: el pont del Rialto, que a mi sempre em recorda al Mercader de Venècia, el pont dels Sospirs, que s'anomena així perquè unia dues presons i els laments dels presos que el travessaven es podien sentir des de baix i el pont de l'Acadèmia, des d'on es veu l'església de la Salute. Abans de marxar, també vam veure el teatre de la Fenice i el gueto, el barri jueu creat el 1516.

El secret del brigadista i visita als escenaris de la Batalla de l'Ebre

Fa algunes setmanes, vam decidir anar a passar un cap de setmana a les Terres de l’Ebre, concretament als escenaris de la Batalla de l’Ebre. Després, a casa, vaig trobar El secret del brigadista d’Andreu Claret de l’any 2008 i vaig decidir llegir-lo per a tenir una altra visió d’aquests fets històrics.

És una novel·la d’aquelles que combinen històries de diferents èpoques que comparteixen el mateix escenari, el poble de la Fatarella i rodalies. Podríem discutir sobre si la trama principal està situada a l’actualitat o als anys 30, però bé, la història comença en l’actualitat, quan una noia americana viatja a Catalunya per a descobrir com va morir el seu avi, que era un brigadista jueu de Philadelphia que lluitava al bàndol republicà durant la Guerra Civil. Però l’autèntic protagonista de la novel·la és un nen fatarellenc que esdevé la unió entre els dos moments històrics que es descriuen; a més a més, resulta la peça clau per tal que la noia descobreixi la veritat sobre el seu avi i els seus últims anys de vida. Deixant de banda la investigació i la trama d’intriga, la novel·la també és el retrat d’una època fosca de la nostra història, en la qual els nens creixien abans d’hora en unes circumstàncies adverses i les famílies sobrevivien com podien.

En un altre nivell, hi ha una història secundària sobre la tradició dels templers , que incrementa la dosi intriga i a presentar de manera més completa els orígens culturals de la Terra Alta. Personalment, aquest fil no m’ha interessat tant com la trama principal i, en ocasions, desvia l’atenció del lector dels esdeveniments històrics, tot i que, s’ha de reconèixer que en altres moments de la novel·la, els elements templers ajuden a cohesionar els personatges i a nivell d’imatgeria tenen un paper important en el decurs de l’acció.

Doncs bé, el cap de setmana passat, vam anar a la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, comarques catalanes on encara no havíem estat mai. Primer, vam anar a Móra d’Ebre, la capital de la Ribera d’Ebre, on vam veure el famós pont d’arcades que travessa el riu, construït el 1943, que comunica Móra d’Ebre i Móra la Nova. També vam veure el Castell de Móra, que és d’estil islàmic. Després de passar per Benissanet, on hi ha el refugi de la Plaça de la Font Gran, vam anar a Miravet, on hi ha el pas de barca que els soldats republicans van utilitzar per creuar l’Ebre el 25 de juliol de 1938, que va suposar el punt de partida de la Batalla de l’Ebre. Al poble, també hi ha un castell, en aquest cas es tracta d’un castell templer, cosa que el va portar a enfrontar-se amb el castell de Móra, propietat durant molt temps de la baronia d’Entença. El castell ens va agradar molt, tot i que feia molta calor per ser l’octubre, i la pujada a peu va estar bé, sobretot quan al capdamunt, vam veure que s’hi podia arribar en cotxe!

Quan vam haver baixat del castell, vam anar a Pinell de Brai, ja a la Terra Alta. És un poble petit amb un gran desnivell, com gairebé tots els pobles que vam visitar, que té alguns llocs d’interès relacionats amb la Batalla de l’Ebre a dins del seu terme municipal. Hi ha les Cases Caigudes, un conjunt d’edificacions destruïdes pels bombardejos. Als afores del poble, direcció a Gandesa, hi ha la serra de Pàndols, que fou un important punt de defensa republicà, juntament amb la serra de Cavalls. Actualment, a la cota 705, hi ha un mirador sobre la serra, que permet entendre la importància d’aquest enclavament durant la guerra, ja que ofereix unes vistes espectaculars del territori. També hi ha el Cub de la Pau, un monument erigit pels supervivents de la Lleva del Biberó i un memorial pels brigadistes que van participar a la batalla.

Després, vam visitar el poble vell de Corbera d’Ebre, que fou destruït pels bombardejos del 38 i mai va ser reconstruït. Es pot caminar entre les runes de les cases, fins arribar la plaça de l’església, un dels pocs edificis que no es va destruir completament. És impressionant que un poble que sembla força gran quedés destrossat fins al punt que, després de la guerra, els seus habitants s’anessin instal·lant al peu del turó on hi havia l’antic municipi i el poble originari quedés allà dalt com a testimoni de la història.

Un altre dels punts interessants de la ruta és veure les trinxeres on els soldats passaven bona part del dia, defensant la posició del seu exèrcit, intentant avançar cap a l’enemic o recuperant el terreny que havien perdut en combats anteriors. Hi ha vàries trinxeres que es conserven bastant bé, una és a l’espai històric dels Barrancs (al terme municipal de Vilalba dels Arcs) i l’altre al de les Deveses (a prop de la Fatarella), on hi ha alguns refugis fets amb sacs i pedres on s’amagaven els soldats. Pel camí que va de les Deveses a l’ermita de Sant Bertomeu, també es poden veure alguns amagatalls més petits a peu de camí, mig ocultats per herbes i pedres. L’ermita, que data del segle XIII, és d’origen templer i al costat hi ha el Memorial de les Camposines, que ret homenatge als soldats que van participar en la Batalla de l’Ebre. El diumenge, a la Fatarella, on vam passar la nit a Ca la Brisda (la mateixa fonda on dormen els protagonistes de la novel·la), vam fer la ruta dels perxes. Els perxes són trams de carrer coberts degut al creixement de les cases a banda i banda del carrer; la majoria s’aguanten amb bigues de fusta i arcs de pedra. D’aquesta manera, vam poder descobrir una mica més el poble, vam passar per Cal Sant, que també surt al llibre, per l’església de Sant Andreu, que té una façana d’estil barroc, per l’ajuntament i vam poder veure diferents perxes de la Fatarella, alguns eren força bonics amb dos o tres arcs al mateix perxe i d’altres eren més rudimentaris. Abans de marxar, vam anar a veure la capella de la Misericòrdia, al costat de la qual hi ha el mirador de la Terra Alta, des d’on s'obté una bona imatge del poble i el seu voltant.

De tornada a casa, vam passar per Flix, on hi ha un refugi antiaeri convertit en museu, que en teoria havia d’estar obert, però no ho estava i, per tant, no el vam poder visitar. Però bé, també vam aprofitar per anar a veure el pantà de Riba-Roja, que té una part a Catalunya i una altra a Aragó.