Propera destinació: matrimoni

Doncs bé, per començar a escriure al blog aquest any, que ja comença a ser hora..., he decidit explicar-vos la notícia de l'any (almenys és la notícia de l'any de moment, a casa meva): demà, el Gerard i jo ens casem!

Sí, sí, com ho llegiu, un bon dia el meu jo anti-matrimoni (la que veia els vestits blancs molt bonics per les altres persones, però no havia pensat mai en posar-se'n un, la que l'until death do us part li feia venir vertigen, la que va fer tots els esforços possibles perquè no li toqués el ram al casament de la meva germana, i va tenir èxit,...) va desaparèixer i al final, vam decidir, així una mica improvisadament, casar-nos i passar junts la resta de la vida i ser molt feliços i menjar anissos... o pastissos de xocolata, que són més bons!

El destí dels malvats

La setmana passa, va acabar una sèrie que he anat seguint a èpoques; bé la telenovel·la deu haver durat cap a vuit anys i jo diàriament dubto que l'hagi seguit mai, excepte aquests últims mesos, que he anat mirant capítols per internet, perquè no els podia veure en directe. La sèrie en qüestió porta el terrorífic títol d'Amar en tiempos revueltos, digne de qualsevol "culebrón" sud-americà, i segurament ha fet canviar de canal a qualsevol espectador que accidentalment hagi passat per Televisió Espanyola alguna tarda dels últims anys, però la veritat és que tenia el seu encant. És de la mateixa productora que Temps de silenci, per mi, una de les millors sèries que TV3 ha emès, i, de fet, la primera temporada era pràcticament calcada, tot i que, personalment, crec la sèrie catalana era més creïble i rigorosa i d'una qualitat superior; però això segurament és degut al fet que Temps de silenci s'emetia setmanalment i, per tant, els actors tenien més temps de treballar les escenes i, a més a més, els guionistes no havien de crear trames rocambolesques per omplir una sèrie diària.

El cas és que el final d'aquesta sèrie m'ha fet reflexionar sobre com acaben els dolents a les telenovel·les que veiem cada dia, o que veuríem si tinguèssim temps. A l'últim capítol, es van morir els dos personatges principals d'aquesta temporada, bé, de fet, es van matar mútuament, en una escena cinematogràficament destacable, això sí. No podien acabar de cap altra manera i feia temps que l'espectador sabia que acabarien morts, només faltava saber quan i com, cosa que també feia alguns capítols que s'intuïa que un dels dos arrossegava un pes massa gran a la consciència que li impedia continuar en l'espiral d'odi i violència en la què havien entrat. Per tant, semblava que el destí dels personatges estava escrit i, com que havien actuat molt malament durant tota la seva vida, havien de morir. Concretament, aquests dos personatges deixaven rera seu un rastre d'assassinats per gelosia, per encobrir la seva veritable identitat i per investigar nous productes farmacèutics fent servir presos com a conillets d'índies; tot plegat feia molt complicat que la seva història sortís a la llum, estem parlant de l'Espanya dels anys 50, i que fossin jutjats pels seus crims.

Tot plegat em porta a pensar que realment els malvats mai paguen pel mal que han comès. Sembla que el pitjor que els pugui passar sigui que es morin, però no és veritat; sí que és cert que sovint es suiciden empesos pels remordiments, estic pensant també en l'Eulàlia i el Mateu Montsolís de Nissaga de poder, que per cert també eren germans i amants, com els d'Amar en tiempos revueltos. Tot i que en les trames de ficció, empresonar un assassí en sèrie no té gaire gràcia, estaria bé que de tant en tant, els donessin alguna altra sortida, per molt que l'escàndol que es coneguin els seus crims sigui indescriptible i s'hagin de fer equilibris amb els guions, perquè tot quadri al final.

El transport ferroviari xinès

Els trens a la Xina funcionen d'una manera una mica curiosa. Com que només es poden comprar els bitllets a partir de 10 dies abans de la data del trajecte, es formen llargues cues a les estacions. De fet, també es poden comprar per internet, però la pàgina web només és en xinès i és molt confusa.

O sigui, que el primer dia a Beijing, després d'haver fet una volta per Tian'anmen i la Ciutat Prohibida, vam anar a comprar bitllets a l'estació. A totes les ciutats on vam estar, els bitllets els venen a un lloc i el tren s'agafa a un altre, la qual cosa, ben mirada, no està mal pensada, però el primer dia, rodejats de cartells en xinès, no vèiem tan clara. A Beijing, vam anar força bé; hi havia una finestreta on t'atenien en anglès i, a més a més, portàvem un paperet amb les ciutats on volíem anar en xinès i els trens que volíem agafar. L'únic problema va ser que no quedaven bitllets per alguns dels trens que volíem i vam haver de canviar una mica la ruta.

Per tant, vam decidir anar directament a Xi'an i també vam comprar el bitllet de Xi'an a Chengdu per uns quants dies després. El segon "petit" inconvenient era que no hi havia el tipus de bitllets que nosaltres volíem. El primer viatge durava 14 hores, tota la nit, i nosaltres preteníem comprar bitllets per tenir una llitera i dormir una mica durant el trajecte, però no en quedaven i vam comprar bitllets per un seient. Pel segon viatge, vam comprar el mateix tipus de bitllet, per assegurar-nos de no quedar-nos sense, però ens van dir que potser els podríem canviar abans de marxar.

Com que no havíem comprat els bitllets que teníem pensats, sortíem d'una estació que estava a més d'una hora en autobús. La imatge d'aquella estació va ser impressionant. Per a entrar-hi, s'ha d'ensenyar el bitllet i passar el típic control de seguretat; així doncs no pots entrar-hi si no has d'agafar un tren. Depenent de la via d'on sortís el teu tren, hi havia diferents sales d'espera; vam buscar la nostra i semblava un èxode; l'escena recordava alguna pel·lícula de refugiats o desplaçats per conflictes bèl·lics o desastres naturals, amb la diferència, és clar, que la gent estava contenta, jugava a cartes i menjava fideus. L'estació no és que fos especialment vella o estigués gaire malament, però hi havia persones i maletes per tot arreu i era gairebé impossible camina o buscar un foradet per a seure.

Aquesta escena, a banda d'impactar-me bastant (no seria l'última escena estrafolària de la nit), em va deixar amb un dubte: què hi feia tanta gent allà? Bé, sí, d'acord, anaven a Xi'an (o alguna altra ciutat), però vam arribar dues hores abans que marxés el tren, era un dia entre setmana a la tarda i els seients/lliteres estaven numerats. Per nosaltres, tenia sentit ser allà tan d'hora, perquè no sabíem quan es tardava a arribar-hi, quanta estona estaríem al control de seguretat, etc. També és veritat que a la Xina, hi ha molt turisme intern, però mentre alguns passatgers semblava que estiguessin fent una mudança en tren, d'altres viatjaven només amb una motxilla dels nens per anar a l'escola, literalment, i d'altres, amb un pot de pintura (el tema de la pintura sembla estrany, però més tard, ens va sembla que ho començàvem a entendre). El que li acabava de donar el toc de fugida cap a allò desconegut a la situació era que tothom portava el que aleshores vam pensar que era molt menjar. Una altra cosa que ens va desconcertar va ser la venda de tamborets plegables a les botiguetes de l'estació. En aquell moment, ens va sobtar, tot i que vam estar a punt de comprar-ne un, perquè el terra de l'estació no estava especialment net, però havíem vist persones seient (i fent vida, de fet) a llocs molt més bruts.

Quan vam pujar al tren, vam entendre moltes coses. Vam anar cap als nostres seients al final del vagó, els seients estaven organitzats de quatre en quatre amb una tauleta entre mig (una mica semblant a un bar) i amb nosaltres, hi seient una parella amb una nena petita. Per arribar al nostre lloc, havíem d'esquivar una multitud de maletes i persones, la majoria dels quals ens mirava sorpresos, perquè no hi havia gaires occidentals (només vam conèixer dues senyores neozelandeses). Llavors, vam començar a resoldre algunes de les qüestions que ens havien tingut entretinguts a l'estació. És veritat que havíem llegit que venien bitllets sense seient, però o vam suposar que en trajectes llargs no es feia o, simplement, ens n'havíem oblidat del tot (possiblement, van passar les dues coses); el cas és que vam arrencar amb el passadís i la zona entre els vagons plena de gent dreta, o asseguda on podien, i aquí és on els tamborets i els pots de pintura van començar a adquirir sentit! I a dins els pots, hi guardaven menjar pel viatge (ja dèiem que no podia ser que anessin a Beijing a comprar pintura!)

La nit va ser una experiència molt peculiar, que quedaria en una posició destacada en una competició titulada "La pitjor nit de la meva vida", sobretot perquè a mi ja em costa dormir en mitjans de transport, si hi afegim l'olor dels fideus a tothora, el venedor de menjar (per comprar més fideus) i tamborets (que a mesura que avançava la nit, va anar incrementant les vendes) i el fum del tabac, que només es pot fumar a l'espai entre els vagons (just al costat d'on érem), però com que no hi ha porta, és com si es pogués fumar a tot el tren. En fi, jo vaig arribar a Xi'an arrossegant-me i convençuda que havíem de canviar els bitllets cap a Chengdu o em tornaria boja.

L'endemà, vam tornar a la rutina de fer cua, primer, per comprar bitllets (aquest cop sí, de llitera) i després, perquè ens tornessin els diners dels altres, que era en un altre lloc. Vam tardar una bona estona, però vam sortir contentíssims amb els bitllets nous.

Qualsevol que ens veiés i sentís l'entusiasme amb què parlàvem en pujar a aquell tren, devia pensar que veníem de la guerra. La frase que que més repetíem, amb un somriure d'orella a orella, era "Això és la glòria!" Segurament, per qualsevol altre, allò hagués sigut una llitera dura en un compartiment amb l'aire condicionat massa alt en un tren més aviat lent, però per nosaltres era, efectivament, la glòria. Els compartiments són de quatre persones i normalment, durant el dia estàs a baix que hi ha dos sofàs i una taula i a la llitera de dalt, hi ha plegades les mantes i els coixins; a la nit, un es queda a baix i l'altre va a dormir a dalt. Quan entres al vagó, dónes el bitllet al revisor i abans d'arribar a la teva estació, et ve a despertar. També cal dir que vam tenir sort amb els companys de compartiment, que es van passar gairebé tota l'estona dormint. Fent una volta pel passadís, vam veure que podia haver estat molt pitjor; n'hi havia que tenien unes festes muntades, amb menjar, música i famílies senceres (6 o 7 persones) fent vida al mateix espai; jo fins i tot, juraria que durant una estona van muntar una mena de karaoke.

Shànghai - 上海

L'últim lloc que vam visitar va ser Shànghai, que va suposar un xoc en comparació amb la Xina clàssica que havíem vist fins aleshores. S'adiu més a la descripció de ciutat tal com l'entenem tradicionalment. Mentre Beijing és la capital política i nacional del país, que porta sobre les espatlles el pes de la història i la tradició d'una cultura mil·lenària, Shànghai és la capital econòmica de la Xina, moderta, oberta al món i que les diferents civilitzacions que al llarg de la història han passat pel gegant asiàtic han tingut a la ciutat.

El Barri Antic de Shànghai és un lloc curiós que, si no fos per la multitud de gent que s'hi congrega, et faria oblidar per un moment que ets en una gran ciutat. Hi ha parades i botigues de souvenirs, productes típics i menjar de tot tipus. Nosaltres vam optar per un clàssic xinès: els dumplings, que són una mena de farcellets amb carn picada i verduretes a dins. Vam fer tres quarts d'hora de cua, però la veritat és que va valer la pena; estaven boníssims! Molt a prop d'allà, hi ha els Jardins Yuyuan, amb diferents plantes, canals, ponts i cambres amb mobiliari de la dinastia Ming; les diferents zones estan separades per parets ondulades que imiten les escates d'un drac. Molt a prop, hi ha la teteria Húxintíng, el te de la qual no ens va acabar d'entusiasmar, i el bazaar.

Un dels racons de la ciutat amb més personalitat es la Concessió Francesa, que del 1849 al 1946 era una zona de Shànghai governada pels francesos per raons comercials. Avui en dia, hi ha dues barriades: Xintiandì, on hi ha comerços i restaurants i sembla talment que passegis per un carrer peatonal de qualsevol ciutat europea i Tiánzifáng, que és un laberint de carrers molt estrets amb botiguetes petites a banda i banda dedicades a vendre artesania i records.

Finalment, vam anar al Bund, que originàriament era un camí de sirga per on passaven els cavalls que estiraven barques carregades d'arròs. El Bund és el districte financer de la ciutat, tot i que nosaltres només hi vam anar per veure el barri de Pudong, a l'altre costat del riu Huángpu, que és on hi ha els gratacels més alts de la ciutat, entre els quals destaquen la Torre de la Perla Oriental i la Torre Jin Mào.

Yángshuò - 阳朔

Yángshuò és un poble més petit que Guilin al costat del riu Li. Viu del turisme i, segurament per això, és el lloc de la Xina on més ens van entendre en anglès. De fet, a l'estiu, hi fan campaments d'anglès i el primer dia vam acabar convertits en ídols de masses, en una mena de festivals amb jocs de cucanya. A la tarda, metre passejàvem pel poble, anàvem veient grups de nens xinesos amb una samarreta de color groc fluorescent. Al final, un d'aquests grupets amb la seva monitora ens va parar, ens vam fer una foto amb ells i ens van convidar a un "sports meeting" que es celebraria més tard al pati de l'escola. Després, vam anar trobat grups i ens van acabar convidant 5 o 6 vegades. Al principi, no estàvem gaire convençuts, però a aquella hora, tampoc teníem res a fer i vam pensar que seria una bona oportunitat de fer coses diferents i conèixer de primera mà l'oci xinès i vam decidir anar-hi. Al principi, vam pensar que ens havíem equivocat, perquè només hi havia els nens i els seus monitors (sort que de seguida, va arribar una parella de Flandes i més tard, una família holandesa i no ens vam sentir tan sols), i els nens ens van començar a cridar com si ens coneguessin contentíssims que hi haguèssim anat. Quan vam arribar, ens pensàvem que la nostra activitat allà seria més aviat passiva (mirar com jugaven els nens, parlar una mica amb ells, etc.), però de seguida ens vam adonar que no seria ben bé així. Per exemple, la primera prova consistia en menjar síndria sense fer servir les mans, mentre algú aguantava el tall de síndria; doncs bé, perquè els nens veiessin com funcionava, els flamencs i nosaltres vam fer una petita demostració. A mi, em va tocar péixer els talls de síndria al Gerard i, tot i que el resultat va ser molt ajustat, vam guanyar. Al final, ens ho vam passar molt bé, ens vam fer moltes fotos, vam jugar molt amb ells (estirar la corda,...) i vam parlar-hi en anglès, que era un dels objectius de convidar-nos. Va ser un vespre entretingut i diferent!

L'endemà, volíem anar en bici a Xingpíng, 20 quilòmetres al nord de Yángshuò. El cas és que nosaltres vam acabar fent una ruta alternativa pels pobles del voltant (Dútou, Mushan), que estaven envoltats de camps d'arròs i horts i estava tan mal indicat que no vam trobar el ferri per a travessar el riu. La veritat és que ens va agradar bastant la passejada, tot i que no arribèssim a Xingpíng, perquè el paisatge era molt bonic i tranquil. De fet, quan vam anar a Xingpíng en autobús, ens vam alegrar de no haver-hi anat amb bici, perquè el paisatge era molt monòton i hi havia molt trànsit; en canvi, per allà els horts, només hi havia pagesos i algun tractor. Xingpíng és un poblet petit, l'atracció principal del qual és el Li, i l'objectiu principal d'anar-hi era tornar a Yángshuò en una barca de bambú pel riu. Ens va agradar força, tot i que el trajecte és bastant llarg i el paisatge més espectacular és al principi del recorregut, a prop de Xingpíng.

Per acabar la ruta per Yángshuò, vam visitar dues atraccions turístiques als afores del poble. El Pont del Drac, que travessa el riu Yùlóng, és un dels ponts més grans de Guangxi i té més de 600 anys d'història; i el Turó de la Lluna, una muntanya amb un forat en forma de lluna.

Guilin - 桂林

Guilin és un poble turístic de la província de Guangxi, al sud de la Xina, on hi fa una calor espectacular. Està rodejat d'aigua, amb el riu Li a una banda i el riu del Presseguer Florit a l'altra i varis llacs a diferents indrets de la població. Al llac Shan, hi ha les Pagodes bessones del Sol i la Lluna, que de nit estan il·luminades de color daurat i platejat i es poden contemplar des de diferents llocs al voltant del llac, on hi ha un caminet amb paradetes i músics.

Una mica allunyat del centre de Guilin, hi ha la Cova de la Flauta de Jonc, anomenada així per la vegetació que envolta el lloc, que s'utilitzava per fabricar instruments musicals. És una cova bastant gran amb moltes estalactites i estalagmites, que van creant diferents escenes batejades amb noms més o menys aconseguits (el Bolet, Lleó davant del Mirall,...) L'espai més destacat és el Palau de Cristall del Rei Drac, que és una sala molt gran amb un estany d'aigua que reflexa tota la formació geològica i el joc de llums i colors crea un efecte encisador. Ens va agradar molt, però, evidentment, si sabèssim xinès, hauríem aprofitat molt més la visita comentada (la guia va cantar i tot!); a més a més, allà dins, la temperatura era molt agradable (a fora, la xafogor era insuportable).

Un dels grans moments del viatge a la Xina, va ser la pujada a les terrasses d'arròs de Dazhai, a prop de Guilin; bé, "a prop" és una manera de parlar, estaven a dues hores i mitja en autobús (amb la manera xinesa de conduir autobusos, que és, si més no, peculiar) per una carretera de muntanya estreta plena de revolts i sotracs. Quan vam arribar, vam començar a pujar per diferents caminets entre els camps d'arròs, que s'anomena l'Espinada de Drac, perquè les terrasses d'arròs semblen les escates d'un drac. Hi ha plantacions d'arròs fins a 1000 metres d'altitud i el paisatge és impactant: amb tots els camps ben alineats enfilant-se als turonets, el poble a la vall al costat del riu i les muntanyes més altes al fons.

Quart aniversari

Ja han passat quatre anys des que vaig decidir iniciar-me en el món dels blogs. Primer de tot, cal destacar que aquest blog ha arribat al post número 100! El centè text va ser l'anterior, dedicat a Chengdu; per tant, aquest és el 101, un número capicua molt bonic per celebrar l'aniversari. Això vol dir que he escrit una mitjana de 25 textos cada anys; una mitjana totalment irreal, ja que només el primer any, vaig escriure més de 25 entrades en aquest blog, cosa que significa que els altres he escrit bastant menys, però bé, això és el que passa amb les mitjanes... Segurament no són gaires (un cada dues setmanes més o menys), però el temps i, sobretot, la inspiració són els són; i, al capdavall, aquest any, encara estic mantenint un ritme d'escriptura acceptable i he escrit més que en anys anteriors.

Bé, la notícia més destacada d'aquest últim any ha estat el naixement de la meva neboda petita, l'Helena, a la que acabo de conèixer personalment, perquè ara estic de vacances a Philadelphia, però dilluns ja tornem cap a Catalunya.

Per acabar, us deixo amb una selecció de textos que he fet d'aquests anys, que m'ha agradat rellegir. Primer de tot, un destacadíssim text sobre els mottos (no motos) al Canadà. Del 2009, us deixo amb un altre text imprescindible de coses que, en aquell moment, vaig trobar curioses i terriblement maques. Després, també hi ha una de les pel·lícules més rares que he vist mai i que, malgrat les intencions que acabo de recordar que tenia, continua sent l'única pel·li coreana que s'ha creuat al meu camí. I per acabar, de finals de l'any passat, trobo molt interessant el text dedicat als forats de les petxines, que sembla que no va tenir gaire èxit, però a mi em va tenir distreta una bona estona.