Fent classe d'anglès!

Hi ha dos motius, bastant relacionats entre ells, pels quals aquest any no escric gaire al blog. El primer és que el dia del meu aniversari vaig començar el famós màster en formació del professorat. Sí, sí, no fa gaire gràcia començar les classes el dia de l’aniversari. Bé, quan acabi el curs, a finals de juny (o sigui la setmana que ve), ja faré una valoració global d’aquest màster, de moment, les paraules caos i desconcert resumeixen la situació força bé. El segon motiu és que tinc menys temps lliure per fer coses interessants.

Bé, gràcies a aquest màster, he descobert que m’agrada més del què em pensava fer classe d’anglès. Malauradament, a la universitat, debatem de moltes metodologies i activitats que són una mica utòpiques... planegem listening activities que duren una classe sencera (si és que són possibles d’acabar-les en una sola classe), fem servir el PowerPoint com si totes les aules d’institut tinguessin ordinadors i funcionessin bé, etc. Però el cas és que m’ho vaig passar molt bé durant les pràctiques que vaig fer el mes passat. Durant el mes de febrer, vaig fer una estada d’observació a l’Institut Guillem de Berguedà de Berga i al maig, vaig tornar-hi a fer classe a primer de batxillerat. Aquesta foto és d’un dia que vam fer un dictat interactiu. La qualitat de la foto és pèssima però és una imatge treta d’un vídeo.

El dictat interactiu és una activitat que crec que heu de conèixer. A mi, em va semblar una cosa molt interessant i innovadora, però es veu que no és veritat i que fa anys que es fa. S’han de triar textos d’una dificultat i llargada semblant i fer que els estudiants es dictin aquests textos els uns als altres. O sigui, en teoria, els alumnes s’agrupen en parelles, un membre de la qual corre des del seu lloc fins al text, en llegeix un tros i el memoritza, torna al seu lloc i li dicta al seu company, que ha d’acabar-lo amb el mínim nombre de faltes. Els textos eren sinopsis de pel·lícules relacionades amb l’espai. Aquesta temàtica la vaig triar perquè el vocabulari del tema que fèiem era de l’espai i els alumnes havien d’escriure una crítica d’una pel·lícula i així es començaven a familiaritzar amb el tema.

Com que el grup on jo feia classe era força nombrós, hi havia 37 alumnes, i la classe no era gaire gran – i estava plena de taules, que feien nosa – en comptes de parelles, els alumnes van formar grups de quatre o cinc persones. Havien de triar un speaker i els altres havien d’escriure; de manera que cada alumne tingués una còpia del text al final del dictat. Aquesta última idea es veu que va quedar una mica difusa, perquè alguns grups no se’n van enterar i van escriure’n un entre tots. L’activitat em va agradar molt i a més a més, els alumnes estaven força motivats. Tenien un quart d’hora per completar el text i només parell de grups ho va aconseguir (això va ser culpa meva, els textos eren força llargs!) i a sobre, hi havia grups que feien trampes (no corrien, sinó que llegien cridant, o corrien més d’un alumne per anar més ràpid), però tot i així crec que aquesta activitat té possibilitats.

Carcassonne

L’any passat (imagineu-vos si fa dies, que us parlo d’abans de l’última entrada a aquest blog), la meva mare va anar a Philly a veure la Júlia (i la Marta i el David, de pas que hi anaven van aprofitar-ho!). El cas és que es veu que la meva germana i el meu cunyat estaven força enganxats a un joc de taula anomenat Carcassonne, que consisteix en fer pobles i ciutats medievals i sumar punts quedant-te territoris. Doncs bé, per algun motiu van arribar a la conclusió que jo havia de conèixer aquest joc i el van portar cap aquí; i lògicament, jo em vaig viciar una mica, cosa que tampoc és gaire difícil.

Després d’això, per Reis, em van regalar un cap de setmana a Carcassonne, a França, suposo que per tal de millorar la meva tècnica! I, de fet, ja fa un parell de mesos, que hi vam anar. Vam marxar el dissabte d’hora el matí i vam tornar diumenge el vespre. Era un cap de setmana força ventós, però ens va agradar molt i vam fer moltes fotos. Carcassonne és una ciutat emmuralluda molt ben conservada; avui en dia però, la ciutat ha crescut molt cap a l’altra banda del riu.

Pel que diu la llegenda, la ciutat es diu Carcassonne, perquè quan Carlemany assetjava la ciutat, la princesa Carcas liderava la defensa de la ciutat, ja que el seu marit, el rei, s’havia mort. Com que la ciutat estava sitiada no podia entrar-hi menjar i Carlemany es pensava que no tardarien gaire temps a rendir-se. La princesa va atipar un porc i el va llançar per sobre les muralles contra Carlemany, que, en veure que es podien permetre malgastar l’aliment d’aquesta manera, va decidir deixar-ho estar. Després, la princesa (Carcas) va tocar (sonne) la campana de l’església per anunciar les bones notícies als ciutadans.

Wien

El cap de setmana passat, vaig anar a Viena. M'ha fet molta gràcia, perquè quan vaig tornar, vaig llegir un article d'opinió al Periódico que parlava de Viena i m'ha agradat molt. I m'he sentit una mica identificada amb el Narcís Comadira, que ha escrit l'article, perquè també va anar a menjar pastís sacher al Café Sacher, que, segons diuen, és on tenen la recepta original, i també es va quedar amb ganes de comparar-lo amb d'altres sacher, com la de l'hotel Imperial o la de la pastisseria Demel, que totes dues surten a la guia, però, lògicament, si només hi vas tres dies, t'has de decidir (per molt greu que em sàpiga, no seria sa passar-se el dia menjant dolços).

Com que ja s'acosta Nadal, tot estava decorat i il·luminat, cosa força necessària perquè es feia fosc a les 4 de la tarda. Hi havia molts mercats, on venien decoracions nadalenques, Glühwein (un vi calent), i moltes coses per menjar... però moltes! Em vaig quedar bocabadada, de debò, vaig tardar una estona a reaccionar i a decidir què menjava; hi havia de tot Bratwurst, entrepans de vàries coses, castanyes i patates a la brasa i també coses dolces, és clar! La foto d'aquí dalt és del mercat que hi havia a davant l'ajuntament.

Un cop superat aquest primer impacte, vam poder veure altres coses. Vam anar a l'Stephansdom, a la Hundertwasserhaus, i al Schönbrunn (a la foto), que era la residència d'estiu dels emperadors. Hi vam entrar amb una audioguia i gràcies a això, vam saber que en una d'aquelles sales Mozart havia tocat per primer cop, quan tenia 4 o 5 anys, i llavors s'havia tirat als braços de l'emperadriu Maria Teresa, que és una escena molt famosa, que també està representada al sostre d'una sala de l'òpera. L'òpera també és molt interessant i a més a més es poden comprar entrades a 4€ per veure-la dret. També vam veure el palau Belvedere i el parlament austríac. I també vam pujar al Riesenrad, la roda gegant de Viena, des d'on, malgrat la boira, es podia veure bona part de la ciutat.

Què bé que funciona la TDT!

Us situo: diumenge a la tarda, asseguts al sofà, buscant alguna cosa per veure a la televisió. Al final, es pren la gran decisió és de veure una pel·lícula d’aquestes de desastres naturals amb un president dels Estats Units, una governadora de Califòrnia, uns científics catastrofistes que tenen raó i a qui ningú fa cas, ... En fi, una pel·lícula de diumenge a la tarda, bastant previsible, on al cap de deu minuts s’intueix qui es morirà i qui no, titulada 10.5.

Doncs el cas és que et vas enganxant a la pel·lícula. Només de començar cau l’Space Needle de Seattle per culpa d’un terratrèmol i de mica en mica veus a venir que el Golden Gate perilla; mai m’han fet gaire gràcia els ponts... Bé, els problemes venen (els problemes de debò vull dir, no els dels protagonistes de la pel·lícula) quan la fantàstica TDT comença a fer el burro. Primer, es va congelant la imatge en alguna escena, fins que finalment es queda parada del tot. Llavors, (jo que sóc molt espavilada) penso: Ah! Cap problema, posarem la tele “normal”!. Sí, ja em podia fer il·lusions ja... que allà, hi havia moltes interferències i es tallava cada dos per tres. Després, vaig anar alternant entre la 5 i la 15 (la pel·lícula era a Telecinco), que és una cosa que almenys amb la televisió de casa meva a vegades funciona; diumenge, no. Però encara tenia un tercer recurs (a vegades, tinc complex de Doraemon...): veure-la pel DVD, que no sé ben bé per què, però sol funcionar una mica millor que la TDT, el que passa és que aquesta mica tampoc dura gaire estona i va parar de funcionar al cap de poc.

Després d’això, a part de maleïr els ossos als inventors de la TDT, vaig passar-me mitja hora – de fet, la que jo em pensava que era l’última mitja hora de pel·lícula, tot i que al final va resultar que acabava més tard –canviant de cadena entre l’analògica i la TDT a veure si alguna de les dues miraculosament començava a anar bé. I ho va fer, sí, sí, uns vint segons després de començar a fer anuncis va començar a veure’s bé!!

Aniversari

Avui, és el primer aniversari d’aquest blog. En un any, passen moltes coses: persones que vénen, persones que se’n van, llocs nous a conèixer, ... Entre tot cal destacar la meva (brillant, no ho dubteu pas!) estrena com a padrina!


Tot i que és un fet més que evident que últimament aquest blog està una mica (bastant!) de vacances, espero tornar a trobar el moment de posar-m’hi ben aviat. La veritat és que esperava tenir més temps per dedicar-m’hi i no sempre ha estat així. Fent una ullada a l’arxiu d’aquí la dreta es pot veure que al principi, escrivia molt més sovint que ara. D’això, se’n podrien extreure dues conclusions ben diferents. O bé, que la meva vida era molt més interessant quan era al Canadà, perquè sempre tenia anècdotes i “aventures” per a explicar; o al contrari, que ara dec fer tantes coses tan interessants i emocionants que no ni tinc temps per comentar-ho al blog. Bé, és igual, trieu la conclusió que més us agradi; tot i que em sembla que qui estigui familiaritzat amb el temari d’una apassionant assignatura anomenada Història de la llengua anglesa no votaria per la segona... Sí, el blog està de vacances, jo, no tant! Però va, que tampoc em puc queixar gaire, perquè la setmana passada, vaig anar de vacances (hi ha qui en diria anar de cap de setmana, però sona com poca cosa, no? En canvi, si dius anar de vacances, sembla tota una altra cosa) a Cadaqués! I ja estic preparant unes altres vacances (veieu l'avantatge de fer "vacances" curtes? Se'n poden fer més d'unes!!) de cara al setembre!

Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

Fa uns quants dies, aprofitant un diumenge asolellat, vam anar d’excursió al Parc Nacional d’Aigüestortes. Ens vam llevar molt d’hora i vam passar per Sort, però no vam poder comprar loteria de Nadal, perquè estava tancat... llàstima, perquè allà toca sempre! Llavors, vam arribar a Espot i vam començar a caminar. Quan vam arribar a l’estany de Sant Maurici, jo ja estava cansada, però com que era tot molt maco i feia molt bon dia, vam continuar pujant fins la cascada de Ratera i després l’estany de Ratera. Aquí, ja començava a fer més fresqueta i de tant en tant queien quatre gotes, però no us penseu pas que això ens va fer tirar enrera; jo estava molt cansada i el pitjor és que anava pensant que després tot allò s’hauria de baixar, però al final vam pujar fins al refugi d’Amitges (a 2380 m) i vam dinar allà. Encara hi havia neu i després vam anar fins un estany que hi ha al costat del refugi que encara estava força glaçat. Era com el Lake Louise, però més petitó i amb el gel més desfet!

Bé, el cas és que la pujadeta va valer molt la pena, perquè el paisatge s’ho mereixia. En canvi, la baixada va ser tota una altra història... els genolls destrossats, el dit petit de cada peu no existia, era una butllofa, estava suada i vaig arribar-me a plantejar si podia quedar-me a dormir a mitja baixada, però la idea no em va acabar de convèncer. En resum, que em va agradar molt això d’anar d’excursió, però despertar-me a mitja nit, perquè em feien mal els genolls no va ser tan divertit... vaig arribar a la conclusió que m’havia d’entrenar una mica abans de tornar-hi; el primer dia, anar fins a la Font de les Coves, el segon, ja podria anar fins a Sant Sebastià, i així potser, quan torni a pujar una muntanya, tindré forces per pujar per l’escala... que és una mica trist arribar a casa i haver-se d’arrossegar (de manera bastant literal) per arribar a l’ascensor.

Però no vull pas semblar negativa, eh! Em va agradar molt i si algú, té alguna altra ruta que creu que pot ser interessant, que m’ho digui. Que ara a més a més, tinc una càmera nova que es veu que fa fotos molt maques. (En aquesta última frase, hi ha uns quants errors. Primer, amb això de “tinc”, sembla que sigui meva i de fet, ara que m’ho paro a pensar, no estic segura de si me l’han cedit permanentment o no. Segon, nova el que se’n diu nova, no ho seria, encara va amb carret. Tercer, em sembla que la càmera sola no fa fotos maques, el fotògraf i té alguna cosa a veure... Quart i últim (però no per això menys important, potser tot el contrari), ja només em faltava haver de carretejar més coses, quan vagi d’excursió!).

Roma

Avui, que ja feia un mes que no passava pel bloc, i com que sembla que mig país sigui a Roma, aprofito per explicar-vos, que jo hi vaig anar fa uns quants dies a Roma! De fet, gairebé fa un mes ja!

Tot és molt bonic, però la ciutat no està gaire neta i hi ha mooolta gent a tot arreu. Vam visitar la basílica de San Pietro i vam pujar a la cúpula, des d’on com que feia molt bon temps, es podia veure tota la ciutat, el papa no el vam veure... no hi devia ser! També vam anar a la Capella Sixtina, que per arribar-hi vam haver de caminar molt per dins els museus vaticans. I és clar, ens vam cansar molt, perquè havíem de pujar i baixar moltes escales; perquè si heu vist Angels and Demons, sembla que és molt fàcil entrar a la Capella Sixtina, però aquella famosa porta que obres i ja hi ets, normalment es veu que no es fa servir.

També, vam anar al Colosseu, on hi feien les batalles, que està bastant ben conservat, al Foro Romano, on s’havia de fer un esforç d’imaginació força més gran per imaginar-te com era, i al Circo Massimo, on feien curses, que avui en dia bàsicament és un passeig amb herba, perquè no en queda gaire res del què hi havia a l’època dels romans. També vam anar a l’Estadi Olímpic, on no hi havia tants catalans com avui. Si voleu veure més fotos, cliqueu aquí i sobretot, no us perdeu la petita col·lecció de Puntos romans! Perquè com molts ja sabeu, a casa meva, tenien un Fiat Punto de color verd, però és un cotxe que mai l’han valorat gaire aquí i en canvi Roma, n’està ple!