Per què les petxines tenen forats?

Quan era petita, ja m’agradava recollir petxines. I en tinc forces de guardades dels últims estius. Però aquest any, ha estat força bo en aquest aspecte. Tampoc és que hagi anat gaire a la platja, però déu ni do les que he trobat i les més grans, les he trobat quan no en buscava! L’últim cap de setmana que vaig anar a la platja, vaig veure unes nenes que en recollien amb una galleda i l’endemà al matí, vaig pensar que jo també n’havia d’haver portat una!

Però hi ha una cosa de les petxines que sempre m’ha intrigat: per què moltes petxines tenen un forat? He estat buscant informació i deu ser un tema més interessant del que sembla perquè n’he trobat força. Una de les obvietats que s’ha escrit sobre l’anatomia de les petxines és que tenen un forat perquè l’aigua pugui entrar i sortir, però el que a mi m’interessava és com han arribat a tenir un forat. Primer de tot, hi ha algunes petxines que tenen forats de manera natura, com ara les orelles de mar (que jo no n’havia sentit parlar mai), que, efectivament, tenen forats perquè l’aigua circuli i els animals puguin respirar. Però hi ha altres animals que tenen un forat, perquè altres animals se’ls han cruspit. Per exemple, els cargols, que és curiós perquè en anglès es diuen moon snails perquè tenen forma de lluna, fan forats a altres cargols, ostres i d’altres mol·luscs. Doncs aquestes bestioles tenen una mena de llengua amb dents anomenada ràdula amb la qual rasquen la closca de l’altre animal fins que fan aquest forat tan perfecte i es mengen l’animal (és una escena que em costa molt imaginar). També hi ha l’erosió, que jo em pensava que era el motiu principal dels forats, tot i que ben mirat, segurament, els forats no estarien tan ben fets, o que algú les hagi trencat, com ara una gavina que l’ha tirat a terra o una persona que l’ha trepitjat.

Investigant sobre l’apassionant món de les petxines, he descobert temes que mai m’havia plantejat, com ara que hi haguessin llocs on no es poden agafar. En general, es poden recollir les petxines buides a tot arreu. A més a més, a Califòrnia, per exemple, amb una llicència de pesca, se’n poden agafar amb l’animal a dins. Tot i així, hi ha algunes reserves marítimes on no es pot agafar res, ni petxines budes, ni tan sols pedres, per tal de preservar l’estat natural de la costa i afavorir que els animals hi puguin viure.

Bola de Drac

Per fi, després de 10 anys, avui, podrem tornar a veure Bola de Drac en català. L’altre dia, em van dir que a mi, em veiem més de l’Arale i sí, l’Arale era espectacular: amb els seus cabells liles, les ulleres de pasta negra que avui en dia estan de moda, la Gatxan, la cafeteria en forma de cafetera, el Dr. Slump intentant-se lligar la mestra del col·le, els extraterrestres i el “bon dia al dematí a la Vila del Pingüí!” I encara és més impressionant ara que sé que arale vol dir galeteta d’arròs cruixent, això del japonès és curiosíssim. Però amb l’Arale, van fer una mena de versió teòricament millorada amb dibuixos nous, que no em va agradar. Em sembla que fins i tot li van tenyir els cabells a l’Arale! Però, Bola de Drac va ser una altra cosa i triar seria molt difícil. Bola de Drac era un serial amb tots els ets i uts, i el Dr. Slump era una sèrie amb capítols independents que no seguien una trama tan definida com Bola de Drac, amb la qual havíem d'estar cada migdia, enganxats a la tele per saber si el Goku trobaria l’última bola de drac o si guanyaria el torneig d’arts marcials.

Bola de drac es criticava molt, i segurament es continuarà criticant, perquè diuen que hi ha molta violència, però la veritat és que jo no crec que els que vam créixer amb aquesta sèrie haguem tingut cap problema. Més aviat, al contrari, el Son Goku era un personatge molt bo (per això, podiar pujar al núvol Kinton!), molt amic dels seus amics i també dels seus enemics, perquè ell feia que els dolents es tornessin bons. Per exemple, el Vegeta era un dolent molt dolent i, si bé mai va deixar de ser malcarat i maleducat, va acabar lluitant al costat del Goku per salvar el món.

En resum, que jo ja fa uns quants dies que estic tontament il·lusionada amb el retorn del Goku, el Follet Tortuga, la Tortuga, la Bulma, el Krilin,...

La independència ficcionada

Aquest estiu, he llegit A reveure, Espanya, de Jordi Cussà. La idea de la novel·la m’atreia, precisament, perquè és una novel·la; és a dir, es tracta d’un llibre de ficció i no d’unes memòries o d’un assaig. La idea està bé, però trobo que s’hagués pogut explotar millor. La història comença el 2038, en el vintè aniversari de la proclamació d’independència de Catalunya i els personatges principals són la família de la presidenta de la Generalitat que va proclamar la independència.

Aquest llibre barreja elements d’història-ficció amb components de la novel·la negra. El punt de partida és la investigació d’una noia per fer un reportatge sobre la independència de Catalunya. A partir d’aquí, va descobrint una trama de xantatges i extorsions, gràcies a la qual Catalunya va esdevenir un estat independent el 2018. Personalment, em neguiteja bastant que es plantegi que la principal raó per la sobtada proclamació de l’estat català fou que els polítics de torn volien amagar els draps bruts, i ja no parlem del fet que en aquest llibre no se’n salva n’hi un: tots els polítics implicats en aquesta trama tenen algun punt fosc en el seu passat (o present) que els fa susceptibles a patir xantatge, o a fer-ne.

Bé, sigui com sigui, el cas és que trobo que el final és una mica precipitat. Tot té molt sentit i quadra la mar de bé, però podria estar més treballat, amb més indicis, dels que en poguéssim treure conclusions, ni que fos per tal que sospitèssim d’algú equivocat. Per altra banda, hi ha una història secundària, que en alguns moments gairebé sembla la història principal, molt ben tramada relacionant molts personatges en principi desconnectats, que al final, resol un dubte que em preocupava des del principi del llibre.

Segones vegades

Els mateixos llocs, però des d’un altre punt de vista. Coses que la primera vegada m’havien passat per alt, no sabia que existien o no vaig tenir temps per a veure. I, evidentment, coses que el primer cop vaig pensar que es necessitava més temps per visitar i el segon cop, tampoc he tingut temps.

A finals de l’any passat, vaig revisitar Bèlgica i el febrer vaig tornar a Estats Units. Anar a llocs que ja s’han visitat té coses positives i negatives. Entre les negatives, que tornes a anar a llocs on ja has estat i que potser no et van agradar. Tornar a visitar coses que no et van semblar especialment interessants el primer cop pot semblar una tonteria, però és clar, el segon cop potser vas amb altra gent que ho volen veure o potser vols donar-li una segona oportunitat al lloc o potser el primer cop va estar bé, però resulta que és un lloc que amb una visita n’hi ha prou... Per exemple, no cal anar dos cops a l’Atomium de Brussel·les, de fet, diria que no cal anar-hi ni un cop. És un espai mal aprofitat de la ciutat, com el Fòrum de Barcelona, on per cert no he anat mai, que va tenir una funció en un moment determinat i ara el tenen allà, una mica apartat de tot, sense saber gaire què fer-ne. Veure’l un cop des de fora és curiós, però no cal entrar-hi dues vegades!

Però també hi ha coses postives. Si hagués tornat a anar sola a Nova York, no hauria pujat a l’Empire State, perquè ja ho havia fet un cop. I la segona vegada, em va agradar molt més que la primera, perquè vaig poder veure moltes més coses. El desembre del 2008, vaig pujar-hi quan ja era fosc, feia molt fred i hi havia molta gent; en canvi, aquest febrer, hi vam anar de dia, hi havia molt poca gent i feia molt bon temps, amb la qual cosa es podien veure moltes més coses i no només els edificis il·luminats.

Remirant les fotos, se’m presenten alguns dubtes o curiositats. Primer de tot, potser hauria de parar de fotografiar tonteries. El primer cop, la gent del meu voltant feia fotos a la cinquena avinguda, mentre jo, analitzava detingudament aquestes ulleres, que al final no em vaig comprar!

I el segon, vaig fer fotos a aquestes ovelles des de tots els angles possibles. Què passa? Ho vaig trobar molt graciós!

Però la gran pregunta és: per què fas fotos que ja tens? Ah, sí, és clar; potser el primer cop no vas quedar bé; segurament, avui la llum és més bona, etc. En qualsevol cas, la segona pregunta: és impossible quedar bé a les fotos amb aquesta estàtua de Benjamin Franklin?

Amb aquestes dues fotos, es podria jugar a buscar les diferències i crec que no n'hi ha gaires. Això vol dir, primer, que em mantinc molt jove i segon, que hi ha coses que no canvien, com ara el meu anorac i que no sé què fer amb les mans (necessito un bastó i una declaració d'independència).

Tercer aniversari

Avui, celebrem el tercer aniversari del primer post d’aquest blog. La principal novetat durant aquest any ha estat que ara puc dir que sóc ‘profe’ d’anglès, el què havia fet abans eren succedanis i sí, efectivament, sóc força rabiüda, castigo els nens sense pati (quan s’ho mereixen!) i em sento molt frustrada quan veig que la meva feina esdevé inútil per l’entorn en què sovint s’ha de desenvolupar. Però tot això és una altra història!

El cas és que tafanejant per les eines per a controlar les estadístiques del blog, vaig descobrir que podia veure com arribava la gent al meu espai i l’aniversari és una bona excusa per comentar-ho. Hi ha alguns resultats que eren previsibles, com ara que les pàgines web des de les quals la gent arriba aquí més sovint són facebook i els blogs de la Júlia, l’Isaac i l’Òria, bastant lògic perquè tenen el meu blog enllaçat. Però n’hi ha d’altres que els he trobat sorprenents i m’han fet gràcia. La cosa que m’ha sobtat més és que les paraules de cerca més utilitzades sigui l’expressió fer el ronso; jo, és clar, he anat al google i ho he provat i sí, sí, la veritat és que el meu blog surt de seguida! Això ve d’un post que vaig escriure al Canadà, quan vaig descobrir la paraula 'procrastinate.' També he rigut molt quan he vist que hi ha persones que visiten el meu blog perquè han buscat les paraules coses rares; no he rigut tant perquè arribin al blog, cosa lògica tenint en compte l’adreça, sinó perquè es pot saber què fa la gent escrivint “coses rares” a un buscador d’internet? Què pretenen trobar? No dubteu ni un instant que acabo d’anar al google a provar-ho i sí, hi surten coses rares, però no sé quina gràcia o utilitat (si és que n'hi ha) hi troben; jo la cosa rara amb la què he rigut més és una foto del cartell d’entrada d’un poble que es diu "Aveinte" i hi ha el cartell de velocitat màxima a cinquanta al costat. També he trobat molt curiós que hi m’ha llegit o almenys ha passat per aquí, buscant regal noces d’or, o Carcassonne cap de setmana què fer.

Pel què fa als lectors, us agraeixo que llegiu el què escric, encara que ara no ho faci tan sovint com abans. I també volia comentar que, amb les estadístiques a la mà (bé, a la pantalla), hi ha persones que no sé qui són. És a dir, és evident que no conec a tot el món, però tenint en compte que objectivament el meu blog no sé fins a quin punt és d’interès general i que el català no es parla gaire al món, no entenc com països com Rússia o Iran apareixen en una posició força destacada en la llista de llocs on em llegeixen. Bé, en qualsevol cas, a mi, us podeu imaginar que em fa molt feliç que gent d’arreu del món visiti el meu blog, tot i que tinc lleugeres sospites que alguns (segurament no tots) hi arriben per error, per alguna similitud entre llengües que jo desconec.

Holanda

El cap de setmana passat, vam anar a Holanda. El primer dia, vam visitar Amsterdam, que té alguns llocs interessants, però, en general, no em va agradar gaire. Tot i que no vam visitar cap museu, un dels racons que més em van agradar va ser el Museumplein, la plaça on hi ha el Museu Van Gogh i el Rijksmuseum. Durant l’estona que va fer bon temps (entenent que ‘bon temps’ vol dir ‘no ploure’), tot anava bastant bé; el problema va ser quan va començar a diluviar i no va parar en tot el dia. I aquí, es va produir una de les escenes curioses d’aquesta ciutat: la gent amb bici i paraigües. Ho trobo totalment il·lògic, sobretot perquè plovia tant que es mullaven igualment! La imatge de les bicicletes neerlandeses a part de ser molt típica, és molt bucòlica, especialment les variants que es poden trobar, com la d’una parella en bici (o sigui, en dues bicis) agafadets de la mà, aquests sense paraigües, i els accessoris ciclistes per a portar criatures també són d’allò més extravagants, hi havia un senyor que portava tres nens en bici: dos a davant a dins una mena de carretó unit a la bici i un al darrere en una cadireta. El més curiós de la ciutat, però, és el barri roig, on hi ha les prostitutes amb poca roba exposades en aparadors a banda i banda del canal.

El diumenge, vam anar d’excursió a uns quants poblets de la vora d’Amsterdam que ens van agradar molt. El matí, vam anar a Zaanse Schans a veure molins de vent. És un poble petit declarat patrimoni de la Unesco, on vam veure una granja on feien formatges.

Després, vam anar a Volendam, que era un poble de pescadors. Avui en dia, ja no es dediquen a la pesca perquè ja no tenen mar; quan van construir el dic per evitar les inundacions constants d’aquesta regió, el mar es va convertir en un llac i els peixos que hi vivien van haver de buscar altres llocs per viure. El poble és força curiós perquè el poble, com bona part dels terrenys holandesos, estan per sota del nivell del mar i tots els carrerons que van al port fan pujada. Allà, vam agafar un vaixell fins a Marken, que abans era una illa, però ara està unida al país pel dic, on vam visitar una fàbrica d’esclops. Les cases de Marken són bastant peculiars; tradicionalment, són de fusta pintada de color verd i abans començaven al primer pis, o sigui, hi havia una escala que arribava a la porta de casa, que era al primer pis i a sota la casa, només hi havia els fonaments, perquè abans el poble s’inundava molt sovint. Com que ara això ja no passa, després van construir la part baixa de les cases i van fer les parets de maons. L’endemà, com que plovia molt i ja havíem vist la majoria de coses d’Amsterdam, vam anar a Delft i la Haia. A Delft, hi vam anar, bàsicament, perquè hi passa un dels meus llibres preferits, La noia de la perla, i també és una ciutat molt coneguda perquè hi fan ceràmica. Tot i que plovia a bots i barrals, és una ciutat molt maca, bastant més tranquil·la i pinturesca que Amsterdam.

Haruki Murakami

Quan feia primer de carrera, una de les assignatures obligatòries era Teoria de la Literatura; no és que fos l’assignatura més apassionant del món, però tampoc estava tan malament com sembla pel nom. Això sí, cada dimarts i cada dijous me n’anava a dinar amb la sensació de ser una de les persones més ignorants del món, per tots els llibres que no havia llegit i que es veu que eren imprescindibles per qualsevol que intentés estudiar literatura. Tenint en ment l’ambciós objectiu de solucionar aquest problema, vaig començar a fer una llista d’aquestes grans obres de la literatura universal. Fer llistes és un recurs que faig servir sovint, tot i que normalment o bé perdo la llista o bé no li faig gaire cas. Evidentment, d’aquella llarga enumeració literària, no en dec haver llegit més de dos o tres i un dels grans privilegiats és Tòquio blues d’Haruki Murakami, recent guanyador del Premi Internacional Catalunya.

Murakami va escriure Tòquio blues - Norwegian Wood l’any 1987 (un gran any!), però va tenir el seu gran moment de glòria a principis d'aquest segle, sobretot a Europa. Llegint-lo, em va passar una cosa que no m’havia passat mai. Per una banda, tenia moltes ganes de continuar-lo llegint, per a saber com s’acabava; però per l’altra, tenia molta por d’arribar a l’última pàgina per dos motius: el primer és que patia per si el final em decepcionava; el segon és que no sabia què podria llegir després de Tòquio blues, sabia que hi hauria un abans i un després. Pel què fa al final, tenia sensacions molt contradictòries respecte com havia d’acabar i això crec és degut al ritme literari oriental. La sinopsi del llibre aparentment no té res gaire especial; és la història d’un noi que es trasllada a viure a la ciutat per estudiar a la universitat i ens explica com es relaciona amb el seu entorn. Des del punt de vista occidental, hi ha alguns punts de frustració en aquesta novel·la, ja que estàs tota l’estona esperant que passi “algo”, pots estar perfectament llegint quatre pàgines en les quals el protagonista passeja sol pel costat d’un riu sense trobar-se res ni ningú o, encara pitjor, el protagonista pot estar passejant amb algú i no es diuen res en tota l’estona. Això fa que al final, no hi hagi d’haver un “final twist” impressionant tipus pel·lícula de Hollywood en la què en 10 minuts al final salven el món, però inconscientment, el continues esperant. Al final, el final no em va decepcionar i era coherent amb la novel·la, virtut que tot sovint no es valora prou. La meva sensació després d’aquest final va ser molt diferent que la meva única experiència anterior amb la literatura d’origen japonés: una història curta de Kazuo Ishiguro anomenat A Family Supper (Un sopar familiar), potser perquè no estava acostumada al seu ritme, recordo que quan vaig pensar ‘va que ara es posa interessant’, sobtadament es va acabar.

Com que tenia aquest record de l’última història curta d’origen japonès que havia llegit, vaig tenir alguns dubtes quan em va caure a les mans El salze cec i la dona adormida i, és clar, la sensació de meravellosa incomoditat barrejada amb certa frustració es multiplicava, perquè cada història és un petit univers. A més a més, els personatges de Murakami tenen una vessant psicològica que barreja elements irracionals i estrambòtics amb una facilitat que gairebé sembla que aquestes siguin característiques comunes de persones reals. Continuant explorant Murakami, vaig creuar-me amb L’amant perillosa, i ja em vaig veure capaç d’identificar alguns trets particulars dels seus llibres: el jazz, la solitud, el passat que torna, la vida nocturna de la ciutat són nocions que apareixen gairebé sempre en algun moment o altre de la història.

Ja fa un parell d'anys, vaig descobrir Kafka a la platja. I és un llibre que em va sorprendre per molt, perquè... passen coses! Bé, més ben dit, el lector, o almenys jo, està convençut que passen coses, tot i que, com sempre, el final sembla un començament i no se sap què ha passat ni què passarà. A nivell literari, és una novel·la complexa que combina tres eixos: en primer lloc, hi ha la història de dos personatges molt diferents i aparentment sense cap nexe d’unió, però amb algunes lleugeres similituds que obren les portes a una infinitat d’hipotètiques possibilitats; en segon lloc, alguns dels capítols reprodueixen documents oficials del govern o l’exèrcit, en principi sense cap mena de relació amb res. El fet que els capítols vagin tractant temes i personatges diferents augmenta l’efecte de deixar les històries a mitges i la pregunta ‘i ara aquest què m’explica aquí?’ es repeteix força sovint en la ment del lector. No sé si és pel fet d’intercalar els tres elements d’aquesta novel·la o perquè tot i que hi hagi acció, una bona part de la història continua passant dins la ment dels personatges, aquest llibre és força més llarg que els altres. No obstant això, és una novel·la molt llegible i recomanable.

L’any passat, per Sant Jordi, em van regalar la novetat de Murakami del 2010, De què parlo quan parlo de córrer. La veritat és que no el vaig començar a llegir de seguida i encara no l’he acabat. Potser perquè té grans dosis d’autobiografia o perquè les metàfores amb el món de l’atletisme em queden una mica lluny, aquest llibre em costa més que els altres. Contradictòriament, sembla més planer de llegir, perquè és molt descriptiu i tracta temes de la vida de l’escriptor-corredor de maratons amb un llenguatge poètic i visual molt entenedor, però, de moment, no m’ha acabat d’enganxar. En resum però, considero que Haruki Murakami és un autor molt recomanable, a qui se li està començant a reconèixer, ara amb el Premi Internacional Catalunya i d’aquí uns quants anys, amb el Nobel de Literatura, la seva feina després d’haver passat desapercebuda durant molt temps, víctima, segurament, d’haver-se instal·lat còmodament en un terreny confús entre occident i orient.