Xi'an - 西安

La següent parada del nostre trajecte va ser Xi'an. Després d'una llarga nit en un tren des de Beijing, vam arribar a la capital de la província de Shaanxi, que fins al segle X, era el centre polític de la Xina. És el lloc on tradicionalment s'acabava la ruta de la seda i això la va convertir en una ciutat multicultural que barreja elements de diferents tradicions.

De fet, un dels barris amb més personalitat de la ciutat és el barri musulmà, que et traslladava a través d'un entramat de carrers desordenats a una realitat completament diferent a la que hi ha alguns centenars de metres més al sud. Una realitat que t'allunya de la gran ciutat que és Xi'an, amb edificis alts i un trànsit indescriptible i et trasllada a un mercat constant d'artesania de tota mena i aliments tan variats com ara dolços d'aspecte àrab, pa fet en un forn a peu de carrer i fideus que adornaven amb tot tipus de productes. Enmig d'aquest bullici, es pot trobar la Gran Mesquita, que nosaltres gairebé no vam veure entre els venedors i els vianants, tot i que era el principal motiu de la nostra passejada pel barri. vam arribar-hi bastant tard i no estàvem segurs d'haver-hi entrat per la porta "oficial" i, potser perquè estava massa fascinada per l'exterior, no em va impressionar tant com esperava, tot i que vaig agrair aquell moment de tranquil·litat en un pati que tenia més aspecte de temple budista que de mesquita.

Xi'an em va sorprendre perquè és una ciutat molt cosmopolita i em va semblar més organitzada que Beijing amb una visió clara del tipus de ciutat que vol ser. Vaig tenir la impressió que era més internacional que la capital xinesa, perquè bastanta gent parlava anglès i el centre de la ciutat no té res a envejar a moltes ciutats d'occident. Aquesta modernitat combina amb força encert amb elements tradicionals xinesos, com la Torre de la Campana i la del Tambor, aquesta última bastant més ben integrada a l'entorn. Els dos edificis són originàries del segle XIV; la campana marcava l'inici del dia i el tambor la posta de sol. També al segle XIV, van construir les muralles que envolten Xi'an, que és de les poques ciutats xineses que les conserva. Un altre dels edificis característics de la ciutat és la Pagoda de la Gran Oca, que va acabar-se de construir al segle VII.

Però la gran atracció de Xi'an és, sens dubte, l'exèrcit de Guerrers de Terracota. Personalment, no em van impressionar gaire perquè crec que si l'exposició estigués més ben dissenyada, causaria més efecte al visitant. Però bé, en qualsevol cas, la història és interessant i com a troballa arqueològica, el seu valor és innegable. L'emperador Qin Shi Huang va fer-se construir aquest exèrcit (amb cavalls i carros i tot!) no se sap si per por dels esperits que l'esperaven després de morir-se o perquè pretenia continuar governant un cop mort. L'exèrcit de soldats a mida real (suposo que pels estàndards xinesos de l'època; avui en dia, són un exèrcit baixet) va ser descobert per uns pagesos que cavaven un pou, el 1974.

Beijing - 北京

Només d'arribar a Beijing, abans de les set del matí i sota un sol de justícia, vam anar a fer una ruta improvisada pels hutongs de la ciutat, tot buscant el nostre hotel. Els hutongs són uns carrerons que hi ha entre els carrers principals de la ciutat; són força més estrets i els edificis són més humils que els de les grans avingudes que tenen al costat.

Un cop situats, vam començar a visitar tots els llocs típics de la capital xinesa. La plaça de Tian'anmen, la plaça més gran del món - 440.000 metres quadrats - on hi ha el mausoleu de Mao Zedong, el pare del comunisme xinès. Aquí, i, de fet, a tot el país, hi ha una vigilància aparent considerable. Per a entrar a la plaça, t'escanegen la bossa amb rajos X, igual que a totes les entrades de metro. Ara bé, la sensació de seguretat només és aparent, perquè al voltat de la plaça de Tian'anmen, hi circulen cotxes i ningú els controla i al metro, la teva bossa passa per l'escàner, però tu no passes per l'arc de seguretat com a l'aeroport; a més a més, obren el metro abans que els de seguretat comencin a treballar, per tant, si hi vas d'hora, ningú controla què portes i què deixes de portar.

A l'altra banda de Tian'anmen, hi ha la Ciutat Prohibida, que és un complex impressionantment gran de museus, canals, ponts i jardins, on durant molts anys, estava prohibit entrar-hi i només l'emperador i el seu seguici podien gaudir-ne. La veritat és que la Ciutat Prohibida ens va agradar molt, perquè està molt ben conservada i, tot i que hi havia bastanta gent i que la calor era gairebé asfixiant, les teulades taronges, els dracs gravats en marbre i la decoració aconsegueixen fer-te una idea de l'imperi del qual Beijing era capital.

Des de Beijing, es pot anar en autobús a la Gran Muralla. Té diferents seccions visitables; nosaltres vam anar a Badaling, que està força a prop de la ciutat i és fàcil arribar-hi. A l'autocar que ens va portar fins allà, vam acabar de constatar que hauríem de millorar el xinès abans de tornar-hi; una noia anava explicant coses, que segur que eren interessantíssimes, i nosaltres només enteníem Badaling, la qual cosa era positiva, perquè com a mínim sabíem que no ens havíem equivocat, i Chángchéng (Gran Muralla). Allà, vam passar bastanta calor, però la Muralla és espectacular, sobretot per l'entorn tan abrupte que té i els desnivells que hi ha.

També vam anar al Temple del Cel, construït al segle XV, que és una pagoda la punta de la qual suposadament arriba al cel, rodejada d'un parc enorme. Els diferents altars combinen quadrats i cercles per a representar la connexió entre el cel i la Terra ja que segons la tradició xinesa, el cel és rodó i la Terra quadrada. Va ser un dels llocs que més em van agradar de Beijing; s'hi respirava una pau, difícil de trobar a altres indrets de la ciutat.

Abans de marxar de la capital, vam visitar el Palau d'Estiu, que és un recinte molt gran on l'emperador passava temporades de descans quan la calor a la ciutat s'intensificava. De fet, està força allunyat del centre i hi ha de tot: una pagoda amb un buda al capdamunt d'un turó des d'on s'obté unes magnífiques vistes de la ciutat, un llac immens amb ponts i barquetes per navegar-hi i jardins i patis que comuniquen diferents temples i altars. La imatge més típica del palau és un vaixell de marbre blanc situat al llac.

Com que el nostre viatge començava i acabava a Beijing, divendres passat, abans de tornar cap a casa, tornàvem a ser a la capital i vam aprofitar per a visitar el Temple del Lama. Havíem llegit que era el temple que calia visitar a Beijing i realment, és molt diferent dels altres que vam veure a la ciutat, tot i que és semblant a d'altres que vam veure en altres parts del país, i té algunes estàtues espectaculars, com ara el buda Maitreya que fa 18 metres d'alt.

Eva

Molt bona pel·lícula de ciència-ficció amb col·laboració catalana. Tot i que no sóc una gran aficionada al gènere, els efectes especials estan molt bé, perquè no són excessius i estan integrats en la trama del film, cosa que els fa més creïbles una vegada has entrat en la dinàmica del film. Especialment, el gat-robot és encantador!

La pel·lícula descriu un futur proper en el qual conviuen humans i robots. Segurament, el que fa que la ciència-ficció no condicioni el guió és que hi apareix com un element més, no com a únic fil conductor de la pel·lícula. És evident que sense els efectes especials, l'acció no es podria desenvolupar, però hi ha una història humana al darrera, que fa moure els personatges, i un dilema moral sobre els límits de la ciència i les emocions humanes traslladades a les màquines, que sembla que afecta més a l'espectador que als personatges. Tot això fa que que el film desemboqui en un final previsible però inevitable.

Més enllà de la profunditat d'aquestes qüestions, hi ha moltes intrigues obertes en la història dels personatges, per la qual cosa la pel·lícula es fa curta i deixa molts interrogants no resolts de la trama. Especialment, els curiosos ens hagués agradat saber algunes coses sobre la vida d'aquests personatges abans de la pel·lícula.

Pel què fa als intèrprets, Daniel Brühl, impecable com sempre, és un científic que torna a casa molts anys després d'haver-ne marxat i Lluís Homar fa un gran paper secundari interpretant un robot que de vegades sembla conèixer millor que les persones que l'envolten els sentiments humans. Ara bé, l'autèntica revelació de la pel·lícula és la jove Claudia Vega, l'Eva, la neboda del protagonista, a qui coneix per casualitat i amb qui desenvolupa una relació molt especial i entranyable.

Tirol

Continuant la nostra ruta per carreteres estretes i pintoresques, vam anar cap a Àustria. La nostra primera parada fou Hallstatt, un dels pobles més bonics on he estat. Està amagat entre les muntanyes al costat d'un llac i no s'hi pot entrar en cotxe. Allà, vam veure uns cignes impressionants, que eren molt grans i semblaven habituats a conviure amb les persones. Si algú s'ho està preguntant, sí, en aquest viatge vam fer uns reportatges sobre la fauna centreeuropea sensacionals: l'ós de Berna, les granotes bavereses, els cignes de Hallstatt i finalment l'intent d'atac d'un gat a uns ànecs (també a Hallstatt), que molt intel·ligentment van saltar cap a l'aigua en veure's amenaçats.

Després, vam anar a Krimml. Si Hallstatt era un poble de postal, Krimml no es queda pas enrere. El principal atractiu del poble és que hi ha una de les cascades més alta d'Europa, que fa 380 metres. Hi ha un camí que passa pel costat de la cascada i permet veure els salts d'aigua des d'un punt més elevat.

Un dels moments més interessants, per qualificar-lo d'alguna manera, del viatge es va produir el dia de Pasqua al matí. Ens vam llevar i per la finestra de l'habitació de l'hotel, vam veure que tot estava nevat. En aquell moment, Krimml em va recordar, encara més que el dia anterior, al poble de la Heidi, tot i que era Suïssa. Evidentment, i llavors ja ho sabíem, darrere aquella postal s'amagava un problema: el fet que nosaltres havíem d'anar tornant i la manera més curta de fer-ho era una carretera que travessava una muntanya. Quan vam baixar a esmorzar, l'amo de l'hotel ens va demanar si pensàvem passar per aquella carretera, li vam preguntar com estava i ens va dir que no hi havia cap problema i ens va donar un ticket, perquè no haguèssim de pagar el peatge per passar-hi (només ens hauria faltat això!). Doncs bé, després d'esmorzar, vam sortir i vam anar pujant la muntanya; nevava i feia fred, però anàvem circulant més o menys bé. Fins que en un revolt, on la neu començava a prendre i abans que poguèssim decidir que giràvem i anàvem a buscar la carretera llarga amb els mateixos revolts que la curta i que ningú ens assegurava que no estigués igualment nevada, ens vam quedar parats sense poder continuar endavant ni tirar endarrera. Al cap d'una estona, vam aconseguir girar el cotxe i ja estàvem a fora intentant estrenar les cadenes del cotxe amb l'objectiu de baixar d'aquella muntanya. No us penseu que érem els únics allà sense saber què fer; els autòctons anaven tirant amunt o giraven sense problemes, perquè portaven rodes d'hivern, però érem bastants els estrangers que no ens esperàvem aquella nevada tan forta i estàvem allà al mig decidint què fer i maleint el moment en el qual se'ns va acudir que passar per aquella carretera era una idea fantàstica. Finalment, va passar la màquina llevaneu i sota la neu, que no parava de caure, vam poder tornar pel camí llarg.

Baviera

Després d'un parell de dies a Suïssa, vam anar cap a Baviera al sud d'Alemanya, on, bàsicament, vam visitar el castell de Neuschwanstein, que és el castell que va inspirar el de la Bella Dorment de Walt Disney i va ser construït el segle XIX per Ludwig II. El castell està situat al poble de Schwangau, on també hi ha el castell de Hohenschwangau, al costat de dos llacs, Alpsee i Schwansee, a prop de la frontera amb Àustria. L'interior del castell està molt ben conservat i la visita et permet descobrir diferents racons del castell, com ara la cuina, que em va sorprendre perquè era impressionantment gran i hi havia estris de l'època. El dia que vam visitar la zona era ennuvolat i plovisquejava, la qual cosa impedia que la postal del castell fos tan espectacular com hauria estat en un dia assolellat.

L'endemà, vam anar per l'Alpenstrasse fins a Berchtesgaden. La carretera és bastant pinturesca, plena de revolts, amb muntanya a una banda i precipici a l'altra, amb rierols i cascades petites, etc.; llàstima que plovia! El punt màxim d'aquesta ruta va arribar quan ens vam ficar en una mena de port de muntanya que s'enfilava fins a 1.400 metres, on no veiem res per culpa de la boira. Decididament, hi haurem de tornar quan faci sol!

A aquesta regió també vam poder veure en diferents pobles el Maibaum - l'arbre de maig, que és una tradició en aquesta zona d'Europa. L'1 de maig, o la vigília, col·loquen un pal i el decoren amb motius representatius de la regió, normalment amb els colors típics de Baviera, el blau i el blanc; seria com un arbre de Nadal, a la primavera. És una tradició de la qual no se'n sap ben bé l'origen, però la comparteixen amb altres cultures, com ara l'escandinava o l'anglosaxona.

Suïssa

Aquests dies de Setmana Santa, vam fer un viatge en cotxe que el podríem titular "Europa sota la pluja", però malgrat el mal temps, també ens ho vam passar bé i vam veure coses interessants. Primer de tot, vam anar a Suïssa, on vam visitar Gruyères, Berna i Interlaken. El primer poble em va agradar molt; vam visitar el Museu del Formatge, la visita del qual no és gaire interessant, però vam poder veure com el fabricaven i l'emmagatzamaven abans de posar-lo a la venta, que és un procés força laboriós. El poblet està situat a dalt d'un turó, hi ha un castell i té unes vistes força maques a les valls del voltant.

Aquell mateix dia, vam visitar Berna, la capital del país. És una ciutat petita amb un centre històric acollidor, amb els carrers empedrats i botiguetes i bars sota de perxes. En un dels carrers cèntrics, hi ha la torre Zytglogge, que vol dir campana del temps, construïda cap el segle XIII. Més tard, al segle XV, s'hi va col·locar el rellotge astronòmic, que no només mostra l'hora (en un rellotge de 24 hores), sinó també la data, la posició del sol respecte el zodíac, les hores de sol i la fase de la lluna. A dalt de la torre, al costat del rellotge, hi ha unes figures mecàniques que es mouen cada hora.

Després, vam anar a veure els óssos de Berna, que viuen en un parc a prop del riu Aar (destaco el riu perquè és el que sempre surt als encreuats). Doncs bé, quan nosaltres hi vam anar, hi havia quatre óssos: un de molt gran que estava apartat dels altres i tres que estaven junts en un altre tancat. Mentre ens hi acostàvem, un d'ells va començar a escalar un arbre, que devia fer més de deu metres; quan va arribar al capdamunt, semblava que no sapigués baixar. L'arbre s'anava balancejant, perquè l'ós pesava molt i el tronc no era gaire gruixut, però l'animal anava mantenint l'equilibri i menjant algunes fulles que hi havia a les branques. Allà dalt, s'hi va estar durant gairebé mitja hora, mentre tots els vianants ens encantàvem a mirar-lo i patíem una mica, perquè feia tota la impressió que l'ós, tard o d'hora, acabaria caient. Al final, quan ja tothom es pensava que no podria baixar, va començar a lliscar lentament pel tronc fins arribar a terra, arrencant un tímid aplaudiment entre els que ens ho miràvem amb incredulitat. A terra l'esperaven els seus companys, que amb prou feines li havien fet cas durant tota l'estona que va estar dalt de l'arbre.

En la nostra segona etapa a Suïssa, vam passar pel Walensee i per Iseltwald, que és un poble molt pinturesc al costat del Brienzersee, molt a prop d'Interlaken, que té el Thunersee a l'altre costat. Com que feia una mica més de bo (no és que fes un sol espectacular, però com a mínim no plovia ni nevava i hi havia poca boira), vam pujar a Schilthorn, a 2.970 metres, amb l'aeri. Aquesta muntanya es veu que és força coneguda perquè hi van rodar una pel·lícula del James Bond. Al capdamunt, sí que nevava i feia una mica de fred, però les vistes eren bastant espectaculars rodejats de muntanyes nevades.

El món de Sofia

Aquest és un dels llibres que em vaig endur de casa dels meus pares quan em vaig emancipar. Suposo que és una novel·la que hauria d'haver llegit fa molts anys; ara, segurament, estic massa contaminada d'altres tipus de literatura per poder gaudir plenament d'aquesta obra.

El món de Sofia és un llibre de Jostein Gaarder, un autor noruec, que fa un repàs pels grans temes de la filosofia universal, a mode de curs per fascicles. Al principi de l'obra, una noia anomenada Sofia comença a rebre unes cartes d'algú que sap moltes coses d'ella. La Sofia, en comptes d'espantar-se o esbarar-se pel fet que sembli que l'estan espiant, se sent fascinada pel remitent desconegut d'aquestes missives. Les cartes o postals solen anar acompanyades d'apunts de filosofia o notes amb frases perquè la noia reflexioni sobre diferents temes de l'existència humana. La primera part de la novel·la és molt bona per recordar el que vam aprendre fa temps i teníem mig oblidat. De fet, aquesta primera part és poc novel·lada, en comparació amb la segona. Té una virtut, que per alguns deu ser un defecte, que és la de combinar dues accions paral·leles i fer-te-les viure totes dues intensament. Per una banda, hi ha la història de la noia que vol descobrir qui és el seu professor particular de filosofia i per l'altra, hi ha els apunts de filosofia, que estan força resumits i, tot i que són densos, es llegeixen de manera agradable, fins al punt de quedar-te enganxat com si es tractés d'una autèntica trama en la què frises per saber el final. La veritat és que hi ha llibres que no aconsegueixen atrapar-te en les dues trames principals i només tens ganes que parin de sortir uns personatges i tornin els que realment t'interessen. En canvi, en aquest cas, quan s'acabava la part de filosofia, em sabia greu i pensava que era una llàstima que sortís la Sofia i els problemes que tenia amb la seva mare. Però després de llegir-ne un parell de pàgines, ja tornava a estar totalment a dins del què aleshores era la trama real del llibre i, quan tornaven a aparèixer els apunts filosòfics, pensava: "Ara? Però si estava a punt de passar això tan interessant..."

Els meus problemes amb aquest llibre van aparèixer quan aquesta doble trama que m'agradava força es va convertir en una falsa triple trama. Va aparèixer un personatge nou, la Hilde (i la seva família, que tenia moltes similituds amb la Sofia. I, tot i que potser no m'hauria de preocupar per les intencions de l'autor, tinc la impressió que durant una estona l'escriptor pretén que arribem a confondre-les i no se n'acaba de sortir. El que està clar és que confon la protagonista i, personalment, crec que frustra el lector, perquè dóna moltes voltes al mateix tema, deixa una mica de banda les anotacions de filosofia i la versemblança del text comença a trontollar... paradoxalment, això passa en el mateix moment en què la protagonista està més absorbida per la història i més convençuda que tot és real. O sigui, fins aquell moment, ens ho havíem anat creient tot, per estrany que semblés. Que el reflex de la Sofia al mirall es movia? Entesos. Que trobava un mitjó desaparellat que havia perdut una noia a centenars de quilòmetres? D'acord. Que la mare d'aquesta adolescent no trobava excessivament rar que marxés de casa abans que sortís el sol i no es deixés veure fins després de dinar? Bé, els noruecs deuen ser així.

A partir d'aquí, vaig anar alternant moments de gran emoció i d'altres d'indiferència durant la lectura d'El món de Sofia. Per una banda, la metaliteratura sempre és un recurs interessant; i el fet que els personatges adquireixin consciència de personatges el trobo apassionant. Tanmateix, he de dir que trobo una mica forçades les escenes en les quals se n'adonen; el llibre comença ratllar la ciència-ficció i hi ha un excès d'esdeveniments completament inconnexos i precipitats, que trenquen el discurs de la novel·la, que fins aleshores s'havia caracteritzat per seguir una seqüència racional amb alguns tocs il·lògics que encaixaven en el context del llibre. El colofó, que he de dir que no em va desagradar del tot, va ser quan els teòrics protagonistes van ser elevats a l'estrat de filòsofs immortals; malauradament, sembla que això sigui incompatible en viure en la realitat occidental actual i que aquests pensadors hagin de viure en un món paral·lel en el qual hi cap tot allò que no ha tingut cabuda en la nostra societat.