Kyoto - 京都

Si Tokyo ens havia deixat amb la impressió de ciutat moderna i cosmopolita allunyada de l'imaginari nipó que havíem anat creat al llarg dels anys, Kyoto sí que era el Japó tradicional que ens havien venut: temples, palaus imperials, geishes, jardins, parcs,... Si ens haguèssim creuat amb algun samurai, no ens hauríem sorprès! El primer dia, vam visitar els barris de Gion i Ponto-cho. Gion és un barri concorregut als vespres, ja que hi ha molts bars i restaurants i les geishes i maikos (aprenents de geisha) hi acudeixen a reunir-se amb els seus clients. El petit barri de Ponto-cho, a prop de Gion, es caracteritza pels seus carrerons estrets amb edificis de fusta amb fanalets a les portes, que et traslladen al Japó antic.

Kyoto és el cor històric i cultural del Japó, amb 17 espais declarats Patrimoni de la Humanitat, 1600 temples budistes i més de 400 santuaris xintoistes. A més a més, va ser la capital imperial del Japó durant gairebé mil anys i per això, conserva alguns edificis oficials, com el Gosho (el palau imperial), construït originàriament el 794, ha estat restaurat i reconstruït diverses vegades a causa del foc. Actualment, encara s'hi fan molts actes oficials, com ara l'entronització dels nous emperadors. El palau està rodejat per un parc immens, on hi ha un estany amb carpes, cirerers i pruners. També vam visitar el castell Nijo, construït el 1603, que és molt diferent dels que estem acostumats, ja que és com la típica casa japonesa amb les portes corredisses de paper, els terres coberts de tatami i un passadís de fusta alçat rodejant la casa; aquest corredor tenia una funció defensiva, ja que hi ha un tauló que no està del tot collat a l'estructura i quan algú hi passa, emet un so semblant al cant d'un rossinyol.  

 

Evidentment, vam visitar alguns dels temples, alguns dels quals estaven situats a llocs insospitats de la ciutat; la majoria de temples no són només un edifici, sinó que són diferents temples envoltats de jardins i patis, com ara el Daitoku-ji, que consta de 24 temples i subtemples, la majoria dels quals, quan hi van anar, no estaven oberts al públic. El temple més famós que vam veure a ser el Kinkaku-ji, el temple del pavelló daurat, que té un llac al costat i està rodejat de jardins tan grans que gairebé es podria dir que el temple és en un bosc, si no fos per les multituds de visitants que hi ha i que tot està extraordinàriament ben cuidat.

Un altre temple que ens va agradar molt va ser el Ryojan-ji, que té uns jardins japonesos espectaculars; els jardins tradicionals japonesos són una composició artística de pedres i algun arbust o molsa, envoltats per una paret. En principi, estan dissenyats per ser observats des de l'exterior, la porxada del temple o alguns dels passadissos exteriors que uneixen els edificis, i ajudar a la meditació. Alguns d'aquests jardins tenen un autor conegut, però concretament el Ryojan-ji no se sap qui el va idear ni quina era la interpretació de la composició que va crear. Després, vam visitar el temple Ninna-ji, que té una pagoda de cinc pisos. Les pagodes són una construcció de la tradició budista present en alguns països asiàtics, moltes tenen cinc pisos perquè representen la terra, el foc, el vent, l'aigua i el cel, però se'n poden veure de més petites i de més grans a diferents indrets.

 

En un altre temple, el Kitano Tenman-gu, hi fan un mercat el dia 25 de cada mes i aprofitant que teníem una estona, ens hi vam acostar; el mercat no era res de l'altre món, venien artesania i menjar, però ens va agradar molt, perquè hi vam anar una època que feien molts festivals i activitats típiques. Quan vam arribar, estaven fent la cerimònia del te i tocant música tradicional; també hi havia moltes nenes vestides de blanc i vermell amb la cara pintada de blanc que assistien a una cerimònia. Però sens dubte, el temple més curiós que vam veure és el Fushimi Inari Taisha dedicat als déus de l'arrós i el sake. Hi ha cinc santuaris al llarg d'un camí de quatre quilòmetres que s'enfila a una muntanya; el camí està escortat per centenars de portes taronges, que al capvespre agafen un aire misteriós, i algunes dotzenes de guineus de pedra, el símbol del déu Inari. Aquestes portes són un símbol xintoista i n'hi ha de diferents tipus i mides a molts llocs del Japó.

 

L'últim dia a Kyoto el vam aprofitar per veure diferents llocs on hi havia cirerers florits. Al matí, vam anar al Camí del Filòsof, un camí paral·lel a un canal proper a la base de les muntanyes d'Higashiyama, que està envoltat per cirerers i altres arbres. Aquest racó de la ciutat rep aquest nom perquè el filòsof nipó Nishida Kitaro el recorria cada dia mentre meditava. El trajecte que transcorre en un barri residencial tranquil de Kyoto i hi ha alguns temples propers al camí: el Honen-ji, el Ginkaku-ji i el Nanzen-ji, nosaltres només vam visitar aquest últim (bàsicament, perquè els altres encara estaven tancats), on a part de diferents temples i pagodes, un dels seus trets distinctius és un aqüeducte construït a finals del segle XIX per a transportar aigua i béns entre Kyoto i el llac Biwa.

 

Mont Fuji - 富士山

La tercera parada del nostre viatge va ser a una de les icones del Japó, el Mont Fuji, la muntanya més alta del país, el cim de la qual està a 3776 metres d'alçada. De fet, no és una muntanya, sinó que es tracta d'un volcà actiu, tot i que no ha entrat en erupció des de 1708. Està situat a la regió dels Cinc Llacs, entre les prefactures de Yamanashi i Shizuoka; en dies clars, es pot arribar a veure des de Tokyo (a uns 100 km). Nosaltres vam estar a Kawaguchiko, al costat del llac Kawaguchi, a un ryokan, que tenia uns banys termals petits amb vistes al Mont Fuji. Tot i que és una imatge que hem vist milers de vegades, realment és espectacular i no ens haguéssim cansat de mirar-la i fotografiar-la des de tots els llocs possibles.

 

Takaragawa - 宝川

Després de l'activitat frenètica a Tokyo, vam anar a un lloc totalment diferent: Takaragawa, un poblet petit enmig de les muntanyes famós pels seus onsens, els banys termals. Ens vam allotjar a un ryokan, que és un hotel tradicional amb tatami i futons, on serveixen menjar tradicional. Només d'arribar et  donaven un yukata, un bata amb un obi (cinturó) per estar per allà i no haver-te d'anar treient i posant-te la roba quan anessis als banys termals. El tema dels yukates i els kimonos és tot un món; quan vam arribar a l'habitació, hi havia un tríptic, que vam llegir amb deteniment, gràcies a això vam descobrir que la part esquerra d'aquestes peces de vestir ha d'anar sobre la dreta, perquè al revés és com els posen als difunts. una altra història és el tanzen, que és una peça d'abric més gruixuda que el yukata i es posa per sobre; segons el nostre tríptic de referència, el cinturó es posa per sobre el tanzen, però al ryokan, vam veure que tothom ho feia com li semblava.

Els banys termals van ser una de les experiències memorables del nostre viatge al Japó. Com es pot veure a les fotos, hi havia neu i feia una mica de fred, però a dins de l'aigua s'hi estava molt bé; l'únic problema era a l'hora d'entrar i sortir. Al costat de les piscines, hi havia vestidors on deixar la roba i agafar la tovallola per anar a l'aigua; els homes portaven una tovalloleta petita, i es tapaven com podien, i les dones portàvem una tovallola gran, que per cert, banyar-se embolicada (i aconseguir que la tovallola no es mogui gaire) és més complicat del què sembla. Finalment, hi havia el dubte de què fer amb la tovallola petita; en algun lloc, havia llegit que no s'havia de posar dins l'aigua, perquè podia estar bruta i llavors, s'embrutava l'aigua, però no li trobo gaire el sentit si les dones entràvem amb una tovallola gran. La majoria de gent o bé la deixava a una vora de la piscina, o bé se la posaven, seca o molla, al cap.

Tokyo - 東京

El nostre viatge pel Japó va començar per Tokyo, una ciutat nova reconstruïda gairebé per complet després de la Segona Guerra Mundial. Va esdevenir la capital del Japó el 1868 i va passar d'anomenar-se Edo a Tokyo, que vol dir capital de l'est. La veritat és que la ciutat no em va agradar gaire: molts edificis, moltes llums, molta gent i moltes coses a friquis, però no era el Japó que jo m'havia imaginat. El primer dia, vam anar a Shibuya, on hi ha un dels encreuaments de carrers més concorreguts del món, i al districte de Roppongi, que està ple de bars i botigues i des d'on es pot veure la Torre de Tokyo.

L'endemà, ens vam llevar d'hora i vam anar al mercat de peix de Tsukiji, on subhasten el peix per als restaurants i botigues; la nostra visita va acabar amb un esmorzar a base de sushi, abans de les 7 del matí! Quins records i quines ganes de menjar sushi! El mercat de peix va ser una de les millors coses de Tokyo. Un dels altres llocs que més em van agradar va ser el districte de Yanaka, que conserva els carrerons estrets i les cases petites i estretes tradicionals, ja que es va escapar dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Al barri, hi ha un cementiri molt gran, 7000 tombes, famós pels cirerers especialment a la primavera, quan floreixen.

També vam visitar el parc Ueno, i els jardins imperials que estan molt a la vora, on els cirerers començaven a estar florits i el districte de Ginza, que va ser la primera zona comercial de la ciutat, on a partir de finals del segle XIX, es van poder començar a veure els primers edificis d'estil occidental del Japó. Al barri d'Asakusa, hi ha el temple Senso-ji, que és el temple més antic de Tokyo, fundat el 628. No està malament, però no té ni punt de comparació amb altres temples budistes, com els de Kyoto, que vam visitar més endavant. L'atmosfera que s'hi respira no és tan autèntica i la restauració durant la post-guerra, l'ha deixat amb un aire falsament històric que no em va acabar de convèncer.

De nit, vam anar a veure el pont de l'Arc Iris, que s'il·lumina gràcies a la llum solar recollida durant el dia. Després, vam anar al districte de Kabukicho, que és una mena de "barri roig" de Tokyo, però el barri estava ple de sales de pachinko, un joc recreatiu semblant al pinball, al qual es veu que els japonesos estan molt viciats. També vam anar a un parell de districtes curiosos de la ciutat, com ara Akihabara, on pots comprar aparells electrònics de tot tipus i de totes les èpoques, entre altres coses, venien walkie-talkies, i per cert, eren caríssims! 

Al final del nostre viatge, vam tornar a Tokyo i vam visitar el parc de Shinjuku on ja hi havien els cirerers florits i tothom estava celebrant el hanami, el festival en el qual fan picnics als parcs i jardins de la ciutat per observar els cirerers. Tot i que ja havíem vist cirerers a altres llocs, ens va agradar molt. És una bona època per a visitar la ciutat!

Propera destinació: matrimoni

Doncs bé, per començar a escriure al blog aquest any, que ja comença a ser hora..., he decidit explicar-vos la notícia de l'any (almenys és la notícia de l'any de moment, a casa meva): demà, el Gerard i jo ens casem!

Sí, sí, com ho llegiu, un bon dia el meu jo anti-matrimoni (la que veia els vestits blancs molt bonics per les altres persones, però no havia pensat mai en posar-se'n un, la que l'until death do us part li feia venir vertigen, la que va fer tots els esforços possibles perquè no li toqués el ram al casament de la meva germana, i va tenir èxit,...) va desaparèixer i al final, vam decidir, així una mica improvisadament, casar-nos i passar junts la resta de la vida i ser molt feliços i menjar anissos... o pastissos de xocolata, que són més bons!

El destí dels malvats

La setmana passa, va acabar una sèrie que he anat seguint a èpoques; bé la telenovel·la deu haver durat cap a vuit anys i jo diàriament dubto que l'hagi seguit mai, excepte aquests últims mesos, que he anat mirant capítols per internet, perquè no els podia veure en directe. La sèrie en qüestió porta el terrorífic títol d'Amar en tiempos revueltos, digne de qualsevol "culebrón" sud-americà, i segurament ha fet canviar de canal a qualsevol espectador que accidentalment hagi passat per Televisió Espanyola alguna tarda dels últims anys, però la veritat és que tenia el seu encant. És de la mateixa productora que Temps de silenci, per mi, una de les millors sèries que TV3 ha emès, i, de fet, la primera temporada era pràcticament calcada, tot i que, personalment, crec la sèrie catalana era més creïble i rigorosa i d'una qualitat superior; però això segurament és degut al fet que Temps de silenci s'emetia setmanalment i, per tant, els actors tenien més temps de treballar les escenes i, a més a més, els guionistes no havien de crear trames rocambolesques per omplir una sèrie diària.

El cas és que el final d'aquesta sèrie m'ha fet reflexionar sobre com acaben els dolents a les telenovel·les que veiem cada dia, o que veuríem si tinguèssim temps. A l'últim capítol, es van morir els dos personatges principals d'aquesta temporada, bé, de fet, es van matar mútuament, en una escena cinematogràficament destacable, això sí. No podien acabar de cap altra manera i feia temps que l'espectador sabia que acabarien morts, només faltava saber quan i com, cosa que també feia alguns capítols que s'intuïa que un dels dos arrossegava un pes massa gran a la consciència que li impedia continuar en l'espiral d'odi i violència en la què havien entrat. Per tant, semblava que el destí dels personatges estava escrit i, com que havien actuat molt malament durant tota la seva vida, havien de morir. Concretament, aquests dos personatges deixaven rera seu un rastre d'assassinats per gelosia, per encobrir la seva veritable identitat i per investigar nous productes farmacèutics fent servir presos com a conillets d'índies; tot plegat feia molt complicat que la seva història sortís a la llum, estem parlant de l'Espanya dels anys 50, i que fossin jutjats pels seus crims.

Tot plegat em porta a pensar que realment els malvats mai paguen pel mal que han comès. Sembla que el pitjor que els pugui passar sigui que es morin, però no és veritat; sí que és cert que sovint es suiciden empesos pels remordiments, estic pensant també en l'Eulàlia i el Mateu Montsolís de Nissaga de poder, que per cert també eren germans i amants, com els d'Amar en tiempos revueltos. Tot i que en les trames de ficció, empresonar un assassí en sèrie no té gaire gràcia, estaria bé que de tant en tant, els donessin alguna altra sortida, per molt que l'escàndol que es coneguin els seus crims sigui indescriptible i s'hagin de fer equilibris amb els guions, perquè tot quadri al final.

El transport ferroviari xinès

Els trens a la Xina funcionen d'una manera una mica curiosa. Com que només es poden comprar els bitllets a partir de 10 dies abans de la data del trajecte, es formen llargues cues a les estacions. De fet, també es poden comprar per internet, però la pàgina web només és en xinès i és molt confusa.

O sigui, que el primer dia a Beijing, després d'haver fet una volta per Tian'anmen i la Ciutat Prohibida, vam anar a comprar bitllets a l'estació. A totes les ciutats on vam estar, els bitllets els venen a un lloc i el tren s'agafa a un altre, la qual cosa, ben mirada, no està mal pensada, però el primer dia, rodejats de cartells en xinès, no vèiem tan clara. A Beijing, vam anar força bé; hi havia una finestreta on t'atenien en anglès i, a més a més, portàvem un paperet amb les ciutats on volíem anar en xinès i els trens que volíem agafar. L'únic problema va ser que no quedaven bitllets per alguns dels trens que volíem i vam haver de canviar una mica la ruta.

Per tant, vam decidir anar directament a Xi'an i també vam comprar el bitllet de Xi'an a Chengdu per uns quants dies després. El segon "petit" inconvenient era que no hi havia el tipus de bitllets que nosaltres volíem. El primer viatge durava 14 hores, tota la nit, i nosaltres preteníem comprar bitllets per tenir una llitera i dormir una mica durant el trajecte, però no en quedaven i vam comprar bitllets per un seient. Pel segon viatge, vam comprar el mateix tipus de bitllet, per assegurar-nos de no quedar-nos sense, però ens van dir que potser els podríem canviar abans de marxar.

Com que no havíem comprat els bitllets que teníem pensats, sortíem d'una estació que estava a més d'una hora en autobús. La imatge d'aquella estació va ser impressionant. Per a entrar-hi, s'ha d'ensenyar el bitllet i passar el típic control de seguretat; així doncs no pots entrar-hi si no has d'agafar un tren. Depenent de la via d'on sortís el teu tren, hi havia diferents sales d'espera; vam buscar la nostra i semblava un èxode; l'escena recordava alguna pel·lícula de refugiats o desplaçats per conflictes bèl·lics o desastres naturals, amb la diferència, és clar, que la gent estava contenta, jugava a cartes i menjava fideus. L'estació no és que fos especialment vella o estigués gaire malament, però hi havia persones i maletes per tot arreu i era gairebé impossible camina o buscar un foradet per a seure.

Aquesta escena, a banda d'impactar-me bastant (no seria l'última escena estrafolària de la nit), em va deixar amb un dubte: què hi feia tanta gent allà? Bé, sí, d'acord, anaven a Xi'an (o alguna altra ciutat), però vam arribar dues hores abans que marxés el tren, era un dia entre setmana a la tarda i els seients/lliteres estaven numerats. Per nosaltres, tenia sentit ser allà tan d'hora, perquè no sabíem quan es tardava a arribar-hi, quanta estona estaríem al control de seguretat, etc. També és veritat que a la Xina, hi ha molt turisme intern, però mentre alguns passatgers semblava que estiguessin fent una mudança en tren, d'altres viatjaven només amb una motxilla dels nens per anar a l'escola, literalment, i d'altres, amb un pot de pintura (el tema de la pintura sembla estrany, però més tard, ens va sembla que ho començàvem a entendre). El que li acabava de donar el toc de fugida cap a allò desconegut a la situació era que tothom portava el que aleshores vam pensar que era molt menjar. Una altra cosa que ens va desconcertar va ser la venda de tamborets plegables a les botiguetes de l'estació. En aquell moment, ens va sobtar, tot i que vam estar a punt de comprar-ne un, perquè el terra de l'estació no estava especialment net, però havíem vist persones seient (i fent vida, de fet) a llocs molt més bruts.

Quan vam pujar al tren, vam entendre moltes coses. Vam anar cap als nostres seients al final del vagó, els seients estaven organitzats de quatre en quatre amb una tauleta entre mig (una mica semblant a un bar) i amb nosaltres, hi seient una parella amb una nena petita. Per arribar al nostre lloc, havíem d'esquivar una multitud de maletes i persones, la majoria dels quals ens mirava sorpresos, perquè no hi havia gaires occidentals (només vam conèixer dues senyores neozelandeses). Llavors, vam començar a resoldre algunes de les qüestions que ens havien tingut entretinguts a l'estació. És veritat que havíem llegit que venien bitllets sense seient, però o vam suposar que en trajectes llargs no es feia o, simplement, ens n'havíem oblidat del tot (possiblement, van passar les dues coses); el cas és que vam arrencar amb el passadís i la zona entre els vagons plena de gent dreta, o asseguda on podien, i aquí és on els tamborets i els pots de pintura van començar a adquirir sentit! I a dins els pots, hi guardaven menjar pel viatge (ja dèiem que no podia ser que anessin a Beijing a comprar pintura!)

La nit va ser una experiència molt peculiar, que quedaria en una posició destacada en una competició titulada "La pitjor nit de la meva vida", sobretot perquè a mi ja em costa dormir en mitjans de transport, si hi afegim l'olor dels fideus a tothora, el venedor de menjar (per comprar més fideus) i tamborets (que a mesura que avançava la nit, va anar incrementant les vendes) i el fum del tabac, que només es pot fumar a l'espai entre els vagons (just al costat d'on érem), però com que no hi ha porta, és com si es pogués fumar a tot el tren. En fi, jo vaig arribar a Xi'an arrossegant-me i convençuda que havíem de canviar els bitllets cap a Chengdu o em tornaria boja.

L'endemà, vam tornar a la rutina de fer cua, primer, per comprar bitllets (aquest cop sí, de llitera) i després, perquè ens tornessin els diners dels altres, que era en un altre lloc. Vam tardar una bona estona, però vam sortir contentíssims amb els bitllets nous.

Qualsevol que ens veiés i sentís l'entusiasme amb què parlàvem en pujar a aquell tren, devia pensar que veníem de la guerra. La frase que que més repetíem, amb un somriure d'orella a orella, era "Això és la glòria!" Segurament, per qualsevol altre, allò hagués sigut una llitera dura en un compartiment amb l'aire condicionat massa alt en un tren més aviat lent, però per nosaltres era, efectivament, la glòria. Els compartiments són de quatre persones i normalment, durant el dia estàs a baix que hi ha dos sofàs i una taula i a la llitera de dalt, hi ha plegades les mantes i els coixins; a la nit, un es queda a baix i l'altre va a dormir a dalt. Quan entres al vagó, dónes el bitllet al revisor i abans d'arribar a la teva estació, et ve a despertar. També cal dir que vam tenir sort amb els companys de compartiment, que es van passar gairebé tota l'estona dormint. Fent una volta pel passadís, vam veure que podia haver estat molt pitjor; n'hi havia que tenien unes festes muntades, amb menjar, música i famílies senceres (6 o 7 persones) fent vida al mateix espai; jo fins i tot, juraria que durant una estona van muntar una mena de karaoke.